El plany de Briseida i el plany d’una torturada pels militars argentins. César Brie

.

.

.

Tot seguit Briseida, semblant a Afrodita d’or, quan va veure Pàtrocle destrossat pel bronze punxegut, el va abraçar i es va po­sar a gemegar fortament, mentre amb les mans s’esgarrapava els pits, el coll tendre i el bell rostre. I tot plorant, la dona semblant a les deesses deia: «Pàtrocle, la persona més grata per a mi, desgra­ciada, i per al meu cor, quan me’n vaig anar de la tenda, et vaig deixar viu i ara que hi torno, capdavanter de guerrers, et trobo mort. Així, a mi, una desgràcia em ve sempre darrere una altra desgràcia. El marit que em donaren el pare i la venerable mare, el vaig veure malmès pel bronze punxegut davant la ciutat, i també tres germans estimats, que va infantar la mare, tots van trobar el dia fatal. No, no em vas deixar plorar quan el ràpid Aquil·leu va matar el meu marit i va destruir la ciutat del divinal Mines, sinó que m’assegurares que em faries l’esposa legítima del divinal Aquil·leu, que em portaries amb les naus a Ftia i que celebraria el banquet de noces entre els mirmídons. Per això, ploro sense pa­rar la teva mort, tu, sempre tan dolç».

 Així va parlar plorant, i a continuació les dones sanglotaren, en aparença per Pàtrocle, però, de veritat, cadascuna per les seves pròpies penes.

Ilíada XIX, 276-303
Traducció de Joan Alberich i Mariné

.

.

.

.

Briseida era un altre personatge que m’interessava. És l’esclava d’Aquil·les, el qual havia arribat a la ciutat de la dona el dia de les seves noces, li havia matat el jove marit, els pares i els germans i aleshores s’havia enamorat d’ella. I aquella nit Briseida rentava del cos d’Aquil·les la sang de l’espós assassinat.

Sobre la pista de Briseida m’hi havia posat Christa Wolf, que en parla a Cassandra. Però ha estat de nou Simone Weil qui em suggerí una contraposició important. Quan Patrocle mor, Briseida el plora. Però en realitat, diu Weil, ella no està plorant pel guerrer occit, usa la mort de Patrocle per plorar per ella mateixa. Perquè l’única possibilitat concedida a un esclau per a mostrar el propi dolor és aquella de fingir de plorar pel dolor de l’amo. És l’únic moment en que Briseida pot plorar per la seva pròpia condició.

Això m’ha tornat a portar un altre cop a l’Amèrica llatina. És un testimoni, que havia usat en la primera versió del meu text –però l’he haguda de suprimir, ja que si no resultava un espectacle de cinc hores- d’una noia argentina arrestada i torturada a l’ESMA, l’Escola de Mecànica de l’Armada, a Buenos Aires, el més gran centre de detenció i tortura durant la dictadura. D’allí els segrestats sortien per anar directament als avions que procedirien a llençar-los al mar. La dona, que va sobreviure i ara treballa en el camp dels drets humans, explica com es va salvar perquè els botxins la feren treballar per a ells, ja que era molt ràpida a escriure a màquina, era una dactilògrafa. Però el dia en que la selecció nacional argentina guanya els mundials de futbol, el 1978, els seus torturadors se l’emporten, junt amb dos altres nois, a festejar pels carrers la victòria final contra Holanda 3 a 1. Estan en un cotxe descapotable i en un cert moment els militars obren la capota i ella veu tota aquella gent que festeja pel carrer, mentre dins d’ella i en el seu cos hi ha el dolor de qui ha estat torturat fins a pocs dies abans i sap be què està passant a l’ESMA i en els altres camps de concentració. Demana permís als militars per a treure el cap i comença a saludar la gent pels carrers, saluda i plora. Explica però que era molt perillós que els militars la veiéssin en aquell estat, podrien haverse posat nerviosos, sospitar. Aleshores, bromejant, els diu que està plorant per l’alegria. I la creuen.

La dona sap, talment com Briseida, que no li està permès de plorar per ella mateixa, sino que ha de fingir de provar l’emoció del torturador per poder finalment treure’s la pena de sobre, rentar-se aquell dolor, com es diria a Bolívia. Les llàgrimes són de fet la forma en que rentem el cor, ens rentem l’angoixa per conseguir respirar de nou. Briseida i aquesta dona són idèntiques, es diria que la mateixa cosa. En el text les esclaves expliquen: «No ploràvem per Patrocle mort, ploràvem per nosaltres, pel nostre propi destí d’esclaves, de presoneres de guerra. Cada una plorava el seu propi dolor». Naturalment no és una citació literal, el que recordo ara és la meva pròpia reescriptura, però aquest és el sentit de l’episodi d’Homer.

.

César Brie
Traducció (fragment) de “Riflessioni su un’Iliade andina” (5-12-2001)

.

.

[…] Briseide era un altro personaggio che mi interessava. È la schiava di Achille, il quale era arrivato alla città della donna il giorno delle sue nozze, aveva ucciso il giovane marito, i genitori e fratelli e poi si era innamorato di lei. E la notte Briseide lavava dal corpo di Achille il sangue dello sposo assassinato.

Sulla pista di Briseide mi aveva messo Christa Wolf, che ne parla in Cassandra. Ma è stata di nuovo Simone Weil a suggerirmi un con­fronto importante. Quando Patroclo muore, Briseide lo piange. Ma in realtà, dice la Weil, lei non sta piangendo per il guerriero ucciso, usa la morte di Patroclo per piangere su se stessa. Perché l’unica possibilità concessa a uno schiavo per mostrare il proprio dolore è quella di fingere di piangere per il dolore del padrone. È l’unico momento in cui Briseide può piangere per la sua stessa condizione. Ciò mi ha riportato ancora all’America Latina. C’è una testimonian­za, che avevo utilizzato nella prima versione del mio testo – poi l’ho dovuta togliere, altrimenti diventava uno spettacolo di cinque ore – di una ragazza argentina arrestata e torturata nell’ESMA, la Escuela de Mecànica de la Armada, a Buenos Aires, il più grande centro di detenzione e tortura durante la dittatura. Da lì i sequestrati usciva­no per andare direttamente negli aerei che li avrebbero scaricati in mare. La donna, che poi è sopravvissuta e oggi lavora nel campo dei diritti umani, racconta di come si è salvata perché i carnefici la fecero lavorare per loro, dato che era molto veloce a scrivere a mac­china, era una dattilografa. Ma il giorno in cui la nazionale Argentina vince i mondiali di calcio, nel 1978, lei viene portata dai suoi aguz­zini, insieme ad altri due ragazzi, a festeggiare per strada la vittoria della finale contro l’Olanda: 3 a 1. Sono in un’auto decappottabile e a un certo punto i militari aprono il tettuccio e lei vede tutta quella gente che festeggia per strada, mentre dentro di lei e nel suo corpo c’è il dolore di chi è stato torturato fino a pochi giorni prima e sa bene quello che accade all’ESMA e negli altri campi di concentramen­to. Chiede il permesso ai militari di sporgere la testa e comincia a salutare la gente per strada, saluta e piange. Racconta però che era molto pericoloso farsi vedere dai militari in quello stato, avrebbero potuto innervosirsi, sospettare. Allora scherzando dice loro che sta piangendo per la gioia. E questi ci credono.

César Brie

La donna sa, proprio come Briseide, che non le è concesso di pian­gere per se stessa, ma che deve fingere di provare l’emozione del­l’aguzzino per poter finalmente togliersi una pena di dosso, lavarsi quel dolore, come si direbbe in Bolivia. Le lacrime sono infatti la forma in cui ci laviamo il cuore, ci laviamo l’angoscia per riuscire a respirare di nuovo. Briseide e questa donna sono identiche, ci dico­no la stessa cosa. Nel testo le schiave spiegano: «Non piangevamo per Patroclo morto, piangevamo per noi, per il nostro destino di schiave, di prigioniere di guerra. Ognuna piangeva il proprio do­lore». Naturalmente non è una citazione letterale, io ricordo ormai solo la mia riscrittura, ma questo è il senso dell’episodio in Omero.

[…]

.

César Brie
Riflessioni su un’Iliade andina (5-12-2001)
Publicat a: César Brie. L’Iliade del Teatro de los Andes

.

.

 .

Cesar Brie nasce a Buenos Aires, dove si avvicina ancora ragazzo al mondo del tea­tro. A 18 anni è costretto a lasciare l’Ar­gentina e arriva in Italia con la Comuna Baires. Nel 1975 a Milano dà vita al Col­lettivo Tupac Amaru, impegnato nelle at­tività culturali di quartiere e in una ricerca teatrale che lo porterà a un’opera di rot­tura come A rincorrere il sole (1979). Dal 1981 al 1990 è in Danimarca insieme a Iben Nagel Rasmussen nel gruppo Farla e poi nell’Odin Teatret, come attore, autore e regista. Tra i titoli di questi anni Matrimonio con Dio (1982), Il paese di Nod (1986) e Talabot (1988, con la regia di Eugenio Barba). Di nuovo in Italia con Naira Gonzàlez, prepara il ritorno in America Fatina portando in scena// mare in tasca (1989) e Romeo e Giulietta (1991). Nel 1991 fonda in Bolivia il Teatro de Los Andes, una comunità teatrale internazionale con la quale ha creato spettacoli che partono dalla storia o dai clas­sici, ma calati profondamente nell’attualità: una serie di lavori esemplari destinati a girare il mondo, da Colon (1992) a Ubit in Bolivia (1994), da / sandali del tempo (1995) a L’Iliade (2000), da Dentro un sole giallo (2004) a Fragile (2005), da Otra vez Marcelo (2006) alla recente Odissea (2009). Con Titivillus ha pubblicato Dentro un sole giallo (2005).

.

.

 

[…] A l’esclau no li correspon pas, de ser fidel a la seva ciutat i als seus morts.

És quan pateix o mor un dels qui li ho han fet perdre tot , assolat la ciutat, massacrat els seus davant els ulls, és llavors que plora, l’esclau- ¿I per què? Només li són permesos llavors els plors. Fins imposats. I, en la servitud, ¿que no són sempre a punt de fluir, les llàgrimes, a la que poden fer-ho impunement?

Digué ella plorant, i gemegaren les dones,
Amb el pretext de Patrocle, cadascuna de les seves angoixes.

En cap cas l’esclau no té llicència per a expressar res, tret del que pugui complaure l’amo. És per això que, si en una vida tan trista, cap sentiment pot apuntar i animar-lo un poc, només pot ser l’amor per l’amo; al do d’estimar, tot altre camí li és barrat. Així com, al cavall junyit, els braços del carro, les regnes, el mos, li barren tots els camins fora d’un. […]

Simone Weil (París, 1909 – Ashford (Anglaterra), 1943)

 […]

 

Sinone Weil
La Ilíada o el poema de la força
Traducció al català publicada pel web traduccionssimoneweil.cat

.

.

.

.

.

César Brie

L’Iliade del Teatro de los Andes
A cura de Fernando Marchiori
Traduzzioni di Silvia Raccampo

Teatrino di Fondi / Titivillus Mostre Editoria. Corazzano (Pisa), 2010
ISBN: 9788872182987

.

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

Simone Weil. Escrits sobre la guerra.

Traducció d’Anna Berenguer Català i Isabel Ortega Rion

Col·lecció Textures, nº 4

Edicions Bromera. Alzira, 1997

ISBN: 9788476602973

.

.

.

 

Traducció al català de «La Ilíada o el poema de la força», de Simone Weil, disponible a la xarxa

.»«

.

Simone Weil (París, 3 de febrer del 1909 – Ashford (Anglaterra), 24 d'agost del 1943)

.

Els recursos de qualitat disponibles a la xarxa en català, malgrat tot, van augmentant, i en aquest sentit volem saludar la iniciativa de presentar, traduïts al català, una selecció de textos d’aquesta figura central de la cultura europea que fou, que és, Simone Weil.

.

A la pàgina traduccionssimoneweil.cat el seu autor, en Jordi, hi ha anat publicant les raduccions que, al llarg dels anys, segons ens comenta, ha anat fent-ne pacientment, i que desitgem que es vagin ampliant.

.

En el seu moment ja vem fer referència a l’obra La Ilíada o el poema de la força, disponible en català dins del llibre Escrits sobre la guerra, publicat per edicions Bromera el 1997, amb traduccions al català d’Anna Berenguer i Isabel Ortega, del que en vem fer una transcripció parcial.

.

Ara volem incitar-vos a llegir-ne el text íntegre, al qual podeu accedir, mercès al web traduccionssimoneweil.cat, que el publica en PDF: Enllaç

.

No us el perdeu

.

.

Joan Teixidor, sobre la Ilíada i l’Odissea

 

Joan Teixidor i Comes (Olot, Garrotxa, 8 d'abril de 1913 — Barcelona, 10 de gener de 1992)

El primer monument que ens roman d’aquest poble [Grècia] és la Ilíada, un poema de guerra, full of sound and fury. És un poema inquiet que la gent no  llegeix, no pas perquè sigui de lectura difícil, ans perquè intueixen amb raó que no els deixarà en pau. “El vertader subjecte, el centre de la Ilíada, és la força”, escriu Simone Weil. Durant anys hom ha escamotejat aquest element decisiu com si fos escandalós de destacar-lo, d’oferir-lo als comentaris de la gent. Una Grècia més a la Fénelon se satisfeia aburgesant les aventures d’Ulisses dins l’Odissea, insistint sobre la bona educació de Telèmac. La Ilíada, però, era com un caos desfermat, irresistible al bon gust. “Avui dia és impossible de comprendre els sentiments dels herois d’Homer”, va escriure Paul Valéry. Com molt justament nota Gabriel Germain, potser pertocava de tornar a descobrir aquesta lliçó de força que és el secret de la Ilíada a una generació que s’ha trobat davant les necessitats elementals, la fam, la set, el desig en brut, davant la pròpia nit interior i la mort violenta, la presó i el camp de concentració. Simone Weil és un d’aquests personatges a què Gabriel Germain al·ludeix. Perseguida, acaçada, morta al ple de la joventut, probablement va trobar conhort a les pàgines de la Ilíada, on la fatalitat pren un sentit sagrat definitiu.

Dins la Ilíada, la guerra és vista sense sentimentalisme, nua, com un fenòmen de la Natura. Homer no acluca els ulls per evitar de contemplar l’espectacle dels herois caiguts davant les muralles de Troia. Hom ha notat que, a la Ilíada, no hi ha cap ferida anatòmicament impossible. Tan exacte és el narrador. Podríeu molt ben imaginar, i a vegades ha estat dit, que això implica una certa crueltat en la visió, però Homer no insisteix pas en els detalls innecessaris. Homer anota, simplement, i les seves morts tenen sempre una noblesa neta. El seu esguard sempre és molt per damunt, la qual cosa, si no exclou uns ulls quasi tècnics, no implica, d’altra banda, una complaença morbosa. A més, aquest mateix esguard que se situa impàvid davant la mort, és el mateix que ens descriu l’esplendor de les armadures, la ira dels homes i la fúria dels cels tempestuosos. Tot viu i mor amb una simplicitat impressionant. Patrocle diu a Aquil·les: “Tu vares néixer de la Mirotejant, de la mar i dels turons inaccessibles. Per això la teva ànima és inexorable”. Aquil·les és un fill de deessa “al qual va mancar la llet humana”. El poema ha d’ésser comprès en aquesta implicació decisiva entre l’humà i el diví, en aquesta cruïlla en quê els déus de l’Olimp intervenen a les querelles dels homes i els homes esdevenen com déus per una empenta que els porta a la categoria d’herois, per llur areté, mot que entre els grecs té un sentit més sagrat que les nostres traduccions actuals no li poden donar. Heracles és l’heroi per antonomàsia. Els personatges de la Ilíada fan llur gargot tràgic per imitar-lo. “Els déus que són immortals i els homes que trepitgen la terra mai no seran d’una mateixa raça”, ens diu el poeta, però en la seva exaltació mateixa, en la seva malenconia, es pot entreveure aquesta confluència enigmàtica entre homes i déus, que dóna tot el sentit al poema.

Homer, amb aquestes pàgines de pura violència, amb aquest poema de la ira, va presidir l’educació grega durant segles. Quan Grècia ja no existia com a nació, a l’època de Roma i de l’Imperi d’Orient, els nois d’Alexandria i Antioquia encara eren nodrits amb aquesta llet aspra. Per aquestes ciutats que esmento, va caldre que l’Islam hi fes irrupció per a interrompre aquella venerable pedagogia. S’ho val d’insistir en aquest fet perquè ens pot donar la clau de molts aspectes de la Grècia clàssica. Encara que Homer ja fos llegit com a “antic”, tot i així la llengua era la mateixa, la vigorosa trepidació dels hexàmetres es mantenia i els déus i els herois no eren tan morts com perquè no fossin contemplats amb emoció palesa. Homer és a l’orígen del gran esforç per aregar els seus monstres i la seva por. Ell mateix ja pogué tenir consciència d’aquesta valor d’exorcisme continguda en els versos del poema. La mateixa fatalitat que s’aplica per a la descripció dels fets, li serveix per a reduir-los a llur determinació exacta. “Digues, per què plores i et planys en el fons de l’ànima escoltant la dissort dels argians i l’infortuni d’Ilió. Els déus el formaren amb llurs mans. Ells filaren la pèrdua d’aquests homes i, així, que el cant romangui per als homes que vindran.”

Si la Ilíada ens situa davant el primer treball dels homes per esdevenir ells mateixos, per fer prevaler allò que s’afiguren que és llur dret, l’Odissea, allunyant els déus de la contesa, ens mena en una situació humana completament distinta. L’Odissea és l’aventura, l’enginy humà aplicat a la transformació i a la coneixença. L’home ja és més responsable dels propis actes i els déus juguen un paper més a part. Hom ha notat que a la Ilíada apareixen les grans divinitats i que a l’Odissea, són més aviat les divinitats inferiors les que intervenen i juguen. Fet i fet, és innegable que, a l’Odissea, ja s’endevina el theos anaitos, “el déu no és responsable”, de Plató. Els déus comprenen els homes i en prenen pietat. Zeus, el déu de la destrucció, sense compassió envers els homes, que els ha creats per enfonsar-los dins la dissort, és substituït per la idea que ja s’anuncia en els primer versos de l’Odissea: “Com pot ésser que aquesta gent acusi els déus de la seva mort! Si els havíem de creure, dels déus vénen tots llurs mals; són ells, però, ells mateixos, els qui, descaminats per l’orgull, acreixen llur sofriment enllà de la mesura de llur destí”.

D’altra banda, l’Odissea és el poema del retorn a casa, de la tornada feliç, malgrat l’hecatombe final dels pretendents i de la vida difícil a la mar, al mig de les tempestes. Encara més difícil per les temptacions, pel cant de les sirenes, per Calipso, per les illes florides que sorgeixen pel camí. Difícil també a causa d’aquesta inquietud humana que ens mena a interrogar-nos, a davallar a l’Hades per veure la faç de la mort i salvar-nos amb aquesta visió. Tot incideix sobre unes preocupacions molt diferents de les que fan la grandesa bàrbara i elemental de la Ilíada. És lògic que s’hagi plantejat la qüestió de si aquests dos poemes pertanyen a la mateixa mà. Evidentment, un home pot escriure obres de caient diferent, sobretat amb l’interval dels quaranta anys que se situa entre la redacció definitiva de la Ilíada i l’Odissea. Fet i fet, l’erudició més recent es decanta per atribuir-los a mans diferents. Per a això cerca més suport en una anàlisi de l’actitud mateixa del poeta que no en circumstàncies estilístiques, que en aquest cas no resolen res. Hom ha notat, per exemple, que l’autor de la Iliada té sempre una visió panoràmica del paisatge. Ens parla, sobretot, dels alts cims, del cel lluminós, d’una mar hostil. És una visió d’home avesat a les muntanyes, que troba les seves imatges en la violència de les tempestes, en l’ample camí dels núvols i en l’errar incessant dels ramats. Mai no l’interessen els treballs dels homes, llur indústria, llur feina diària. Contràriament, l’autor de l’Odissea ens mena sempre per un paisatge molt menys agrest. Són valls, petits boscatges, fonts rialleres —els fons paisatgístics de les seves aventures són més amables. Insisteix molt en el que els homes fan, en llurs camins, oficis i cases. La mar, dins de les seves estrofes, ja és plenament navegable, malgrat els seus riscs i la seva aventura inacabable, a vegades simbòlica d’una aventura interior a la qual l’home es troba forçat per la pròpia inquietud. Totes aquestes diferències suggereixen sensibilitats distintes que, per a qualsevol que estigui avesat a llegir poesia, tenen una importància decisiva, i que expliquen que la idea dels dos poetes s’imposi com més va més.

Amb tot, el problema no està resolt i, si hi fem al·lusió, és més aviat per allò que hi ha d’evolució de l’ànima grega entre els dos poemes que no pas per embrancar-nos en una discussió inacabable que ja va tenir precedents en una alra discussió: la que feia negar l’existència mateixa d’Homer, bé que em penso que aquesta no mereix massa atenció, puix que la teoria d’una poesia popular sense autors no té gaires partidaris, en els nostres dies. El romanticisme, emportat pel seu deler de miracle, pogué somiar aquest poeta col·lectiu. Nosaltres, però, sabem que totes les formes populars recobreixen una forma culta degenerada per l’usatge o per la inèrcia. Els poemes homèrics, que foren redactats definitivament el segle VIII abans de la nostra era, aprofitaren, sens dubte, un fons poètic anterior. Per a adonar-se’n basta tenir en compte que es refereixen a fets històrics que daten de cinc segles abans, de l’època micènica. Però la coherència dels dos poemes, llur unitat de visió, llur totalitat expressiva, el món elemental que traeixen, demanen que una mà poderosa hagi conjugat els elements esparsos d’una tradició poètica que, tot i ésser summament important, mai no podria explicar el fet concret de les estrofes que ara llegim, no podria comprendre la unitat clamorosa que avui dia tenim en les mans, fins i tot fent compte de les interpolacions que poden haver desfigurat el text primitiu. Homer, o els dos Homers, cas que n’hi hagi dos, existiren realment, tot i que no ens hagi pervingut res de la peripècia concreta de la seva vida. És la por, l’escàndol de la creació, allò que a vegades ens fa imaginar, com a solucions més fàcils, el que només són fugides massa còmodes davant els fets.

 

Joan Teixidor.

Viatge a Orient (pàgs. 45 a 51).

 

 

Joan Teixidor.

Viatge a Orient.

Editorial Tàber. Barcelona, 1969.

 

 

Arendt i Weil: La justícia, imparcialitat, equitat de la Ilíada.

 

Simone Weil

Hannah Arendt

[…] Homero evoca, para ambas [Hannah Arendt y Simone Weil], otra palabra que las enlaza, y esta vez de modo afirmativo. Se trata de la justicia —de la imparcialidad y la equidad— del poeta ante los dos pueblos adversarios que unifica en la misma dignidad a vencedores y vencidos. Arendt y Weil utilizan casi idénticos términos. Oigamos a esta última: «La extraordinaria equidad que inspira la Ilíada quizá tiene ejemplos desconocidos en nosotros, pero no tuvo imitadores. Apenas si se advierte que el poeta es griego y no troyano». Y ahora a Arendt: «Es de decisiva importancia que el canto homérico no guarde silencio sobre el hombre vencido, que dé testimonio tanto de Héctor como de Aquiles y que, aunque los dioses hayan decidido de antemano la victoria griega y la derrota troyana, éstas no convierten a Aquiles en más grande que Héctor ni a la causa de los griegos en más legítima que la defensa de Troya»; y, de nuevo, a Weil: «Sólo un juez imparcial podía escribir la Ilíada». El gran mérito de Homero es haber restituido el honor a los vencidos, y separado victoria y justicia, razón y éxito, culpa y derrota, de acuerdo con el lema tan querido a Hannah Arendt según el cual «victrix causa deis placuid sed victa Catoni» «traducido» por Weil en la constatación de que «en la Ilíada resulta evidente que los troyanos son más queridos que los aqueos».

 

Roberto Espósito

El origen de la política. ¿Hannah Arendt o Simone Weil?

pp. 21-22

Traducció de l’italià al castellà de Rosa Rius Gatell

 

Roberto Espósito

El origen de la política. ¿Hannah Arendt o Simone Weil?

Paidós Studio, 131.

Ediciones Paidós Ibérica. Barcelona, 1999.

ISBN: 9788449306662

Rachel Bespaloff. De la Ilíada.

Rachel Bespaloff (Nova Zagòria, Bulgària, 1895 - South Hadley, Massachussets, 1949)

La fuerza no se conoce ni goza de sí más que en el abuso en el que abusa de ella misma, en el exceso en el que se prodiga. Este salto supremo, esta fulguración homicida en la que el cálculo, la oportunidad y la potencia forman un todo para desafiar la condición humana —en una palabra, la belleza de la fuerza— nadie (salvo la Biblia, que la canta y alaba solo en Dios) consigue hacerla más palpable que Homero. El poeta no celebra la belleza de sus guerreros para idealizarlos o estilizarlos: Aquiles es hermoso, Héctor es bello porque la fuerza es bella, y porque solo la belleza de la omnipotencia, convertida en omnipotencia de la belleza, obtiene del hombre este consentimiento total a su propia destrucción, a su propio aniquilamiento, aquella prosternación absoluta que lo entrega a la fuerza en el acto de la adoración. En la Ilíada, la fuerza aparece al mismo tiempo como la suprema realidad y la suprema ilusión de la existencia. Homero diviniza en ella la superabundancia de la vida que resplandece en el desprecio a la muerte, el éxtasis del sacrificio —y denuncia la fatalidad que la transforma en inercia, aquel impulso ciego que la conduce hasta el límite de su desarrollo, hasta la anulación de sí misma y de los valores que ha generado. Para mostrar el embrutecimiento que la ilusión de omnipotencia produce en aquel a quien ciega, Homero no escoge a Aquiles ni a Áyax, sino al príncipe de la sabiduría. Embriagado por una victoria pasajera, Héctor pierde de repente el poder de reflexión, el don de la mesura y el sentido del límite. Rechaza con vehemencia los prudentes consejos de Polidamante, a quien amenaza de muerte acusándolo de tener ideas derrotistas. Sin duda, Polidamante no se equivoca al acusar a Héctor de no tolerar ninguna contradicción ni en el consejo ni en la guerra: «Solo te agrada una cosa: incrementar constantemente tu poder.» Además, el héroe nunca se mantiene (ni siquiera Aquiles) por encima de la condición humana: no hay nada en Héctor —valor, nobleza o sabiduría— que no esté sometido y mancillado por la guerra, nada, excepto el respeto por sí mismo, que lo hace humano, le permite reponerse frente a lo inevitable y le concede la máxima lucidez en el instante de la muerte.

Así, Héctor lo ha perdido todo, salvo aquella gloria «cuya narración llegará a los hombres futuros». Y esa gloria, para el guerrero de Homero, no es una ilusión engañosa ni una vana jactancia, sino el equivalente de lo que para los cristianos representa la redención: una certeza de inmortalidad, más allá de la historia, en el desapego supremo de la poesía. Aquiles se ensaña con los restos de Héctor. Cada día, desde el alba, se dedica metódicamente a sus ejercicios de represalia, tres veces seguidas arrastra el cuerpo de su desventurado rival alrededor de la tumba de Patroclo y luego lo deja allí, tendido en el polvo. Su insaciable rencor se desencadena a la vez sobre el asesino de Patroclo y sobre el vencido, ya fuera de su alcance, que le recuerda la inutilidad de su victoria y su muerte próxima. Ahora bien, aunque los dioses se lo han arrebatado todo a Héctor, no pueden ni siquiera sustraerle la belleza que sobrevive a la fuerza derrotada. Extendido de bruces, sigue siendo hermoso: «Apolo apartaba de su cuerpo todo ultraje», «Afrodita alejaba de él a los perros noche y día». Y con su belleza intacta de joven guerrero muerto será devuelto a Príamo. Cuando éste, antes de encontrarse con Aquiles, pregunta con ansiedad a su guía, Hermes lo tranquiliza: «Si te acercaras, verías tú mismo cómo está allí, fresco, lavado de la sangre que lo cubría y sin ninguna mancha; están cicatrizadas todas las heridas […]. Hasta tal punto los felices dioses cuidan de tu hijo, incluso muerto, porque les es grato al corazón.»

No es, pues, la cólera de Aquiles, sino el duelo entre Aquiles y Héctor, el enfrentamiento trágico del héroe de la venganza con el de la resistencia, lo que constituye, en realidad, el motivo central de la Ilíada y rige a la vez su unidad y su desarrollo. A pesar de los dioses y de la necesidad, queda suficiente libertad en estado naciente para que el espectáculo no parezca regulado por anticipado, ni a nuestros ojos ni a los de Zeus, el contemplador divino. Según el ritmo de los combates, la fogosidad de los invasores y la valentía de los asediados se equilibran de tal manera que recrean sin cesar, en cada adversario, la incertidumbre del futuro. Pero no por ello aqueos y troyanos dejan de valorar, con sorda lucidez, sus respectivas posibilidades en aquella «serie infinita de duelos» cuyo conjunto compone la guerra de Troya. Suceda lo que suceda, los reyezuelos piratas jamás pierden la fe en su invencibilidad; por el contrario, los príncipes de Ilio, incluso a punto de alcanzar una victoria, no pueden escapar al presentimiento de una derrota. Cuando Héctor osa enfrontarse a Aquiles sin desesperar de vencerlo, ya ha utilizado lo mejor de sus energías para vencerse a sí mismo. La misión de Aquiles es renovar, en las devastaciones, las fuentes y los recursos de la energía vital; la de Héctor es salvar, mediante la entrega de sí mismos, la carga sagrada cuya preservación garantiza al futuro su continuidad profunda. Solo en el momento del combate decisivo, la maduración del valor hasta el supremo dominio de sí, en Héctor, y el aumento de la cólera hasta el éxtasis homicida, en Aquiles, adquieren su verdadero sentido. Bajo esta luz, los destinos de ambos aparecen solidarios en la lucha, en la muerte y en la inmortalidad. Donde la historia muestra murallas y fronteras, la poesía descubre, más allá de los conflictos, la misteriosa predestinación que hace dignos el uno del otro a los adversarios llamados a un encuentro inexorable. Por eso Homero pide reparación únicamente a la poesía, la cual extrae de la belleza reconquistada el secreto de la justicia vetado a la historia. Solo ella restituye al mundo oscurecido la dignidad ofuscada por el orgullo de los vencedores y el silencio de los vencidos. Que otros ataquen a Zeus y se sorprendan de que permita «poner en el mismo plano a los malos y a los buenos, a aquellos cuyas almas se orientan hacia la justicia y a los que, obedeciendo a la iniquidad, se abandonan a la violencia». Homero ni se sorprende ni se indigna; no espera respuesta. ¿Dónde están los buenos en la Ilíada? ¿Dónde los malos? En ella solo vemos hombres en apuros, guerreros en lucha que triumfan o sucumben. Las reivindicaciones de la justicia solo forman un murmullo de lágrimas y lamentos a los pies de mármol de la necesidad. La pasión por la justicia se expresa únicamente en este duelo de la justicia y en la confesión del silencio. Condenar la fuerza, o absolverla, significaría condenar o absolver la vida misma. Y la vida, en la Ilíada (como en la Biblia o en Guerra y paz) es esencialmente lo que no se deja valorar, medir, condenar o justificar por lo que vive. Solo se juzga a sí misma en la conciencia que toma de su inefabilidad. Esta aceptación sin rigidez interior, consubstancial con la existencia, queda muy lejos de las exposiciones estoicas.

[…]

Rachel Bespaloff.

Héctor. Dins De la Ilíada.

Traducció de Rosa Rius Gatell

 

La pasión por la poesía y por la justicia aúnan las reflexiones en torno a la Ilíada que hicieron Rachel Bespaloff y Simone Weil, ya que ambas constituyen una tentativa de comprender la propia época a través de las fuentes griegas y bíblicas. Como afirmó Jean Wahl en la introducción a la edición de 1943, «al dejar el viejo continente han querido dirigir la mirada hacia uno de sus libros mayores. Y cada uno tenia, al mismo tiempo, el pensamiento vuelto al otro libro que lo completa»; en el caso de Weil, los Evangelios, en el de Bespaloff, los Profetas. Posteriormente, en 1956, Gabriel Marcel escribía: «Alguien debería tomarse la molestia de establecer una comparación entre Simone Weil y Rachel Bespaloff», y añadía que, en ese estudio, no debería unirse a Edith Stein.

 

Fina Birules.

De la Nota biográfica inclosa a De la Ilíada (ed. minúscula; Barcelona, 2009)

 

 

Rachel Bespaloff. De la Ilíada.

Traducción de Rosa Rius Gatell.

Posfacio de Hermann Broch.

Con vuelta de hoja, 6.

editorial minúscula, Barcelona, 2009.

ISBN: 9788495587497

Simone Weil: La Ilíada o el poema de la força.

.

.

.

Simone Weil (París, 3 de febrer del 1909 – Ashford (Anglaterra), 24 d'agost del 1943)

El veritable heroi, el veritable tema, el centre de la Ilíada, és la força. La força exercida pels homes, la força que sotmet els homes, la força davant la qual es contrau la carn humana. L’ànima humana no deixa d’aparèixer-hi modificada per les seves relacions amb la força, arrossegada, cegada per la força de què creu disposar, plegada per la passió de la força que pateix; els que havien somniat que la força, gràcies al progrés, pertanyia d’ara endavant al passat, han pogut veure en aquest poema, un document; els que saben distingir la força, ara i en altres ocasions, al centre de qualsevol història humana, hi troben el més bell, el més net dels miralls.

La força és allà que fa, de qualsevol que li és sotmès, una cosa.  Quan s’exerceix fins al final, converteix l’ésser humà en una cosa en el sentit més literal, perquè en fa un cadàver. Hi havia algú i, uns moments després, no hi ha ningú. És un quadre que la Ilíada no para mai de presentar-nos:

.

.

1

Molts poltres d’altívola nuca

carros buits estiraven pels ponts de la guerra amb delera

de llurs perfectes aurigues, els quals estesos per terra,

eren molt més volguts dels voltors que no pas de llurs dones.

.

L’heroi és una cosa arrossegada darrera un carro enmig de la polseguera:

.

2

…i sa cabellera cerúlia

abans bonica, va raure, i és que Zeus concedia

que els enemics l’ultratgéssin allà mateix, en sa pàtria

.

Assaborim amb puresa l’amargor d’un quadre com aquest, sense que vingui a alterar-lo cap ficció recomfortant, cap immortalitat consoladora, cap insificant aurèola de glòria o de pàtria.

.

3

l’ànima a l’Hades baixà, que s’envolà dels seus membres

amb lament pel seu fat, que homenia deixava i jovença.

.

Més punyent, encara, per tan dolorós contrast, és la sobtada evocació, ràpidament esborrada, d’un altre món, el món llunyà, precari i commovedor de la pau, de la família, aquest món on cada home és, per als qui l’envolten, el que més compta.

.

4

I a les donzelles manà llavors de rínxols formosos

que posessin al foc un gros trespeus, dins l’alcàsser;

Hèctor, tornat de la guerra, d’un bany calent gaudiria,

pobra, que no s’adonà que lluny del bany, i moltíssim,

a mans d’Aquil·les l’havia retut la d’ulls d’òliba, Atena.

.

Sens dubte, era lluny dels banys calents, el malaurat. No era l’únic. Gairebé tota la Ilíada passa lluny dels banys calents. Gairebé tota la vida humana passa lluny dels banys calents.

La força que mata és una forma primària i basta de la força. Encara més variada en els seus procediments, i més sorprenent en els seus efectes, és l’altra força, la que no mata; és a dir, la que encara no mata. Matarà segurament, o matarà potser, o bé només resta suspesa damunt l’ésser que en qualsevol moment pot matar; de qualsevol manera, converteix l’home en pedra. Del poder de transformar un home en cosa fent-lo morir procedeix un altre poder, d’altra banda ben prodigiós, que converteix en cosa un home que resta viu. És viu, té una ànima, tanmateix és una cosa. Un ésser ben estrany, el d’una cosa que té una ànima; estrany estat per a l’ànima. Qui podrà dir quant li cal, a cada moment, per conformar-s’hi, per torçar-se i per doblegar-se? No és feta per habitar una cosa; quan s’hi veu forçada, tota ella en pateix la violència.

[…]

.

Simone Weil.

La Ilíada o el poema de la força.

Traducció d’Anna Berenguer Català i Isabel Ortega Rion

.

.

.

Simone Weil. Escrits sobre la guerra.

Traducció d’Anna Berenguer Català i Isabel Ortega Rion

Col·lecció Textures, nº 4

Edicions Bromera. Alzira, 1997

ISBN: 9788476602973

.

.

.

The Wire, la tragèdia grega i la Ilíada del segle XXI

.
.
.
.

.
.
.
.
.

 

No lo digo yo, lo dice David Simon, creador de The Wire:

The Wire es una tragedia griega en la que el papel de las fuerzas olímpicas lo desempeñan las instituciones postmodernas y no los dioses antiguos. El Departamento de Policía, la economía de la droga, las estructuras políticas, el sistema educativo o las fuerzas económicas son los que arrojan ahora rayos jupiterinos y dan patadas en el culo sin ninguna razón de peso. En la mayor parte de las series de televisión, y en buena parte de las obras de teatro, los individuos aparecen a menudo elevándose por encima de las instituciones para experimentar una catarsis. En este drama, las instituciones siempre demuestran ser más grandes, y los personajes que tienen suficiente hybris para desafiar al imperio americano postmoderno resultan invariablemente burlados, aplastados o marginados. Es la tragedia griega del nuevo milenio.

Lo dice Simone Weil:

El verdadero héroe, el verdadero tema, el centro de la Ilíada es la fuerza. La fuerza manejada por los hombres, la fuerza que somete a los hombres, la fuerza ante la que se retrae la carne de los hombres. El alma humana aparece sin cesar modificada por sus relaciones con la fuerza, arrastrada, cegada por la fuerza de que cree disponer, encorvada por la presión de la fuerza que sufre. Quienes habían soñado que la fuerza, gracias al progreso, pertenecía en adelante al pasado, han podido ver en ese poema un documento; los que saben discernir la fuerza, hoy como antaño, en el centro de toda historia humana, encuentran ahí el más bello, el más puro de los espejos.

“… cegada por la fuerza de que cree disponer, encorvada por la presión de la fuerza que sufre…”. Los camellos adolescentes en las esquinas de West Baltimore, las armas, la jerga violenta, la ilusión de poder confrontada de forma admirable con la maldición, la condena, el destino de que los ubica inexorablemente en las calles de una ciudad que parece una ciudad pero que en realidad es un verso virgiliano, una boca infernal, unas fauces, el tragadero pestilente del capitalismo salvaje.

The Wire. La fuerza. La Ilíada. La fuerza que somete a los hombres.”

.

.

.

Extret de: “The Wire: poema de la fuerza, urbana contitio”. Iván de los Ríos. Dins de: “The Wire. 10 dosis de la mejor serie de la televisión.” Errata naturae editores. Madrid 2010. ISBN: 9788493788919.

.

.

Dos consells d’amic: Rellegiu la Ilíada. Vegeu les cinc temporades de “The Wire”.

.

.