Arxius

Posts Tagged ‘Oldman’

Una paròdia catalana de la Ilíada, a càrrec d’«Oldman». – II –

.

.

Je vais chanter, mais sur un ton
Qui doit approcher du bouffon,
Un ton gaillard, un ton comique,
Moitié plaisant et pathétique,
Gai, sérieux, de tous les goûts ;
Un ton qui rassemble tous,
Un ton enfin qui réjouisse.
.
Pierre de Marivaux
.
L’Homère travesti,
ou l’Iliade en vers burlesques

.

.

.

.

Achille et Agamemnon

Achille et Agamemnon. Honoré Daumier. Physionomies tragiques Aubert et Compagnie, 1851

.

.

En Joan Baptista Batlle (1876-1939), era un conegut llibreter barceloní. A la seva llibreria “L’Arxiu”, s’hi aplegaven bona part dels literats i bibliòfils de l’època, com Aguiló, Collell, Caselles i mossèn Cinto Verdaguer. D’allí en sorgí la publicació, entre els anys 1898 i 1905, d’un «Calendari Català», “coleccionat y publicat per Joan Bta. Batlle” on hi aparegueren nombrosos textos dels literats de l’època, entre ells el propi Verdaguer.

En el primer exemplar, corresponent a 1898, s’hi publicà el primer lliurament d’un text, signat en pseudònim per “Oldman”, que constitueix una paròdia de les primeres escenes del cant I de  la Ilíada. Aquest primer lliurament consta en una entrada anterior d’aquest blog (vegeu-la aquí).

Una segona part o continuació fou publicada al Calendari del 1899, i és la que transcrivim a continuació:

.

.

.

.

FULLES DESPRESES DEL LLIBRE D’OLDMAN

.

____________

.

IV

AQUILES

Calendari Català 1899

Tot just assoma l’aurora
per los balcons del matí
oberts ab sos dits de rosa
y falaguera somriu,
sacudint sa cabellera
brillants y perles sens fi
demunt les flors y les plantes
que embalsaman los jardins;
fent sortir á les auetes
cançoneres, de sos nius;
renovant de la natura
la vida ab son fresch respir;
precursora de un nou dia
que ‘l bon Deu fará lluhir,
quan Aquiles s’incorpora
y d’un bot, salta del llit.
Pren la pesada armadura,
la que ell sols pot resistir,
se n’arma y fora la tenda
se llença, donant lo crit
de convocació de quefes
grossos, mitjants y petits,
los quals surten de ses tendes
fent lo rumor y brugit
meteix que fan les abelles
sortint per flors al istíu.

.

Seguint als quefes vá la soldadesca
curiosa, de cent pobles aguerrits,
marxant per reunirse en la planura
hon tots, cómodament podran ohir.
Ja hi son: y havent fet alto, fan silenci.
Aquiles, lo gegant potent y ardit,
retóriques dexant, y sens exordis
al bulto dirigintse «Atridas, diu,
temors m’assaltan de que errants encara
per sobre del terrat de ca ‘ls delfins,
tindrem per bona sort tornar á veure
la patria, derrotats y envergonyits,
si á la mort escapám, cosa no fácil
ja que ‘l contagi y guerra reunits
treballan y mos segan y mos dallan
com segadors espigues al istíu.
Que ‘ls Deus irats están envers nosaltres
ja tots ho conexém, tots ne patim,
y sent, per ço, impossible aquesta guerra,
demá, ab los meus, me ‘n torno cap al niu.
Quiscú de valtres tots, fará com vullga,
jo, faré lo meu fet: Senyors, he dit.»
Axís com desseguit que ‘ls núvols senten
ferides ses entranyes per un llamp,
se quexan del dolor, y ab sa veu ronca
omplenan y commouen tot l’espay,
alborotant á les Echoses ninfes
que tost repercudexen lo greu plant;
axí meteix, al acabar Aquiles
l’exércit esclatá
en crits desaforats, grans amenaces,
injuries y pecats:
los reys dels pobles grechs, volen calmarlo,
mes, no n’hi ha de fets,
que un poble alborotat, es sort y cego,
es fera en lo desert,
y no hi ha res que ‘l calme ni l’ature
fins que está satisfet
logrant lo que volia, ó fins que ‘s cansa
y torna á quedar quiet.
Per çó, com no hi ha mal que cent anys dure,
ni cos que l’aguantés,
lo poble, havent cridat deu ó dotz’ hores,
y no podent ja més,
y ronch y extenuat, vá fer silenci,
com invitant als reys
á pendre la paraula: axís ho feren,
peró tan malament,
tan sense modos y tan malparlantse,
tan aspres, tan grossers,
tants, á l’hora bramant, que comprovaren
ab exos y altres fets,
haverhi adulació en aquell retrato
que d’ells pintá Samüel,
puix que molts, fins les armes empunyaren
ab maléfichs intents.

.

La lluna, per no veure tal escándol,
derrera espessos núvols s’amagá
ruborosa, y aquells, per favorirla,
s’anaren, poch á poch, acumulant,
llençant tanta foscor, que ja la terra
semblava l’antich caos renovat;
ab la foscor vingueren lo silenci,
y lo fret y l’esglay y ‘l tremolar
com si lo mon temés, per lo judici,
sentir de la trompeta ‘l toch final:
tot era negre y trist: humides sombres,
fantasmes mil anavan simulant
d’horrífichs monstres, que s’acometían
y s’entortolligavan, per l’espay,
ferintse ab llances, masses y tronchs d’arbres,
martells y xuxos, serres y destrals;
renyint tan crua lluyta, que ‘l qui queya
de sopte era pels altres devorat;
aumentant les horrors de tals escenes
al ser il-luminades d’algún llamp,
que engrandint los espectres, los fixava
sanguinolenchs, en los cervells malalts
de aquells grechs, que ni antorxes encenían,
ni á ses tendes s’havían retirat,
ni davan proves de tenir ningú,
entre tants militars, sentit comú.

..

V

CALCAS LO ENDEVINADOR

Com passan totes les coses
filant, filant, sots lo temps
que lo que fila ho desfila,
tornantho á fer y á desfer,
(fora les etats del home
que jamay tornan á ser,)
axis vá passar la lluna,
los núvols y los llampechs
y fantasmes, qui causaren
la terror en tants mils grechs;
(bona gent, tant, que ‘l de Mantua,
fins quan fan regalos tem.)  [1]
Y vingué la matinada
després de la nit, com es lley
en los pobles que no están
dexats de la má de Deu;
los grechs encar no s’havían
mogut y s’estavan quiets,
esferehits ronchs, y moxos,
tots mullats y somnolenchs,
que havían perdut la nit,
com sap lo lector ú oüent.
Aprofitant, donchs, Aquiles,
la fresca, la quietut y lo moment,
sens por á la campaneta
(no coneguda encar) del president,
no prén, sinó que dexa la paraula
sortir pausadament
dels llavis, clara, forta, decidida,
tal, que tot-hom la sent,
y diu, sens vacilar, «¿voléu la guerra?
»nosaltres hi serém
»si es guerra per combatre y matar hómens,
»no guerra contra ‘ls deus,
»als quals desirritar, coste ‘l que coste,
»convé, sens mirar preu,
»per fer cessar les pestes que ‘ns envían
»y morts per tot arreu;
»al sacrificador y augur més sabi
»d’entre tots consultém;
»ell sap l’esdevenir y esplica ‘ls somnis,
(que á voltes son dels deus,
y tot sovint son cebes que un hom cria
quan mes despert se creu.)
»La culpa no es de tots y per saberho,
»Calcas, si ‘l preguntém,
»senyalará quins son, ab ciencia certa,
»lo mal y lo remey.

.

Calcas, ohint açó, d’un bot s’axeca
més escamat que llebra al veure un gos,
y sentint tot lo pés que li vé sobre,
vol repartir la carga, y ab tó dolç
que troba en sos molts anys y sa experiencia,
per més que no ‘n sent res dintre son cor,
comença poch á poch, ab veu sotsmesa,
com si se ‘n des vergonya, y diu, »Senyor,
»es cert que ab una mirada
»veig lo passat, lo present
»y l’esdevenir: Apolo
»m’inspira: per çó los grechs
»en reyal nau me portaren
»y só tan benvolgut de ells:
»ara, Aquiles, que tu ‘m manas
»dir lo pecat y qui ‘l feu,
«senyalantne penitencia
»que puga aplacar als deus,
»la ciencia no se ‘m fá enrera.
»lo que ‘s fá enrera es ma pell
»que m’está oprimint los ossos
»volentse ficar dins d’ells,
»tal es la temor que ‘m causa,
»dir… lo que ‘t jur no diré
»si tu no ‘m juras defensa
»de paraules y de fets:
»puix sé cert que lo que diga
»ha de irritar á un gran rey,
»dels quals, quan un se n’enfada,
»sentencia de mort ne vé
»per lo petit qui n’es causa,
»que ben prompte la sufreix;
»puix los reyals dissimulos
»no solen durar molt temps.
»Axís donchs, Aquiles, jura,
»que després jo parlaré.»

.

Lo magnánim Aquiles, s’axeca;
sa presencia ja inspira temor;
les paraules que arrenca son dures,
y son gesto es terrible, fá por:
«Parla, Calcas, li diu, que jo ‘t juro
»per lo Deu que t’inspira, dar mort
»á qui ‘t toque ni á un fil de la roba,
»axís fos, entre ‘ls reys, lo major…
»Tu dixisti, diu Calcas profétich
»preludiant al llatí; tot lo mon
»sap de cert que les celestials ires
»les provoca sols Agamenón,
»qui ja ‘m mira ab sos ulls de llagosta
»trets del cap, com buscantme lo cor,
»per clavármels en ell com dos dagues
»venenoses, donantme la mort.
»Tu dixisti també, que salvarme
»prometías, jurant, contra tots;
»per ço ‘m rich d’aquells ulls, y son amo
»pot ficársels en son degut lloch.

.

Oldman

[1] Timeo Danaos et dona ferentes. N. de l’editor

.

.

.

.

.

Calendari Català 1899Calendari Catalá

pera l’any 1899

Coleccionat y publicat per 

Joan Bta. Batlle

L’Arxiu. Carrer de la Tapineria numº 48

Barcelona

.

.

.

 

Una paròdia catalana de la Ilíada, a càrrec d’«Oldman». – I –

.

.

.

Come, Mrs. Muse, but, if a maid
Then come Miss Muse, and lend me aid !
Ten thousand jingling verses bring,
That Achilles’ wrath may sing

Thomas Bridges

Homer travestie
A burlesque translation  of Homer

.

.

Gravat de l’edició de 1797 de l’ “Homer travestie”. pàgina 4.
“A red nosed truest came hobbling after
With presents to redeem his daughter.
Like a poor supplicant did stand,
With an old garland in his hand,
Filch’d from a maypole.”

.

.

.

SOMETHING
BY WAY OF 
PREFACE

.

GOOD people, would you know the reason
I write at this unlucky season,
when all the nation is so poor
That few can keep above one whore,
Except the lawyers —(whose large fees
Maintain as many as they please)—
And Pope, with taste and judgement great,
Has deign’d this author to translate—
The reason this:—He may not please
The jocund tribe so well as these;
For all capacities can’t climb
To comprehend the true sublime.

[…]

Thomas Bridges
Homer Travestie

.

.

En Joan Baptista Batlle (1876-1939), era un conegut llibreter barceloní. A la seva llibreria “L’Arxiu”, s’hi aplegaven bona part dels literats i bibliòfils de l’època, com Aguiló, Collell, Caselles i mossèn Cinto Verdaguer. D’allí en sorgí la publicació, entre els anys 1898 i 1905, d’un «Calendari Català», “coleccionat y publicat per Joan Bta. Batlle” on hi aparegueren nombrosos textos dels literats de l’època, entre ells el propi Verdaguer.

En el primer exemplar, corresponent a 1898, hi trobem el primer lliurament d’un text, signat en pseudònim per “Oldman”, que constitueix una paròdia de la Ilíada.  Una segona part o continuació fou publicada al Calendari del 1899, i la inclourem en una propera entrada.

Passem a transcriure el primer lliurament, de 1898:

.

.

.

.

FULLES DESPRESES DEL LLIBRE D’OLDMAN

.

___________

.

CANT  I  DE LA ILIADA

.

.
CRYSEU, CAPELLÁ D’APOLO
.

En aquell temps, (prop de tres mil anys há,)
diu Homero, vivía un capellá
qui tenía molt fresca y molt senzilla,
una jove, elegant y guapa filla,
de la qual, emprendat lo fill d’Atreu,
vá robarla, dexant sol á Cryseu.

.
Veusaquí l’home
desesperat
que volta y corre
tot lo vehinat.
A tots pregunta,
ningú sab res,
qui l’aconsella,
qui, l’escarneix.
Ell,  ja mitg loco,
s’arrenca ‘ls pels
pochs que li quedan
prop del clatell.
Vol torná á casa,
y á mitg carrer
topa de nassos
ab un Inglés;
gírali cúa,
fuig tot corrents,
y á la que tomba
cau llarch, estés.

.

Al sentir los qui estavan passejantse,
d’un cos que cau en terra, ‘l pataplaf,
acudiren en torn y sens tocarlo,
li preguntaren… ¿que heu ensopegat?
De rabia vert Cryseu, no contesta,
S’axeca apreta ‘ls punys, y llença un ¡ay!
més fort que tots los forts y ciutadeles,
més tiernu que l’amor als 70 anys.
Conexent en les cares que ‘l rodejan
que si no marxa prompte, ‘l xiularán,
la túnica s’expolsa y diu, «oh poble,
me ‘n vaig á comprá ungüent de contre-cás:
si algú está desitjós de mes noticies
que vage á casa, al llit me trobará.

.

Al cap de mitg hora,
com uns vint y cinch,
ó trenta, del poble,
rodejan lo llit.
Cryseu, que ‘s troba
ja molt més tranquil
del susto, lo rapte
está referint:
Lo poble s’exalta
y fá un sort burgit
que mal temps senyala
pel raptor mesqui.
L’historia comptada,
s’axecan grans crits,
volent l’auditori
venjança del vil,
mas… quedan de pedra
quan Cryseu diu
que ‘l rey, en persona,
l’autor es del crim.

.

Axis com cau la pluja desplomada
ab gran soroll, furienta desde dalt,
y pert aquell estruendo, y s’ fá mansa
y ‘s fon ab lo contacte de la mar,
axis, la furia, ‘l crits y la gatzara
y tot lo que bullía poch abans
se va quedar tranquil, com bassa d’oli
al estupendo só del nom real.

.

Y tots, poch á poch,
enfonzant lo cap
ab silenci y ordre
van anar marxant:
l’un diu, «que se ‘ls passi,
si té mal-de-caps;»
l’altre, «jo, ab familia,
¿que hi vaig á buscar?»
lo d’aqui s’escusa,
murmura’l d’allá,
y tot sol lo dexan
al agraviat.
¡¡Veyéu quines coses!!
¿qui ‘s pol refiar
de qui,… si ‘ls matexos
que ‘s brindan, ve ‘l cas,
y solet vos dexan
com al capellá?
Peró may es perduda l’esperança
per l’home de tesón,
perquè treurá satisfacció y venjança
fins d’un Agamenon.

.

.

II

.

AGAMENÓN, GEFE DE LA EXPEDICIÓ GREGA

.

Es ja mitg jorn: lo sol, com res li costan,
desparrama los llums y la calor
ab tanta força, que ‘ls vivents s’amagan
si volen evitá una insolació:
perçó l’exercit grech, dins de ses tendes
está ben replegat com un cargol,
y dintre la més alta, mirant mapes,
está sentat lo rey Agamenón:
ni ‘s veu córrer, pel camp, la segrantana,
ni saltar la llegosta, ni cap gos,
ni un escarbat siquiera — ¡res que visca!!
Diríau que es l’imperi de la mort!
encara que de tant en tant, s’axeque
ab molta pesadés, quelcom com pols,
no us penséu que es lo vent qui la belluga
perque no ‘n fá, es la evaporació:
Solament un mortal, ab molta pena,
atravessa l’atmósfera de plom
ab ulls tancats, un pam de llengua enfora,
parantse á cada pás; respirant foch.
Bé ‘s coneix que té l’ánima trencada
y negres les entranyes y lo cor
qui no tem per sa vida, y axís busca
remey en hora tal y en un tal lloch.
Arrastra, més que porta, sa persona
y arriba fadigat y angustiós
á les portes de la més alta tenda,
de la tenda del rey Agamenón.

.
Sabuda la nova,
mana ‘l senyor rey
que, per una junta
vingan los demés
oficials y gefes
del gran campament
Quan reunits foren,
(y trigaren més
que trigan les coses
que més desitgém,)
diu un d’ells, «paisanu,
entra, y á lo rey,
abans que li parles,
fés acatament.»
Lo paisanu entra,
y de tot son pes
cau genolls en terra
exclamantse ¡¡oh rey,

ja tu veus que á tes plantes se postra
lo ministre d’Apolo, ‘l gran deu,
que podrá darte auxili en la guerra
si tu ‘m tornas, avuy, lo que es meu;
Per rescat de Cryseida, ma filla,
jo ‘t regalo, en bon or, lo teu pes,
y un bon tronch de cavalls, per ton carro,
que son blanchs com la més pura neu:
¡¡tórnam, tórnam, ma filla estimada,
y no mori de pena aquest vell,
puix ma mort, sobre tu portaria
la venjança d’Apolo, ‘l gran deu!
¡¡Ojalá que l’exercit de Troya
sucumbesca á la empenta del teu,
y no ‘n quede ciutat ni muralles,
ni la terra del seus fonaments!
Los meus vots cap al cel per tu volan,
cap al cel també volan mos prechs,
però ¡tórnam ma filla estimada,
ma filla… ma filla… ma filla, oh gran rey!!

.
Desseguit se reunexen
en sessió secreta ‘ls grechs,
y opinan que aquella noya
deu tornarse, y los presents
oferts pera rescatarla
entregats al mateix temps.
Creyan tots que axí ‘s faria,
mas, de prompte, s’alça ‘l rey
treyent los ulls de les closques
y foch per caxals y dents,
tremolant com la caldera
d’un vapor que vá furient,
y encar que vol dir paraules
sols articula… renechs,
«¡¡Capellá de figues seques…
(udola)… capellá en sech…
si vols torná á veure ‘l poble
hon has nascut fuig corrents,
ó sinó, de tu y d’Apolo
ne faré una truyta!… ves!
salva, si vols, los teus ossos
castanyoles dins ta pell,
pero ‘l que es de la xicota
ja t’ho dich, no farém rés;
quan arribe á ser ben vella
encara estará á prop meu,
en Argos, texintme teles,
cuydant del llit y fent temps.
En quant al or y ‘ls cavalls
blanchs ó negres que has ofert
guarda ho tot per lo teu gasto,
que aquí ‘n tením un femer;
y… vésten! perquè si baxo,
faré…» Cryseu no ‘l sent,
s’ha escapat á les primeres
de cambi… ¡qui sab ahon és!
.

.

III

.

APOLO

.

Lo ditxo diu, «ni en broma ni de veres,
ab ton senyor, no hi vulgas partir peres»
y tot lo que existeix, examinat,
se veu que ab son senyor está lligat.
Encara no ha pogut trobar la ciencia
un sol fet que no tinga consequencia,
y aquesta es l’immediat y clar senyor
que produheix lo gust ó la dolor.
A tu t’agrada ‘l vi; ¡que bé ‘l despatxas!
medita donchs.., ¿perqué no t’emborratxas?
perque tems lo senyor que está derrera
y sabs que ‘t fará mal la borratxera.
Si tens un matxo guit, ¿perqué no tossas,
ananthi per redera? tems les cosses!
Y axis veyém que á tots, abans d’obrar,
lo senyor consequencia ‘ns fá pensar;
per ço, que cadascú está ben atent
á mirar lo que fá, si es hom prudent:

.
Y no ho devia ser massa
lo dit rey Agamenón,
ni comptava ab la venjança
que está á la má fins d’un corch.
Mentres més segur se creya,
feliç, content, y joyós,
lo pare de la Cryseida
més reinflat que cap bot,
bullint la sanch en ses venes,
les venes batentli ‘l front,
lo front suhant sanch y aygua,
l’aygua y sanch banyant son coll,
lo coll vomitant glopades
de rábia, venjança y foch;
lo foch agitant sos membres,
membres que semblan d’un boig,
corre y salta per la arena,
prop del mar, sens direcció
fins que cau com una bomba,
y s’aplana, y de rebot
ja s’axeca, y torna á caure,
y arrossega lo seu cos
com una serp, rabiosa
en lo fort de la calor;
y després, quan torna á alçarse,
ni ‘s troba l’ús de rahó,
ni dos caxals que tenia
y una dent; ho ha perdut tot,
fins ha perdut les ulleres
y la trompeta, que es sort:
Vacilant sen torna á casa
que l’instint li fá de gós,
y en casa, per instint prega,
que es instint la oració.
Una imatge té de Apolo
tota entera, d’un sol tronch
d’alzina, y al davant d’ella
se prostra de genollons,
dihentli, poch més ó menos,
ab llágrimes y singlots,
«¡¡Oh deu!! si alguna vegada
t’han sigut grats los meus vots,
si ha pujat la olor de grassa
de les ovelles y bous
y cabres, en honra teva
sacrificats fins al Ol-
ympo, ‘t prech no m’abandones;
fes que paguen lo meu dol
los grechs; envíals la peste
puix tenen guerra, y que tots
patescan, donchs jo patexo,
y ploren, donchs ploro jo!!

.
Tan prompte com nos venen y depressa
les desgracies y mals y contratemps:
tan prompte com lo toro cau en terra
quan lo cachete ‘l toca en lo cervell;
tan prompte com d’una bona escopeta,
apretant lo gatillo, surt lo tret,
y arriba, en un moment, á tocá ‘l bulto
si l’home que l’engega ha apuntat bé,
tan prompte l’oració fou proferida,
atravessá l’espay, arribá al cel,
y tocant les orelles del Apolo
l’avisa, que hi havía feyna á fer:

.
Furiós Apolo,
diu al criat,
«pórtam la roba,
porta ‘l carcaix,
pórtam les fletxes,
no oblidis l’arch,
y corre… cuyta,
perqué men vaig,
que vull ma rabia
desafogar;
no t’impacientis
si torno tart:
Vaya… á la vista…»
ja es cap avall.

.
Per l’ayre, des l’Olympo fins á terra
camina á passos llarchs,
y un núvol que ‘l rodeja, fa que s’ semble
á la nit. S’ha aturat
no massa lluny dels barcos y dispara
una fletxa mortal,
rellisquenta per l’ayre, ab tanta furia,
que dexa l’arch xiulant.
Los prímers que fereix, son pobres matxos
y gossos ignocents;
mas aprés millorant la puntería,
comença á matar grechs,
en qual camp ja no ‘s veuen més que pyres
y funerals festeigs,
sens parar may la pluja de les fletxes
en nou díes enters.
Y ¿que hauría sigut del pobre exércit,
si Juno, al dia deu,
no inspira en lo gran cor del fort Aquiles
la idea de que ‘ls Grechs
ab ell reunits, procuren trobá un medi
per aplacar als deus?

.

Oldman

.

.

.

.

Homer travestie

A burlesque translation of Homer in two volumes

[Thomas Bridges]

The fourth edition improved

Printed for G.G. and J. Robinson. Paternoster-Row

London, 1797

.

.

.

Calendari Catalá

pera l’any 1898

Coleccionat y publicat per 

Joan Bta. Batlle

L’Arxiu. Carrer de la Tapineria numº 48

Barcelona

.

.

.