Arxius

Posts Tagged ‘Sirenes’

Dissus, de Simon van der Geest, amb il·lustracions de Jan Jutte.

.

.

Dissus pSimon van der Geest and Jan Jutte

Dissus

Dissus is a modern boy in a cool pair of long shorts and a tracksuit top, who finds himself in a dream adventure with nine classmates. The ten friends have to fight their way past giants, monsters and sorceresses, including Farmer One-Eye, Circe and the Scylla 2000. One boy after another meets a sticky end.

No, this certainly isn’t a story for babies: Dissus is a modern adaptation of Homer’s Odyssey by Simon van der Geest. The most important theme of this classic work could scarcely be more adult: the grave responsibility that Odysseus carries for getting his men safe­ly home. That’s not a subject you can simply ignore. And Odysseus’ modern-day counter­part finds out that being in charge isn’t all that much fun.

Dissus 1

The wanderings of Odysseus are among the most retold stories in history. The Netherlands has also seen the usual retellings for children, mostly in prose that relates the story faithfully, but feels a bit stiff and old-fashioned. The nice thing about Van der Geest’s version is that he doesn’t treat Homer with false respect, but with boyish panache, breathing new life into the tale with his refreshing approach.

Van der Geest tells the story in lively, boyish slang, as though he came up with everything all by himself. Classicists may find it hard to admit, but the book perfectly encapsulates the epic Odyssey.

Dissus 2Van der Geest also makes the wise decision to tell the story in modern free verse. And, as in his other poems, he writes swinging, highly quotable poetry for boys. You can imagine that any teacher with a talent for reading out loud will have no difficulty finding enthusiastic listen­ers for this story. And that would put Homer right back where he belongs: in lively colloquial speech, rather than in stodgy translators’ prose.

And although this may not often happen with books in translation: Jan Jutte’s powerful illus­trations deserve to travel all around the world with Dissus.

Nederlands letterefonds
Duch Foundation for Literature

.

Simon_van_der_Geest

Simon van der Geest
(Gouda, Països Baixos, 12-02-1978)

..

.

.

.

.

.

Dissus pSimon van der Geest

Dissus

Met tekeningen van Jan Jutte

Querido’s Uitgeverij. Amsterdam, 2011

ISBN: 9789045110820

.

.

.

Haven, de Donald Bottrall

.

.

.

Haven

.

Ever since the State failed to wither

I have never plugged my ears with wax

To block out the song the Sirens sing,

A song I’ve waited for years to hear.

Through a pilgrim’s progress on its tracks

I hear it now and I’m sailing

Happy towards those enchanted rocks

Framed against a setting sun that mocks

The few fading flowers strewn on my bier.

.

Ronald Bottrall

.

.

.

A port

.

Des que la dissolució de l’Estat fracassà

mai no m’he tapat les orelles amb cera

per no sentir el cant que les Sirenes canten,

un cant que fa anys m’he esperat per sentir.

Amb avenç de pelegrí per les seves traces

ara el sento i estic navegant

feliç vers aquests penyals encantats

dibuixats contra un sol ponent que es mofa de

les quatre flors pansides espargides sobre el meu taüt.

.

.

The Sirens. Les sirenes de Linda Pastan

.

.

.

THE SIRENS

Is there no music now
except the chime
of coins in the pocket
for which a man would go breathlessly
off course, would even drown?
Odysseus tied to his mast
regretted his own foresight.
.
In ordinary days to come in Ithaca
the song of some distant bird,
the chords of water against
the shore, even Penelope
humming to herself at the loom
would make his head turn, his eyes
stray toward the sea.
.

Linda Pastan, The Imperfect Paradise...

linda-pastan

Linda Pastan
(New York, 1932)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

No hi ha cap música, ara,
tret del dringar
de monedes a la butxaca
per la que un home perdria, sense alè,
el nord, o fins i tot s’ofegaria?
Odisseu lligat al seu pal
es penedia de la seva previsió.

.
En els venidors dies rutinaris a Ítaca
el cant d’algun ocell llunyà,
els acords de l’aigua contra
la riba, fins i tot Penèlope
mormolant sola al teler
faran que giri el cap, la mirada
perduda vers el mar.
.

.

.

.

Lo viatge grand de l’Ulisses d’Ítaca. L’Odissea en occità de Robèrt Lafont

.

.

.

Cau qu’arribetz primier vers lei Serena’ enjulhairas deis òmes.
Cu que siá lo mortau que d’elei aga lo frònt de se sarrar,
se per còp d’elei s’avesina e qu’ausiga clantir sa votz,
lo veiràn plus jamai ni sa molher ni seis enfants pichons,
e podràn pas se regaudir de l’aver drech aquí, tornat.
Lo pivèlan dins lo prat de son cant melodiós lei Serenas
sa demorança e que davala fins la cèuna recuberta
deis ossamentas d’òmes mòrts que se poirisson : i veiriás
lei pelagosta’ espelhandradas. Poja drech, t’arrèstes pas.
Prèn-t’una bresca de mèu doç e pasta-la per ne tapar
leis aurelhas de tei marins, e que degun ausiga rèn.
Mai tu solet se lo desir te’n vèn, escota a condicion
de te faire ligar dei mans, dei pès, de tota ta persona
au mast. Drech sus la clau, encordelat de ton pròpi voler
chala-te donc de la poder ausir, la canta dei Serenas.
.

L’Odissea, XIII, 39-52
Traducció de Robèrt Lafont
Lo viatge grand de l’Ulisses d’Itaca

.

...

.

En primer lloc, trobaràs les sirenes, que encisen i encanten
tots els homes, siga qui siga que passe prop d’elles.
I qualsevol que, sense saber-ho, escolte com canten
les sirenes, mai tornarà a casa seua per rebre
la calorosa acollida dels fills petitets i l’esposa:
l’encisaran les sirenes amb cants i amb la veu delicada,
des d’un bell prat on seuen, enmig dels muntons d’ossamenta
d’homes ja descomposts i amb la pell ja resseca i desfeta.
Passa de llarg. Però abans taparàs les orelles dels homes
amb cera dolça d’abella, ablanida: que no les escolte
cap dels altres, però si tu tens el desig d’escoltar-les
fes que t’amarren de mans i de peus en el teu vaixell ràpid,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre:
només així gaudiràs de la veu d’aquelles sirenes.
.
L’Odissea, XIII, 39-52
Traducció de Joan F. Mira

.

.

.

Lafont-ulisses

Dempuèi mai de seissanta ans, Robert Lafont es atrivat per los poèmas omerics de l’Odissèia, un dels tèxts fondators màgers de la pensada e de l’imaginari europèus e mediterraneans. Lo Viatge grand de l’Ulisses d’Itaca es la resulta d’aquela meditacion longament amadurada a prepaus dels poèmas omerics. Robèrt Lafont a bastit sa recèrca e son escritura sus la part centrala d’aqueles poèmas « cordurats » entre eles per los rapsòds antics : la que i son contadas, de sa quita boca, las erràncias marinas de l’eròi de totas las rusas.

Aqueles moments majors del poèma atribuit a Omèr son estats revirats a l’occitan provençal a partir del tèxt original grec. Son precedits de comentaris ( glòsa ) que Robèrt Lafont i situa los passatges concernits e i balha, per cadun, en s’ajudar de las recèrcas pus recentas, claus e interpretacions. Per sa revirada, a causit d’emplegar un vèrs non rimat de setze sillabas, lo que per el se sarrava al mai pròche de l’examètre omeric.

Lo libre aqueste, aital, se presenta, en occitan, coma l’òbra d’un sabent mesclat d’un poèta : lo legeire, dins una lenga a l’encòp quotidiana e majestuosa, manejada amb gaubi sobeiran per un dels mèstres de l’escritura occitana d’ara, s’i trobarà de plan pè amb los tèxtes omerics. La soliditat de las coneissenças e l’ample de la revirada rejonhon aquí l’art reconegut de l’escrivan dins un obratge unic a mai d’un títol.

.

[De la promoció editorial]

.

.

.

Rares sont les langues du monde qui peuvent se flatter de posséder cet objet impossible : une traduction de l’Odyssée qui rende avec ses moyens propres le rythme de l’original, la force de l’epos et l’épaisseur concrète de l’univers méditerranéen, salin et solaire. Il y faut un improbable traducteur, à la fois écrivain de métier, possédant à fond les ressources de sa langue, et helléniste érudit doublé de linguiste, n’ignorant rien du texte grec ni de ses exégèses successives. L’occitan au moins a cette chance depuis la toute récente traduction de Robert Lafont. Cette traduction est accompagnée de gloses qui font le point sur les dernières recherches homériques et décapent le texte de la gangue d’interprétations erronées qui en ont faussé le sens depuis sa composition, notamment le mythe d’un auteur unique. Un autre poète occitan, le provençal Charloun Rieu, avait lui aussi réalisé une traduction savoureuse et de haute tenue, mais il l’avait fait en « prose étale » et d’après une traduction française. Comprenant qu’on ne peut traduire l’Odyssée qu’en inventant un vers qui s’approche au plus près de l’hexamètre dactylique du poème, Robert Lafont a créé un mètre de seize syllabes, souple et rythmé, capable de rendre vers à vers les inflexions homériques. Victor Bérard avait choisi l’alexandrin blanc, mais cette solution présente le double inconvénient de ne pas faire correspondre le vers français avec le vers grec et d’engendrer assez vite une certaine monotonie, heureusement brisée par le recours à d’autres mesures paires.

Délaissant la Télémaquie et le massacre des prétendants, le traducteur s’est attaché au cœur de l’Odyssée, au Voyage, soit plus de 3.300 vers. C’est là en effet que Robert Lafont cherche le véritable Ulysse, l’errant, l’exilé, le marin têtu qui s’obstine dans le retour vers l’épouse et la patrie, confondues dans un seul désir, une même nostalgie. Cette fascination de toujours que ressent le traducteur occitan pour le poème par excellence de l’errance et de la quête, on la retrouve chez maint poète, Georges Séféris, par exemple, et, curieusement, pour des raisons semblables. Séféris, après la « Grande Catastrophe » de 1920 qui chassait pour toujours les Grecs d’Asie Mineure, jetait dans l’exil des millions de réfugiés et mettait un terme définitif aux rêves de grandeur de sa désormais petite nation, concevait sa grécité comme une errance perpétuelle vers une Ithaque engloutie. Lafont quant à lui n’a pas donné d’autre sens à sa vie et à son oeuvre (cette dernière colossale par son volume, sa richesse et sa diversité) que la quête d’un pays disparu mais vivant encore d’une existence virtuelle, riche de tous les possibles, dans la conscience aliénée de ses habitants. Chez le poète grec et chez l’occitan, cette référence commune à Ulysse s’accompagne du même humanisme et du même refus de l’enfermement ethnique.

À lire les vers odysséens dans leur version occitane, une impression s’empare du lecteur, pour peu qu’il soit quelque peu familier de l’oeuvre de Lafont. Cet Ulysse qui veille (« Assis près de la barre, en maître il gouvernait, sans qu’un somme jamais tombât de ses paupières », comme traduit Victor Bérard) est une sorte d’autoportrait du traducteur. On songe à la posture du Veilleur à la citerne [La Gacha a la cisterna], qui, dans le long et magnifique poème qui porte ce titre (et que Jorn a publié en 1998), est au fil des siècles le gardien de la mémoire au milieu des horreurs tourbillonnantes de l’histoire. Dans l’Odyssée, cette figure s’anime, et, cessant de veiller sur les eaux étales de la mémoire, elle chevauche les vagues de la tempête, mais une même vigilance la tient en éveil.

Quoi qu’il en soit, il s’agit de bien plus qu’un simple exercice de style. L’investissement du traducteur dans ce récit de retour vers Ithaque-Occitanie est total. Les deux pays font d’ailleurs partie du même univers, la civilisation de l’olivier, ils se baignent dans la même mer, regardent le même paysage. Dans sa double fidélité, y compris rythmique, aux langues source et cible, cette traduction restitue l’éternelle jeunesse du poème en nous faisant ressentir, 2700 ans après, dans un occitan riche et savoureux, l’émerveillement ébloui des auditeurs du rhapsode.

Jean-Claude Forêt

.

.

.

Chris Potter – The Sirens

.

.

.

Chris Potter - The Sirens
.

.

.

Wine Dark Sea

Wayfinder

Dawn (With Her Rosy Fingers)

The Sirens

Penelope

Kalypso

Nausikaa

Stranger At The Gate

The Shades

.

All compositions by Chris Potter except The Shades by Craig Taborn and David Virelles

.

.

.

.

 

.

Chris PotterChris Potter - The Sirens - 2

soprano and tenor saxophones,
bass clarinet
.

Craig Taborn

piano
.

David Virelles

prepared piano, celeste,
harmonium
.

Larry Grenadier

double bass
.

Eric Harland

drums
.

.

Chris Potter - The SirensChris Potter

The Sirens

Recorded September 2011

Avatar Studios, New York+2013 ECM Records GmbH

ECM 2258 2794579

.

.

.

Una Ítaca al Valais de Rilke, de la mà de Jacint Sala

.

.

.

RAROGNE

.

Rosa, pura contradicció,
desig de no ser el somni de ningú,
sota tantes parpelles

Epitafi per a la seva tomba
…………..Rainer M. Rilke

.

Tomba de Rilke a Rarogne, Valais1

Quan pujo del camí de pedra que mena al cim del turó, les teulades velles no en fan ni cas. Tant els és. Ja ho saben. I a dalt, la petita església de Rarogne. Passo per darrere l’absis. I és allà, senzilla, quieta, sota el sol del Valais: la tomba de Rainer Maria Rilke.

Llavors és com si, de sobte, sabés.

Això sí: s’hi ha d’arribar nu. Nu i ple. Allà, Duino fa olor d’ala. I és aleshores que m’adono del que he pressentit, del que he anat endevinant en la nit del pensament.

En veure’m arribar somriu, sorneguer. Sap que no és allà. També ho sé. Sé que fa tants anys que el tinc a prop que el porto posat. Sap que no necessita de cap manera ser allà.

[…]

Jacint Sala
La visita

.

.

.

.

ÍTACA VALAISANA

.

La joventut no és res més que el record
d’algú que encara no ha arribat

La princesa blanca
….Rainer M. Rilke

.

Vas solcar, nou Ulisses, el teu mar,
demanant-te sovint si hi ha cap illa
que justifiqui que has de retornar

Sempre hi ha algú que teixeix el retorn
i el destexeix de nits, perquè confia
que un dia tornaràs per explicar
què hi feia, en el teu cos, el de Nausica,
i per què tens els polsos senyalats
de cordes de sirena.

Sempre que hi ha algú que es cansa d’esperar:
desballestat en turpituds, t’arrenca
l’arada que has deixat i el mata Argos.

Potser
no vol ni pressentir que has arribat.
.

Jacint Sala
La visita

.

.

JACINT SALA

jacint_sala

l’autor diu: «¿De què et servirà saber quina ha estat la meva trajectòria i què n’he fet, dels meus anys? Vaig néixer per primera vegada a Manlleu, el 1945. Amb això n’hi ha prou. ¿I què en trauràs que ara et digui quins són els reconeixements i els títols de les meves obres? El que compta, ara, és aquest llibre. Un text —com un devocionari— que ha estat escrit després de viure seixanta-sis anys i d’haver visitat, a Rarogne (Suïssa), la tomba de Rainer Maria Rilke (1875-1926), un dels poetes que més m’ha interessat darrerament. Si volguéssis saber més coses de mi, tens mil maneres de fer-ho. Però, escolta: a banda que no en trauries res, ni jo tampoc, et desviaries de La visita, el llibre que, al capdavall, és l’únic ocell que ara tens a mà».

.

.

.

Jacint Sala- La visitaJacint Sala

La visita

Pròleg de Jordi Llovet

XXXVI Premi de Poesia Catalana
Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2011

Viena Edicions. Barcelona, 2012
ISBN: 9788483306659

.

.

.

Heridas sirenas, de Juan Vicente Piqueras. Em dic Ningú, no Sant Sebastià

.
.
.
Amárrate. alma mía; sujétate a este mármol,
Sebastián de su trono, con cuantas cintas pueda
ofrecerte en Venecia la lluvia que te empapa.
 
Amárrate a este palo, alma Ulises, y escucha
-desde donde la plaza proclama su equilibrio-
el rugido de bronce que la piedra sostiene.

María Victoria Atienza
Placeta de San Marcos
.
.

.

.

HERIDAS SIRENAS

.

Somos tú, somos carne de tu carne,
voz de tu alma. Somos lo que eres,
la mejor, la peor, la única prueba
de que estás vivo. Somos tus encantos.
Somos las vivas fechas del dolor
que te ha criado. No nos abandones,
cuídanos, riéganos, mantennos frescas.
Tú eres nuestro, sin ti no somos nada,
como tú sin nosotras, me suplican
las heridas piedad.
.
Heridas que me piden por favor,
como si fuesen quienes me rodean,
que no sea feliz, que las escuche:
.
¿Y qué harás sin nosotras cuando quieras
escribir un poema? ¿Qué dirás?
¿Qué que no duela puede interesar
a esa tribu de enfermos que da en leer poesía?
.
Tratan de convencerme de que soy
la causa del dolor que ellas me causan
más que las ganas de no padecerlo.
Sé que son mis sirenas y su canto
me seduce, me pierde,
pero también me avisa, me despierta.
.
¡Lámelas, amor mío, haz que se callen,
haz que tu devoción las cicatrice
y siembre en ellas lo que no conocen!
podría suplicarle a la mujer que amo
pidiéndole piedad como si yo
fuese una herida suya.
.
Pero ella me diría:
No pidas al amor lo que el amor
no puede darte. Sánate a ti mismo.
.
Y así me veo atado
al mástil de estas voces que son apenas mías,
ciego a fuerza de cielo, sordo a súplicas,
buscando entre la niebla
el rumbo que el asombro ha trazado en mi sangre.
.
Adiós, heridas, sé que os debo todo
lo que no soy. Ahora
debo irme, no puedo
quedarme aquí escuchando vuestras quejas
ni las mías. No quiero ser el mártir
de una fe que no tengo.
.
Me llamo Nadie, no San Sebastián.
.
Me espera el mundo, el mar y lo que amo,
la odisea feroz de ser feliz.
.

Juan Vicente Piqueras (Los Duques de Requena, País Valencià, 1960)

Juan Vicente Piqueras
(Los Duques de Requena, País Valencià, 1960)

Juan Vicente Piqueras
Atenas

.

.

.

.

José Vicente PiquerasJuan Vicente Piqueras

Atenas

XXV Premio Fundación Loewe

Colección Visor de Poesía, 839
Visor Libros. Madrid, 2013
ISBN: 9788498958393

.

.

.

Lluís Meseguer: Fainomenon

.

.

.

XXXV

Φαινομἐνον

.
Camí ancestral de l’entranya de la vida,
foc redemptor, color cruel,
corona de l’arc de sant Martí,
conegut el teu vell nom,
l’encís frèvol de la imatge sagrada
esdevé un doll de paüra
a la vora de la timba
de l’impossible retorn.
Conegut el teu vell nom,
aquella solitud de sempre
abraça les impàvides onades
de la fúria immensa del vent.
Tot ple de cants de sirenes.
I pensar que el silenci esdevé,
adesiara, la veu amiga
del somni solitari de la mar.
.

Lluís Meseguer (Herbers, Els Ports, 1953)

Lluís Meseguer (Herbers, Els Ports, 1953)

Lluís Meseguer
Les veus del vent

.

.

.

.

.

.

..

Lluís Meseguer

Les veus del vent

II Premi de Poesía “Bernat Artola”

Diputació Provincial del Castelló, 1984

ISBN: 8450507006

.

.

.

.

 

.

.

El silenci de les sirenes, de Kafka

.

.

Yo he escrito también algunos cuentos
en los cuales traté ambiciosa e
inútilmente de ser Kafka

Jorge Luis Borges

.

.

..

Hi ha les poderoses i bellíssimes figures de l’incons­cient: les sirenes, que Kafka va evocar […], les sirenes que, després de tants segles, s’estiren, es regiren, deixen onejar al vent els horripilants cabells solts i desple­guen les urpes damunt la roca. Canten com al temps d’Ulisses. No pas històries de la guerra de Troia, com aleshores, sinó paraules misterioses i terribles que els déus revelen als Citati - Kafkahomes. El seu cant penetra a tot arreu. Sedueix les ments i els cors. No serveixen de res les cadenes amb què els ma­riners es lliguen als arbres mestres ni la cera a les orelles a la qual recorre Ulisses. Tots els qui senten la veu sagrada van a la perdició. No poden suportar la revelació. I damunt les roques hi ha un piló d’ossos i de pell arrugada. Però, del temps d’Ulisses al nostre, les sirenes encara s’han fet més poderoses. Ara la seva temptació suprema és el silenci. Mentre que a Construint la muralla xinesa els déus desapa­reixien i morien, aquí fan veure que són morts. Per tant la seva mort—el tema que fascinava Kafka aquests anys—no és sinó la més insidiosa de les seves astúcies. En aquest si­lenci hi ha una intolerable seducció. Tan bon punt callen, nosaltres pequem d’hybris: ens pensem que els hem reduït al silenci amb la nostra força, un orgull irresistible ens om­ple el cor, i allò que ens pensàvem que era la nostra victòria es converteix en la nostra definitiva derrota: l’encegament. Quan l’Ulisses de Kafka arriba al mar de les sirenes, re­sulta que no canten. Creuen que el poden vèncer amb el si­lenci, o es descuiden de cantar en veure la benaurança que emana del seu rostre. Ja no desitgen seduir, només volen aprofitar tant de temps com puguin la brillantor dels seus ulls grossos. Per defensar-se d’elles, Ulisses encara és més cautelós que l’Ulisses d’Homer. Es fa encadenar a l’arbre mestre, es tapa les orelles amb cera, mentre que a l’Odissea, com a gran expert en temptacions i misteris, s’havia deixat les orelles lliures per sentir el cant de les sirenes. Està con­tent i confia en els seus mitjans insuficients i puerils, men­tre que tots els viatgers havien experimentat que no servien de res. No sent el silenci de les sirenes. Es pensa que can­ten i està convençut que és l’únic que no les sent, protegit per la cera a les orelles. Fugisserament en veu les contor­sions dels colls, com respiren profundament, es fixa en els seus ulls plens de llàgrimes, en la boca mig oberta, i es pen­sa que tot això forma part de les melodies que, sense que les senti, es perden al seu voltant. L’espectacle amb prou feines li passa per davant dels ulls dirigits a la llunyania del retorn. Si se salva i derrota les sirenes és pel seu caràcter limitat, decidit, ferm. És un simple, un il·lustrat, un home actiu: el contrari del personatge polimorf, complex, atent a les veus i a les màgies divines que era a l’Odissea. Ni se li acudeix que el cant de les sirenes podria vèncer les seves ridícules defenses, i és tan insensible al silenci mortal dels déus que el confon amb un cant que no sent. Però tampoc no és un descregut: no es deixa vèncer per l’orgull d’haver matat els déus. Així, per una curiosa combinació de casua­litats, Ulisses és l’únic home que sobreviu a la desaparició de la divinitat.

Tot i que amb moltes cauteles, Kafka proposa una altra versió de la llegenda de les sirenes, l’única en la qual, evi­dentment, creu. Ulisses no és pas l’heroi limitat i pueril que, per burla, Kafka havia hipotitzat, sinó que continua essent l’home de l’Odissea, dotat simultàniament de la més subtil saviesa religiosa i de les astúcies humanes que ens permeten enganyar els déus i conviure-hi. Quan veu que les sirenes pleguen el coll, respiren profundament amb els ulls plens de llàgrimes i mig obren la boca, no es pensa que canten, ni que l’estratagema de la cera li impedeix sentir­ies. S’adona que les sirenes callen, que assisteix al silenci i la mort dels déus. Però, a diferència dels altres homes, no es deixa vèncer per la seducció d’aquest silenci, pensant-se que les ha derrotat amb les seves forces. Astut com una guineu, fa veure que encara canten. Aquest Ulisses modern és Kafka, l’home que ens ensenya a conviure amb la mort dels déus.

.

Pietro Citati
Kafka
Traducció d’Anna Casassas

.

.

Riki Blanco - Silencio sirenas 2

Il·lustració de Riki Blanco a “el silencio de las sirenas”. Ed. Laberinto de las Artes

.

.

.

Para protegerse de las sirenas, Odiseo se taponó los oídos con cera y se hizo encadenar al mástil. Lógicamente, todos los viajeros antes que él (excepto aquellos a los que las sire­nas atraían ya desde la distancia) podrían haber hecho algo parecido, pero todo el mundo sabía que hubiera sido en vano. El canto de las sirenas lo traspasaba todo, hasta la cera, y las víctimas de su seducción habrían hecho saltar, en su apasionamiento, las cadenas, el mástil y cualquier otra cosa. Sin embargo, Odiseo, aunque había oído hablar de ello, hizo caso omiso, y confiando plenamente en el puñado de cera y el manojo de cadenas, puso rumbo hacia las sirenas ufanándose ingenuamente de su truco.Kafka - Sirenas

Pero resulta que las sirenas tienen un arma aún más terri­ble que su canto: su silencio. Cabe imaginar, aunque nunca ha sucedido, que alguien pudiera escapar a los efectos de su canto; pero a los de su silencio jamás. Nada terrenal puede resistirse a la sensación de haber sido capaz de doblegarlas y a la consecuente soberbia, que lo arrolla todo.

Y en efecto, cuando llegó Odiseo, aquellas formidables cantoras no cantaron, fuera porque creyesen que ante tama­ño rival no había otra arma posible que el silencio, fuera porque, al contemplar la felicidad en la cara de Ulises, que no pensaba en otra cosa que la cera y las cadenas, se olvida­ran por completo de cantar.

Sin embargo, Odiseo no oyó su silencio, si puede decirse así: creyó que cantaban pero que él, al estar protegido, no las oía; al principio las vio por un momento arquear el cuello y respirar hondo, vio sus ojos arrasados en lágrimas y sus bocas semiabiertas, pero creyó que todo eso formaba parte de las arias que sonaban a su alrededor sin ser oídas. Pronto, sin embargo, su mirada se fijó en la lejanía y se tornó imper­meable a todo aquello; fue como si las sirenas desaparecieran para él, y justo cuando las tenía más cerca, las perdió completamente de vista.

Mientras tanto, ellas, más bellas que nunca, se estiraban y contorsionaban, dejaban ondear al viento sus estremecedoras cabelleras, extendían las garras abiertas sobre la roca, y ya no pretendían seducir, solo apurar hasta el límite el fulgor de los grandes ojos de Odiseo.

Si las sirenas tuvieran conciencia, habrían quedado ani­quiladas, pero, al no tenerla, sobrevivieron, aunque, eso sí, Odiseo se les escapó.

Por lo demás, hay quien añade un detalle a esta historia. Se cuenta que Odiseo era tan astuto, tan ladino, que ni siquie­ra la diosa del hado podía penetrar en su interior, y quizá, aunque esto es difícil de entender para una mente humana, sí se dio cuenta de que las sirenas guardaban silencio, pero, para escudarse, fingió, de cara a ellas y a los dioses, lo que acabamos de contar.

1917-1918

Franz Kafka

Traducción de Juan José del Solar,
Joan Parra Contreras y Adan Kovacsics

.

.

.

.

Citati - KafkaPietro Citati

Kafka

Traducció d’Anna Casassas

Quaderns Crema. Barcelona, 2012.

ISBN: 9788477275220

.

.

Riki Blanco - Silencio sirenasel silencio de las sirenas

franz kafka

ilustraciones de riki blanco

Laberinto de las Artes. Zaragoza, 2008

ISBN: 9788461237968.

.

.

Kafka - SirenasFranz Kafka

El silencio de las sirenas
Escritos y fragmentos póstumos

Traducción de Juan José del Solar,
Joan Parra Contreras y Adan Kovacsics
Prólogo de Jordi Llovet

Random House Mondadori. Barcelona, 2005
ISBN: 9788497937900

.

.

.

.

La Penèlope i les sirenes de Ràfols Casamada

.

.

PENÈLOPE

.

tries els fils

com arrelats al mar

.

files l’escuma

amb dits cansats

.

¿veuen els ulls

més enllà de les ombres?

.

alta és la lluna

al fons del teu somni

.

amb dits d’argent

refàs el camí

.

destries els fils

del retorn i l’espera

Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 2-2-1923 – Barcelona, 17-12-2009)

.

Albert Ràfols-Casamada

Laberint d’ecos

.

.

.

.

LES SIRENES

.

I

.

ratlla del blau

tan a prop

……………..i tan lluny

.

àligues en vol

………………l’esguard

………….captiu

.

ones trencant

……….allà on els llavis

.

dura intensitat

……….de l’anhel

.

sempre

……….una incisió

al cor

……….del cant

.

.

II

.

ai dels arbres

…………….que gemeguen

.

ai de la pluja

…………que riu

.

ai de les hores

…………..perdudes rere els mobles

.

ai de les papallones

…………….que erren el camí!

.

però tu saps on és

…….l’amagatall de les sirenes

.

Albert Ràfols-Casamada

Dimensions del present

.

.

.

Albert Ràfols-Casamada

Dimensions del present (2001-2004)

Jardins de Samarcanda, 33

Cafè Central / Eumo Editorial. Vic, 2004

ISBN: 8497660919

.

.

.