Cap a Ítaca amb Sophia de Mello Breyner Andresen

.
.

Sophia de Mello Breyner Andresen (Porto, 6 de novembre de 1919 — Lisboa, 2 de juliol de 2004)

.

.

Penélope

Desfaço durante a noite o meu caminho.
Tudo quanto teci não é verdade,
Mas tempo, para ocupar o tempo morto,
E cada dia me afasto e cada noite me aproximo.

Sophia de Mello Breyner Andresen
Coral, 1950

.

O Rei da Ítaca

A civilização em que estamos é tão errada que
Nela o pensamento se desligou da mão

Ulisses rei da Ítaca carpinteirou seu barco
E gabava-se também de saber conduzir
Num campo a direito o sulco do arado

Sophia de Mello Breyner Andresen
O Nome das Coisas, 1977

.

Ítaca

Quan els llums de la nit es reflecteixen immòbils en les aigües verdes de Brindisi
Deixaràs el moll confús on s’agiten paraules passes rems i cabrestants
L’alegria estarà en tu encesa com un fruit
Aniràs a la proa entre els draps negres de la nit
Sense cap vent sense cap brisa només un murmurar de corn en el silenci
Però pel sobtat balanceig presentiràs els cables
Quan el vaixell rellisqui en la foscor tancada
Estaràs perduda en l’interior de la nit en la respiració del mar
Perquè aquesta és la vigília d’un segon naixement
.
El sol arran de mar et despertarà en l’intens blau
Pujaràs lentament com els ressuscitats
Hauràs recuperat el teu segell la teva saviesa inicial
Emergiràs confirmada i reunida
Espantada i jove com les estàtues arcaiques
Amb els gestos embolicats en els doblecs del teu mantell.

Sophia de Mello Breyner Andresen
(Trad. Ponç Pons)
Font: Mag Poesia

.

.

Vegeu: MERCÈ RODOREDA E SOPHIA DE MELLO BREYNER ANDRESEN: DUE ROTTE VERSO ITACA, Catarina Nunes de Almeida.  Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008 / a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti; presentazione Giuseppe Grilli ; (pàgines 113-117)

.

.

.

 

Els noms d’Odisseu: Naide, Nadie, Ningú, Personne, Nissun, Nessuno, Ninguno, Degun, Ninguém, Nimeni, Nisciunu, …

.

.

Asturià

.

«Á Ciclope, el mio nome famosu entrugéstime; agora

vo dicételu yo; tu’l regalu dame qu’ufiertesti.

Naide ye’l nome mio, Naide ye como só conociu

por mio ma y por mio pá y ente tolos demás compañeros».

.

Traducció de Xosé Gago

.

.

Castellà

.

»”Cíclope, ¿me preguntas mi ilustre nombre? Pues voy a decírtelo. Mi nombre es Nadie. Nadie me llaman siempre mi madre, mi padre y todos mis camaradas”.

.

Traducció de Carlos García Gual

.

.

.

.

Català

.

»—Cíclop, ¿em preguntes l’il·lustre nom? Vaig a dir-te’l.

Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,

m’has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,

sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya.

.

Traducció de Carles Riba

.

.

.

Francès

.

Ulysse. — Tu veux savoir mon nom le plus connu, Cyclope? je m’en vais te le dire; mais tu me donneras le présent annoncé. C’est Personne, mon nom : oui !  mon père et ma mère et tous mes compagnons m’ont surnommé Personne.

.

Traducció de Victor Bérard

.

.

.

.

Furlà (Friulès)

.

“Tu mi dimandis, Ciclop, / il non famôs e jo ben

tal disarai: tu âs di dâmi / il regâl che tu âs prometût.

“Nissun” al è il gno non: / Nissun a mi mi clamin

e la mari e il pari / e ducj chei altris compagns”.

.

Traducció d’Alessandro Carrozzo i Pierluigo Visintin

.

.

Italià

.

Dunque, o Ciclope, il mio nome tu chiedi?

Il mio nome io dirò; ma tu poi dammi

Il presente ospital che m’hai promesso.

Nessuno ho nome; me la madre e il padre,

E me Nessuno chiamano gli amici.

.

Traducció de Paolo Maspero

.

.

Ladino

.

“Kiklop, mi nombre famozo kual es demandates? Al punto

te lo dire, i tu dame el dono segun tu prometa.

A mi me yaman Ninguno; Ninguno me yama mi madre,

dito mi padre, i de mizmo todos mis otros kompanyeros.”

.

Traducció de Moshe ‘Ha-Elion

.

.

Occità

.

—Uiard, me demandes moun noum famous. Te lou dirai, e me faras la douno d’oste que m’as proumesso. Me dison Degun. Moun paire, ma maire, mi coumpan, tóuti me dison Degun.

.

Traducció Charloun Riéu

.

.

.

.

Portuguès

.

‘Ó Ciclope, pregustaste como é o meu nome famoso. Vou dizer-to,

e tu dá-me o presente de hospitalidade que prometeste.

Ninguém é como me chamo. Ninguém chamam-me

a minha mãe, o meu pai, e todos os meus companheiros.’

.

Traducció de Frederico Lourenço

.

.

Romanès

.

“O, tu, Cyclopule, de mã întrebi de vestitul meu nume,

Am sã ti-l spun : iar tu catã-mi un dar, precum fãgãduit-ai!

‘Nimeni‘ mã cheamã : doar ‘Nimeni‘ îmi spuserã si mã alintã

Mama si tatãl meu drag, tot la fel ca si ceilalti tovarãsi!”

.

Traducció de Dan Slusanschi

.

.

Sard:

.

[…] —Su nomen cherias,

o Ciclope? Però cheret chi sias

cun su ch’as nadu insara puntuale!

Nisciunu babbu e mama m’an giamadu,

Nisciunu amigos cun su parentadu!—

.

Versió d’Antoninu Rubattu

.

.

.

.

Odisea. Homero.

Volume I – Cantos I – XII

Versión asturiana de Xosé Gago.

Trabe. Uviéu, 2007

ISBN: 9788480534727

.

.

Homero

Odisea.

Versión y prólogo de Carlos García Gual.

Alizanza Editorial. Madrid, 2004.

ISBN: 9788420677507

.

.

Homer.

L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per

Carles Riba

Editorial Alpha

Barcelona, 1953.

.

.

L’Odyssée 

«Poésie homérique»

Texte établi et traduit par Victor Bérard

Société d¡Édition «Les Belles Lettres»

Paris, 1924

.

.

Odissee di Omêr

Traduzion di Alessandro Carrozzo /

Pierluigi Visintin

Kappa Vu. Udine, Friül,  2006

ISBN: 9788889808313

.

.

Odissea di Omero.

Tradotta da Paolo Maspero
Illustrata da Fanoli e Cenni

Quarta edizione

R. Stabilimento Musicale Ricordi.
Milano, 1880

.

.

Omero

La Odisea (Kantes I-XII)

Trezladada en ladino del grego antiguo por

Moshe ‘Ha-Elion

Yeriot. Maale Adumim, Israel, 2011

.

.

L’Oudissèio

d’Oumèro

Revirado au provençau pèr Charloun Riéu

Encò de P. Ruat

Marsiho (Marsella), 1907

.

.

Homero

Odisseia.

Traduçao do grego e introdução de Frederico Lourenço

Edições Cotovia. Lisboa, 2003.

ISBN: 9789727952502

.

.

Homer

Odysseia

Traducere in hexametri de Dan Slusanschi

Editura Paideia. Bucaresti, 2009

ISBN: 9789735965020

.

.

Odissea

Bortado in limba sarda dae Antoninu Rubattu

Domus de Janas

Selargius (Sardigna), 2005

ISBN: 8888569199

.

.

.

Eugénio de Andrade, de Passeio Alegre a l’illa d’Ulisses

.

.

.

Passeio Alegre

.

Palmeres al Passeio Alegre, de Porto
Foto: Margarida Bico, a Panoramio

Chegaram tarde à minha vida

as palmeiras. Em Marraquexe vi uma

que Ulisses tería comparado

a Nausícaa, mas só

no jardim do Passeio Alegre

comecei a amá-las.  São altas

como os marinheiros de Homero.

Diante do mar desafíam os ventos

vindos do norte e do sul,

do leste e do oeste,

para as dobrar pela cintura.

Invulneráveis — assim nuas.

.

Eugénio de Andrade

Rente ao dizer

.

.

Passeio Alegre

.

Arribaren tard a la meva vida

les palmeres. A Marràqueix en vaig veure una

que Ulisses havia comparat

a Nausica, però sols

al jardí de Passeio Alegre

vaig començar a estimar-les. Són altes

com els mariners d’Homer.

Davant la mar desafien els vents.

vinguts del nord i del sud,

de l’est i de l’oest,

per a doblegar-les per la cintura.

Invulnerables —així nues.

.

Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega

.

.

.

A ILHA

José Fontinhas [Eugénio de Andrade]
(Póvoa de Atalaya, Beira Baixa, 1923 – Oporto, 2005)

.

Tanta palavra para chegar a ti,

tanta palavra,

sem nenhuma alcançar

entre as ruínas

do delirio a ilha,

sempre mudando

de forma, de lugar, estremecida

chama, preguiçosa

vaga fugidia

do mar de Ulisses cor de vinho.

.

Eugénio de Andrade

Oficio de paciéncia

.

.

L’ILLA

.

Tanta paraula per arribar a tu,

tanta paraula,

sense assolir-ne cap

entre les runes

del deliri l’illa,

sempre canviant

de forma, de lloc, estremida

flama, peresosa

ona fugissera

de la mar d’Ulisses color de vi.

.

Traducció d’Antoni Xumet Rosselló

.

.

.

Eugénio de Andrade

Ofici de paciència

Traducció d’Antoni Xumet Rosselló

Trucs i baldufes, 24

El Gall Editor. Pollença, 2008

ISBN: 9788496608818

.

.

Eugénio de Andrade

Ran del Dir

Versió de Xulio Ricardo Trigo
i Júlia Cortès Ortega

Biblioteca de la Suda, 8

Pagès Editors. Lleida, 1994

ISBN: 9788479351878

.

.

.

Paulo Leminski anava a ser Homer

.

.

.

Paulo Leminski
(Curitiba, Estat de Paranà, Brasil, 1944 – Curitiba, 1989)

um dia
a gente ia ser homero
a obra nada menos que uma ilíada

depois
a barra pesando
dava pra ser aí um rimbaud
um ungaretti um fernando pessoa qualquer
um lorca um éluard um ginsberg

por fim
acabamos o pequeno poeta de província
que sempre fomos
por trás de tantas máscaras
que o tempo tratou como a flores

.

Paulo Leminski

.

.

un día
uno iba a ser homero
la obra nada menos que una ilíada

después
las cosas complicándose
se podía ser un rimbaud
un ungaretti un fernando pessoa cualquiera
un lorca un éluard un ginsberg

al final
terminamos el pequeño poeta de provincia
que siempre fuimos
detrás de tantas máscaras
que el tiempo trató como a flores

.

Traducció d’Aníbal Cristobo

.

.

.

Paulo Leminski

Yo iba a ser Homero

Antología poética bilingüe

Selección y traducción de Aníbal Cristobo

kriller 71 ediciones. 2013

ISBN: 9788494041426

.

.

.

Eugénio de Andrade. Príam i Aquil·les

.

.

.

E o único que me restava, ele que sozinho defendia a cidade e o povo,
esse tu mataste quando ele lutava para defender a pátria:
Heitor. Por causa dele venho às naus dos Aqueus
para te suplicar; e trago incontáveis riquezas.
Respeita os deuses, ó Aquiles, e tem pena de mim,
lembrando-te do teu pai. Eu sou mais desgraçado que ele,
e aguentei o que nehun outro trerrestre mortal aguentou,
pois levei à boca a mão do homem que me matou o filho.
.
Ilíada, XXIV, 499-506
Tradução de Federico Lourenço

.

.

.

.

À sombra de Homero

.

E mortal este Agosto – o seu ardor

sobe os degraus todos da noite,

não me deixa dormir.

Abro o livro sempre à mão na suplica

de Príamo – mas quando

o impetuoso Aquiles ordena ao velho

rei que não lhe atormente mais

o coração, paro de ler.

A manhã tardava. Como dormir

à sombra atormentada

de um velho no limiar da morte?,

ou com as palavras de Aquiles,

na alma, pelo amigo

a quem dera há pouco sepultura?

Como dormir às portas da velhice

com esse peso sobre o coração?

.

José Fontinhas [Eugénio de Andrade]
(Póvoa de Atalaya, Beira Baixa, 1923 – Oporto, 2005)

Eugénio de Andrade

O sal da lingua

.

.

.

.

..

.

.

.

.

.

A l’ombra d’Homer

.

.

És mortal aquest Agost —la seva xardor

s’enfila pels graons de la nit,

no em deixa dormir.

Obro el llibre sempre a mà per la súplica

de Príam —però quan

l’arrauxat Aquil·les ordena l’ancià

rei que no li burxi més

el cor, paro de llegir.

El matí triga. Com dormir

amb l’ombra turmentada

d’un vell al llindar de la mort?,

o amb les paraules que a Aquil·les

li brollen de l’ànima, per l’amic

a qui acaba de soterrar?

Com dormir a les portes de la vellesa

amb aquest pes sobre el cor?

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Calipso es lamenta. José Miguel Silva

.

.

.

Lamento de Calipso

.

José Miguel Silva (Vila Nova de Gaia, Portugal, 1969)

Primeiro foi o bule,
de seguida foi a asa.
Que mais irás quebrar.
 
Não sei o que fazer com o teu sim,
o teu não, o teu
passa-me o açúcar.
 
A distância dos teus olhos não a sei
abreviar, o latido dos teus sonhos
não me deixa adormecer.
 
Gostava de te amar um pouco menos,
de voltar ao meu rebanho
de feridas e sopores,
regressar ao rijo barro dos Domingos
em que não te conhecia,
ao supor de suas tardes
 
Quando ainda não sabia
da dureza do cimento, nem dos modos
de quebrar e ser quebrado.
 

José Miguel Silva

Ulisses já não mora aqui

.

.

.

Cantemos Muza com sonora Lira do filho de Peleo a horrivel sanha…

.

.

.

Cantemos Muza com sonora Lira

Do Filho de Peleo a horrivel sanha,

Esta sanha, nociva e formidavel,

Qu’os Gregos mutivou tantas desgraças,

E que la de Plutão no escuro alvergue

Dos Heroes sepelio infindas almas

Seos corpos entregando aos cãens em preza,

E as carniceiras aves de rapina.

Depois do fatal dia qu’a Discordia

Levantou o aspecto tenebrozo

Entre o filho de Atreo, e o forte Achilles.

.

Ilíada, Cant I, 1-7

.

.

Traducció al portuguès atribuida a Jerónimo Osório (Lisboa, 1506 – Tavira, 20 d’agost de 1580)

.

.

Illíada do Divino Homero

Passada em Lingoagem Portuguez, por D. Hyeronimo Ossorio

Bispo de Silves

Copia antiga e fiel, de hum MSS. que existia no Cartorio 

da mesma Cidade, no Algarve

Anno

de

1527

.

.

.

Joaquim Mendes de Castro

D. Jerónimo Osório. Tradutor da Ilíada?

Instituto Nacional de Investigação Científica

Biblioteca Euphrosyne, 11

Centro de Estudos Clássicos da Universidade de Lisboa

Lisboa, 1991.

.

.

.

Finismundo, d’ Haroldo de Campos. Ulisses traspassa el límit.

.

..

.

finismundo: a última viagem

.

.

…per voler veder trapassò il segno

.

I.

.

Último

Odisseu multi-

ardiloso             —no extremo

Avernotenso límite               —re-

propõe a viagem.

                                                                                Onde de Hércules

as vigilantes colunas à onda

escarmentam:            vedando mais um

passo            —onde passar avante quer 

dizer trans-

gredir a medida            as si-

gilosas siglas do Não.

                                                                                  Onde

a desmesura         húbris-propensa                       ad-

verte:          não 

ao nauta               —Odisseu  (

branca erigindo a capitânea

cabeça ao alvo endereçada)                      pre-

medita:        trans-

passar o passo:            o impasse-

-a-ser:           enigma

resolto          ( se afinal ) em

finas carenas

de ensafirado desdém         —ousar.

Ousar o mais:

o além-retorno          o após: im-

previsto filame na teia de Penélope.

                                                                                                               Ousar

desmemoriado de Ítaca                                  — o

além-memória         —  o

revés:           Ítaca ao avesso:

a não pacificada

vigília do guerreiro                            — no lugar

da ventura o aventuroso

deslugar          il folle volo.

Tentar o não tentado                         —

expatriado esconjuro aos deuses-lares

                                                                                                   Re-

incidir na partida.           Ousar           —

húbris-propulso              — o mar

atrás do mar.               O ínvio-obscuro

caos pelaginoso

até onde se esconde a proibida

geografia do Éden — Paradiso

terreno:         o umbráculo interdito:

a lucarna:        por ali

istmo            extremo ínsula

se tem acceso ao céu

terrestre           ao transfinito.

                                                                                          Odisseus senescendo

rechaça a pervasiva           — capitoso

regaço de Penélope             —

consolação  da paz.             Quilha nas ondas

sulca mais uma vez             (qual nunca antes)

o irado

espelho de Poséidon:          o cor-de-vinho

coraçao do maroceano.

                                                                     Destino:                       o desatino

o não mapeado.

Finismundo:            alí

onde comença a infranqueada

fronteira do extracéu.

.

                                                         Assim:

partir o lacre ao proibido:                                  des-

virginar o véu.                  Lance

los lances.               Irremissa

missão voraginosa.

                                                         Ele foi            —

Odisseu.

                                                    Não conta a lenda antiga

do Polúmetis o fado demasiado.

                                                                                Ou se conta

desvaira variando:           infinda o fim.

Odisseu foi.             Perdeu os companheiros.

À beira-vista

da ínsula ansiada            — vendo já

o alcançável Éden ao quase

toque da mão:           os deuses conspiraram.

O céu suscita os escarcéus do arcano.

A nave repelida

abisma-se             soprada de destino.

                                                                          Odisseu não aporta.

Efêmeros sinais no torbelinho

acusam-lhe o naufrágio            —

instam          mas declinam

sossobrados no instante.

                                                                      Água só.              Rasuras.

E o fado esfaimando.           Última

                                                                                     thánatos eks halós

                                                             morte que provém do mar salino

húbris.

                                   Odisseu senescente

da glória recusou a pompa fúnebre.

Só um sulco

cicatriza no peito de Poséidon.

Clausurou-se o ponto.             O redondo

oceano ressona taciturno.

Serena agora o canto convulsivo

o doceamargo pranto das sereias

( ultrassom incaptado a ouvido humano ).

.

.

.

                                                                                           … ma l’un di voi dica

                                                              dove per lui perduto a morir gisse

.

.

2.

.

Urbano Ulisses

sobrevivido ao mito

( eu e Você          meu hipo-

côndrico crítico

leitor )             — civil

factótum        (polúmetis? )

do acaso computadorizado.                   Teu

epitáfio?           Margem de erro:                   traço

mínimo digitado

e à pressa cancelado

no líquido cristal verdefluente.

                                                                                                     Périplo?

Não há.            Viguiam-te os semáforos.

Teu fogo prometéico se resume

à cabeça de um fósforo                                   — Lúcifer

portátil          e/ou

ninharia flamífera.

                                                           Capitula

( cabeça fria )

tua húbris.                                   Nem sinal

de sereias.

Penúltima                                     — é o máximo a que aspira

tua penúria de última

Tule.                 Um postal do Edén

com isso te contentas.

.

Açuladas sirenes

cortam teu coração cotidiano.

.

.

Haroldo de Campos

.

.

.

.

.

.

Versió en anglès (fragment)

.

Finismundo: The Last Voyage

…per voler veder traspasó il segno.

…because he wished to see, he trespassed the sign

.

.

I

.

.

Ultimate

Odysseus multi-

artful                          —in the extreme

Avernotense limit                 —re-

proposes a voyage.

                                                        Where, from Hercules

vigilant columns the wave

castigate:                                   veering off one more

step                             —where to go a-

head                           means to trans-

gress the mesure                                                       the si-

lent sigils of Fate.

.

                                                                          Where

the unbound            hubris-prone                      ad-

vises:      Not!

to the Naut               —Odysseus (

pale erecting the captaining

head to the goal addressed )                              pre-

meditates              trans-

pass the pass-

age:                           the impasse-

to-be:                       enigma

solved                     (if at last) in

thin hulls of

(in)sapphire(d) airs                           —defy.

Defy most:

the beyond-return                                 the post          : un-

foreseen thread in Penelope’s web.

..

                                                                                                             Defy

(un)memory(able) man of Ithaca           —that

beyond-memory                          —the re-

verse:                         Ithaca reversed:

nonpacified

vigil of the warrior                           in place of

the venture the adventurous

(dis)place             il folle volo.

Try the untried

you expatriate                   —damned to the gods-lares.

                                                                                                         To re-

iterate in leaving.                            Defy         —

hubris-propelled                            —sea

after sea.                The impervious-obscure

Pelasgian chaos

up to where is hidden the forbidden

geography of Eden— Paradiso

on Earth:                 the interdicted portal:

the lucerne                                over there

isthmus                    extreme isle

open access to terrestrial

heaven:                     to transfinite.

.

.

Haroldo de Campos

Finismundo (fragment)

Traducció d’Antonio Sergio Bessa

..

.

..

.

Versió en castellà (fragment, continuació de l’anterior)

..

finismundo: el último viaje (cont.).

 .

.

                                                                                              Odiseo encanece

rechaza el evasivo                   — oloroso

regazo de Penélope                 —

consuelo de la paz.                  Quila en las ondas

surca otra vez                             (cual nunca antes)

el airado

espejo de Poseidón:                 el marocéano

corazón vinoso.

                                                                            Destino:                 el desatino

el no mapeado

Finismundo:                     allí

donde comienza la infranqueada

frontera: el extracielo.

.

                                                                  Así:

romper el lacre a lo prohibido:                   des-

virgar el velo.                       Lance

de los lances.           Irremisa

misión vertiginosa.

                                                            Él fue           —

Odiseo.

                                                     No cuenta la leyenda antigua

de Polúmetis el hado demasiado.

                                                                                               O si cuenta

desvaría variando:           finta al fin.

Odiseo fue.             Perdió a los compañeros.

Al borde de la vista

de la ínsula ansiada          — viendo ya

el alcanzable Edén casi a

la mano:          los dioses conspiraron.

Suscita el cielo escarceos de lo más hondo.

La nave repelida

se abisma                soplada de destino.

                                                                           Odiseo no arriba.

Efímeras señales en el vórtice

le acusan el naufragio              —

instan           pero declinan

en el instante zozobradas.

                                                                        Agua sólo.               Raeduras.

Y el hado hambreando.                 Última

                                                                                            thánatos eks halós

                                                            muerte que proviene del mar salino

hybris.

                                     Odiseo senescente

rechazó de la gloria el fasto fúnebre.

Sólo un surco

cicatriza en el pecho de Poseidón.

Cerróse el ponto.            El redondo

océano resuena taciturno.

Serena ahora el canto convulsivo

el dulceamargo llanto de sirenas

( ultrasonido incaptado a oído humano ).

.

.

Haroldo de Campos

Finismundo

Versió en castellà d’Andrés Sánchez Robayna

.

.

.

.

Versió en català (a càrrec del blog  PALUMBUS COLUMBUS )

.

.

finismon: el darrer viatge

.

.                                                                                                 … ma un di voi dica

                                                                       dove per lui perduto a morir gisse

.

.

2

.

Urbà Ulisses

sobreviscut al mite

(jo i Tu          mon hipo-

condríac crític

lector)            — civil

factòtum       (¿polúmetis?)

de l’atzar computeritzat.           Ton

epitafi?          Marge d’error:                traç

mínim digitat

i de pressa cancel·lat

en líquid vidre verdfluent.

                                                                                      ¿Periple?

No n’hi ha.        T’espien los semàfors.

El teu foc prometeic es resumeix

en la punta d’un misto.                         — Lucifer

portàtil          i/o

bajanada flamígera.

                                                     Capitula

(cap fred)

la teua hybris.                     Ni senyal

de nereides.

Penúltima                          — és al que més aspira

la teua penúria d’última

Tule.                          Una postal de l’Edèn

amb aixo t’acontentes.

.

Aquissades sirenes

tallen lo teu cor quotidià.

.

Haroldo de Campos

Finismundo (2)

Versió en català inclosa en el blog PALUMBUS COLUMBUS

.

.

.

.

Haroldo de Campos (São Paulo, 19 d’agost de 1929 — São Paulo, 16 d’agost de 2003)

NOVAS. Selected writings

haroldo de campos

Edited and with an introduction by

Antonio Sergio Bessa and Odile Cisneros

Foreword by Roland Greene

Northwestern University Press. Evanston, Illinois, 2007

ISBN: 978081012030

.

.

Haroldo de Campos

Crisantiempo (inclou finismundo).

Traducción y prólogo.

de Andrés Sánches Robayna

Acantilado, 127

Quaderns Crema. Barcelona, 2006

ISBN: 9788496489448

.

.

.

VERSIÓ CATALANA:

finismón: l’últim viatge, al blog PALUMBUS COLUMBUS

.

.

.

.

HAROLDO DE CAMPOS LLEGEIX FINISMUNDO:

.

.

.

Vegeu l’article: HAROLDO DE CAMPOS: A HÝBRIS DE UM VIAJANTE

.

.

.

.

.

A ira, Deusa, celebra do Peleio Aquilles (Iliada. Trad. Haroldo de Campos)

.

.

Haroldo de Campos (São Paulo, 19 d'agost de 1929 — São Paulo, 16 d'agost de 2003)

A ira. Deusa, celebra do Peleio Aquiles,

o irado desvario, que aos Aqueus tantas penas

trouxe, e incontáveis almas arrojou no Hades

de valentes, de heróis, espólio para os cães,

pasto de aves rapaces: fez-se a lei de Zeus;

desde que por primeiro discórdia apartou

o Atreide, chefe de homens, e o divino Aquiles.

.

Iliada, I, 1-7

.

.

Traducció de Haroldo de Campos

.

.

Ilíada de Homero

Traduçao de Haroldo de Campos

Benvirá

Ed. Saraiva. São Paulo, Brasil, 2002

ISBN: 9788575810217

.

.

.

La mitologia de José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

José Saramago (Azinhaga, Portugal, 16 de novembre de 1922 – Lanzarote, 18 de juny de 2010)

.

Os deuses, noutros tempos, eram nossos
Porque entre nós amavam. Afrodite
Ao pastor se entregava sob os ramos
Que os ciúmes de Hefesto iludiam.
.
Da plumagem do cisne as mãos de Leda,
O seu peito mortal, o seu regaço,
A semente de Zeus, dóceis, colhiam.
.
Entre o céu e a terra, presidindo
Aos amores de humanos e divinos,
O sorriso de Apolo refulgia.
.
Quando castos os deuses se tornaram,
O grande Pã morreu, e órfãos dele,
Os homens não souberam e pecaream.
.

José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

.

Pan amb tres Nimfes (Relleu votiu. Circa 330 aC. Trobat a Megalòpolis o Esparta. Atenes, Museu Arqueològic Nacional, n. 1449)

Els déus, en altres temps, eren nostres
perquè entre nosaltres estimaven. Afrodita
al pastor es lliurava sota les branques
que la gelosia d’Hefest ensarronaven.
.
Del plumatge del cigne a les mans de Leda,
el seu pit mortal, la seva falda,
la llavor de Zeus, dòcils, collien.
.
Entre el cel i la terra, presidint
els amors d’humans i divins,
el somriure d’Apol·lo refulgia.
.
Quan castos els déus es tornaren,
el gran Pan es morí, i orfes d’ell,
els homes no ho saberen i pecaren.
.
.
José Saramago
(traducció de Josep Domènech)
.

.

.

José Saramago
Els poemes possibles
Traducció de Josep Domènech
Edició bilingüe
Col. Poesia, 98
Edicions 62. Barcelona, 2005.
ISBN: 9788429755336

.

.