La Deessa Blanca, de Robert Graves

.

.

.

[…]

La Diosa es una mujer bella y esbelta con nariz aguileña, rostro pálido como la muerte, labios rojos como bayas de serbal silvestre, ojos pasmosa­mente azules y larga cabellera rubia; se transformará súbitamente en cerda, ye­gua, perra, zorra, burra, comadreja, serpiente, lechuza, loba, tigresa, sirena o vieja repugnante. Sus nombres y títulos son innumerables. En los relatos de fantasmas aparece con frecuencia con el nombre de la «Dama Blanca», y en las antiguas religiones, desde las Islas Británicas hasta el Cáucaso, como la «Diosa Blanca». No recuerdo ningún verdadero poeta, desde Homero en adelante, que, independientemente, no haya dejado constancia de su experiencia de ella. Se podría decir que la prueba de la visión de un poeta es la exactitud de su des­cripción de la Diosa Blanca y de la isla sobre la que gobierna. La razón por la cual los pelos se erizan, los ojos se humedecen, la garganta se contrae, la piel hormiguea y un escalofrío recorre la espina dorsal cuando se escribe o se lee un verdadero poema es porque un verdadero poema es por necesidad una in­vocación a la Diosa Blanca, o Musa, la Madre de Todo Viviente, el antiguo po­der del terror y la lujuria —la araña hembra o la abeja reina cuyo abrazo signi­fica la muerte. Housman ofreció una prueba secundaria de la verdadera poesía: que sea equiparable a esta frase de Keats: «Todo lo que me recuerda a ella me atraviesa como una lanza». Esto es igualmente válido para el Tema. Keats es­cribía a la sombra de la muerte sobre de su musa, Fanny Brawne; y la «lanza que brama deseosa de sangre» es el arma tradicional del oscuro verdugo y su suplantador.

A veces los pelos se erizarán al leer un poema que describe una escena aparentemente despoblada y sin acontecimientos si los elementos indican con bastante claridad la presencia invisible de ella: por ejemplo, cuando las lechu­zas ululan, la luna navega como un barco a través de una nube que se desliza rápidamente, los árboles se balancean lentamente unidos sobre una cascada caudalosa y a lo lejos se oyen ladridos de perros; o cuando en días de escarcha un repentino repique de campanas anuncia el nacimiento del año nuevo.

A pesar de la profunda satisfacción sensorial que se deriva de la poesía clá­sica, nunca hace que se ericen los pelos ni que se acelere el corazón excepto cuando deja de mantener una compostura decorosa; y esto se debe a la dife­rencia entre las actitudes del poeta clásico y del verdadero poeta respecto a la Diosa Blanca. […]

 

Robert Graves
La Diosa Blanca
Una gramática histórica del mito poético
Traducción de William Graves

.

.

.

“…la deessa Carmenta donant a Palamedes l’ull que li permet entendre el vol de les grues que originà l’alfabet.” Explicació de l’emblema per part de R. Graves a T.S. Elliot

.

.

.

.

[…]

El 1944, després del que va descriure com «una obsessió sob­tada i irresistible», Graves redactà el primer esborrany de la seva obra germinal The White Goddess (La deessa blanca), subtitulada «una gramàtica històrica del mite poètic». L’existència d’una an­tiga deessa europea amb la cara «blanca, com de lleprós» i repre­sentada sota molts noms i aparences distints era, per a Graves, la resposta a l’enigma de la inspiració poètica i a la seva insatisfac­ció constant amb la societat en què vivia. Graves, en aquesta obra, es disposa a demostrar que, en els temps pre-clàssics, el món oc­cidental estava organitzat com a matriarcat, cosa que fou suprimi­da pels grecs, que introduïren el nostre sistema patriarcal actual. Aquesta supressió explica els errors del comportament humà al llarg dels segles de la nostra història. En girar-se d’esquena al poder intuïtiu, màgic i natural del femení, la societat va perdre el seu equilibri natural. El llibre mostra també com el culte a la deessa Lunar —o Deessa Blanca— mai no fou eliminat del tot, sinó que continuà essent venerada per tot Europa, especialment pels poetes, fins al temps medievals, de manera més evident entre els bards cèltics. Això li proporcionava un marc coherent per a les seves visions personals sobre la poesia i la història de la civi­lització occidental, i també un llenguatge i una imatgeria noves —sovint inspirats en les mitologies grega i cèltica— per als seus temes poètics habituals. La figura de la deessa, que li apareix en forma humana com a musa inspiradora de poesia, adquireix, a partir d’aleshores, una forta presència en els seus poemes —poe­mes com ‘La deessa blanca’, ‘A Juan en el solstici d’hivern’, ‘En­tre lluna i lluna’ o ‘Rea’—. Però ja en poemes anteriors —’Lluna Plena’ i ‘Sobre prodigis’, per exemple— la seva presència pot ser percebuda.

[…]

Lucía Graves
Pròleg a “El país que he escollit. Antologia poètica”

.

.

.

.

.

.

.

Robert Graves
La Diosa Blanca
Una gramática histórica del mito poético
Editado por Grevel Lindop
Traducido del inglés por William Graves
Alianza Editorial. Madrid, 2014
ISBN: 9788420691787

.

.

.

Robert Graves
El país que he escollit.
Antologia poètica
Selecció i traducció de Josep M. Jaumà
Pròleg de Lucía Graves
Edició bilingüe.
Edicions del Salobre. Port de Pollença (Mallorca), 2009.

.

.

.

L’Ulisses de Graves

.

.

.

.

ULYSSES

.

Robert Graves (Londres, 1895 – Deià, 1985) Font: Robert Graves org

.
To the much-tossed Ulysses, never done
….With woman wether gowned as wife or whore,
Penelope and Circe seemed as one:
She like a whore made his lewd fancies run,
….And wifely she a hero to him bore.
.
Their counter-changings terrified his way:
….They were the clashing rocks, Symplegades,
Scylla and Charybdis too were they;
Now angry storms frosting the sea with spray
….And now the lotus island’s drunken ease.
.
They multiplied into the Sirens’ throng,
….Forewarned by fear of whom he stood bound fast
Hand and foot helpless to the vessel’s mast,
Yet would not stop his ears: daring their song
….He groaned and sweated till that shore was past.
.
One, two and many: flesh had made him blind,
….Flesh had one pleasure only in the act,
Flesh set one purpose only in the mind —
Triumph of flesh and afterwards to find
….Still those same terrors wherewith flesh was racked.
.
His viles were witty and his fame far known,
Every king’s daughter sought him for her own,
….Yet he was nothing to be won or lost.
….All lands to him were Ithaca: love-tossed
He loathed the fraud, yet would not bed alone.

.

Robert Graves
.
.

.
ULISSES

Al molt sacsejat Ulisses, mai no saciat / de dona sigui abillada d’esposa o de puta, / Penèlope i Circe li semblaven una sola: / ella com una puta feia realitat les seves fantasies lascives, / i conjugalment ella li parí un heroi.
.
Les seves metamorfosis aterrien la seva ruta: / eren els esculls entrexocants, les Simplègades, / i Escil·la i Caribdis eren elles també; / ara irades tempestes glaçant el mar amb escuma / i ara l’embriac ablaniment a l’illa del lotus.
.
Es multiplicaven en la munió de les sirenes,/ previngut per la por de les quals s’estigué ben lligat / privat de mà i peu a l’arbre del vaixell, / si bé no volgué tapar-se les orelles: exposant-se al seu cant / gemegà i suà fins que aquella platja fou passada.
.
Una, dues, i moltes: la carn l’havia encegat, / la carn obtenia un plaer sols en l’acte, / la carn fixava un únic propòsit en la ment… / Triomf de la carn i després trobar / encara aquells mateixos terrors allà on la carn era turmentada.
.
Les seves vileses eren enginyoses i la seva fama molt reconeguda, / tota filla de rei el volia per a ella sola, / astut i enginyós i molt anomenat, / però ell no era res a ésser guanyat o perdut. / Totes les terres eren Ítaca per a ell: sacsejat d’amor / odiava el frau, però no volia jeure sol.
.
.

.

.

.

8. Ulysses

Contingut en el recull Poems 1930-1933 (publicat el 1933), el poema és una aportació més a les diferents versions sobre el personatge d’Odisseu-Ulisses que s’han fet en la literatura uni­versal i que a les primeres dècades del segle XX rep una aten­ció particular. S’ha de posar en relació amb una sèrie de poe­mes de Graves que per aqueix temps plantegen un conflicte entre el plaer i l’amor, entre la naturalesa carnal de l’home i els dons morals i espirituals que ofereix la dona. Així, doncs, com en altres ocasions, la narració en tercera persona d’un relat mitològic és vehicle de la problemàtica personal de l’autor.

El poema s’obre amb el qualificatiu “much tossed” aplicat a Ulisses, que substitueix l’homèric polytlas, “que ha sofert molt”, pel sentit de “molt bressat”, segurament pel balanceig de les ones, amb la qual cosa ens apropa als versos inicials de l’Odissea que recorden el camí errívol de l’heroi. Pel que segueix, podem entendre que també es refereix a la multipli­citat d’experiències amoroses, ja que se’ns el presenta com un seductor que no fa diferència entre els dos tipus de dona pre­sents en l’imaginari masculí universal: l’esposa i la prostituta, encarnades en Penèlope i Circe, respectivament:

To the much-tossed Ulysses, never done
…………….With woman whether gowned as wife or whore,
Penelope and Circe seemed as one:
She like a whore made his lewd fancies run,
…………….And wifely she a hero to him bore.

Al molt bressat Ulisses, mai no assaciat/ amb dona, ja vestida d’esposa o de bagassa,/ Penèlope i Circe li semblaven una sola:/ ella com una bagassa feia realitat els seu capricis sen­suals,/ i a la manera d’esposa, ella li parí un heroi.

Això que podria representar una superació de la divisió en categories tradicional, ja que a ambdues figures se’ls atribueix la mateixa capacitat per al plaer i per fer de mares (vénen al·ludides al poema indistintament pel pronom “she”), mostra una connotació negativa al llarg del poema. La segona i la ter­cera estrofa recorden episodis del viatge d’Ulisses evocats, no en ordre cronològic, sinó de manera impressionista: les Simplègades o roques entrexocants, Escil·la i Caribdis, l’illa dels lotòfags. Aquests episodis són pretext per introduir dife­rents aparences (“their counter-changings”) de la figura de la dona en un aspecte aterrador, les quals es multipliquen en les Sirenes: es recorda amb fidelitat el passatge del cant XII de l’Odissea, de com Ulisses en passar-hi per davant es fa lligar de peus i mans al pal del vaixell, però no es tapa les orelles amb cera, com ha fet fer als seus companys, per poder escoltar el que canten.

La conseqüència de la multiplicació i la indiferenciació de les dones que va coneixent l’heroi (fins i tot la figura de Nausica pareix multiplicar-se quan s’al·ludeix al fet que “cada filla de rei el cercava per a ella sola”) és el terror davant d’una sexualitat incontrolada i mal assumida:

One, two and many: flesh had made him blind,
…………….Flesh had one pleasure only in the act,
Flesh set one purpose only in the mind_
Triumph of flesh and afterwards to find
…………….Still those same terrors wherewith flesh was racked.

Una, dues i moltes: la carn l’havia encegat,/ la carn tenia sol plaer en l’acte,/ la carn posava un sol propòsit en la ment…/ El triomf de la carn, i després, trobar/ encara aquel mateixos terrors allà on la carn era turmentada.

Per això, l’Ulisses de Graves, a diferència de l’homèric, no té una meta en el retorn a una pàtria i a una esposa; dominat per l’amor físic, és incapaç de trobar un punt de referència: “totes les terres per a ell eren Ítaca”.

.

Maria Rosa Llabrés i Ripoll
Robert Graves i el món clàssic

.

.

.

Maria Rosa Llabrés i Ripoll

Robert Graves i el món clàssic

Llibres de la nostra terra, 70
Lleonard Muntaner, editor. Palma (Mallorca),2006
ISBN: 9788496242807

.

.

.

 

L’Ulysses de Robert Graves

.

.

ULYSSES

.

Robert Graves (Londres, 1895 – Deià, 1985) Font: Robert Graves org

To the much-tossed Ulysses, never done

With woman wether gowned as wife or whore,

Penelope and Circe seemed as one:

She like a whore made his lewd fancies run,

And wifely she a hero to him bore.

 

Their counter-changings terrified his way:

They were the clashing rocks, Symplegades,

Scylla and Charybdis too were they;

Now angry storms frosting the sea with spray

And now the lotus island’s drunken ease.

.

They multiplied into the Sirens’ throng,

Forewarned by fear of whom he stood bound fast

Hand and foot helpless to the vessel’s mast,

Yet would not stop his ears: daring their song

He groaned and sweated till that shore was past.

 

One, two and many: flesh had made him blind,

Flesh had one pleasure only in the act,

Flesh set one purpose only in the mind —

Triumph of flesh and afterwards to find

Still those same terrors wherewith flesh was racked.

 

His viles were witty and his fame far known,

Every king’s daughter sought him for her own,

Yet he was nothing to be won or lost.

All lands to him were Ithaca: love-tossed

He loathed the fraud, yet would not bed alone.

 

Robert Graves

.

.

ULISSES

 

Al batzegat Ulisses, mai no prou satisfet

amb les dones, tant si eren muller com prostituta,

Penèlope o Circe venien a ser el mateix:

en tant que meuca, l’una li oferia lascívia,

i l’altra, en tant que esposa, li parí un semidéu.

 

Les seves mutacions li aterrien el camí:

eren esculls de xoc, enren les Simplègades,

i Escil·la i Caribdis eren elles també;

tan prompte eren tempestes glaçant un mar d’escuma

com les illes del lotus d’embriac endolciment.

 

Se li multiplicaven en munions de sirenes

i per por, previngut, es lligà ben lligat

de mans i peus, immòbil, a l’arbre de la nau,

però amb l’oïda oberta per sentir llurs cançons,

gemegant i suant fins haver-les passat.

 

Una, dues, i moltes: la carn el tornà cec,

la carn era un plaer sols en l’instant de l’acte,

la carn fixava un únic propòsit a la ment…

i el triomf de la carn més tard li descobria

els mateixos terrors, els mateixos turments.

 

Era astut i enginyós i molt anomenat,

tota filla de rei el volia per a ella,

però no se’l podia ni perdre ni guanyar.

Tot país li era Ítaca: batzegat per l’amor,

odiava el frau, però no volia dormir sol.

 

Robert Graves
Traducció de Josep M. Jaumà

.

.

.

Robert Graves. El país que he escollit.
Antologia poètica

Selecció i traducció de Josep M. Jaumà.
Pròleg de Lucía Graves.
Edició bilingüe.

Edicions del salobre. Port de Pollença (Mallorca), 2009.

.

.

.