Navegar és necessari, viure no és necessari: L’Ulisses (suposadament) nietzscheà de D’Annunzio, amb un contrapunt de Gozzano (i una anotació de Pijoan sobre l’heroi en Maragall)

 

Estant per salpar, es desferma un gran vent i els pilots vacil·len;
però ell [Pompeu] s’embarca el primer i, donant ordre que llevin l’àncora,
exclama: «Navegar és necessari, viure no és necessari!»

Plutarc
Vides Paral·leles, III, V : Pompeu (51.2)
Traducció de Carles Riba

 

.

EXPLICIT LAUS VITÆ

Madre, Madre, fa che più forte
e lieto io sia, quando la voce
del dèspota ch’io ben conosco,
che udii tante volte, la maschia
voce nel mio cor solitario
griderà: “Su, svegliati! È l’ora.
Sorgi. Assai dormisti. L’amico
divenuto sei della terra?
Odi il vento. Su! Sciogli! Allarga!
Riprendi il timone e la scotta;
ché necessario è navigare,
vivere non è necessario.

Gabriele D’Annunzio
Laudi

.

.

.

Gabriele d’Annunzio (1863 – 1938)

Incontrammo colui
che i Latini chiamano Ulisse,
nelle acque di Leucade, sotto
le rogge e bianche rupi
che incombono al gorgo vorace,
presso l’isola macra
come corpo di rudi
ossa incrollabili estrutto
e sol d’argentea cintura
precinto. Lui vedemmo
su la nave incavata. E reggeva
ei nel pugno la scotta
spiando i volubili venti,silenzioso; e il pìleo
tèstile dei marinai
coprìvagli il capo canuto,
la tunica breve il ginocchio
ferreo, la palpebra alquanto
l’occhio aguzzo; e vigile in ogni
muscolo era l’infaticata
possa del magnanimo cuore.

E non i tripodi massicci,
non i lebeti rotondi
sotto i banchi del legno
luceano, i bei doni
d’Alcinoo re dei Feaci,
né la veste né il manto
distesi ove colcarsi
e dormir potesse l’Eroe;
ma solo ei tolto s’avea l’arco
dell’allegra vendetta, l’arco
di vaste corna e di nervo
duro che teso stridette
come la rondine nunzia
del dì, quando ei scelse il quadrello
a fieder la strozza del proco.
Sol con quell’arco e con la nera
sua nave, lungi dalla casa
d’alto colmigno sonora
d’industri telai, proseguiva
il suo necessario travaglio
contra l’implacabile Mare.

“O Laertiade gridammo,
e il cuor ci balzava nel petto
come ai Coribanti dell’Ida
per una virtù furibonda
e il fegato acerrimo ardeva
“o Re degli Uomini, eversore
di mura, piloto di tutte
le sirti, ove navighi? A quali
meravigliosi perigli
conduci il legno tuo nero?
Liberi uomini siamo
e come tu la tua scotta
noi la vita nostra nel pugno
tegnamo, pronti a lasciarla
in bando o a tenderla ancóra.
Ma, se un re volessimo avere,
te solo vorremmo
per re, te che sai mille vie.
Prendici nella tua nave
tuoi fedeli insino alla morte!„
Non pur degnò volgere il capo.

Come a schiamazzo di vani
fanciulli, non volse egli il capo
canuto; e l’aletta vermiglia
del pìleo gli palpitava
al vento su l’arida gota
che il tempo e il dolore
solcato aveano di solchi
venerandi. “Odimi„ io gridai
sul clamor dei cari compagni
“odimi, o Re di tempeste!
Tra costoro io sono il più forte.
Mettimi alla prova. E, se tendo
l’arco tuo grande,
qual tuo pari prendimi teco.
Ma, s’io nol tendo, ignudo
tu configgimi alla tua prua.„
Si volse egli men disdegnoso
a quel giovine orgoglio
chiarosonante nel vento;
e il fólgore degli occhi suoi
mi ferì per mezzo alla fronte.

Poi tese la scotta allo sforzo
del vento; e la vela regale
lontanar pel Ionio raggiante
guardammo in silenzio adunati.
Ma il cuor mio dai cari compagni
partito era per sempre;
ed eglino ergevano il capo
quasi dubitando che un giogo
fosse per scender su loro
intollerabile. E io tacqui
in disparte, e fui solo;
per sempre fui solo sul Mare.
E in me solo credetti.
Uomo, io non credetti ad altra
virtù se non a quella
inesorabile d’un cuore
possente. E a me solo fedele
io fui, al mio solo disegno.
O pensieri, scintille
dell’Atto, faville del ferro
percosso, beltà dell’incude!

G. D’Annunzio
Maia, canto IV

.

.
.

.

L’Iddio che a tutto provvede
poteva farmi poeta
di fede; l’anima queta
avrebbe cantata la fede.

Mi è strano l’odore d’incenso:
ma pur ti perdono l’aiuto
che non mi desti, se penso
che avresti anche potuto,

invece di farmi gozzano
un po’ scimunito, ma greggio,
farmi gabrieldannunziano:
sarebbe stato ben peggio!

Buon Dio, e puro conserva
questo mio stile che pare
lo stile d’uno scolare
corretto un po’ da una serva.

[…]

Guido Gozzano
L’altro

.

.

.

Guido Gozzano (1883 – 1916)

Ulisse naufraga…a bordo d’un yacht

Il Re di Tempeste era un tale
che diede col vivere scempio
un bel deplorevole esempio
d’infedeltà maritale,
che visse a bordo d’un yacht
toccando tra liete brigate
le spiagge più frequentate
dalle famose cocottes.
Già vecchio, rivolte le vele
al tetto un giorno lasciato,
fu accolto e fu perdonato
dalla consorte fedele…
Poteva trascorrere i suoi
ultimi giorni sereni,
contento degli ultimi beni
come si vive tra noi…
Ma né dolcezza di figlio,
né lagrime, né la pietà
del padre, né il debito amore
per la sua dolce metà
gli spensero dentro l’ardore
della speranza chimerica
e volse coi tardi compagni
cercando fortuna in America…
-Non si può vivere senza
danari, molti danari…
Considerate, miei cari
compagni, la vostra semenza!-
Vïaggia vïaggia vïaggia
vïaggia nel folle volo:
vedevano già scintillare
le stelle dell’altro polo…
Vïaggia vïaggia vïaggia
vïaggia per l’alto mare:
si videro innanzi levare
un’alta montagna selvaggia…
Non era quel porto illusorio
la California o il Perù,
ma il monte del Pirgatorio
che trasse la nave all’in giù.
E il mare sovra la prora
si fu richiuso in eterno.
E Ulisse piombò nell’Inferno
dove ci resta tuttora…

.

Guido Gozzano

.

.

.

Josep Pijoan (1879 – 1963)

He dit amb tota intenció que l’Oda a Barcelona i el Cant espiritual van ésser les últimes poesies verament maragallianes, perquè encara va publicar altres coses, però semblen més aviat una recaiguda que un progrés. Em refereixo especialment a la Nausica i els Himnes homèrics. En la Nausica la gran figura d’Ulisses queda disminuïda, sembla un bon burgès, que té ànsia de tornar a casa a envellir-se a la vora del foc amb la dona i les criatures. No hi ha tragèdia, doncs, en l’enamorament de la Nausica. I això és més lamentable perquè l’Ulisses modern ja no és el de l’Odissea, sinó que ha passat pel cant 26 de l’Infern de Dant; és l’heroi del Tennyson i del D’Annunzio, que no poden aturar ni la dolcesa dels fills ni la pietat del pare, ni el degut amor a la muller. Vol tornar-se expert del món, mai no en té prou:

e degli vizi umani e del valore

I li diria a l’Ulisses d’en Maragall:

Joan Maragall (1860 – 1911)

considerate la vostra semenza
fatti non foste a viver come brutti
ma per seguire virtude e conoscenza.

Aques Ulisses romàntic és l’únic que avui podia enamorar Nausica encara que fos vell i amb el cos cobert de nafres. Navigare è necessario — vivere non è necessario, diu D’Annunzio; l’Ulisses d’en Maragall està tip de córrer món. Sorprèn un tal error d’en Maragall… Herois, homes i déus segueixen la mateixa marxa ascendent, viuen en la consciència de la humanitat i canvien com ella; els poetes han de donar-los canviats segons corren les centúries. Tot l’antic era nou mentre vivia... tot el viu ha d’ésser nou dia per dia.

[…]

Josep Pijoan
El meu Joan Maragall

.

 

Gril·lus, l’home que volgué romandre porc

.

.

Però mai no sabré ponderar a bastament aquell Pitàgores reencarnat en gall que, successivament, esdevingué filòsof, home, dona, rei, particular, peix, cavall, granota i, em sembla, àdhuc esponja; tanmateix, era del parer que no hi ha cap animal més dissortat que l’home, perquè tots els altres es mantenen dins el terme de la Natura i l’home és l’únic que intenta sortir-se dels límits de la seva condició.

I encara, d’entre els homes troba millors, per moltes raons, els ignorants que no pas els doctes i els eminents: així, Gril·los actuà amb força més seny que el prudent Ulisses, car preferí de quedar-se a grunyir a la cort abans que exposar-se amb ell a tantes aventures perilloses. Homer, el pare de les faules, no em sembla pas d’un altre parer; en efecte, sovint tracta els mortals de dissortats i miserables i, en canvi, a Ulisses, el seu model de persona de seny, l’anomena moltes vegades infortunat, cosa que mai no diu de Paris, ni d’Àiax ni d’Aquil·les. La raó n’és ben clara: aquell heroi astut i enginyós, no feia res sense aconsellar-se amb Pal·las i, per un excés de seny, fugia de l’ordre natural.

Així doncs, tal com entre els mortals, els més allunyats de la benaurança són els que més delegen la saviesa —i això els fa doblement beneits perquè, oblidant que han nascut dins la condició humana, aspiren a la vida dels déus immortals i, seguint l’exemple dels gegants, armats de llur doctrina, declaren la guerra a la Natura— també semblen ésser menys infeliços els que estan més a prop de l’instint i de la irracionalitat dels animals, i no desitgen res que no sigui humà.

Erasme de Rotterdam
Elogi de la follia, XXXIV-XXXV
Traducció de Jaume Medina

.

.

.

ULISSES  I  GRIL·LUS

.

Quan Ulisses deslliurà els seus companyons i obligà a Cleric a tornar-los llur primera forma, cadascun fou despullat de la figura d’un ani­mal de què Circe l’havia revestit per l’encis de la seva verga d’or. Només Gril·lus, que era esdevingut un porc, no es decidí mai a esdevenir novament home. Ulisses usà endebades de tota la seva eloqüència per tal de persua­dir-lo a tornar al seu primer estat.

Plutarc ha dit alguna cosa d’aquesta faula i jo l’he creguda un tema bo per un diàleg que demostri que els homes serien pitjors que les bèsties, si la sòlida filosofia i la veritable religió no els sostenien.

* * *

 

Emblema amb Ulisses i Gril·lus, de Le pegme, de Pierre Coustau (1560)

Gril·lus.- Estic molt content de veure-us, predilecte de Minerva, però del canvi de forma bé us plaurà de dispensar-me’n

Ulisses.- Ai pobre amic meu! Ja sabeu com sou? No teniu certament una bella figura: un cos gros corbat cap a terra, unes llargues orelles que us pengen, uns ullets menuts que quasi no podeu obrir, un morro horrible, una fesomia repulsiva i un pèl eriçat i grosser! En fi, sou una persona repugnant; us ho dic per si no ho sabíeu. Per poc raonable que sigueu estareu ben content d’esdevenir altra cop home.

Gril·lus.- Podeu ben dir. que no en treureu res;  fer de porc és molt més bonic. És clar que la meva figura no és gaire elegant, però no em mi­ro al mirall i així en prescindeixo. Altrament, tal com sóc, d’un quant temps ençà, no he de témer que l’espill de l’aigua en retregui la meva lletjor,  puix m’estimo més un fangar que una clara fontana.

Ulisses.- I, aquesta brutícia, no us horripila?  No viviu sinó d’immundícies; us rebolqueu en llocs infectes i pudiu tant, que  si un hom se us apropa li ve cobriment de cor.

Gril·lus.- Què se me’n dóna? Tot depèn del gust. Aqueixa olor per a mi és més dolça que l’ambre i aqueixes immundícies són nèctar per a mi.

Ulisses.-  M’avergonyeixo per vós. És possible que hagueu oblidat tan de pressa tot el que la humanitat té de noble i d’avantatjós?

Gril·lus.- No me’n parleu més de la humanitat; la seva noblesa no és sinó imaginària; tots els seus mals són reals i els seus béns no són més que a la fantasia. Tinc un cos brut i cobert d’un pèl aspre, però no em calen vestits; i vós fóreu doble feliç en les vostres tristes aventures sí tenieu el cos pelut com jo per poder-vos-en passar. Jo arreu trobo el meu aliment, àdhuc en els indrets menys volguts. Els plets i les guerres i tots els altres neguits de la vida, no existeixen per mi. Ni em cal cuiner, ni barber, ni sas­tre, ni arquitecte. Heus-me ací lliure i feliç amb poca cosa. Per què lligar-me novament amb les necessitats dels homes?

Ulisses.- És cert que l’home té grans necessitats; però tot el que ha inventat per satisfer-les el glorifica i el fa feliç.

Gril·lus.- És més senzill i més segur estar  lliure  d’aqueixes necessitats

que no pas posseir els mitjans d’atendre-les per meravellosos que siguin. Val més gaudir d’una bona salut sense cap ciència de la medicina, que no pas estar malalt tenint remeis excel·lents per guarir.

Ulisses.- Però, estimat Gril·lus, així vós no teniu en res ni l’eloqüència, ni la poesia, ni la música, ni la ciència dels astres, ni la de les figures i dels nombres! Heu renunciat a la nostra pàtria estimada, als sacrificis, als festins, als jocs, a les danses, als combats i a les corones que són el premi dels vencedors? Responeu-me.

Gril·lus.- El meu estat de porc és tan bo, que em situa per damunt de totes aqueixes belles coses. M’estimo més grunyir que no pas ser tan eloqüent com vós. El que m’allunya de l’amor a l’eloqüència, és que ni la vostra, que iguala la de Mercuri, em convenç, ni em commou. Jo no vull persuadir ningú, ni em serviria de res que em persuadissin. Sóc tan poc curiós de la prosa com de la poesia; ara tot això per mi és vianda fada. Els jocs de disc, la lluita i les curses, els deixo de bona gana als qui s’apas­sionen per una corona com els infants per llurs joguines; ja no sóc àgil per aconseguit el premi, però no l’envejaria pas a altre més lleuger de greix que jo. He perdut el gust de la música i el gust és el tot en les coses; el que a vós us hi uneix, a mi me n’allunya, no en parlem més. Tor­neu a Itaca; un porc té la pàtria arreu on hi ha glans. Aneu, regneu, torneu a veure Penélope, puniu els seus amants; per mi la meva Penélope és la truja de la vora; jo regno en el meu estable i res no torba el meu impe­ri. Molts reis en llurs palaus daurats no poden assolir el meu goig; hom els diu peresosos i indignes del tron quan volen regnar com jo sense negui­tejar-se i sense turmentar tot el gènere humà.

Ulisses.- Vós no penseu que un porc està a la mercè dels homes, qui només l’engreixen per degollar-lo. Raonant tan bellament acabareu ben aviat el vostre destí. Els homes, entre els quals no voleu que se us compti, menjaran el vostre greix i els vostres pernils.

Gril·lus.- Certament que aquest és el risc de la meva professió; però la vostra, no té també els seus perills i les seves inquietuds? Jo m’exposo a la mort tenint una vida dolça i d’una delectança real i present; vosaltres us hi exposeu de la mateixa manera amb una vida desgraciada i per una glòria imaginària. Jo opino que és millor ésser porc que heroi. Encara que el ma­teix Apol·ló cantés un dia les vostres victòries, ni us remeiaria les penes ni us preservaria de la mort. La vida d’un porc és millor

Ulisses.- Així, doncs, sou prou insensat i prou embrutit per menysprear la saviesa, que quasi iguala els homes als déus?

Gril·lus.- Al contrari, és per saviesa que menyspreo els homes. És una impietat creure que s’assemblen als déus, ja que són orbs, injustos, enganyadors, desgraciats i dignes d’ésser-ho, estan cruelment armats els uns contra els altres i són tan enemics d’ells mateixos com llurs veïns. A on porta aquesta saviesa tan elogiada? No esmena pas els costums dels homes; no fa sinó afalagar i acontentar llurs passions. No fóra millor no tenir raó, que no pas tenir-ne per fer i autoritzar les coses més irracionals? No me’n parleu més de l’home; és el més injust, i, per consegüent, el més desenraonat de tot animals. Sense afalagar la nostra espècie, un porc és bastant bona persona;ni fa moneda falsa ni convenis falsos; no perjura mai, no té avarícia ni cobejança; la glòria no li fa conquerir res injustament: és ingenu i no té malí­cia; passa la vida bevent, menjant i dormint. Si tothom fos com ell, tothom dormiria en pau i vós no fóreu ací; París no hauria robat mai Helena; els grecs no haurien enderrocat Troia després de deu anys de setge;  vós no hauríeu anat per mar i per terra a mercè de l’atzar i no us caldria conquis­tar el propi reialme. Així, doncs, no me’n parleu més de raó, car els homes no tenen sinó follia. No val més ésser bèstia que no pas foll i dolent?

Ulisses.—Us confesso que no té estranyar-me prou de la vostra estupidesa.

Gril·lus.—Bella meravella que un porc sigui estúpid! Cadascú ha de con­servar el propi caràcter. Vós guardeu el vostre d’home inquiet, eloqüent, as­tut i pertorbador del repòs públic. La nació a la qual estic incorporat és modesta, silenciosa, enemiga de la subtilesa i dels bells parlaments; sense raonar, va, de dret, al plaer.

Ulisses.—Almenys no em negareu que la immortalitat, reservada als ho­mes, no elevi infinitament el seu estat per sobre del de les bèsties. Estic es­pantat de la ceguera de Gril·lus quan penso que no aprecia les delícies dels camps Elisis, on els homes sapients viuen feliços després de llur traspàs.

Gril·lus.—Atureu-vos si us plau. Jo no sóc pas tan embrutit que renun­ciés a ésser home, si en l’home m’hi ensenyéssiu una vera immortalitat però pel no ésser més que una ombra vana després de la meva mort, i encara una ombra planyivola que, àdhuc en els camps Elisis, enyora els plaers d’a­quest món, us confesso que no val la pena de violentar-se. Aquiles en els camps   Elisis juga a palet sobre l’herba;  però donaria tota la seva glòria que és tan sols un somni per ésser el malvat Tersites en el món dels vius. Aquest Aquiles, tan desenganyat de la glòria i de la virtut, no és més que un fantasma; ja no és ell mateix; hom ja no hi reconeix ni el seu coratge ni els seus sentiments; és un no sé què que resta sols pel seu deshonor. Aquesta ombra vana no és Aquiles, així com la meva no és el meu cos. No espereu, doncs, eloqüent Ulisses, enlluernar-me amb una falsa aparença d’immortalitat; jo vull alguna cosa més evident; a falta d’ella, persevero en la secta brutal que he triat. Ensenyeu-me que l’home té quelcom més noble que el seu cos,  que és lliure de la corrupció; ensenyeu-me que el que pensa en l’home no és el cos i que això perdura després que aquesta màquina grossera s’ha malmès; en un mot, feu-me veure que el que resta a l’home després d’aquesta vida és un ésser veritable i veritablement feliç; demostreu que els déus no són injustos i que després d’aquesta vida hi ha un premi per la virtut que al món sempre ha de sofrir; i tot seguit, diví fill de Laertes, correré darrera vostre a través dels perills; sortiré content de l’estable de Circe; no seré més porc, esdevindré novament home i estaré a l’aguait contra tots els plaers.

Per qualsevol altre cami, no em menareu pas a on voleu. M’estimo més ésser tan sols porc gran i gros, content de la meva brutícia, que no pas home feble, lleuger, maligne, enganyós i injust qui després de mort espera ésser només una ombra trista i un fantasma entristit de la seva condició.

François Fénelon (6 d’agost de 1651 – 7 de gener de 1715)

.

François Fénelon
Traducció de Concepció de Balanzó
La Nova Revista, nº 26, febrer de 1929 (pàgs. 78-82)

.

.

Erasme de Rotterdam

Elogi de la follia

Traducció de Jaume Medina

Les millors obres de la literatura universal, 10
Edicions 62. Barcelona, 1982
ISBN: 842951801X

.

.

.