Arxius
Les vaques del sol i els insensats companys d’Ulisses, de la mà de Miquel Àngel Llauger i alguns altres.
“Vaig anar al bar i vaig preparar còctels dolços, els meus còctels complicats. Vaig mesclar licors, vaig fer tota mena de provatures; al final vaig aconseguir una combinació que em va agradar —bourbon, licor de melicotó, suc de llima dolça— i vaig amorrar-m’hi com els companys d’Ulisses a les mamelles de les vaques del sol”
Melcior Comes
Hotel Indira
.
.
.
.
Much care sustaind, to save from overthrowes
Himselfe and friends in their retreate for home.
But so their fates he could not overcome,
Though much he thirsted it. O men unwise,
They perisht by their owne impieties,
That in their hunger’s rapine would not shunne
The Oxen of the loftie-going Sunne,
Who therefore from their eyes the day bereft
Of safe returne. These acts, in some part left,
Tell us, as others, deified seed of Jove.
.
Homer’s Odysses (1614-1615)
George Chapman.
.
.
Enllà del mar ben treballat
pels bous del sol, endins del blat
[…]
Salvador Espriu
Cançó del pas de la tarda
Teníem prou galeta encara
si vam ser caparruts
menjar-nos els banyuts
del Sol en ‘quella platja
[…]
Iorgos Seferis
Els camarades de l’Hades
Traducció de Jaume Almirall
.
.
.
VAQUES
Cada vers és una baula
de la cadena que fa
que tothom vulgui escoltar
les falòrnies de la faula
Ara arriba quan l’estol
dels perduts viu l’aventura
de l’illa que és tot pastura
de les vaques del déu Sol
Un noi que li falta un bull
s’entabana i clou un ull:
s’afigura la mar blava
i un prat verd amb aquell feix
de vaques que són tot greix
i li cau un fil de bava
.
Miquel Àngel Llauger
Llum de cançó
.
.
..
.
Vitti tanti paisi, canuscìu tanti omini e patìu tanti peni dintra lu cori, e supra lu mari, lutannu pi la so vita e pi chidda di li so’ cumpagni. Ma lu stessu nun si salvau, è pi culpa di la pazzìa d’iddi nureru tutti, foru pazzi! Pirchì si manciaru li voi di lu Suli Ipiriuni, e lu Suli cancillau lu jornu di lu ritornu.
.
Omero
Odissea
tradotta in lingua siciliana
Luigi Antonio Nastasi
.
En agraïment a Miquel Àngel Llauger
per voler compartir, amb paraules molt
amables, el seu poema (Vaques)
Els ὑγρὰ κέλευθα, líquids camins, molles senderes, camins de la mar… que cal cercar, obrir, explorar. Joan Bastardas i Aida Míguez.
.
.
Qui sou, forasters, i d’on veniu pels líquids camins?
Aneu pels vostres afers, o bé a la ventura del mar
com van els pirates, que arrisquen la vida fent mal a la gent.
Himne a Apol·lo Piti
Versió de Joan Maragall. 1913
.
Oh, forasters, qui sou? D’on veniu navegant per les molles
senderes? Aneu per cap tràfec o bé correu l’aventura
com a pirates, per mar, que van errívols jugant-s’hi
la vida, i portant desgràcia als homes de terres estranyes?
Odissea, IX 254-257
Traducció (1ª) de Carles Riba. 1919
.
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar
Ausiàs March
XLVI
.
Els camins de la mar destria
la nau de l’àncora d’argent.
Tomàs Garcés
Paradís. 1931
.
Les barques de Sinera
no surten més,
perquè els camins de l’aigua
són fets malbé.
Salvador Espriu
Cementiri de Sinera. VI. 1946
.
.
Segurament per una deformació professional —que espero em serà perdonada— vull començar referint-me a una ben coneguda i també debatuda reconstrucció semàntica del mot indoeuropeu que ha donat origen al grec πόντος, ‘mar’. La comparació amb els significats que presenten les paraules del mateix origen en altres llengües indoeuropees (entre elles el llatí pons, ‘pont’, i el sànscrit pánthāh, ‘camí’) havia permès de conjecturar amb bons fonaments que el significat originari, del qual calia partir, era el de ‘camí’. Llavors, el ‘mar’ hauria estat per als grecs el ‘camí’ per excel·lència, com per als llatins ho hauria estat el ‘pont’. Tanmateix, darrerament aquesta idea ha estat rectificada i s’ha aconseguit de precisar que no es tracta d’un camí que el vianant troba obert i fressat, sinó més aviat d’un pas travessós, ple de dificultats i entrebancs, que cal franquejar. És en aquest sentit que per als grecs el ‘mar’ és ‘camí’: obstacle i lloc de pas al mateix temps, lloc per on és possible obrir-se pas; mitjà de comunicació dificultós, però que tanmateix uneix més que separa.
Joan Bastardas
Els «camins del mar» en la poesia catalana del segle xx (accés en línia).
.
.
Bosques, monstruos, soledades
.
Decíamos que el adjetivo hierós parecía referirse a todo aquello en lo que se percibe crecimiento y movimiento espontáneo, ímpetu y vitalidad intrínseca: un pez, un pájaro, un río, un bosque. A fin de considerar la cuestión de si hay además determinadas figuras divinas correspondientes a esta noción, vamos a recordar qué tipo de viaje o camino se supone que ha hecho Odiseo en la Odisea.
Se trata de un viaje o camino en el que se pierden el rumbo y la orientación, el cual, precisamente por eso, deviene espacio de investigación, visión y conocimiento. Ya en el proemio, los verbos que definen al personaje cuyo nombre por de pronto se omite son verbos de conocimiento (1.3): el «varón» es quien ha errado y conocido mucho; el anér es precisamente el que ha visto y conocido. A Odiseo lo identifican no tanto su nombre propio y su linaje como más bien sus «aventuras cognoscitivas». Odiseo mismo se refiere en cierto momento a su mucho errar y vagar en términos de «interrogar» o «explorar» las «vías del mar» (12.259, exereeíno, una forma de exeréo, está en la base de ereunáo: buscar, examinar, explorar). Ahora bien, las «vías del mar» no son nada que haya con independencia del inquirir, investigar y explorar mismo, sino que son precisamente su resultado: antes de la navegación, en el mar no hay ni vías ni caminos ni marcas por las que orientarse —el mar carece de límites; lo que no tiene límites no es, no puede pensarse ni figurarse ni conocerse en absoluto: se escurre, se escapa—. […]
.
Aida Míguez Barciela
Talar madera.
Naturaleza y límite en el pensamiento griego antiguo.
.
.
.
Joan Bastardas
«Els camins del mar» i altres estudis
de llengua i literatura catalanes
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Barcelona, 1998
ISBN: 8478269371
.
.
Aida Míguez Barciela
Talar madera
Naturaleza y límite en el
pensamiento griego antiguo
La Oficina. 2017
ISBN: 9788494615801
.
.
.
Tersites, d’Espriu. L’albardà de la Ilíada
.
.
.
.
TERSITES
.
Quin delicte no té
cap dret a l’amnistia?
Quin dring ennoblirà
la coixa melodia?
.
Als caps de reis o grans,
cascavells d’albardans.
.
S’escalfen tots al sol,
imbècils o poetes
(és el mateix). I em dol
de fer-me amb un mussol
de sangonents urpetes.
.
.
Salvador Espriu
Intencions
Per a la bona gent
.
.
.
.
.
ALBARDÀ m.
|| 1. Bufó, home que amb son parlar o amb sos posats procura fer riure els altres; cast. albardán. Lo rey Felip de França veent que’ls albardans e juglars vestien robes de drap e de seda, e altres molt riques, votà e promès que jamés en tota la sua vida no daria vestedures sues a juglars ne albardans; car mes amaua honrar de les dites vestedures les sgleyes per fer sacrifici a Deu, que no als albardans e jutglars per fer sacrifici als demonis, Eximplis, i, 282. Un folch de Masella.., essent excel·lent albardà y donat a les vanitats humanes, Cordial 46 v.o El vent, albardà foll, | xiscla i s’escampa, Espriu Cam. 52.
|| 2. Representant o comediant (Torra Thes.).
|| 3. Qui menja a despeses d’altri. Albarda per a menjar: parasitus, Nebrija Dict.
|| 4. Persona molt beneita, irreflexiva o inconsiderada (Santanyí). «Fulano és un aubardà».
Cult. pop.—Aubardà desvergonyit, mai espera lo convit (Saura Dicc.); cast.: El porfiado albardán comerá tu pan.
Fon.: əwβəɾðá (Santanyí).
Etim.: de l’àrab al-bardán, ‘el foll, el qui diu bestieses’ (Dozy Gloss. 66)..
Diccionari català, valencià, balear (Alcover – Moll)
.
.
.
.
“[…]. El mot «albardà», car a Espriu, que a més de servir-se’n a La pell de brau l’usa per exemple al poema XV de Llibre de Sinera —en un context que el refereix a l’escarni i la burla—, designa un histrió, algú que crea un cercle tancat de burla —fa riure fent burla—, una figura que una vegada Espriu exemplificà amb el Tersites de la Ilíada, que és dit en aquest poema que gosa parlar —ell, que és dels pitjors— als millors i recriminar-los. És un mot particularment significatiu de la perversió, en el món, del riure, de la burla; perquè no la dignitat que caracteritza l’humà des del punt de vista dels ideals i de l’exigència moral, sinó els histrions, hi imperen; i doncs la burla dels pitjors encalça sempre els ideals, l’esperit dels millors. […]”
.
Carles Miralles
La pell de brau: Construcció poètica, sentit i interpretacióDins de: Si de nou voleu passar. I Simposi Internacional Salvador Espriu, pàgs 98-99
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, novembre de 2005
.
.
.
.
Salvador Espriu
Per a la bona gent
Llibres del Mall, 84
Ediciona del Mall. Barcelona, 1984
ISBN: 8474562252
.
...
Hèctor als «Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics», de Salvador Espriu
.
.
.
Entre el maig i el juny de 1975 Salvador Espriu va anar escrivint una sèrie de quaranta-dues proses per tal d’il·lustrar verbalment uns dibuixos que Cèsar Estrany li havia deixat amb aquesta intenció i que representaven personatges mítics de l’antiguitat clàssica.
El dia 12 demaig de 1976 s’acabà d’imprimir a Barcelona, «a cura de Cèsar Estrany», un llibre que reproduïa els dibuixos i les proses escrites per Espriu per il·lustrar-los: Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics. […]
Espriu considerà l’edició de Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics com el final de la seva col·laboració amb el dibuixant, però ell continuà escrivint proses sobre personatges i temes de mitologia clàssica fins que en tingué cinquanta-vuit més, les quals ordenà a la seva manera amb les quaranta-dues d’am per confegir-ne el llibre Les roques i el mar, el blau, les cent proses del qual tenia llestes l’abril de 1981, en què les lliurà a Edicions del Mall.
[…]
Pel que fa a les quaranta-dues proses de Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics, Espriu no en trià els temes: els personatges que donen títol als seus textos li eren imposats pel que el dibuixant li deia que representava el dibuix i Estrany, segons explicava Espriu en un «Pròleg» seu que duia aquell llibre, havia seguit «amb un cert caprici una tria personal». Val a dir, doncs, que Espriu entenia i volia deixar clar que no havia fet res més, ell, que escriure una il·lustració verbal per a uns dibuixos i que doncs se’n rentava les mans, dels temes, car eren responsabilitat de l’autor dels dibuixos.
Aquesta distància que pren aquí Espriu es reflecteix més d’un cop en els textos, sobretot cada vegada que l’autor dels mots que acompanyen els dibuixos es veu obligat pels dibuixos a comentar representacions que ell sap que no acaben de concordar amb aspectes, centrals a voltes, atribuïts per la tradició mitogràfica als personatges dibuixats. Així, la prosa «Un silè» comença dient: «Si un autor abans esmenat per nosaltres tenia raó, ets massa jove per a ser un silè.» Abans, en efecte, Espriu havia basat una part del comentari que li mereixia «un sàtir» en la diferència entre sàtirs i silens i havia fet proferir a Pulcre Trompel·li que «Pausànias afirmava que els segons no eren sinó sàtirs vells». Després, un altre dia, incòmode davant d’un silè que no és vell, Espriu s’hi dirigeix tirant-li en cara que, segons Pausànias, no pot ser un silè.
Una Amazona – Cèsar Estrany
D’altres vegades, Espriu és més subtil, però es troba davant del mateix problema. Estrany li devia haver passat el dibuix d’una noia jove, nua, d’esquena, que es pentinava, dient-li que era Erato: Erato precisament i no només una de les muses ni cap altra d’elles. En canvi, li havia passat el dibuix d’un centaure dient-li que era «un centaure» o, igualment, el d’«una amazona». A Espriu li plaïa d’aprofitar la indeterminació per exemple per remarcar que el centaure en qüestió no era Quiró i per fer que Pulcre Trompel·li, malgrat la seva erudició, hagués de reconèixer, «força humiliat, un tros afligit», no saber «ben bé qui és». O bé prenia peu d’aquesta indeterminació per expressar, molt a les clares, tot el que anava malament en el dibuix. I en aquest sentit el de l’amazona és paradigmàtic. D’entrada diu quatre noms de possibles amazones —l’última de les quals li permet de ficar-se amb el lector— només per afegir que la del dibuix és «una simple amazona sense nom, de les de la tropa de xoc»; a continuació, i com que li sembla de veres xocant una amazona sense cavall, diu de passada que la noia acaba de sortir del bosc —hi ha efectivament uns arbres i fulles al seu darrere— «on deu haver deixat la cavalcadura». Per sort la noia té arc, sobre el qual Espriu ironitza, però la tradició posa en relació el caràcter d’arqueres de les amazones amb allò que les caracteritza fins al punt —ho sap Espriu, però no el dibuixant— de justificar-ne el nom: en efecte, els antics etimologitzaven aquest nom com significant «sense pit» i explicaven que era perquè se’l tallaven per poder disparar més bé l’arc, perquè no els fes nosa en aquesta operació. Obligat a parlar d’una noia que és una amazona però no sabem quina, sense cavall i a més a més amb tots dos pits, Espriu comenta: «Es jove, i el dibuixant no l’ha mutilada» i afegeix, un pèl cínic: «Ens en felicitem, pel plaer estètic que ens dóna la contemplació d’aquesta esplèndida figura de noia, tota sencera.» Fora de les dades mítiques, acaba ficant-se directament amb el dibuix, com abans en el cas del centaure: que «tenia la gropa una mica curta», feia que digués la senyora Marigó del centaure, i ara subratlla sobre l’amazona que es troba en una posició tan forçada, amb les cames tan obertes, que li fa por que si es mou no esquinci el paper.
.
Carles Miralles
Introducció a la publicació de
Les roques i el mar, el blau
del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.
.
.
.
.
.
.
.
.
Hèctor
.
.
«Vet aquí tot un home, un home en la seva plenitud viril», va dir l’entesa senyora Magdalena Blasi. «Musculat, amb barbes i bigotis, un nas força recte i uns ulls molt bonics. I s’ha nuat tan rebé de braços i de cames, que ni el meu susceptible pudor no pot sentir-se ferit.» Pulcre Trompel·li, en escoltar amb deferència la darrera frase, va haver de reprimir una mitja rialleta. «Va ser un heroi respectuós, un model de cortesia, un fill exemplar, un marit fidel, un pare excel·lent», precisava Pulcre. «I un protector amb un concepte agudíssim del deure, un noble defensor de la seva família, de la seva ciutat i del seu poble.» «Que simpàtic!», concedia, una mica reticent, la senyora Magdalena Blasi, que es malfiava per sistema del més petit elogi adreçat als altres. «Amb tantes qualitats, deuria tanmateix acabar, posem per cas, segons una comparança del meu temps, com el rosari de l’aurora.» «Sí, la seva mort no va ser feliç», afirmà, procurant d’endevinar l’abast de l’antiquada expressió, Pulcre Trompel·li. «No n’hi ha cap que ho sigui», tallà, eixuta, adusta, la senyora Magdalena Blasi. Pulcre es va inclinar, versallesc, davant aquella experiència octogenària. «La seva mirada és trista. El noto preocupat», prosseguia, després d’una curta pausa, la interlocutora. «És que sap la funesta sort que li toca. I també la calamitosa de la família i la catastròfica de la pàtria», va aclarir Pulcre Trompel·li. «Bah, no hi ha ningú que no ignori la seva desgràcia final», menyspreava la vella dama. «No, el casc n’és l’única causa. Ha de pesar unes quantes arroves, si no un quintar. Si se’l treia, almenys s’airejaria», observà la senyora Magdalena Blasi. «Gosaria apuntar que els seus pensaments el turmenten. I li sobren motius», va rebatre, amable, Pulcre. «Pensaments? No entenc de què em parla. Jo, que a les meves altures he posseït de tot, no n’he tingut mai cap, i no és que me’n queixi. No, el casc l’ha d’emmurriar. Que se’l llevi, que se’l llevi i se sentirà de seguida més bé», s’entossudia la sagaç contempladora. «On va, amb aquesta nosa. Jo ja patiria de migranya», va concloure, amb una enèrgica certitud, la senyora Magdalena Blasi.
Salvador Espriu
Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics.
.
.
.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985)
Cèsar Estrany – Salvador Espriu
Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics
Edició a cura de Cèsar Estrany
Barcelona, 1976
ISBN: 8440012403
.
.
.
Salvador Espriu.
Les roques i el mar, el blau.
Edició crítica a cura de Carmina Jori i Carles Miralles.
Centre de documentació i estudi Salvador Espriu.
Edicions 62. Barcelona, 1996.
ISBN: 9788429742008
.
.
.
L’Odissea en Fenosa i Espriu. Formes i paraules
.
.
XXXII
Quin preu? La vida.
Si volies pagar-lo,
la salvaries.
Salvador Espriu
Formes i paraules
.
.
.
El 1974 Salvador Espriu va escriure un conjunt de petits poemes, inspirats en l’obra de l’escultor Apel·les Fenosa, un apassionat del món clàssic, constant recreador d’escenes mitològiques i de personatges i episodis homèrics. El 1975, aquests poemes varen ser publicats, amb l’acompanyament de fotografies de l’obra de Fenosa, en una edició preparada per Francesc Vallverdú.
.
.
.
Algunes de les obres de Fenosa, recreades poèticament per Espriu, són de temàtica homèrica, com aquest bronze Penèlope, de 1947
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Reproduïm a continuació les fotografies de Polifem cec i d’Ulisses i les sirenes, amb el corresponent text d’Espriu que l’acompanya:
.
.
Apel·les Fenosa
Polifem cec. Bronze. 1949
.
.
XXXI
T’amuntanyaven,
pastor, folcs de tenebra,
fins que l’hivern davalli.
Després, captaire
front sangonós, demanes
esguards a portals closos.
.
.
Apel·les Fenosa
Ulisses i les sirenes (fragment). Bronze. 1945
.
.
XXXVI
Lligat al pal i sord
als vols, als cants malèfics,
príncep, escolta
com molt endins et parla,
enllà d’esculls, d’anquines,
d’ignorades escales
on tocarà la barca,
el tenaç, solcadíssim
pensament que governa
freus de retorn.
.
.
El 2000 s’edita el disc d’Ovidi Montllor, amb Toti Soler, Homenatge a Apel·les Fenosa, en el que s’hi inclouen els poemes d’Espriu de Formes i paraules.
.
.
.
.
.
.
.
Salvador Espriu
Formes i paraules
Aproximació a l’art d’Apel·les Fenosa, en homenatge
Edicions 62. Barcelona, 1975
ISBN: 8429710752
.
.
.
Seferis i Espriu evoquen Andròmaca
..
.
Andromaque, je pense à vous!…
Charles Baudelaire. Le cygne
.
.
.
XVII
Astianacte
.
Ara que te’n vas emporta’t també el nen
que veié la llum sota aquell plàtan
un dia que ressonaven trompetes i lluïen armes
i els cavalls suats s’ajupien per tocar
la verda superfície de l’aigua
a la bassa amb llurs narius humits.Les oliveres amb les arrugues dels nostres pares
les pedres amb la saviesa dels nostres pares
i la sang del nostre germà viva sobre la terra
eren una ferma alegria una fèrtil norma
per a les ànimes que comprenien llur prec.Ara que te’n vas, ara que el dia de rendir comptes
sorgeix, ara que ningú no sap
a qui ha d’occir ni com ha d’acabar,
emporta’t el nen que veié la llum
sota les fulles d’aquell plàtan
i ensenya-li de meditar sobre els arbres.
.
Iorgos Seferis
Mithistòrima
Traducció de Carles Miralles.
.
.
.
Comiat d’Hèctor i Andròmaca. Gravat de la paràfrasi de la Ilíada de Loukanis (Venècia, 1526). Gravats atribuïts a la familia d’impressors de Nicolini da Sabbio.
.
.
.
.
ANDRÒMACA
.
Just en sortir del bany, una serventa l’ha assabentada de la mort de l’home que ella sempre va estimar, una mort que tots dos pressentien propera. La dona ha creuat els braços damunt el pit, inclina amb resignació el cap gairebé fregant l’espatlla dreta, tanca els ulls i recorda, endinsada en el seu íntim mirall, la serenor del passat. Però no s’hi aturarà gaire, perquè endevina el llarg i complex futur que l’espera. Sí, la vida pròpia és certament un rierol, però sovint triga molt, per al qui amb ell arrossega, a perdre’s en l’engolidora basarda del mar. La dona ha complert, fidel, tots els seus deures. Sap també que no trairà mai ningú, que es comportarà amb rectitud fins amb els que li imposarà per la força l’esclavatge que la seva clara estirp no hauria de tolerar. Però ella és massa intel·ligent per sentir-se enemiga dels vencedors. Admet només circumstancials adversaris, pobres nàufrags, com ella mateixa, en l’aiguabarreig darrer. Mirarà de salvar el fill que li queda. Procurarà de vetllar, sol·lícita, pels que tindrà d’altres unions que no desitja. Plora sense llàgrimes el seu infortuni. Després, de seguida, es vestirà i emprendrà de nou el rar i entrebancós camí. I nosaltres, admiradors d’aquesta bella i coratjosa figura, ens apressem a acompanyar-la amb un respectuós silenci.
.
Salvador Espriu
Les roques, i el mar, el blau..
.
.
Iorgos Seferis
Mitihistòrima
Introducció i traducció de Carles Miralles
Poesia dels Quaderns Crema, 6
Edicions dels Quaderns Crema. Barcelona, 1980
ISBN: 9788485704057
.
.
.
Salvador Espriu.
Les roques i el mar, el blau.
Edició crítica a cura de Carmina Jori i Carles Miralles.
Centre de documentació i estudi Salvador Espriu.
Edicions 62. Barcelona, 1996.
ISBN: 9788429742008
.
.
.
Sirenes
.
.
.
DAMUNT MON VAIXELL
Damunt mon vaixell
l’arc de Sant Martí
com un gran cinyell.
Totes les sirenes
engronxant-se en ell.
.
Joan Salvat Papasseit
L’irradiador del port i les gavines
.
.
.
.
LES SIRENES
.
«Prop de nosaltres, filles de l’Aqueloo, que corre entre l’Acarnània i l’Etòlia fins a desembocar al Jònic, naixien les Sirenes, amb ales i cossos d’ocells i amb rostres i pits bonics, túrgids, de dona. Al principi, doncs, nimfes fluvials, torrents i cascades varen contribuir a disciplinar les seves veus, ja des del començament pura harmonia. Ignoro el motiu que les va dur a la llunyana Creta, a la banda d’Aptera, on varen provocar les Muses en una lluita musical. Victorioses les qui he indicat en darrer lloc, varen arrencar, en puniment, les plomes de les Sirenes i es coronaven amb aquestes despulles. Emplomissades a poc a poc de nou, les Sirenes varen fugir, profundament ferides i avergonyides de la derrota, i triaven com a estada el paratge on s’obre, al nostre ponent, l’estret de Sicília. Veïnes d’Escil·la i Caribdis, ignoro el seu nombre. S’apliquen amb tenacitat al cant i duen a les mans, també de dona, delicats instruments de corda, que sospito que les han d’engavanyar. Res de comparable a la melodia i a la dolcesa de les seves cançons, a les orelles humanes. Res, però, de més perillós. Qui les escolta oblida deures, família, pàtria, tota rectitud, i corre cap a elles, als prats plens de flors, on troben la mort. Les Sirenes se’ls mengen i s’asseuen després damunt els blancs ossos. N’hi ha, es diu, a milers. Des d’aquests incòmodes setials, les Sirenes, estudioses i dolentes, no es cansen d’afinar les cordes vocals, i les dels aparells. Per què són tan perverses? La maldat és de debò un dels misteris més foscos i tristos del nostre món de tenebror.» Tota aquesta tirallonga va mormolar, sense perdre alè, Arístocles, una mica inebriat, mentre Euforió, que també havia begut un bri de massa, fingia escoltar-lo, tot empassant-se badalls amb entrenat respecte.
.
Salvador Espriu
Les Roques, i el mar, el blau
.
.
Salvador Espriu.
Les roques i el mar, el blau.
Edició crítica a cura de Carmina Jori i Carles Miralles.
Centre de documentació i estudi Salvador Espriu.
Edicions 62. Barcelona, 1996.
ISBN: 9788429742008
..
.
.
.
Salvador Espriu com a Ulisses ja vell i que encara la mort
.
.
.
HO VOLDRIA DIR AMB ELS MEUS LLAVIS DE VELL
..
.
Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985)
Camino l’últim solc, després vindrà el desert.
Sota claríssims cels, escolto com el vent
em diu el nom guanyat, aquest meu nom: «Ningú.»
Seran temps de repòs, i em decanto a mirar
per darrera vegada la llum d’un llarg ponent.
Ara, sense cap por, tot sol, m’allunyaré,
nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.
.
Salvador Espriu
Les hores
.
.
Referents a l’Odissea:
.
.
Ulisses li diu a Polifem:
“Cíclop, ¿em preguntes el meu nom gloriós? Jo te’l diré. […] Ningú és el meu nom i Ningú m’anomenen la mare i el pare i tots els altres companys”.
Odissea, IX, 364-365. Traducció de Joan Alberich i Mariné
.
.
Tirèsias, en el regne dels morts, diu a Ulisses:
“…Tu […] tornaràs a casa malament i tard en una nau aliena, després d’haver perdut tots els companys. A casa teva, també hi trobaràs desgràcies: uns homes insolents, que devoren els teus béns i pretenen la teva esposa divinal oferint-li obsequis de noces. No obstant això, quan tornaràs, et venjaràs dels seus actes violents. Després d’haver llevat la vida als pretendents dins el teu palau, mitjançant un engany o obertament amb el bronze punxegut, aleshores agafa un rem ben manejable i vés-te’n fins que arribis a pobles que no coneixen la mar ni tasten el menjar assaonat amb sal. Tampoc aquests pobles tenen notícia de les naus de proes rogenques ni dels rems manejables, que són les ales de les embarcacions. Et donaré un senyal ben clar, que no has d’oblidar mai. Quan un altre caminant, en topar-se amb tu, et digui que portes una ventadora [1] a l’espatlla gloriosa, llavors clava a terra el rem manejable i fes sacrificis esplèndids al sobirà Posidó, un moltó, un brau i un garrí que ja munti les truges, retorna cap a casa i ofereix hecatombes sagrades als déus immortals, que posseeixen el cel espaiós, a cadascun d’ells en el lloc que li pertoqui. A tu, lluny de la mar, t’arribarà una mort molt suau, la qual et llevarà la vida quan estiguis gaudint d’una vellesa plaent, i, al teu voltant, la gent serà feliç. Tot el que et dic és veritat”.
[1]: Eina agrícola en forma de pala, emprada per a ventar el gra.
Odissea, XI, 113-137. Traducció de Joan Alberich i Mariné.
..
Comentari, a càrrec d’Enric Sòria:
.
.
Enric Sòria (Oliva, la Safor, 1958)
El poema consta de vuit alexandrins de ritme iàmbic aparellats per la puntuació i el sentit, que al seu torn formen dos blocs de quatre versos. Cada vers, tret d’un, té una cesura ben marcada en la sisena síl·laba, i tots acaben en vers agut, amb notable predomini de la vocal e tancada. Se n’exceptuen el primer vers de cada bloc de quatre, que acaba en ar, i el últim del primer bloc, que és el vers central del poema, ja que en ell se’ns diu qui és l’home que ens parla: aquell que va guanyar el nom de Ningú.
Es tracta, docs, d’un poema breu, de factura clàssica, extraordinàriament articulat i travat. A pesar de l’agilitat dels iambes, les pauses de la puntuació i la sòlida estructuració del conjunt, sumades a la cadència reflexiva de la veu, donen una impressió de serenitat lapidària, només trencada, o qüestionada, per la nota inquietant de l’últim vers. Aquest, amb les repeticions intensificadores i l’aliteració final, és un vers de veres poderós. D’altra banda, amb l’equivalència final entre nit i Déu, ens revela finalment de què (o fins on) ens estava parlant aquest poema i quina mena de desert és el que Ningú ha de travessar. El final, més que concloure, obri el poema, amplia el seu sentit i ens deixa una sensació inconcreta de vastedat i de perill (amb la incertesa dels tractes amb la mort o amb el profund déu de l’interior de l’home) i alhora de resolució. Abans d’arribar-hi, la qualitat marmòria dels versos anteriors, tan evident en el to adolorit, però serè, o distanciat, de l’inici (“Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar”) és la que marca el to i impregna la lectura. El temps de repòs final es preludia en aquesta guanyada serenitat de la veu que es disposa a seguir, sense por, el camí.
Per a entendre millor el poema, convé recordar que, com passa sovint en la poesia d’Espriu, forma parella amb un altre, l’immediat anterior, que n’amplia i, en certa manera, n’aclareix les implicacions. Transcric, doncs, els versos pertinents: “Oblido dolçament les ones i les hores, / i la por de morir m’esdevé una tranqui·la / mirada de caminant molt cansat a la porta / de l’hostal silenciós i càlid de la nit. / Enllà quedava la remor de les amples aigües, / em criden al repòs del profund desert, / el meu maligne nombre se salva en la unitat.”
Com veiem, la situació i les expectatives d’aquest Ulisses no són exactament les de l’heroi de l’Odissea, ni cal que ho siguen, ja que només es tracta d’una contrafigura de l’autor. De l’heroi homèric importen el seu nom, Ningú, i el seu llarg viatge lluny del mar; un viatge que, en ser l’acompliment d’un destí conegut, és també un itinerari conscient cap a la mort. L’Ulisses d’Homer ha d’arribar a un lloc on no coneixen el mar. El Ningú del poema ha arribat a un punt en què ja no el recorda. El viatge és interior, com el seu Déu. Allí on acaben els solcs dels sembrats, l’ombra dels homes, comença el regne inhòspit del desert (a Egipte, el desert d’Occident és “la terra que estima el silenci”, el país de la mort). En el seu viatge, Ulisses ha guanyat el seu nom, ja és Ningú, i ha guanyat també el coratge per iniciar l’última travessia, després d’acomiadar-se de la darrera llum. Les aspres sibil·lants de l’últime vers ens avisen que el repòs que el profund desert promet ha se ser conquerit a través “de la sorra i de la set”. Només així el “maligne nombre” quedarà salvat (alhora anihilat i resolt) en la unitat última. Allà on les paraules U i Tot, com Ésser i No-res, són intercanviables.
.
Enric Sòria
Vora el desert nocturn. “Ho voldria dir amb uns llavis de vell”. 2003.
Inclòs a “En el curs del temps”.
.
Salvador Espriu
Cementiri de Sinera. Les Hores. Mrs. Death.
Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.
Edicions 62. Barcelona, 2003-
ISBN: 9788429753950
.
Homer
L’Odissea
Introducció, traducció i notes de Joan Alberich i Mariné.
Edicions La Magrana. Barcelona, 1998
ISBN: 9788482641157
.
Enric Sòria
En el curs del temps
Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana
Editorial Moll, Palma (Mallorca) 2010
ISBN: 9788427311176
.
.
Espriu: Aquil·les i Patrocle
AQUIL·LES I PATROCLE
Que ningú no s’apressi a formular cap judici temerari. El jove estès, d’una constitució física potser ambígua, és mort i va morir lluitant intrèpid, amb coratge, contra un heroi més experimentat i poderós que ell. L’altra figura es
desconsola prop del cadàver. Varen ser des de la infantesa amics inseparables, i el mort va acompanyar i aconsellar sempre el qui encara és viu, una mica més jove que aquesta recent víctima de la implacable guerra, la qual engolirà de seguida el matador de l’ajagut i, molt poc temps després, el qui ara, en lamentar-se, es decideix a una funesta venjança. No és cert que el difunt no pensés mai en el regne de les ombres. Tanmateix, sense gaire imaginació, no es lliurava a cabòries morboses i va vetllar tothora, fidel i recte, per la integritat i l’honor del seu company. Honor, un sentiment avui gairebé incomprensible. Aquesta qualitat moral —escessiva, fora del punt just que anomenem seny, en l’ànim de l’aquí afligit— va ocasionar la destrucció d’una antiga ciutat i va fer que es vessés a dolls, sota l’impassible somriure dels déus, la sang de molts innocents. Però no he de contar la història que tothom sap o ha de saber. Sols recordaré que el plorós, quan al seu torn va caure, enyorava en la fosca la lenta, quieta suavitat de la llum. Príncep del més alt llinatge, fill d’una nereida, descendent de l’incest de la terra i el cel —i els designem, després de sopesar-ho, sense majúscules, que no ens agraden—, voldria pujar a la claror dels prats, a la carícia de l’oreig en els arbres. Fins s’avindria a cavar i a llaurar, com el pobre conreador d’un camp ben humil. Perquè aquesta vida nostra, sovint tan dura i amarga, és l’únic fràgil suport de la breu misèria de l’home, el prim envà alçat entre ell i l’enigma d’un basardós camí sense retorn.
Salvador Espriu.
Les roques i el mar, el blau.
Salvador Espriu.
Les roques i el mar, el blau.
Edició crítica a cura de Carmina Jori i Carles Miralles.
Centre de documentació i estudi Salvador Espriu.
Edicions 62. Barcelona, 1996.
ISBN: 9788429742008
De Troia a Ítaca 