Penèlope, so, la mar vigi, mentre fi, i fa i desfà la te. «Afegiu un la», de Gerard Vergés

.

.

.

Afegiu un la

.

.
A Jesús Massip,
poeta des de sempre,
amic des de sempre

.
.
Escruta l’horitzó, la mar vigi
en silenci Penèlope. Està so.
Pel cel d’atzur una gavina vo;
s’esmuny, entre les algues, una angui.
.
I, mentre la filosa fila i fi,
la discreta Penèlope es conso
imaginant Ulisses que rodo
vagant pel món i anant de roda en pi.
.
Aquí la mà que fa i desfà la te,
i allí —pensa Penèlope— la ga
d’una brisa feliç inflant la ve.
.
Però nau ancorada no fa este.
I Ulisses, lluny, en una amena ca,
besa Circe i les sines li desce.
.

.
Gerard Vergés
Lliri entre cards (1988)

.

.

.

.

Gerard Vergés
Poesia completa
1982 – 2014
A cura de Sam Abrams

Óssa menor, 347
Edicions Proa. Barcelona 2015
ISBN: 9788475885926

.

.

.

 

 

El νόστος (nóstos) de Joan Teixidor. «Com Ulisses pel pèlag i el fill pròdig pels camps. Ve l’hora del retorn, veig la casa dels avis.»

.

.

…..Sense art, no puc viure. Sempre en portaré la corona.
Quan ja és vell, el poeta encara canta Mnèmosine, i jo també
entonaré l’himne triomfal d’Hèracles.
…..Mentre el sorollós Dionís m’atorgui el seu vi,  jo sentiré
ressonar la lira de les set cordes i la flauta de Líbia i no
abandonaré mai les Muses que m’han admès en els seus cors.

Eurípides

.

.

.

PRÒLEG

.

La petita ciutat encara m’acompanya

i el riu que la travessa em farà de camí;

ara que ja arribo a l’última frontera

i només em tocava viure en el record.

.

Hi haurà plany i joia en la meva complanta

i una llum de tardor en les hores d’estiu;

el blau és net i pur i el verd una catifa

i la nit que m’abriga és un seguit d’estrelles.

.

Anem pel món perduts tot al llarg d’aquest joc,

imaginant paisatges i un lloc per somiar,

el reialme perdut de la nostra infantesa

i una tarda oblidada fan amarg el somriure.

.

L’horitzó ja no hi és, va fugint i s’escapa.

Cansat i decebut arribaré a l’origen,

Com Ulisses pel pèlag i el fill pròdig pels camps.

Ve l’hora del retorn, veig la casa dels avis.

.

Joan Teixidor i Comes
(Olot, La Garrotxa, 1913 — Barcelona, 1992)

Joan Teixidor
Fluvià (1989)

.

...

.

.

.

.

.

Pròleg. La petita ciutat és Olot, on va néixer Joan Teixidor el 8 d’abril de 1913, al carrer Bellaire, num. 4. El final del poema recorda els últims versos d’«Un cel morat em volta»: «Cap a la primavera viatgem,/una altra infantesa ens espera». En aquest passatge el poeta invoca el retorn d’Ulisses a Ítaca per la mar Jònica a L’Odissea i la paràbola del fill pròdig a Lluc 15, 11-32. La casa dels avis Teixidor era i és a l’actual Plaça Abat Oliva de Ripoll. Hem respectat la divisió estròfica del manuscrit autògraf conservat a l’Arxiu Familia Teixidor i la còpia del mecanoscrit que conservo en el meu arxiu.

D. Sam Abrams

.

.

.

.

Joan Teixidor

Una veu et crida
Obra poètica (1931 – 1989)
Introducció, edició i notes: D. Sam Abrams

Biblioteca Fundació Valvi, 23
Curbet edicions. Girona, octubre de 2013
ISBN: 9788494130298

.

.

.

Argos, a l’Odisseu de Bartra

..

.

..

.

III. ARGOS

.

.

Va reconèixer Ulisses en l’home aquell que venia,

i bellugant la cua, acalà totes dues orelles:

ja no tingué la força per córrer cap al seu amo.

L’Odissea

.

.

.

.

.

.

.

.

Primer fou la flaire.

Argos, ajaçat al pedrís del casal de Penèlope, amb el cap entre les dues potes estirades, alçà els ulls de­vers el pujol que tenia enfront, més enllà de la pollan-creda, i enravenà la cua. Sempre era primer l’ensum en tot. Aquest cop li havia pervingut després d’un entreviament de flaires de mareselva, de most i de femer. Flairar era recordar i conèixer. La flaire que venia del pujol, abans de dur al seu instint la seguretat de la pre­sència que anunciava, fou per a ell com un enlluerna­ment dolorós, com una cavalcada d’imatges i sons on es mesclaven el seu propi passat i reminiscències de la raça: homes ombrívols coberts de pells que fumejaven sota els aiguats, resquills de sol que queien com una pluja d’or de les branques d’arbres gegantins en selves inacabables, coltells que brillaven com un llampec, l’adollament dels corns que pujava com una fumarel·la sonora, l’olor de la sang damunt d’una pedra que els sacrificis havien consagrat, la sentor dels fonollars, les potes i els ulls del senglar que, en l’agonia, es regirà contra Ell i el va atènyer al taló…

Era la flaire d’Ell. No hi havia dubte.

Portada de la primera edició d' "Odisseu" (1953). Disseny de Pere Calders.

Sense deixar de mirar el camí que migpartia el cim

del pujol, Argos, presa d una certitud joiosa, intentà alçar-se del pedrís. Es remogué dues o tres vegades damunt de les seves potes, però s’aclofà. Era inútil. Mai no s’havia sentit les potes tan baldades com aquell matí, ni mai una tan gran feblesa no s’havia apoderat del seu cos. I tan bell que hauria estat poder-se llançar, corrent, per aquell camí i arribar al cim al mateix temps que Ell, que hi pujava per l’altra banda! Les sentors de mareselva, de most i de femer s’esbarriaren dintre d’una ampla ràfega que començà a bu­far pel cantó de la mar. Oh la sentor de salobre davant de la qual reculaven sempre totes les altres sentors! Però, cosa estranya, la d’Ell hi persistia, potser més in­tensa encara, més evident. Argos amollà un grinyol planyívol, i de la mateixa manera que s’havien esvaït les sentors dintre les ràfegues marines, s’apagaren din­tre d’ell les imatges d’homes ombrívols, selves, col­tells, senglars, sentors de sang i de fonollar i el so dels corns…

Argos esperava, panteixant i amb els ulls ben oberts. El paisatge es reflectia, mínim i intacte, dintre les fosques pupil·les del gos: la delicada línia del camí que començava després del pontarró de fusta i s’enfi­lava giragonsejant cap al cim del pujol, els pollancs mig despullats de fulles, el blatdemorar, a la dreta, com un canyissar esclarissat, el núvol blanc que, des­prés d’haver passat per davant del sol, fugia cap a l’est… I tot, fràgil, infinitament minúscul, depenent d’un gest del cap del gos o de l’aclucall de les verme­lles i llagrimejants pupil·les. Però les parpelles no es cloïen. De sobte, dintre de cadascuna de les pupil·les d’Argos, l’arc del cim es va rompre i la figura d’Ell aparegué, nítida i irrisòria, com un insecte arrapat al caire d’una fulla, retallant-se contra el cel del matí. Lentament, alçà el braç dret, es posà la mà al mig del front, a guisa de pantalla, i romangué així una estona. La sentor d’Ell, ara, l’atenyia com una sageta. Argos tornà a grinyolar i clogué els ulls…

Quan els obrí de nou, Ell anava davallant amb passa lenta i segura vers el casal. Dins dels ulls del gos el paisatge semblava anar canviant, anar-se ordenant d’una manera diferent entorn de la petita figura viva. Hom diria que els arbres, el sol, el cel, el camí, tot allò que adés havia estat unes imatges definides en elles mateixes, ara només existia perquè la presència d’Ell, que continuava avançant, ho exigia i justificava, i que si Ell no hi fos tot s’esfondraria irremeiablement, tor­naria a deslligar-se de significació, a flotar en la cons­ciència contemplativa d’Argos, que és com havia estat durant anys i anys…

Quan els passos d’Ell ressonaren a prop, Argos ja no deixà de grinyolar, capjup.

-M’has reconegut, Argos? —féu la veu.

I immediatament després de la veu, el gos sentí que uns dits li agafaven la pell flàccida que li penjava de sota la mandíbula estirant-la suaument, li feien aixecar el cap. D’antuvi, del seu antic amo només va veure els ulls, uns ulls que es clavaven en els seus com dos sols obscurs, l’antiga mirada, entenedora i difícil, que comandava i acariciava; després veié el front alt i llis, clivellat per aquelles tres profundes arrugues que li donaven una retirança pètria, el nas recte, d’amples badius, finalment, la boca, grossa, lleugerament caiguda, amb una soledat pròpia, de la qual el somriure de compassió semblava penjar, re­tenir-se. Però quan Ell es féu un xic enrere i Argos pogué veure el rostre total, vast i escrutador, sentí que una esgarrifança de felicitat recorria tots els seus membres. I Argos lladrà.

Argos lladrà una vegada, s’aturà, i reprengué. La mà d’Ell, lenta i amanyagadora, s’esllavissà des de da­munt de les orelles fins al començament de la cua. I Argos lladrà per tercera vegada. Després, esgotat per l’esforç, panteixant, s’adonà vagament que Ell s’aixe­cava i, fent una passa llarga, entrava al casal. Aleshores aclucà els ulls, i enmig de l’abaltiment que l’anava en­vaint, l’eco dels corns es barrejà amb un grall llunyà… Pel cel volava un corb.

[…]

.

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982)

.

Agustí Bartra
Odisseu

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Odisseu. Agustí Bartra

Edició a cura de Sam Abrams

Il·lustracions de J. M. Giménez Botey.

Ed. Proa.  Barcelona, 2008

ISBN: 9788484374558

.

.

.

.

En record de Theo Angelopoulos. Joan Elies Adell evoca “La mirada d’Ulisses”

.

La sempre atent Oreto Doménech @ariadnalaberint, em piula aquest matí:

.

@OdisseuTersites ves.cat/a4Nr “La mirada d’Ulisses”, de Joan Elies Adell

…

.

Theodoros Angelopoulos (27-04- 1935 – 24-01- 2012)

Justament els diaris, la ràdio i els telenotícies ens parlen de la mort accidental, atropellat per una moto, de Theo Angelopoulos, el director de “La mirada d’Ulisses” (To vlema tou Odyssea), la pel·lícula a la que (com tantes altres obres), encara  no ens hem referit.

Amb el fil, doncs, que ens facilita l’Ariadna, arribem al poema de Joan Elies Adell, que aquí transcrivim en homenatge a Angelopoulos.

El poema està publicat a Poetica.net, on també hi ha la traducció a l’anglès a càrrec de Sam Abrams. Tot un luxe.

Callem i que parli Joan Elies Adell:

.

.

.

LA MIRADA D’ULISSES

.

.

¿És aquesta realment la primera pel·lícula,
la primera mirada?
TO VLEMMA TOU ODYSSEA

..

.

.

Joan Elies Adell (Vinaròs, el Baix Maestrat, 1968)

Potser tot coneixement no comença
amb els ulls. Potser, quan la meua mirada esdevé
mirada, no hi ha cap responsable,
algú a qui són degudes les coses. Potser són
els meus ulls avesats a les distàncies,
orbs de tanta mirada, els qui no saben encabir
aquest fragment de deliri, aquest rostre
inèdit i il·legible, que al desordre de les imatges
s’aferra. Potser, desitjós d’un esguard de xiquet
que tot ho reinventa (aquella mirada
capaç de, al caos, donar-li forma), no m’adono
de la urgència del present, dels ulls de l’ara,
del valor i dels límits de cada metàfora.
Si sóc un col·leccionista de mirades
desaparegudes, ¿per què també sóc incapaç
d’imaginar les mans que ara m’obliden,
de retrobar la innocència
de qui mira per primera vegada?

.
No sé on vaig. Sovint vaig creure que ho sabia.
Ítaca és la fi del viatge, però el viatge continua.

.

Joan Elies Adell

Font: Poetica.net

.

.

.

.

.

.

.

.

..

.

.

Podeu veure aquí la notícia a TV3

.

.

.

En la mort de Paris [Paris, at death], de Sam Abrams

.

.
.
.

.

 

.

PARIS, AT DEATH

 

Even though the godesses used him
for their private sport; even though he jilted
his modest hillside wife and drove her
to her death in the end; even though
he betrayed Menelaus’s unsuspecting
trust and disgraced himself; even though
he brought his father’s kingdom to ruin
and saw his brothers slaughtered before his eyes,
the luring scent of her body, the subtle fire in her eyes,
the quenchless taste of her lips, the arousing touch of her skin
were well worth it, well worth it all.
D. Sam Abrams
Into Footnotes All Their Lust. Tot el desig a peu de plana.

.

.
.
.

EN LA MORT DE PARIS

.

Malgrat que les deesses el van utilitzar
per al seu esport privat; malgrat que humilià
la seva dona, una modesta dona de muntanya,
i que acabà abocant-la a la mort;
malgrat que va trair la confiança de Menelau,
que no s’ho sospitava, i ell mateix es va deshonorar,
malgrat que arruïnà el regne del seu pare
i que davant els seus ulls va veure assassinats els seus germans,
l’atraient aroma del cos d’ella,
el subtil foc que en els seus ulls hi havia,
el gust insaciable dels seus llavis,
l’excitant tacte de la seva pell,
bé s’ho valien, bé s’ho valien tot.

.

Traducció: D. Sam Abrams / Joan Margarit
[“La traducció d’aquest poema és una versió consensuada feta amb Joan Margarit, old pro de les versions de poesia”]

.

.

.

.

. 

 

D. Sam Abrams.

Into Footnotes All Their Lust. Tot el desig a peu de plana.

Col·lecció Óssa Menor, 246.

Edicions Proa. Barcelona, 2002.

ISBN: 9788484375524

.

.

.

 

Odisseu, de Bartra

.

.

.

.

.

Odisseu

.

Prefaci

.

Portada de la primera edició (1953). Disseny de Pere Calders.

Durant anys, l’Odissea fou per a mi un poema no necessari. El vaig llegir en la meva adolescència, perquè calia conèixer Homer, però no hi vaig tornar fins molt més endavant en la vida. En l’endemig, Homer m’infonia un cert respecte distant i massiu, m’era aliè. Quan hi vaig fer acostament de nou, a Mèxic, no puc pas dir que el poema homèric m’agafés com un arravatament fulgurant: se’m donà, aquesta vegada, d’una manera tan senzilla i profunda alhora, tan sense sorpresa, que fou com el retrobament de quelcom que havia tingut sense saber-ho. En un mot, em vaig adonar que jo sempre havia viscut en la llum d’Homer i, també, que Ulisses havia deixat d’ésser per a mi una mena d’aventurer entre una guerra i un retorn que ell mateix, Ulisses, semblava complaure’s de no fer massa pressós. L’heroi d’Homer, tan fèrtil en ginys, em guanyà, m’imposà la seva vigència immortal, quan vaig comprendre que la meva vida, com a ell el seu destí, m’havia convertit en un esclau de la tornada. Aleshores, la seva figura se’m feu gegantinament interior, lluminosament accessible.

[…]

.

Agustí Bartra

.

.

.

.

.

Odisseu. Agustí Bartra

Edició a cura de Sam Abrams

Il·lustracions de J. M. Giménez Botey.

Ed. Proa.  Barcelona, 2008

ISBN: 9788484374558

.

.

.