Omeru nun scrissi pi grecu chi fu grecu? Antonio Veneziano reivindica el seu sicilià

.

.

.

Omeru nun scrissi pi grecu chi fu grecu

o Oraziu pi latinu chi fu latinu?

E siddu Pitrarca, chi fu tuscanu,

nun si piritau di scriviri pi tuscanu,

pirchì ju , chi sugnu sicilianu,

avissi a essiri evitatu di scriviri pi sicilianu?

Haiu a farimi pappagaddu di la lingua d’autri?

.

 Antonio Veneziano

.

.

.

Antonio Veneziano
(Monreale, Sicília, 1543 – Palerm, Sicília, 1593)

.

.

.

Homer no escrivia en grec, que fou grec

o Horaci el llatí, que fou llatí?

I si Petrarca, que fou toscà,

no va dubtar d’escriure en toscà,

per què a mi, que sóc sicilià,

se m’hauria d’impedir escriure en sicilià?

Hauria de fer-me papagai de la llengua d’altri?

.

.

.

“Ulisses a l’Argòlida” de Nicolau M. Rubió

.

.

Ulisses a l’Argòlida és una obra teatral escrita per Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1948, que no va publicar-se fins el 1962, en els Quaderns de Teatre de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, editats per Joaquim Horta, sota la direcció de Joan Oliver, edició de la que en mostrem la portada, obra de García Llort.

L’obra recrea el mite d’Orestes, situant Ulisses enmig de la mort d’Egist i de Clitemnestra, a la terra dels atrides.

Josep Mª Quintana, en la seva obra “Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891 – 1981: literatura i pensament”, pàgina 292, transcriu la nota prèvia que Rubió va inserir en el text manuscrit de 1948, que no va passar a l’edició de l’obra de l’any 1962:

.

.

.

“El teló s’alça, Ègist és viu. Això vol dir que ens trobem abans de la conversa olímpica del primer cant de l’Odissea, per la senzilla raó que, en aquella conversa, els déus (els quals no parlen de cap matricidi) donen per suposat que Orestes ja ha occit el seu padrastre. Per l’altre cap, la nostra visita d’Ulisses a Argos, s’ha de situar després de l’anada del rei d’Ítaca al camp dels Asfòdels; posat que, allí, el rei Agamemnó pregunta pel seu fill i Ulisses li respon que no sap res del diví Orestes. — Entre aquestes dues fites, doncs, caldrà cercar el temps en què tingué lloc la visita d’Ulisses a l’Argòlida. Com que la conversa de l’Olimp és coetània de la fi de l’amorosa captivitat de l’heroi odisseic a l’Illa de Calipso, serà entre la baixada a l’Infern i la sortida d’Ulisses de l’illa esmentada, que haurem de trobar el rastre que cerquem.  — L’interval resta ocupat, al text clàssic de l’Odissea, per la navegació fins a l’illa d’Eea; per la nit  que els odisseics hi romanen; pel dia i nit subsegüents, esmerçats amb Circè; Scil·la i Caribdis; per la vetllada tràgica i nit del desembarcament a l’illa del Sol; pel mes sencer que a l’illa acampen els expedicionaris, fins el jorn que “els déus vessen la dolça son damunt les parpelles” de l’heroi; pels sis dies que dura la impia menjada de la carn dels bous divins; per la horrible jornada del naufragi i de la pèrdua de la nau amb tots els companys d’Ulisses; i en fi pels nou dies més de viatge cap a l’illa de Calipso, on el Laèrtida romandrà empresonat en càrcer d’amor. Ara bé, podreu observar al nostre epìsodi que la visita d’Ulisses a la ciutat d’Argos dura poc. Atenea proposa al nostre heroi un problema i una tasca ben precisos: trencar el curs de la fatalitat que nia a la sang dels atrides. Per executar l’encàrrec, una nit és suficient. No cal ni imaginar que Ulisses desembarqués físicament a Nauplia, o bé a una cala ignota de la costa argòlida, ni que fes estada llarga terra endins. Desembarcament i visita s’han d’entendre com de natura màgica. Per què, llavors, la deessa no hauria aprofitat qualsevol de les nits de son, i de somni, del rei Ulisses, durant l’interval esmentat? Per què, concretament, no faríem coincidir el nostre episodi amb la son d’origen diví que sorprengué Ulisses a l’illa del sol? – Quan al destí immediat d’Orestes, en deixar Argos a la fi de l’obra, és cert que no tenim notícies que el jove Atrida seguís Ulisses – d’una manera física i actual almenys – ni al palau d’Alcinous ni al retorn a Ítaca. Però això no exclou que Orestes navegués, ni que pogués acompanyar el Laèrtida en el curs del viatge ulterior d’aquest, que Tirèsies havia predit. – Per acabar, direm que, segons totes les probabilitats, la forma literària que pogué prendre el nostre episodi a l’epos primitiu, no degué correspondre a la que avui gosa donar-li un escriptor llatí de la nostra mar d’Occident.”

.

.

.

.