Les grues homèriques … i altres grues

..

.

.

Ebene

See.
Der See.
Versunken
die Ufer. Unter der Wolke
der Kranich.  […]

Johannes Bobrowski


Planura

Llac.
El llac.
Enfonsades
les ribes. Sota el núvol
la grua […]

(Trad. de Mª del Carme Serrat)

.

.

.
la grua.  .

.

.

Ilíada, III, 2-5:

.

..

…Els troians avançaren brogint i xisclant com ocells, tal com s’alça pel cel l’esvalot estrident de les grues que, fugint del fred i la pluja immensa, volen grallant per damunt del corrent oceànic…

Traducció de Montserrat Ros

.

els troians, amb cridòria i clamors, com ocells avançaven:
tal ressona dessota del cel el grallar de les grues,
quan, després que han fugit de l’hivern, i la pluja indicible,
volen, tot grallant, al damunt dels corrents oceànics.

Traducció de Josep Mª Llovera

.

.

.

.

.

.

.

.Ilíada, II, 459-466:

.

.

Talment quan nombroses bandades d’ocells voladors, d’oques o grues o bé de cignes de coll llarg, en la prada d’Àsia, a les vores del corrent del Caïstre, voletegen d’ací d’allà orgulloses de les seves ales i fan crits quan s’aturen i tota la prada retruny , així mateix nombroses tropes d’aqueus s’escampaven vers la plana de l’Escamandre sortint de les naus i les tendes…

Traducció de Montserrat Ros

.

I, talment com d’ocells voladors estols abundosos,
d’oques o de grues, o bé de coll-llargues cigonyes,
d’Àsios en la prada, al volt dels corrents del Caïstre,
van, d’ací d’allà, volant, de llurs ales joiosos,
i, grallant, es posen, i tota la prada en ressona;
igualment llurs nombrosos estols, de les naus i les tendes,
de l’Escamandre a la plana, s’anaven vessant,

Traducció de Josep Mª Llovera
.

.

..

.

.

La imatge del vol dels estols de grues, de tornada de l’hivernació, ha quedat gravada en la nostra cultura mediterrània com a senyal de l’arribada de la primavera, com podem veure a l’Anacreòntica dedicada a la primavera.

.

En la versió d’en Frederic Renyé i Viladot (1878):

.

.

Á LA PRIMAVERA

Mira com cuan apunta Primavera
Les Gracies roses broten
Y de la mar les ones suaus s’ amansan
Nada l’ ánech y va de pas la grua,
Lo sol resplandeix sense cap taca,
Les sombres de les bromes van fonentse,
Los trevalls dels mortals ufans s’ ostentan,
Los fruyts dels camps apuntan,
Brota del olivé la blanca capa
Y los sarments de pámpols se coronan;
Y lo fruyt esbargintse
Per dintre de les branques y les fulles
Per tot en flor esclata.
.

.

O en la versió de Carles Riba (1913), que ens va oferir en Ramon Torné Teixidó a Faventia:

.

.

De la primavera

Mira com a l’aparèixer la primavera les Gracies prodiguen les roses. Mira com les ones de la mar s’aplanen amb la bonança. Mira com l’ànec se capbuça, mira com la grua fa camí. Titan lluu ingenuament, les ombres dels núvols són empeses-(lluny), les obres dels mortalas llueixen. [La terra s’agença de fruits], es pinta el fruit de l’olivera; el licor del bromi es corona: entre les fulles, a través dels temps, el fruit floreix impacient.

.

.

O en la versió de l’ínclit Quevedo:

.

.

Agora que suave
Nace la primavera
¿No ves como las Gracias
De rosas mil se llenan?
¿No ves como las ondas
Del ancho mar quietas
Aflojan los furores,
Y amigas se serenan?
¿No vés como ya nada
El ánade, y empieza
La grulla á visitarnos,
Y el sol á barrer nieblas?
Los trabajos del hombre
Ya lucen y ya medran.
La vega pare gramas.
La oliva flores echa
Las cepas se coronan
De pámpanos que engendran,
Y de bullentes hojas
Los campos y alamedas.

.

.

.

P.S.: En permetem incloure en el cos principal d’aquest post, els versos d’Alceu, en la versió de Salvatore Quasimodo, proposats i facilitats per Stefano Sanfilippo en el seu comentari a aquesta entrada:

.

“Già sulle rive dello Xanto ritornano i cavalli,
gli uccelli di palude scendono dal cielo,
dalle cime dei monti
si libera azzurra fredda l’acqua e la vite
fiorisce e la verde canna spunta.
Già nelle valli risuonano
canti di primavera.”

Alceu

S. Quasimodo, Lirici greci, pàg. 72.

.

.

 – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

.

En català grua té un segon significat entranyable, ja que ens recorda la infantesa, i molt plàstic i poètic:

.

grues

.

.

.

GRUA f. 
|| 1. Ocell camallarg de l’espècie Grus cinerea, de color gris amb el cap de la coa i les plomes remeres negres, de més d’un metre de llargada, que ve de passada al nostre país i viatja en grans esbarts els mesos de març i d’octubre; cast. grulla. […]
|| 2. […]
|| 3. Estel; peça de paper, devegades reforçada amb estelles de canya, que, lligada amb un cordill, es fa volar enlaire per entreteniment de la mainada; cast. cometa. 

.

Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll)

.

.

,

.

.

.

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L’espurneig que em fereix l’ull
són els seus pits quan s’inclina:
si fa un mirall de l’escull
perleja a l’arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l’ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d’oronella al vent!
Cabell desfet de l’amiga!

Amiga del dolç turmell
com una vela s’enfila
espitllera de l’ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l’estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l’oreig l’acosta, i mira
que et prendrà l’amor senyor
que el mariner ja sospira.

Joan Salvat Papasseit

.

.

..

Ebene (Planura)

Johannes Brobowsky

Trad. de M del Carme Serrat

Font: Magpoesia

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Odes de Anacreont

traduhides directament del grech al catalá

per En Frederich Renyé y Viladot

Imprenta de la Renaixensa

Barcelona, 1878

.

.

.

.

Miquel Dolç: Afrodita i Marilyn

.

Edicions de la ela geminada ens ofereix en una, com sempre, acurada edició, la poesia completa de Miquel Dolç i Dolç, de la mà d’Oriol Ponsatí Murià.

L’edició compta amb una completa introducció, en la que se’ns destaca que “Miquel Dolç i Dolç (Santa María del Camí, 1912 – Madrid, 1994) ocupa un lloc preeminent i indiscutible en la tradició humanística catalana de la segona meitat del segle XX. Una tradició que corria el perill de veure’s —com tot— completament esmicolada per la interrupció bèl·lica de 1936-1939 i que Dolç va contribuir a fer renéixer i créixer mitjançant, sobretot, una fecunda col·laboració demés de quaranta anys amb la Fundació Bernat Metge. […]”

Entre la seva tasca humanística també hi va tenir el seu lloc l’estudi de la recepció clàssica, en diversos assaigs que, l’any 2000, varen ser editats per Ramon Torné, amb pròleg de Marc Mayer, a les Publicacions de la Universitat de Barcelona, sota el títol d’Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica.

Tornant a la Poesia completa, a tall de tast, i d’invitació a gaudir del llibre, portem aquí dos poemes de Dolç, el dedicat a Afrodita, i el que té per motiu a mort de Marilyn Monroe, que acarem per a que “parlin” entre si.

.

.

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

.

.

AFRODITA

.

Has sorgit als meus ulls com Afrodita
de l’ona blava, vora una illa en flor.
Ara l’altar del meu amor palpita
i em vibra a tots els membres un ressò
de chor de Nimfes, immutable mite.
Per cenyir el teu cap jove, terra endins,
frisen la murtra i les roselles,
i et sol·licita des d’un mar d’estrelles
la cursa enjogassada dels dofins.
.
¿Ha brostat ara de la nit fecunda
aquest jardí, sojorn dels immortals?
Mira com tot s’inunda,
des dels pollancres i els avets més alts,
d’una daurada serenor divina.
Els bancs de pedra inviten al repòs,
i al vent la tija del llorer s’inclina
com la columna gràcil del teu cos.
Ja guaita, blanca, a l’horitzó Selene,
i un glop de llet és la carena
sota uns estels més pàllids que les flors.
.
Perquè dansem sota els ramatges
s’escolarà el flabioleig de Pan,
entre un estol d’Orèades salvatges
enamorades del més dolç espant.
I oblidarem la rossa Aurora
quan obri d’hora els atris purpurins,
perquè més clara fóra
la nostra nit, que no coneix l’esquinç
als braços de la Dríada immatura
i no veurà esgotar-se la Natura
ni marcir-se l’escorça d’aquests pins.
.
Miquel Dolç i Dolç
Flama (1962)

.

.

.

.

.

.

EN LA MORT DE MARILYN MONROE

.

¿No hi hagué un àngel més que els altres fort
per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol,
que un mercadeig infame de guineus
ultratjà i exalçà fins a un deliri
d’idolatria? Oh Marilyn, quin gust
ens ha deixat de llot i d’alga
el teu inútil acte impietós,
que t’ha fet sols un número de cripta!
Tu, l’escultura, pols avui,
pàl·lida, al grat d’un aquiló de gestos
admiratius. Sense conèixer els jocs
ni els lleures infantívols, et llançares,
tu, la dumb blonde, víctima innocent,
cap a l’enorme trampa de la vida.
.
I et fou la trampa com un circ golut,
però desert, enmig d’un públic àvid
d’enviliments. Avui, dels milions
de llops que atreia el teu tumult d’imatges,
¿qui per a tu tindrà un esquitx
de la infinita pietat que ens feies?
.
Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons
d’aquest progrés de coca-cola
i de desvari nuclear, que encén,
delint els vells, cent mòduls nous, que jutja
més viril el barbut, que confon l’art
amb la publicitat a tant la lletra
i amb el tòrax florit! Estem sadolls
de fang i de mentides,
i tu de sobte, Marilyn, t’esmunys
pel passadís de vori,
duent al puny l’auricular
per enviar-nos des de l’altra riba…
¿què: l’esperança, el pànic, el no-res?
Ai, dea sense entranyes!
.
Miquel Dolç i Dolç
Imago mundi (1973)

.

.

.

Miquel Dolç i Dolç (Santa María del Camí, 1912 – Madrid, 1994)

.

.

.

.

Miquel Dolç

Poesia completa

Trivium, 4
edicions de la ela geminada
Girona, novembre de 2012

ISBN: 9788494046728

.

.

Miquel Dolç

Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica

Pròleg de Marc Mayer
Edició a cura de Ramon Torné

Aurea Sæcula, 14
Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 2000
ISBN: 9788447524518

.

.

.

.

.

Una Odissea en asturià… traduïda a Catalunya (entrada al blog ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ)

 

 

El blog ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ, a càrrec de Ramon Torné Teixidó, publica una ressenya de la traducció asturiana de l’Odissea de Xosé Gago, de la que en vem transcriure la invocació a la Musa.

La ressenya és de Ramiro González Delgado i s’ha publicat a la revista Campo de los Patos.

Us invitem a anar-hi:

Una Odissea en asturià… traduïda a Catalunya