Ulisses, sempre Ulisses, de Montserrat Carol

.

.

ULISSES, SEMPRE ULISSES

.

.

Més enllà del far de la fi del món,
on la mar es bat contra els esculls
de les illes màgiques
i les estrelles menen les naus dels herois
vers les platges d’Ítaca,
les ones perfilen el rostre turmentat d’Ulisses,
corferit pels clams encisadors de les sirenes.
Sirenes fetilleres d’ensagnades nines i cabells d’herba,
ornades de collars nuats
amb els ulls dels navegants que esfondraren
dins les gèlides aigües dels fossars marins,
enxarxant-los amb els seus cabells de posidònies,
amb els llargs enfilalls d’algues metzinoses,
que ara la mar escup vora la sorra
quan amaina la tempesta.

.

Montserrat Crusells (Esparreguera, 1929 – Barcelona, 2011) (Font: Biblioteca Josep Roca i Bros d’Abrera)

Montserrat Carol
(Montserrat Crusells)
En un indret del temps

.

.

.

.

.

.

.

Montserrat Carol

En un indret del temps

Viena-Poesia, 26
Edicions Viena. Barcelona, 2001
ISBN: 9788483301180

.

.

.

 

La veu de les sirenes…, segons C. A. Jordana

.

.

.

.

La veu de les sirenes

.

Sento la veu de les sirenes…

Com que, de fet, no la sento -perquè, altrament, potser no estaria per parlar-ne-, no té res d’estrany que em tregui, de moment, de l’actualitat per a dur-me als temps d’Ulisses. I des d’allí em poso a constatar que en les sirenes i llur veu sempre hi ha hagut quelcom profundament antipàtic. I no em refereixo precisament al que tenen de més clarament enutjós: el perill que anuncien o representen.

A les sirenes que esperaven el pas d’Ulisses era atribuïda una veu tan atractiva que se suposava que els qui la sentien es tiraven de cap a l’aigua per tal d’acostar-s’hi. Ulisses, com ja sabeu, va ordenar als seus companys que es tapessin les ore­lles amb cera, i ell es va fer lligar al pal de la nau per escoltar sense perill. Tot això sembla exagerat si considerem que les sirenes d’Ulisses eren ocells -del coll en avall- de l’ordre de les gallinàcies. Llur aspecte havia d’ésser capaç de refredar tots els entusiasmes.

Una cosa semblant havia de passar amb les sirenes ma­rines que es presentaren més endavant. Algues per cabells i cua escatosa, tenen un prestigi innegable a distància i sota el clar de lluna. Però imagineu-vos, per exemple, de dormir sobre el pit d’una sirena d’aquestes, tot ensumant les algues i sempre a punt d’ésser raspat per l’escata. I si, després, encara resulta que és sirena del Cantàbric, què s’ha fet d’aquell gran prestigi?

(És clar que les consideracions anteriors es refereixen a temps normals. En temps d’esmolament de barres, com els d’ara, aquestes sirenes encara serien menys perilloses. Tin­drien un gran prestigi, és cert, però el perill canviaria de sentit. La sirena ocell aniria al brou, i la cua de la sirena marina portaria a la plaça una cua molt llarga.)

Però ara sí que sento la veu de les sirenes, i no cal pas imaginar-se-les per a saber que han d’ésser un aparell anti­pàtic. Amb la veu ja paguen, oh déus! Com s’enfilen, i com davallen, i com ronquen! I com insisteixen! El pitjor de tot és que ja sabem que ho fan pel nostre bé, de manera que és absurd de dir-ne cap mal.

No cal dir que una gran part de l’antipatia que hom sent per la gran veu d’alarma, es troba realment en el perill que anuncia, i encara, per a alguns, en les molèsties que suporten per protegir-se’n. Quant als estoics que van fent llur fet, passi el que passi, potser també troben antipàtica la veu de les sire­nes. Sempre cal encendre l’espelma, i la possibilitat d’una fi prematura té una certa finor per a burxar la subconsciència.

No vull pas dir que tots els camins oberts al pensament per la veu de les sirenes hagin d’ésser forçosament antipàtics. N’hi ha que tenen, per a segons qui, una seducció innegable dintre de llur gravetat: penseu, per exemple, en la proximitat de la mort. La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida. Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig -si no us toca cap xufla, és clar- que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la.

El mal és que, en aquesta guerra espanyola, fins les idees més majestuoses han d’ésser tarades de grotesc -cosa ben natural, si considerem que el feixisme n’és un protagonista. Heu sentit la veu de les sirenes. Heu sentit la proximitat de la mort. Veieu clarament dues línies de l’espai i del temps -la que us duu la mort i la que us duu a la mort- com s’acosten en un punt crític de Destí. Els moments són d’una gravetat innegable. Però seguiu enrere una de les línies, i us trobeu amb la imaginació al Valhalla de Salamanca, més ridícul que el bigotet de Hitler i més sinistre que la calba de Mussolini. És verament irritant que la línia dels vostre Destí mor­tal pugui passar pel punt intel·lectual on el decorat d’òpera wagneriana s’enllaça amb la ciència que encara no admet la rotunditat de la terra. (No hi ha com els savis de Salamanca per a planar el món.)

És clar que la mort és tan important que tot ho transfigu­ra. Del fet de veure-la enllaçada amb el grotesc poden sorgir-ne accents més patètics. I en tot cas, passant al terreny planer dels bons sentiments, l’espectacle de la mort -més ben dit, de les morts, i quines morts!- no deixa humor per a pensar en el grotesc que hi ha en l’estúpida crueltat que les ordena.

Però encara no ha cessat l’alarma, companys. Una mica més, i contemplàvem mentalment tants de paorosos estralls, que els nostres nervis se n’haurien ressentit. I això és un dels objectius de la facció. Potser us en distraurà un moment el cas del meu amic A.B.  —un de tants casos que demostren les curioses febleses dels homes. A.B. s’ha trobat al carrer en diverses alarmes i sempre ha anat fent com si res la seva via. Però cada vegada que enfila un carrer llarg, té l’amoïnosa impressió que al final del carrer una bomba li ha de caure al damunt. A.B. té una calba magnífica i va sempre sense res al cap. Confessa que el que l’esgarrifa especialment és la nua exposició de la seva clepsa. I cada vegada es promet: «Demà em compraré un capell!»

Sento la veu de les sirenes… Sembla que s’ha acabat l’alar­ma. Tanmateix, la veu no pot ésser més antipàtica. Som igual que els gossos de Pavlov—ja sabeu qui vull dir. Els tocaven una campaneta i els venia salivera. A nosaltres ens toquen les sirenes i ens enutgem automàticament. Esperarem que els llums s’encenguin per recobrar l’humor.

.

C.A. Jordana

Revista Meridià
Simples espais
25-11-1938

.

.

.

[…] cròniques de l’etapa més crítica de la rereguarda barcelonina […] «Simples esplais», combina observació i reflexió, no exemp­ta d’una certa moralitat (llegeixi’s valoració de la dignitat moral) ben amanida amb humor, sobre l’ambient i la psico­logia d’un cos social sotmès a les dificultats materials, les pri­vacions i els bombardeigs. La concreció temàtica en quatre punts clau de la vida urbana -el precari servei dels transports públics a causa dels talls elèctrics, la manca de queviures i d’altres articles de consum majoritari, com el tabac (que per a la major part del gènere masculí, inclòs l’autor, era article de primera necessitat) o la inquietud provocada per les alar­mes antiaèries- té alguna cosa de manual de comportament per a usuaris d’una ciutat que es troba en «temps especials» (i l’autor s’afanya, al primer article, a distingir aquests temps dels «temps normals»). És, com el registre humorístic, com els jocs de paraules, els dobles sentits o els contrastos irònics, una tàctica destinada a treure ferro a unes circumstàncies col·lectives que, palesament, són compartides per l’autor i els lectors.

Contribueix a crear aquest darrer efecte l’autoreferencialitat constant, que s’estén fins i tot a «el cas del meu amic A.B.» portador d’una «calba magnífica» que constitueix un excel·lent objectiu per a l’aviació («La veu de les sirenes»), i que no és altre que el mateix autor (Arnau Bellcaire). I, sobretot, hi contribueix la complicitat en detalls sobre els nous usos i costums, els modismes o el llenguatge propi del moment, que de segur eren captats pel lector de forma immediata. Com, per exemple, la substitució intenciona­da d’«home, dona o persones» per «ciutadà, ciutadana o ciutadans» o per «camarada» (usat, a més, en locucions del tipus «Camarada, aguanteu-me per l’orella», a «La platafor­ma atapeïda»); de «dependent» per «responsable» (o l’ús de «responsable de la neteja» per al personatge que passa la baieta a «Només fum»), O bé, l’al·lusió, en el moment de pujar al tramvia, a «l’empenta de la dona a la rereguarda» («La Dona a la Rereguarda» era una entitat d’ajut als combatents, objecte també d’acudits lingüístics al setmanari L’Esquella de la Torratxa).

Tot plegat no amaga la gravetat de determinades situa­cions, però evita l’ascens indecorós al regne de la transcen­dència o del sentimentalisme banal (que ja campaven prou per arengues i pamflets) i la davallada inoportuna al del der­rotisme. Però comunica, això sí, el que cal dir d’essencial. A «La veu de les sirenes», el joc entre la sirena d’alarma, la sirena d’Ulisses, la sirena-peix, la seva cua i la cua de la plaça —i la desmitificació que implica posar al brou la sirena d’Ulisses—, no amaga la qüestió fonamental: les alarmes pre­cedeixen els bombardeigs, i, doncs, susciten molta por. Ni la sentència de valor universal: «La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida»; ràpidament com­pensada per un canvi de to: «Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig —si no us toca cap xufla, és clar— que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la.».

.

Maria Campillo
Presentació de l’edició de “Barcelona 1938:
La veu de les sirenes
C.A. Jordana”

.

.

.

.

C.A. Jordana
Barcelona 1938:
La veu de les sirenes
Edició de Maria Campillo

Col. Temps Maleïts, 30
Edicions de 1984. Barcelona, 2008
ISBN 9788492440184

.

.

.

 

 

De sirenes, nimfes i paitides. Artur Ramon, Guerau de Liost i Agustí Bartra

.

.

.

[…]

Es incalculable el daño que Disney ha hecho en el imagina­rio colectivo a la formación de los niños. Históricamente, acu­dían a los libros ilustrados o a las enciclopedias en busca de imágenes para conocer a seres remotos. En mi infancia nos nutríamos de la placenta de la televisión, y hoy lo hacen en la red. Primero, la fábrica de Disney convirtió a los animales en humanos, dotándolos de voz y sentimiento. Después, reduje­ron a las sirenas a una figura afectada, poco natural, denigrada a la condición del diminutivo. Si el pobre Andersen resucitara y viera en qué ha acabado su cuento, se volvería corriendo a la tumba.

Las sirenas no vienen de Disney, sino de Grecia. Nacieron como náyades o ninfas marinas, mitad mujeres, mitad aves, como las arpías, y así se representan en los vasos y los frescos. Son genios marinos que, según la leyenda más antigua, habitaban en una isla del Mediterráneo y con su música atraían a los na­vegantes que pasaban por sus parajes. Los barcos se acercaban peligrosamente a la costa rocosa de la isla, zozobraban y las si­renas devoraban a los imprudentes bajo el mar. Se cuenta que los argonautas pasaron cerca, pero Orfeo cantó tan bien mien­tras la nave Argo estuvo al alcance de su música, que los héroes no sintieron la tentación de atracar; excepto Butes, que se arrojó al mar, pero fue salvado por Afrodita. Prudente y curio­so, al pasar por allí Ulises mandó a sus marinos que se tapasen los oídos con cera, y él se hizo amarrar al mástil con la orden que nadie lo desatase por insistentes que fuesen sus ruegos. Así seguía los consejos de Circe, que le había advertido del peligro que corría. Al oír el canto de las sirenas, Ulises sintió la tentación de ir hacia ellas, pero sus compañeros se lo impidieron. Las sirenas, despechadas, se precipitaron al mar y perecieron ahogadas.

Fue en la Edad Media cuando fueron asociadas a la lujuria y se las representó como seres mitológicos extraordinarios, con cuerpo de mujer y cola de pez. Sus víctimas eran los pescado­res, que sabían que al oír su canto naufragaban e iban directos a la muerte. Falsas sirenas son. El verso de Moratín es una re­dundancia o un oxímoron que juega con la música, porque toda sirena es, por naturaleza, falsa. Si fuese de verdad, sería una mujer o un pez.

Las ninfas son hijas de las sirenas, deidades menores feme­ninas que se asocian a lugares concretos: un manantial, un arroyo, una arboleda. Son los espíritus de los campos, de la naturaleza, que desempeñan un importante papel en las le­yendas e intervienen, como las hadas, en narraciones folclóricas asociadas a héroes, mitos y dioses masculinos. Recorrien­do las fuentes cercanas a Viladrau, localidad situada en el Montseny, descubrí una variante local de la ninfa, una nieta de las sirenas. Se trata de la paitida, nombre de origen incierto que es topónimo de una fuente y del vecindario local. Fue in­ventado por el poeta novecentista Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost como seudónimo literario, cuya obra se centra en ese paraje. Son criaturas que surgen de las fuentes y que cantó el poeta en algunos de sus mejores versos. Este verano, leyen­do con unos amigos sus poemas in situ en una excursión lúdi­ca y literaria, descubrí que más allá de lo descriptivo, de la imaginación entre mitológica y cristiana, espiritual y mística de sus palabras cristalizadas y perfectas, se vislumbraba un mundo de un erotismo maravilloso y refinado, culto. En su li­bro La muntanya d’ametistes (1908), poetización espléndida del Montseny, Guerau de Liost encuentra en las fuentes la erotización de la montaña, que deviene su Beatriz o su Laura, musas de Dante y Petrarca, respectivamente. De la misma manera que Flaubert, cuando acabó de escribir su titánica obra, dijo «Madame Bovary c’est moi», Guerau de Liost habría podido decir «El Montseny c’est moi».

.

Artur Ramon
Falsas sirenas son

.

.

.

.

Al cor de la boscúria, el fontinyol suau
de penjarelles d’herba con filagarsa cau,
com fil de clavicordi que polsen amb llurs dits
les tímides Paitides de dies i de nits.
Al cor de la boscúria hi brolla el fontinyol.
Quan la tempesta exhala son perllongat udol
i les afraus ressonen amb grans estremiments
com una església buida, oberta a tots els vents
ell sona amb un dolcíssim remor de flabiol
que esboira la tempesta i renovella el sol.
.

Guerau de Liost
La muntanya d’ametistes (1908)

.

.

.

.

[…]

Feixugament Ahab i Soleia pujaven
com ascendeix el fum per agonies d’aire.
A la falda materna que obria la Muntanya
saltaven xaragalls i s’adormien roques.
Els núvols desfilaven, carregats de falçs negres,
recolzant-se en gaiatos de llampecs instantanis.
Al gorg blau la paitida cantava l’a de l’aigua.
Fada de l’aigua, fada de tors i cabellera,
guspireig de les sines, síl·laba de nuesa
total i resplendida de llum rítmica i sòlida
en la joia de l’aigua que en aigua es transformava
per la mort de l’escuma que cantava les aigües.
.

LA CANÇÓ DE LA PAITIDA
.
Baixo de l’aigua que canta
aferrada a cordes blanques,
salto els blaus graons de l’aigua
com els salta el peix de plata.
Filla i mare de les aigües,
sempre baixo, baixo, baixo.
Oh, canta el meu ventre i canta
el tremolor dels meus braços!
Qui puja, afamat d’alçària?
Sols desperto en la baixada.
Vull ésser embranzida clara
que morirà en aigua plana!

.
En arribar a l’indret de l’enrunada borda,
Soleia mira Ahab i diu a la paitida:
.

CANÇÓ DE SOLEIA
.
Per què cantes tan alegre,
oh fada dels escorrims
i de vertical caiguda
on ja t’oblides dels cims?
Del teu cos has fet rialla,
del teu tumult bell estrall.
Malmesa per moltes roques
t’eixamples com un ventall.
No vull la vida irisada
ni l’alegria del salt.
Quan els mots moren al ventre
els ulls cerquen pau cimal.
Jo meno Ahab a l’altura.
Massa ha viscut en l’abís.
Cal que arribi al Cim de l’Home
dolorosament submís.

.

[…]

.

Agustí Bartra
El Cim de l’Home
Rapsòdia d’Ahab

.

.

.

.

Artur Ramon

Falsas sirenas son

Ed. Elba. Barcelona, 2016

ISBN: 9788494552441

.

.

.

Guerau de Liost
(Jaume Bofill i Mates)

Obra poètica completa

Editorial Selecta. Barcelona, 1948

.

.

.

.

Agustí Bartra

Soleia
Les tres rapsòdies

Les Eines, 30
Ed. Laia. Barcelona, 1977
ISBN: 847222628X

.

.

.

 

Les sirenes del jove Karl Marx

.

.

.

.

Siren Song

A Ballad

Karl Marx (Trèveris [Trier] (Alemanya), 1818 – Londres (Anglaterra), 1883)

The wave, soft murmuring,
With the wind frolicking,
Leaps up into the air.
You see it tremble, hover,
Tumble and topple over,
It is the Sirens’ lair.

They pluck the lyre to enthrall
In heavenly festival,
In melody divine.
They draw both near and far,
Earth and distant star
Into their song sublime.

Its charm is so profound
One cannot chide the sound
That soars so radiantly.
As if great spirits there
Would lure the listener
Into the dark blue sea.

As if there swells and grows
From waves a world that flows
Loftily, secretly.
As if in waters deep
The Gods are all asleep
Down in the dark blue sea.

A little boat draws near,
The waves are charmed to hear
A gentle bard exalted,
His looks so frank and free,
Image and melody
Like love and hope transfigured.

His lyre rules o’er the deep.
Naiads that were asleep
Lend him their song-charmed ear.
And all the waves resound
With song and lyre’s sweet sound
And dance high in the air.

But hear the sad refrains,
The Sirens’ far-off strains
Of sweet melodiousness.
The poet to enthrall,
The Goddesses shine all
In sound and loveliness.

“O youth, soar up and play,
Rule o’er the listening sea;
The goal you seek is high,
Your breast swells rapturously.

“Here, sumptuous water-halls
Your song alone surprises,
And as the great tide falls,
Ev’n so your music rises.

“Sportive waves bear it up
And send it surging high.
The eye, bright, full of hope,
Encompasses the sky.

“Enter our Spirit-Ring;
Magic your heart shall gain,
Hear the waves dance and sing,
They sound like True Love’s pain.

“Worlds came from the Ocean,
Spirits were borne on the tide
Which dared to cradle the High Ones,
While the All was void.

“As Heaven and star-glow
Look downwards, ever glancing
Into the waves below,
Into the blue waves’ dancing—

“As droplets, shivering, shaking,
Enfold the Worlds in pride,
The spirits’ life, awaking,
Emerges from the tide.

“Seeking the All inspires you?
You’d burn in song away?
The lyre’s sweet music stirs you?
You’d blaze in Heaven’s ray?—

“Then come down to us all,
And tender us your hand;
Your limbs shall Spirit be,
You’ll see the deep, deep Land.”

They rise up from the sea,
Hair weaving in roundelay,
Heads resting on the air.
Their eyes flash blazing fires,
And, shooting sparks, their lyres
Glow through the waters fair.

The Youth yields to Delusion,
His tears flow in profusion,
His heart pounds in his breast.
He cannot turn away,
Held captive in Love’s sway,
To burning passion lost.

Deep thoughts stir in his soul,
It fights to gain control,
Soars higher, ever higher,
Looks up with prideful bearing,
In God’s own image daring,
And this the Sirens hear:

“In your cold depths below
Nothing that’s High can go,
Nor God burn deathlessly.
You glitter but to ensnare,
For me you have no care,
Your songs are mockery.

“You lack the bosom’s beat,
The heart’s life-giving heat,
The soul’s high flight so free.
The Gods in my breast rule,
And I obey them all;
I mean no treachery.

“You shall not captivate
Me, nor my love, nor hate,
Nor yet my yearning’s glow.
It shoots like lightning shafts
That gentle power uplifts
In melodies that flow.

The Sirens all sink down
Before his blazing frown
In weeping springs of light.
They seek to follow him,
But ah, the Flood so grim
Engulfs them all from sight.

.

Karl Marx
A Book of Verse (1837)
Trad. a l’anglès: Clemens Dutt

 

.

.

.

.

“[Karl Marx] left the Trier school at the age of seventeen and, following his father’s advice, in the autumn of 1835 became a student in the faculty of law in the University of Bonn. Here he seems to have been entirely happy. He announced that he proposed to attend at least seven courses of weekly lectures, among them lectures on Homer by the celebrated August Wilhelm Schlegel, lectures on mithology, on Latin poetry, on modern art. He lived the gay and dissipated life of the ordinary German student, played an active part in university societies, wrote Byronic poems, got into debt, and on at least one occasion was arrested by the authorities for riotous behaviour. At the end of the summer term of 1836 he left Bonn, and in the autumn was transferred to the University of Berlin.”

.

Isaiah Berlin
Karl Marx, pàg. 31

.

.

.

L’Ulisses de Graves

.

.

.

.

ULYSSES

.

Robert Graves (Londres, 1895 – Deià, 1985) Font: Robert Graves org

.
To the much-tossed Ulysses, never done
….With woman wether gowned as wife or whore,
Penelope and Circe seemed as one:
She like a whore made his lewd fancies run,
….And wifely she a hero to him bore.
.
Their counter-changings terrified his way:
….They were the clashing rocks, Symplegades,
Scylla and Charybdis too were they;
Now angry storms frosting the sea with spray
….And now the lotus island’s drunken ease.
.
They multiplied into the Sirens’ throng,
….Forewarned by fear of whom he stood bound fast
Hand and foot helpless to the vessel’s mast,
Yet would not stop his ears: daring their song
….He groaned and sweated till that shore was past.
.
One, two and many: flesh had made him blind,
….Flesh had one pleasure only in the act,
Flesh set one purpose only in the mind —
Triumph of flesh and afterwards to find
….Still those same terrors wherewith flesh was racked.
.
His viles were witty and his fame far known,
Every king’s daughter sought him for her own,
….Yet he was nothing to be won or lost.
….All lands to him were Ithaca: love-tossed
He loathed the fraud, yet would not bed alone.

.

Robert Graves
.
.

.
ULISSES

Al molt sacsejat Ulisses, mai no saciat / de dona sigui abillada d’esposa o de puta, / Penèlope i Circe li semblaven una sola: / ella com una puta feia realitat les seves fantasies lascives, / i conjugalment ella li parí un heroi.
.
Les seves metamorfosis aterrien la seva ruta: / eren els esculls entrexocants, les Simplègades, / i Escil·la i Caribdis eren elles també; / ara irades tempestes glaçant el mar amb escuma / i ara l’embriac ablaniment a l’illa del lotus.
.
Es multiplicaven en la munió de les sirenes,/ previngut per la por de les quals s’estigué ben lligat / privat de mà i peu a l’arbre del vaixell, / si bé no volgué tapar-se les orelles: exposant-se al seu cant / gemegà i suà fins que aquella platja fou passada.
.
Una, dues, i moltes: la carn l’havia encegat, / la carn obtenia un plaer sols en l’acte, / la carn fixava un únic propòsit en la ment… / Triomf de la carn i després trobar / encara aquells mateixos terrors allà on la carn era turmentada.
.
Les seves vileses eren enginyoses i la seva fama molt reconeguda, / tota filla de rei el volia per a ella sola, / astut i enginyós i molt anomenat, / però ell no era res a ésser guanyat o perdut. / Totes les terres eren Ítaca per a ell: sacsejat d’amor / odiava el frau, però no volia jeure sol.
.
.

.

.

.

8. Ulysses

Contingut en el recull Poems 1930-1933 (publicat el 1933), el poema és una aportació més a les diferents versions sobre el personatge d’Odisseu-Ulisses que s’han fet en la literatura uni­versal i que a les primeres dècades del segle XX rep una aten­ció particular. S’ha de posar en relació amb una sèrie de poe­mes de Graves que per aqueix temps plantegen un conflicte entre el plaer i l’amor, entre la naturalesa carnal de l’home i els dons morals i espirituals que ofereix la dona. Així, doncs, com en altres ocasions, la narració en tercera persona d’un relat mitològic és vehicle de la problemàtica personal de l’autor.

El poema s’obre amb el qualificatiu “much tossed” aplicat a Ulisses, que substitueix l’homèric polytlas, “que ha sofert molt”, pel sentit de “molt bressat”, segurament pel balanceig de les ones, amb la qual cosa ens apropa als versos inicials de l’Odissea que recorden el camí errívol de l’heroi. Pel que segueix, podem entendre que també es refereix a la multipli­citat d’experiències amoroses, ja que se’ns el presenta com un seductor que no fa diferència entre els dos tipus de dona pre­sents en l’imaginari masculí universal: l’esposa i la prostituta, encarnades en Penèlope i Circe, respectivament:

To the much-tossed Ulysses, never done
…………….With woman whether gowned as wife or whore,
Penelope and Circe seemed as one:
She like a whore made his lewd fancies run,
…………….And wifely she a hero to him bore.

Al molt bressat Ulisses, mai no assaciat/ amb dona, ja vestida d’esposa o de bagassa,/ Penèlope i Circe li semblaven una sola:/ ella com una bagassa feia realitat els seu capricis sen­suals,/ i a la manera d’esposa, ella li parí un heroi.

Això que podria representar una superació de la divisió en categories tradicional, ja que a ambdues figures se’ls atribueix la mateixa capacitat per al plaer i per fer de mares (vénen al·ludides al poema indistintament pel pronom “she”), mostra una connotació negativa al llarg del poema. La segona i la ter­cera estrofa recorden episodis del viatge d’Ulisses evocats, no en ordre cronològic, sinó de manera impressionista: les Simplègades o roques entrexocants, Escil·la i Caribdis, l’illa dels lotòfags. Aquests episodis són pretext per introduir dife­rents aparences (“their counter-changings”) de la figura de la dona en un aspecte aterrador, les quals es multipliquen en les Sirenes: es recorda amb fidelitat el passatge del cant XII de l’Odissea, de com Ulisses en passar-hi per davant es fa lligar de peus i mans al pal del vaixell, però no es tapa les orelles amb cera, com ha fet fer als seus companys, per poder escoltar el que canten.

La conseqüència de la multiplicació i la indiferenciació de les dones que va coneixent l’heroi (fins i tot la figura de Nausica pareix multiplicar-se quan s’al·ludeix al fet que “cada filla de rei el cercava per a ella sola”) és el terror davant d’una sexualitat incontrolada i mal assumida:

One, two and many: flesh had made him blind,
…………….Flesh had one pleasure only in the act,
Flesh set one purpose only in the mind_
Triumph of flesh and afterwards to find
…………….Still those same terrors wherewith flesh was racked.

Una, dues i moltes: la carn l’havia encegat,/ la carn tenia sol plaer en l’acte,/ la carn posava un sol propòsit en la ment…/ El triomf de la carn, i després, trobar/ encara aquel mateixos terrors allà on la carn era turmentada.

Per això, l’Ulisses de Graves, a diferència de l’homèric, no té una meta en el retorn a una pàtria i a una esposa; dominat per l’amor físic, és incapaç de trobar un punt de referència: “totes les terres per a ell eren Ítaca”.

.

Maria Rosa Llabrés i Ripoll
Robert Graves i el món clàssic

.

.

.

Maria Rosa Llabrés i Ripoll

Robert Graves i el món clàssic

Llibres de la nostra terra, 70
Lleonard Muntaner, editor. Palma (Mallorca),2006
ISBN: 9788496242807

.

.

.

 

Sirenes als microrelats mexicans

.

.

Manuscrit Bodleian 602, foli 10r (Bodleian Library)

.

.

.

 

Julio Torri Maynes (Saltillo, Coahuila (Mèxic) 1889 – Ciudad de México (Mèxic) 1970)

A CIRCE

¡Circe, diosa venerable! He seguido puntualmente tus avisos. Mas no me hice amarrar al mástil cuando divisamos la isla de las sirenas, porque iba resuelto a perderme. En medio del mar silencioso estaba la pradera fatal. Parecía un cargamento de violetas errante por las aguas.
¡Circe, noble diosa de los hermosos cabellos! Mi destino es cruel. Como iba resuelto a perderme, las sirenas no cantaron para mí.

Julio Torri

.

.

.

.

.

.

LA SIRENA INCONFORME

Augusto Monterroso (Tegucigalpa, Hondures 1921 – Ciutat de Mèxic, Mèxic 2003)

Usó todas sus voces, todos sus registros; en cierta forma se extralimitó; quedó afónica quién sabe por cuánto tiempo.
Las otras pronto se dieron cuenta de que era poco lo que podían hacer, de que el aburridor y astuto Ulises había empleado una vez más su ingenio, y con cierto alivio se resignaron a dejarlo pasar.
Ésta no; ésta luchó hasta el fin, incluso después de que aquel hombre tan amado y deseado desapareció definitivamente.
Pero el tiempo es terco y pasa y todo vuelve.
Al regreso del héroe, cuando sus compañeras, aleccionadas por la experiencia, ni siquiera tratan de repetir sus vanas insinuaciones, sumisa, con la voz apagada, y persuadida de la inutilidad de su intento, sigue cantando.
Por su parte, más seguro de sí mismo, como quien había viajado tanto, esta vez Ulises se detuvo, desembarcó, le estrechó la mano, escuchó el canto solitario durante un tiempo según él más o menos discreto, y cuando lo consideró oportuno la poseyó ingeniosamente; poco después, de acuerdo con su costumbre, huyó.
De esta unión nació el fabuloso Hygrós, o sea “el Húmedo” en nuestro seco español, posteriormente proclamado patrón de las vírgenes solitarias, las pálidas prostitutas que las compañías navieras contratan para entretener a los pasajeros tímidos que en las noches deambulan por las cubiertas de sus vastos trasatlánticos, los pobres, los ricos, y otras causas perdidas.

Augusto Monterroso

.

.

.

.

.

.

José de la Colina (Santander, Espanya, 1934) (Resident a Mèxic des de 1940)

LAS SIRENAS

Otra versión de la Odisea cuenta que la tripulación se perdió porque Ulises había ordenado a sus compañeros que se taparan los oídos para no oír el pérfido si bien dulce canto de las Sirenas, pero olvidó indicarles que cerraran los ojos, y como además las sirenas, de formas generosas, sabían danzar…

José de la Colina

.

.

.

.

.

.

.

.

EL CANTO DE LAS SIRENAS

Marco Antonio Campos (Ciudad de México, Mèxic, 1949)

Cuando llegué a la isla creí que las sirenas me esperaban desde siempre. Yo, que huía de mí, de una mujer, de los días de fracaso que caían en mi sangre como la luna en el mar, buscaba perderme en la espesura de su canto. ¿La causa? -preguntarán-. Fue desde aquella mañana de invierno cuando supe que el amor era un engaño de la sangre; cuando supe que la ternura o la piedad eran dos fieras inútiles en las selvas del hombre. Por eso quise perderme; por eso quise escuchar su canto, que aun siendo el más dulce, el más hondo, será para mí, de todos modos, un pretexto más para la tristeza. Yo quiero oírlo, ya…
Estoy cruelmente satisfecho. Me doy cuenta que incluso en la destrucción se puede hallar la felicidad. Sonrío al recordar el pasado, aunque en esa sonrisa -no hay remedio- haya el signo de la derrota. Pero qué importa, ¡bah!, me muero de tristeza y rencor.
Miro el atardecer: los dientes blanquísimos de las olas, las nubes que empiezan a calcinar con sus dedos las ramas del horizonte. ¿Las voces? ¿Las voces? ¡No se oyen ya las voces! Grito desesperadamente. El barco pasa.
Lloroso, impotente, lo evidencio: las sirenas no cantaron para mí…

Marco Antonio Campos

.

.

.

.

.

 

 

Maria-Mercè Marçal i la vella i muda sirena

.

.

Cançoneta lleu:

 
Desig, abella
solitària,
de què fas mel
si cap flor no
se’t bada?
Fes mel i no
facis tan sols
cera amarga
que em torni sorda
al teu reclam
de sirena.
.

Maria-Mercè Marçal
Desglaç

.

.

.

.

Xera

.
.
……….1
.
Xopa de roig s’ha esbadellat la platja
Roja d’enyors encastellada xera
Ascles de faig flames de faig ai cendra
…..Sota les ones
.
Nua girada sobre brases d’aigua
Òliba sóc de bat a bat pupil·la
Contra l’espill esbatanada orbesa
…..Far del capvespre
.
Nua nuada de serpents i vidres
Incandescents amb cassigalls de boira
Braç i turmell suro damunt l’escuma
…..Trista sirena
.
Xopa de cants orba sirena muda
Muda de cants te’m bado sol m’enartes
Nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
…..Blat a les veles
.
.
……….2
.
Ales encenc roja d’enyors rosella
M’alço del vent lluny de presó d’arestes
Balbes del vent    Al vent les algues lliures
…..Dallen les ones
.
Nada de nou òliba sóc dalt l’arbre
D’algues roents lluiten bruixots i fades
Sento que els xiscles al bell cor de l’aigua
…..Foc del capvespre
.
Nada del rou incandescent de xarxes
I teraranys   Jo me’n desfaig   A lloure
Ulls i cabells   La veu han fos les ones
…..Vella sirena
.
Ales de mort muda de cants vençuda
Folla de seny folla cassandra clamo
Cega vident contra el vaixell atàvic
…..Sang a les veles
.
.
Maria-Mercè Marçal
Atzeituní
Cau de llunes
.

.

.

.

.

..

.

.

.

 

.

[…]

Com en el cas d’Eva, que en menjar la fruita prohibida adquireix coneixement, les sirenes representen la temptació associada al saber, ja que qui gaudeix del seu cant «se’n torna joiós i més ple de ciència» (Homer 1993, 266). Les inquie­tuds intel·lectuals i la curiositat en general suposen un risc de caure en pecat i ben sovint apareix la figura femenina com a catalitzadora d’aquesta caiguda en desgràcia.

Marçal pren del mite homèric la idea de la figura feme­nina com a temptadora i la del cant com a reclam, però a diferència de les bruixes, no les converteix en bandera d’una lluita, sinó que duu a terme un treball literari més subtil. La sirena no té una correspondència simbòlica con­creta, sinó que serveix a l’autora per trencar amb les opo­sicions binàries que organitzen el discurs i buscar una nova forma d’expressió en què es generi una refulgent xar­xa d’al•lusions. En la sirena de Marçal convergeixen quali­tats antitètiques: està impregnada de cants i és muda, a la vegada, i proporciona al mateix temps el reclam i la cera que ensordeix:

Fes mel i no
facis tan sols
cera amarga
que em torni sorda
al teu reclam
de sirena. (D, 458)

La paraula «muda» apareix diverses vegades associada a la sirena i ens endinsa en un silenci profund i vertiginós que produeix múltiples sentits. En un primer nivell hi tro­bem la denúncia de la incompatibilitat que tradicional­ment s’ha establert entre coneixement i dona i que Marçal tant ha criticat en els seus assajos, però l’autora no es limita a aquesta interpretació, sinó que fa cantar el silenci i l’om­ple de significats, el converteix en el lloc sagrat on tots els sons retornen, en el fons absolut d’on poden néixer totes les sonoritats.

El poema «Xera» (CL, 35), que és on les sirenes tenen més presència, comença amb el vers «Xopa de roig s’ha esbadellat la platja» (CL, 35), en què les fricatives i africades emulen el trencar de les ones a la sorra. Es tracta d’un roig que al·ludeix al vaixell incendiat «flames de faig», les «brases d’aigua», a la sang dels nàufrags, «xiscles al bell cor de l’aigua» i a la llum de la posta de sol, «foc del capvespre». En el poema de l’autora apareixen els elements del mite de les sire­nes (cants, fascinació, nàufrags) presentats de tal manera que narrativament és impossible determinar un «argument», i el que ofereix són diferents versions antagòniques desarticulant els binomi víctima/botxí i preguntant-se qui perd la veu en el naufragi:

Nua nuada de serpents i vidres
incandescents amb cassigalls de boia
braç i turmell suro damunt l’escuma
trista sirena
.
xopa de cants orba sirena muda muda
de cants te’m bado sol m’enartes
nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
Blat a les veles (CL35)

L’ambigüitat de la puntuació i la polivalència dels ele­ments s’obren a innombrables lectures. Els adjectius han es­tat col•locats deliberadament de manera que no es pugui determinar a quin nom es refereixen (altiu i salvat poden qualificar tant a nàufrag com a vaixell, per exemple) i la pa­raula «suro» col·labora a l’equívoc perquè pot ser llegida com a part exterior de l’escorça d’alguns arbres, o com la primera persona del verb «surar». De la mateixa manera, «muda» pot referir-se a l’adjectiu i a la tercera persona del present del verb «mudar». L’aede grec s’ha dissolt, s’ha anul·lat el punt de vista únic i ens trobem davant una nova narrativa.

La simultaneïtat de visions és especialment manifesta en el següent fragment, en què aquest efecte s’accentua a causa del fraccionament del vers. Aquesta és una tècnica que ja ha­via estat utilitzada en la literatura catalana per Joan Salvat-Papasseit, autor que incorporà al seu univers poètic certs aspectes del futurisme, i a qui Marçal admirava obertament. L’autora arranja en aquest poema els ingredients propis de la formalització estètica del futurisme italià en petites dosis, deslligant la sintaxi i juxtaposant sintagmes bo i mantenint un esquema de vers més tradicional:

Nada del rou incandescent de xarxes
I teraranys Jo me’n desfaig A lloure
Ulls i cabells La veu han fos les ones
Vella sirena. (CL, 36)

En aquesta estrofa els sintagmes mantenen una certa au­tonomia però configuren al seu torn una unitat, a la manera d’una «xarxa» o un «terarany» (forma dialectal de «teranyi­na»). L’autora estableix així un vincle entre les sirenes i altres figures de l’antiguitat que es defineixen per la seva relació amb el fil, com Penèlope, Ariadna i Filomena, i allarga el fil fins a ella mateixa. Al cor de la teranyina de mots hi trobem un pronom «Jo me’n desfaig» del qual surten connexions de forma radial, ja que «’n» pot referir-se a qualsevol dels subs­tantius de l’estrofa:

Ales de mort muda de cants vençuda
Folla de seny folla cassandra clamo
Cega vident contra el vaixell atàvic
Sang a les veles. (CL, 36)

El poema avança llavors a base d’oxímorons «muda de cants», «folla de seny», «cega vident», que posen sobre la tau­la les particularitats de la «veritat» poètica, que lluny de la lògica convencional eixampla les esquerdes per obrir un nou espai de comprensió. En aquesta estrofa hi apareix una altra de les figures femenines reivindicades per Marçal, l’endevina Cassandra. Filla del rei de Troia, «cega vident», posseïa el do de la profecia però requeia sobre ella una maledicció que feia que ningú cregués en els seus pronòstics. Així, quan la filla de Príam va anunciar repetidament la caiguda de Troia, els seus compatriotes desoïren les seves paraules i la prengueren per boja. Cassandra és un personatge important de la mitologia clàssica que apareix al cant XIII de la Ilíada, on es diu que és la més bella de les filles d’Hècuba, i al cant XI de l’Odissea, on es relata la seva mort a mans de Clitemnestra. Els seus po­ders endevinatoris també són tractats a diverses tragèdies gregues com Agamèmnon d’Esquil i Les troianes d’Eurípides, i també retrobem Cassandra a L’Eneida de Virgili.

El «vaixell atàvic» que porta «sang a les veles» podria fer al·lusió, d’una banda a la flota aquea, preparada per realitzar la sagnia que suposà el setge i la presa de Troia, i d’altra ban­da, al vaixell de la història, escrita pels vencedors, que solca el temps per dur el passat al present amb les veles tacades de sang. En el poema, Cassandra, «folla de seny», representa, com les sirenes, una veu fosa en les onades, la tragèdia d’una dona vinculada amb el coneixement que els homes es van negar a escoltar.

[…]

Caterina Riba
Maria-Mercè Marçal. L’escriptura permeable

.

.

.

.

Maria-Mercè Marçal

Cau de llunes

Premi Carles Riba 1976
Els Llibres de l’Óssa Menor, 92

Ed. Proa. Barcelona, 1998
ISBN: 9788482566597

.

.

Caterina Riba

Maria-Mercè Marçal
L’escriptura permeable

Eumo Editorial. Vic, octubre de 2014

ISBN: 9788497665223

.

.

.

.

 

 

Circe, «las serenas» i «el alto griego» segons Fray Luis de León

.

.

.

ODA IX

    LAS SERENAS

A Cherinto

Fray Luis de León (Belmonte, Cuenca, 1527 o 1582 – Madrigal de las Altas Torres, Ávila, 1591)

.

No te engañe el dorado 
vaso ni, de la puesta al bebedero 
sabrosa miel, cebado; 
dentro al pecho ligero, 
Cherinto, no traspases el postrero 

asensio; ten dudosa 
la mano liberal, que esa azucena, 
esa purpúrea rosa, 
que el sentido enajena, 
tocada, pasa al alma y la envenena. 

Retira el pie; que asconde 
sierpe mortal el prado, aunque florido 
los ojos roba; adonde 
aplace más, metido 
el peligroso lazo está, y tendido. 

Pasó tu primavera; 
ya la madura edad te pide el fruto 
de gloria verdadera; 
¡ay! pon del cieno bruto 
los pasos en lugar firme y enjuto, 

antes que la engañosa 
Circe, del corazón apoderada, 
con copa ponzoñosa 
el alma trasformada, 
te ajunte nueva fiera a su manada. 

No es dado al que allí asienta, 
si ya el cielo dichoso no le mira, 
huir la torpe afrenta; 
o arde oso en ira 
o, hecho jabalí, gime y suspira. 

No fíes en viveza: 
atiende al sabio rey Solimitano; 
no vale fortaleza: 
que al vencedor Gazano 
condujo a triste fin femenil mano; 

imita al alto Griego, 
que sabio no aplicó la noble antena 
al enemigo ruego 
de la blanda Serena, 
por do por siglos mil su fama suena; 

decía comoviendo 
el aire en dulce son: «La vela inclina, 
que, del viento huyendo, 
por los mares camina, 
Ulises, de los Griegos luz divina; 

allega y da reposo 
al inmortal cuidado, y entretanto 
conocerás curioso 
mil historias que canto, 
que todo navegante hace otro tanto; 

Todos de su camino 
tuercen a nuestra voz y, satisfecho 
con el cantar divino 
el deseoso pecho, 
a sus tierras se van con más provecho. 

Que todo lo sabemos 
cuanto contiene el suelo, y la reñida 
guerra te cantaremos 
de Troya, y su caída, 
por Grecia y por los dioses destruida.» 

Ansí falsa cantaba 
ardiendo en crueldad; mas él prudente 
a la voz atajaba 
el camino en su gente 
con la aplicada cera suavemente. 

Si a ti se presentare, 
los ojos sabio cierra; firme atapa 
la oreja, si llamare; 
si prendiere la capa, 
huye, que sólo aquel que huye escapa.

.

Fray Luis de León

.

.

.

.

Les sirenes a l’Elpènor de Jean Giraudoux

.

.

.

.

Elpénor est un récit; et c’est une œuvre de jeunesse. Une première édition a paru en 1919; puis Giraudoux a ajouté une suite, et le vrai Elpénor, complet, a paru en 1926. Les souve­nirs des études de jeunesse sont encore frais; et cet ouvrage charmant se présente comme une plaisanterie — en argot de l’École Normale, on dirait un «canular».

Le héros, les personnages, les aventures, tout vient tout droit de l’Odyssée, Mais, en un sens, c’est une contre-Odyssée, puis-qu’au lieu de se dérouler essentiellement autour d’Ulysse, le récit est dédié au matelot dont Homère précise qu’il ne se distingua jamais ni par sa valeur ni par sa prudence. Et l’épi­sode final, qui correspond à l’arrivée d’Ulysse chez les Phéaciens, imagine qu’Elpénor arrive à la place d’Ulysse et que les Phéaciens, prévenus, lui offrent en vain des épreuves où il de­vrait se déclarer, mais où il échoue toujours.

Une contre-Odyssée, donc. Et une œuvre qui se sert d’Ho­mère pour refuser résolument tout grandissement épique, choisissant bien plutôt l’humain et le quotidien. Déjà se dessine une philosophie: le choix de Giraudoux ici sera ailleurs celui de son Alcmène…

Mais le récit est aussi une contre-Odyssée par son ton et sa fantaisie.

L’irrévérence est partout. Giraudoux s’amuse à mêler l’an­tique et le moderne, l’épique et le familier. Le récit est coupé de bouts rimes — du genre de l’épigramme qu’Elpénor est censé avoir composée pour Hercule:

Hercule — parlons moins fort ! —
A tué le lion de Belfort.

Ou bien l’on trouve des plaisanteries d’étudiant — comme lorsque Giraudoux écrit : «Le Cyclope se frappa le front — sur le côté comme font les Cyclopes quand ils ont une idée.»

Certes, il n’y a là rien de très nouveau. On a commencé dès l’époque d’Homère à faire des farces sur l’épopée : témoin ce Combat des rats et des grenouilles, que l’Antiquité prenait par­fois pour une œuvre d’Homère! On a continué à toutes les époques — comme la Belle Hélène est là pour nous le rappeler. Et Giraudoux n’est ni le premier ni le dernier à avoir ainsi plaisanté au XX^e siècle.

Mais son originalité est d’avoir associé à ce ton de plaisan­terie et d’anachronisme toute une vie concrète, très familière, mais poétique, avec des saveurs, des odeurs, des couleurs — comme ces larmes d’espoir que verse le Cyclope : «Elles tom­baient dans le seau où le lait caillait, et il fit ce jour-là le plus délicieux de ses fromages.» L’exemple prouve aussi qu’avec cette poésie concrète vient la tendresse. Alors que l’on re­trouve, par exemple chez Gide ou chez Anouilh, les procédés de la modernisation, du jeu intellectuel, de l’anachronisme, cette présence d’un monde humain nimbé de poésie est propre à Giraudoux et donne à son ton un attrait sans pareil. C’est un peu comme la buée légère qui enveloppe un fruit jamais encore touché. C’est aussi comme un perpétuel clin d’œil, qui se mo­querait mais rayonnerait d’indulgence, qui toucherait ensemble l’esprit et le cœur.

De fait, la moquerie et la poésie naissent ici d’un même sentiment de connivence et d’amitié avec ces œuvres grecques dont la jeunesse de Giraudoux fut nourrie.

[…]

Jacqueline de Romilly
L’amitié de Giraudoux avec l’hellénisme: Elpénor

.

.

.

 

.

Las sirenas

.

Bogaba la nave a la deriva. Los remeros habían rodado bajo sus bancos, ebrios, mas esta vez de fatiga. ¡Veinte años duraba el banquete de Tro­ya! Y los tripulantes lamentábanse con el menor estrépito posible, mientras masticaban menudos cordajes para engañar el hambre y la sed, pero re­sueltos a no moverse por nada del mundo. Enton­ces, el sagaz Ulises hizo tocar por Perimedes la corneta que los congregaba para la cena y todos se abalanzaron, excepto, como siempre, Elpenor, que adquirió de los Lotofagos el hábito de fu­mar, derrumbado en el entrepuente.

—¡Qué maravilloso banquete se apresta!… — clamaban los marineros—. ¡Oh, Ulises, tú, en quien hasta el silencio promete, cuanto más nos valdrá la de tu trompeta!… ¡Ya no sentimos sed, hijo de Laertes, pues un agua deliciosa nos inva­de la boca!

Así dijeron mientras repiqueteaban con los cu­biertos contra los escudos, pues los platos peque­ños habían desaparecido durante el largo asedio.

—¡Ay! —dijo Ulises— para un banquete la trom­peta nos congrega ¡mas no será el vuestro!… Nos reúne para pitanza de los monstruos ante los cuales nos hará desfilar de inmediato el tapiz mo­vedizo del mar. Dentro de una hora nos encontraremos al alcance de las tres sirenas. Tras hora y media pasaremos a la vera de la ignoble perra, la divina Scylla. Dentro de dos, si alguien entre nosotros perdura, desfilará ante el infecto Caribdis, a los dioses semejantes.

El entusiasmo de los tripulantes no conoció lí­mites.

—Rey de Itaca —clamaron— lo habíamos su­puesto: tus mismas promesas sobrepasas.

Ulises rehusó las alabanzas.

—¡Camaradas! —se lamentó Ulises— ¡Amados compañeros!. . . Seis de entre vosotros, mis seis favoritos, los seis más valerosos, serán devorados de inmediato por las sirenas.. .

Mas los compañeros de Ulises acogieron sin temblar la infausta nueva.

—¡Ay! —repusieron en coro— ¿Por qué no se­remos esos seis privilegiados?… ¡Es grato pere­cer para salvar a los hermanos!… Ulises, no nos honres con tu preferencia… Tú, que descubris­te a Aquiles bajo atavíos de mujer, habrás sin duda entrevisto bajo nuestras armaduras almas femeninas… ¡Ay! ¿Por qué somos cobardes?… Abriguemos, por lo menos, el valor de recono­cerlo… Nos satisfaceremos escuchando el cántico de las sirenas… Dicen que la música engaña el hambre.

—¡Guárdense muy bien de hacerlo!… —repu­so el hijo de Laertes—. Tan sólo yo, al mástil amarrado, gozaré del deplorable llamado… La tripulación remará, tapadas las orejas con trozos de cera. Siempre que sea posible encontrarla aún…

—¡Oh, Ulises —replicaron los marineros— bas­taría para hallarla seguir las abejas innumerables que sin reposo pasan entre tus labios!…

Después, precipitáronse a la despensa, donde, en cajas de bizcochos, conservaban trozos de cera para tapar los agujeros que en el casco del navio horadan los gusanos del mar. A su retorno vie­ron a Ulises buscando afanosamente la cuerda que debía ligarlo al palo mayor. Irritábase sin hallarla.

—Ulises —le dijeron— sólo existe una cuerda sólida. Es la que desliza tu palabra alrededor del cuello del auditorio y lo trueca por siempre en tu prisionero.

Hablando, afanábanse por unir los trozos dis­persos de cordel, su único alimento.

Era tiempo. Ya elevábase la costa Trinacria, palpitante y como si naciera. No habían terminado de llegar a sus bancos cuando las seis cabezas de Scylla —espantosos dedos de una mano con exce­so perfecta—, arrebataron seis de los marineros. Ulises, junto al mástil, los vio volar, saludándolo por encima de su cabeza.

—Es hermoso —gritaban— morir víctimas de las sirenas.

Cuidóse de desengañarlos el rey de Itaca. An­sioso por verlos satisfechos, simuló una sonrisa ante el fin horroroso. Suele ocurrir lo mismo en las ciudades cuando los jóvenes, extraviados por una mujer sin pudor, creen hasta lo postrimero de la ancianidad haber sido las víctimas del amor en persona. ¡Que la ignominia caiga sobre quienes los saquen de su error!… Mas ya Caribdis inun­daba la cubierta, la trirreme íntegra, de bilis, san­gre y baba…

Por fin surgieron las sirenas. Cada una de ellas erguíase sobre un promontorio y, totalmente des­nuda, agitaba con desgana su túnica como el náu­frago protestante y pudibundo que hubiera debi­do desvestirse para atraer al salvador. La prime­ra era rubia, la segunda morena, la tercera pe­lirroja. Eran los colores que prefería el hijo de Laertes entre las mujeres y ya tendía hacia ellas sus brazos venerables cuando se dejaron oir. Mas, precisamente ese día, melancólicas, como suele ocurrirle a las poetisas cuando las han desengaña­do los poetas, no las enfurecía el odio contra los navegantes, los exploradores, los inventores… Por lo contrario, sentíanse inclinadas a revelar a esos timoneles sus divinos secretos.

—Ulises amado —cantó la primera de ellas—, si llevas tu navio hasta más allá de las columnas de Hércules, si vogas durante treinta días y treinta noches —hasta haber costeado una isla lo bastan­te ancha como para que mujeres de ojos de fue­go tiendan de través sus hamacas—, llegarás a un continente nuevo donde salvajes rojos con plu­mas tricolores cabalgan los cocodrilos: ellos los llaman caimanes. Entonces, una tarde, contem­plando como surge la vela del navío antes del casco, germinará en tu mente la idea de que la tierra es redonda.

Mas Ulises no lograba oiría, pues los tripulan­tes, para aligerar el remo, entonaban a plena voz el elogio del Catoblepas, que, cuando acosábale el hambre, con sus propios pies se nutría. Traspues­to el promontorio, cada hilera de remeros liberó el oído del lado de Ulises de su tapón de cera.

—Amo nuestro —gritaron— ¿qué te dijo la sire­na?… Convulso de placer, doblabas el mástil co­mo a un junco.

—¡Un cántico realmente divino!… —mintió Ulises, ansioso por no defraudarlos—. Amigos, es­cuchad la copla hechicera:

“¡Oh, dueño de la luz, oh esplendoroso
duque en la claridad, lámpara pura,
tómate a mí, sirena, en tu ardoroso
lecho de brasas donde el luego dura!”

Pronto, tapaos los oidos; llegamos al segundo promontorio…

—Ulises amado —cantó la segunda sirena— re­clínate un día bajo el manzano y contempla caer sus frutos. Quizá, entonces, un relámpago atra­viese tu cerebro. Distráete, también, observando lo que ocurre si mezclas el carbón de madera api­sonado con salitre común. En un tubo de bronce, en sus extremos horadado, raya el alma del tubo si tu enemigo está lejos, vierte tu mezcla, introduce después una bola de piedra y  enciéndelo con ayuda de una mecha inflamada.

Pero el cantar de los marineros cubría su voz:

— ¡Necio el hambriento que sólo de manjares se preocupa! —vociferaban—. Arranquemos su recuerdo de nuestro pensamiento, como se arran­ca del buey inmolado los inmensos pulmones, el suculento hígado y la entraña nutrida… Basta de aludir en nuestros cantos a los higos que esta­llan sobre Baco como divinos parásitos atiborra­dos de púrpura. Olvidemos las tenebrosas uvas, pendientes de la vid como racimos de almejas… ¡Ni una palabra pronunciemos que a los peces re­cuerde!… ¡Y si alguien nos pregunta, oh, camaradas, por la miel y el vino y la cuajada, juremos no conocerlas!… Mas, traspuesto ya el islote ¿qué dijo la segunda sirena? Ulises, nadaban en lágri­mas tus ojos y las uñas ensangrentaban tu pecho. ¿Insultó acaso tu prestigio?

— Tan sólo injurió mi alma modesta, —repuso Ulises—. Rubia era y lo hizo con malicia. Sabed como esgrimió la alabanza indirecta:

“Me disgusta, divino;
lo abomino, adorable,
¡Te amo, oh detestable,
efímero y cetrino!”

—Ulises ¿cómo pudiste resistir tan bello madri­gal?… ¡Déjanos, déjanos doblar el nudo de tus cuerdas!

Así clamando ensordecieron de nuevo los oidos del héroe, pues ya, resplandeciente, la tercera si­rena, la pelirroja, giraba sobre su promontorio como la luz de un faro.

—Ulises —cantaba— ¿ansias que tus hazañas no perezcan?… Inventa, entonces, signos que sean imagen de las palabras o de fragmentos de ellas. Grábalos, —al revés, no es preciso aclarártelo—, sobre una plancha de madera o de cobre. Cúbre­lo todo con un aceite oscuro y aprieta el molde contra un tejido. Si deseas vengarte de Aquiles, no grabes su nombre en el metal y no habrá Ilíada.

Pero los marineros vociferaban hasta desgañitarse.

—Saturno nutríase de piedras con pañales, mas no se encuentran rocas sobre el cambiante mar… Ulises, uno de tus ojos salíase de su órbita y rete­nías en vano sobre tu cuerpo las vestiduras que arrebataba el viento… ¿Osó esa pelirroja insul­tar tu pudor?

—Camaradas —suspiró Ulises desganado y sin deseos de improvisar—. ¡Cuan delicioso!…

—¡Felices sirenas —prorrumpió el coro deliran­te— felices sirenas que tienen a Ulises por eco!… ¿Qué dijo esa hechicera?

—¿Qué dijo?… —repitió Ulises, corto ya de inspiración—. Me dijo… me dijo prefiriendo a la rima la asonancia… moduló simplemente:

“Ulises
Caribdis
Sirena
Trirreme.”

—¡Qué himno prodigioso!… —comentó la tri­pulación defraudada.

Pero Ulises recobraba, a falta de un poema iné­dito, fragmentos de las odas aprendidas de su maestro y juzgó útil para su nombradía dejar a su auditorio bajo una impresión más brillante.

—Verdad es, marineros, que esos versos parecen mediocres modulados por la voz humana. Mas, es­cuchándolos, a ellos no se los oía. Las cuatro pa­labras de la sirena pelirroja, al llegar al oído, transfigurábanse de improviso en un cantar ex­traño que oprimía el corazón y, cada una de ellas abría el cerrojo de una época distinta. Arreba­tado lejos de la Hélade y de nuestros tiempos heroicos, veíase, dentro de tres mil años, sobre la tierra tapizada de las Galias, un pueblecito sin al­calde e insondable amor por la pesca del cangrejo y la caza del huevo de Pascua en las verdes pra­deras saturaba el alma de mortal ansiedad.

Escuchad este fragmento —tan irreal, luminoso, logrado a costa de irradiaciones y reflejos— que para alabarlo es preciso usar vocablos de óptica:

“Veo de Bellac
la triste abadía,
el Mail y ese lago
que no existe;

Y veo también
a Otoño en persona
soplar en un cuerno,
que no suena;

¡Ferias del estío!
Y tía Solange
odia al invitado,
que no come.

Mi juventud…—¡Dios,
sabe sin encanto!… —
de un corazón seco
extrae esta lágrima.”

—¡Qué reflejo!… ¡Qué prisma!… ¡Qué ful­gor!… —exclamaron los marineros de Ulises que, sabiéndolo por sobre todas las cosas deseoso de re­citar sus epigramas, proponíanse lisonjearlo—. ¿Oh, rey de Itaca, no es acaso verdad que el segundo canto, como el espejo ante el espejo, apenas po­sado en el alma y por ella violentamente rechaza­do, transformábase en un estallido de risa de la sirena y se la hubiera creído recitando versos fes­tivos?

—Precisamente ¡oh, griegos sagaces! —replicó Ulises caído en la trampa—, creíase oir un epigra­ma. La sirena aludía a esa obesa danzarina que tuve ocasión de ver en el teatro de Colonna y bajo cuyo andar crujía la escena. Es el producto de la constante rivalidad de bailarinas y cantan­tes. Así decía:

“¿Por qué Eva, bailarina,
jamás a Colonna va
y no danza en esa escena?:
¡La acústica la encadena!”

Mas ya la tripulación adormilábase, hasta tal punto exhausta que ni siquiera pensó en desatar las ligaduras de Ulises —¡su único alimento!— ni en arrancarse los tapones de cera… El navio bo­gaba, sin más oidos que para las olas; y Ulises oía, sin que nadie se lo impidiera esta vez, la voz terrible del océano, la cuarta sirena. Contento de hallarse maniatado, opreso por vaga sensación de culpa, despreciaba de pronto a los poetas, gentes que se enorgullecen de escuchar las musas y a quienes sólo llega a sus oidos el clamor de los hombres.

—¡Por lo menos —reflexionaba— las he visto!…

No se veía la costa. El sol poniente iluminaba el flanco de estribor de la nave y el derecho de los tripulantes, ese rozado por las mismas sirenas; y perduraba sobre ellos el enrojecimiento como sobre el brazo inocente que rasguñaron las ortigas. La popa estaba cubierta de inmundicia; de sangre la proa. Pendían las velas, sucias de fango y de espuma…

Fué entonces cuando Elpenor, finalizada su pi­pa, ascendió del entrepuente. La tempestad ase­diaba el navio. Vacilante sobre sus piernas inse­guras, sonreía. Alabó, entonces, al cielo, por haberle dispensado una calma jornada y una noche apacible. Y dijo, mientras sus ojos vagaban des­de la proa al timón:

—¡Bello y amado navio!… ¡Cuan limpio y re­luciente eres!… ¡Cuánto se alegraría contem­plándolo nuestra prima la intendente, Euriclea, hija de Ops, nacida a su vez de Pisenor!…

.

Jean Giraudoux
Muertes de Elpenor
Traducció de Julio Ellena de la Sota

.

.

Jean Giraudoux (Belac, Alta Viena, 1882 – París, 1944)

.

.

 

Les sirènes

.

Le navire allait à la dérive, car les ra­meurs avaient roulé sous leur banc, ivres, mais de fatigue. C’est que le banquet de Troie avait duré vingt ans. Ils se lamen­taient, le moins bruyamment possible, mâchant de menus cordages pour tromper leur faim, leur soif, et ils étaient résolus de leur vie à ne plus bouger. Alors l’astu­cieux Ulysse fit sonner par Perimède la trompette des repas, et tous s’élancèrent, à l’exception toutefois d’Elpénor, qui avait pris des Lotophages la coutume de fumer, affalé dans l’entrepont…

— Quel merveilleux repas pour nous s’apprête! criaient les matelots. O Ulysse, toi qui tiens les promesses mêmes de ton silence, que ne vaudra pas la promesse de ta trompette ! Voilà déjà que nous n’avons plus soif, ô fils de Laerte, une eau délectable nous montant à la bouche!

Ils dirent et tapaient de leurs cuillers contre leurs boucliers, toutes assiettes moindres ayant disparu au cours du siège.

— Hélas, dit Ulysse, c’est bien un repas que la trompette a sonné, mais pas le vôtre. C’est le repas des monstres devant lesquels nous fera défiler aujourd’hui le tapis rou­lant de la mer. Dans une heure nous pas­sons à portée de voix des sirènes; dans une heure et demie au large de l’ignoble chienne, la divine Scylla; dans deux heures, s’il en reste, devant l’infect Charybde, semblable aux dieux!

L’enthousiasme de l’équipage ne connut plus de bornes :

— O Roi d’Ithaque, cria-t-il, nous l’avions dit! Tu surpasses tes promessesmêmes.

Mais Ulysse refusa leur louange:

— O mes chers compagnons, gémit-il, six d’entre vous, mes six favoris, les six plus courageux, vont être dans l’instant dévorés par les sirènes…

Mais ils reçurent sans trembler la fatale nouvelle:

— Hélas! crièrent-ils d’une voix, pour­ quoi ne sommes-nous pas ces six favoris? Il est doux de périr pour sauver ses frères! Mais, ô divin Ulysse, tu ne nous honores point de ta préférence, à juste titre, et toi qui découvris Achille sous des robes, tu as su, sous nos armures, découvrir des âmes femelles. Hélas! Pourquoi sommes-nous lâches? Ayons du moins le courage de notre lâcheté. Nous nous contenterons donc d’écouter le chant des sirènes, la musique, dit-on, trompe la faim!

— Gardez-vous-en bien! répartit le fils de Laerte. Seul, attaché au mât, je jouirai de leur déplorable appel. Vous autres rame­rez, les oreilles bouchées par des tampons de cire. Si toutefois vous trouvez de la cire!

— O Ulysse, s’écrièrent les matelots, il sulht de suivre jusqu’à leur ruche les innom­brables abeilles qui sans répit paissent tes lèvres!

Ils dirent et se précipitèrent à la cam­buse, où, dans des boîtes de biscuits, ils conservaient les blocs de cire dont on comble les trous que les vers de mer per­cent dans la coque. Déjà ils revenaient, et voyaient Ulysse chercher vainement les cordes qui devaient le lier au grand mât, n’en point trouver, s’en irriter:

— O Ulysse, crièrent-ils, ils n’est qu’une corde solide, celle que ta parole passe au col de tes auditeurs, et pour jamais ils sont tes prisonniers!

Et cependant ils s’empressaient de réu­nir par des noeuds les morceaux épars de cordages, leur seul repas.

Il était temps. Déjà s’élevait la côte trinacrienne, palpitante et comme si elle naissait. A peine regagnaient-ils leurs bancs que les six têtes de Scylla, effroyables doigts d’une main trop complète, hapèrent six matelots. Ulysse de son mât les vit voler au-dessus de sa tête, et ils le sa­luaient!

— Il est beau, criaient-ils, de mourir victimes des sirènes!

Le roi d’Ithaque se gardait de les dé­tromper, et, les voulant heureux, il feignait de sourire à leur fin honorable. C’est ainsi, dans les villes, que les jeunes gens égarés par une fille sans vergogne croient jusqu’à leur dernière vieillesse avoir été victimes de l’amour lui-même, et honte à qui les tire de l’erreur! Mais déjà Charybde inon­dait le carré, la trirème entière, de bile, de sang et de bave.

Enfin les sirènes apparurent. Chacune était debout sur un promontoire, et, toute nue, agitant maussadement son péplum, semblait une naufragée protestante et pudi­bonde qui dût se dévêtir pour appeler le sauveteur. La première était blonde, la se­conde brune, la troisième rousse: c’étaient les couleurs que le fils de Laerte préférait chez les femmes et déjà il tendait vers elles ses bras vénérables. Alors s’élevèrent leurs voix. Mais ce jour-là, mélancoliques, et comme parfois les poétesses quand les poètes les ont déçues, elles ne se sentaient point de haine pour les navigateurs, les explorateurs, les ingénieurs, et résolurent au contraire de révéler à ces timonniers leurs secrets divins.

— Cher Ulysse, chanta la première, si poussant ton bateau au delà des colonnes d’Hercule, tu vogues trente jours et trente nuits, après qu’il aura côtoyé une île longue, mais juste assez large pour que les femmes aux yeux de feu tendent en travers leurs hamacs, tu aborderas un nou­veau continent, où des sauvages rouges coiffés de plumes tricolores s’asseyent sur des crocodiles (là-bas appelle-les caïmans), et un soir, voyant la voile d’un navire avant sa coque, l’idée te viendra que la terre est ronde!

Mais Ulysse ne pouvait entendre, car les matelots, pour alléger la rame, avaient entonné l’éloge du Katablépas qui se nourrit, quand il a faim, de ses propres pieds. Puis, doublé le promontoire, chaque bord enleva, de l’oreille qui donnait sur Ulysse, le petit tampon de cire.

— O maître, criaient-ils, que t’a dit la sirène ? Tu te convulsais de désir, le mât se courbait comme un jonc…

— Un chant divin! répliqua Ulysse, car il ne voulait point les décevoir. O mes amis, écoutez ce couplet enchanteur:

Ulysse, empereur des lumières,
Lampe des yeux, duc des clairières,
Si brillant, si bel et poli,
Prends-moi Sirène dans ton lit!

Mais rebouchez vos oreilles, camarades, hâtez-vous, voici le second promon­toire!

— Cher Ulysse, chanta la seconde sirène. Etends-toi un jour sous un pommier et regarde tomber les pommes. Peut-être un éclair traversera-t-il alors ton cerveau. Ou encore amuse-toi, pour voir, à mélanger du charbon de bois pilé avec du salpêtre vulgaire. Dans un tube de bronze foré aux deux bouts (rayes-en l’âme si ton ennemi est plus loin), verse ta mixture, un boulet de pierre et enflamme le tout, par aide d’une mèche allumée.

Mais le chœur des matelots couvrait sa voix:

—  Il est stupide pour un affamé, criaient-ils, de parler toujours de repas! Tirons de notre pensée, comme on le fait du bœuf assommé, les larges poumons, les foies succulents et la nombreuse fraise! Plus d’allusions dans nos chants aux figues, qui éclatent sur Bacchus comme de divins parasites gorgés de pourpre, aux raisins noirs qui pendent aux treilles comme des grappes de moules! Pas un mot d’ailleurs des poissons ! Pour le vin et pour le miel, pour la crème et pour le caillé, affirmons, ô mes camarades, que jamais nous n’en avons vu… Mais le cap est dou­blé, ô Ulysse, que t’a dit la seconde sirène? Tes yeux nageaient dans les larmes, de tes ongles tu ensanglantais ta poitrine… Aurait-elle insulté ta gloire?

— Elle n’insulta que mon âme modeste, répartit Ulysse. Aussi bien elle le fit avec malice: c’est la blonde. Ecoutez, écoutez comme elle manie la louange indirecte:

Moi je déteste l’adorable,
Le divin me déplaît,
O qui es-tu, toi que j’adore,
Mortel et laid!

—O Ulysse, clama l’équipage, comment as-tu pu résister à ce madrigal! O laisse-nous, laisse-nous, faire un double nœud à tes cordages!

Ils dirent et assourdirent à nouveau leurs oreilles, car déjà, étincelante, la troi­sième sirène tournait sur son cap comme le jet d’un phare.

— O Ulysse, chantait-elle. Veux-tu que tes exploits ne périssent jamais ? Conviens alors de signes qui seront l’image des mots ou des fragments de ces mots mêmes. Grave-les, à l’envers il va sans dire, dans une table de bois ou de cuivre, enduis le tout d’une huile noire, et presse-le contre un tissu. Si tu veux te venger d’Achille, ne traduis point son nom dans le métal, et il n’y aura pas d’Iliade!

Mais les matelots clamaient à perdre haleine:

— Saturne se nourrissait de bornes emmaillotées, mais il n’est même pas de bornes sur la route changeante des flots!.. O Ulysse, un de tes yeux sortait, et tu rap­pelais en vain sur ton corps le voile qu’en écartait le vent. Cette rousse aurait-elle insulté ta pudeur?

— O mes compagnons, soupira le roi d’Ithaque, soudain las d’improviser, quelles délices!

— Heureuses sirènes, cria le chœur déli­rant, heureuses sirènes qui ont Ulysse pour écho. 0 Ulysse, qu’a dit cette enchan­teresse?

—   Ce qu’elle a dit? répéta Ulysse, cette fois court d’inspiration… Elle a dit… elle a dit… préférant aux rimes l’assonance; elle a dit simplement:

Ulysse
Charybde
Sirène
Trirème

— Quel hymne merveilleux ! cria l’équi­ page déçu.

Mais Ulysse auquel revenait, à défaut d’un poème inédit, la mémoire et les frag­ments des odelettes apprises de son maître, crut utile pour son prestige de laisser ses sujets sous une plus brillante impression.

— Certes vous avez raison, ô matelots, reprit-il, et ces quatre vers semblent mé­diocres, répétés par l’humaine voix. Mais, aussi, en les entendant, ce n’est pas eux qu’on entendait. Les quatre mots de la sirène rousse, parvenus à votre oreille, devenaient soudain un chant étrange, et qui rongeait le cœur, et chacun ouvrait la serrure d’une époque inconnue. Portés loin de la Grèce et de nos temps illustres, on se voyait, dans trois mille ans, sur la terre tapissée des Gaules, dans une bour­gade sans préfet, et un insondable goût pour les pèches à l’écrevisse, la chasse aux œufs de Pâques par des vertes prairies donnait à l’âme un mouvement mortel! Voici ce petit morceau, et pour le louer, tant il semble irréel, lumineux, obtenu par des reflets et des rayons, on ne peut guère employer que les mots d’optique…

Je vois de Bellac
l’abbatiale triste,
le Mail, et ce lac
(Qui n’existe !)
.
Et je vois encor
L’automne en personne
Sonner dans un cor
Qui ne sonne;
.
La foire d’été;
et tante Solange
haïr l’invité
Qui ne mange;
.
Ma jeunesse avec,
Qui, — Dieu sait sans charme ! —
Tire d’un coeur sec
Cette larme!

— Quel reflet ! Quel prisme. Quel foyer! criaient les matelots, qui avaient compris la ruse d’Ulysse, et, sachant qu’il aimait surtout placer ses épigrammes, qui déci­daient de le flatter… Mais, ô roi d’Ithaque, comme le reflet d’un miroir dans des mi­roirs, est-ce que ce second chant, à peine posé sur l’âme, par elle violemment rejeté, ne devenait pas un éclat de rire de la sirène et ne croyait-on pas entendre des vers badins et moqueurs ?

— Justement, ô Grecs astucieux, reprit Ulysse, qui donna dans le piège, on croyait entendre une épigramme! La sirène pre­nait à partie cette lourde danseuse que j’eus jadis l’occasion de voir au Théâtre de Colonne, et sous laquelle la scène cra­quait: c’est là la vieille haine des chan­teuses et du ballet. D’où vient, disait-elle :

D’où vient que la danseuse Eva
Jamais à Colonne ne va
Et ne danse sur cette scène?
C’est que l’acoustique la gène!

Mais déjà l’équipage somnolait, à ce point épuisé qu’il ne songeait à dénouer les cordages d’Ulysse, pourtant son seul repas, ni à arracher les tampons de cire. Ce navire qui voguait n’avait plus d’oreilles pour les flots, et seul Ulysse entendait, tout à loisir cette fois, la voix terrible de l’Océan, quatrième sirène. Heureux d’être attaché, comme s’il se sentait cou­pable, il méprisait soudain les poètes, qui se vantent d’ouïr les Muses et n’ont dans les oreilles que la clameur des hommes.

— Du moins, disait-il, je les ai vues…

Toute terre avait disparu; le soleil cou­chant illuminait tout le flanc tribord du navire, le flanc droit des matelots, celui-là qui avait frôlé les sirènes, et il restait d’elles ce rougeoiment, comme sur le bras candide qui frôla les orties. La poupe n’était plus qu’immondice, la proue n’était que sang. Les voiles traînaient, souillées de limon et d’écume… C’est alors qu’Elpénor, sa pipe achevée, monta de l’entre­pont. La tempête assaillait la nef. Vacil­lant, il souriait, louait le ciel d’avoir dispensé une journée aussi calme, un soir aussi paisible, et il pensait, lais­sant errer ses yeux de l’avant au gouver­nail:

— Le cher, le beau navire! Ah! qu’il est propre et luisant! Que prendrait de joie à le contempler notre cousine l’inten­dante, Euryclée, fille d’Ops, issu lui-même de Pisénor!

.

Jean Giraudoux
Elpénor

.

.

. 

.

Jean Giraudoux

Elpénor

Emile-Paul frères, éditeurs

Paris, 1919

.

.

.

Jean Giraudoux

Muertes de Elpenor

Traducción de Julio Ellena de la Sota

Ediciones Dintel

Buenos Aires (Argentina), 1957

.

.

.

 

La Circe-sirena de Dant

.

.

«Io son», cantava, «io son dolce serena
che ‘ marinari in mezzo mar dismago;
tanto son di piacere a sentir piena!
Io volsi Ulisse del suo cammin vago
al canto mio; e qual meco s’ausa
rado sen parte; sì tutto l’appago!»

Dante
Purgatorio, XIX, 19-24

.

.

[…]
em vingué en somnis una dona balba,
guerxa dels ulls, i amb peus i cames torts,
mans sense dits, i pell sense color.
Jo la mirava; i com el sol reanima
les membres freds i entumits per la nit,
el meu esguard, igualment, li soltava
la llengua, feia que es posara dreta
en un moment i, a la cara apagada
li tornava el color que vol l’amor.
Quan ja pogué parlar sense entrebancs,
es va posar a cantar tan bé, que jo
me n’hauria apartat amb molta pena.
«Sóc», cantava, «sóc la dolça sirena
que en la mar esgarria els mariners;
tan gran és el plaer dels que m’escolten!
Amb el meu cant vaig desviar Ulisses
del seu vagarejar; i el qui ve amb mi
l’encise tant que rarement se’n va!»
.
Dant
Purgatori, XIX, 7-24
Traducció de Joan F. Mira (2000)

.

.

.

…..I feia així: «Jo sóc la dolça sirena
que esgarrio en el mar els mariners,
tant de l’irresistible goig sóc plena!
.
…..D’Ulisses desviava els rems lleugers
amb el meu cant, i qui al meu pit s’aboca,
tant li plau, que no el pot deixar mai més.».
.
Traducció de Josep Mª de Segarra (1947-52)

.

.

Deia el seu cant: —Só una sirena dolça,
…i els nauxers de llurs rutes esgarrio:
…tan abundosa sóc de plers gaudibles!
Amb el meu cant jo fiu torçar a Ulisses
…el seu camí; i ben rarament se’n torna
…qui amb mi se’n ve: talment de goigs l’empleno!—
.
Traducció de Narcís Verdaguer Callís (1918)

.

.

…Cantava: Io son la dolça Serena,
Qui’ls marines mig de la mar sinay:
Tant son de dolç plazer á sentir plena.
…Io Ulixes volté del camí lay
Al meu dolç cant: é qui ab mi s’ausa
Si’n tot li plag tard; se’n pertira may.
.
Traducció d’Andreu Febrer (1429)

.

.

.

.

Il verso 22 significa appunto: “Io fui colei che invertì la rotta dell’eroe, pur così desideroso, prima di conoscermi, di raggiungere la sua meta (cioè Itaca)”. L’identificazione della sirena con Circe è la chiave di volta del complesso edificio mitico che Dante ha costruito intorno alla figura di Ulisse, e che ci permette poi di capire bene il senso del significato proiettivo che ha Ulisse nella Commedia, ed il suo ruolo di alter ego del poeta. La fusione dei due episodi omerici, e dei personaggi femminili che ne sono protagonisti, si produce a partire dai due tratti semantici che hanno in comune, secondo la tradizione, Circe da una parte e le sirene dall’altra, e cioè l’ufficio di prostitute che tutte loro svolgevano ed il canto come strumento di seduzione. D’altra parte la connessione fra la seduzione sirenica del canto e il desiderio di conoscenza, Dante la riscontrava in due testi a lui noti, cioè nel De Finibus di Cicerone, che rilegge (e traduce) il testo omerico ipotizzando che le sirene sedussero Ulisse promettendogli un piacere di tipo conoscitivo, e nella boeziana Consolatio, che contrappone   la filosofia,   incarnata da una donna veneranda ed autorevole,   alle   sirene-prostitute   (“scenicas   meretriculas”)   che avvelenano l’anima con le loro seduzioni . Quest’ultimo brano non solo ha fornito l’idea della contrapposizione fra l’“antica strega” e la “donna santa” che si contendono la mente e l’amore del poeta in Purg. XIX; esso spiega anche, negativamente, il rapporto fra Ulisse e Circe in Inf. XXVI, giacché ciò che manca ad Ulisse è appunto l’assistenza di una “donna santa” che squarci le vesti della prostituta svelandone la natura orripilante. E ciò spiega il fatto che egli si lasci sedurre dalla strega ed inverta la sua rotta.

.

Raffaele Pinto
Universitat de Barcelona
Societat Catalana d’Estudis Dantescos

Circe e la rotta di Ulisse
«Tenzone», 7, 2006, pp. 111-136

.

.

.

.

.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000

ISBN: 9788484370024

.

.

Dante Aliguieri

Divina Comèdia I

Versió de Josep Mª Sagarra

Les millors obres de la literatura universal, 50
Edicions 62 i La Caixa. Barcelona, 1986
ISBN: 9788429724059

.

.

Dant Alighieri

La Divina Comèdia
Purgatori

Posada en català per N. Verdaguer i Callís

Altés, impressor. Barcelona, 1921.

.

.

La Comedia
de Dant Allighier (de Florença)
traslatada de rims vulgars toscans en rims vulgars cathalans per
n’Andreu Febrer

Dála á´luz, acompañada de ilustraciones crítico-literarias
D. Cayetano Vidal y Valenciano
Librería de D. Álvaro Verdaguer. Barcelona, 1878

.

.

.

.