Arxius

Posts Tagged ‘Sònia Moll’

Amb motiu de l’aparició de «La ira», de Raül Garrigasait. La primera passió d’Europa

.

Achilles’ banefull wrath resound, O Goddesse, that imposd
Infinite sorrowes on the Greeks, …

Traducció a l’anglès de George Chapman (1611)

.

¡Canta, diosa, la ira de Aquiles, el de Peleo!,
ira maldita, que echó en los Aquivos tanto de duelos,

Traducció al castellà d’Agustín García Calvo (2003)

.

Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida, que causà dolors sense nombre als aqueus …

Traducció al català de Lluís Segalà i Estalella (1930)

.

Vreden, Gudinde! besyng, som greb Peleiden Achilleus
Rædsomt, og Qvaler i tusinde Tal Achaierne voldte.

Traducció al danès de Christian Wilster (1836)

.

Ialki ezazu, Urtzemel Akile Pelesemearen erresumiña,
Akayar’entzako beñolako atsekabe samiñen iturburu izan zana.

Aithris, a bhan-dia nam fonn !

Traducció a l’euskera de Salbador Bariandaran (1956)

.

Fearg mhic Pheleuis nan glonn àigh,
Fearg mhillteach a chiùrr a’ Ghréig

Traducció  al gaèlic escocès d‘Ewen MacLachlan (1816)

.

Canta, deusa, a xenreira de Akhileus Peleiades,
tan funesta, que infinitas dores ós Akhaiói impuxo,

Traducció al gallec d’Evaristo de Sela (1990)

.

Cantami, o Diva, del Pelida Achille
L’ira funesta che infiniti adusse
Lutti agli Achei, …

Traducció a l’italià de Vincenzo Monti (1812)

.

Bibêje, Xwedawend, hêrsa Akhîlleûsê kurê Peleûs bibêje.
Ji Akhayan re êsên li dû hev ew hêrsa ku qehr dike anî,

Traducció al kurd de Fecri Polat i Kamuran Demir (2015)

 

L’ahiranço  d’Achille, o divo Muso, chanto
Que tant n’en fèc patir de maus afrous ei Grèc,

Traducció a l’occità de M.F. Pascal (1884)

 

Canta-me, ó deusa, do Peleio Achilles
A ira tenaz, que, luctuosa aos Gregos,

Traducció al portuguès de Manoel Odorico Mendes (1874)

 

*   *   *   *   *   

 

.

.

.

.

II

.

La primera passió d’Europa

.

Tot va començar amb uns homes orgullosos i susceptibles que feien la guerra a Troia. Tots ells, sobretot els més forts, sobretot els més admirats, tenien allò que els grecs en deien un gran thymós, una paraula de traducció difícil. El thymós era la vida, la força, el desig: però era sobretot la font de tots els impulsos vitals. […] De vegades la paraula thymós també significava ‘ira’. Els millors guerrers havien de saber fer néixer la ira dins seu. El millor de tots els aqueus, Aquil·les, era el més irascible de tots. Quan li demanaven que dominés el seu thymós, ell encara s’encastellava més en la seva passió, i ho va acabar pagant. Perquè el thymós era una potència ambivalent, causa de la glòria més alta i de la desolació més extrema. Tot i que ho sabien, els herois no hi podien renunciar. Els quinze mil versos de la Ilíada, crus i plens de belleses que encara fan més crua la guerra, giren al voltant d’aquesta vida problemàtica dels herois, d’aquesta tensió que els fa admirables i temibles i desgraciats. Així arrenca la literatura escrita a Europa.

[…]

L’ímpetu, el furor, la ràbia, la ira, el rancor, la indignació: el grec de la Ilíada té paraules per dir totes aquestes coses, paraules que surten una vegada i una altra, gairebé a cada escena, i que no cobreixen mai el mateix camp semàntic que les nostres. «La ira, canta, deessa, la ira maleïda d’Aquil·les», comença el poeta, anunciant el tema dels milers d’hexàmetres que vindran. Aquí, en la primera posició del vers i de l’obra i de la literatura grega, l’original diu mênis, una paraula solemne […]

 

Raül Garrigasait
La ira

.

.

.

.

.

  *   *   *   *   *   

.

Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria (Barcelona, 1696)
«IRA»

.

.

.

  *   *   *   *   *   .

.

Ira
.

Només per avui em permetré odiar-te.
Engrunaré el desig de fer-te mal,
en posaré les molles al morter
i esperaré que la veïna esclati
la forquilla en el plat a l’hora de la truita
per ofegar el batec d’aquesta ira.

Avui dormirem bé,
el meu fantasma i jo.
.
Sònia Moll

.

.

 

L’odissea de la clau dicotòmica. Elisabet Punset Pagès

.

La clau, ho diu el títol, no permet tornar enrere.
No és la clau que obre portes esperançadores,
calaixos de secrets, cofres de tresors. És la clau
dicotòmica, un camí amb dues opcions excloents
(“si ets una monocotiledònia no seràs mai
dicotiledònia”) que, per si no n’hi hagués prou,
duu a la definició de l’ésser, li diu el que és al
mateix temps que subratlla el que no és.

Del Pròleg
Sònia Moll

.

.

.

.

.

.

L’Odissea

.

El perill t’esperava somrient.
No t’enamoris de les paraules,
sempre són millors que els fets.
.
Ho has sabut sempre.
Penèlope no s’equivocava,
tan sols feia el que sentia.

.
Elisabet Punset Pagès
La clau dicotòmica

.

.

.

.

.

Elisabet Punset Pagès
La clau dicotòmica

pròleg de Sònia Moll

col·lecció soul, 8
edicions tremendes. novembre 2017
ISBN: 9788494678172

.

.

.

.