Arxius
Els mites grecs a les rondalles mallorquines, d’Antònia Soler i Nicolau
.
.
“… trobam a l’apartat de Llegendes i supersticions: «A Felanitx de vegades guaita a sa banda de ponent un nígul gruixat, que fa figures de cases i campanars i denota mal temps. Sa gent li diu sa ciutat de Troia».”
Antònia Soler
Els mites grecs a les rondalles mallorquines, p. 23
.
.
.
.
.
.
.
[…]
D’aquí cap a l’illa d’Eea, que és on habita Circe, una fetillera envoltada d’animals salvatges ximples com menets de cordeta que no són altres que els homes desgraciats que un bon dia varen tenir la dissort d’arribar al seu palau. Primer els ofereix hospitalitat i, quan s’asseuen a taula i prenen el menjar, els toca amb la seva vareta i els converteix en bèsties. Odisseu s’escapa d’aquest destí funest perquè pel camí li compareix Hermes i li dona l’antídot, l’herba moli, una planta de flor blanca i arrels negres. Un paral·lelisme es troba amb la rondalla Es tres patrons, que són tres germans de bona família que, un darrere l’altre, demanen a son pare que els armi una barca. El pare els comana sobretot que mai no vagin al Port de la Reina d’Ongria, però tanmateix ells hi van. En general, les prohibicions sempre s’incompleixen a les rondalles. La reina els fa una rebuda molt amable, els convida al seu palau, els dona dinar i sopar i llavors posa unes messions: qui primer doni el bon dia a l’altre, es queda amb tot. Posa dormissons dins el vi del sopar als dos primers, però el tercer es posa un budell embolicat pel coll i dissimulat amb la barba i d’aquesta manera el vi no va a parar al seu cos «i així guanya reina i reinat».
A Es set ceros els protagonistes tornen cérvols perquè una fetillera els dona una nou a menjar, fent-los creure que és per a uns altres usos: «Qui les se menjarà, pus roba es seu cos no espellarà». Finalment, en beure el brou fet del fetge d’aquesta mateixa mala bruixa, recobren la seva forma humana.
Antònia Soler
Odisseu
Els mites grecs a les rondalles mallorquines, p. 122.
.
.
.
Antònia Soler i Nicolau
Els mites grecs a les rondalles mallorquines
Menjavents, 139
Edicions Documenta Balear. Palma, gener 2020
ISBN: 9788417113841
.
.
.
.
Ulisses a Sant Pau de Segúries: «Lo mariner de Sant Pau», de mossèn Cinto
.
.
.
aleshores agafa un rem amanós i camina
fins que arribessis a uns homes que no coneguin el mar,
ni mengin la vianda adobada amb sal, i no sàpien
què cosa són vaixells de la galta pintada amb sanguina,
ni amanosos rems que fan d’ales talment a les naus.
I et diré un senyal bo d’entendre, el qual no pugui amagar-se’t.
El dia en què et topi un altre pelegrí per la via
que et digui que al muscle lluït hi duus una pala de batre,
llavors tu planta en terra el rem amanós, i tot d’una
que hagis fet sacrificis bells al Rei Poseidó,
un brau, i un anyell i un verro, que és el que munta les truges,
parteix-te’n d’allí camí del casal, i ofereix hecatombes
sagrades als déus immortals que l’ample cel posseeixen,
a tots de bon rengle. I la mort et vindrà de dins el salobre,
suau com més no podria, i t’occirà aclaparat
per una vellesa ufanosa: i a l’entorn de tu el poble
serà feliç. I això que et dic és cert sense falla.
L’Odissea,
Traducció (2ª) de Carles Riba
.
.
.
LO MARINER DE SANT PAU
.
Quin nom aqueix per un pagès, i per un pagès d’un racó lo més arraconat del Pirineu! Si era mariner lo fundador d’aqueixa gran masia, com s’establí a Sant Pau de Segúries? I si era un llaurador o un terratinent de Santa Pau, ¨com i per què prendria aqueix nom? Aqueixes raons me feia jo a mi mateix al veure per primera vegada, ja fa trenta anys, aquella pagesia grossa i superba entre les superbes i grosses de la muntanya. Desitjós de saber-ne quelcom, si no el cap del fil, demaní el seu parer a tres o quatre vellets del poble, i un de gollut, que tenia una memòria tan llarga com sa barretina vermella que li penjava esquena avall, me contà a glops a glops la següent història.
Déu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella. Lo mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d’un dels pobles de la Maresma de l’Empordà, que ell (segons diuen) mai volgué anomenar de tristor que li donava. Com tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa. Dels nòlits que li donava la nau se n’havia fet una caseta a la vora de la mar, a on tenia sa cara esposa i sos fills, que volien ésser mariners com son pare. Lo vent, sempre que sortia, li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls, dient-li a tota hora: boca què vols, cor què desitges.
Mes la fortuna és una roda que dóna voltes, i els qui van lligats en ella poden exclamar, com l’ànima del Pelegrí:
Clavat estic en un gran torn
per mon defalt
ara som baix, ara som dalt.Al capdamunt de tota pujada hi ha una baixada, i quan la pujada ha sigut molt gran, de vegades la baixada és una cinglera tallada damunt de l’abim. Los mariners tenen l’abim més a prop que els demés mortals, i tampoc los costa tant d’anar a fons. Un hivern, los núvols s’arrastellaren en lo cel i vingué un gran mal temps i una forta llevantada féu estelles del seu bastiment en les costes de Provença. Ell invocà a santa Maria del Socors i en sortí viu; mes, pobre com ella, havent de tornar a l’Empordà amb sols la roba de l’esquena i demanant caritat pel camí. La pèrdua era grossa per ell, la mar amb mà de lladre li havia pres tota sa fortuna; mes, al costat de sa esposa i entremig de sos fills, se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Mes, ai! de sos infortunis ell no en sabia més que la primera part. La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat son bastiment, amb l’altra havia socavada i arrencada sa casa de soca-rel i s’havia ajagut en son mateix llit.
A l’arribar-hi, lo mariner frisós i amb lo cor ferit, cercà sa esposa i sos fills i no en trobà rastre; cercà, desesperat, sa casa, i no trobà ni els fonaments; cercà el lloc on s’aixecava entre arbres i flors, i no hi era: la mar dormia en ell reposada i tranquil·la com un lleó adormit. Allavors, amb los cabells eriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que, vençut per la violència del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fora de si.
Quan se revingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com altre Job; mirà la mar per última vegada, la tornà a maleir, i jurà fugir-ne ben lluny, a on no l’hagués de veure mai més ni de lluny ni d’a prop.
Se posà a l’espatlla un rem, única cosa que trobà de sa perduda i enfonsada hisenda, i sense despedir-se de ningú ni de res, prengué el primer camí que l’allunyà de la mar, anés allí on anés, amb tal que el conduís ben lluny del monstre devorador de sos béns i de sa família.
Al cap d’una estona de caminar per uns aiguamolls i joncars que mai se li acabaven, arribà a un dels estanys del baix Empordà, que els pescadors del país anomenen llaunes. “Aqueixes llaunes -digué- són les filles del mar, i per cert són tan res de bo com son pare”. I deixant lo camí en sec, se girà cap a l’altra banda, baldament no hi hagués camí ni carrera: sabia bé prou de què fugia, mes no sabia a on anava, caminant i caminant a la perduda com un boig. Per no trobar-se de nou amb les llaunes ni amb los aiguamoixos de la maresma, deixà la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa amunt.
Arribant a Banyoles s’adonà que la gent no era la mateixa de son país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de quedar-s’hi, quan de trascantó, per entremig d’uns roures veié lluentejar l’estany.
Creient tot plegat que era una gaia de mar que el perseguia en sa fugida, li tirà un raig de maledicció i arrencà a córrer pel camí morraler de Besalú.
Besalú és ja lluny del mar: dos dies ha que en fuig, desitja ja reposar del fadic, i sobretot de la pena; mes abans vol fer la prova: se’n va al mig de la plaça, se descarrega el rem, i ensenyant-lo a la gent que el rodeja:
— Què és això?
— Això és un rem — li respongueren uns traginers de marina que descarregaven peix.
— Doncs, adéu-siau —respongué ell secament, no donant-li una pipada de tabac que el tinguessin per boig o bé per savi.Se carregà de nou lo rem, i per la ribera del Fluvià s’encaminà cap al cor de la muntanya. No trigà a deixar a mà esquerra Argelaguer, la mare de sant Damàs; veu a l’altra banda del riu Castellfollit, poble encinglat al cim d’una immensa muralla de columnes basàltiques; veu després eixamplar-se lo Congost i desplegar-se en plana oberta, i enmig d’ella, com un camp de fajol en lo mes d’octubre, blanqueja l’hermosa ciutat d’Olot. Tost, entrant-se’n per sos carrers, s’anava dient a si mateix:
“Aquesta ciutat és ben arraconada entre les muntanyes i ben llunya del mar, i sos habitants no sabran res de la meva enemiga mortal”.
Quan arriba al mig de la plaça, pren lo rem en sa mà dreta i pregunta als molt curiosos que l’envolten:
— Sabríeu dir-me què és això?
— És una pala de forn —respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra.
— Què saps tu? —li digué son pare, qui havia estat a marina—. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca.Espolsa les espardenyes, i muntanya amunt falta gent. Deixa la plana per la vall de Bianya, vorejant sempre lo torrent que l’ha formada. Part damunt s’enfila per la pujada de Capsacosta i darrera la serralada se troba tot seguit dintre el poblet de Sant Pau de Segúries. Coneixent que arriba, ja era hora!, al terme del seu viatge, entra amb ulls escorcolladors per sos carrerons fins a arribar a la placeta de l’església. Allí abaixa el rem, l’ensenya a aquells pastors i pagesos i els diu:
— Bona gent: sabríeu dir-me què és això?
— Ai, ai! Quina cosa de preguntar! -li respongué el més vell, i, per lo tant, lo més autoritzat de la rodona—. Això és un culler.
— Què dieu que és? —preguntà el mariner, no entenent la paraula.
— Un culler —replicà el vell.
— Mes, què és un culler? —preguntà l’empordanès.
— Una cullera grossa o una pala per remenar lo blat de moro dins sa bolla.
— Doncs, aquí em quedo —respongué el mariner. I tal dit, tal fet.Se posà a conreuar un tros de terrer verge d’arada i d’eina de pagès, i després de passar l’aprenentatge, demostrà ser tan bo per llaurador com ho fou en altre temps mariner.
Se tornà a casar, i Déu Nostre Senyor, a qui s’encomanava de debò, beneí son nou matrimoni i li donà tants fills i tan bons i hermosos com li havia pres, i un d’ells fou qui, per indicació de son pare, ja vell, plantà els fonaments d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre lo Mariner de Sant Pau i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada.
.
Jacint Verdaguer
.
.
“…i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada.”
Clau de volta de l’arc d’entrada a la masia El mariner de Sant Pau (Sant Pau de Segúries)
Font: Bloc “L’Elefant trompeta“
“…per indicació de son pare, ja vell, plantà els fonaments d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre lo Mariner de Sant Pau …”
Masia El mariner de Sant Pau (Sant Pau de Segúries)
Font: Bloc “L’Elefant trompeta“
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Ulisses i Polifem a les rondalles catalanes (3)
.
.
Com a colofó de les dues entrades anteriors, (1) i (2), on referiem el treball de Mercè Ventosa “Ulisses y Polifem en la rondallística catalana”, passem a transcriure la “Rondalla de l’home que llevava la pell de l’esquena”, on s’hi troba reflectit l’episodi d’Ulisses i Polifem, tant pel que fa a l’orbament del cíclop, com a la fugida agafat al dessota d’un be.
En el seu text hi introduim també els gravats de Joan Vila, “D’Ivori”, que consten a la publicació del treball de Mercpè Ventosa feta pel Centre Excursionista de Catalunya el 1910, ara fa cent anys.
Heus ací:
.
.
.
RONDALLA DE L’HOME QUE LLEVAVA LA PELL DE L’ESQUENA
«Una vegada hi havia un pare y una mare que tenien tres fills. Com que no’ls podien mantenir, varen enjegar-los de casa. Primer el gran; y, ell que sí, camina que caminaras, va trobar a un home que portava un sac, y li va dir:
— Bon home: ¿no’m sabrieu pas cap casa pera anar a guardar bestiar al defòra?
—Prou! Si vols venir ab mi, jo’t llogaré. Però tingues per ben entès que’l dia que jo’t mani alguna cosa y no me la facis te llevaré la pell de l’esquena. —
Varen quedar entesos, y, encara no feia ni un parell de dies que’l tenia, que, perquè no va fer lo que ell li manava, li va llevar la pell de l’esquena y se’n va tornar a casa tot plorant.
El mitjà va dir que ell hi aniria y no li passaria res; però va fer com el seu germà. Aleshores el petit va dir que li deixessin anar an ell, que ja s’arreglaria; però sa mare no ho volia de cap de les maneres, dient-li :
—Sí, no més cal que, un que’n tenim de bo y sà, ara ens l’espatllin! —
Però tant y tant va dir el petit, que al últim li varen deixar anar. El xicot se’n va anar a trobar l’home que havia espatllat els seus germans, y li va dir si’l volia llogar.
— No, que no’t puc llogar, — li va dir — perquè’m fas llàstima, perquè desseguida ‘t llevaria la pell de l’esquena, com an els teus germans. —
— Vós proveu-ho, — li va dir el xicot — y farem un tracte. Me manareu una cosa: si la faig, jo us llevaré la pell de l’esquena a vós; y, si no, vós me la llevareu a mi. —
Varen quedar entesos; y l’home, tot rient, li va dir:
—Te mano que vagis a pasturar el bestiar en aquella montanya d’allà tant lluny, que hi ha un castell guardat per un gegant. —
El xicot va dir que allò que li manava no era res, y que se n’hi anava tot cantant y ballant perquè ja veia llevada la pell de l’esquena al seu amo.
Va agafar el bestiar, y camina que caminaras, fins a arribar a la montanya. Allí va començar a fer pasturar el bestiar. Y, quan feia dos o tres dies que hi eren, veu venir
un gegant molt gros, molt gros, ab un ull al mig del front y ab un remat de bèns molt grossos; y, al veure-l, se li acosta tot cremat y li diu:
—Què hi fas, aquí? ¿No sabs que aquesta es la meva montanya y que la necessito tota pera’ls meus corders? Si no te’n vas te mataré
—Doncs no me’n puc anar, —va dir el xicot—perquè’l meu amo ‘m mataria.
—Doncs mira: si no fas lo mateix que jo faré, te mataré. Puja ! —
Y tots dos se’n varen anar al cap-d’amunt de la montanya. Quan hi arribaven varen passar per davant d’una font, y el gegant va omplir una gran gerra d’aigua y va dir al xicot:
—A veure si portes tanta aigua com jo. —
El xicot comença a treure terra del voltant de la font, y el gegant li va dir:
—Què fas?» «— Oh! – va dir el xicot: – Me’n vui endur la font y tot.
—Deixa-la, deixa-la!—va dir el gegant. —D’això has guanyat.
Després van arribar al castell, y el gegant el va fer entrar; y, després d’haver allotjat tots els seus bèns, el va portar a un lloc que hi havia molt de foc, y, agafant una pipa tota de ferro, va començar a encendre-la pera fumar-hi, y, de tant llarga que era y de tant que pesava, la tenia apuntalada a terra. Allavors va dir al xicot que, si ell no fumava com ell ab aquella pipa, el mataria. El xicot va dir que prou que ho
faria; y, apuntalant-se a la punta de la pipa, va fer palanca y li va donar un cop tant fort com va poder al mig del front: tant, que, ab el cop y el foc de dins de la pipa, li va esclafar l’ull y el va fer cego.
El gegant feia uns brams que feien por; però ‘l xicot va córrer ont hi havia els bèns pera amagar-se, y el gegant també hi va fer cap per por de que’l xicot els hi prengués, y, posant-se a la porta, els va fer passar a tots un per un y els hi anava tocant el cap. El xicot se va veure perdut; y quina te’n fa? va agafar-se a la panxa d’un bè y va passar com els demés, perquè’l gegant no més els tocava’l cap. Quan tots els bèns varen ser a fòra, el xicot
va fer de pastor y va agafar tots els bèns de son amo y els del gegant, y montanya avall tant com podia córrer, fins que va arribar a la casa de son amo. Al arribar-hi li va dir que havia guanyat, perquè, a més de pasturar el bestiar a la montanya, havia guanyat tot aquell bestiar; de manera que, si no’s volia deixar llevar la pell de l’esquena, li havia de donar una bossa d’or. L’amo li va donar una bossa d’or, y ell, ab tots aquells bèns del gegant, se’n va anar a casa seva y va viure feliç ab els seus pares y germans, que poc a poquet se varen curar.»
.
.
.
.
Mercè Ventosa.
Ulisses i Polifem en la Rondallística catalana.
Publicacions de la Secció de Folk-lore del
«Centre Excursionista de Catalunya»
Tipografia «L’Avenç». Barcelona 1910
.
.
.
Ulisses i Polifem a les rondalles catalanes (2)
.
.
En una entrada anterior (vegeu-la aquí) ens referíem al treball de Mercè Ventosa “Ulisses y Polifem en la rondallística catalana”. Comentàvem que, per a poder fer un paral·lelisme de la història del cíclop, de l’Odissea, amb la “Rondalla de l’home que llevava la pell de l’esquena”, Mercè Ventosa inseria en el seu treball el relat del referit episodi de Polifem.
A part de la seva funció dins del treball rondallístic de Mercè Ventosa, el relat que aquesta fa de la Ciclopea odisseica no deixa de ser una primerenca versió (1910) en català, per més que parcial, d’aquest cant.
Passem, doncs, a transcriure’l:
.
.
.
.
«Arribats que forem, vegerem cap a mar, en la part més sortida d’una immensa montanya, una cova coberta per un bosc de llorers, lloc que servia de cort a nombrosos remats de cabres, bèns y ovelles. L’espaiós pati estava tancat per una paret feta de roques grosses y irregulars, y li feien ombra les copes atapaïdes de pins y alzines que semblava que volien tocar al cel.
Aquella cova immensa serveix de casa a un terrible gegant que viu tot sol y retret sense comunicar-se ab cap altre de la seva raça. Sa única ocupació es cuidar-se de sos nombrosos remats y forjar en son pensament projectes crudels y monstruosos. Sa vista no més inspira que terror, y un s’imagina, al veure-l, estar davant d’una roca aillada, el qual front, eriçat de boscos, domina una llarga cadena de montanyes.
Ordeno als meus companys que vigilin el vaixell y esculleixin d’entre ells dotze dels més determinats y valents pera seguir-me, y m’avanço emportant-me’n un bot de vi exquisit y alguns aliments, perquè’l cor m’avisava que trobariem un home dotat d’una força terrible, ple de feresa y sord a totes les lleis.
Arribats que forem a l’entrada de la cova, vegerem que era buida: el gegant se n’havia anat a pasturar sos remats.
Varem entrar, y quan forem dins varem quedar admirats de l’ordre y abundor que hi regnaven.
Els nombrosos paners se torçaven al pes de tants formatges.
Una multitut d’anyells y cabrits estaven apilotats dins d’un gran pati, perfectament separats per valles, els més grans, dels que acabaven de néixer.
Tots mos companys m’aconsellen que, prenent alguns d’aquells paners de formatges y un remat de tendres cabrits, tornem a la nostra nau. Jo no vaig voler escoltar-los. Per què no ho vaig fer? Jo volia veure al cíclop, costés lo que costés, pera saber si’n rebria alguna prova d’hospitalitat. Desgraciadament aquesta hospitalitat va ser fatal pera alguns dels meus companys.
Encenguerem foc, y, després d’haver-nos alimentat ab la llet robada y d’haver-ne ofert les primicies als déus, l’esperàrem a dins de la caverna.
A l’últim veiem que arriba, precedit d’una part del seu remat.
Entra a la cova, descarregant-se d’un pesat feix de llenya que porta pera preparar el seu menjar. Al descarregar-se d’aqueixa llenya, tota la montanya ressona; y nosaltres, esglaiats, correm a arrupir-nos al fons de la cova ab les cabres y les ovelles, que esperen ser munyides pel gegant.
Ab una pedra grossa tanca la cova (vint carros de quatre rodes no podrien somoure la pesada porta que ha posat) y se’n va a munyir les ovelles y les cabres que tenia a punt. Quan ha acabat, torna a portar a cada petitet a que mami de sa mare, fa metons d’una part de la llet, posant-los en paners artísticament treballats, y buida l’altra en gerres, perquè li ha de servir de beguda a sopar.
Havent acabat aquests treballs, ens veu:
—Oh extrangers! —exclama—¿qui sou? ¿De quines platges heu vingut a aquesta vall? ¿Es el comerç l’objecte del vostre viatge, o bé, despreciant la mort, recorreu les mars ab la proa errant pera devastar totes les comarques? —
Així diu, ab veu aixordadora, el monstre. Y el seu aspecte esgarrifós gela’ls nostres cors d’espant. Però jo’m sobreposo an aquest sentiment y li responc:
—Venim de Troia, esgarriats pels vents y fugint de les urpes de Neptú, y no esperem més que reveure la Grecia, nostra patria. Hem siguts tirats (així ho ha volgut Júpiter) de perill en perill fins an aquestes platges ignorades. Nosaltres ens gloriem d’haver seguit en els combats a aquell Agamenó la qual anomenada no pot igualar cap mortal: tal va ser l’esplendor que ell va reduir a cendres y tal el nombre de pobles deis que’l seu valor triomfà! Ara venim a abraçar tos genolls: concedeix-nos hospitalitat o un senzill do de ta benvolença. Gran personatge, respecta als déus: nosaltres t’ho supliquem. Recorda-t que Júpiter, protector de l’hospitalitat, guia’ls nostres passos y es el venjador sever dels nostres ofesos. —
Així jo li vaig parlar, però sa resposta’ns demostrà tot lo crudel y salvatge que era.
—O tu no tens sentit comú ¡oh extranger!—va dir—o véns de terres molt llunyanes. Tu que parles molt especialment del temor y respecte als déus, sàpigues que’ls cíclops no temen a Júpiter ni a la colla afortunada dels immortals: nosaltres ens creiem superiors a llur raça. No creguis, doncs, que la por de la venjança’m faci tenir pietat de tu y dels teus companys. Però diga-m: ¿aont has deixat la teva nau? ¿es en costa veïna? —
Jo coneixia massa lo fingit d’aquesta pregunta pera contestar-li llealment: així es que, tornant-li engany per engany, li vaig respondre:
—El terrible Neptú va fer estrellar la meva nau contra unes roques lluny d’aquí: a l’altre extrem de les vostres terres es allí aont sa mà l’ha fet enfonsar, quan erem també perseguits per la tempestat. Sol ab aquests companys m’he pogut escapar de la mort. —
El gegant, després d’haver escoltat aquestes paraules, restà en pregon silenci; y, després de breus moments, s’aboca damunt nostre, allarga sos braços formidables envers dos dels meus companys y els rebat contra la roca. Llur cervell surt a bocins per llur crani trocejat, y la sang forma reguerons per dintre de la cova. Després els desconjunta y els devora com ho hauria fet un lleó salvatge; s’abeura en llur sang, xucla’l moll de llurs òssos, y en pocs moments no queda res d’ells: ni òssos, ni entranyes, ni sang. Al veure aquest terrible espectacle, plorant evoquem a Júpiter. L’esglai ens deixa a tots petrificats.
El cíclop, havent-se atipat de carn humana y després d’haver begut una gran gerra de llet, s’ajeu tant llarg com era en mig dels seus remats. Deixant-me portar per l’indignació que’m domina, agafo l’espasa y me’n vaig vers al gegant, pera traspassar-li’l cor; però la prudencia’m detura. Després d’aquest cop, què fariem? Els nostres esforços reunits no conseguirien treure la pesada roca que tanca la cova, y la mort més espantosa’ns sobrevindria. No tenim més remei que esperar l’aurora.
A trenc d’auba’l gegant torna a encendre foc, munyeix sos remats, torna a fer mamar els petits, y agafa a dos dels nostres pera’l seu dinar.
Quan sa fam es satisfeta, obre la cova ab la més gran facilitat, fa sortir sos remats y la torna a tancar. Acabat això, fa un fort xiulet, que tot ho fa tremolar, y aboca sos remats a la montanya.
Quedem sols dins d’aquell antre. Jo forjo en mon pensament diferents projectes de venjança, incert de si Pal·les me concediria la gloria de castigar a aquell monstre. Després de molt rumiar me decideixo pel següent partit: Hi havia prop de la paret de tanca una grossa barra que era una olivera que’l cíclop havia arrencat, perquè, havent-se assecat, li servia de bastó. Ens semblava veure’ls pals més alts de les naus de 20 rems: tal era la llargada y el gruix d’aquella soca. Ne trenco alguns troços, y després el dono als meus companys pera que l’allisin bé, y jo li faig una punxa, que endureixo al foc que ha deixat el gegant. Quan tinc aquesta arma llesta, la vaig a amagar al fons del femer. Ordeno desseguida als meus que se sortegin quins són els que ab mi han d’aixecar aquella arma pera enfonsar-la dins de l’ull del gegant quan estaria ben adormit. La sort esculleix, com jo desitjava, a quatre dels més valents, y jo m’ofereixo voluntariament a portar a cap l’empresa. A la caiguda del dia torna’l cíclop, y aquesta vegada fa entrar tots sos remats a dins de la cova, justament lo que jo desitjava: era que un déu ens ajudava ja.
Després d’haver tornat a tancar la cova, omple una gran gerra de llet; dos dels meus companys li serveixen per fer son sopar. Llavors, agafant jo una copa del vi excelent que portavem, li dic:
—Cíclop, que has pogut alimentar-te de carn humana: té, beu aquest vi: així sabras quin tresor guardavem dins de la nostra nau. Ne vaig poder salvar el que hi ha aquí, pera poder-te’n oferir libacions, com als déus, si afavories mon retorn a la meva patria; més ton furor ha traspassat tots els limits. Barbre! Qui d’entre els romans voldrà acostar-se a la teva illa? Avergonyeix-te de ta feresa ! —
Acabant jo de dir aquests mots, ell pren la copa y beu; saboreja aquella beguda deliciosa y me’n demana més.
—Dóna-m, amic meu, una altra copa d’aquest vi. Diga-m ton nom, que vui concedir-te un present que t’alegrarà moltíssim. La feconda terra dels cíclops produeix també bon vi, però no’s pot comparar ab aquest suau néctar que sens dubte baixa de les copes dels déus. —
Jo satisfaig sos desitjos: tres vegades li omplo la copa, y tres vegades, l’insensat, la buida. Quan els vapors del vi varen enfosquir sa raó:
—Estimat cíclop—li dic: —tu’m preguntes mon nom. Vaig a dir- te’l: tu compleix ta promesa. Ningú es el meu nom: així m’anomena mon pare, ma mare y tots els meus. —
—Oh, bé!—respon ab feresa. —Ningú serà l’últim de tos companys que jo devoraré: aquesta es la prova d’afecte que’t dono. —
Acabats de dir aquests mots, s’estén a terra cedint al pes de la sòn que’l domina. Quan dorm, a compas dels roncs que surten de sa boca, hi surten també glops de vi barrejats ab bocins sagnants de carn humana.
Llavors, agafant la barra d’olivera, l’enfonso en un munt de cendres roentes y encoratjo als meus companys pera que cap d’ells, deixant-se dominar per l’espant, m’abandoni en el moment del perill.
La soca verda anava a encendre-s, y per l’altre cap era d’un roig roent. Corro a treure-l, y els meus companys me volten.
Un déu ens encoratja. Dirigim la punxa aguda al mig de l’ull del cíclop. Jo, agafant l’altre cap, l’enfonso y el faig rodar entre les mans. La sang salta al voltant de la punxa roenta; el seu vapor bullent crema les pestanyes y les celles del monstre; y la sang, al contacte de la barra abrusadora, espetega com el ferro roent al contacte de l’aigua freda quan el ferrer li submergeix.
Il·lustració de Joan Vila, “D’Ivori”, a “Ulisses y Polifem en la rondallística catalana”
El cíclop esclata en crits tant espantosos, que tota la montanya ressona. Esgarrifats, tots fugim d’ací y d’allà pels recons de l’antre, y ell s’arrenca l’estaca que li hem clavat, tota molla de sang, y la tira a curta distancia.
Ab sa forta veu crida als demés cíclops que viuen escampats per la montanva. A sos crits arriben de totes parts colles de cíclops, que volten l’antre y li pregunten el motiu de sos planys.
—Oh Polifem! ¿Quina desgracia’t fa elevar, al mig de la nit, uns crits tant formidables que allunyen la sòn de les nostres parpelles? ¿Algú dels mortals t’haurà robat els remats? ¿O t’arrancaria la vida per medi de l’engany o la força? ¿Quin es el nom de l’atrevit? —
— Ai, amics meus! Ningú!—respon el gegant.—Soc victima, no pas de la força, sinó de l’engany. —
— ¿Què vols dir? Ja que, segons confesses, no has tingut cap insult vertader dins de ta solitaria cova, ¿què vols de nosaltres? Somet-te als mals que Júpiter se plau d’enviar-te; invoca a Neptú, el teu pare, que es rei de les ones. —
Y al mateix temps se retiren.
Jo reia, dintre meu, d’haver-los enganyat a tots ab aquest nom.
El cíclop exhala grans gemecs, atormentat pel mal que l’ull li fa, y a les palpentes arriba fins a la porta y treu la pesada pedra.
S’asseu, y extén sos braços pera agafar al que vulgui escapar-se sortint ab sos remats. Que ignocent me creia! Jo meditava’l medi pera fugir de la més espantosa de les morts. Vaig formar promptament, en el meu esperit, tots els plans que la prudencia podia dictar-me, puix se tractava de la nostra vida, y a l’últim me vaig decidir per aquest.
En la cova hi havia hermosos moltons: vaig juntar-los de tres en tres y lligant-los ab vimets que servien de llit al gegant, y a sota’l del mig hi lligo a un dels meus companys, y aixís el de cada costat, assegurant-ne la fugida. Hi havia un boc d’una gruixaria terrible y era’l més distingit del remat per sa força y sa bellesa : el vaig agafar y me vaig arrapar bé sota’l seu ventre, aguantant-me fort a la seva llana; y així’m vaig quedar agafat ab una fermesa increible.
Tant bon punt apunta’l dia y el cel se comença a enrogir, tots els moltons s’aboquen cap a la porta de la cova pera anar a pasturar; les cabres, que no han sigut munyides, retrunyen per la cova ab llurs bels.
El cíclop, tot estant-se a la porta, era atormentat per forts dolors; però passava ses mans per les peludes espatlles dels bèns, que s’empenyien pera sortir al defòra. Al fi surt l’últim bè de la cova, y el terrible Polifem li passa les mans per l’espatlla y, reconeixent-lo, el detura. Jo fins m’aguantava’l respirar, tement que’m trobés, perquè encara m’aguantava a sota. Després de breus instants, li diu:
— Bè, amic meu: per què surts avui l’últim de ma cova? Fins avui tu caminaves al davant del remat; cada matí eres el primer que pasturaves el forratge dels camps; tu eres el primer de beure en els rius; y, tot just la nit extenia sa negra ombra, eres el primer d’entrar en ma cova. ¿Còm pot ser que avui siguis el darrer de tots? ¿Anyores potser el no ser guiat per l’ull del teu amo? Un home pervers, Ningú, ajudat per sos companys, no menys perversos, m’han submergit en una nit eterna després d’haver triomfat de mes forces pel vi; però jo espero que encara no m’haurà escapat. Si podies sentir lo que jo sento, si’m poguessis dir en quin recó aquest desgraciat tremola y s’amaga a mon furor… ah! al mateix instant, de son crani trencat contra la roca, sortiria la sang y el cervell. El meu cor experimentaria una satisfacció després de la desgracia en que m’ha precipitat aquest enemic, el més vil dels homes. —
Acabades aquestes paraules, deixà passar el bè.
Il·lustració de Joan Vila, “D’Ivori”, a “Ulisses y Polifem a la rondallística catalana“
Al moment me desenganxo de l’animal que’m portava, deslligo als meus companys, y, apropriant-nos una part d’aquell bestiar, l’empenyem davant nostre pera retornar cap a la nau.
Nostres companys, que’ns creien morts, ens reben ab alegria. No obstant, ploren als companys perduts.
Però jo’ls interrompo les demostracions de dol pels companys perduts, y els ordeno que cuitin a ficar el remat dins la nau; y després, immediatament, a grans cops de rems, ens allunyem de la costa. »
.
Mercè Ventosa
.
.
.
.
En una altra entrada (vegeu-la aquí), transcrivim la “Rondalla de l’home que llevava la pell de l’esquena”, que conté referències a l’episodi de l’orbament del cíclop i de la fugida al dessota d’un be.
.
.
Mercè Ventosa.
Ulisses i Polifem en la Rondallística catalana.
Publicacions de la Secció de Folk-lore del
«Centre Excursionista de Catalunya»
Tipografia «L’Avenç». Barcelona 1910
.
.
.
Ulisses i Polifem a les rondalles catalanes
El 2 de febrer de 1909, a la Secció de Folk-lore del Centre Excursionista de Catalunya, Mercè Ventosa, estudiosa del folklore que formava part del grup de deixebles de Rossend Serra i Pagès (Joana Vidal, Sara Llorens, Adelaida Ferré, M. de la Gràcia Bassa, Maria Baldó, Manela Fina, Narcisa Freixas, Maria Patxot i l pròpia Mercè Ventosa) presentava el seu treball Ulisses y Polifem en la Rondallística Catalana.
El Butlletí del C.E.C. de referit mes de febrer de 1909 referia el fet així:
En la sessió del dia 2 […] (es) llegí’l treball de la senyoreta Mercè Ventosa, Ulisses y Polifem en la Rondallística catalana; treball ple d’erudició, revelant un complet estudi fet amb tota cura, y completat ab la lectura de diversos fragments de l’Odissea, d’Homer, y el reconte de vàries rondalles catalanes manifestament influides per aquelles llegendes gregues. La conferencia fou acompanyada ab la projecció de diversos dibuixos del senyor Vila.
El referit “senyor Vila” no era altre que el dibuixant Joan Vila, D’Ivori.
El treball presentat en aquella ocasió fou al cap de poc objecte de publicació per part de la indicada Secció de Folk-lore del «Centre Excursionista de Catalunya», en una edició de tirada reduïda, en paper de fil, imprès a la Tipografia «L’Avenç», de la Rambla Catalunya 14, l’any 1910, que és en el que ens basem. La referida publicació conté les il·lustracions de D’Ivori que degueren ser presentades en la referida sessió al C.E.C.
El treball mostra, bàsicament, una rondalla “arreplegada a Balaguer”, titulada Rondalla de l’home que llevava la pell de l’esquena, que reprodueix clarament diversos aspectes del relat odisseic de l’episodi d’Ulisses i Polifem, ja sia l’astúcia de deixar-lo orb, ja sia la de fugir agafat de la panxa d’un be.
En un altre entrada ens referirem a tal llegenda, recollida per Mercè Ventosa. No obstant primer ens volem centrar en el resum que en el citat treball Ventosa fa de l’argument de l’Odissea, que no deixa de ser un document primerenc de les nostres lletres, donat que és anterior a la primera traducció que en feu Carles Riba.
El resum de l’Odissea fa així:
«Vuit anys després de la presa de Troia, tots els cabdills del exèrcit grec han tornat a llurs reialmes: no més Ulisses, perseguit per l’odi de Neptú, erra per l’Occeà y no pot arribar a Itaca. Durant sa absencia, una pila de pretendents se disputen sos dominis creient-lo mort y ‘s gasten ses riqueses, menjant-se-li ‘ls remats y bevent-se-li ‘ls vins en orgies. Penéope, la seva dòna, se queda a Itaca, y els pretendents la volen obligar a escullir d’entre ells un segon marit, sent en va que plori y pregui. Per última gracia, obté poder acabar, abans de triar-se’l marit, la tela que ha de servir de llençol a Laertes, el pare d’Ulisses, y de nits desfà lo que ha teixit de dies; però se li descobreix l’astucia, y, pera evitar un terrible càstic, cal que ‘s decideixi desseguida. Mentres tant, Telèmac, fill de Penèlope, se ‘n va a Grecia a fi d’interrogar als companys d’armes de son pare, Nestor y Menelau. Mentres que ell s’està a Esparta, Ulisses estava detingut a Calipso pels encanta- ments de l’encisadora Circé. Per fi se n’escapa, però sense cap deis seus companys, y la tempestat el llença a les costes de l’illa deis Feaciens, ont es acullit per la filla del rei, la graciosa Nausicaa. La noia ‘l porta a son pare Alcinous, y Ulisses, pera satisfer la curiositat deis hostes, els conta ses aventures: com, errant per la mar desde la caiguda d’llion, s’ha escapat de Caribdis y Scylla, al cant de les Sirenes, a la maga Circé, al cíclop Polifem, als Lestrigons, a l’amor de Calipso, que’l va retenir set anys a l’illa Meravella; y enterneix a la vegada als Feaciens, que, després d’haver-lo tractat de la manera més amable, el comblen de presents y el fan pujar en un de llurs vaixells pera retornar a sa patria. Uiisses dormia quan el vaixell va arribar a les platges d’ltaca: els Feaciens el varen deixar adormit en la terra nadiva ab els tresors que li pertanyien. Quan ell s’assegura, al despertar-se, que ‘ls Feaciens no l’havien pas abandonat, se’n va a casa d’Eumea, el guardià deis seus remats y el més fidel de sos servidors, y allavores sab tot lo que li ha passat durant sa llarga absencia de 20 anys. Telèmac es retornat del seu viatge y ha escapat deis paranys que li posaven els perseguidors de Penèlope pera fer-lo morir. Arriba a casa d’Eumea y hi troba son pare, que ‘s fa reconèixer, però exigint de Telèmac el secret més pregon sobre’ls seus designis. Disfreçat de pobre, penetra en el palau, ont els pretendents devoren son patrimoni. Ningú’l reconeix, excepte ‘l goç vell Argus, símbol hermós de la fidelitat, que, mig mort en un femer ont els esclaus l’han abandonat, remena la cua y baixa les orelles així que sent acostar-se l’amo que l’ha criat, y s’esforça pera arribar fins a ell y mor d’alegria a sos peus.
«Mentrestant Penèlope’s prepara per últim recurs a prometre sa mà al pretendent que vencerà a tots sos rivals en el combat de l’arc. Però es l’arc d’Ulisses que s’ha de parar, y tots els braços són massa dèbils pera fer-ho. El captaire demana pera provar-ho, y es objecte de les burles de tots. No obstant, gracies a l’intervenció de Telèmac, li es concedit. Para l’arc ab braç ferm y sense esforç, y després, ajudat de Telèmac, d’Eumea y d’un altre servidor fidel, fa pagar als pretendents y a llurs còmplices el preu de llurs crims, immolant-los tots successivament. Allavores l’hèroe pren sa forma primera de bellesa y es fa reconèixer a Penèlope. L’endemà se’n va de la ciutat pera sustreure-sal furor deis parents dels que s’ha venjat y pera visitar a Laertes, son pare, ja vell, resident en el camp. Els seus enemics van a perseguir-lo fins allí; però, després d’una lluita curta, se conclou la pau gracies a 1’intervenció deis déus.»
En un altra entrada (vegeu-la aquí) reproduim la transcripció gairebé literal que Mercè Ventosa fa en el seu treball de l’episodi d’Ulisses i Polifem i, en una tercera (vegeu-la aquí), la balaguerina “Rondalla de l’home que llevava la pell de l’esquena”.
Il·lustració de Joan Vila, D'Ivori, a "Ulisses y Polifem en la Rondallística catalana"
Mercè Ventosa.
Ulisses i Polifem en la Rondallística catalana.
Publicacions de la Secció de Folk-lore del
«Centre Excursionista de Catalunya»
Tipografia «L’Avenç». Barcelona 1910.
De Troia a Ítaca 
