Archive

Posts Tagged ‘Patrocle’

El triomf d’Aquil·les, de Louise Glück, de la mà de Salvador (Voro) Ortells

.

.

.

Voro Ortells tria Louise Glück

.

.

No recorde en quin conte d’El Aleph de Borges vaig llegir que qualsevol destí consta, en realitat, d’un sol moment: el moment en què un sap per a sempre qui és. En aquest poema, Louise Glück (Nova York, 1943) ens mostra «el moment» que forjarà el destí mític d’Aquil·les. Sense grandiloqüències retòriques, amb un estil epigramàtic, de tan sec i punyent. Dubte que de cap altra manera podria haver esbossat el retrat íntim de l’heroi que s’esquinça l’ànima per la pèrdua del seu amic ama(n)t. Homer invocava a la musa per cantar la ira funesta d’Aquil·les Pelida. Louise Glück, en canvi, no invoca res. Simplement ens deixa veure per una escletxa l’home que batega sota l’heroi a punt de consagrar-se a l’eternitat. No li calen epítets homèrics, sols les paraules justes, sempre tan difícils de trobar.

Voro Ortells

.

.

THE TRIUMPH OF ACHILLES
.
In the story of Patroclus
no one survives, not even Achilles
who was nearly a god.
Patroclus resembled him; they wore
the same armor.
.
Always in these friendships
one serves the other, one is less than the other:
the hierarchy
is always apparent, though the legends
cannot be trusted—
their source is the survivor,
the one who has been abandoned.
.
What were the Greek ships on fire
compared to his loss?
.
In his tent, Achilles
grieved with his sole being
and the gods saw
.
he was a man already dead, a victim
of the part that loved,
the part that was mortal.
.

louise_gluck

Louise Glück New York City, 1943

Louise Glück

.

.

.

.

.

EL TRIOMF D’AQUIL·LES
.
En la història de Patrocle
ningú no sobreviu, ni tan sols Aquil·les
que era quasi un déu.
Patrocle se li assemblava; portaven
la mateixa armadura.
.
Sempre en aquestes amistats
un serveix l’altre, un és menys que l’altre:
la jerarquia
sempre és evident, encara que en les llegendes
no es pot confiar—
provenen del supervivent,
de qui ha estat abandonat.
.
Què fou l’incendi de les naus gregues
en comparació d’aquesta pèrdua?
.
A la seua tenda, Aquil·les
es planyia amb tota la seua ànima
i els déus veien
que ja era un home mort, una víctima
de la part que estimava,
la part que era mortal.
.

voro-ortells

Salvador (Voro) Ortells (Sueca, 1977)

(Traducció de Salvador [Voro] Ortells)

.

Revista Caràcters

Publicacions de la Universitat de València

 

.

.

.

.

.

.

Reigzel, l’íntim amic. El cant a l’amistat de Manuel Sayrach. Homer i Reigzel, Aquil·les i Patrocle.

 

.

.

 

Autor: Albert Bonet
Font: vimeo.com

.

.,

Manuel Sayrach i Carreras

Arquitecte i escriptor.
.
Sants, Barcelona, 1886 — Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1937

Fill de Miquel Sayrach i Carabassa . El 1904 publicà L’Idili del Poeta i el 1909 escriví L’arquitectura nova , text inèdit on el preocupava la troballa d’un “estil catalàunic”.

Es titulà a Barcelona el 1917. Gran gaudinià, projectà, encara estudiant, la reforma de la casa familiar a Sant Feliu de Llobregat —coneguda per la Torre dels dimonis —, en la qual sobresortien el jardí i el mur al·legòric de la Creació, influïts pel parc Güell (tot derruït el decenni dels seixanta). Construí a Barcelona la casa Sayrach de la Diagonal (1917-18) i la veïna del carrer d’Enric Granados (1926), el monument al Sagrat Cor a Moià (1921) i el panteó familiar al Cementiri Nou barceloní (1934-36), tot dins un fantasiós gaudinisme personal. Projectà també un gran fris escultòric, síntesi de la mitologia clàssica, i un monument a Pi i Margall (1931), que no es construïren.

Concebé, influït per Wagner, la creació artística com una integració de les arts i per això planejà la seva obra literària com un cicle de set grans Drames de la Llum , que hauria volgut també musicar, dels quals només publicà Abelard i Eloïsa (1919) iReigzel, l’íntim amic (1920); rebutjà l’oferiment d’Adrià Gual per a estrenar el primer, pel fet de considerar-lo un tot inseparable de la resta de la seva obra encara no escrita. El 1922 presentà a Francesc Macià un projecte de República i constitució —sobre la base dels estats ibèrics—, que publicà el 1931. La seva obra global, fruit insòlit d’un món personal, plenament viscut, més tancat en ell mateix arran de la mort de la seva esposa Montserrat el 1932, és exponent d’un ambiciós simbolisme filosòfic i místic avalat per una gran cultura literària.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

.

.

.

 

.

Reigzel 2024

.

.

.

.

Reigzel 2025Los “Drames de la llum” (“Dramas de la luz”) ideados por Manuel Sayrach, contemplan […] un conjunto de siete obras, las cuales desarrollarían un concepto de fondo: la patria, el amor, la belleza, la confianza en sí, la amistad, la muerte y la felicidad. Estos conceptos desarrollados por sus correspondientes obras dramáticas, sintetizan el pensamiento del autor, de acuerdo al cual el ser humano cuenta con siete medios que le permiten vincularse con la divinidad. Además, a cada concepto y a cada obra, Sayrach les adjudica uno de los colores del arco iris, haciendo eco del decadentismo, el simbolismo y la poética wagneriana, todas ellas propuestas artísticas que integran diversos estímulos sensoriales como instrumento de influencia en sus espectadores.

El drama “Reigzel, l’íntim amic”, -aparecido en lengua catalana en 1920, en verso y uno de los dos únicos que el autor llegó a publicar-, se ubica en el quinto puesto del conjunto y le corresponde el color azul del arco iris. A la lectura del drama, resulta evidente la razón por la que Sayrach adjudicó a este trabajo el color asociado a la masculinidad. Se trata de una obra donde el protagonista, el co-protagonista y el antagonista son personajes masculinos, una muestra de que en la mentalidad del autor el diálogo más íntimo y más profundo que puede conseguirse entre amigos, sólo puede darse entre personas del mismo sexo.Reigzel 2023

El drama que nos ocupa es la interpretación sayraquiana del mito de Ganímedes. La acción se sitúa en la olimpiada 96, cuatrocientos años antes de Cristo. Reigzel, “Rei gloriós de qui té zel el cel” (“Rey glorioso de quien tiene celo el cielo”), es un privilegiado, un héroe perfecto, un personaje positivo. Además de su belleza extraordinaria, es generoso, íntegro y valiente. Está dispuesto a ofrendar su vida por su amigo-amado: Narcís Vident, una pasión que bordea la homosexualidad pero que se contiene prudentemente respetando el cristianismo que el personaje ya vislumbra y que el autor practica. Reigzel es pues, una fuente de luz y de amor que enamora a todo su entorno y que vive enamorado de su entorno; no deja indiferente a nadie, incluido al padre de los dioses del panteón griego clásico: Zeus, uno de los personajes centrales del drama. De hecho, la tensión dramática de la obra, radica en los intentos de Zeus de poseer a Reigzel. El dios pierde el juicio y en momentos puntuales de la obra, hasta su poder, por el apolíneo efebo; mientras que Reigzel resiste al asedio violento del padre de los dioses. Narcís Vident, el amigo de Reigzel, capturado por Zeus, es la moneda de cambio para conseguir al héroe. Como el Abelardo sayraquiano, Reigzel está henchido de ideales nobles: anhela paz y concordia entre los hombres y los pueblos; transmite energía, vitalidad, belleza y amor. […]

[…]

El entusiasmo de Reigzel por el universo y la naturaleza, hereda la filosofía o la metafísica de Francisco de Asís, de Giordano Bruno, de Spinoza, de Krause y de Nietzsche quienes relacionaron en sus pensamientos, vida, armonía, naturaleza y energía. Esta influencia revela el reconocimiento, la admiración y la propia afinidad que el autor reconocía en los citados pensadores.

[…]

“Reigzel”, el drama de Sayrach, tiene […] un formato bastante similar al del drama que lo precedió: “Abelard i Eloïsa”. La primera escena consiste en la aparición de un nutrido grupo de dioses de religiones diversas, hablando uno a uno sobre el tema de la amistad. Para poder desarrollar esta obertura, Sayrach tuvo que consultar una gran cantidad de textos. Este afán de investigación queda manifiesto a todo lo largo del drama, que destaca por su nivel erudito. Entre los personajes que aparecen en las páginas del libro, encontramos tanto a los dioses griegos: Zeus, Atenea, Urano, Cronos, Hades, Poseidón, etc., como a dramaturgos (Aristófanes, Sófocles, etc.), matemáticos (Arquímedes, Euclides, etc.), poetas (Eurípides), políticos (Alcibíades, Isócrates, etc.), filósofos (Sócrates, Platón), escultores (Fidias, Praxíteles, etc.), pintores (Apeles), historiadores (Tucídides, Jenofonte, etc.) y oradores (Pericles, Lisias, etc.) de la Grecia clásica. Casi todos ellos relativos al siglo V a.c., pero eso no es todo, también desfilan personajes legendarios como Homero o el adivino ciego Tiresias. El catolicismo del autor repercute en la culminación de la obra que trae al escenario a Jesucristo, fundador del imperio espiritual que desplazará a la cultura griega y al imperio romano. No obstante, Sayrach crea dos personajes de ficción para protagonizar su drama: Reigzel y Narcís Vident. El nombre de Narcís nos remite al mito de “Eco y Narciso” y no es casual que el autor indique que Narcís aparezca en el transcurso de la obra vistiendo una túnica de espejos. En realidad Reigzel y Narcís Vident encarnan juntos un mismo personaje, o por lo menos ambos cultivan los mismos valores y los mismos sentimientos. Los dos se aman a sí mismos a través de su alter ego, su exacta correspondencia. El mito de Narciso no estaría completamente repetido si Reigzel y Narcís Vident pudieran poseerse, pero Sayrach demuestra con su drama que como el Narciso mitológico, era víctima del castigo de Némesis.

.

Carlos Lupercio Cruz
Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Composició Arquitectònica

Aleix Clapés (1846-1920) y Manuel Sayrach (1886-1937) : en los márgenes del modernismo. Pàgs. 507 i 513.
(Tesi doctoral)
Disponible en línia a Tesis Doctorals en Xarxa TDX

.

.

.

.

Reigzel 2022

.

.

.

 

.

HOMER

Inspira’m!, mon Reigzel, |
Un amical insomni com tu esbelt!…
Poesia ensenya a Homer!|

REIGZEL

Gran Poeta! Això pot ser?
Homer!, Homer!, Homer! Tu ets el primer.
Veig jo tornar-s’ de llum! La vostra lira.
Polsau-la, Homer!, jo us prec. Reigzel t’inspira!

HOMER

Cantaré!, si t’agrada.

REIGZEL

Oh sí! L’Ilíada |

— En tenebrosa nit,…
la son, la qu’esvaeix
les preocupacions de l’ànim,
vençut havia a l’invencible Aquil·les
mentre vetllava al seu amic Patrocle;
fou allavores, que vingué a trobar-lo
l’ànima de l’amic difunt,
dient-li aquestes paraules voladores:
— Tu dorms, Aquil·les,
I no penses en mi.
En tant que jo vivia,
Tu’m cuidaves sol·lícit,
al migdia, a la tarda, a la nit i al matí.
I, ara, tu m’oblides
tot-just m’acabo de morí’…
Ànima errant,
divago sens parà’.
Jo t’ho prego plorant:
dóna’m la teva mà,
que’l teu amic ja no retornarà;
mai més, jamai, essent tu i jo vivents,
podrem confiar-nos nostres pensaments.
Tu qu’ets semblant a un Déu,
oh Aquil·les, vulgue’m escoltar;
sols una cosa, dec-te-la pregar:
Que del teu cos, el meu
no sia mai, oh Aquil·les, separat;
i, units els nostres esperits,
que’ls nostres ossos sien recollits
en el vas d’or de l’íntima amistat!—
— Oh car amic! — Aquil·les respongué: —
com vens a encarregar-me aquestes coses?
Jo obedient, lo que manes compliré.
I ja que venir goses,
apropa’t més a mi, per abrassar-n’s
encar’ que només fos per uns instants. —
I això diguent,
Aquil·les, els seus braços estenent
envers el seu amic, per agafar-lo,
no conseguí atrapar-lo:
va fondre’s l’ànima, com si fos fum,
i s’endinçà ‘n la terra fent grans crits
i Aquil·les despertà a la clara llum.
— Meravellós és mon Amic, oh amics! —
Tots els que s’enteraren,
molt llastimosament tots ells ploraren;
i quan tot eren plors, qu’és bella cosa,
sorgí l’Aurora, la dels dits de rosa.
.     .     .     .     .     .     .     .     .   .     .     .
Íntim Reigzel! No’t veig; sento’l teu plo’…
Ets tu l’ideal Patrocle, Aquil·les, jo! —

.
Reigzel 2028.

.

.

.

.

.

Manuel Sayrach
REIGZEL, l’íntim amich
Acte 3er. Escena II (fragment)
[text adaptat ortogràficament]

.

.

.

.

Autor: Albert Bonet

Font: vimeo.com 

.

.

Reigzel 2026

Il·lustracio de REIGZEL, l’íntim amich. Manuel Sayrach

.

.

.

.

.

Reigzel 2023Manuel Sayrach

REIGZEL
l’íntim amich
Drama de l’amistat en 4 actes i ‘n vers

Tallers d’arts gráficas Henrich i C.ª.
Barcelona, 1920

.

.

.

 

 

 

La Michelíada

. .

MichelíadaLa guerra s’ha convertit en un espectacle, la Corporació i els mitjans de comunicació al seu servei la retransmeten en directe per als espectadors de tot el món. La coalició occidental s’enfronta als fonamentalistes islamistes en un conflicte que s’ha allargat més d’un segle i s’ha cobrat milions de vides, però aquesta vegada tenen una arma secreta: Michelín i el seu petit grup de mutants han estat enviats al front per dues raons, d’una banda guanyar la guerra, de l’altra, fer augmentar els índexs d’audiència.

A. Munné Jordà revisita la Ilíada escena per escena ambientant-la en un futur proper, sense deixar de tenir en compte el que ja va fer Joyce amb el seu Ulisses, de manera que cadascun dels vint-i-quatre capítols que componen aquesta novel·la està narrat en un registre literari diferent, des del comunicat de premsa fins a la peça teatral.

(Contraportada. Promoció editorial de “Michelíada”)

. .

Nota de l’autor

.

Als memorials d’alguna hecatombre, sigui de les víctimes d’una guerra, d’un naufragi o d’alguna altra desgràcia, se sol posar el màxim de noms coneguts. En aquesta novel·la, que a més d’homenatjar la Ilíada —obra de la qual reprèn l’estructura, els personatges, les escenes i la divisió en vint-i-quatre cants— tracta d’una tragèdia no sé si del tot evitable, també he volgut posar el màxim de paraules. Així, els quatre conjunts principals que hi participen, de diverses procedències, es diferencien per l’ús de diferents dialectes de la llengua comuna. Els mutants i la doctora que n’és responsable usen la variant rossellonesa. La Corporació i els repòrters que en depenen, el català insular. El bloc fonamentalista, varietats del valencià septentrional. La coalició utilitza formes del nord-occidental (en Lancia amb el pallarès, l’Alfa amb el lleidatà, en Derbi amb el tortosí i en Skoda amb aspectes del Matarranya) i del català oriental, des de l’empordanès de l’Òpel fins al tarragoní de l’Audi passant per l’idiolecte vilanoví d’en Volvo i, dins el barceloní, alguns trets marcats pel registre de la parla d’alguns personatges, i l’alguerès d’en Renault. […]

A. Munné-Jordà

. . Michelíada 2 . . .

.

[…] jo ara te deman, vas demanar a en Michelín, que ja que tu no els ajudaràs me deixis posar es teu blindatge i es teu casc i prendre ses teves armes, que jo sortiria a sa trinxera desfressada de tu i només de veure sa teva presenci això donaria moral as nostres i faria por ats altres, que fugirien a ses seves posicions ni que fos per reorganitzar-se, i seria també s’alenada que es nostres necessiten per a reorganitzar sa defensa des d’una posició més segura, vas dir. I com que en Michelín no deia res vas insistir, amb això no te faria pas trair sa teva còlera ni debilitaria sa teva posició davant es caporal primer Volvo ni afectaria sa manera com hages pensat rescabalar-te des mal que te va fer, al contrari, pens que te reforçaria davant d’ell i dets altres perquè comprovaria sa força de sa teva presenci i després jo els revelaria s’engan i sa teva actitud quedaria inalterada. Vull pas que pensis que vull la ruïna dels com­batents que al capdavall són els meus companys, et va respondre en Michelín, la meua còlera és per la mort d’un dels meus, d’en Zx, i amb això podes veure que encara que m’hagin fet aixín, sol capaç de sentir còle­ra, vull pas la mort de cap combatent, ni tan solament dels que ara nos ataquen, mes que a jo no m’han fet res que m’hagi despertat la còlera contra ellos. La meua còlera és contra en Volvo, va dir-te en Michelin, mes és veritat que ara en Volvo és pas qui ne patei més el resultat. Vai dire que lluitaria pas, et va recordar en Michelin, i emprés aquei vell garneu de sergent Landròver m’ha fet dire que lluitaria quan arribessen a amenaçar el meu sector, mes encara no l’han atacat. I quan vas alçar la mà per reforçar la teva insistència en Michelín et va agafar pel canell i et va dir lluitaré pas, mes si tu ho vols aixín tampoc impediré pas que tu me suplantis ja que ara ja els tenim dins la posició, i aquell tall estrany que era la seva boca va semblar que somreia i va dir posa-te el meu blindatge i pren les meues armes. De seguida el tall dels seus llavis es va tornar a estrènyer per fer-te tot d’advertiments i et va dir això sí, salliràs protegida per cinc dels meus i tan solament els fareu retrocedir fins a fora de la posició, travessis pas la ribera per res ni t’embalis en la lluita, que combatin ellos. […]

[…]

El sol ha perdut força rere els núvols de fum, o pot­ser ho fan els teus ulls, quan el sergent major Shell et salta al damunt i et gira de cara enlaire amb gest brutal. No és ell qui t’ha ferit, però és ell qui et de­gollarà. T’he mort, dimoni mutant Michelín, no eres invencible, i ara te faré tornar a l’infern, crida amb una riallada salvatge, i t’arrenca el casc, el punyal a la mà. A sota, el teu coll llarg i fi no està protegit per cap carena de costelles. Has romput s’olla, no som en Michelín, tens temps de dir en un xiuxiueig abans que la fulla et segui el coll resseguint la vora de la caputxa.

A. Munné-Jordà Cap. XVI. Ikea Michelíada

. . . . MichelíadaMichelíada A. Munné-Jordà Distorsions, 23 Ed. Males Herbes. Barcelona, juny de 2015 ISBN: 9788494310836 . . .

Ànite de Tegea. L’«Homer femení»

.

.

.

Per a Filenis

Moltes vegades prop d’aquesta tomba, tristament Clínia,
la mare, plorà la mort malaguanyada de la filla,
l’ànima invocant de Filenis, que en comptes del casament
travessà el verd corrent de l’Aqueront.

Ànite de TegeaGermanes de Safo

Versió de Maria Àngels Anglada
Les germanes de Safo
Antologia de poetes hel·lenístiques

.

.

.

.

.

.

.

.

..

Ánite, a la que los antiguos se refirieron como θῆλυν Ὅμηρον, «Homero femenino» (Antípatro de Tesalónica, Antología Palatina IX 26) introdujo importantes innovaciones en el género epigramático. Entre sus poemas más celebrados están aquellos dedicados a la muerte de doncellas en los que centraremos nuestra atención.

Πολλάκι τῷδ᾽ ὀλοφυδνὰ κόρας ἐπὶ σάματι Κλείνα
μάτηρ ὠκύμορον παῖδ᾽ ἐβόασε φίλαν,
ψυχὰν  γκαλέουσα Φιλαινίδος, ἁ πρὸ γάμοιο
χλωρὼν ὑπὲρ ποταμοῦ χεῦμ᾽ Ἀχέροντος ἔβα

Muchas veces junto a la tumba de la joven, Clina,
mater dolorosa, lamentó el rápido destino de su querida hija,
invocando el alma de Filenis, que en lugar del matrimonio
atravesó las húmedas aguas del río Aqueronte

Antología Palatina, VII, 486

Se trata, probablemente, de un epigrama genuino, compuesto para ser grabado en una estela fúnebre. Los ecos homéricos, como es habitual en Ánite, son muy claros. En este poema esas referencias se corresponden con pasajes en los que Aquiles lamenta la suerte de Patroclo, o bien Tetis la de su propio hijo.

En primer lugar, encontramos el término ὀλοφυδνὰ, que, según señalan todos los editores, recuerda el lamento de Aquiles (ἔπος ὀλοφυνδόν, Il. 23.102) cuando se va el alma de Patroclo. Inmediatamente después, en el verso segundo, el término ὠκύμορον «rápido destino» es el mismo empleado cuatro veces en Ilíada por Tetis en referencia a Aquiles. Finalmente, y sobre todo, tiene interés señalar la clarísima imitación (imitatio cum uariatione) que se lee en el verso tercero: ψυχὰν γκαλέουσα Φιλαινίδος, ἁ πρὸ γάμοιο, eco evidente del pasaje en el que Aquiles invoca el alma de su amigo en Il. 23. 220: ψυχὴν κικλήσκων Πατρπκλῆος δειλοῖο.

La muchacha a la que su madre Clina llora aparece ya en el primer verso, κόρας, se repite en el siguiente, παῖδ᾽, y conocemos su nombre en el tercero, Φιλαινίδος. Su madre la llora repitiendo su nombre, γκακλέουσα, exactamente igual que Aquiles hacía con Patroclo: de nuevo, una llamativa concentración en cuatro versos de invocaciones muy explícitas incluídos los nombres propios tanto de la madre como de la hija.

Parte de la crítica entiende que las referencias homéricas vienen a señalar un claro contraste con el contenido del epigrama de Ánite:

Los lamentos de Aquiles y Tetis claramente difieren, en una manera profunda, del de Clina. Aunque tanto Aquiles como Tetis pueden ser considerados madres, sus lamentos no expresan meramente una pérdida personal. Aunque Homero enfatiza un tremendo pathos en su expresión del dolor, sus lamentos están, sin embargo, enmarcados en un contexto en el que la memoria de las gloriosas hazañas de los que han perecido ofrecen una compensación a la pérdida personal. Tanto Patroclo como Aquiles han muerto sirviendo a su ejército o por su gloria personal. Sus muertes, aunque presentadas como trágicas, serán mitigadas por el kleos que recibirán, kleos al que el poema de Homero constantemente se refiere (particularmente en el caso de Aquiles). Aunque el lamento de Aquiles por Patroclo está entre los elementos más extravagantes del poema, su queja, en fin, lo lleva a la acción —un apasionado deseo de venganza que lo conducirá a la muerte y asegurará su kleos. (Greene Ellen (2005), «Playing with Tradition: Gender and Innovation in the Epigrams of Anyte», en E. Greene, (ed.), Women Poets in Ancient Greece and Rome. University of Oklahoma Press, pp. 142-143).

Quizá haya que matizar estas palabras porque, tanto o más que el contraste, lo que se consigue con tal concentración de referencias homéricas en cuatro versos, referencias que van mucho más allá del empleo de tal o cual forma épica, es colocar la muerte de una doncella, que sólo parece importar a su madre —la joven ni siquiera ha dejado hijos o, al menos, muerto ella misma en el parto— sobre el fondo de la muerte gloriosa.

[…]

Marta González González
El lamento de las madres en los epitafios griegos: una mirada a la Antología Palatina

.

.

.

Germanes de SafoMaria Àngels Anglada

Les germanes de Safo
Antologia de poetes hel·lenístiques

Edhasa
Barcelona, 1983

.

.

.

.

 

 

 

El plany de Briseida i el plany d’una torturada pels militars argentins. César Brie

.

.

.

Tot seguit Briseida, semblant a Afrodita d’or, quan va veure Pàtrocle destrossat pel bronze punxegut, el va abraçar i es va po­sar a gemegar fortament, mentre amb les mans s’esgarrapava els pits, el coll tendre i el bell rostre. I tot plorant, la dona semblant a les deesses deia: «Pàtrocle, la persona més grata per a mi, desgra­ciada, i per al meu cor, quan me’n vaig anar de la tenda, et vaig deixar viu i ara que hi torno, capdavanter de guerrers, et trobo mort. Així, a mi, una desgràcia em ve sempre darrere una altra desgràcia. El marit que em donaren el pare i la venerable mare, el vaig veure malmès pel bronze punxegut davant la ciutat, i també tres germans estimats, que va infantar la mare, tots van trobar el dia fatal. No, no em vas deixar plorar quan el ràpid Aquil·leu va matar el meu marit i va destruir la ciutat del divinal Mines, sinó que m’assegurares que em faries l’esposa legítima del divinal Aquil·leu, que em portaries amb les naus a Ftia i que celebraria el banquet de noces entre els mirmídons. Per això, ploro sense pa­rar la teva mort, tu, sempre tan dolç».

 Així va parlar plorant, i a continuació les dones sanglotaren, en aparença per Pàtrocle, però, de veritat, cadascuna per les seves pròpies penes.

Ilíada XIX, 276-303
Traducció de Joan Alberich i Mariné

.

.

.

.

Briseida era un altre personatge que m’interessava. És l’esclava d’Aquil·les, el qual havia arribat a la ciutat de la dona el dia de les seves noces, li havia matat el jove marit, els pares i els germans i aleshores s’havia enamorat d’ella. I aquella nit Briseida rentava del cos d’Aquil·les la sang de l’espós assassinat.

Sobre la pista de Briseida m’hi havia posat Christa Wolf, que en parla a Cassandra. Però ha estat de nou Simone Weil qui em suggerí una contraposició important. Quan Patrocle mor, Briseida el plora. Però en realitat, diu Weil, ella no està plorant pel guerrer occit, usa la mort de Patrocle per plorar per ella mateixa. Perquè l’única possibilitat concedida a un esclau per a mostrar el propi dolor és aquella de fingir de plorar pel dolor de l’amo. És l’únic moment en que Briseida pot plorar per la seva pròpia condició.

golpe-militar-argentina

Això m’ha tornat a portar un altre cop a l’Amèrica llatina. És un testimoni, que havia usat en la primera versió del meu text –però l’he haguda de suprimir, ja que si no resultava un espectacle de cinc hores- d’una noia argentina arrestada i torturada a l’ESMA, l’Escola de Mecànica de l’Armada, a Buenos Aires, el més gran centre de detenció i tortura durant la dictadura. D’allí els segrestats sortien per anar directament als avions que procedirien a llençar-los al mar. La dona, que va sobreviure i ara treballa en el camp dels drets humans, explica com es va salvar perquè els botxins la feren treballar per a ells, ja que era molt ràpida a escriure a màquina, era una dactilògrafa. Però el dia en que la selecció nacional argentina guanya els mundials de futbol, el 1978, els seus torturadors se l’emporten, junt amb dos altres nois, a festejar pels carrers la victòria final contra Holanda 3 a 1. Estan en un cotxe descapotable i en un cert moment els militars obren la capota i ella veu tota aquella gent que festeja pel carrer, mentre dins d’ella i en el seu cos hi ha el dolor de qui ha estat torturat fins a pocs dies abans i sap be què està passant a l’ESMA i en els altres camps de concentració. Demana permís als militars per a treure el cap i comença a saludar la gent pels carrers, saluda i plora. Explica però que era molt perillós que els militars la veiéssin en aquell estat, podrien haverse posat nerviosos, sospitar. Aleshores, bromejant, els diu que està plorant per l’alegria. I la creuen.

ESMALa dona sap, talment com Briseida, que no li està permès de plorar per ella mateixa, sino que ha de fingir de provar l’emoció del torturador per poder finalment treure’s la pena de sobre, rentar-se aquell dolor, com es diria a Bolívia. Les llàgrimes són de fet la forma en que rentem el cor, ens rentem l’angoixa per conseguir respirar de nou. Briseida i aquesta dona són idèntiques, es diria que la mateixa cosa. En el text les esclaves expliquen: «No ploràvem per Patrocle mort, ploràvem per nosaltres, pel nostre propi destí d’esclaves, de presoneres de guerra. Cada una plorava el seu propi dolor». Naturalment no és una citació literal, el que recordo ara és la meva pròpia reescriptura, però aquest és el sentit de l’episodi d’Homer.

.

César Brie
Traducció (fragment) de “Riflessioni su un’Iliade andina” (5-12-2001)

.

.

[…] Briseide era un altro personaggio che mi interessava. È la schiava di Achille, il quale era arrivato alla città della donna il giorno delle sue nozze, aveva ucciso il giovane marito, i genitori e fratelli e poi si era innamorato di lei. E la notte Briseide lavava dal corpo di Achille il sangue dello sposo assassinato.

Sulla pista di Briseide mi aveva messo Christa Wolf, che ne parla in Cassandra. Ma è stata di nuovo Simone Weil a suggerirmi un con­fronto importante. Quando Patroclo muore, Briseide lo piange. Ma in realtà, dice la Weil, lei non sta piangendo per il guerriero ucciso, usa la morte di Patroclo per piangere su se stessa. Perché l’unica possibilità concessa a uno schiavo per mostrare il proprio dolore è quella di fingere di piangere per il dolore del padrone. È l’unico momento in cui Briseide può piangere per la sua stessa condizione. Ciò mi ha riportato ancora all’America Latina. C’è una testimonian­za, che avevo utilizzato nella prima versione del mio testo – poi l’ho dovuta togliere, altrimenti diventava uno spettacolo di cinque ore – di una ragazza argentina arrestata e torturata nell’ESMA, la Escuela de Mecànica de la Armada, a Buenos Aires, il più grande centro di detenzione e tortura durante la dittatura. Da lì i sequestrati usciva­no per andare direttamente negli aerei che li avrebbero scaricati in mare. La donna, che poi è sopravvissuta e oggi lavora nel campo dei diritti umani, racconta di come si è salvata perché i carnefici la fecero lavorare per loro, dato che era molto veloce a scrivere a mac­china, era una dattilografa. Ma il giorno in cui la nazionale Argentina vince i mondiali di calcio, nel 1978, lei viene portata dai suoi aguz­zini, insieme ad altri due ragazzi, a festeggiare per strada la vittoria della finale contro l’Olanda: 3 a 1. Sono in un’auto decappottabile e a un certo punto i militari aprono il tettuccio e lei vede tutta quella gente che festeggia per strada, mentre dentro di lei e nel suo corpo c’è il dolore di chi è stato torturato fino a pochi giorni prima e sa bene quello che accade all’ESMA e negli altri campi di concentramen­to. Chiede il permesso ai militari di sporgere la testa e comincia a salutare la gente per strada, saluta e piange. Racconta però che era molto pericoloso farsi vedere dai militari in quello stato, avrebbero potuto innervosirsi, sospettare. Allora scherzando dice loro che sta piangendo per la gioia. E questi ci credono.

César Brie

César Brie

La donna sa, proprio come Briseide, che non le è concesso di pian­gere per se stessa, ma che deve fingere di provare l’emozione del­l’aguzzino per poter finalmente togliersi una pena di dosso, lavarsi quel dolore, come si direbbe in Bolivia. Le lacrime sono infatti la forma in cui ci laviamo il cuore, ci laviamo l’angoscia per riuscire a respirare di nuovo. Briseide e questa donna sono identiche, ci dico­no la stessa cosa. Nel testo le schiave spiegano: «Non piangevamo per Patroclo morto, piangevamo per noi, per il nostro destino di schiave, di prigioniere di guerra. Ognuna piangeva il proprio do­lore». Naturalmente non è una citazione letterale, io ricordo ormai solo la mia riscrittura, ma questo è il senso dell’episodio in Omero.

[…]

.

César Brie
Riflessioni su un’Iliade andina (5-12-2001)
Publicat a: César Brie. L’Iliade del Teatro de los Andes

.

.

 .

Cesar Brie nasce a Buenos Aires, dove si avvicina ancora ragazzo al mondo del tea­tro. A 18 anni è costretto a lasciare l’Ar­gentina e arriva in Italia con la Comuna Baires. Nel 1975 a Milano dà vita al Col­lettivo Tupac Amaru, impegnato nelle at­tività culturali di quartiere e in una ricerca teatrale che lo porterà a un’opera di rot­tura come A rincorrere il sole (1979). Dal 1981 al 1990 è in Danimarca insieme a Iben Nagel Rasmussen nel gruppo Farla e poi nell’Odin Teatret, come attore, autore e regista. Tra i titoli di questi anni Matrimonio con Dio (1982), Il paese di Nod (1986) e Talabot (1988, con la regia di Eugenio Barba). Di nuovo in Italia con Naira Gonzàlez, prepara il ritorno in America Fatina portando in scena// mare in tasca (1989) e Romeo e Giulietta (1991). Nel 1991 fonda in Bolivia il Teatro de Los Andes, una comunità teatrale internazionale con la quale ha creato spettacoli che partono dalla storia o dai clas­sici, ma calati profondamente nell’attualità: una serie di lavori esemplari destinati a girare il mondo, da Colon (1992) a Ubit in Bolivia (1994), da / sandali del tempo (1995) a L’Iliade (2000), da Dentro un sole giallo (2004) a Fragile (2005), da Otra vez Marcelo (2006) alla recente Odissea (2009). Con Titivillus ha pubblicato Dentro un sole giallo (2005).

.

.

 

[…] A l’esclau no li correspon pas, de ser fidel a la seva ciutat i als seus morts.

És quan pateix o mor un dels qui li ho han fet perdre tot , assolat la ciutat, massacrat els seus davant els ulls, és llavors que plora, l’esclau- ¿I per què? Només li són permesos llavors els plors. Fins imposats. I, en la servitud, ¿que no són sempre a punt de fluir, les llàgrimes, a la que poden fer-ho impunement?

Digué ella plorant, i gemegaren les dones,
Amb el pretext de Patrocle, cadascuna de les seves angoixes.

En cap cas l’esclau no té llicència per a expressar res, tret del que pugui complaure l’amo. És per això que, si en una vida tan trista, cap sentiment pot apuntar i animar-lo un poc, només pot ser l’amor per l’amo; al do d’estimar, tot altre camí li és barrat. Així com, al cavall junyit, els braços del carro, les regnes, el mos, li barren tots els camins fora d’un. […]

Simone Weil

Simone Weil (París, 1909 – Ashford (Anglaterra), 1943)

 […]

 

Sinone Weil
La Ilíada o el poema de la força
Traducció al català publicada pel web traduccionssimoneweil.cat

.

.

.

.

.

Iliade - DVD -  César BrieCésar Brie

L’Iliade del Teatro de los Andes
A cura de Fernando Marchiori
Traduzzioni di Silvia Raccampo

Teatrino di Fondi / Titivillus Mostre Editoria. Corazzano (Pisa), 2010
ISBN: 9788872182987

.

.

Alberich OdisseaHomer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

Simone Weil. Escrits sobre la guerra.

Traducció d’Anna Berenguer Català i Isabel Ortega Rion

Col·lecció Textures, nº 4

Edicions Bromera. Alzira, 1997

ISBN: 9788476602973

.

.

.

 

La Patroclea, de Carlos Roberto Gómez Beras

.

.

LA PATROCLEA

.

Como a una mujer muerta,
bajo el paraguas de la noche,
llora Aquiles a Patroclo.
Las lágrimas apenas tocan
la palidez del fino cuerpo.
Arde en la pira su blandura
como una hoguera de hielo.
La ira cubre las estrellas
como un opaco papel negro.
Llueven flechas viudas
y balances insatisfechos
.

Carlos Roberto Gómez Beras

.

.


AUTORETRATO

.

No soy un hombre 
Soy un poema.
Una mujer ya fallecida
me escribió en la noche
sobre una servilleta.
Una mujer todavía ingenua
me recita en la penumbra
con su voz de eucalipto.
No soy un hombre.
Mi rostro es un verso.
A veces
para poder oírme
me busco en los espejos.

Carlos Roberto Gómez Beras

.

.

Gómez-BerasCarlos Roberto Gómez Beras, nascut a la República Dominicana (El Seibo, 1959) si bé resideix a Puerto Rico des de petit. Està al capdavant de l’editorial La Isla Negra, de Puerto Rico.

.

.

.

L’amor entre herois. El dol per la pèrdua del company: Aqui·les i Patrocle; Gilgameš i Enkidu; David i Jonatan.

.

.

.

Així va parlar i un negre núvol d’aflicció va cobrir Aquil·leu, que va agafar pols recremada i la va escampar damunt del seu cap. Va enlletgir el seu rostre afavorit, i la cendra negrosa li embrutava la túnica de nèctar. Ell mateix, tan alt com era, es va ajaçar a la pols en un bon espai i amb les mans s’esbullava els cabells i se’ls arrencava. Les serventes, que Aquil·leu i Pàtrocle s’havien assignat com a botí, afligides en el seu cor, cridaven molt fort i corrien cap a la porta al voltant de l’impetuós Aquil·leu. Totes es colperaven el pit amb les mans, i els membres de cadascuna es desferen. Des de l’altra banda, Antíloc sanglotava tot vessant llàgrimes, i  agafava les mans d’Aquil·leu. El seu cor noble gemegava, perquè tenia por que no es tallés el coll amb el ferro. Aquil·leu va llançar un plany terrible. El va sentir la seva mare venerable, asseguda a les profunditats del mar al costat del seu pare ancià, i de seguida va esclafir a plorar.

.

Odissea, XVIII
Versió de Joan Alberich

.

.

Down on your knees, Achilles. Further down.
Now forward on your hand and thrust your face into the filth,
Push filth into your open eyes, and howling, howling,
Sprawled howling, howling in the filth,
Ripping out locks of your long redcurrant-coloured hair,
Trowel up its dogs hit with your mouth.
… Gods have plucked drawstrings from your head
And from the template of your upper lip
Modelled their bows. Not now. Not since
Grief has you by the neck, and sees you lift your arms to Heaven,
Then pistol-whips that envied face
As your prize shes —careless, disordered, knees giving way—
Rushed out to you, knelt down around you, close to you,
Slapping their bodies furiously, raising:
… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
…… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
……… ‘Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee …’
You sank, throat back, thrown back; your voice
Thrown out across the sea to reach your source.
.
Christopher Logue
War Music

.

.

.

 

 

Giovanni Battista Tiepolo Tetis consolant Aquil·les  (per la mort de Patrocle).      Fresc.     1757 Villa Valmarana. Vicenza, Itàlia

Giovanni Battista Tiepolo
Tetis consolant Aquil·les
(per la mort de Patrocle).
Fresc. 1757
Villa Valmarana. Vicenza, Itàlia

.

.

.

.

THE TRIUMPH OF ACHILLES
.
In the story of Patroclus
no one survives, not even Achilles
who was nearly a god.
Patroclus resembled him; they wore
the same armor.
.
Always in these friendships
one serves the other, one is less than the other:
the hierarchy
is always apparent, though the legends
cannot be trusted—
their source is the survivor,
the one who has been abandoned.
.
What were the Greek ships on fire
compared to his loss?
.
In his tent, Achilles
grieved with his sole being
and the gods saw
.
he was a man already dead, a victim
of the part that loved,
the part that was mortal.
.
Louise Glück
The triumph of Achilles

.

.

.

.

.

PLANY DE GILGAMEŠ PER LA MORT D’ENKIDU

.

A la primera claror del dia arborarà la veu dient:
Escolteu, pròcers d’Uruk! Ploro per Enkidu, el meu company,
gemego amb amargors de dona en dol pel meu germà.
L’ase salvatge i la gasela que et van fer de pare i de mare, Enkidu,
ploren per tu.
Ploren per tu
els animals de quatre peus que amb tu es criaren.
Plora per tu
tot el que hi ha de salvatgí per planes i pastures.
Cruixen de nit i dia
els camins del bosc de cedre que estimaves.
Que plorin, doncs, per tu
els pròcers de la ben murada Uruk,
i que la mà que beneïa s’obri.
Enkidu, germà meu! Tu eres la destral que duia al flanc,
la força del meu braç, l’espasa del meu cint,
l’escut que m’emparava, la túnica que em vestia,
l’ornament de goig que jo portava.
Escolta quin ressò de mare en dany rodola pel país.
Ploreu, camins que fèiem junts, bèsties que caçàvem,
tigres i panteres, lleons i lleopards, isards i cervos!
Ploreu, daines i braus!
Plora per tu la munyanya on vam pujar a degollar el guarda;
plora per tu el riu que vorejàvem passejant;
plora per tu l’Ula d’Elam i el dolç Eufrates
on omplírem els bots d’aigua una vegada.
Ploren per tu els guerrers de la ben murada Uruk
on caigué mort el Brau Celest.
Plora per tu el poble enter d’Eridu.
Gemeguen per tu els llauradors i els segadors
que et duien el gra a casa.
Gemeguen per tu els servents que ungien el teu cos.
És un lament
la cortesana que t’ungia amb olis olorosos.
Són un lament les dones de palau que et menaren la muller
guarnida amb l’anell que li havies triat tu.
I els teus joves germans, com si fossin fembres,
van amb els llargs cabells desfets en dol.
Un destí maligne t’ha robat!
Oh jove germà meu, Enkidu, company dolç,
quin son t’ha vingut ara?
T’has perdut en la fosca i ja no em sents.

.

Gilgameš. Tauleta VIII
Versió de Segimon Serrallonga
Versions de poesia antiga

.

.

.

.

COMPLANTA DE DAVID PER SAÜL I JONATAN

.

David va compondre aquesta complanta per Saül i pel seu fill Jonatan, i va ordenar que la gent de Judà l’aprengués. És el cant de l’Arc. Es troba escrit en el Llibre del just. Diu així:

.

“L’esplendor d’Israel jeu morta a les altures.
Com han caigut els guerrers ardits!
No ho diguéssiu pas a Gat,
no dugueu la nova als carrers d’Ascaló;
se n’alegrarien les noies filistees,
ho celebrarien les filles dels incircumcisos.
Muntanyes de Guilboa,
que no caiguin damunt vostre ni pluja ni rosada;
que no siguin fèrtils els vostres camps,
perquè aquí ha estat deshonrat
l’escut dels més ardits:
l’escut de Saül, untat no pas amb oli,
sinó amb sang d’enemics, amb greix de guerrers.
L’arc de Jonatan no es feia mai enrere!
L’espasa de Saül no tornava mai de buit!
Saül i Jonatan, amables, encisadors,
inseparables en la vida i en la mort,
més rapids que les àguiles,
més valents que els lleons!
Noies d’Israel, ploreu per Saül,
que us engalanava amb porpra i robes fines
i us guarnia d’or les vestidures.
Com han caigut els guerrers ardits enmig de la batalla!
Jonatan jeu mort a les altures.
Quin dolor sento per tu,
germà meu, Jonatan,
tant com m’encisaves!
El teu amor m’era més meravellós
que l’amor de les dones.
Com han caigut els guerrers ardits!
S’han esvaït les seves armadures.”

.

Segon llibre de Samuel, 1,17-28
Versió de la Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

.

.

Alberich OdisseaHomer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

.

Christopher Logue - War MusicLogue’s Homer

War Music

faber and faber. London, 2001

ISBN: 9780571209071

.

.

.

.

Louise Glück - Poems 1962 - 2012Louise Glück

Poems 1962 – 2012

Farrar, Straus and Giroux. New York, 2012

ISBN: 9780374534097

.

.

.

.

Segimon Serrallonga - Versions de poesia antigaSegimon Serrallonga

Versions de poesia antiga

Edicions 62 – Empúries. Barcelona, 2002

ISBN: 9788429750843

.

.

.

.

Biblia interconfessionalLa Bíblia
Traducció interconfessional

Associació Bíblica de Catalunya / Ed. Proa

Il·lustrada per Perico Pastor

Barcelona, 2012
ISBN: 9788475883380

.

.

.