Els bells papirs d’Alexandria de Lluís Alpera

.

.

.

PÒRTIC

Esquarterat el vidre a l’ull de ciclop,
et reflecteixes a través d’un minúscul fragment,
emmanillat a l’aventura d’arribar als teus.
Sense alè, i cada cop més escèptic,
t’encares, ara sí, al darrer viatge.
Albires a l’illa les oliveres xacroses
enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada.
El gos orb amollarà algun lladruc esqueixat.
Tensa l’arc i proclama ja el llegat just
davant els habitants que no recordaran l’Ulisses.
Cap dona ni fill reconeixeran la teua mirada.
Davant el solemne, sempre romandràs tot sol.
.

Lluís Alpera
Els bells papirs d’Alexandria

.

.

.

[…]

En certa manera “Pòrtic”, el poema preliminar que precedeix les dues parts de què consta “Els bells papirs d’Alexandria”, ja delimita els àmbits argumentals del conjunt de l’obra. Novament, Lluís Alpera torna a ser l’Ulisses de les aventures estètiques i existencials que ell ha anat protagonitzant des de les primeres publicacions i que molts de nosaltres hem compartit amb esperit de lectors fidels. Torna a ser el mateix que ha enyorat tan­tes Ítaques com projectes personals li han avivat el desig o l’exuberància dels somnis. Però L’Ítaca sensual que l’havia alletat “amb pits d’orquídies”, l’ítaca casolana dels vinyars i les orenetes, l’ítaca interior dels neguits o de les possibilitats, la dels fracassos, la de les coses ínti­mes, la de les promeses d’amor, la pàtria enyorada i impossible, ha esdevingut, finalment, una illa amb “oli­veres xacroses/ enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada” que el desvincula de qualsevol percep­ció que no sigui la de la pròpia soledat de navegant. Tots els poemes de la primera part del llibre vénen a ser res­postes a aquesta soledat, que el poeta haurà d’assumir definitivament perquè ja no li queden més viatges. D’una banda, perquè, de qualque manera, Ítaca no ha existit més enllà dels confins de la seva fantasia; de l’al­tra, perquè “la fera que esglaia/ els habitants dels rius i la mirada generosa” amenaça els seus dies mortals.

Entorn d’aquesta dialèctica, els signes d’extinció són incomptables. “Esquarterat el vidre a l’ull del cíclop”, sense cap Penèlope ni cap Telèmac amb qui compartir d’altre episodi ni d’altra aspiració, “enmig d’un espectre de boires i teranyines”, mentre “El zèfir broda per les arbredes el cant darrer” i qualsevol llum, la mateixa pas­sió, tot declina amb la cruel intervenció de la mort (“Accelerada declinació de la llum/ configurant el punt tèrbol del teu traspàs”), Lluís Alpera ha de recórrer a dos dels seus talismans més poderosos: “Viuràs tan sols del record i el desig”. De fet, no ha deixat de recordar ni de desitjar des dels versos inicials d’aquesta primera part d'”Els bells papirs d’Alexandria” (“Embolcallant som­nis amb fulles de plàtan,/ dibuixe els ametlers en flor a l’estany dels pares”) malgrat tot el que diluvia sobre els seus escenaris d’infantesa i sobre els de la ment, quan es disposa a transitar pels territoris de la pròpia “albereda biogràfica”.

Ara, que els vents de la realitat no siguin propicis no significa que Alpera desisteixi de celebrar o d’interrogar la vida ni que permeti que el derroti la nostàlgia ni que renunciï a seguir reivindicant noves passions o el seu dret a deixar escrita l’experiència acumulada durant el trajecte que l’ha duit a navegar sense treva cap a les grans ciutats de la utopia i cap a les illes interiors de l’ésser. Quan afirma “Cap bena ni ungüent poses a les ferides/ i sovint te’n refàs amb l’alegria de la mar/ i amb alguna que altra llepada d’anhel” fa, almanco, tres coses: afronta cara a cara l’amenaça de la mort, manté aquella constant de la seva lírica que celebra especial­ment el gaudi dels sentits, i prepara la segona part de l’obra, en què la mar, l’amor i la mort seran tres presèn­cies essencials, tres eixos metafòrics riquíssims entorn als quals s’ordenarà l’estructura del discurs. Abans, i amb els mateix capital poètic -la mar, l’amor, la mort—, Lluís Alpera retrà un bell homenatge a Ingmar Bergman, que també ho vol ser al mestratge i a la veu incessant de Salvador Espriu.

[…]

.

Antoni Vidal Ferrando
Introducció a “Els bells papirs d’Alexandria”

.

.

.

.

Lluís Alpera

Els bells papirs d’Alexandria

Balenguera. Col·lecció de poesia, 109
Editorial Moll. Palma (Mallorca), 2003
ISBN: 9788427351097

.

.

.

 

La llengua dels ciclops i una cançó de bressol per a Odisseu. Maxim Amelin i Irina Iermakova

.

Al bon amic Jaume,
sempre amatent,
que me’n donà notícia

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Циклопов язык из одних согласных:
шипящих, сопящих, небных, губных,
гортанных, — меж древлезвонкопрекрасных
ему не затеряться. На них
.
восславить лепо сребро потока,
волос любимой нощнукэ ткань,
пропеть про грустно и одиноко,
земли и неба звенея брань

.

.

La llengua dels ciclops només té consonants:
sibilants, remugants, palatals, labials
guturals, —no es pot pas perdre entre llengües
arcaicosonorobelles. A aquestes
.
els escau lloar l’argent dels torrents,
la seda fosca dels cabells de l’estimada,
cantar sobre que trist i sol que estic,
o fer tronar el combat dels cels i de la terra,
.
i exaltar les copes del banquet. La dels ciclops,
en canvi, única com un sol ull en el front nu,
serveix per vomitar malediccions pels segles
i bramular el destí fatal de l’univers.
.
Cap altra no n’hi ha entre els parlars d’aquí baix,
sense vocals: en ella, els homes callen.
Tanca la boca també tu, vers meu xerraire,
la llengua dels ciclops, severa és i sacra!
.

Maxim Amelin – Foto: B.P.

Макси́м Аме́лин (Maxim Amelin)

.

.

.

.

.

.

.

 

..

КОЛЫБЕЛЬНАЯ ДЛЯ ОДИССЕЯ

Он говорит: моя девочка, бедная Пенелопа,
ты же совсем состарилась, пока я валял дурака,
льдом укрыта Америка, битым стеклом Европа,
здесь, только здесь, у ног твоих плещут живые века.
.
Милый, пока ты шлялся, все заросло клевером,
розовым клейким клевером, едким сердечным листом,
вольное время выткано, вышито мелким клевером,
я заварю тебе клеверный горький бессмертный настой.

.

.

.

CANÇÓ DE BRESSOL PER A ODISSEU

.
.
Diu ell: nena meva, pobra Penèlope,
com has envellit, mentre jo feia el ximple,
Amèrica està coberta de glaç, Europa, de vidre trencat,
i aquí, només aquí, als teus peus bat l’onada dels segles.
.
Rei meu, mentre feies de les teves, ha anat creixent el trèvol,
trèvol rosat i enganxós, de fulles amargues amb forma de cor,
el temps de llibertat, l’he teixit, brodat de petits trèvols,
et prepararé un beuratge amarg, de trèvol immortal.
.
Beu, el vent llença els vaixells extraviats a la costa,
beu, de pretendents, ja no en queden, i el mar està en calma,
beu, els fills han crescut, i Amèrica és cosa seva,
beu, el cel s’ha descolorit, beu, Odisseu, beu!
.
Giren les onades somnolents, dibuixen un ventall de pètals,
al calze de trèvols s’ajunten i es fonen els límits de la pàtria —
tot ho embolcalla l’aroma del trèvol, dolç, com el mite de la fidelitat.
Beu, no et sàpiga greu, beu, joia meva, joia passada.

.

Irina Iermakova – Foto: B.P.

Ирина Ермакова (Irina Iermakova)

.

..

.

.

.

·

.

.

.

Maxim Amelin · Irina Iermakova

Esperit i fang

Seminari de Traducció Poètica de farrera XXIII. Poetes russos
Edició a cura de Núria Busquet i Ricard San Vicente

Institució de les Lletres Catalanes / Denes editorial
ISBN: 9788416473038

.

.

.

.

Ulisses en el Crist de Bartra

.

.

.

.

[…]

Pere Vives i Clavé (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941)

Caminant barrejat amb la multitud que vaiverejava per l’avinguda central del camp, Vives té la impressió, com altres vegades, no d’avançar cap a la marea humana que ve en direcció contrària a la seva, sinó que una ràfega de sol, pols i rostres l’assalta. Bé. La ràfega dels cent mil. Ningú. Cansament per als ulls. Només homes, i un brunzir d’eixam de veus, d’on, de tant en tant, es percep distintament una paraula, com un tret aïllat quan, en ple combat, es produeix una pausa. Bé. Un gos, allà. El fidel amic de l’home. S’atura, el gos, aixeca una de les potes poste­riors i amolla un curt i ràpid rajet, que brilla com una agulla. Un nen. Amb el ventre inflat. Va sol i plora, i les seves llàgrimes rossolen per les galtes plenes de grans. Deixeu que els infants s’acostin a mi… Bé. L’important és que visqui. Com el gos. I com ell mateix. Com el gos, que ara lladra, queixós, perquè la sabata immòbil damunt la qual ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses va dir a Polifem que s’anomenava Ningú, i Argos era el nom del seu gos. No li pixà la sandàlia. Polifem era un gegant totxo, amb un ull al mig del front; però l’altre Argos tenia cent ulls brillants, dels quals cinquanta eren sempre oberts, i per això Hera, gelosa, li encarregà la custòdia d’lo trans­formada en blanca vedella… Bé. Argos-Argelers té dos-cents mil ulls i un Hermes-Puig l’endormisca amb els sons de la seva petita flauta… Però on serà lo? Bé. Diguem que és Joana… Ioana! Oh lluminosa col·lisió de dos noms! Caldria saber si Hermes, el lla­dre, no posà banyes a Zeus amb la vedella blanca, quan Argos hagué tancat el darrer dels seus cent ulls, i fou decapitat, i Hera els sembrà tots, els ulls, a la cua del paó… Ioana! Ho contaria a Puig.

Cada dia aprèn més a no veure. Amb els rostres, per exemple, gairebé ja no té consciència que siguin diferents. Aquí tothom ha arribat al seu últim rostre, i ja no han d’estalviar-lo. Argos significa també el ros­tre del cel nocturn, sempre el mateix, i els seus ulls són les estrelles… Bé. Aprendre a no veure, és a dir, a subjectar les dues petites feres dels ulls, sempre voraces, a l’aguait i a punt de llançar-se sobre les fàcils preses de la realitat, i després, quan tanquem els ulls, saber guiar els altres que neixen immediatament girats cap endins com dos sobrevivents d’un naufra­gi que arriben a la platja d’un país desconegut: tornar enrera és impossible, però ¿com avançar quan s’igno­ren tots els camins i llur destí? Ésser un Argos de cent ulls interiors al servei de l’esperit… Al diable l’espe­rit! Bé. Però ¿què fer amb el nen del ventre inflat? La idea de Déu es pot tractar a puntades de peu dialèc­tiques; el No-res es pot omplir de gronxadors estètics. Però aquest infant, aquest infant sol, plorant i amb el ventre inflat, no li deixa tancar els ulls i ressuscita un vell crit… Ototoi! Bé. No… Dos o tres s’han girat, maquinalment, i després han seguit endavant… Ioana! Ioana! Ara no s’ha girat ningú… Bé. Cal cercar l’Altre, sigui com sigui. Perquè l’Altre és també ell!

Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 8 de novembre de 1908 – Terrassa, 7 de juliol de 1982)

[…]

Agustí Bartra
Crist de 200.000 braços

.

.

.

.

.

.

Agustí Bartra

Crist de 200.000 braços

Debiaix, 1
Lleonard Muntaner. Palma (Mallorca), 2008
ISBN: 9788496664777

.

.

.

.

 

 

«Después de Troya», microrelats hispànics de tradició clàssica

.

.

.
.
.

.

.

La venganza

.

En la isla Intiqarka, en el lago Titicaca, nació un niño cíclope. Sus padres, avergonzados, se lo entregaron a un viejo pastor que lo crió, enseñándole la vida sana, el buen juicio y las artes de la guerra: la lucha cuerpo a cuerpo, simulacros de combate, trepar cerros, nadar, hacer seña­les de humo, construir trampas. Y le puso por nombre Juan Quispi.

Cierta noche Juan soñó con una isla lejana y una voz que le decía: «Ven a cobrar venganza».

Su mentor le dijo: «Sé preciso, que no te tiemble la mano, que el Dios Inti te proteja, toma, lleva esto para tu viaje», le dijo y le extendió una bolsita con coca. Juan tomó su huacachina y huachi, su arco y las flechas; su escudo cubierto con cuero de venado; su umachina, casco de metal, y su coraza de oro, plata y bronce.

La aurora temprana de dedos de rosa lo vio partir. Y voló sobre la ruta de las aguas.

Una lóbrega noche sin luz y sin vista, Juan Quispi descendió en la playa de la isla. Llegó al palacio, cruzó el umbral de madera de fresno. Euriclea dormía profunda­mente. Laertes, distante del palacio, no escuchó nada, tampoco Eumeo, mayoral de los cerdos. Argos no hubie­se ladrado.

Juan ingresó al salón de las armas de bronces glorio­sos. En el muro colgaban yelmos, combados broqueles, lanzas agudas, el arco retráctil con la aljaba preñada de hirientes saetas bajo las cuales perecieron los nobles galanes. Un poco más allá, un escudo y un yelmo de bron­ce con altos penachos de crines. Y en el centro del salón, el trono de fúlgido bronce desde donde gobernaba el Rey de la isla.

Avanzó con cautela. Ingresó al segundo piso del pala­cio. Juan Quispi parecía flotar en el aire. La diosa protec­tora no lo escuchó mientras abría la puerta del dormitorio y allí, en el lecho yacían Ulises y Penélope bajo el hechi­zo del sueño. Tensó su huacachina y disparó la flecha al corazón de Ulises. «Por Polifemo», murmuró Juan Quispi mientras su ojo resplandecía. La coca, como un manto de bruma, lo envolvió.

Juan Quispi, hijo de dioses, sobrevoló Ítaca para luego regresar a su amada isla de Intiqarka.

.

Pedro Guillermo Jara

Disponible també en línia a letrasdechile.cl i a La nave de los locos 

.

.

 

Microrelats inclosos en el llibre, en l’apartat “La ruta homérica“:
.
Helena. Alba Omil
Vodevil griego. Marco Denevi
La guerra interminable. José Jiménez Lozano
La amenaza. Pedro Guillermo Jara
Orillas del Escamandro. José Emilio Pacheco
La verdad sobre Helena. Eduardo Gudiño Kieffer
Pentesilea. Rosalba Campra
Iras de Polifemo. Diego Muñoz Valenzuela
La venganza. Pedro Guillermo Jara
A Circe. Julio Torri
Circe. Agustí Bartra
Rehabilitación de Circe. Diego Muñoz Valenzuela
La última sirena. Diego Muñoz Valenzuela
Lorelei. Lilian Elphick
Aviso. Salvador Elizondo
Los bajíos. Ángel Olgoso
Duelos. Raúl Brasca
Sirenas emigrantes. David Lagmanovich
Ulises. Juan José Millás
Ulises. Ángel Olgoso
XXXI. Rafael Pérez Estrada
La vuelta a casa. José María Merino
El regreso del héroe. Alba Omil
Penelope y Aracne. René Avilés Fabila
La tejedora. David Lagmanovich
.

.

.

Después de Troya
Microrrelatos hispánicos de tradición clásica
Edición de Antonio Serrano Cueto

Menoscuarto Ediciones. Palencia, 2015
ISBN: 9788415740193

.

.

.

L’èpica homèrica en l’Evangeli de Marc

.

.…los hombres, a lo largo del tiempo,
han repetido siempre dos historias:
la de un bajel perdido que busca por los mares
mediterráneos una isla querida, y la de
un dios que se hace crucificar en el Gólgota…

Jorge Luis Borges
El Evangelio según Marcos
El informe de Brodie (1970)

.

.

.

 

.

[…]

Reading Mark as a Homeric hypertext permits a new solution to the vexing problem of the kind of book Mark intended to write. Earlier scholarship viewed Mark as a passive transcriber of tradition and his gospel as a product of oral-traditional memories of Jesus, but subsequent studies have demonstrated Mark’s artful and thorough redaction of traditions into a coherent literary work, his use of written sources (perhaps even Q, the hypothetical source Matthew and Luke used in addition to Mark), and his sophisticated development of characteriza­tion and plot. Mark must have used one or more literary models, and the quest for them has focused on identifying texts closest to Mark’s genre, the elusive Holy Grail of gospel studies. Scholars have wandered through ancient literature searching for analogs and have returned with several suggestions: Jewish martyrologies, Plato’s death of Socrates, Greek tragedies, aretalogies, folk literature, historical novels, and biographies. The most popular solution avers that Mark intended to write a biography of sorts but was humbugged by the unreliable, legendary traditions available to him. In this book I argue, however, that the key to Mark’s composition has less to do with its genre than with its imitation of specific texts of a different genre: Mark wrote a prose epic modeled largely after the Odyssey and the ending of the Iliad.

Mark’s Jesus shares much with Hector and, even more so, with Odysseus. Odysseus and Jesus both sail seas with associates far their inferiors, who weaken when confronted with suffering. Both heroes return home to find it infested with murderous rivals that devour the houses of widows. Both oppose supernatural foes, visit dead heroes, and prophesy their own returns in the third person. A wise woman anoints each protagonist, and both eat last suppers with their comrades before visiting Hades, from which both return alive. In both works one finds gods stilling storms and walking on water, meals for thousands at the shore, and monsters in caves. Furthermore, Mark’s dependence on the Odyssey suggests elegant solutions to some of the most enigmatic and disputed aspects of the Gospel: its depiction of the disciples as inept, greedy, cowardly, and treacherous; its interests in the sea, meals, and secrecy; and even its mysterious reference to the unnamed young man who fled naked at Jesus’ arrest. But Mark did not steal from the epics, he transvalued them by making Jesus more virtuous and powerful than Odysseus and Hector. Like Hector, Jesus dies at the end of the book, his corpse is rescued from his executioner, and he is mourned by three women. But unlike Hector, Jesus is raised from the dead. Mark may have cut his literary teeth on epic, which also might explain a major incongruity in his composition: despite its rustic, at times barbaric Greek, the Gospel’s literary achievement is brilliant. Some of Mark’s brilliance, I submit, is Homeric radiation.

[…]

Denns R. MacDonald
The Homeric Epics and the Gospel of Mark (pàgs. 3-4)

.

.

..

 

.

[…]

The Calming of the Storm is an apparent imitation of Homer’s story of Aeolus’s bag of winds. Jesus plays a role similar to that of Odysseus; the disciples imitate the crew:

.

.

Mark not only imitates, he emulates. Odysseus was helpless in the storm, but Jesus, like Aeolus, could calm it.

The next story in Mark is the exorcism of the Geranese Demoniac, where Mark seems to have borrowed from two of Homer’s most memorable tales, Odysseus’s escape from the giant Polyphemus and the rescue of his comrades from Circe, who had turned them into swine. From the Circe tale Mark adapted the adjuring of the hero to do no harm and the motive of turning people (or demons) into swine. Most of the parallels, however, pertain to Homer’s Cyclopeia, which appears in the Odyssey immediately before Aeolos’s bag of winds. In other words, Homer and Mark both told similar tales consecutively, though in reversed order. Once again, Jesus plays the part of Odysseus.

.

.

The density and order of these motifs, especially the immediate juxtaposition of the stories of sleeping on a ship and the encountering of a monster, surely issue from mimesis. The differences in the stories issue in part from emulation. Odysseus’s violence left Polyphemus blind; Jesus’ powers over de demoniac returned the savage to his senses.

[…]

Mark’s narration of the death of John anticipates the death of Jesus, increasing the reader’s awareness of danger. His models for the death of John seem to have been the story of Esther and especially Agamemnon’s murder at the hands of Clytemnestra.

.

.

[…]

Dennis R. MacDonald
The Homeric Epics and the Gospel of Mark (pàgs. 174-176)

.

.

.

.

[…]

Dennis R. MacDonald

The reading of Mark proposed here also locates the primary cultural context of the Gospel in Greek religious tradition, not in Judaism. This is not to deny Mark’s Jewish concerns or the influence of the Septuagint. Like many ancient narratives, the earliest gospel was eclectic in its dependence on literary models; Mark was an equal-opportunity imitator. Nonetheless, the bulk of the narrative issues from emulation of Greek epic. None of these three implications — Marcan priority, Johannine dependence on the Synoptics, or Greek cultural context —is new. In fact, they have been accepted by many if not most New Testament scholars for decades. Two other implications, however, are more radical.

This method, if correct, will require a reassessment of the adequacy of form criticism for describing the creation of gospel stories. Like Athena, born full-grown and armed from the head of Zeus, the narratives discussed in this book seem to have been born fully developed from classical poetry. It is entirely possible that before Mark picked up his quill no one had heard of Jesus stilling the sea manifesting his glory to three disciples, sending disciples to follow a water carrier or agonizing all night about his death. Homer, not history or tradition, explains the Gerasene demoniac, the anointing woman, the fleeing naked youth, Joseph of Arimathea, the women who came to anoint Jesus, and the youth sitting in the tomb. This is not to deny the historicity of other information in Mark or the legitimacy of form criticism for describing the origins and transmission of other narratives, but it is a reminder that the earliest evangelist was no mere editor; he was an artist uninhibited in his creation of theological fiction. Mark not only handed on tradition; more than anyone else in the early church with the possible exception of Luke, he created it.

Second, the identification of mimesis in Mark suggests a radical shift in herme-neutics, a reorienting from history or tradition to aesthetics. Mark crafted a myth to make the memory of Jesus relevant to the catastrophes of his day. The recent fall of Jerusalem, the failure of triumphalistic prophecies, and the carnage and probable deaths of his coreligionists prompted this daring artistic response. No narrative from the ancient world was more adaptable to this task than Homer’s Odyssey, the story of another suffering wise man who, after a long absence, returned to punish the wicked and reward the faithful. Mark borrowed from the ending of the Iliad, the death and burial of Hector, another suffering hero, to narrate the death and burial of Jesus. He thus imitated, adapted, and transformed Homer’s epics — as well as biblical texts and oral traditions — and the result is one of the most powerful, compelling, and influential narratives in the history of literature. To mistake Mark’s fiction for early Christian reality, whether historical or traditional, is to slight his enormous and enduring contribution to theology. To appreciate him fully is to accept him as an artist.

[…]

Dennis R. MacDonald
The Homeric Epics and the Gospel of Mark (pàgs. 189-190)

.

.

Jesucrist i Ulisses 

Entrada del blog la serp blanca, en la que
el professor Enric Iborra fa una ressenya de la
tesi de Dennis R. MacDonald (a més de comentaris,
com sempre, molt amables cap a aquest blog)

.

.

Dennis R. MacDonald

The Homeric Epics and the Gospel of Mark

Yale University Press

New Haven & London, 2000

ISBN: 9780300172614

.

.

.

Polifem després d’Ulisses, de Josep Lluís Aguiló

.

.

.

Polifem després d’Ulisses

.

.
Les hores, les devorarà el rellotge
que pren dels seus batecs l’eucaristia
i, ungit d’aquest crisma, se les envia
amb un glop rabiós de temps ferotge.
.
Les petjades sobre l’arena humida,
que llepades per l’ona fan breus cales,
viuen un somni de paper de vidre,
geografia sense dret a mapes.
.
Esperaré ajagut sobre l’arena
l’ona primera que m’ompli de sal
i per mullar-me arrabassi la bena
.
del meu ull buit, gratant el seu fondal.
L’ona certa, amb pietat d’animal,
que em llepi amb llengua aspra tota la pena.

Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967)

Josep Lluís Aguiló
Monstres

.

.

.

.

.

.

.

.

Josep Lluís Aguiló

Monstres

Premi Ciutat de Palma de Poesia 2004
Pròleg de Perfecto E. Cuadrado
Col. Balenguera, 121
Editorial Moll. Palma (Mallorca) 2005
ISBN: 9788427351219

.

.

.

 

Polifem navega per l’Ebre…

.

.

.

El retruny va anar creixent fins que un crit unànime de la multitud va saludar l’aparició del vaixell al mig de l’Ebre, en un tombant del riu. Mentre el Polifem —aquest era el seu nom— esgaiava l’aigua verda, tranquil·la, i s’acostava al moll de la Plaça deixant un solc d’escuma, els espectadors bocabadats anaven albirant els detalls del prodigi. El riu reflectia amb una tremolor sobtada els colors alegres i brillants amb què l’Aleix havia pintat el buc del gran llaüt dotat de rodes de pales, com un vapor. A proa, un mascaró espaordidor, tallat en fusta per un escultor de Lleida, representava el gegant mitològic el nom del qual duia el vaixell; el seu únic ull, plantat al front, semblava escodrinyar amb malfiança la gernació dels molls. […]

La banda, apressada pel capellà, engegà una marxa força airosa. La corporació municipal va acostar-se al cadafal dreçat a l’embarcador, des d’on l’alcalde havia de llegir un discurs triomfal, cant ardent a la nova etapa oberta amb l’avarada del Polifem i al futur esplendorós de la vila, gitada a la vora de vells rius. El discurs, però, mai no fou pronunciat; quan l’alcalde, després d’estossegar per aclarir-se la gola, obria els braços en un gest ampul·lós i es disposava a encetar-lo, va produir-se el desastre.

[…]

Jesús Moncada
(Mequinensa [el Baix Cinca], 1941 – Barcelona, 2005)

Quan la demolició va lliurar a l’aire gris del matí els últims ressons de les melodies incitants de la madame, del piano de l’Aleix, de la guitarra del gran Silveri Tona o del guirigall provocador de les coristes, que podien quedar entre les parets de L’E­dèn, un dels operaris va renegar d’esglai al temps que assenyalava el punt on havien estat els camerinos. Després d’un instant d’esverament general, un treballador més serè que no pas els altres, va acos­tar-se amb cautela al punt indicat pel company i comprovà que el cap que sobresortia de les runes no era una despulla humana sinó una peça escultò­rica. L’aspecte insòlit i un pèl esfereïdor de la tro­balla, a causa de la mirada de l’únic ull encastat al mig del front d’aquella testa, junt amb les nafres que presentava, algunes ja velles, altres produïdes per l’enderroc, van ser la causa que la invenció es­trambòtica quedés abandonada entre les ruïnes. Així el pobre mascaró de proa del Polifem va veure frus­trada per sempre més l’ambició de ser l’orgull de l’Ebre, concebuda en els dies esplendorosos de L’E­dèn i mantinguda des d’aleshores malgrat el desas­tre del dia de la presentació del gran vaixell de la vídua de Salleres, quan el motor d’avió instal·lat a la nau per moure’n les rodes de pales va esclatar amb un espetec formidable i la va destrossar enfront del moll de la Plaça. Després de la desgràcia, saldada per miracle només amb el trencament d’una cama d’un dels tripulants, a banda dels vestits esquinçat i de les esgarrapades durant les corredisses i caigu­des del públic aterrit, que fugia enmig d’una volada de barrets, gorres i ombrel·les, el mascaró fou reco­llit per l’Aleix durant les tasques de rescat i va romandre al camerino de Madamfransuà mentre es­perava la construcció d’un altre vaixell amb motor. Almenys, així ho havia anunciat la vídua de Salleres, bella i ferrenya, mentre abandonava l’home de confiança desmaiat sota el bombardí de la banda, entre una nena esfereïda i el copalta arnat del jutge. Des del racó on va desar-lo l’artista, el pobre gegant fou testimoni de les nits d’amor de la fran­cesa a sobre i a sota de la vànova tricolor. La seva immobilitat de fusta d’olivera s’estremia a diari da­vant l’espectacle del llit i el ritual del bany; segons l’Arquimedes Quintana i l’Aleix de Segarra, espec­tadors habituals de l’ensabonada quotidiana de la cantant dins la banyera que el veterà d’Àfrica havia pujat amb el Carlota, la maduresa plena d’aquell cos esplèndid feia parpellejar l’ull estupefacte i àvid del fill de Posidó. […]

[…]

Jesús Moncada
Camí de sirga

“Camino de sirga. J. Moncada”
Pintura acrílica sobre persiana de botiga
Projecte Literart Raval
Rambla del Raval, Barcelona

.

.

Jesús Moncada

Camí de sirga

Les ales esteses, 99
Edicions de La Magrana. Barcelona, 1988
ISBN: 9788474103502

.

.

.

.

.

.

Els herois, personatges i llocs troians i odisseics a la Bibliotheca Musarum, de Joan Cavalleria i Dulach (1681). La mitografia en el sis-cents català

.

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach, ciutadà de Barcelona, on hi nasqué el 1640, i doctor en drets, és bàsicament conegut com a autor del que fou el gran diccionari català fins a la publicació del de Pere Labèrnia, el Gazophylacium Catalano-Latinum, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria. El Gazophylacium, el “Tresor”, era una eina per a l’aprenentatge del llatí, a partir del català, si bé el fet que no es limiti a la pura traducció dels vocables, sinó que per a cada terme en català hi inclogui generalment una breu definició, en aquesta llengua, el fa una obra de lexicografia catalana de gran interès.

De l’extensió i perdurança de l’ús del Gazophylacium ens en donen testimoni els versos del mallorquí Marià Aguiló, nascut el 1825, uns 130 anys després de la publicació del referit diccionari:

.

D’infant, la llengua del Laci

m’ensenyava un reverend

a cops de Gazophilaci,

i abans que encetés Horaci

n’esbucaren el convent.

.

Marià Aguiló

Al lector

.

.

El 1681, quinze anys abans de la publicació del seu Gazophylacium, Joan Lacavalleria donà a la impremta un llibre en dos volums, titulat Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum epithetorum, synonymorumque cum interpretatione hispana thesaurus, que publicà, com en el cas del Gazophylacium, l’impressor Antoni Lacavalleria (continuador de la impremta de Pere Lacavalleria, pare de Joan).

A diferència del Gazophylacium, el Bibliotheca Musarum no és en català i llatí, sinó en castellà i llatí. Joan Lacavalleria dedica aquesta seva obra “A los humanistas”, i en la seva introducció ens indica que es tracta de la refosa de material que es trobava en diverses obres:

L’ “Smetio“, és a dir, el popular vocabulari de locucions llatines del metge i humanista flamenc Hendrik Smet; l'”Officina Textoris“, de l’humanista francès Jean Tixier de Ravisi (Johannes Textor Ravisius); el “Delectus Epithetorum“; l'”Scala Parnassi“; l'”Arte Poetica“; el “Tesoro Poetico“; les “Elegancias Poeticas”, etc.

Entre els diferents continguts de l’obra, el que n’ocupa la major part és un diccionari de noms de lloc i de personatges, extret d’autors llatins clàssics (Virgili, Ovidi, etc.), amb indicació de la llargada de les seves síl·labes, amb una breu explicació en castellà, amb cita de fragments d’obres clàssiques on apareix el nom en qüestió, sinònims, epítets aplicats al personatge de que se tracta, etc.

A continuació transcrivim les principals definicions “en romance” dels noms d’herois, personatges i llocs relatius a les històries troianes i odisseiques, fent-nos així una idea de quina visió en podia obtenir, a finals del segle XVII, un “humanista” lector de l’obra de Lacavalleria. Com a curiositat, l’errada d’atribuïr a Ulisses la mort d’Aquil·les, tot i que abans, al parlar de Paris, s’indica que fou ell, qui l’occí.

.

.

.

Achilles.- Hijo de Peleo Rey de Tessalia, y de la Diosa Thetis, hija de Nereo: nieto de Eaco, y uno de los Principes de Grecia que sitiaron à Troya. Los Poetas fingen, que su madre le bañò tres vezes en la laguna Stygia, lo que le hizo invulnerable, excepto en el talon por el qual su madre le cogiò, y tenia cuando le bañava en la laguna. Tuvo por su maestro à Chiron el Centauro, y despues su madre le embiò à la Corte del Rey Lycomedes, adonde tomò al vestido de donzella para evitar con esas trama la ocasion de ir à la guerra de Troya; donde segun el Oraculo avia de morir; empero Ulisses lo descubriò. Hallandose en el sitio de esa ciudad matò a Hector, y despues de aver arrastrado su cuerpo al rededor de Troya, lo vendiò al Rey Priamo su Padre, à quien pidiò Polyxena su hija para casarse con ella; pero estando para celebrar el casamiento en el Templo de Apollo, Paris hermano de Hector mató à Achilles con una saeta, con que le atravessò el talon.

Aeneas.- Eneas hijo de Anchises, y de la diosa Venus, Principe de Troya, à quien dà grande fama el Poema de Virgilio. Casò en primer lugar con Creusa hija del Rey Priamo, de la qual tuvo a Iulo, llamado también Ascanio. Después que los Griegos hubieron rendido à Troya, se fue para Italia, adonde tomò por su segunda mujer à la viuda hija del Rey Latino, prometida à Turno, al qual Eneas venció y sucedió en el Reyno.

Agamemnon.- Hijo de Atreo y de Erope, marido de Clytemnestra, nieto de Tantalo, hermano de Menelao : Rey de Mycenas, General del Exercito de los Griegos en la guerra de Troya. Despues del rendimiento de essa Ciudad, à su buelta à su Reyno, Clytemnestra le hizo matar por Egysthe.

Ajax.- Hijo de Telamon, grande Capitan. Hallandose en el sitio de Troia pidió las armas de Achiles muerto, se las negaron, y se dieron a Ulysses, enloqueciò por la injusticia, y estando loco matava las fieras, que encontrava pensando matar à Ulysses su competidor, y bolviendo después sobre si, se matò con la espada, que en un desafio avía recibido de Hector, y los Dioses convirtieron su sangre en la flor Iacinto.

Briseis.- Hippodamia, assi llamada de su padre Briseo, natural de la Ciudad de Lyrnessa en Phrygia. Fue à Achilles, y robola despues Agamemnon.

Cassandra.- Hija de Priamo, Rey de Troya. Profeta muy acreditada. Agamemnon la salvò del incendio de Troya, y se la llevò consigo en Grecia.

Circe.- Hija del Sol y de Persa, hermana de Eeto Rey de los Colchos, hechizera muy acreditada, la qual se fue à Italia.

Clytemnestra.- Muger de Agamemnon, la qual conspirò con Egystho la muerte de su marido; pero Oreste su hijo, y de Agamemnon matò à su madre para vengar la muerte de su padre.

Cyclopes.- Gigantes en Sicilia cerca del monte Etna. Tienen un solo ojo en la frente; y la fabula los llama Ministros de Vulcano.

Diomedes.- Rey de Etolia, hijo de Tydeo, nieto de Oeneo, Rey de Calydonia, Capitan Griego. En el sitio de Troia heriò à Venus à la mano, y la Fabula dize que sus compañeros fueron transformados en aves.

Hector.- Hijo de Priamo Rey de Troya, que Achiles matò.

Hecuba.- Muger de Priamo, Rey de Troya, la cual (rendida aquella Ciudad por los Griegos) murió desesperada.

Helena.- Hija de Iupiter, y de Leda, muger de Tyndaro. Dize la Fabula que Helena tomò la figura de un cisne, y que el Dios la conociò. Casò con Menelao, rey de Argos, y en primer lugar Theseo la robò, y despues Alexandre, ò Paris hijo de Priamo. Menelao, y su hermano Agamemnon con el socorro de los Principes Griegos, para vengar el robo, destruyeron à la Ciudad de Troia. En el sitio mataron à Paris. Helena casò con Deifobo, mas fue entregada à su marido, el qual matò a Deifobo hermano de Paris.

Helenus.- Hijo de Priamo, adivino muy perito.

Hermione.- Hija de Menelao, y de Helena, prometida à Orestes por Tindaro, y también prometida a Pyrro por Menelao, el qual como se hallava en el sitio de Troia, ignorava que huviessen desposada à su hija en Argos. Orestes matò a Pyrro, y gozò de Hermiona.

Homerus.- El mas celebre de los Poetas Griegos, y según se refiere, fue cegado.

Ilias.- Cosa de Troia. Poema de Homero llamado Iliada, de dicha ciudad.

Ilium.- Troya, llamada assi del Rey Ilo, el qual la acrecentò.

Iphigenia.- Hija de Agamennon, y de Clytemnestra. Agamennon mató à un ciervo en la Aulida, y para satisfacer à la ira de Diana, quiso sacrificar à su hija: Diana movida de compassion sustituyó à una cierva en lugar de Ifigenia, à la qual la Diosa se la llevó à la Taurica, donde el Rey la hizo Presidenta de los Sacrificios de Diana

Ithaca.- Isla del mar Jonio, donde Ulysses reinò.

Menelaus.- Hijo de Atreo, y de Aeropa, hermano de Agamennon, y marido de Helena.

Nestor.- Hijo de Neleo; y de Chloris. Anduvo à la guerra de Troya siendo de edad de trescientos años. Fue muy elocuente, y su vejez le avía dado mucha experiencia.

Orestes.- Hijo de Agamennon, y de Clytemnestra, à quien el matò por ser adultera con Egistho: por loqual, y otros malos echos estimulado de su misma conciencia andava acossado de las Furias infernales que le abrasavan por varias Partes del mundo, hasta que delante del altar de la Diosa Diana fue absuelto à culpa y pena. Fue este Orestes gran amigo de Pilades.

Palladium.- Estatua de la Diosa Palas, que los Troianos creian aver bajado del Cielo, y la guardavan en el Templo de Troia. El Oraculo les dio à entender que la Ciudad nunca seria rendida, mientres tuviessen en su posession el Idolo, el cual Dionedes, y Tydides se llevaron, quando se hazia la guerra à Troia.

Paris.- Paris, llamado también Alexandro, hijo de Priamo Rey de Troya. La Discordia en el convite de las nupcias de Peleo echó una manzana de oro, con este lema, Detur pulchitiori. Paris fue escogido por Juez de Juno, Pallas, y Venus, y dio el premio à Venus. Despues passò en Grecia, donde robò à Helena, muger de Menelao, el qual fue causa de la guerra de Troya, y matò a Achiles, aunque despues Pyrrho le matò à èl.

Patroclus.- Hijo de Menecio, y de Stenela, muy amigo de Achilles: ambos juntos se fueron à la guerra de Troia. Patroclo aunque peleasse con las armas de Achilles, Hector le matò.

Penelope.- Hija de Icaro, muger de Ulysses, la cual guardò inviolablemente su castidad por el espacio de veinte años que su marido estuvo ausente. Ulysses à su vuelta tomando el vestido de un mendigo, matò a todos los que quisieron violar à su muger.

Penthesilea.- Reyna de las Amazonas, la cual se fue à Troia para socorrerla contra los Griegos; donde Achilles la mato.

Pergama, -orum.- El Castillo de la Ciudad de Troya.

Polyphemus.- Gigante, hijo de Neptuno. No tenia mas que un ojo en la frente, y robava en los caminos de Sicilia, donde Ulysses le embriagò, y con un leño encendido le quitó el ojo.

Polyxena.- Hija de Priamo, y de Hecuba. Solenizandose las nupcias de Paris, y de Hecuba en el templo de Apolo, Paris matò a Achilles, à quien Hecuba era prometida. Rendida Troya, Pyrrho vengò la muerte de su padre con la de Polyxena.

Priamus.- Hijo de Laomedon, Rey de Troia. Rendida Troia, Pyrrho le matò.

Scamander.- Rio de Troya, llamado tambien Xanthus, donde se lavaban las doncellas antes de casarse.

Troja.- Region de la Asia menor, donde fue edificada la Ciudad de Troia por Apolo, y Neptuno, segun el concierto que hizieron con el Rey Laomedon.

Ulysses.- Hijo de Laertes Rey de Ithaca, y de Dulikio en Grecia, grande Capitan, muy eloquente, y muy astuto. Llegado que huvo à la guerra de Troya, robó el Paladion, y matò a Achilles, por cuyas armas riñiò con Aiax, y le venciò. Rendida que fue Troya, navegò por el mar diez años, por cuyo espacio quitò el ojo a Polyfemo, visitò la hechizera Circe, baxò a los Infiernos, y se livrò de las assechanzas de las Sirenas. Despues bolviò con el vestido de mendigo para ver à su muger, llamada Penelopa, y con este trage matò a aquellos, que quisieron violar su castidad.

.
.
.
.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

Joan Lacavalleria i Dulach

Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum
epithetorum, synonymorumque cum interpretatione
hispana thesaurus

Antonium Lacavalleria
Barcelona, 1681

.

.

.

«Mortal infliction», de Gregory Corso. Ulisses i Polifem a la «Beat Generation»

.

.

.

.

MORTAL INFLICTION
.
I think of Polyphemus bellowing his lowly woe
seated high on a cliff
sun-tight legs dangling into the sea
his fumbling hands grappling his burnt eye
And I think he will remain like that
because it’s impossible for him to die—
.
Ulysses is dead
by now he’s dead
And how wise was he
who blinded a thing of immortality?

Gregory Corso
(NYC, New York, 1930 – Minnesota, 2001)

.
Gregory Corso

.

.

.

Gregory Corso, the flower of the beat generation, is gone. He has been plucked to grace the Daddy garden and all in heaven are magnified and amused. I first encountered Gregory long ago in front of the Chelsea Hotel. He lifted his overcoat and dropped his trousers, spewing Latin expletives. Seeing my astonished face, he laughed and said, “I’m not mooning you sweetheart, I’m mooning the world.” I remember thinking, how fortunate for the world to be privy to the exposed rump of a true poet.

And that he was. All who have stories, real or embellished, of Gregory’s legendary mischief and chaotic indiscretions must also have stories of his beauty, his remorse, and his generosity. He took benevolent note of me in the early ’70s, maybe because my living space was akin to his —piles of papers, books, old shoes, piss in cups—mortal disarray. We were disruptive partners in crime during particularly tedious poetry readings at St. Mark’s.

Though we were aptly scolded, Gregory counseled me to stick to my irreverent guns and demand more from those who sat before us calling themselves poets.

There was no doubt Gregory was a poet. Poetry was his ideology, and the poets his saints. He was called upon and he knew it.

Perhaps his only dilemma was to sometimes ask, Why, why him? He was born in New York City on March 26, 1930. His young mother abandoned him.

The boy drifted from foster home to reformatory to prison. He had little formal education, but his self-education was limitless. He embraced the Greeks and the Romantics, and the Beats embraced him, pressing laurel leaves upon his dark unruly curls. Knighted by Kerouac as Raphael Urso, he was their pride and joy and also their most provocative conscience.

He has left us two legacies: a body of work that will endure for its beauty, discipline, and influential energy, and his human qualities. He was part Pete Rose, part Percy Bysshe Shelley. He could be explosively rebellious, belligerent, and testing, yet in turn, boyishly pure, humble, and compassionate. He was always willing to say he was sorry, share his knowledge, and was open to learn. I remember watching him sit at Allen Ginsberg’s bedside as he lay dying. “Allen is teaching me how to die,” he said.

In early summer his friends were summoned to say goodbye to him. We sat by his bedside on Horatio Street in silence. The night was filled with strange correspondences. A daughter he had never known. A patron from far away. A young poet at his feet. On a muted screen, Robert Frank’s Pull My Daisy randomly aired on public television —unaware of its mystical timing. Images of the Daddies, young and crazy, black and white. Snapshots of Allen taped to the wall. The modest room lorded over by Gregory’s chair in all its shabby glory. So many dreams punctuated by cigarette burns. He was dying. We all said goodbye.

But Gregory, perhaps sensing the devotion surrounding him, became a participant in a true Catholic miracle. He rose up. He went into remission just long enough for us to hear his voice, his laughter, and a few welcomed obscenities. We were able to write poems for him, sing to him, watch football, and hear him recite Blake. He was here long enough to travel to Minneapolis, to bond with his daughter, to be a king among children, to see another fall, another winter, and another century. Allen taught him how to die. Gregory reminded us how to live and cherish life before leaving us a second time.

At the end of his days, he still suffered a young poet’s torment —the desire to achieve perfection. And in death, as in art, he shall. The fresh light pours. The boys from the road steer him on. But before he ascends into some holy card glow, Gregory, being himself, lifts his overcoat, drops his trousers, and as he exposes his poet’s rump one last time, cries, “Hey man, kiss my daisy.” Ahh Gregory, the years and petals fly.

He loved us. He loved us not. He loved us.

Patti Smith

.

.

Dissus, de Simon van der Geest, amb il·lustracions de Jan Jutte.

.

.

Simon van der Geest and Jan Jutte

Dissus

Dissus is a modern boy in a cool pair of long shorts and a tracksuit top, who finds himself in a dream adventure with nine classmates. The ten friends have to fight their way past giants, monsters and sorceresses, including Farmer One-Eye, Circe and the Scylla 2000. One boy after another meets a sticky end.

No, this certainly isn’t a story for babies: Dissus is a modern adaptation of Homer’s Odyssey by Simon van der Geest. The most important theme of this classic work could scarcely be more adult: the grave responsibility that Odysseus carries for getting his men safe­ly home. That’s not a subject you can simply ignore. And Odysseus’ modern-day counter­part finds out that being in charge isn’t all that much fun.

The wanderings of Odysseus are among the most retold stories in history. The Netherlands has also seen the usual retellings for children, mostly in prose that relates the story faithfully, but feels a bit stiff and old-fashioned. The nice thing about Van der Geest’s version is that he doesn’t treat Homer with false respect, but with boyish panache, breathing new life into the tale with his refreshing approach.

Van der Geest tells the story in lively, boyish slang, as though he came up with everything all by himself. Classicists may find it hard to admit, but the book perfectly encapsulates the epic Odyssey.

Van der Geest also makes the wise decision to tell the story in modern free verse. And, as in his other poems, he writes swinging, highly quotable poetry for boys. You can imagine that any teacher with a talent for reading out loud will have no difficulty finding enthusiastic listen­ers for this story. And that would put Homer right back where he belongs: in lively colloquial speech, rather than in stodgy translators’ prose.

And although this may not often happen with books in translation: Jan Jutte’s powerful illus­trations deserve to travel all around the world with Dissus.

Nederlands letterefonds
Duch Foundation for Literature

.

Simon van der Geest
(Gouda, Països Baixos, 12-02-1978)

..

.

.

.

.

.

Simon van der Geest

Dissus

Met tekeningen van Jan Jutte

Querido’s Uitgeverij. Amsterdam, 2011

ISBN: 9789045110820

.

.

.