L’Ulisses, venedor de coixins a Atenes, torna a la seva Istanbul i foragita de casa els pretendents… Petros Màrkaris

.

.

.

[…] L’Ulisses sempre tenia les dues gates i el gat entre cotons. Sobre coixins de cotó, per ser exactes, mentre ell es conformava amb un senzill tamboret al costat de la porta del semisoterrani on tenia la botiga. L’Ulisses venia coixins. […]

[…]

—¿Nerelisin?—li vaig preguntar en turc, que vol dir: «¿D’on ets?».

—Sóc grec d’Istanbul —em va respondre—. Samatyadan… De Samatià. —Va posar l’èmfasi en això final, com si volgués remarcar amb orgull que procedia de la gran comunitat que els grecs compartien amb els armenis a Istanbul.

[…]

—Encara em queda un somni en aquesta vida —continuà l’Ulisses—. Tornar a Istanbul i morir a la residència d’ancians de Baluklí. Vull que m’enterrin al lloc on per primer cop vaig tenir somnis.

Era la primera vegada que veia un grec d’Istanbul que somiava morir oblidat a Baluklí, al geriàtric per als grecs de la ciutat.

[…]

Finalment, al cap d’un any, vaig decidir d’anar-lo a visitar. El secretari em va reconèixer i sacsejà el cap amb tristesa.

—L’Ulisses ens ha deixat —em digué.

No sé si el que vaig sentir en aquell moment va ser afecte per l’Ulisses o remordiments per no haver satisfet el seu desig, o potser totes dues coses alhora.

—¿Estava malalt?— vaig preguntar.

—Al contrari, tenia una salut de ferro. Però dimecres passat van aparèixer per primer cop a la residència els Llops Grisos.* Normalment es reuneixen per protestar davant del Patriarcat grec. Vam barrar les portes, vam fer entrar els vells del jardí i ens vam tancar dins la residència a esperar que arribés la policia. De sobte, l’Ulisses va aparèixer del no-res. Va córrer cap a la tanca, la va començar a sacsejar i va in­crepar els feixistes.

»”¡Marxeu d’aquí!”, cridava, i sacsejava la tanca. “¡Han vingut els salvatges per fer fora la gent pacífica! Des del setembre del 55 us treuen al carrer per espantar-nos, per assetjar-nos i per fer-nos fugir, ¡No marxarem! Aquest és el nostre país. Vosaltres sou els estrangers, que heu vingut d’Anatòlia. No us tinc por, que ho sapigueu. Em vau fer fora un cop, però he tornat per quedar-m’hi. No penso anar-me’n enlloc, ¿em sentiu? ¡Enlloc!

El secretari féu una pausa per recuperar l’alè.

—S’hi va estar hores cridant el mateix. I com més cri­dava, més s’enfurismaven els Llops Grisos. El director, jo i dos guàrdies vam intentar fer-lo entrar, però estava fet una fúria. Al final ho va aconseguir la policia. «Avi», li va dir un agent, «entri a l’edifici, que ja els farem fora nosaltres». Al principi no se’n volia anar. «No els tinc por», cridava. «Ho sé, ets un lleó, tu», li contestà el policia, «però ara entra a la residència i ens n’ocuparem nosaltres».

»Estava molt esverat. Li va pujar la tensió a vint-i-un. El metge li va donar una pastilla i el va ficar al llit. L’endemà, a les nou del matí, encara no s’havia despertat. A dos amics seus els va semblar estrany i van anar a despertar-lo. El van trobar mort al llit.

Ens vam quedar en silenci, ell perquè ja m’ho havia dit tot i jo perquè no sabia què dir.

—Ens ho podem mirar d’aquesta manera —afegí el secretari al final—. L’Ulisses va voler fer fora els pretendents de casa seva, però ja era molt vell i va tenir un atac. […]

[…]

*   Grups paramilitars turcs, d’extrema dreta. (N. dels traductors)

.

Petros Màrkaris
La mort d’Ulisses
Traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa

.

.

.

Petros Màrkaris
La mort d’Ulisses
Traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa

L’Ull de Vidre, 58
Tusquets Editors. Barcelona, febrer de 2016
ISBN: 9788490662359

.

.

.

 

L’Apèndix apòcrif de l’Odissea, de Manel Zabala

.

.

.

.

En nom de Zeus, sobirà d’homes i déus, que habita en les altures lluminoses del cel, que aboca les gerres dels béns i els mals que esdevenen als homes, que provoca la pluja, el llamp i el llampec, que manté l’ordre i la justícia, i també en nom del rei Plotiportos “el destructor de ciutats”, gràcies a qui prevalen la llei divina i la llei dels homes s’inicia aquest segon llibre on per desig reial no n’hi haurà un sol d’hexàmetre i sí molts diàlegs, i tampoc s’hi veurà el to ca­duc i arcaïtzant que tant enfarfega els oïdors. Protegeix oh tu, Plotiportos, aquesta obra meva que és teva, en l’estil in­formal que t’agrada, sota el teu consell, sota les teves seve­res ordres, fes que les correccions no caiguin sobre la meva glòria, ans en la teva, tu que has nascut de Nausica engen­drat per Telèmac, que se sàpiga que com que qui paga mana, i pagues tu, el relat no s’obre amb cap invocació a la Musa sinó amb l’atrevida frase que fa:

Mentre l’enginyós Odisseu a la taverna s’omple un altre got d’ouzo, ignora que hi ha un manyà canviant-li el pany de la porta de casa.

.

*  *  *

.

L’APÈNDIX APÒCRIF.

pseudo-Homer, quatre manuscrits A, D, I, K. Base A

.

Mentre l’enginyós Odisseu a la taverna s’omple un altre got d’ouzo, ignora que hi ha un manyà canviant-li el pany de la porta de casa. La molt discreta Penèlope finalment ha dit prou. Ja feia temps que n’estava tipa que el seu marit tornés cada nit a les tantes, begut, fent pudor d’alcohol i de perfum de dona barata. Però és avui que ha dit prou; tota paciència té un límit i ahir l’enginyós Odisseu va ultrapas­sar-lo de molt. Ahir Odisseu va tornar a arribar a casa a les cinc del matí, però aquest cop en comptes de caure ador­mit a terra, se n’anà temptejant a la peça on era Penèlope per buscar-li el cos. Estava desperta, teixint-se les inicials en un llençol.

—Odisseu, vas begut, si penses que faré l’amor amb tu!

—Però jo en tinc ganes, fes-me una cosa mecànica i rapideta, amb això en tindré prou.

Va ser dir això i l’enginyós Odisseu es va recolzar en la paret, va subjectar-se el ventre i vomità dins, per sobre i per fora del gerro regal de la noble Policasta, filla del noble Nèstor, rei de Pilos i heroi de Troia. Entre arcades va disculpar-se, va carregar la culpa a uns calamars no gens frescos que havia ingerit a la taverna del port, però segur que unes sals el deixarien com a nou, de seguida es trobaria bé, i se li po­saria ben dura:

—Ja veuràs, Calipso, ho farem sobre el teler. En això us as­sembleu tu i la meva dona, us passeu tot lo dia teixint. No sé què hi trobeu, de debò.

—Calipso m’has dit!? Qui és aquesta Calipso!?

L’enginyós Odisseu la va agafar pel clatell, encastà els lla­vis contra els llavis d’ella, la va grapejar, va omplir-li l’ore­lla de baves, i a la seva orella s’adormí com un soc.

.

*  *  *

.

L’endemà al matí la molt discreta Penèlope estava al cor­rent tot. Havia interrogat les dones dels amics d’Odisseu, (i a mi també però em vaig fer l’enze, i és que en aquella època la servia de prestat pel seu sogre Laertes, servint-la tan fidelment com ara serveixo el jove rei Plotiportos, a qui agraeixo els consells literaris, que pobre de mi no sé què fa­ria sense ells, jo un pobre poeta, que no ha escrit res bo, si de cas la Ilíada i l’Odissea, que són altrament “tan micèniques que difícilment valorarà ningú!”), ara Penèlope sabia que mentre ella teixia i desteixia i rebutjava cent vuit pre­tendents, el seu marit, el tan esperat, l’enganyós Odisseu, s’havia passat deu anys follant amb una nimfa nimfòmana anomenada Calipso. Penèlope se sentí estafada, i encara li feia més mal assabentar-se’n ara, quan no era atractiva ni jove; però en el passat, aquells llargs anys en què esperà el retorn del marit, sí que va ser-ho, i molt. Lamentà l’espe­ra, la joventut marcida i la sexualitat perduda, i tants sa­crificis i patiments, i tanta fidelitat guardada a un misera­ble que no l’havia merescut.

Cridà el manyà. La nit següent, mentre sentia com Odisseu cridava al carrer i intentava esfondrar la porta, Penèlope esperava la guàrdia en silenci, i l’odiava de cor.

.

*  *  *

[…]

.

Un any després la molt discreta Penèlope segueix amb vida, amagada a Esparta i no n’ha sabut res, d’Odisseu, que tampoc s’ha deixat veure per la vila d’Ítaca. En sabia el ma­teix que tothom, que vagava per l’illa, alimentant-se dels fruits i les bèsties del camp i que seguia anihilant tots aquells que de tant en tant pujaven a buscar-lo.

La molt discreta Penèlope portava ja un any separada, motiu suficient per obtenir el divorci, segons s’estipulava a l’article 86, en els punts lr i 2n del codi civil egeu. Arribà puntual un correu del jutjat que la informava del lloc i l’hora proposats per a la vista, que es faria a Ítaca. Penèlo­pe acceptà de tornar-hi, confiant que es prendrien totes les precaucions possibles per a la seva protecció.

.

*  *  *

.

(…)

I aquí hi ha una interrupció per voluntat del jove rei Plotiportos, que m’ha demanat com anava la feina, m’ha agafat les tauletes de cera, les ha llegides i ha dit “mmm, sí, carregós de vegades però bé, passable. Vell Homer, tot això està bé però explica allò que tu saps, no ve al cas, però és que te’n vas descuidar a l’Odissea i trobo Jo que fa gràcia.” Li he respost que sóc vell, un pobre vell cec que ja no recorda moltes coses, però Plotiportos m’ha fet memòria, m’ha dit que ho escrigui de manera detallada i amena, m’ho ha demanat tan bé que no m’hi he pogut negar, m’ha dit: “Si us plau Homer, tens una filla, no m’obliguis a fer que us tallin el coll a tots dos”.

Un episodi nou de l’Odissea, que segons Plotiportos hauria d’anar entre el cant quinzè i setzè:

Era aquell temps en què aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre, havent ja perdut els seus homes, perduts tots ells per llurs mateixes follies, havent corregut molts pobles, veient les seves ciutats, havent patit l’esperit de la mar, ha­via tornat d’incògnit a Ítaca. Era un matí en què Odisseu, a la barraca d’Eumeos havia estat reconegut per Telèmac, un matí on, com de costum, els pretendents ufanosos li as­saltaven la hisenda; també li volien assaltar la dona, la molt il·lustre regina, però no estava sola, que allí hi era jo, segur servidor de Laertes, per protegir-la.

Els pretendents estaven desesperats perquè la filla d’Icari no acabava de teixir la mortalla:

—N’estem tips, Penèlope! —havia cridat Antínous, fill d’Eupites, d’entre els cent vuit infames el més infame de tots—. O acabes demà o enterrem viu Laertes enrotllat en una manta. Tria ara, n’estem fins ah pebrots!.

—Senyors —intervenia jo—no són maneres a Acaia de parlar a una reina i menys a casa seva.

—Qui t’ha donat permís perquè parlis, castrat?

—Jo castrat? No sóc cap capó, jo sóc Homer, servidor de Laertes, que és fill d’Arcisi i Calcomedusa, i sóc servidor que no eschu, i escriptor de mèrit. Sóc un home tan lliure com ho sou vosaltres.

—Doncs aquí hi ets de més, per que no te’n vas?

—Perquè fins la tornada de l’enginyós Odisseu, per ins­trucció de Laertes, no m’he de moure d’aquesta casa.

—Que dorms sota aquest sostre? —intervingué Eurímac.

—Sí, fins que torni Odisseu.

—I no estàs castrat.

—Zeus, no!

—Companys —tornà Eurímac—atieu el foc i poseu oli a bu­llir, estireu d’aqueixa mortalla una cana de fil. Ctesip, deixa’m la daga.

—Ei, bromes no.

—Agafem-lo!

Cent vuit homes robustos m’assaltaren de cop, Demòptolem que arribà el primer, m’abraçà fort i clavà en el meu nas el seu tors pelut, olorós, nu. Entre els cops vaig sentir que em fregava l’esquena l’alè profund, l’espessa barba, l’as­pra faldilla de cuir d’Agelaos. Vaig caure, una aixella em fregà la cara i vaig sentir la suor vigorosa que emanava Pisandre, nascut de Políctor. M’estrenyé una cuixa la mà for­ta i bruna, colrada pel sol i el salnitre, de Pòlibos. Em col­pejaren punys, em subjectaren mans, avantbraços i braços; em negaven onades de carn, de pell, de pèl, de cuir, d’odor rància. Cridà Eurímac:

—Au a la taula, vinga el fil Leòcrat, vinga l’oli bullent Euríades, lliguem-li els testicles amb una corda i tirem amb força, castrem-lo amb la daga esmolada i amb l’oli de sèsam cauteritzem-lo.

Em tirà mà a l’entrecuix Eurímac, de tots ells el més jove, de sentor més bigarrada, m’agafà el membre amb força; i llavors cridà; saltà enrere, m’amollà espaordit i deixà caure la daga, llavors Antínous m’estirà els vestits i cridaren d’espant els cent vuit pretendents, es cobrí el rostre Penèlope (però diria que em llucà atenta sota el palmell obert), els ufanosos es feren enrere, espantats tots, menys Liodes que esbatanà la boca, se li eriçaren els pèls i d’il·lusió li ba­llaren les cames, es cobrí amb la mortalla Leòcrit, fill d’Evènor, tots tret de Liodes es cobriren púdicament amb corti­nes, mantells, coixins, estovalles. I això que era un dia molt xafogós de juliol.

Parlà Liodes, amb veu tremolosa:

—Deixem-lo estar que és inofensiu, si més no per a la rei­na. No es fa necessària la seva castració.

Mai vaig poder donar-li les gràcies, ni fer-lo amic. L’en­demà mateix Odisseu tornava a la llar i en la gran batussa li traspassà el coll. Ai.

.

*  *  *

Manel Zabala (Barcelona, 1968)

[…]

.

Manel Zabala
L’apèndix apòcrif

.

.

.

.

.

.

Manel Zabala

ieu sabi un conte…

L’illot, 3
Ediciones DVD. Barcelona, 2001

ISBN: 9788495007445

.

.

.

.

«—Os voy a joder vivos —dijo en su hermosa lengua el celeste Odiseo». José Ángel Valente i la matança dels pretendents

.

.

.

Rapsodia vigesimosegunda

.

Antínoo, hijo de Eupites, había caído del alto gorgorito de su estupidez muerte abajo. Qué her­moso pareciera vivo a los necios. Muerto, reveló la entera luz de su naturaleza: era un cerdo san­griento. La lengua se le vino para afuera de la boca, espesa y sucia. Cayó contra su espalda, ebrio de vacío. Los pretendientes revolotearon en un des­barajuste de mesas volteadas y manjares caídos. De las cráteras rotas corrió rojo y hostil el vino airado.

—Gracias, oh dioses, por haberme hecho capaz de la venganza y de la cólera —dijo el héroe. Des­pués dio un largo, increíble berrido que se pro­longó infinitamente, igual que si saliese de una cueva sin fondo. Apoyado en firme sobre su pro­pio cuerpo, flexionó las rodillas con las piernas abiertas y comenzó a batir los muslos poderosos.

—Os voy a joder vivos —dijo en su hermosa len­gua el celeste Odiseo.

Algunos de los predifuntos vomitaron de ho­rror y el aire se llenó de un olor agrio. Los demás recularon como marea loca. Mas fue en vano, pues ya no tuvo tregua la matanza. Los cadáveres se amontonaban sin rigor, sin espacio bastante para caer, sin hora ni ocasión para decir palabra me­morable. Alguno de los de abajo, aún no acabado, se sacudía cada poco con el hipo horrendo de la muerte y hacía retemblar el entero montón de cuerpos desinflados.

Ya el cabrero Melantio, mesturero follón que acarreara lanzas y yelmos para los pretendientes, pateaba colgado de una viga con el cuerpo torci­do, gritando sin esperanza, pues muy pronto sus miembros iban a ser despedazados por el héroe, que dio luego a los perros sus narices y orejas, los enrojecidos testículos y el falo tembloroso.

Leodes, el arúspice, que había echado suertes falseadas, bien conoció la suya en esta hora, pues su cabeza quedó sola en el aire, segada con preci­sión de un solo tajo y mientras aún hablaba. Oh ca­beza locuaz, nadie pudo llorarte.

A gatas, entre el sudor de la venganza y el humo de la sangre, llegó al fin hasta el héroe Fe-mio Terpíada, el aedo. Venía con la lira sobre el pecho, a modo de protección o de escudo irrisorio, gimiendo como hembra paridera.

—Ah tú, heroico vate —dijo Odiseo, tentándole el pescuezo con mano carnicera.

Pero el poeta cayó de golpe al polvo, sacudido por las convulsiones del miedo. El héroe rió con ferocidad rayana en la ternura.

—No quieras degollarme —dijo Femio con voz casi ilegible—. Canté a los pretendientes, obligado por la necesidad, la canción que un dios me ins­piraba. Los tiempos son difíciles y quién iba a pen­sar que tú vendrías. Así que tuve necesidad de pan, de un puesto, de un pequeño prestigio entre los otros, de modestos viajes por provincias. Pero aun así he de decirte que gusté la prisión por lealtad a ti, si bien fue sólo en los primeros tiempos. Des­pués los dioses me engañaron, pues ellos hacen la canción y la deshacen y ponen hoy al hombre en un lugar y soplan otro día y lo destruyen. No quie­ras tú quitar la vida a quien nada tiene de sí, pues ni siquiera la canción es suya.

Así habló el aedo, mercenario de dioses y de hombres, y Telémaco que asistía a su padre en la matanza, pero conocía mejor la desdichada suerte de la lírica en los años siguientes a la guerra de Troya, intervino en favor del poeta caído.

Así salvó el Terpíada lira y pelleja, con la in­dignidad propia de una especie en la que, gratuito, un dios pone a veces el canto.

Odiseo y Telémaco azufraban la casa y encen­dían el fuego. Las esclavas oían temblorosas las ór­denes del amo, apretujadas unas contra otras como tibias becerras. El poeta, sentado aún sobre un charco de sangre, pulsó al azar la lira. Se oyó un so­nido tenue, tenaz e inútil, que quedó en el aire, solo y perdido, como un pájaro ciego.

.

José Ángel Valente
El fin de la edad de plata

.

.

.

.

REAPARICIÓN DE LO HEROICO

.

La flor de los pretendientes y las buenas familias
en los salones espaciosos.
Y ya la guerra de Troya terminada
de tiempo atrás. Los hombres que allí fueron,
los sonoros navíos, el caballo mortífero,
vagas patrañas de la ideología.

Cómo puede esperar Penelopea.
Quien tenga una esperanza ocúltela,
pues el tiempo es de tibia descreencia
bien templada para la ocasión,
y la palabra más pura en los salones
sin tanta servidumbre a lo pasado.

Reunámonos, pues, para cruzar apuestas
sobre el futuro que nosotros somos
y olvidemos el arco, el duro arco del rey,
aquel objeto pesado y anacrónico
que la sentimental Penelopea
aún tiene por sagrado.

Así habló
y así se alzó entre todos Antínoo,
flor de los pretendientes y las buenas familias,
joven experto en lenguas extranjeras,
hábil en la ironía y el pastiche.

Rió la concurrencia con dulzura
y se sintieron más en el meollo
del capital asunto
todos los pretendientes de provincias.

Pero ya el harapiento vagabundo,
el huésped no aceptado,
impuesto por el hijo de la reina,
acariciaba el arco.
Así templó la resistencia
de la tenaz materia.
Tocó la flecha amarga,
hizo vibrar la cuerda poderosa
con un rumor distinto
y un tiempo antiguo vino en oleadas
de hosca respiración hasta los hombres.

Tomó Antínoo una copa entre sus manos
y alzóla en medio del festín.

Estaba tenso el arco.
Un dios de torva faz medía los segundos.
La saeta partió veloz,
certera. Atravesó su punta
la garganta de Antínoo y salió por la nuca.
Un chorro espeso
de irreparable sangre vino
a las fauces del muerto.

Flor de los pretendientes,
irrisorio despojo,
entre el vaho animal de la hermosa matanza.

José Ángel Valente
(Ourense, Galícia, 1929 – Ginebra, Suïssa, 2000)

.

José Ángel Valente
El inocente

.

.

.

.

.

.

José Ángel Valente

El fin de la edad de plata,
seguido de Nueve enunciaciones

TusQuets editores. Barcelona, 1973

ISBN: 9788472239265

.

.

.

Carles Riba i els pretendents de Penèlope

.

.

.

.

.

ELS PRETENDENTS DE PENÈLOPE

.

Sens dubte, el més apassionat oient d’Homer és Homer mateix. En aquest aspecte de poeta que, elevant la seva lliure fàbrica imaginativa, s’hi mou talment ell per dintre, sense imprimir-s’hi —així l’arquitecte per dins el palau que construeix—, però deixant-hi com un aire de personal meravella, de contentament davant l’obra, precisem més, d’interès d’es­pectador —d’espectador privilegiat, no ja de l’obra finida, sinó de l’obra creant-se— un poeta se’ns acut només que sigui amb Homer comparable: Ariosto. Comparable en qualitat d’entusiasme; no en la realització. Hi ha una essencial diferència: Ariosto no creia, sincerament, en la màquina extranatural del seu joc. I, amb tot, s’acompleix en ell literàriament, la sentència moral de Goethe: que tots acabem essent senyorejats per les fantasmes que hem creat nosaltres mateixos. Ariosto és pres de l’encant mateix de les seves imaginacions; ell, artista perfecte, per resoldre’s la paradoxa, tria el més ample, el més somrient recurs: la ironia. Per la ironia és que Ariosto arriba, per dir-ho en mots de Coleridge, a la combi­nació de poesia amb doctrina, i de poesia amb sentiment.

Per a Homer, en canvi, no hi ha problema de sinceritat: ell creu, no ja sols en els déus, sinó en els lestrígons, i en els menjalotus, i en el menja-homes Polifem. Creu així mateix en la magnífica insolència dels preten­dents. Més que creure-hi: n’és el còmplice. No els plany el vi negre, ni les cabres, ni els bous, ni les serventes fàcils: aquests cabals, al cap i a la fi, com tota la resta, no són al palau d’Ulisses, sinó dins la imaginació d’Ho­mer. Hermes generós, els fa do d’una mossegadora eloqüència. Enfront d’ells, distribueix semblantment els seus dons als altres: a Ulisses primer de tots, l’enyor actiu, l’enginy inesgotable, la voluntat de reeixir. I tranquil, gairebé sibarític si no fos tan grandiosament sobri, va combinant el con­flicte i ensems assistint-hi. Sense dir-ho enlloc, se li coneix que ell, que segons el seu cànon rigorós d’objectivitat és lleial —no és, amb tot, impar­cial. Ésser-ho seria alguna cosa que, com Goethe, Homer tampoc no hauria pogut prometre. És massa humà: fa topar força humana contra força hu­mana; l’ajut diví és en ell com una gràcia, que ve del cel, però cal tanma­teix conquerir-la. Ell, home entre homes, s’hi interessa vivament, pren partit; espectador ingenu del seu drama, hi ha un moment en què, sense adonar-se’n, fa com un crit d’entusiasme, en trobant, en mig d’infidels, l’exemplar fidelitat d’Eumeu. Tan viu se’l presenta, que ja no pot parlar-ne en terça persona, i l’apostrofa:

I tu, llavors, responent, li digueres, Eumeu porquerol.

Ve, així mateix, després de la malvestat prolongada, la sospirada re­venja. I la joia, que tot al llarg s’havia anat preparant refinadament, amb la insistència sobre l’abús inaudit, moments abans, àdhuc, amb la basarda —la shakespeariana basarda— del càstig que flota damunt les testes descuroses dels pretendents, esclata en caure el primer d’ells, el maquinador de totes les malifetes, Antínous, sota la sageta rabent d’Ulisses. I des­prés d’ell, Eurímac, i Amfínom, i Agelau, i Liodes, i els altres. No basta que simplement caiguin i morin, cal delitar-se una estona en l’espeternec, en el doll de la sang, en la tenebra que envaeix, en el despit, l’esverament i la inútil defensa. És un sol moment, si voleu: però darrera el seu vers, Homer aplaudeix. Aplaudeix l’heroi Ulisses, qui sol ha acomplert la gran gesta; aplaudeix l’èxit glatit durant vint-i-un cants: el repòs conquerit, la injúria que cessa en l’expiació.

I aquesta unitat de joia, bé és més humà —i també més curt— de concebre-la en un sol constructor i en un sol imaginador, que no pas en una col·laboració extraordinària de diversos poetes i de diversos temps.

.

Carles Riba (1919)

.

.

.

.

Ulisses, per Parcerisas

.

.

.

.

ULISSES

.

¿És possible que, després de vint anys,
la casa, i el pare, i la dona
encara l’esperin o el planyin per mort?
L’ardit sap que, d’antuvi, cal posar-los a prova
—fóra ingenu trobar-los corsecats com a vells.
El seu record només pot ser un record,
empetitit i distant, de la felicitat
que regnava a Itaca abans de Troia.
Fóra balder demanar fidelitat al destí,
després de vint anys només en resta una idea.
Ell mateix ha esmerçat un bell temps
al llit d’altri, i no ha estat pas desplaent
—hi ha abocat els millors anys de la vida.
Només el carnatge dels pretendents sembla errat:
com si amb la sang hagués pretès d’esborrar
no l’altivesa i l’urc de cefal·lenis i aqueus
sinó la por de l’heroi que ha temut
que la llei de la vida arribés a imposar-se,
descarada i triomfal, als tripijocs de l’Olimp.

Francesc Parcerisas
L’edat d’or

 

.

.

.

.

 

 Francesc Parcerisas.

L’edat d’or

Quaderns Crema. Barcelona, 1983

ISBN: 9788485704316

.

.

.

.