Resseguint el rastre blau de les formigues de Ponç Pons

.

.

 

Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer

.

*

.

Retingut a la paradisíaca illa d’Ogígia durant set anys per l’espectacular, sensual, encantadora nimfa Calipso que, enamoradíssima d’ell, li ofereix la immortalitat i la joventut eterna, Ulisses plora mirant el mar cada capvespre perquè vol regressar a Ítaca i estar amb Penèlope. Escrit fa segles, en aquest passatge de l’Odissea vaig descobrir de jove que existia un sentiment molt trist, desolador, anomenat enyorança i vaig intuir que la vida, mortal, humana, s’ha de viure sense por, amb sàvia alegria i cultural passió.

.

*

.

 

.

.

.

Ponç Pons

El rastre blau de les formigues

Poesia dels Quaderns Crema, 62
Quaderns Crema, Barcelona 2014
ISBN:8788477275572

.

.

.

 

 

 

Ponç Pons. Dillatari

.

.

Dillatari  

.

(petits fragments)

.

.

.

..

.

Cercant Homer,

al rem, tranquil, me’n vaig

cap a ses illes.

.

.

.

a Carles Riba

.

Visc entre morts.

Escric perquè llegesc.

També evoc Súnion

.

.

.

Sóc defora, davall la porxada i veig el mar d’Homer. En Llorenç és amb els amics, na Roser llegeix una revista i n’Ignasi, que juga amb un Lego muntable, em fa companyia.

.

.

.

El clima ens condiciona, el paisatge ens marca, la societat ens perfila- ¿Heretam amb els mots la ideologia? Elitis almenys podia escriure: «La llengua em daren grega; / la casa pobra a les platges d’Homer.» ¿Quina llengua llegarem als nostres néts? Quina cultura, quina illa? Crec amb Pessoa que «un vertader home només pot ser, amb plaer i profit, bilingüe», que convé ser plurilingüe, però menysprear, com passa aquí, la nostra pròpia identitat és un signe de pobresa i de servilisme mental.

¿De què serveix tenir grans poetes si la llengua es mor i els que la parlen no la valoren ni estimen? Prest tindrem una Menorca on ningú no rallarà menorquí.

.

.

.

INCINERARI

.

Com que no fugiré

mar enllà amb un bagul

ple d’escrits ni aniré

com Gauguin o Jacques Brel

a les illes Marqueses…

Com que no sortiré

Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956)

d’aquesta illa que estim

i recorr amb enyor

dels paisatges d’antany…

Com que els dies van fent

el seu curs natural

i m’atraquen incerts

al penyal de l’oblit

on s’abisma l’edat…

Encara ara m’aïll

argonauta a cercar

entre versos de foc

que il·luminen la nit

el camí de retorn

a l’homèrica Ítaca.

.

.

.

Allò que fou

marina, ara són pubs.

Prest serem Troia.

.

.

.

Encara no he sortit de l’illa i ja m’enyor.

.

Escolta Homer:

Sóc fill d’un paradís.

Vull tornar a casa.

.

.

.

Quan hem passat per San Vicente de la Barquera he vist el mar de prop i m’he emocionat.

.

On tot, Homer,

fa olor de mar i pins,

allà és ca nostra.

.

.

Ponc Pons

.

.

Ponç Pons

Dillatari

Quaderns Crema. Barcelona, 2005

ISBN: 9788477274292

.

.

.

GRECITAT, de Ponç Pons (piulat per @ariadnalaberint)

 

 

GRECITAT

“and poor old Homer blind, blind, as a bat.”
EZRA POUND

 

El sol crema espurnant
la ceguesa d’Homer
a la platja esperant
sota un vell tamarell
hi ha una dona d’ulls trists
que escriu mots a la sorra.

Sobre el mar refulgent
lentament va surant
un sarcòfag amb cendra.

S’esvalota el xiscleig
d’efusius gavians…

És Ulisses que torna.

 

PONÇ PONS

 

Piulat per @ariadnalaberint #piulempoesia