Arxius

Posts Tagged ‘Polifem’

Els bells papirs d’Alexandria de Lluís Alpera

.

.

.

PÒRTIC

Esquarterat el vidre a l’ull de ciclop,
et reflecteixes a través d’un minúscul fragment,
emmanillat a l’aventura d’arribar als teus.
Sense alè, i cada cop més escèptic,
t’encares, ara sí, al darrer viatge.
Albires a l’illa les oliveres xacroses
enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada.
El gos orb amollarà algun lladruc esqueixat.
Tensa l’arc i proclama ja el llegat just
davant els habitants que no recordaran l’Ulisses.
Cap dona ni fill reconeixeran la teua mirada.
Davant el solemne, sempre romandràs tot sol.
.

Lluís Alpera
Els bells papirs d’Alexandria

.

.

.

[…]

En certa manera “Pòrtic”, el poema preliminar que precedeix les dues parts de què consta “Els bells papirs d’Alexandria”, ja delimita els àmbits argumentals del conjunt de l’obra. Novament, Lluís Alpera torna a ser l’Ulisses de les aventures estètiques i existencials que ell ha anat protagonitzant des de les primeres publicacions i que molts de nosaltres hem compartit amb esperit de lectors fidels. Torna a ser el mateix que ha enyorat tan­tes Ítaques com projectes personals li han avivat el desig o l’exuberància dels somnis. Però L’Ítaca sensual que l’havia alletat “amb pits d’orquídies”, l’ítaca casolana dels vinyars i les orenetes, l’ítaca interior dels neguits o de les possibilitats, la dels fracassos, la de les coses ínti­mes, la de les promeses d’amor, la pàtria enyorada i impossible, ha esdevingut, finalment, una illa amb “oli­veres xacroses/ enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada” que el desvincula de qualsevol percep­ció que no sigui la de la pròpia soledat de navegant. Tots els poemes de la primera part del llibre vénen a ser res­postes a aquesta soledat, que el poeta haurà d’assumir definitivament perquè ja no li queden més viatges. D’una banda, perquè, de qualque manera, Ítaca no ha existit més enllà dels confins de la seva fantasia; de l’al­tra, perquè “la fera que esglaia/ els habitants dels rius i la mirada generosa” amenaça els seus dies mortals.

Entorn d’aquesta dialèctica, els signes d’extinció són incomptables. “Esquarterat el vidre a l’ull del cíclop”, sense cap Penèlope ni cap Telèmac amb qui compartir d’altre episodi ni d’altra aspiració, “enmig d’un espectre de boires i teranyines”, mentre “El zèfir broda per les arbredes el cant darrer” i qualsevol llum, la mateixa pas­sió, tot declina amb la cruel intervenció de la mort (“Accelerada declinació de la llum/ configurant el punt tèrbol del teu traspàs”), Lluís Alpera ha de recórrer a dos dels seus talismans més poderosos: “Viuràs tan sols del record i el desig”. De fet, no ha deixat de recordar ni de desitjar des dels versos inicials d’aquesta primera part d'”Els bells papirs d’Alexandria” (“Embolcallant som­nis amb fulles de plàtan,/ dibuixe els ametlers en flor a l’estany dels pares”) malgrat tot el que diluvia sobre els seus escenaris d’infantesa i sobre els de la ment, quan es disposa a transitar pels territoris de la pròpia “albereda biogràfica”.

Ara, que els vents de la realitat no siguin propicis no significa que Alpera desisteixi de celebrar o d’interrogar la vida ni que permeti que el derroti la nostàlgia ni que renunciï a seguir reivindicant noves passions o el seu dret a deixar escrita l’experiència acumulada durant el trajecte que l’ha duit a navegar sense treva cap a les grans ciutats de la utopia i cap a les illes interiors de l’ésser. Quan afirma “Cap bena ni ungüent poses a les ferides/ i sovint te’n refàs amb l’alegria de la mar/ i amb alguna que altra llepada d’anhel” fa, almanco, tres coses: afronta cara a cara l’amenaça de la mort, manté aquella constant de la seva lírica que celebra especial­ment el gaudi dels sentits, i prepara la segona part de l’obra, en què la mar, l’amor i la mort seran tres presèn­cies essencials, tres eixos metafòrics riquíssims entorn als quals s’ordenarà l’estructura del discurs. Abans, i amb els mateix capital poètic -la mar, l’amor, la mort—, Lluís Alpera retrà un bell homenatge a Ingmar Bergman, que també ho vol ser al mestratge i a la veu incessant de Salvador Espriu.

[…]

.

Antoni Vidal Ferrando
Introducció a “Els bells papirs d’Alexandria”

.

.

.

.

Lluís Alpera

Els bells papirs d’Alexandria

Balenguera. Col·lecció de poesia, 109
Editorial Moll. Palma (Mallorca), 2003
ISBN: 9788427351097

.

.

.

 

La llengua dels ciclops i una cançó de bressol per a Odisseu. Maxim Amelin i Irina Iermakova

.

Al bon amic Jaume,
sempre amatent,
que me’n donà notícia

.

.

.

Esperit i fang - Maxim Amelin - Irina Iermakova.

.

.

.

.

.

Циклопов язык из одних согласных:
шипящих, сопящих, небных, губных,
гортанных, — меж древлезвонкопрекрасных
ему не затеряться. На них
.
восславить лепо сребро потока,
волос любимой нощнукэ ткань,
пропеть про грустно и одиноко,
земли и неба звенея брань

.

.

La llengua dels ciclops només té consonants:
sibilants, remugants, palatals, labials
guturals, —no es pot pas perdre entre llengües
arcaicosonorobelles. A aquestes
.
els escau lloar l’argent dels torrents,
la seda fosca dels cabells de l’estimada,
cantar sobre que trist i sol que estic,
o fer tronar el combat dels cels i de la terra,
.
i exaltar les copes del banquet. La dels ciclops,
en canvi, única com un sol ull en el front nu,
serveix per vomitar malediccions pels segles
i bramular el destí fatal de l’univers.
.
Cap altra no n’hi ha entre els parlars d’aquí baix,
sense vocals: en ella, els homes callen.
Tanca la boca també tu, vers meu xerraire,
la llengua dels ciclops, severa és i sacra!
.

Amelin

Maxim Amelin – Foto: B.P.

Макси́м Аме́лин (Maxim Amelin)

.

.

.

.

.

.

.

 

..

КОЛЫБЕЛЬНАЯ ДЛЯ ОДИССЕЯ

Он говорит: моя девочка, бедная Пенелопа,
ты же совсем состарилась, пока я валял дурака,
льдом укрыта Америка, битым стеклом Европа,
здесь, только здесь, у ног твоих плещут живые века.
.
Милый, пока ты шлялся, все заросло клевером,
розовым клейким клевером, едким сердечным листом,
вольное время выткано, вышито мелким клевером,
я заварю тебе клеверный горький бессмертный настой.

.

.

.

CANÇÓ DE BRESSOL PER A ODISSEU

.
.
Diu ell: nena meva, pobra Penèlope,
com has envellit, mentre jo feia el ximple,
Amèrica està coberta de glaç, Europa, de vidre trencat,
i aquí, només aquí, als teus peus bat l’onada dels segles.
.
Rei meu, mentre feies de les teves, ha anat creixent el trèvol,
trèvol rosat i enganxós, de fulles amargues amb forma de cor,
el temps de llibertat, l’he teixit, brodat de petits trèvols,
et prepararé un beuratge amarg, de trèvol immortal.
.
Beu, el vent llença els vaixells extraviats a la costa,
beu, de pretendents, ja no en queden, i el mar està en calma,
beu, els fills han crescut, i Amèrica és cosa seva,
beu, el cel s’ha descolorit, beu, Odisseu, beu!
.
Giren les onades somnolents, dibuixen un ventall de pètals,
al calze de trèvols s’ajunten i es fonen els límits de la pàtria —
tot ho embolcalla l’aroma del trèvol, dolç, com el mite de la fidelitat.
Beu, no et sàpiga greu, beu, joia meva, joia passada.

.

Iermakova

Irina Iermakova – Foto: B.P.

Ирина Ермакова (Irina Iermakova)

.

..

.

.

.

·

.

.

.

Esperit i fang - Maxim Amelin - Irina IermakovaMaxim Amelin · Irina Iermakova

Esperit i fang

Seminari de Traducció Poètica de farrera XXIII. Poetes russos
Edició a cura de Núria Busquet i Ricard San Vicente

Institució de les Lletres Catalanes / Denes editorial
ISBN: 9788416473038

.

.

.

.

Ulisses en el Crist de Bartra

.

.

.

.

[…]

Pere Vives

Pere Vives i Clavé (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941)

Caminant barrejat amb la multitud que vaiverejava per l’avinguda central del camp, Vives té la impressió, com altres vegades, no d’avançar cap a la marea humana que ve en direcció contrària a la seva, sinó que una ràfega de sol, pols i rostres l’assalta. Bé. La ràfega dels cent mil. Ningú. Cansament per als ulls. Només homes, i un brunzir d’eixam de veus, d’on, de tant en tant, es percep distintament una paraula, com un tret aïllat quan, en ple combat, es produeix una pausa. Bé. Un gos, allà. El fidel amic de l’home. S’atura, el gos, aixeca una de les potes poste­riors i amolla un curt i ràpid rajet, que brilla com una agulla. Un nen. Amb el ventre inflat. Va sol i plora, i les seves llàgrimes rossolen per les galtes plenes de grans. Deixeu que els infants s’acostin a mi… Bé. L’important és que visqui. Com el gos. I com ell mateix. Com el gos, que ara lladra, queixós, perquè la sabata immòbil damunt la qual ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses va dir a Polifem que s’anomenava Ningú, i Argos era el nom del seu gos. No li pixà la sandàlia. Polifem era un gegant totxo, amb un ull al mig del front; però l’altre Argos tenia cent ulls brillants, dels quals cinquanta eren sempre oberts, i per això Hera, gelosa, li encarregà la custòdia d’lo trans­formada en blanca vedella… Bé. Argos-Argelers té dos-cents mil ulls i un Hermes-Puig l’endormisca amb els sons de la seva petita flauta… Però on serà lo? Bé. Diguem que és Joana… Ioana! Oh lluminosa col·lisió de dos noms! Caldria saber si Hermes, el lla­dre, no posà banyes a Zeus amb la vedella blanca, quan Argos hagué tancat el darrer dels seus cent ulls, i fou decapitat, i Hera els sembrà tots, els ulls, a la cua del paó… Ioana! Ho contaria a Puig.

Cada dia aprèn més a no veure. Amb els rostres, per exemple, gairebé ja no té consciència que siguin diferents. Aquí tothom ha arribat al seu últim rostre, i ja no han d’estalviar-lo. Argos significa també el ros­tre del cel nocturn, sempre el mateix, i els seus ulls són les estrelles… Bé. Aprendre a no veure, és a dir, a subjectar les dues petites feres dels ulls, sempre voraces, a l’aguait i a punt de llançar-se sobre les fàcils preses de la realitat, i després, quan tanquem els ulls, saber guiar els altres que neixen immediatament girats cap endins com dos sobrevivents d’un naufra­gi que arriben a la platja d’un país desconegut: tornar enrera és impossible, però ¿com avançar quan s’igno­ren tots els camins i llur destí? Ésser un Argos de cent ulls interiors al servei de l’esperit… Al diable l’espe­rit! Bé. Però ¿què fer amb el nen del ventre inflat? La idea de Déu es pot tractar a puntades de peu dialèc­tiques; el No-res es pot omplir de gronxadors estètics. Però aquest infant, aquest infant sol, plorant i amb el ventre inflat, no li deixa tancar els ulls i ressuscita un vell crit… Ototoi! Bé. No… Dos o tres s’han girat, maquinalment, i després han seguit endavant… Ioana! Ioana! Ara no s’ha girat ningú… Bé. Cal cercar l’Altre, sigui com sigui. Perquè l’Altre és també ell!

Agusti Bartra

Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 8 de novembre de 1908 – Terrassa, 7 de juliol de 1982)

[…]

Agustí Bartra
Crist de 200.000 braços

.

.

.

.

.

.

Bartra - CristAgustí Bartra

Crist de 200.000 braços

Debiaix, 1
Lleonard Muntaner. Palma (Mallorca), 2008
ISBN: 9788496664777

.

.

.

.

 

 

«Después de Troya», microrelats hispànics de tradició clàssica

.

.

.Después de Troya
.
.

.

.

La venganza

.

En la isla Intiqarka, en el lago Titicaca, nació un niño cíclope. Sus padres, avergonzados, se lo entregaron a un viejo pastor que lo crió, enseñándole la vida sana, el buen juicio y las artes de la guerra: la lucha cuerpo a cuerpo, simulacros de combate, trepar cerros, nadar, hacer seña­les de humo, construir trampas. Y le puso por nombre Juan Quispi.

Cierta noche Juan soñó con una isla lejana y una voz que le decía: «Ven a cobrar venganza».

Su mentor le dijo: «Sé preciso, que no te tiemble la mano, que el Dios Inti te proteja, toma, lleva esto para tu viaje», le dijo y le extendió una bolsita con coca. Juan tomó su huacachina y huachi, su arco y las flechas; su escudo cubierto con cuero de venado; su umachina, casco de metal, y su coraza de oro, plata y bronce.

La aurora temprana de dedos de rosa lo vio partir. Y voló sobre la ruta de las aguas.

Una lóbrega noche sin luz y sin vista, Juan Quispi descendió en la playa de la isla. Llegó al palacio, cruzó el umbral de madera de fresno. Euriclea dormía profunda­mente. Laertes, distante del palacio, no escuchó nada, tampoco Eumeo, mayoral de los cerdos. Argos no hubie­se ladrado.

Juan ingresó al salón de las armas de bronces glorio­sos. En el muro colgaban yelmos, combados broqueles, lanzas agudas, el arco retráctil con la aljaba preñada de hirientes saetas bajo las cuales perecieron los nobles galanes. Un poco más allá, un escudo y un yelmo de bron­ce con altos penachos de crines. Y en el centro del salón, el trono de fúlgido bronce desde donde gobernaba el Rey de la isla.

Avanzó con cautela. Ingresó al segundo piso del pala­cio. Juan Quispi parecía flotar en el aire. La diosa protec­tora no lo escuchó mientras abría la puerta del dormitorio y allí, en el lecho yacían Ulises y Penélope bajo el hechi­zo del sueño. Tensó su huacachina y disparó la flecha al corazón de Ulises. «Por Polifemo», murmuró Juan Quispi mientras su ojo resplandecía. La coca, como un manto de bruma, lo envolvió.

Juan Quispi, hijo de dioses, sobrevoló Ítaca para luego regresar a su amada isla de Intiqarka.

.

Pedro Guillermo Jara

Disponible també en línia a letrasdechile.cl i a La nave de los locos 

.

.

 

Microrelats inclosos en el llibre, en l’apartat “La ruta homérica“:
.
Helena. Alba Omil
Vodevil griego. Marco Denevi
La guerra interminable. José Jiménez Lozano
La amenaza. Pedro Guillermo Jara
Orillas del Escamandro. José Emilio Pacheco
La verdad sobre Helena. Eduardo Gudiño Kieffer
Pentesilea. Rosalba Campra
Iras de Polifemo. Diego Muñoz Valenzuela
La venganza. Pedro Guillermo Jara
A Circe. Julio Torri
Circe. Agustí Bartra
Rehabilitación de Circe. Diego Muñoz Valenzuela
La última sirena. Diego Muñoz Valenzuela
Lorelei. Lilian Elphick
Aviso. Salvador Elizondo
Los bajíos. Ángel Olgoso
Duelos. Raúl Brasca
Sirenas emigrantes. David Lagmanovich
Ulises. Juan José Millás
Ulises. Ángel Olgoso
XXXI. Rafael Pérez Estrada
La vuelta a casa. José María Merino
El regreso del héroe. Alba Omil
Penelope y Aracne. René Avilés Fabila
La tejedora. David Lagmanovich
.

.

.

Después de TroyaDespués de Troya
Microrrelatos hispánicos de tradición clásica
Edición de Antonio Serrano Cueto

Menoscuarto Ediciones. Palencia, 2015
ISBN: 9788415740193

.

.

.

L’èpica homèrica en l’Evangeli de Marc

.

.

…los hombres, a lo largo del tiempo, han repetido siempre dos historias: la de un bajel perdido que busca por los mares mediterráneos una isla querida, y la de un dios que se hace crucificar en el Gólgota…

.

Jorge Luis Borges
El Evangelio según Marcos
El informe de Brodie (1970)

.

.

.

 

.

[…]

Homeric epics & Gospel of MarkReading Mark as a Homeric hypertext permits a new solution to the vexing problem of the kind of book Mark intended to write. Earlier scholarship viewed Mark as a passive transcriber of tradition and his gospel as a product of oral-traditional memories of Jesus, but subsequent studies have demonstrated Mark’s artful and thorough redaction of traditions into a coherent literary work, his use of written sources (perhaps even Q, the hypothetical source Matthew and Luke used in addition to Mark), and his sophisticated development of characteriza­tion and plot. Mark must have used one or more literary models, and the quest for them has focused on identifying texts closest to Mark’s genre, the elusive Holy Grail of gospel studies. Scholars have wandered through ancient literature searching for analogs and have returned with several suggestions: Jewish martyrologies, Plato’s death of Socrates, Greek tragedies, aretalogies, folk literature, historical novels, and biographies. The most popular solution avers that Mark intended to write a biography of sorts but was humbugged by the unreliable, legendary traditions available to him. In this book I argue, however, that the key to Mark’s composition has less to do with its genre than with its imitation of specific texts of a different genre: Mark wrote a prose epic modeled largely after the Odyssey and the ending of the Iliad.

Mark’s Jesus shares much with Hector and, even more so, with Odysseus. Odysseus and Jesus both sail seas with associates far their inferiors, who weaken when confronted with suffering. Both heroes return home to find it infested with murderous rivals that devour the houses of widows. Both oppose supernatural foes, visit dead heroes, and prophesy their own returns in the third person. A wise woman anoints each protagonist, and both eat last suppers with their comrades before visiting Hades, from which both return alive. In both works one finds gods stilling storms and walking on water, meals for thousands at the shore, and monsters in caves. Furthermore, Mark’s dependence on the Odyssey suggests elegant solutions to some of the most enigmatic and disputed aspects of the Gospel: its depiction of the disciples as inept, greedy, cowardly, and treacherous; its interests in the sea, meals, and secrecy; and even its mysterious reference to the unnamed young man who fled naked at Jesus’ arrest. But Mark did not steal from the epics, he transvalued them by making Jesus more virtuous and powerful than Odysseus and Hector. Like Hector, Jesus dies at the end of the book, his corpse is rescued from his executioner, and he is mourned by three women. But unlike Hector, Jesus is raised from the dead. Mark may have cut his literary teeth on epic, which also might explain a major incongruity in his composition: despite its rustic, at times barbaric Greek, the Gospel’s literary achievement is brilliant. Some of Mark’s brilliance, I submit, is Homeric radiation.

[…]

Denns R. MacDonald
The Homeric Epics and the Gospel of Mark (pàgs. 3-4)

.

.

..

 

.

[…]

The Calming of the Storm is an apparent imitation of Homer’s story of Aeolus’s bag of winds. Jesus plays a role similar to that of Odysseus; the disciples imitate the crew:

.

Homeric epics & Gospel of Mark  2

.

Mark not only imitates, he emulates. Odysseus was helpless in the storm, but Jesus, like Aeolus, could calm it.

The next story in Mark is the exorcism of the Geranese Demoniac, where Mark seems to have borrowed from two of Homers’s most memorable tales, Odysseus’s escape from the giant Polyphemus and the rescue of his comrades from Circe, who had turned them into swine. From the Circe tale Mark adapted the adjuring of the hero to do no harm and the motive of turning people (or demons) into swine. Most of the parallels, however, pertain to Homer’s Cyclopeia, which appears in the Odyssey immediately before Aeolos’s bag of winds. In other words, Homer and Mark both told similar tales consecutively, though in reversed order. Once again, Jesus plays the part of Odysseus.

.

Homeric epics & Gospel of Mark  3

.

The density and order of these motifs, especially the immediate juxtaposition of the stories of sleeping on a ship and the encountering of a monster, surely issue from mimesis. The differences in the stories issue in part from emulation. Odysseus’s violence left Polyphemus blind; Jesus’ powers over de demoniac returned the savage to his senses.

[…]

Mark’s narration of the death of John anticipates the death of Jesus, increasing the reader’s awareness of danger. His models for the death of John seem to have been the story of Esther and especially Agamemnon’s murder at the hands of Clytemnestra.

.

Homeric epics & Gospel of Mark  5

.

[…]

Dennis R. MacDonald
The Homeric Epics and the Gospel of Mark (pàgs. 174-176)

.

.

.

.

[…]

The reading of Mark proposed here also locates the primary cultural context of the Gospel in Greek religious tradition, not in Judaism. This is not to deny Mark’s Jewish concerns or the influence of the Septuagint. Like many ancient narratives, the earliest gospel was eclectic in its dependence on literary models; Mark was an equal-opportunity imitator. Nonetheless, the bulk of the narrative issues from emulation of Greek epic. None of these three implications — Marcan priority, Johannine dependence on the Synoptics, or Greek cultural context —is new. In fact, they have been accepted by many if not most New Testament scholars for decades. Two other implications, however, are more radical.

This method, if correct, will require a reassessment of the adequacy of form criticism for describing the creation of gospel stories. Like Athena, born full-grown and armed from the head of Zeus, the narratives discussed in this book seem to have been born fully developed from classical poetry. It is entirely possible that before Mark picked up his quill no one had heard of Jesus stilling the sea manifesting his glory to three disciples, sending disciples to follow a water carrier or agonizing all night about his death. Homer, not history or tradition, explains the Gerasene demoniac, the anointing woman, the fleeing naked youth, Joseph of Arimathea, the women who came to anoint Jesus, and the youth sitting in the tomb. This is not to deny the historicity of other information in Mark or the legitimacy of form criticism for describing the origins and transmission of other narratives, but it is a reminder that the earliest evangelist was no mere editor; he was an artist uninhibited in his creation of theological fiction. Mark not only handed on tradition; more than anyone else in the early church with the possible exception of Luke, he created it.

Second, the identification of mimesis in Mark suggests a radical shift in herme-neutics, a reorienting from history or tradition to aesthetics. Mark crafted a myth to make the memory of Jesus relevant to the catastrophes of his day. The recent fall of Jerusalem, the failure of triumphalistic prophecies, and the carnage and probable deaths of his coreligionists prompted this daring artistic response. No narrative from the ancient world was more adaptable to this task than Homer’s Odyssey, the story of another suffering wise man who, after a long absence, returned to punish the wicked and reward the faithful. Mark borrowed from the ending of the Iliad, the death and burial of Hector, another suffering hero, to narrate the death and burial of Jesus. He thus imitated, adapted, and transformed Homer’s epics — as well as biblical texts and oral traditions — and the result is one of the most powerful, compelling, and influential narratives in the history of literature. To mistake Mark’s fiction for early Christian reality, whether historical or traditional, is to slight his enormous and enduring contribution to theology. To appreciate him fully is to accept him as an artist.

[…]

Dennis R. MacDonald
The Homeric Epics and the Gospel of Mark (pàgs. 189-190)

.

.

 

Jesucrist i Ulisses 

Entrada del blog la serp blanca, en la que
el professor Enric Iborra fa una ressenya de la
tesi de Dennis R. MacDonald (a més de comentaris,
com sempre, molt amables cap a aquest blog)

 

.

.

Homeric epics & Gospel of MarkDennis R. MacDonald

The Homeric Epics and the Gospel of Mark

Yale University Press

New Haven & London, 2000

ISBN: 9780300172614

.

.

.

Polifem després d’Ulisses, de Josep Lluís Aguiló

.

.

.

Polifem després d’Ulisses

.

.
Les hores, les devorarà el rellotge
que pren dels seus batecs l’eucaristia
i, ungit d’aquest crisma, se les envia
amb un glop rabiós de temps ferotge.
.
Les petjades sobre l’arena humida,
que llepades per l’ona fan breus cales,
viuen un somni de paper de vidre,
geografia sense dret a mapes.
.
Esperaré ajagut sobre l’arena
l’ona primera que m’ompli de sal
i per mullar-me arrabassi la bena
.
del meu ull buit, gratant el seu fondal.
L’ona certa, amb pietat d’animal,
que em llepi amb llengua aspra tota la pena.

Aguilo

Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967)

Josep Lluís Aguiló
Monstres

.

.

.

.

.

.

.

.

Monstres - AguilóJosep Lluís Aguiló

Monstres

Premi Ciutat de Palma de Poesia 2004
Pròleg de Perfecto E. Cuadrado
Col. Balenguera, 121
Editorial Moll. Palma (Mallorca) 2005
ISBN: 9788427351219

.

.

.

 

Polifem navega per l’Ebre…

.

.

.

El retruny va anar creixent fins que un crit unànime de la multitud va saludar l’aparició del vaixell al mig de l’Ebre, en un tombant del riu. Mentre el Polifem —aquest era el seu nom— esgaiava l’aigua verda, tranquil·la, i s’acostava al moll de la Plaça deixant un solc d’escuma, els espectadors bocabadats anaven albirant els detalls del prodigi. El riu reflectia amb una tremolor sobtada els colors alegres i brillants amb què l’Aleix havia pintat el buc del gran llaüt dotat de rodes de pales, com un vapor. A proa, un mascaró espaordidor, tallat en fusta per un escultor de Lleida, representava el gegant mitològic el nom del qual duia el vaixell; el seu únic ull, plantat al front, semblava escodrinyar amb malfiança la gernació dels molls. […]

La banda, apressada pel capellà, engegà una marxa força airosa. La corporació municipal va acostar-se al cadafal dreçat a l’embarcador, des d’on l’alcalde havia de llegir un discurs triomfal, cant ardent a la nova etapa oberta amb l’avarada del Polifem i al futur esplendorós de la vila, gitada a la vora de vells rius. El discurs, però, mai no fou pronunciat; quan l’alcalde, després d’estossegar per aclarir-se la gola, obria els braços en un gest ampul·lós i es disposava a encetar-lo, va produir-se el desastre.

[…]

Jesús Moncada

Jesús Moncada
(Mequinensa [el Baix Cinca], 1941 – Barcelona, 2005)

Quan la demolició va lliurar a l’aire gris del matí els últims ressons de les melodies incitants de la madame, del piano de l’Aleix, de la guitarra del gran Silveri Tona o del guirigall provocador de les coristes, que podien quedar entre les parets de L’E­dèn, un dels operaris va renegar d’esglai al temps que assenyalava el punt on havien estat els camerinos. Després d’un instant d’esverament general, un treballador més serè que no pas els altres, va acos­tar-se amb cautela al punt indicat pel company i comprovà que el cap que sobresortia de les runes no era una despulla humana sinó una peça escultò­rica. L’aspecte insòlit i un pèl esfereïdor de la tro­balla, a causa de la mirada de l’únic ull encastat al mig del front d’aquella testa, junt amb les nafres que presentava, algunes ja velles, altres produïdes per l’enderroc, van ser la causa que la invenció es­trambòtica quedés abandonada entre les ruïnes. Així el pobre mascaró de proa del Polifem va veure frus­trada per sempre més l’ambició de ser l’orgull de l’Ebre, concebuda en els dies esplendorosos de L’E­dèn i mantinguda des d’aleshores malgrat el desas­tre del dia de la presentació del gran vaixell de la vídua de Salleres, quan el motor d’avió instal·lat a la nau per moure’n les rodes de pales va esclatar amb un espetec formidable i la va destrossar enfront del moll de la Plaça. Després de la desgràcia, saldada per miracle només amb el trencament d’una cama d’un dels tripulants, a banda dels vestits esquinçat i de les esgarrapades durant les corredisses i caigu­des del públic aterrit, que fugia enmig d’una volads de barrets, gorres i ombrel·les, el mascaró fou reco­llit per l’Aleix durant les tasques de rescat i va romandre al camerino de Madamfransuà mentre es­perava la construcció d’un altre vaixell amb motor. Almenys, així ho havia anunciat la vídua de Salleres, bella i ferrenya, mentre abandonava l’home de confiança desmaiat sota el bombardí de la banda, entre una nena esfereïda i el copalta arnat del jutge. Des del racó on va desar-lo l’artista, el pobre gegant fou testimoni de les nits d’amor de la fran­cesa a sobre i a sota de la vànova tricolor. La seva immobilitat de fusta d’olivera s’estremia a diari da­vant l’espectacle del llit i el ritual del bany; segons l’Arquimedes Quintana i l’Aleix de Segarra, espec­tadors habituals de l’ensabonada quotidiana de la cantant dins la banyera que el veterà d’Àfrica havia pujat amb el Carlota, la maduresa plena d’aquell cos esplèndid feia parpellejar l’ull estupefacte i àvid del fill de Posidó. […]

[…]

Jesús Moncada
Camí de sirga

Camí de sirga

“Camino de sirga. J. Moncada”
Pintura acrílica sobre persiana de botiga
Projecte Literart Raval
Rambla del Raval, Barcelona

.

.

Camí de sirga - JJesús Moncada

Camí de sirga

Les ales esteses, 99
Edicions de La Magrana. Barcelona, 1988
ISBN: 9788474103502

.

.

.

.

.

.