Arxius
La nissaga dels Kennedy i la de Príam. Vicenç Pagès Jordà
.
.
8. En el Palau de Troia
[…] Si la Casa Blanca era Camelot, el complex de Hyannis Port, a la costa de Massachussets, on la família Kennedy tenia la residència, era Troia, el palau assetjat per la mort. Tot i que passaven l’hivern al Palm Beach i feien parèntesis a Nova York i Europa, Hyannis Port era la seu familiar des de principis de la dècada dels quaranta. […]
Charles Dickens i Winston Churchill ressonen al principi de Times to remember, l’autobiografia de la matriarca: «He vist les pitjors hores, i també les millors». Si fa no fa és el que diu Pearl S. Buck a The Kennedy women, i que també podríem aplicar a les divinitats grecollatines: «A la família Kennedy el patiment és més intens perquè els assoliments són extraordinaris». Ens interessa la seva història perquè tot hi és extrem: l’ambició i la caiguda, l’atracció i el rebuig, Eros i Psique, Ulisses i Ícar, Zeus i Tànatos.
Mentre reviso aquest llibre es llegeix arreu del món L’imperi del dolor, de Patrick Radden Keefe, que explica la història de la família Sackler, vinculada a la indústria farmacèutica. […] No puc evitar veure aquesta dinastia farmacèutica com una còpia deslluïda dels Kennedy.
Només conec una família que s’hi pugui comparar: la de Príam, el poderós rei de Troia (a Yo maté a Kennedy, Vázquez Montalbán sosté que una branca de la família va participar en la defensa de la ciutat). Com Joe, Príam va tenir una colla de fills que, si bé semblaven destinats a un futur prometedor, mostraven una acusada tendència a morir abans que els pares. Els més coneguts són els germans grans, Hèctor i Paris, traspassats de manera sagnant en plena joventut. Les germanes no tenen papers gaire rellevants, excepte Cassandra, que va néixer amb el do de la profecia, tot i que ningú no li feia cas: era una dona poc valorada, com les Kennedy. Jackie podria ser l’equivalent d’Elena, la jove que no es va acabar d’adaptar a la família.
L’esposa de Príam, Hècabe, es manté en un segon pla, però té un caràcter fort que es fa evident des del moment en que queda vídua i enterra la descendència. És el precedent de Rose Kennedy, la matriarca que va preparar els fills per als destins més elevats i que en va perdre la meitat abans de morir. […].
Vicenç Pagès Jordà
Kennedyana
La dinastia que va crear la trama perfecta
.
“Ulysses”, d’Alfred, Lord Tennyson, poema insígnia dels Kennedy
[…]
The lights begin to twinkle from the rocks:
The long day wanes: the slow moon climbs: the deep
Moans round with many voices. Come, my friends,
‘T is not too late to seek a newer world.
[…]
Tho’ much is taken, much abides; and tho’
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven, that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
[…]
Vicenç Pagès Jordà
Kennedyana
La dinastia que va crear la trama perfecta
Folch & Folch Editors
Barcelona, novembre de 2022
ISBN: 9788419563026
La mort de Príam, de l’Eneida al Hamlet de Shakespeare
.
.
… amb la mà esquerra agafa
sa cabellera, i tira amb la mà dreta
l’espasa coruscant, que recondia,
fins al pom, en son flanc. Tal fi tingueren
els mals fats de Priam: la sort
havia fixat aquest trespàs al qui regnava
tant de temps poderós en tants de pobles
de l’Asia i tantes terres: veure Troia
en flama i en ruïnes, abatuda,
ans de morir. I jau en la ribera
un tronc gegant, dels muscles escapçada
una gran testa, i un cadavre anònim.
.
Eneida, II
Traducció de Mn. Llorenç Riber (1917)
.
.
What’s Hecuba to him, or he to Hecuba,
That he should weep for her?
Hamlet, II, 2
.
.
.

Miniatura de Maïtre François (il·lustrador), a “Augustine, La Cité de Dieu (Vol. I)”. c. 1475. Manuscrit: The Hague, RMMW, 10 A 11
.
.
.
HÀMLET
[…]
(Entren quatre o cinc comediants.)
Benvinguts, mestres: sigueu tots molt benvinguts. M’alegro de veure-us amb salut, bons amics. Oh vell amic! La teva cara ha tret serrell, de l’últim cop que et vaig veure ençà. Véns a plantar-me cara a Dinamarca? Què és, això, ma jove mestressa i dama! Per la Verge!, La vostra senyoria és més a prop del cel que la darrera vegada que us vaig veure: almenys ho fa l’alçària dels talons. Déu vulgui que la vostra veu, com les peces d’or que no corren, no tingui mosses en el cantell. Tots benvinguts, mestres. Disposem-nos, com els falconers francesos, a caçar el que vegem: ja deveu tenir un parlament a punt. Anem, doneu-nos un tast del vostre mèrit: un parlament apassionat.
PRIMER COMEDIANT
Quin parlament, mon senyor?
HÀMLET
Un cop vaig sentir-te’n un, de parlament, que mai no ha estat representat; o, si ho ha estat, no pas més d’una vegada, car la comèdia (prou me’n recordo) no agradà al major nombre: al públic li semblà caviar; per més que (a parer meu, i al d’altres, el judici dels quals en tal matèria supera el meu) fos una comèdia ben meditada en les seves escenes i conjuminada amb tanta de naturalitat com enginy. Un deia (me’n recordo) que els versos no tenien sal que assaborís l’assumpte, ni les frases res que pogués caracteritzar d’afectació l’autor; però assenyalava l’honestedat d’aquest procedir, tan suau com agradable, i de molta més bellesa que no pas elegància. Per damunt de tots va agradar-me’n un, de parlament: el d’Enees a Dido en el tros que parla de la mort de Príam. Si el sabeu de memòria, comenceu en aquest vers…
Vejam… vejam:
“Pirrus, ferotge com la fera Hircana…”
No és això: comença amb Pirrus.
“Pirrus ferotge (el de les negres armes!
negres com sos intents, que nit retreia
quan s’estenia en el seu corser sinistre)
ara ha mudat el negre, trist aspecte
per un blasó més trist: de cap a peus
ara és ben roig tot ell: pintura horrible
de sang de pares, mares, fills, germanes
cuits i pastats en abrandades vies,
que fan llum maleïda i opressora
als assassins. Foc i furor rostint-ho,
i envarat per la sang agrumollada,
fets carboncles els ulls, l’hel·lènic Pirrus
cerca el vell avi Príam.”
Ara seguiu.
POLÒNIUS
Per Déu, mon senyor, que ho heu dit bé: amb bon accent i amb discreció.
PRIMER COMEDIANT
…………………………………..Aviat el troba,
batent de prop els grecs. Sa vella espasa,
ja rebel a son braç, resta allí on tomba
amb desgrat de manar. Desigual lluita
la de Pirrus amb Príam! Pres de ràbia
sabreja l’aire, i, amb el vent que aixeca,
el dèbil pare cau. Sense esma Íl·lion
sembla sentir-se d’aqueix cop llavores:
son cap encès fins a la base tomba,
i el sorollós esfondrament fa presa
de l’oïda de Pirrus, i sa espasa
que anava a caure en la lletosa testa
del venerable Príam, resta en l’aire
erta. Talment com un tirà en pintura
Pirrus semblava; i, com aquell que es troba
indiferent de voluntat i objecte,
no féu res.
Mes com veiem sovint, abans del xàfec,
silenciós el cel, els grops immòbils,
els vents ardits callats, i a baix la terra
tan muda com la mort, i oïm de sobte
un tro espantós que als espais trontolla;
així, després de la quietud de Pirrus,
la venjança el desperta, torna a l’obra.
I mai caigueren els martells dels Cíclops
sobre les armes del déu Mart, forjades
per a durada eterna, més de pressa,
que l’espasa de Pirrus sangonosa
cau ara sobre Priam.
Fora, fora, Fortuna, mala dona!
Déus tots! Units en sínode, lleveu-li
el seu poder! Feu-ne trossos, de les llandes
i dels raigs de ses rodes, perquè rodi
de dalt dels cims del cel fins als abismes
dels esperits d’infern!”
POLÒNIUS
És massa llarg.
HÀMLET
Això ho deu dir, el barber, de la vostra barba. Segueix: t’ho prego. Ell està per una giga o les històries verdes o, si no, s’adorm. Vés dient: arriba al passatge d’Hècuba,
PRIMER COMEDIANT
“Mes qui hagués vist la malforjada reina…
HÀMLET
«La malforjada reina»
POLÒNIUS
Està bé: la malforjada reina està bé.
PRIMER COMEDIANT
…córrer descalça, arreu, batent les flames
amb plor cegant; un tros de lli a la testa
que ans cenyí diademes; sols vestida,
sobre els lloms, secs d’excés de parteratge,
d’un cobrellit nuat a corre-cuita;
qui ho hagués vist, amb verinosa llengua
a la Fortuna hauria dit traïdora.
Mes si talment els déus l’haguessin vista,
quan ella veu com Pirrus amb l’espasa
fent a bocins del seu marit els membres,
llançà de sobte un crit espaventable
(si les coses mortals poguessin moure’ls),
els ulls cremants del cel esdevindrien
lletosos, i apenats els déus mateixos.”
POLÒNIUS
Mireu, com ha mudat el color! Té llàgrimes als ulls. Prou: us ho prego.
.
Shakespeare
Hamlet, Acte II, Escena 2
Traducció de Magí Morera i Galícia
revisada per Josep Vallverdú
.
..
.
.
.
.
.
.
.
...
.
HAMLET
[…]
Enter four or five Players
[…]
[…] come, give us a taste
of your quality; come, a passionate speech.
First Player
What speech, my lord?
HAMLET
I heard thee speak me a speech once, but it was
never acted; or, if it was, not above once; for the
play, I remember, pleased not the million; ’twas
caviare to the general: but it was —as I received
it, and others, whose judgments in such matters
cried in the top of mine— an excellent play, well
digested in the scenes, set down with as much
modesty as cunning. I remember, one said there
were no sallets in the lines to make the matter
savoury, nor no matter in the phrase that might
indict the author of affectation; but called it an
honest method, as wholesome as sweet, and by very
much more handsome than fine. One speech in it I
chiefly loved: ’twas Aeneas’ tale to Dido; and
thereabout of it especially, where he speaks of
Priam’s slaughter: if it live in your memory, begin
at this line: let me see, let me see–
‘The rugged Pyrrhus, like the Hyrcanian beast,’–
it is not so:–it begins with Pyrrhus:–
‘The rugged Pyrrhus, he whose sable arms,
Black as his purpose, did the night resemble
When he lay couched in the ominous horse,
Hath now this dread and black complexion smear’d
With heraldry more dismal; head to foot
Now is he total gules; horridly trick’d
With blood of fathers, mothers, daughters, sons,
Baked and impasted with the parching streets,
That lend a tyrannous and damned light
To their lord’s murder: roasted in wrath and fire,
And thus o’er-sized with coagulate gore,
With eyes like carbuncles, the hellish Pyrrhus
Old grandsire Priam seeks.’
So, proceed you.
LORD POLONIUS
‘Fore God, my lord, well spoken, with good accent and
good discretion.
First Player
‘Anon he finds him
Striking too short at Greeks; his antique sword,
Rebellious to his arm, lies where it falls,
Repugnant to command: unequal match’d,
Pyrrhus at Priam drives; in rage strikes wide;
But with the whiff and wind of his fell sword
The unnerved father falls. Then senseless Ilium,
Seeming to feel this blow, with flaming top
Stoops to his base, and with a hideous crash
Takes prisoner Pyrrhus’ ear: for, lo! his sword,
Which was declining on the milky head
Of reverend Priam, seem’d i’ the air to stick:
So, as a painted tyrant, Pyrrhus stood,
And like a neutral to his will and matter,
Did nothing.
But, as we often see, against some storm,
A silence in the heavens, the rack stand still,
The bold winds speechless and the orb below
As hush as death, anon the dreadful thunder
Doth rend the region, so, after Pyrrhus’ pause,
Aroused vengeance sets him new a-work;
And never did the Cyclops’ hammers fall
On Mars’s armour forged for proof eterne
With less remorse than Pyrrhus’ bleeding sword
Now falls on Priam.
Out, out, thou strumpet, Fortune! All you gods,
In general synod ‘take away her power;
Break all the spokes and fellies from her wheel,
And bowl the round nave down the hill of heaven,
As low as to the fiends!’
LORD POLONIUS
This is too long.
HAMLET
It shall to the barber’s, with your beard. Prithee,
say on: he’s for a jig or a tale of bawdry, or he
sleeps: say on: come to Hecuba.
First Player
‘But who, O, who had seen the mobled queen—’
HAMLET
‘The mobled queen?’
LORD POLONIUS
That’s good; ‘mobled queen’ is good.
First Player
‘Run barefoot up and down, threatening the flames
With bisson rheum; a clout upon that head
Where late the diadem stood, and for a robe,
About her lank and all o’er-teemed loins,
A blanket, in the alarm of fear caught up;
Who this had seen, with tongue in venom steep’d,
‘Gainst Fortune’s state would treason have
pronounced:
But if the gods themselves did see her then
When she saw Pyrrhus make malicious sport
In mincing with his sword her husband’s limbs,
The instant burst of clamour that she made,
Unless things mortal move them not at all,
Would have made milch the burning eyes of heaven,
And passion in the gods.’
LORD POLONIUS
Look, whether he has not turned his colour and has
tears in’s eyes. Pray you, no more.
.
.
.
.
.
.
.
.
Traducció de Mossen Llorenç Riber, Pvre.
Il·lustrada per Joan d’Ivori
Editorial Catalana
Barcelona, 1917
.
.
.
Traducció de M. Morera i Galícia
Biblioteca Literària
Editorial Catalana
Barcelona, 1920
.
.
.
Traducció de Magí Morera i Galícia
Pròleg de Joan Triadú
Biblioteca Selecta, volum 366
Editorial Selecta
Barcelona, 1964
.
.
.
Traducció de Magí Morera i Galícia
revisada per Josep Vallverdú
Millors Obres de la Literatura Universal (MOLU) (nova presentació), 15
Edicions 62. Barcelona, 1997
ISBN: 9788429742367
.
.
.
.
Príam i Hèctor, segons C.J.Cela, seguint uns dibuixos de Picasso
.
.
.
.
.
.
EL NOBLE ANCIANO
.
.
¡Qué amigo de sus amigos!
¡Qué señor para criados
………………..y parientes!
¡Qué enemigo de enemigos!
¡Qué maestro de esforçados
………………..y valientes!
.
Jorge Manrique
Coplas por la muerte de su padre
.
.
Príamo, el noble anciano rey, no ama la guerra. Príamo, el de la lanza gloriosa, no combate. Príamo sabe que Antenor está en lo cierto al proponer que Helena sea devuelta a Menelao, su esposo. (En forma de dulcísima yerba del monte, Antígona reclama a gritos su derecho a la esperanza.)
Sobre el cielo de Troya arde el dolor cuando Príamo, el noble anciano, entierra a su hijo Héctor, joven cazador de héroes alanceado por Aquiles, el vengador de Patroclo. Sobre el hueco vientre de Hécuba — reina que se convertirá en sierva, madre que se verá apartada de sus hijos— retumba el sordo tambor del funeral. (En forma de dulcísima y soberbia loba del monte, Electra reclama a gritos su derecho a la última venganza.)
Príamo, el noble anciano, llora en presencia de la destrucción: esa ruin estupidez sangrienta. (Los poetas épicos —los haraganes, los pordioseros, los débiles poetas épicos— piden limosna en verso heroico, bailando al son de los pífanos del vencedor, mientras la tropa arrastra, ignorando la gloria que le atribuyen, sus cadenas de hambre, de tedio o de indiferencia: hacéis un desierto y le llamáis la paz [Tácito] pero la aureola que corona vuestras cabezas no está tejida con hebras de oro sobre las que brilla el sol, sino que hiede a lívido fuego fatuo del cementerio. La guerra hace los ladrones y la paz los ahorca: las putas y los barberos, a la vejez os espero: algún día lucirá la paz en los campos de Troya.)
* * *
Antígona, la hija de los pintorescos escarceos de Edipo y de Yocasta, es pura y dolorosa, heroica y rebosante de misericordia (igual que un vaso colmado, lágrima a lágrima, de licor).
Electra, la hija del sadomasoquista trajín de Agamenón y Clitemnestra, es virgen y dolorosa, iracunda y eterna víctima y verdugo del tupido juego de odios y atroces galanterías que la envuelven (igual que un manto reposado, minuto a minuto durante largos siglos, sobre la carne).
Príamo, el noble anciano, llama «hija mía querida» a Helena, ¡después de la que armó! El mundo anda muy revuelto y el eco de los padres se confunde, a veces, con el inútil ladrar del gozquecillo faldero: del chucho que duerme, con la lengua fuera, bajo (que no sobre) la falda. Príamo, el noble anciano, sueña con morir (ante el altar de Zeus o donde fuere) sin tener tratos con Queequeg, el raro marica que arponeaba ballenas y se adornaba con cabezas humanas.
— ¡Tragaos vuestras demoníacas mañas igual que el condenado a muerte traga saliva, igual que traga el enfermo la soledad! ¡Quiero la vida de mis enemigos no para cortarla, como la mies madura, sino para oirla respirar y latir, como el aliento de las bestias! ¡Guardad bajo siete veces siete llaves la noticia que ni me importa siquiera! ¡Han muerto ya muchos de mis hijos en el combate y de su muerte nada (ni la salvación de la patria, ni la gloria eterna) me compensará! ¡La feroz y mantenida destrucción puede ser un buen lema caníbal pero no troyano! ¡Estoy harto de ver la sangre de los hombres corriendo sobre la agostada sementera! ¡Nada quiero y todo lo que me pertenece —hasta la vida— lo doy a cambio de la paz! ¡Sean mi corona y mi cetro para quien mejor los sepa ganar! ¡Sea mi corazón para el fuego, ya que no tengo poder bastante para entregarlo al olvido! ¡Sea mi caballo Frontalatte para el caballero Sacripante! ¡Sea mi espada Balisarda para el paladín Roldan! ¡Sean mis hijas para el tálamo del vencedor o para la tumba del héroe muerto! ¡Sea para mi voz, la paz!
Príamo, el noble anciano, con la cabeza levantada y en los ojos el radiante fulgor de la majestad, llamó aparte a Neoptólemo, alias Pirro, príncipe mirmidón, hijo de Aquiles.
— Neoptólemo, hijo de Aquiles, el esforzado, y de Deidamia la gentil, princesa de Esciro: los dioses han dispuesto que la moneda al aire de mi vida pinte en la inexorable y pálida cara de la muerte.
Príamo, el noble anciano, mudó el tono de su voz.
— ¿Te acuerdas, Neoptólemo, de la fábula que Esopo tituló La rana y los niños? Si haces memoria, podrás escuchar aún la estremecida palabra de la rana: —Esto que para ti, niño, es un juego, para nosotros, las ranas, es la muerte. ¿Recuerdas ahora?
Príamo, el noble anciano rey, volvió al enfático acento del hilo de su discurso.
— A ti entre todos, Neoptólemo, he elegido para el histórico trance de mi muerte. Mi hijo Paris mató a tu padre Aquiles. El hijo de Aquiles, para que las estrellas sigan rodando por el firmamento, debe dar muerte por su propia mano al padre de Paris. Dentro de nueve lunas (para que en la caldera de mi corazón cobre forma la criatura de la caridad) te esperaré ante el altar de Zeus Herceo. Iré sin armas, para no herirme al caer.
En el cielo la novena luna, Neoptólemo mató a espada a Príamo, rey de Troya. Tuvo que darle dos tajos: el primero en la cara (que se la dejó como una calabaza) y el segundo en el cuello (que le separó la cabeza del tronco, salpicando de sangre hasta los más altos capiteles).
A Príamo, el noble anciano rey, lo lloraron amigos y enemigos, y sobre el mundo de tirios y troyanos revolaron los cien cuervos del luto.
* * *
De la floresta nacen, como melodiosos suspiros, las delicadas notas del salterio. Una dulce voz femenina entona las alabanzas del rey muerto, y el bronco coro de guerreros le responde. Está amaneciendo. (Todos los personajes de la acción se cubren con el antifaz.)
— ¡Qué amigo de sus amigos! ♠ (El rey Artús, Carlomagno.) ♠ ¡Qué señor para criados ♠ y parientes! ♠ (El Caballero de Olmedo ♠ y Aspromonte.) ♠ ¡Qué enemigo de enemigos! ♠ (Príamo a todos perdona.) ♠ ¡Qué maestro de esforzados ♠ y valientes! ♠ (Los guerreros de su campo ♠ y el ajeno.)
En las ondas de la mansa mar sobrecogida, las sirenas lloran y lloran mientras los pescadores —la cara en las ambas manos— se ciegan para mejor oir el canto de la paz que resuena, por encima de los montes, en loor del rey que supo amarla.
28 – XI – 61
Camilo José Cela
Gavilla de fábulas sin amor
Tranco segundo: La historia troyana
.
.
.
.
.
.
.
.
POR LA CIUDAD, NO POR HELENA
.
.
¡O triste yo, sin ventura!
¡Un amor tan deseado
la muerte, que non se cura,
avérmelo así robado!
¡Maldito sea aquel día,
Archiles, en que nasciste!
Buen Ector, ¿qué te fazía,
que tanto mal me feziste?
.
Marqués de Santillana
El planto que fizo Pantasilea
.
.
.
Héctor combate por la ciudad, no por Helena. Héctor es la imagen misma del deber. Héctor sabe que Aquiles vengará a Patroclo, pero Héctor, en defensa de la ciudad, le corta el joven chorro de la vida. Todo salió según estaba escrito y Helena, ante el cadáver de Héctor, su cuñado, llora al más justo de los hombres. Pentesilea, reina de las amazonas y secreta enamorada del guerrero muerto (¡O triste yo, sin ventura! ♠ ¡Un amor tan deseado ♠ la muerte, que non se cura, ♠ avérmelo así robado! ♠ Buen Ector, ¿qué te fazía, ♠ que tanto mal me feziste?), maldice al capitán a cuyo embate también ha de suéumbir (¡Maldito sea aquel día, ♠ Archiles, en que nasciste!)
Paris, el amoroso, hiere al matador del hermano de un certero flechazo en el talón (el único punto de su cuerpo no mojado por el agua de la laguna Estigia) y lo remata, ya en tierra, de un tajo que le abre el pecho en dos. (Las palomas de Grecia chillaron, aquel día, como el gavilán.)
Andrómaca ha visto ya morir en la punta de la espada de Aquiles a su padre Eeción, el rey de Tebas, y a sus siete hermanos. [Y a su madre, atravesada por el dardo de la amargura.] Ahora sabe que Héctor, que es para ella «padre y madre venerables, y hermano, y esposo florido», también ha de caer ante Aquiles, y le llora —aún vivo y en su propia casa— como si muerto fuera.
Héctor, el sensato, no cree que los griegos luchen por el rescate de la bellísima esposa de Menelao, rey de Esparta. Paris, el príncipe que tañía la lira y pastoreaba ovejas, no raptó a Helena a la fuerza: que se vino con él enamorada y de grado y buena voluntad. Héctor piensa que Zeus provocó el combate, deseoso de aligerar la tierra del peso de tanto hombre como amenaza hundirla. Eris, la diosa de la discordia, fue sólo su instrumento. Hermes se llegó hasta las praderas del Ida, en pos de Paris: el príncipe músico y gañán. Él debe decidir a cual de las tres diosas [o cortesanas, al decir de Antíclides], Afrodita, Hera o Atenea, debe dársele la manzana que Eris, despechada porque no la habían invitado, arrojó sobre el cortejo nupcial de la nereida Tetis, la de los pies de plata como la espuma de la mar, y de Peleo, el cazador de bestias.
tum Thetidis Peleus incensus fertur amore,
tum Thetis humanos non despexit hymenaeos,
tum Thetidi pater ipse iugandum Pelea sensit.
Paris elige a Afrodita, la diosa del amor y de la hermosura, quien le enseña —en premio a su gentileza— las mañas que le brindarán, como un puntual presente, la pasión de Helena.
— No es preciso raptar —piensa Héctor, el prudentísimo— a una mujer que desea ponerse de camino. Menelao y los capitanes griegos bien lo saben, aunque el orgulloso silencio selle sus bocas. Si el poderoso Zeus piensa que sobran hombres pegándose, como la lapa a la roca marina, a la piel de la tierra, a nosotros los troyanos nos toca demostrarle que no somos los que debemos desaparecer.
Héctor, el aplomado, no es un guerrero brillante: que es un soldado eficaz. Héctor, el discreto, sabe pelear pero ignora las arrebatadoras artes de la arenga. Héctor es la viva imagen de la acción: la leal estampa del hombre que defiende la misma tierra que pisa (la ciudad de Troya). Héctor, el sereno, sabe que la lanzada que mata por la patria es el glorioso pasavante de la última navegación. (La dulcísima Tecla von Wallenstein, la flor del corazón de Max Piccolomini, pudo haber pensado que se sabe a ciencia cierta todo lo que se cree con los ojos cerrados y los pies juntos.)
* * *
Héctor, que pelea con el pecho al aire —como el azor—, se cubre el cuello con una breve y herrumbrosa cota en figura de mágica mano de Fátima; poco le defiende —cierto es— pero Héctor, que nació para morir en la guerra, no ignora que de nada vale querer vivir un solo día más de los dispuestos por el inexorable destino.
— ¡Sálvese la ciudad, que es lo eterno: perezcan los efímeros hombres en su defensa! ¡Que el todopoderoso Zeus vea, con sus propios y fuertes ojos, que los troyanos no volvemos la cara al deber! Paris, mi gracioso hermano, nació para el amor y la música y la cortesía. Cada cual es hadado por los sabios dioses a un fin previsto y nadie debe nadar a contracorriente de los divinos deseos. Admiro en Paris, mi hermano, su galana apostura, la belleza y el ritmo de sus facciones, el noble aliento de sus lides de amor. Otro es mi rumbo, más espinoso pero no menos noble ni necesario.
Héctor, sentado entre sus soldados y con una copa de vino en la mano, siguió hablando con muy evidente seriedad.
— Pero os equivocaríais de medio a medio si pensaseis que Paris, mi apuesto hermano, es incapaz de empuñar las armas con igual arrojo y valentía que el más valiente y arrojado de vosotros. Os diré más (servidme vino, d’Artagnan, y desarrugad el ceño que os preocupa): cuando Aquiles se haya cobrado en mi sangre el precio de la derramada sangre de Patroclo, será Paris, con su certera puntería, mi único vengador. Recordad siempre las palabras que acabáis de oir.
Los guerreros, con el mirar clavado en el suelo, guardan silencio. Ninguno de ellos hubiera osado contradecir a Héctor, pero ninguno de ellos, tampoco, cree que sus palabras estén lastradas de verdad sino de amoroso y bien medido y sopesado afecto.
* * *
Cuando Aquiles, con las armas nuevas que Vulcano le forjó por orden de Tetis, derriba —mortalmente herido— a Héctor, el predestinado, el cielo de Troya se cegó de dolor.
Héctor, en la agonía (la que fue soberbia y desafiadora cresta de gallo de pelea, flaccida ya y derrotada sobre el duro suelo), aún tuvo tiempo de mirar para los recios muros de Troya, las altas piedras condenadas a ser, mientras la tierra dé vueltas, polvo de las sandalias caminantes.
29 – XI – 61
Camilo José Cela
Gavilla de fábulas sin amor
Tranco segundo: La historia troyana
.
.
.
.
.
[…] la intención de Cela no consiste, de ningún modo, en llevar a cabo una «écfrasis». Esto se debe al hecho de que la «ilustración verbal» de Cela no es fiel, pues no respeta el dibujo. Aparenta inspirarse en él, pero acaba casi siempre por parodiarlo. Es decir, el dibujo (pre-texto visual) se aprovecha como punto de partida de un minirelato que no es ecfrásico sino, a lo sumo, un simulacro de écfrasis. Esta simulación, o sea, la decepción intencionada de la expectativa –por parte del lector- de estar ante la descripción seria de aquel dibujo que se ha impreso al principio del relato, la podríamos considerar una técnica seudoecfrástica.
Creemos, no obstante, que lo esencial de la relación texto/imagen en Cela no está en la descripción, sino en el comentario. De hecho, no vemos a Cela en la tradición de la écfrasis, sino de la emblemática. Como es sabido, el emblema resulta de la combinación de una imagen (pictura) con un lema (inscriptio) y un comentario (suscriptio). Durante el Renacimiento y el Barroco, el comentario tiene la función de aclarar el significado de la imagen. En muchos casos se le atribuye un significado simbólico, moral o didáctico. De todos modos, la pictura y la suscriptio forman un todo homogéneo y persiguen la misma intención semántica. Y esto, precisamente, no es el caso en la combinación de pictura y suscriptio que hay en el relato híbrido de Cela. El comentario celiano no es leal, sino irónico y burlesco. Explica, a lo sumo, un aspecto periférico de la imagen y se dedica, por lo demás, a minarla y subvertirla. Esta falta de solidaridad entre comentario e imagen es el rasgo constitutivo de lo que podemos denominar seudoemblema celiano.
En su famoso ensayo Laocoonte (1756), Lessing expone —simplificamos aquí la argumentación— que lo específico de la pintura (arte simultáneo) es la descripción, mientras que lo específico de la literatura (arte sucesivo) es la narración. Cuando un pintor quiere representar una acción, lo debe hacer —según Lessing— mediante el «momento fecundo», o sea, debe pintar una escena que permita extrapolar un antes y un después. Cuando, por un lado, un escritor como Homero, quiere describir un objeto suele renunciar a la abrumadora enunciación de rasgos característicos y narra, en lugar de ello, la génesis o producciónd el objeto (por ejemplo, un escudo).
Cela, en sus relatos seudoemblemáticos, hace algo parecido. No recurre a la descripción de la imagen (lo estático), sino a su narrativización (lo dinámico). Es decir, la imagen se convierte en acción. Como hemos dicho, el término “relato seudoemblemático” lo utilizamos tan sólo si la imagen es un dibujo, un grabado o un cuadro. (Los relatos basados en fotos funcionan d emanera distinta y se tratarán en un capítulo aparte). Hablamos, pues, de textos “seudoemblemáticos” cuando nos referimos a libros como Gavilla de fábulas sin amor, Once cuentos de fútbol y El solitario.
1.2.- Gavilla de fábulas sin amor
La primera colección de relatos seudoemblemáticos se publica en 1962 bajo el título Gavilla de fábulas sin amor. Tenemos poca información acerca de la génesis del libro. Lo que sí sabemos, es que, en 1960, Cela viaja a Cannes para enseñarle a Picasso el número monográfico de Papeles de Son Armadans dedicado al pintor malagueño. Picasso está encantado y hace “un dibujo diferente en cada uno de los ejemplares destinados a los colaboradores del homenaje” (Cela Conde 2002: 127). Cela toma enseguida la decisión de escribir textos sobre los dibujos de Picasso y reunirlo todo en un libro. Al poco tiempo, el pintor da su consentimiento. Aunque el ministro de información (Arias Salgado) prohíba la publicación por el carácter presuntamente pornográfico de los dibujos, con la toma de posesión del cargo por Fraga, en 1962, el libro puede salir.
Gavilla de fábulas sin amor consta de dos partes. Algunos dibujos de la primera parte, a pesar de su carácter no mimético, se pueden relacionar con aquellas personas que estuvieron en los encuentros de Cannes. La segunda parte es, recpecto del tema, más homogénea porque Cela trata, en los correspondientes relatos, de la mitología griega y la guerra de Troya. […]
Christoph Rodiek
Del cuento al relato híbrido: en torno a la narrativa breve de Camilo José Cela
.
.
.
Gavilla de fábulas sin amor
Ilustraciones de Picasso
Museo Secreto
Ed. Alfaguara. Barcelona, 1965
.
.
.
Els herois, personatges i llocs troians i odisseics a la Bibliotheca Musarum, de Joan Cavalleria i Dulach (1681). La mitografia en el sis-cents català
.
.
.
Joan Lacavalleria i Dulach, ciutadà de Barcelona, on hi nasqué el 1640, i doctor en drets, és bàsicament conegut com a autor del que fou el gran diccionari català fins a la publicació del de Pere Labèrnia, el Gazophylacium Catalano-Latinum, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria. El Gazophylacium, el “Tresor”, era una eina per a l’aprenentatge del llatí, a partir del català, si bé el fet que no es limiti a la pura traducció dels vocables, sinó que per a cada terme en català hi inclogui generalment una breu definició, en aquesta llengua, el fa una obra de lexicografia catalana de gran interès.
De l’extensió i perdurança de l’ús del Gazophylacium ens en donen testimoni els versos del mallorquí Marià Aguiló, nascut el 1825, uns 130 anys després de la publicació del referit diccionari:
.
- D’infant, la llengua del Laci
- m’ensenyava un reverend
- a cops de Gazophilaci,
- i abans que encetés Horaci
- n’esbucaren el convent.
- .
- Marià Aguiló
- Al lector
.
.
El 1681, quinze anys abans de la publicació del seu Gazophylacium, Joan Lacavalleria donà a la impremta un llibre en dos volums, titulat Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum epithetorum, synonymorumque cum interpretatione hispana thesaurus, que publicà, com en el cas del Gazophylacium, l’impressor Antoni Lacavalleria (continuador de la impremta de Pere Lacavalleria, pare de Joan).
A diferència del Gazophylacium, el Bibliotheca Musarum no és en català i llatí, sinó en castellà i llatí. Joan Lacavalleria dedica aquesta seva obra “A los humanistas”, i en la seva introducció ens indica que es tracta de la refosa de material que es trobava en diverses obres:
L’ “Smetio“, és a dir, el popular vocabulari de locucions llatines del metge i humanista flamenc Hendrik Smet; l'”Officina Textoris“, de l’humanista francès Jean Tixier de Ravisi (Johannes Textor Ravisius); el “Delectus Epithetorum“; l'”Scala Parnassi“; l'”Arte Poetica“; el “Tesoro Poetico“; les “Elegancias Poeticas”, etc.
Entre els diferents continguts de l’obra, el que n’ocupa la major part és un diccionari de noms de lloc i de personatges, extret d’autors llatins clàssics (Virgili, Ovidi, etc.), amb indicació de la llargada de les seves síl·labes, amb una breu explicació en castellà, amb cita de fragments d’obres clàssiques on apareix el nom en qüestió, sinònims, epítets aplicats al personatge de que se tracta, etc.
A continuació transcrivim les principals definicions “en romance” dels noms d’herois, personatges i llocs relatius a les històries troianes i odisseiques, fent-nos així una idea de quina visió en podia obtenir, a finals del segle XVII, un “humanista” lector de l’obra de Lacavalleria. Com a curiositat, l’errada d’atribuïr a Ulisses la mort d’Aquil·les, tot i que abans, al parlar de Paris, s’indica que fou ell, qui l’occí.
.
.
.
Achilles.- Hijo de Peleo Rey de Tessalia, y de la Diosa Thetis, hija de Nereo: nieto de Eaco, y uno de los Principes de Grecia que sitiaron à Troya. Los Poetas fingen, que su madre le bañò tres vezes en la laguna Stygia, lo que le hizo invulnerable, excepto en el talon por el qual su madre le cogiò, y tenia cuando le bañava en la laguna. Tuvo por su maestro à Chiron el Centauro, y despues su madre le embiò à la Corte del Rey Lycomedes, adonde tomò al vestido de donzella para evitar con esas trama la ocasion de ir à la guerra de Troya; donde segun el Oraculo avia de morir; empero Ulisses lo descubriò. Hallandose en el sitio de esa ciudad matò a Hector, y despues de aver arrastrado su cuerpo al rededor de Troya, lo vendiò al Rey Priamo su Padre, à quien pidiò Polyxena su hija para casarse con ella; pero estando para celebrar el casamiento en el Templo de Apollo, Paris hermano de Hector mató à Achilles con una saeta, con que le atravessò el talon.
Aeneas.- Eneas hijo de Anchises, y de la diosa Venus, Principe de Troya, à quien dà grande fama el Poema de Virgilio. Casò en primer lugar con Creusa hija del Rey Priamo, de la qual tuvo a Iulo, llamado también Ascanio. Después que los Griegos hubieron rendido à Troya, se fue para Italia, adonde tomò por su segunda mujer à la viuda hija del Rey Latino, prometida à Turno, al qual Eneas venció y sucedió en el Reyno.
Agamemnon.- Hijo de Atreo y de Erope, marido de Clytemnestra, nieto de Tantalo, hermano de Menelao : Rey de Mycenas, General del Exercito de los Griegos en la guerra de Troya. Despues del rendimiento de essa Ciudad, à su buelta à su Reyno, Clytemnestra le hizo matar por Egysthe.
Ajax.- Hijo de Telamon, grande Capitan. Hallandose en el sitio de Troia pidió las armas de Achiles muerto, se las negaron, y se dieron a Ulysses, enloqueciò por la injusticia, y estando loco matava las fieras, que encontrava pensando matar à Ulysses su competidor, y bolviendo después sobre si, se matò con la espada, que en un desafio avía recibido de Hector, y los Dioses convirtieron su sangre en la flor Iacinto.
Briseis.- Hippodamia, assi llamada de su padre Briseo, natural de la Ciudad de Lyrnessa en Phrygia. Fue à Achilles, y robola despues Agamemnon.
Cassandra.- Hija de Priamo, Rey de Troya. Profeta muy acreditada. Agamemnon la salvò del incendio de Troya, y se la llevò consigo en Grecia.
Circe.- Hija del Sol y de Persa, hermana de Eeto Rey de los Colchos, hechizera muy acreditada, la qual se fue à Italia.
Clytemnestra.- Muger de Agamemnon, la qual conspirò con Egystho la muerte de su marido; pero Oreste su hijo, y de Agamemnon matò à su madre para vengar la muerte de su padre.
Cyclopes.- Gigantes en Sicilia cerca del monte Etna. Tienen un solo ojo en la frente; y la fabula los llama Ministros de Vulcano.
Diomedes.- Rey de Etolia, hijo de Tydeo, nieto de Oeneo, Rey de Calydonia, Capitan Griego. En el sitio de Troia heriò à Venus à la mano, y la Fabula dize que sus compañeros fueron transformados en aves.
Hector.- Hijo de Priamo Rey de Troya, que Achiles matò.
Hecuba.- Muger de Priamo, Rey de Troya, la cual (rendida aquella Ciudad por los Griegos) murió desesperada.
Helena.- Hija de Iupiter, y de Leda, muger de Tyndaro. Dize la Fabula que Helena tomò la figura de un cisne, y que el Dios la conociò. Casò con Menelao, rey de Argos, y en primer lugar Theseo la robò, y despues Alexandre, ò Paris hijo de Priamo. Menelao, y su hermano Agamemnon con el socorro de los Principes Griegos, para vengar el robo, destruyeron à la Ciudad de Troia. En el sitio mataron à Paris. Helena casò con Deifobo, mas fue entregada à su marido, el qual matò a Deifobo hermano de Paris.
Helenus.- Hijo de Priamo, adivino muy perito.
Hermione.- Hija de Menelao, y de Helena, prometida à Orestes por Tindaro, y también prometida a Pyrro por Menelao, el qual como se hallava en el sitio de Troia, ignorava que huviessen desposada à su hija en Argos. Orestes matò a Pyrro, y gozò de Hermiona.
Homerus.- El mas celebre de los Poetas Griegos, y según se refiere, fue cegado.
Ilias.- Cosa de Troia. Poema de Homero llamado Iliada, de dicha ciudad.
Ilium.- Troya, llamada assi del Rey Ilo, el qual la acrecentò.
Iphigenia.- Hija de Agamennon, y de Clytemnestra. Agamennon mató à un ciervo en la Aulida, y para satisfacer à la ira de Diana, quiso sacrificar à su hija: Diana movida de compassion sustituyó à una cierva en lugar de Ifigenia, à la qual la Diosa se la llevó à la Taurica, donde el Rey la hizo Presidenta de los Sacrificios de Diana
Ithaca.- Isla del mar Jonio, donde Ulysses reinò.
Menelaus.- Hijo de Atreo, y de Aeropa, hermano de Agamennon, y marido de Helena.
Nestor.- Hijo de Neleo; y de Chloris. Anduvo à la guerra de Troya siendo de edad de trescientos años. Fue muy elocuente, y su vejez le avía dado mucha experiencia.
Orestes.- Hijo de Agamennon, y de Clytemnestra, à quien el matò por ser adultera con Egistho: por loqual, y otros malos echos estimulado de su misma conciencia andava acossado de las Furias infernales que le abrasavan por varias Partes del mundo, hasta que delante del altar de la Diosa Diana fue absuelto à culpa y pena. Fue este Orestes gran amigo de Pilades.
Palladium.- Estatua de la Diosa Palas, que los Troianos creian aver bajado del Cielo, y la guardavan en el Templo de Troia. El Oraculo les dio à entender que la Ciudad nunca seria rendida, mientres tuviessen en su posession el Idolo, el cual Dionedes, y Tydides se llevaron, quando se hazia la guerra à Troia.
Paris.- Paris, llamado también Alexandro, hijo de Priamo Rey de Troya. La Discordia en el convite de las nupcias de Peleo echó una manzana de oro, con este lema, Detur pulchitiori. Paris fue escogido por Juez de Juno, Pallas, y Venus, y dio el premio à Venus. Despues passò en Grecia, donde robò à Helena, muger de Menelao, el qual fue causa de la guerra de Troya, y matò a Achiles, aunque despues Pyrrho le matò à èl.
Patroclus.- Hijo de Menecio, y de Stenela, muy amigo de Achilles: ambos juntos se fueron à la guerra de Troia. Patroclo aunque peleasse con las armas de Achilles, Hector le matò.
Penelope.- Hija de Icaro, muger de Ulysses, la cual guardò inviolablemente su castidad por el espacio de veinte años que su marido estuvo ausente. Ulysses à su vuelta tomando el vestido de un mendigo, matò a todos los que quisieron violar à su muger.
Penthesilea.- Reyna de las Amazonas, la cual se fue à Troia para socorrerla contra los Griegos; donde Achilles la mato.
Pergama, -orum.- El Castillo de la Ciudad de Troya.
Polyphemus.- Gigante, hijo de Neptuno. No tenia mas que un ojo en la frente, y robava en los caminos de Sicilia, donde Ulysses le embriagò, y con un leño encendido le quitó el ojo.
Polyxena.- Hija de Priamo, y de Hecuba. Solenizandose las nupcias de Paris, y de Hecuba en el templo de Apolo, Paris matò a Achilles, à quien Hecuba era prometida. Rendida Troya, Pyrrho vengò la muerte de su padre con la de Polyxena.
Priamus.- Hijo de Laomedon, Rey de Troia. Rendida Troia, Pyrrho le matò.
Scamander.- Rio de Troya, llamado tambien Xanthus, donde se lavaban las doncellas antes de casarse.
Troja.- Region de la Asia menor, donde fue edificada la Ciudad de Troia por Apolo, y Neptuno, segun el concierto que hizieron con el Rey Laomedon.
Ulysses.- Hijo de Laertes Rey de Ithaca, y de Dulikio en Grecia, grande Capitan, muy eloquente, y muy astuto. Llegado que huvo à la guerra de Troya, robó el Paladion, y matò a Achilles, por cuyas armas riñiò con Aiax, y le venciò. Rendida que fue Troya, navegò por el mar diez años, por cuyo espacio quitò el ojo a Polyfemo, visitò la hechizera Circe, baxò a los Infiernos, y se livrò de las assechanzas de las Sirenas. Despues bolviò con el vestido de mendigo para ver à su muger, llamada Penelopa, y con este trage matò a aquellos, que quisieron violar su castidad.
.
.
.
.
.
Gazophylacium Catalano-Latinum
Antonium Lacavalleria
Barcelona, 1696
.
.
Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum
epithetorum, synonymorumque cum interpretatione
hispana thesaurus
Antonium Lacavalleria
Barcelona, 1681
.
.
.
Eugénio de Andrade. Príam i Aquil·les
.
.
.
E o único que me restava, ele que sozinho defendia a cidade e o povo,
esse tu mataste quando ele lutava para defender a pátria:
Heitor. Por causa dele venho às naus dos Aqueus
para te suplicar; e trago incontáveis riquezas.
Respeita os deuses, ó Aquiles, e tem pena de mim,
lembrando-te do teu pai. Eu sou mais desgraçado que ele,
e aguentei o que nehun outro trerrestre mortal aguentou,
pois levei à boca a mão do homem que me matou o filho.
.
Ilíada, XXIV, 499-506
Tradução de Federico Lourenço
.
.
.
.
À sombra de Homero
.
E mortal este Agosto – o seu ardorsobe os degraus todos da noite,não me deixa dormir.Abro o livro sempre à mão na suplicade Príamo – mas quandoo impetuoso Aquiles ordena ao velhorei que não lhe atormente maiso coração, paro de ler.A manhã tardava. Como dormirà sombra atormentadade um velho no limiar da morte?,ou com as palavras de Aquiles,na alma, pelo amigoa quem dera há pouco sepultura?Como dormir às portas da velhicecom esse peso sobre o coração?.José Fontinhas [Eugénio de Andrade]
(Póvoa de Atalaya, Beira Baixa, 1923 – Oporto, 2005)Eugénio de AndradeO sal da lingua.
Príam suplica a Aquil·les que li lliuri el cadàver del seu fill Hèctor. «Ransom», de David Malouf i «Ceasefire» de Michael Longley (i un dibuix de Mimmo Paladino)
.
.
.
.
[…]Príam saltà, per la seva part, a terra del carro.
Lla deixà Ideu que es quedà per guardar-li els cavalls i les mules,
mentre el vell se n’anà de dret a la casa on Aquil·les,
car a Zeus, estava assegut. A part va trobar-lo.
Seien a banda els seus companys. Dos d’ells s’enfeinaven,
Automedont l’heroi i Àlcim, lluc d’Ares, voltant-lo.
Els aliments i beguda acabava Aquil·les de prendre
feia un moment. Tenia al davant encara la taula.
Quan el gran Príam entrà, ningú no el veié. Prop d’Aquil·les
es deturà, abraçà sos genolls i besà ses terribles
i matadores mans, de tants dels seus fills occidores.
Com quan algú dins el patri país ha matat un altre home,
foraviat per gràvid error, i ha arribat a estrangeres
terres a casa d’un ric, els qui el veuen es queden atònits,
d’esta faisó en veure Príam d’aspecte diví es quedà Aquil·les.
S’esbalaïren els altres també i canviaven mirades.
Príam va suplicar-lo dient-li aquestes paraules:……«Ah, recorda Aquil·les, rival dels déus, el teu pare.
Té els meus anys, reduït a una extrema vellor malaurada.
El veïnat dels seus entorns sens dubte el turmenta,
mes no té ningú que li allunyi destret i ruïna.
Ell, però, sent dir de segur que ets viu i se’n gauba
dintre el seu ànim, sense deixar de nodrir l’esperança,
jorn rera jorn, de veure el seu fill revenint-li de Troia.
Mes jo sóc del tot dissortat. Fills bravíssims en l’ampla
Troia havia engendrat i ara veig que cap no me’n queda.
Quan arribaren els fills dels aqueus ells eren cinquanta.
Eren dinou els que havien nascut d’un sol si. Tots els altres
dins el palau eren nats d’altres dones. La fúria d’Ares
va desfer els genolls de quasi tots. Va quedar-me’n
un solament, el qual defensava ciutat i persones,
tu l’has matat no fa molt lluitant ell per la pàtria, Hèctor.
Ara vinc a les naus dels aqueus per ell, amb designi
de rescatar-te’i i et porto uns presents d’un valor sense límits.
Tingues respecte dels déus, Aquil·les, de mi compadeix-te,
bo i recordant el teu pare. Més llàstima que ell em mereixo.
He gosat el que cap mortal no ha fet a la terra:
he portat la mà del botxí del meu fill a la boca.»……Féu-li i Aquil·les sentí el desig de gemir pel seu pare.
Va agafar la mà del vell i lleument va apartar-la.
Rememoraven tots dos: llargament el vell plorava Hèctor,
l’interfector de guerrers, arraulit a les plantes d’Aquil·les,
mentre Aquil·les plorava el seu pare i a estones Patrocle.
Van escampar-se els gemecs de tots dos per tota la casa.
Quan s’hagué sadollat Aquil·les diví de complantes,
quan el desig en fou fora del cor i dels membres, va alçar-se
sobtadament del tron, prengué el vell per la mà i va aixecar-lo,
tot compadit del cap blanc i la barba blanca. Aleshores
se li adreçà dient-li aquestes paraules alades:……«Ah malaurat, quantes penes has endurat en ton ànim!
Com has gosat venir sol a les naus dels aqueus a posar-te
sota els ulls de l’home que t’ha matat tan nombrosos
fills i tan braus? Cal de veres que tinguis el cor fet de ferre.
Apa, pren un seient i deixem del tot que s’adormin
dintre l’ànim, malgrat la tristor, les nostres sofrences,
car de res no serveixen els planys que sangglacen. D’eix mode
han filat els déus el destí dels mortals sens ventura:
viure sofrint, mentre ells, per llur part, no coneixen les penes.[…]
Ilíada, XXIV, 469-526
Traducció de Miquel Peix
..
.
..

"Priamo... / s'avvió dritto d'Achille / Alle stanze riposte. Avea di Giove / L'eroe diletto in quel medesmo punto / datto fine alla cena." Il·lustració de Mimmo Paladino. Iliade. Omero. Le lettere. Firenze 2001.
.
.
.
..
.
[…]
— ¡Señor!
Aquiles, boquiabierto, mira de nuevo.
Ese hombre es un desconocido. Noble, ciertamente, incluso ataviado con esa sencilla túnica, pero en absoluto parecido a Peleo. ¡Cuántos son los engaños que puede tramar el corazón! Es evidente que aquel hombre no es su padre, pero durante cien latidos de su corazón su padre se le había hecho realmente presente y ahora sigue sintiéndose tiernamente vulnerable a todas esas emociones que lo inundan y que forman parte de un vínculo sagrado.
Razón por la cual, para sorpresa de sus dos ayudantes, no agarra al intruso por la garganta sino que pregunta, casi con suavidad:
—Pero ¿quién eres tú? ¿Cómo has entrado en este cobertizo?
Como si, quienquiera que fuera, hubiera algo misterioso y extraño en la repentina aparición de este desconocido, sin ser detectado, en un lugar abarrotado de sus seguidores.
El anciano se tambalea, parece estar a punto de caer. Lanza una mirada aprensiva al más joven de los dos hombres que lo observan con las espadas desenvainadas. Álcimo, cual león, apenas puede contenerse para no saltar.
Aquiles, al ver lo que ha alarmado al hombre, hace una señal, y Álcimo, tras lanzar una rápida mirada de confirmación a Automedonte, enfunda la espada.
Príamo se tranquiliza. Todo ha ocurrido con excesiva rapidez, de un modo para el que no está preparado. Ha venido hasta aquí para arrodillarse ante Aquiles. Aun con todo, el momento de la verdad ha llegado. Debe continuar.
—Yo soy Príamo, rey de Troya —se limita a decir—. Me presento ante ti, Aquiles, tal y como me ves, tal y como soy, para pedirte, como padre y de hombre a hombre, el cuerpo de mi hijo. Para ofrecerte un rescate y llevármelo a casa.
Príamo cierra los ojos. «Ahora —piensa—. Ahora atacarán.»
Los dos sirvientes siguen alerta, en pie. Automedonte aún tiene la mano posada sobre la espada. Aquiles se pone en pie. Pero no ocurre nada.
—Pero ¿cómo has llegado hasta aquí? —pregunta—. ¿Cómo has entrado en el campamento, en este cobertizo?
—Me han guiado —responde Príamo. Y, al recordar al dios que lo ha conducido hasta allí, Hermes el matagigantes, se anima.
Príamo puede ver que Aquiles está impresionado. No repite sus mismas palabras, pero han quedado registradas en la línea que se le forma entre las cejas, en la breve separación de sus labios. Príamo ve que Aquiles comprende inmediatamente que lo que lo ha traído hasta aquí es algo más que una fuerza ordinaria. A pesar de ser una gigantesca mole, de la anchura de sus hombros, de esos músculos fibrosos del cuello, el guerrero que habita en él se ha tranquilizado, al menos por el momento.
—He venido en carromato —explica — . Con mi heraldo, Ideo. Está ahí fuera en el patio, con el tesoro que he traído para ti.
Príamo no se arrodilla. La ocasión ha pasado. Así pues, la escena tal y como se la había imaginado y desarrollado en su mente no tiene lugar.
En lugar de eso, permanece de pie en silencio, en la calma que los rodea, a pesar del ruido que hacen los mirmidones de Aquiles, y espera.
Aquiles entorna la mirada y estudia atentamente al hombre que tiene delante. Hace una señal, casi invisible, a Automedonte, que retira la mano de su espada y sale de la estancia.
Todo ha ocurrido tan rápidamente y tan en silencio en ese rincón oscuro del cobertizo que los hombres que ocupan la mesa donde reina la confusión siguen sin darse cuenta del extraordinario hecho que está acaeciendo. Siguen gritándose entre sí con gran bullicio y levantando sus copas, brindando borrachos. Todo ello resulta en un instante que, desde el punto de vista de Aquiles, parece un sueño.
La ternura que ha sentido con anterioridad sigue influyendo en su ánimo. Detrás de ese anciano que afirma ser, ¿podría ser eso cierto?, Príamo, rey de Troya, se cierne la figura de su padre, demasiado próxima en la mente de Aquiles, demasiado inquietante como para apartarla a un lado.
.
David Malouf
Rescate (Ransom)
Traducció de Vanesa Casanova
.
...
.
.
.
.
.
.
.
.
.
CEASEFIRE
.
.
I
.
Put in mind of his own father and moved to tears
Achilles took him by the hand and pushed the old king
Gently away, but Priam curled up at his feet and
Wept with him until their sadness filled the building.
.
II
.
Taking Hector’s corpse into his own hands Achilles
Made sure it was washed and, for the old king’s sake,
Laid out in uniform, ready for Priam to carry W
rapped like a present home to Troy at daybreak.
.
III
.
When they had eaten together, it pleased them both
To stare at each other’s beauty as lovers might,
Achilles built like a god, Priam good-looking still
And full of conversation, who earlier had sighed:
.
IV
.
‘I get down on my knees and do what must be done
And kiss Achilles’ hand, the killer of my son.’
.
.
Michael Longley
The Ghost Orchid (1995).
.
..
.
.
.
.
.
.
La Ilíada
Traducció poètica de Miquel Peix
Editorial Alpha. Barcelona, 1978
ISBN: 8472251195
.
.
Iliade
Illustrazioni Mimmo Paladino
Testo: Traduzzione di Vincenzo Monti
Casa Editricce Le Lettere. Firenze, 2001
ISBN: 8871665872
.
.
Rescate
Traducción de Vanesa Casanova
Libros del Asteroide. Barcelona, 2012
ISBN: 9788492663576
.
.
Collected Poems
Cape Poetry
Jonathan Cape. Random House. London, 2006
ISBN: 9780224080446
.
.
.
Oda X d’Horaci a Mercuri, que guià Príam fins la tenda d’Aquil·les
.
En una de les seves Odes, la dedicada a Mercuri, l’Hermes romà, Horaci fa referència a la intervenció d’aquest en l’episodi en el que Príam, en produïr-se la mort d’Hèctor a mans d’Aquil·les, surt de Troia i es dirigeix fins a la tenda d’aquest darrer, per a suplicar-li la devolució del cadàver del seu fill. És un dels episodis més colpidors de la Ilíada.
Doncs bé, Hermes és qui ajuda Príam a travessar el camp enemic i poder arribar a la tenda d’Aquil·les sa i estalvi, sense ser detectat.
.
[…] I Zeus de veu forta albirà que ja es veien els homes
a la planura i en veure el vell li féu molta pena,
i a l’instant va mirar-se el seu fill Hermes per dir-li:
«Hermes, a tu sobretot et plau fer-te amic d’algun home,
no hi ha dubte, i escoltar aquell que vols. Ara cuita,
porta Príam als còncaus vaixells dels aqueus de manera
que no el pugui veure ningú i que ningú de la resta
dels dànaus no se n’adoni, abans que ell arribi al Pelida.»
Ilíada, XXIV, 331-338
Versió de Manuel Balasch
.
Horaci, com dèiem, se’n fa ressò a la seva Oda 10, del Llibre I:
.
.
X
.
Mercuri, facunde nepos Atlantis,
qui feros cultus hominum recentum
uoce formasti catus et decorae
……….more palestrae,te canam, magni Iouis et deorum
nuntium curuaeque lyrae parentem
callidum quicquid placuid iocoso
………..condere furto.te, boues olim nisi reddidisses
per dolum amotas, puerum minaci
uoce dum terret, uiduus pharetra
……….risit Apolo.quin et Atridas duce te superbos
Ilio diues Priamus relicto
Thessalosque ignis et iniqua Troiae
……….castra fefellit.tu pias laetis animas reponis
sedibus uirgaque leuem coerces
aurea turbam, superis deorum
………..gratus et imis..
Q. Horati Flacci
.
.
De les Odes d’Horaci i, per tant, de la rfeferida Oda I-10, en tenim diverses traduccions en català, entre elles les següents:
.
.
A MERCURI (Od. I, 10)
Mercuri, nét eloqüent d’Atlant que assuavires,
amb tant d’enginy dels homes, just afaiçonats,
la ferotgia, fent-los do de la paraula
i del costum de la palestra embellidora,et canto a tu, que del gran Júpiter i els déus
ets missatger, de la corbada lira pare,
sabent si mai amb furts enjogassats volies
les coses destrament fer fonedisses.Essent infant, alhora que t’esporuguia,
amb amenaces si les vaques no tornaves
sostretes amb enganys, va rompre a riure
Apol·lo quan sense buirac va veure’s.Altrament, sota el teu guiatge un dia Príam,
afeixugat amb grans riqueses, deixà enrere
Troia; els Atrides arrogants, els focs tessalis
i el campament dels enemics pogué decebre.Dels piadosos tu les ànimes t’emmenes
a les estances venturoses, i amb la teva
vara d’or guies la lleu tropa de les ombres:
els déus de Dalt i els déus de Baix tu saps complaure..
Horaci
Versió de Toni Moll Camps
(2009).
.
.
X
Mercuri, nét eloqüent d’Atlant, tu que vas assuavir enginyosament els costums feréstecs dels homes, acabats d’afaiçonar, dotant-los de la paraula i de l’habitud de la palestra que embelleix els cossos,
ets tu el qui cantaré, missatger del gran Júpiter i dels déus, pare de la corbada lira, hàbil a amagar amb furts jocosos tot el que t’ha abellit.
Tu, un dia, quan eres infant, mentre t’esporuguia amb veu amenaçadora, si no li tornaves les vaques que li havies sostret arterosament, vas fer esclatar a riure Apol·lo en trobar-se sense el buirac.
I també sota el teu guiatge, Príam, carregat de riqueses, pogué, deixada enrere Troia, enganyar els arrogants Atrides, els focs tessalis i el campament dels enemics de Troia.
Tu col·loques les ànimes piadoses a les felices estances i, amb la teva vara d’or, aplegues la lleu munió de les ombres, agradós als déus de Dalt i als de Baix.
.
Horaci
Versió de Josep Vergés
(1978).
.
.
X
.
A MERCURI
Mercuri, facundiós nét d’Atlas,
que els costums salvatges dels primers homes
amb la veu polires i amb graciosos
……….jocs de palestranunci del gran Júpiter i dels númens
vull cantar-te, autor de la corba lira,
hàbil per fondre amb un furt burleta
………..tot ço que vulguisper un noi prenent-te, volia Apòl·lon
si no li tornaves els bous fets córrer,
espantar-te amb crits i, rigué en trobar-se
………..sense aljava.I també el ric Príam, deixada Ílion,
tu guardant-lo, els Atrides orgullosos
i els tessàlics focs, enganyà, i les guàrdies
………..antitroianesTu les pies ánimes duus als plàcids
llurs sojorns; i amb l’auri bastó regeixes
els estols ingràvids, als déus d’enlaire
………..grat, i als d’ensota.
Horaci
Versió de Josep Mª Llovera
(22 de gener de 1936)..
.
.
ODA X
.
Himne a Mercuri
A tu, fecond Mercuri, nét d’Atlant,
qui dels antics formares la cultura
amb l’honrosa palestra i la dolçura
……………de ton armònic cant;A tu, nunci dels Déus, et cantaré;
a tu, pare del sistre mel·lodiós,
astut per a amagar amb furt jocós
…………….ço que et plavia bé.Mentres un jorn Apol, minyó, et reptava
per fer-te retre’ls bous, furtats adés,
al veure que’l buirac li havies pres
……………en fort riure esclatava.També el ric Príam, fent-li tu de guia
burlà els tessàlics focs i els campaments
hostils, i els dos Atrides insolents,
……………quan de Ilió sortia.Tu, a grat de les deitats, a l’Eliseu
les animes col·loques pietoses
i governes les turbes vaporoses
……………d’or amb ton caduceu.
Horaci
Versió d’ I. Vilaró Codina
(1922).
.
.
Girades de son original
llatí en rims catalans
I. Vilaró Codina
Arts Gràfiques N. Poncell. 1922
.
.
.
Versions de l’obra completa d’Horaci
i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.
Traducció directa en els metres originals
Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975.
.
.
.
Odes i Epodes
Traducció de Josep Vergés
Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1978
ISBN: 97884722251359
.
.
.
Llibre I de les Odes d’Horaci
Quaderns Xibau de poesia, 15
Institut Menorquí d’Estudis. Maó, 2009
ISBN: 9788495718686
.
.
.
La «Teicoscòpia» d’Homer… i la de Luis Alberto de Cuenca, i la d’Astèrix.
.
.
…..Per «Teicoscòpia» o «visió des de la muralla», «revista des de la muralla», es coneix el fragment dels versos 161 a 264 del Cant Tercer de la Ilíada, en el qual Príam, de forma una mica sorprenent, pregunta a Hèlena pels noms dels cabdills aqueus. A partir d’aquí, la teicoscòpia ha passant a denominar el recurs literari o dramàtic pel qual la realitat que està passant en un moment determinat és contada o referida al lector o espectador no de forma directa, sinó per part d’un personatge que la va relatant de forma simultània al seu desenvolupament.
.
…..Vegem el text de la Teicoscòpia iliàdica, en la magnífica versió del canonge Llovera, i després una recreació irònica i sarcàstica per part de Luis Alberto de Cuenca, acabant per una referència a la bande dessinée.
.
.
.
Ilíada (cant III)
.
[…] I a Hèlena Príam cridava en veu alta:
.
“Vina, filla meva, i, ací davant meu asseguda,
el marit primer, i els parents, i els amics, podràs veure;
—no et faig pas cap retret; els déus han estat, que la guerra
han volgut excitar contra mi dels aqueus, lamentable—
i em diràs el nom d’aquell home, imposant per l’aspecte,
qui és aquell home aqueu, tan gallard i de bella estatura?
D’altres n’hi ha, certament, que de tota la testa li passen,
però, tan ben plantat, els meus ulls no n’han vist pas cap altre,
ni com ell respectable: de rei té ben bé l’aparença! “
.I així va respondre-li Hèlena, diva entre dones:
.“Quina vergonya i temor em fa d’ésse’t davant, amat sogre!
Tant de bo que hagués jo preferit mort acerba, aquell dia
que, seguint el teu fill, el meu tàlem deixí i parentela,
i la tendra filleta, i la colla d’amigues d’infància!
Ai! no fou pas així! Per això de plorâ estic consumpta!
Ara et diré, però, ço que tu vols saber i em demanes:
Aquell, doncs, és l’Atreida, el molt poderós Agamèmnon,
dues coses ensems, rei potent i expert branda-llances;
també m’era cunyat … descarada de mi … sembla un somni!”
.Tal parlà. I, admirant-lo restava el vellard, i així deia:
.“Oh Atreida sortós, benastruc i dilecte dels númens:
si que són en nombre els donzells dels aqueus que comandes!
Car aní una vegada a la Frígia, rica de vinyes,
i dels Frigis vaig veure els estols, amb llurs poltres brillosos,
totes les tropes d’Otreus, i de Mígdon, als déus comparable,
que acampades s’estaven, llavors, del Sangari a les ribes;
car també, essent llur aliat, amb ells m’hi trobava
aquell dia que hi van arribar les virils amazones.
Ni ells, però, dels aqueus ull-lluents no igualaven el nombre! “
.I, veient Ulisses, de nou l’ancià preguntava:
.“Digues, filla meva, també, qui és aquell altre
que, de tota la testa, és més baix que l’Atreida Agamèmnon,
però, en canvi, apareix molt més ample de pit i de muscles?
Té les armes deixades dessobre la terra fecunda,
i ell, semblant a un moltó, va passant de les tropes revista;
car a fe! jo el comparo al moltó de llanes tofudes,
quan pel gros ramat va passant de les blanques ovelles”.
.I així va respondre-li Hèlena, filla del Croni:
.“Aquell és el fill de Laert, l’astutíssim Ulisses,
que fou d’Ítaca en l’illa nodrit, per bé que rocosa,
i coneix tota mena d’enganys i pensades agudes”.
.I el prudent Antènor parlava, llavors, i li deia:
.“Certament, oh dona, paraula dius ara molt vera.
Car vingué ja aquí, temps enrera, l’ínclit Ulisses
per demanar-te a tu, missatgê amb Menelau, amat d’Ares.
Jo llur hoste fui, i al casal com amics vaig tractar-los,
i dels dos coneguí la natura i pensades agudes.
Doncs, quan els dos es trobaven en mig dels troians d’adunança,
drets, dels amples muscles amunt Menelau el guanyava;
però, ambdós asseguts, era Ulisses de més aparença.
Quan, llavors, davant tots llur parê amb llurs paraules teixien,
feia Menelau el seu parlament de carrera,
breu, si bé molt clar, car no era de gaires paraules,
ni s’errava mai; i això que era de tots el més jove.
Quan, en canvi, s’alçava a parlar el sagacíssim Ulisses,
romania immòbil, ulls baixos, guaitant fit en terra,
ni movia per res endavant i endarrera el seu ceptre,
sostenint-lo ferm, el mateix que si fos home inculte:
us hauríeu pensat que era un home rebec, o un estúpid.
Quan, però, al capdavall, del pit la gran veu engegava,
i aquells flocs de paraules, com volves de neu hivernenques,
poc hauria cap altre mortal contendit amb Ulisses,
ni ens semblava, llavors, tan estrany ja d’Ulisses l’aspecte”.
.
Tercerament, altre cop, veient Aias, el vell preguntava:
.
“I aqueix altre home aqueu, gallard i de bella estatura,
que els argius sobrepassa en la testa i les amples espatlles? “
.
I Hèlena deia, llavors, la del pèplum talar, dona excelsa:
.
“Aias gegantí és aqueix, baluard dels aquivis.
I amb els cretencs, allà a l’altre cantó, ldomeneu deissímil
s’ha posat; i els cabdills dels cretencs, aplegats, el rodegen.
L’albergà força cops Menelau, del déu Ares dilecte,
en la nostra casa, quan ell hi venia de Creta.
Després tots els altres aqueus ull-lluents també albiro,
els coneguts meus, i podria, un per un, nomenar-los.
Veure, però, no sé pas aquells dos guiadors de gentades,
Càstor, domta-corsers, i el destre púgil Poliderques,
els dos meus germans, que nasqueren amb mi d’una mare.
De Lacedàimon, l’amable, tal volta l’estol no seguiren?
O és que, vinguts ací, amb les naus que la mar atravessen,
es defugen ara d’entrâ en la lluita dels homes,
del gran oprobi i afront que jo passo, potser, temorosos?”
.
Tal ella deia. Però ja els colgava la terra fecunda
allà, a Lacedàimon, la terra dilecta dels pares.
.
.Josep Maria Llovera i Tomàs (Castelló d’Empúries, 1874 – Barcelona, 1949)
Ilíada, III, 161-264.
Traducció de Josep Mª Llovera
.
.
.
.
.
.
.
.
.
..
.
..
.
.
.
.
.
.
.
.
TEICHOSCOPIA
..
A Carlos García Gual.Tras nueve años de guerra, el rey de Troya
no sabe quiénes son sus enemigos.
Se lo pregunta a Helena, allá en lo alto
de la muralla: «Dime, Helena, hija,
¿quién es ese que saca la cabeza
a los demás y que parece un rey
por su modo de andar y por su porte
señorial?» «Mi cuñado, Agamenón,
un hombre insoportable que no cesa
de gruñir, el peor de los esposos
y un mal padre.» «¿Y el rubio que está al lado?»
«Es mi marido, Menelao, un idiota
que no supo apreciar como es debido
lo que tenía en casa y no comprende
a las mujeres.» Príamo registra
la información de Helena en su vetusto
cerebro, y continúa preguntando:
«Y ese otro de ahí, de firme pecho
y anchos hombros, que va y viene nervioso
por el campo, las manos a la espalda,
como quien trama algo, ¿quién es ese?»
«Odiseo de Ítaca, un fullero
de quien nadie se fía, un sinvergüenza.»
«¡Caramba con los griegos!», piensa Príamo,
y le dice a la novia de su hijo:
«Otros veo, muy altos y muy fuertes,
que destacan del resto. Por ejemplo,
esa masa magnífica de músculos
que está sentada al fondo, a la derecha…»
«Es Ayante, una bestia lujuriosa
y prepotente, un grandullón con menos
inteligencia que una lagartija.»
«¡Qué bien hice estos años —piensa Príamo—
sin saber quiénes eran estos tipos!
Basta que gente así reclame a Helena
para no devolverla.» Y en voz alta
dice a la chica: «¿Dónde estará Paris?»
«Imagino que en la peluquería,
haciéndose las uñas y afeitándose.»
«Ayúdame a bajar de la muralla
y vamos en su busca, que os invito
a los dos a una copa en el palacio.»..Luis Alberto de Cuenca.Animales domésticos
Finalment, recordar un exemple més contemporani i popular de teicoscòpia. A “Astèrix a Còrsega” quan es produeix la batalla entre els romans i els corsos a Alèsia, el desenvolupament de la batalla ens és presentat, en part, no a través de la seva visualització directa en les vinyetes, sinó mitjançant els comentaris que en van fent quatre vells, asseguts en un tronc.
.
.
.
.
.