La mitologia de José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

José Saramago (Azinhaga, Portugal, 16 de novembre de 1922 – Lanzarote, 18 de juny de 2010)

.

Os deuses, noutros tempos, eram nossos
Porque entre nós amavam. Afrodite
Ao pastor se entregava sob os ramos
Que os ciúmes de Hefesto iludiam.
.
Da plumagem do cisne as mãos de Leda,
O seu peito mortal, o seu regaço,
A semente de Zeus, dóceis, colhiam.
.
Entre o céu e a terra, presidindo
Aos amores de humanos e divinos,
O sorriso de Apolo refulgia.
.
Quando castos os deuses se tornaram,
O grande Pã morreu, e órfãos dele,
Os homens não souberam e pecaream.
.

José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

.

Pan amb tres Nimfes (Relleu votiu. Circa 330 aC. Trobat a Megalòpolis o Esparta. Atenes, Museu Arqueològic Nacional, n. 1449)

Els déus, en altres temps, eren nostres
perquè entre nosaltres estimaven. Afrodita
al pastor es lliurava sota les branques
que la gelosia d’Hefest ensarronaven.
.
Del plumatge del cigne a les mans de Leda,
el seu pit mortal, la seva falda,
la llavor de Zeus, dòcils, collien.
.
Entre el cel i la terra, presidint
els amors d’humans i divins,
el somriure d’Apol·lo refulgia.
.
Quan castos els déus es tornaren,
el gran Pan es morí, i orfes d’ell,
els homes no ho saberen i pecaren.
.
.
José Saramago
(traducció de Josep Domènech)
.

.

.

José Saramago
Els poemes possibles
Traducció de Josep Domènech
Edició bilingüe
Col. Poesia, 98
Edicions 62. Barcelona, 2005.
ISBN: 9788429755336

.

.

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XIX

.
.
.

.

XIX

.

A Pan

.

.

Parla’m, oh Musa, del bon fill d’Hermes, de peus de cabra

i front banyut, qui ama el bullici i va corrent

per valls arbrades, i amb ell les nimfes, tant dançadores,

que’ls rocs trepitgen dels aspres cims, i Pan invoquen,

déu dels pastors, de cabellera tota esbullada i resplendent.

Té per dominis els cims nevats i els viaranys,

tant pedregosos, de les muntanyes. Ell sempre corre

d’ací i d’allà, entre les mates obrint-se pas:

tantost s’assenta vora la mansa corrent de l’aigua,

tantost se’n torna per asprades penyes i puja

als cims més alts, i d’allí mira peixe els ramats.

Li plau recorre les grans muntanyes, que brillen nues;

li plau també, per les llurs costes, plenes de boscos,

seguir les feres que ha vist de lluny, i dar-los mort;

i, en sent cap-vespre, de la cacera tornant tot sol,

fa sonâ a voltes la seva rústega flauta de canyes,

tant dolçament, que l’au lleugera que’s plany i canta

entre les branques al temps florit, no’l guanyaría

en la dolçor. Llavors les nimfes melodioses

de les muntanyes, en multitud, shi acompanyen,

i amb ell davallen a la pregona font tot cantant;

i al voltant l’eco retruny pels cims. Ell, llavors, salta

amb peus lleugers, i als chors se n’entra : damunt l’espatlla

duu la ensagnada pell d’una lludria, i allí s’alegra

en mig dels cants, damunt la blana prada on floreixen

safrà i jacinte, tots olorosos, entre l’herbei.

Celebren als déus benaurats en el vast Olimpos,

i més que cap altre a Hermes, tant bo; i diuen com ell

és llest missatger de tots i a l’Arcadia va anar,

tant rica de fonts i mare de moltes ovelles; i allí,

al bosc tancat de Cillenios, feia de pastor

d’ovelles de llana polsosa, al costat d’un home mortal

amb tot i que ell fos un déu. Mes se n’amagà

per un viu desig que tenia d’unir-se d’amor

amb Dríops, donzella de trenes formoses; i al fi va complir-se

la dolça unió; i ella infantà d’Hermes, en sa casa,

un meravellós infant peu-de-cabra i de front banyut,

de dolces rialles i amant del brogit; i tant, que la dida,

fugint, per temor, al veure’l barbut i feréstec, deixà’l.

Hermes, de seguida, content en son cor, el prengué en ses mans,

bolcà’l en la espessa pell d’una peluda llebre muntanyana,

i portà’l als déus. S’assegué a la vora de Zeus i dels altres,

i mostrà’ls el fill. Ells se n’alegraren, i per sobre tots

Bacos Dionisos. Perquè a tots plaía, li digueren Pan.

Aixís,  jo’t saludo, oh tu, sobirà! i amb mon cant t’invoco.

I vull recordar-me de tu i d’altre cant.

Himnes Homèrics

Himne XIX

Traducció en vers de Joan Maragall

 

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.