Arxius
El panorama [desolador] de l’estudi de les “lletres” a la Universitat de Barcelona a principis del s. XX, de la mà de Gaziel
.
.
En Inglaterra sobresale Shakspeare, genio de costumbres abyectas, en cuyos dramas no hay fidelidad histórica ni moralidad.
Martiniano Martínez Ramírez
Historia Universal
.
.
.
.
.
.
.
Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964)
[…] conservo memòria del doctor don Martiniano Martínez Ramírez, ei catedràtic d’una matèria tan important com és la Història Universal, que a mi m’ha interessat sempre. Era sacerdot i ho tenia tot resolt: la vida sense mals-de-cap familiars, la petita canongia universitària, les hores d’asseure’s a taula, passejar, de dormir, de fer el tresillo, i així mateix el sistema de la Història Universal. El seu llibre de text (no podia faltar) era el més extraordinari dels que han hagut l’empassar-se les incomptables generacions d’estudiants: era un monument, una obra mestra. Tot el curs de la història humana rodava entorn d’uns principis senzillíssims, com muntats sobre boles, i segons els quals hom demostrava, com dos i dos fan quatre, que els mals i les misèries de la humanitat venien dels enemics dels Papes i dels enemics de la Tradició espanyola.
Ara bé: un sistema semblant, que hauria pogut presentar una certa grandesa teòrica —com la que tenen els seus il·lustres models providencialistes, el de Bossuet i el De Maistre—, en mans del doctor Martínez quedava reduït a les proporcions d’un rectoret de poble, dels temps (mai del tot descartats a casa nostra) que cristinos i carlins anaven a trets pels camps i les viletes d’Espanya, com els “bons” i els “dolents” dels contes per a infants. Per a nosaltres, els alumnes que ja coneixíem una mica de Vico i Hegel, de Macaulay i Taine, de Michelet i Mommsen, i fins de Croce i Albert Sorel, haver de fer rodar aquell sistema era un suplici. Ens feia el mateix efecte que les maquinàries estrambòtiques i complicades, per fer vistent i palpable el sistema astronòmic de Ptolomeu, que algun cop havíem vist exposades en algun gabinet de Física, i on les coses es reduïen, en el fons, a posar per força la Terra al centre de l’Univers i fer que tot hi girés entorn. Només que en el sistema del doctor Martínez, si te’l miraves bé, veies que el centre era ell.
Em sap greu d’haver perdut el seu llibre de text, que avui, probablement, és introbable. En donaré, però, de memòria, una mostra que val per tota l’obra. Hi havia un capítol que tractava de la cultura a l’època elisabetiana anglesa. I en arribar a Shakespeare (encara en sembla veure la tipografia) la cosa anava així:
Guillermo Shakespeare (1564-1616).— Genio inmoral, de costumbres abyectas…”
Penso que no cal seguir. Girem full. […]
Agustí Calvet (Gaziel)
Tots els camins duen a Roma – I.
.
.
.
.
Gaziel ens parla de la seva experiència d’estudiant a la Universitat de Barcelona, on hi cursà Dret i Filosofia i Lletres, entre el 1903 i el 1907. El cas que comenta, del doctor Martiniano Martínez, és només una de les perles del seu relat excel·lent i magnífic (com totes les seves Memòries) de la seva experiéncia universitària, amb tot una panòplia de personatges equiparables a aquest. Quan al cas Martiniano, efectivament, si consultem el llibre de text d’aquest no podem més que ratificar els records de l’Agustí Calvet. Tan sols anar a la Introducció, on es fixen les línies mestres de l’obra, ens topem amb això:
.
“Nada diremos de la Revolución francesa y las sucesivas, consideradas como quiebra fraudulenta contra las libertades de los pueblos, pues Taine, en sus Origines de la France contemporaine, ateniéndose solamente á los hechos probados con documentos, juzga aquel hecho histórico, considerado por muchos como el origen de las libertades, con las palabras más duras que puede ofrecer la lengua de Boileau.”
.
Si avancem en l’obra i ens plantem a l’apartat en què es tracta del Renaixement i de la recuperació dels clàssics, la qüestió no decau:
.
.
VIII. El Renacimiento.—Dióse este nombre al movimiento literario que en el siglo xv estudió con fruición y entusiasmo los clásicos paganos, esforzándose por imitarlos en sus bellas formas, pero asimilándose al mismo tiempo algunas ideas de ellos. Esta dirección se inició en Italia, y se extendió á los países cultos; pero en ninguno con tanta delicadeza de formas y elevación de ideas como en España. Prontamente, el renacimiento de los estudios clásicos en Italia fue coetáneo de la formación de su lengua. La lengua latina era usual y patria en esta península, por lo cual tardó en escribirse en prosa. La Universidad de Bolonia había dado doctos jurisconsultos romanos, pero ningún literato; así es que la lengua italiana no apareció formada hasta Dante Alighieri, de Florencia (1265), que en su obra maestra la Divina Comedia inmortalizó su nombre. Petrarca se hizo famoso por sus sonetos, con los cuales embelleció la lengua, escribiendo además sobre religión y política, censurando á los papas de Aviñón. Bocaccio formó con los anteriores el triunvirato italiano: su celebridad, aunque bien funesta por cierto, la debe al Decameron, conjunto de diez novelas, en las cuales, si rayó á gran altura por la belleza de formas, riqueza de la lengua y brillantez de imágenes, en cambio, la moralidad quedó muy malparada. El egoísmo más repugnante y la libertad más obscena del lenguaje fueron la enseñanza de aquella obra, que su autor quiso quemar cuando era tarde. Bocaccio murió arrepentido en un convento.
El Renacimiento empezó con este triunvirato; pero cuando tomó una dirección clásico-pagana, que no vió bellezas más que en Horacio y Virgilio por ser antiguos, despreciando lo actual por nuevo, y sobre todo por su sabor cristiano (recedant nova, sint omnia antiqua, era su máxima), fué en el siglo xv, cuando apareció una generación de literatos envanecidos con sus conocimientos, que tenían más de paganos que de cristianos. Su único estudio eran los clásicos; su única ocupación, buscar las obras perdidas de éstos. Bracciolini, Lorenzo Valla, Filelfo y Leonardo Aretino fueron los principales representantes de este clasicismo. Cuando por la toma de Constantinopla se refugiaron en Italia algunos literatos griegos, se unió la literatura griega á la latina. Teodoro de Gaza, Jorge de Trebisonda, Crisoloras y otros fueron recibidos con agasajo, invitándolos á enseñarles su lengua y sus obras. Los papas, los reyes de Napóles, los Médicis, Sforzas y todos los demás príncipes italianos rivalizaron á porfía en demostrar su afición entusiasta por las bellas letras; en tanto, se olvidaba el estudio de la Teología y de las ciencias. Este renacimiento se extendió á Francia y á Alemania: aquí los literatos fueron paganos en el fondo y en la forma.
Martiniano Martínez Ramírez
Historia Universal
.
.
.
Gaziel
Tots els camins duen a Roma
Història d’un destí (1893-1914)
Memòries I
Les millors obres de la literatura catalana, 68
Edicions 62 i la Caixa
Barcelona, 1981
.
.
.
Martiniano Martínez Ramírez
Historia Universal
Saturnino Calleja Fernández
Madrid, 1910 (2ª edició)
.
.
.
.
.
.
Alfons el Magnànim vol llegir la Ilíada amb l’ajuda de Lorenzo Valla
.
.
.
.
.
Escultura d’Alfons el Magnànim
Palau Reial. Nàpols.
El dia 1 de març de 1441, Alfons el Magnànim s’està a Càpua i escriu, per la mà del seu escrivent Joan Olzina, una carta a Ludovico Sachano, Mestre racional de Messina, demanant-li un diccionari grec —liber de vocabulis grecis— que aquest darrer té al seu abast, i del que n’ha menester a fi de que el seu secretari Lorenzo Valla pugui completar —non tam ad pergendum maturandumque quam ad elimandum et expoliendum opus— la interpretació, la traducció, dels primers deu llibres de la Ilíada que, per ordre del rei, ha dut a terme. El rei li conta al mestre racional que és tant el que citen els escriptors, com a autoritat, a Homer, com el poeta conegut més antic i tantes les alabances que hom n’ha fet, així com que tantes vegades ha estat citada la guerra de Troia, que li ha entrat el desig d’escoltar, de boca d’Homer, la narració de la tan famosa guerra. A tal fi ha encarregat al seu secretari, Valla, la traducció de l’obra.
.
.
Rex Aragonum, etc.
Cum sepenumero apud omnes fere scriptores inveniamus Homerum poetam in testimonium, in auctoritatem, in ornamentum assumi, eundem tantopere in omni sapientie genere laudari, eundem antiquissimum non modo poetarum verum eciam scriptorum esse, eundem denique magnum illud et diuturnum bellum trojanum describere, cupido nobis incessit hunc tantum poetam cognoscendi et ab eo audiendi trojanum bellum, quod apud latinos etsi vulgatissimum tamen nulli pene est notum. Itaque Laurencio Vallensi uni de Secretaris nostris, viro ad hanc rem in primis ydoneo negocium dedimus ut hunc auctorem et hoc opus quod Ilias dicitur nobis e grego transferret. Is decem libros transtulit, quos eum vidimus vehemencius ad amorem reverenciamque auctoris sumus incensi; quo magis interpretem ipsum ut pergeret ac maturaret jussimus. Ceterum hic ait unam sibi rem esse impedimento, non tam ad pergendum maturandumque quam ad elimandum et expoliendum opus, quod caret libro de vocabulis grecis. Audisse autem illud penes te esse. Itemque penes abbatem Sancte Trinitate Messane. Quare abs te nostro jure pro tua in nostram majestatem fide, benivolencia, pietate poscimus ac petimus ut si opus illud penes te est ad nos mittas et mittas quam primum: sin penes te non est nostris verbis agas cum abbate ut nobis hac in re obsequatur gratumque faciat; ffecerit enim nobis rem gratissimam si ut speramus en uo quod petimus obsequetur. Tu vero vet tuum codicem mittendo, vel alienum mitti curando, certum habemus te ut soles industrium prebebis. Remittemus autem comodatum codicem et diligenter et cito, volumus namque illum breve ad tempus pro Lauretio nostro immo pro nobis, ut ait Plautus, usurarium. Datum in nostra fidelissima civitate Capue, primo die mensis Marci IV indicionis. Rex Alfonsus.
Dominis Rex mandavit mihi Johanni Olzina.
.
Font: Juan Ruiz Calonja. Alfonso el Magnánimo y la traducción de la Ilíada por Lorenzo Valla
.
.
.
HOMERI.POETARVM.SVPREMI.ILIAS.PER.LAURENTIUM.VALLENSEM.IN.LATINVM.SERMONEM.TRADUCTA.FELIC.INCIP.
Manuscrit conservat a la Biblioteca de la Universitat de València.
SCRIPTVRVS EGO quantam exercitibus Graiis cladem exercitauerit Achillis furens indignatio : ita ut passim aues feraeq; cadaueribus heroum ac principum pascerentur : te Calliopa, vosq; alie sorores Sacer musarum chorus : quarum hoc munus est proprium : et que vatibus præsidetis inuoco oroq; ut hæc me edoceatis : quae mox docere ipse alios possim. Primum quaenam origo indignationis ac materia fuit. Nempre Achillis controuersia cum summo Graecorum principe Agamemnone. Deinde quis inter hos Deus controuersiam excitauit. Apollo Iouis & Latonæ filius. Postremo quis Graios ipsos eò calamitatis ob hanc indignationem deuenire pemisit. Iouis deorum summi uoluntas atque consilium. Hæc igitur quomodo gesta sunt exequamur. Controuersia autem inter Agamenomnem atque Achillem hinc originem sumpsit. Apolline prebente materiam. Erat eusdem dei Sacerdos quidam ex Chrysa insula : & ipse Chryses nomine, unicæ iam adultæ pater : quam et patriæ et patris nomine Chryseidam appelauit. Hanc Graeci cum Thebas euerterent : finitimaq; loca diriperent captam ut summo Rege dignam : uel dono : uel in suam portionem optulerunt. Vbi autem ad […]
Font: Biblioteca de la Universitat de València
..
.
.
.
.
Portada de l’edició de la Ilíada de Valla per Sébastien Gryphe, el 1541, a Lió.
És la darrera edició impresa de la traducció de Valla, que va quedar en desús a causa de la popularitat de la traducció llatina d’Andreas Divus.
.
.
.
.
Lorenzo Valla (Roma, 1405 o 1407 – Roma, 1 d’agost de 1457)
Nascut a Roma el 1407 (per bé que el seu pare, l’advocat Luca delia Valle, i la seva mare eren originaris de Piacenza), Valla va rebre la seva primera educació a Roma i a Màntua, a la famosa escola de Vittorino da Feltre, i a Florència, ciutat en la qual va aprendre grec amb Giovanni Aurispa i Rinuccio da Castiglione. Un cop acabats els estudis, el 1431, Valla va esdevenir prelat i, després d’haver intentat inútilment d’obtenir un càrrec a la cancelleria pontifícia, va marxar primer a Venècia i posteriorment a Piacenza, on va impartir docència privada, i a Pavia. En aquesta darrera ciutat, on va romandre fins al 1433, a més d’ocupar la càtedra de retòrica, Valla va redactar els tres diàlegs del De uoluptate (El plaer), obra posteriorment titulada De uero falsoque bono (Sobre el bé vertader i fals). Estructurat al voltant d’una discussió imaginària mantinguda a Roma entre Leonardo Bruni, Antonio Beccadelli (dit el Panormita) i Niccolò Niccoli, el tractat no és, com hom ha pensat tradicionalment, una defensa irreligiosa de l’hedonisme i de la filosofia epicúria. Ans al contrari, el De uoluptate propugna la possibilitat de conciliar el cristianisme amb el pensament d’Epicur, per al qual tota la vida de l’home està enfocada al plaer, entès com un càlcul dels avantatges i els desavantatges consegüents a cada acció. Precisament, al final del seu text, Valla sosté que el suprem plaer per a l’home i la seva autèntica felicitat depenen de la gràcia divina..
Homer
Lorenzo Valla
Lorenzo Valla
Virginia Bonmatí SánchezHomer, al Renaixement, com a font d’on brolla tota poesia i eloqüència. L’«Homerus mingens»
q.
.
.
.
Un dels Emblemes de la Morosophie, publicada el 1533 per l’erudit tolosà Guillaume de la Perrière, mostra uns poetes reunits al voltant d’un gran calze que un Homerus mingens està omplint (vegeu Imatge 1).
.
Imatge 1. Emblema 14 de la "Morosophie", de Guillaume La Perrière (1553)
.
La imatge està acompanyada d’un quartet en francès:
.
«Homère pisse, et maint homme souhaite
Saouller sa soif, boyvant de son urine:
Pour te montrer, que jamais bon Poëte
Tu ne seras sans gouster sa doctrine.»
.
Aquesta lloança de la poesia homèrica és menys insòlita que el que sembla a primera vista. En el tetrastichon llatí qua acompanya l’emblema, La Perrière menciona l’Homer pintat per Galató indicant així la seva font: La Varia Historia, de Claudi Elià. Aquest darrer explica que el pintor grec havia representat l’aede vomitant envoltat d’un grup de poetes que recollien piatosament el que sortia de la seva boca. Una imatge que no estava desprovista d’un cert sarcasme vers els poetes alexandrins, però que és a l’origen d’una iconografia, sens dubte arrenglerada amb el model antic, que mostra Homer com a font d’inspiració a la que els escriptors van a abeurar-se. La trobem, per exemple, a la pàgina de títol de la traducció francesa dels deu primers llibres de la Ilíada realitzada per a Francesc I de França per Hugues Salel (vegeu Imatge 2).
.
Imatge 2. Gravat de la página de títol de "Les Dix Premiers Livres de l'Iliade d'Homère", de Hugues Salel (1545)
.
Aquí el poeta diví, més semblant a una estàtua que a un home de carn i ossos, s’erigeix al cim d’una font plena d’aigua que ell llença per la seva boca. Cinc personatges estan atrafegats al voltant de la bacina principal, que disposa de tres brocs que fan córrer per terra tres petits xaragalls. Un sisè poeta està treient aigua del rierol del mig. El contagi entre el text de Claudi Elià i la iconografia de la font de vida o de joventut sembla evident. El lloc està clarament caracteritzat com a hortus conclusus per la tanca que envolta el jardí en el qual està situada la font. Amb això es vol indicar l’esoterisme de la poesia d’Homer la intel·ligibilitat de la qual està reservada a un grup restringit d’elegits. Es tracta d’un tema recurrent que el retrobem a l’«Epistre de dame Poesie, au Treschrestien Roy François, premier de ce nom» que precedeix la traducció de Salel. La Poesia afirma, en adreçar-se a Francesc I de França:
.
«J’ai alaicté et nourry, comme mere
Plusieurs enfants, entre lesquelz, Homère
Fut le premier, par qui dame Nature,
Feist aux humains liberale ouverture
De ses secretz: est si tresbien l’apprit,
Qu’on na sceu veoir depuis pareil esprit
Representer les mystères du monde
Le mieulx au vif […]»
.
Cal subratllar dos punts: la revelació dels misteris del món a Homer, i el fet que aquest darrer ha sabut «[les] représenter […] le mieulx au vif», representar-los amb la millor vivor. Els versos que segueixen cal posar-los en relació amb l’imatge de la pàgina de titol:
.
«C’est l’Ocean, dou sont ainsi coulez
Les clairs ruysseaulx, pour l’esprit arrouser
De bon savoir, et puys le disposer
A’ la vertu, le rendant susceptible
Du bien parfaict, hault, et incorruptible
De la liqueur de ceste clare source,
Grecs, et Latins, courans à plaine course,
Ont beu grans traictz : dou sont apres yssues
Opinions, diversement receues :
Chascun pensant la sienne plus nayfve,
Venant du fonds de ceste source vive».
.
La referència a l’Oceà reenvia obertament al passatge del llibre X de la Institució oratòria en la qual Quintilià aplica a Homer la definició que aquí s’utilitza a propòsit de l’Oceà. Si el déu és l’orígen de totes les aigües, el poeta és la font de l’eloquència. Hom pot deduïr d’aquests versos que dos dels dolls que, al gravat, brollen de la font homèrica representen la llengua grega i la llatina. La tercera és molt probablement la llengua francesa com ho fa pensar la part final del poema.
.
[…]
.
Luisa Capodieci; Philip Ford
Introducció a “Homère à la Renaissance“
(Traduït de l’original francès)
.
.
.
Homère à la Renaissance
Sous la direction de Luisa Capodieci et Philip Ford
Collection d’histoire de l’art, 13
Académie de France à Rome – Villa Médicis. Rome, 2011
ISBN: 9782757204191
.
.
.
L’emblema 14 de la Morosophie disponible aquí
.
.
.
De Troia a Ítaca 