Paràbola sobre la ceguesa (d’Homer), a l’Extinció, de Sebastià Alzamora

.

.

And poor old Homer blind, blind, as a bat

Ezra Pound
Canto II

.

Orb  com una rata pinyada […]  Homer…

Sebastià Alzamora
L’Extinció

.

.

.

Escrivia:

Primera paràbola sobre la ceguesa. Orb com una rata pinyada, el vell i bon lladre Homer s’encaminava cap a Es­mirna, de bracet d’un companyó que havia fet per aquells camins que només ell coneixia. Es dirigien a un prostíbul ben conegut pels ciutadans d’aquell indret, que era regentat per una puta tan vella com el mateix Homer. Aquesta bagassa era coneguda amb el nom d’Europa, i, tot i que era protagonista de diversos coverbos i facècies populars, relatius a blennorràgies, gonorrees, lladelles i tota casta de xacres afectes als baixos, no deixava de ser una antiga i bona amiga d’Homer, i aquest sabia que ell i el seu mosso podien esperar-ne els beneficis de les comoditats que el cansament dels seus cossos exigia. Feia vint anys que Homer havia marxat d’Esmirna i mai fins aquell dia no hi havia pogut tornar, de manera que ja eren molts els qui el donaven per mort, gairebé tants com els pretendents a ocupar el jaç que Europa li reservava, sempre net i adesat, per si mai es decidia a revisitar el seu bordell. I avui era el dia en què Homer tornava a Esmirna i ho feia sense cap més possessió que la companyia i l’assistència del seu jove amic, però sense un ral dins la bossa, perquè ja feia anys que havia perdut la joventut i la vista, i ningú no mena­va por ni respecte a un lladre en aquelles condicions, per molt temut i sanguinari que hagués estat en altres èpoques: Homer, en efecte, era un lladre molt cercat, però d’un temps ençà, quan topava amb agutzils o sol­dats, el deixaven anar amb condescendència, ruixant-lo amb un plugim de befes doloroses. Aleshores Homer se sentia atacat per la melangia, i referia al seu company el relat de com havia estat, de jove, hostaler a la Bretanya, cap d’una família bella, pacífica i temorosa del Destí, i amo d’un negoci modest però pròsper. Se’l menjava, però, en aquells dies calmosos, una estranya recança: te­nia necessitat de recórrer terres llunyanes, i s’enyorava de llocs remots i ignorats que mai no havia de conèixer, si no era al preu d’abandonar casa, fortuna, fills i muller. Tanmateix es va determinar a fer-ho quan va conèixer un músic insòlit sobre el qual era capaç de divagar temps i temps, enraonant i inventant històries; en qual­sevol cas es devia tractar d’un home francament singu­lar, que li havia produït un impacte extraordinari. Gràcies a l’impuls que en va saber treure, Homer es va endinsar continent endins, convertint-se en un bandejat cèlebre, fins al punt que la plebs havia arribat a atribuir-li l’autoria d’una certa obra poètica. Però sobretot, l’entrega a un vagareig inajornable havia compensat Homer amb la coneixença d’Europa, la prostituta d’Esmirna, el verta­der amor que havía conegut al llarg de la seva vida, ja tan dilatada com atzarosa.

I ara hi tornava. Al cap de vint anys tornava a Es­mirna per reposar el cap damunt la falda del seu amor, perduts el nom, la força i les possessions, i ric tan sols d’un gaiato i de les atencions d’aquell noi que es deia el seu deixeble. Caminaven pels carrers i les places porticades de la ciutat, i, tan trista i desolada devia ser la seva estampa, que molts els oferien almoina, o, si més no, un plat de calent a la seva taula. Homer anava foragitant els samaritans amb renecs i improperis, i d’aquesta ma­nera acabaren trobant el portal del prostíbul d’Europa. Quan hi arribaren tot foren festes per part de les meu­ques, car totes coneixien el vell i bon lladre Homer: les més velles, perquè hi havien conviscut molts anys enre­re; les més joves, perquè anaven amb el cap ple de les històries que se’n contaven i amb els ulls humits pel gest de la seva madona, que cada dia preparava el llit per a aquell desconegut que tots donaven per difunt. Final­ment Europa davallà les escales i, amb els seus ulls ena­morats, veié tot el vestíbul de casa seva ple de la huma­nitat d’aquell rodamón que tornava amb el propòsit de deixar-se estimar per ella fins a la mort. Ho acceptà se­renament, sense sorpresa, amb l’alegria segura de qui rep una paga justa. Somrigué contemplant com Homer espantava els pretendents amb les últimes engrunes de la seva llegenda ferotge, i després l’abraçà i el besà entre els cridets d’emoció de totes les altres putes. Homer demanà llavors, commogut, pel seu companyó, i fou gran la seva sorpresa quan li respongueren que no havien re­parat, a la seva arribada, que anàs acompanyat de ningú, i que si de veres un jove havia vingut amb ell fins a la casa, es devia haver esmunyit del seu costat en el mo­ment de picar a la porta.

Homer deixà de cavil·lar sobre el noi quan Europa el prengué de la mà i el féu pujar a la cambra dins la qual un llit havia restat intacte durant vint anys, esperant aquell encontre. Una vegada allà, i sense més preàmbuls, la dona es despullà de les fines vestidures que cobrien el seu cos, el qual, tot i que havia envellit també, ho havia fet millor que el d’Homer, i deixà que les mans tan des­pertes del cec palpassin la tebiesa d’una pell que, a pesar de les arrugues, s’havia conservat delicada i poderosa. A continuació el despullà a ell, i abans de donar inici als jocs de l’amor, Europa oferí a Homer una copa d’un brandi vell, robust i olorós, procedent d’aquella Bretan­ya que havia vist néixer el lladre. Quan Homer se l’ha­gué pres, Europa afirmà que aquell era el beuratge amb el qual Circe encantava la voluntat d’Odisseu. Homer començà a sentir un lleu i dolç mareig; si hagués estat capaç de veure-hi, se n’hauria adonat que la figura nua d’Europa no es reflectia en el mirall que hi havia penjat del sostre, part damunt el llit.

.

Sebastià Alzamora
L’Extinció

.

.

Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972)

 

.

 

..

 

.

Sebastià Alzamora

L’Extinció

El balancí, 345
Edicions 62.Barcelona, 1999
ISBN: 9788429745061

.

.

.

 

“L’Odissea de Llamazares”. Sebastià Alzamora al Diari Ara.

L’ ”Odissea” de Llamazares

SEBASTIÀ ALZAMORA

Diari ARA 25/03/2011

 

 

 

L”Odissea’ de Llamazares

 

En la seva peroració de dimarts passat al Congrés, al diputat d’Esquerra Unida (quin sarcasme de nom, per cert) Gaspar Llamazares li va agafar la vena èpica i va fer servir un símil extret de l’ Odissea homèrica. Concretament, li va retreure a Zapatero que hagués fet el camí invers al d’Ulisses: “En lloc d’anar de Troia cap a Ítaca -li va dir-, vostè ho ha fet a l’inrevés i ha anat d’Ítaca cap a Troia”. Personalment, la política exterior del president espanyol sempre m’ha fet més l’efecte d’anar de la Seca a la Meca, o, per dir-ho com a la Safor, com cagalló per sèquia, però això és el que li va etzibar el susdit Llamazares. Volia il·lustrar així els canvis de posicionament del líder socialista en relació a la guerra: en cosa de set anys, Zapatero ha anat de la sortida, de pressa i corrents, de l’Iraq al suport de l’actual intervenció (Llamazares, amb un lloable menyspreu pels eufemismes, va preferir dir-ne “guerra”) damunt Líbia, passant per una actitud tèbia i ambivalent a propòsit d’Afganistan. “En aquest país -va reblar el diputat Llamazares- la gent és pacifista”. Ja es veu que el diputat d’IU (i aquí l’article masculí singular és obligat, perquè no en tenen més) va caure en un excés típic dels polítics, que és donar per fet que un país sencer pensa de la manera que a ells els ve de gust que pensi: atesa la seva desolada solitud parlamentària, a Gaspar Llamazares se li ha de reconèixer si més no una moral a prova de bomba. Ara bé, el que resulta més curiós és pretendre recolzar aquest pacifisme suposadament majoritari en un exemple de l’ Odissea , que deu ser un dels llibres més violents que s’han escrit mai. És veritat, com llegim a la Ilíada, que Ulisses va partir d’Ítaca per lluitar a la guerra de Troia. Però el retorn al seu regne, que és el que explica l’ Odissea , va ser de tot menys pacífic: Ulisses va tenir temps de conèixer països fabulosos, com els del lotòfags o els lestrígons; de combatre monstres temibles com Escil·la, Caribdis o el Cíclop; de resistir com va poder el cant de les sirenes i de baixar als inferns, i fins i tot les dones amb qui va jeure, com Circe o Calipso, van ser nimfes amb una mala llet notòria. I per si tot això fos poc, en arribar a Ítaca es va haver d’ocupar dels pretendents que rivalitzaven per ocupar el seu tron, mentre Penèlope teixia i desteixia el tapís dels dallonses: els va massacrar a tots, en una escena que encara avui, tres mil anys més tard, deixa el lector garratibat i esquitxat de sang. De manera que, com també sol succeir amb els polítics, Llamazares va triar una cita equivocada. Paciència. Això sí: l’ Odissea, a més d’un llibre d’aventures, és també un dels textos més savis que podem llegir sobre la condició humana. Per això ens conta que (entre moltes d’altres coses) la violència, la cobdícia, la traïció i la barbàrie són inherents a la nostra espècie. Qui en dubti en té prou de concedir una mica d’atenció al que està passant amb Líbia per comprovar-ho. I no ho dic només per Gaddafi, naturalment.

 

Sebastià Alzamora