Arxius

Posts Tagged ‘Telèmac’

Telèmac fa callar Penèlope. Mary Beard parla de «La veu pública de les dones»

.

.

.

.

.

La veu pública de les dones

Mary Beard

.

Vull començar per un moment molt proper a l’ini­ci de la tradició de la literatura occidental. Pel pri­mer exemple que conservem d’un home que diu a una dona que «calli» perquè la seva veu no s’ha de sentir en públic. Estic pensant en un moment im­mortalitzat al principi de l’Odissea. Ara tendim a pensar en l’Odissea com la història d’Ulisses i les aventures i tràngols que va passar per tornar a casa després de la guerra de Troia; mentrestant, durant de­cennis Penèlope l’esperava fidelment i foragitava els pretendents que insistien per aconseguir la seva mà a qualsevol preu.

Però l’Odissea és també la història de Telèmac, el fill d’Ulisses i Penèlope; la història de com es fa gran, de com en el transcurs del poema madura i deixa de ser un noiet per esdevenir un home. El procés comença en el primer llibre, quan Penèlo­pe baixa de les seves estances privades a la gran sala, i allà hi troba un bard que actua davant d’una munió de pretendents. El bard canta els entre­bancs que els herois grecs troben per tornar a casa. A ella no li fa gens de gràcia i, davant de tothom, demana al bard que triï un altre cant, més alegre. En aquest moment intervé el jove Telèmac. «Mare -li diu-, torna, com sigui, a la cambra i ocupa’t allí de la teva feina, el teler i el fus, […] i fes que les esclaves s’ocupin de la seva, i això de parlar serà cosa dels homes, de tots, i més de mi; car és meu el poder de la casa». I ella se’n va, se’n torna al pis de dalt.

Hi ha alguna cosa vagament ridícula en aquest jovenet que acaba de sortir de l’ou quan fa callar una dona intel•ligent i de mitjana edat com Penèlo-pe. Però és una bona demostració que, just allà on comença a haver-hi proves escrites de la cultura occidental, les veus de les dones no se senten a l’es­fera pública. Encara més, tal com ho expressa Homer, per a un home una part integral de fer-se adult és aprendre a controlar les expressions en públic de les femelles de l’espècie i a silenciar-les. Les pa­raules exactes que fa servir Telèmac també són im­portants. Quan diu que «això de parlar» és «cosa dels homes», la paraula que utilitza és mythos, però no en el sentit de «mite» que ha arribat fins a nosaltres. En grec homèric, es refereix a parlar en públic i amb autoritat (no la mena de conversa ociosa, de xerrameca o de safareig que podia fer qualsevol -incloent-hi les dones, o sobretot les dones).

El que m’interessa a mi és la relació entre aquest clàssic moment homèric de fer callar una dona i algunes de les maneres com les veus de les dones no se senten públicament en la nostra cultura con­temporània, i en la nostra pròpia política, des dels escons del Parlament fins a les naus industrials. Es una mena de sordesa ben coneguda i parodiada amb gràcia en un acudit publicat fa temps a la re­vista Punch: «És un suggeriment excel·lent, senyo­reta Triggs. Potser algun dels homes presents el voldria fer».

També vull analitzar com això podria estar relacio­nat amb els insults i les amenaces que encara avui reben moltes dones que parlen en públic, i una de les preguntes que em volten pel cap és la connexió entre el fet de donar suport públicament a la idea de posar una figura femenina en un bitllet de banc, les amenaces de violació i decapitació a Twitter i la manera com Telèmac menysprea Penèlope.

El meu objectiu -i soc conscient de la ironia del fet que se m’hagi donat l’espai per tractar aquest tema- és observar, des d’una perspectiva temporal àmplia, molt àmplia, la relació cultural­ment incòmoda entre la veu de les dones i l’esfera pública dels discursos, debats i comentaris: la polí­tica en el sentit més extens, des de comitès d’em­presa fins als escons del Parlament. Espero que aquesta visió a llarg termini ens ajudi a anar més enllà del simple diagnòstic de «misogínia» al qual tendim a recórrer sense esforçar-nos gaire. No es pot negar que «misogínia» és una manera de des­criure el que passa. (Si vas, com jo, a un programa de debat a la televisió i després reps una carretada de tuits comparant els teus genitals amb diverses ver­dures podrides i desagradables, costa trobar una paraula més adient.) Però si volem entendre el fet que les dones, fins i tot quan no se les silencia, en­cara han de pagar un preu molt alt per fer-se sentir, i també volem fer-hi alguna cosa, hem d’admetre que tot plegat és una mica més complicat del que sembla i que té un rerefons que es remunta a fa molt de temps.

L’exabrupte de Telèmac només va ser el primer exemple d’una llarga sèrie d’intents reeixits que abasten tota l’antiguitat grega i romana, no sols d’excloure les dones del discurs públic sinó tam­bé d’exhibir aquesta exclusió. Al començament del se­gle IV aC Aristòfanes va dedicar tota una comèdia a la «divertidíssima» fantasia de les dones fent-se càr­rec del govern de l’Estat. Part de la broma era que les dones no podien parlar correctament en públic; o, més ben dit, no podien adaptar el seu discurs pri­vat (que en aquest cas estava en gran manera centrat en el sexe) al llenguatge elevat de la política mascu­lina. En el món romà, les Metamorfosis d’Ovidi, l’extraordinària èpica mitològica sobre persones que canvien de forma (i probablement l’obra literà­ria amb més influència en l’art occidental després de la Bíblia), insisteixen repetidament en la idea del silenciament de les dones durant el procés de trans­formació. La pobra lo és transformada en vaca per Júpiter i per tant no pot parlar, només mugir.

D’altra banda, Eco, una nimfa xerraire, és cas­tigada de manera que la seva veu mai no és seva, sinó que esdevé un mer instrument per repetir les paraules dels altres. Al quadre Echo and Narcissus de Waterhouse, ella contempla Narcís, al qual de­sitja, però no hi pot iniciar una conversa, perquè ell s’ha enamorat del seu propi reflex a l’aigua.

[…]

Traducció d’Anna Llisterri
Conferència pronunciada al British Museum el 3 de març de 2014

.

.

.

.

The Public Voice of Women

Mary Beard

.

I want to start very near the beginning of the tradition of Western literature, and its first recorded example of a man telling a woman to ‘shut up’; telling her that her voice was not to be heard in public. I’m thinking of a moment immortalised at the start of the Odyssey. We tend now to think of the Odyssey as the story of Odysseus and the adventures and scrapes he had returning home after the Trojan War – while for decades Penelope loyally waited for him, fending off the suitors who were pressing for her hand. But the Odyssey is just as much the story of Telemachus, the son of Odysseus and Penelope; the story of his growing up; how over the course of the poem he matures from boy to man. The process starts in the first book with Penelope coming down from her private quarters into the great hall, to find a bard performing to throngs of her suitors; he’s singing about the difficulties the Greek heroes are having in reaching home. She isn’t amused, and in front of everyone she asks him to choose another, happier number. At which point young Telemachus intervenes: ‘Mother,’ he says, ‘go back up into your quarters, and take up your own work, the loom and the distaff … speech will be the business of men, all men, and of me most of all; for mine is the power in this household.’ And off she goes, back upstairs.

There is something faintly ridiculous about this wet-behind-the-ears lad shutting up the savvy, middle-aged Penelope. But it’s a nice demonstration that right where written evidence for Western culture starts, women’s voices are not being heard in the public sphere; more than that, as Homer has it, an integral part of growing up, as a man, is learning to take control of public utterance and to silence the female of the species. The actual words Telemachus uses are significant too. When he says ‘speech’ is ‘men’s business’, the word is muthos – not in the sense that it has come down to us of ‘myth’. In Homeric Greek it signals authoritative public speech (not the kind of chatting, prattling or gossip that anyone – women included, or especially women – could do).

What interests me is the relationship between that classic Homeric moment of silencing a woman and some of the ways women’s voices are not publicly heard in our own contemporary culture, and in our own politics from the front bench to the shop floor. It’s a well-known deafness that’s nicely parodied in the old Punch cartoon: ‘That’s an excellent suggestion, Miss Triggs. Perhaps one of the men here would like to make it.’  I want to look too at how it might relate to the abuse that many women who do speak out are subjected to even now, and one of the questions at the back of my mind is the connection between publicly speaking out in support of a female logo on a banknote, Twitter threats of rape and decapitation, and Telemachus’ put-down of Penelope.

My aim here – and I acknowledge the irony of my being given the space to address the subject – is to take a long view, a very long view, on the culturally awkward relationship between the voice of women and the public sphere of speech-making, debate and comment: politics in its widest sense, from office committees to the floor of the House. I’m hoping that the long view will help us get beyond the simple diagnosis of ‘misogyny’ that we tend a bit lazily to fall back on. To be sure, ‘misogyny’ is one way of describing of what’s going on. (If you go on a television discussion programme and then receive a load of tweets comparing your genitalia to a variety of unpleasantly rotting vegetables, it’s hard to find a more apt word.) But if we want to understand – and do something about – the fact that women, even when they are not silenced, still have to pay a very high price for being heard, we have to recognise that it is a bit more complicated and that there’s a long back-story.

Telemachus’ outburst was just the first example in a long line of largely successful attempts stretching throughout Greek and Roman antiquity, not only to exclude women from public speech but also to parade that exclusion. In the early fourth century BC Aristophanes devoted a whole comedy to the ‘hilarious’ fantasy that women might take over running the state. Part of the joke was that women couldn’t speak properly in public – or rather, they couldn’t adapt their private speech (which in this case was largely fixated on sex) to the lofty idiom of male politics. In the Roman world, Ovid’s Metamorphoses – that extraordinary mythological epic about people changing shape (and probably the most influential work of literature on Western art after the Bible) – repeatedly returns to the idea of the silencing of women in the process of their transformation. Poor Io is turned into a cow by Jupiter, so she cannot talk but only moo; while the chatty nymph Echo is punished so that her voice is never hers, merely an instrument for repeating the words of others. (In Waterhouse’s famous painting she gazes at her desired Narcissus but cannot initiate a conversation with him, while he has fallen in love with his own image in the pool.) One earnest Roman anthologist of the first century AD was able to rake up just three examples of ‘women whose natural condition did not manage to keep them silent in the forum’. His descriptions are revealing. The first, a woman called Maesia, successfully defended herself in the courts and ‘because she really had a man’s nature behind the appearance of a woman was called the “androgyne”’. The second, Afrania, used to initiate legal cases herself and was ‘impudent’ enough to plead in person, so that everyone became tired out with her ‘barking’ or ‘yapping’ (she still isn’t allowed human ‘speech’). We are told that she died in 48 BC, because ‘with unnatural freaks like this it’s more important to record when they died than when they were born.’

[…]

.

Font (text complet): London Review of Books. Vol. 36 No. 6 · 20 March 2014. pages 11-14 (inclou gravació de la conferència)

.

.

The Guardian:  «Mary Beard: vocal women treated as ‘freakish androgynes’»

.

The New York Times:  “I’ve just stood up to the bastards”: Mary Beard on modern trolls and misogyny’s ancient origins

.

.

.

Mary Beard

La veu i el poder de les dones
Dues conferències

Arcàdia. Barcelona, agost del 2017

ISBN: 9788494616396

.

.

.

 

 

 

 

Els bells papirs d’Alexandria de Lluís Alpera

.

.

.

PÒRTIC

Esquarterat el vidre a l’ull de ciclop,
et reflecteixes a través d’un minúscul fragment,
emmanillat a l’aventura d’arribar als teus.
Sense alè, i cada cop més escèptic,
t’encares, ara sí, al darrer viatge.
Albires a l’illa les oliveres xacroses
enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada.
El gos orb amollarà algun lladruc esqueixat.
Tensa l’arc i proclama ja el llegat just
davant els habitants que no recordaran l’Ulisses.
Cap dona ni fill reconeixeran la teua mirada.
Davant el solemne, sempre romandràs tot sol.
.

Lluís Alpera
Els bells papirs d’Alexandria

.

.

.

[…]

En certa manera “Pòrtic”, el poema preliminar que precedeix les dues parts de què consta “Els bells papirs d’Alexandria”, ja delimita els àmbits argumentals del conjunt de l’obra. Novament, Lluís Alpera torna a ser l’Ulisses de les aventures estètiques i existencials que ell ha anat protagonitzant des de les primeres publicacions i que molts de nosaltres hem compartit amb esperit de lectors fidels. Torna a ser el mateix que ha enyorat tan­tes Ítaques com projectes personals li han avivat el desig o l’exuberància dels somnis. Però L’Ítaca sensual que l’havia alletat “amb pits d’orquídies”, l’ítaca casolana dels vinyars i les orenetes, l’ítaca interior dels neguits o de les possibilitats, la dels fracassos, la de les coses ínti­mes, la de les promeses d’amor, la pàtria enyorada i impossible, ha esdevingut, finalment, una illa amb “oli­veres xacroses/ enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada” que el desvincula de qualsevol percep­ció que no sigui la de la pròpia soledat de navegant. Tots els poemes de la primera part del llibre vénen a ser res­postes a aquesta soledat, que el poeta haurà d’assumir definitivament perquè ja no li queden més viatges. D’una banda, perquè, de qualque manera, Ítaca no ha existit més enllà dels confins de la seva fantasia; de l’al­tra, perquè “la fera que esglaia/ els habitants dels rius i la mirada generosa” amenaça els seus dies mortals.

Entorn d’aquesta dialèctica, els signes d’extinció són incomptables. “Esquarterat el vidre a l’ull del cíclop”, sense cap Penèlope ni cap Telèmac amb qui compartir d’altre episodi ni d’altra aspiració, “enmig d’un espectre de boires i teranyines”, mentre “El zèfir broda per les arbredes el cant darrer” i qualsevol llum, la mateixa pas­sió, tot declina amb la cruel intervenció de la mort (“Accelerada declinació de la llum/ configurant el punt tèrbol del teu traspàs”), Lluís Alpera ha de recórrer a dos dels seus talismans més poderosos: “Viuràs tan sols del record i el desig”. De fet, no ha deixat de recordar ni de desitjar des dels versos inicials d’aquesta primera part d'”Els bells papirs d’Alexandria” (“Embolcallant som­nis amb fulles de plàtan,/ dibuixe els ametlers en flor a l’estany dels pares”) malgrat tot el que diluvia sobre els seus escenaris d’infantesa i sobre els de la ment, quan es disposa a transitar pels territoris de la pròpia “albereda biogràfica”.

Ara, que els vents de la realitat no siguin propicis no significa que Alpera desisteixi de celebrar o d’interrogar la vida ni que permeti que el derroti la nostàlgia ni que renunciï a seguir reivindicant noves passions o el seu dret a deixar escrita l’experiència acumulada durant el trajecte que l’ha duit a navegar sense treva cap a les grans ciutats de la utopia i cap a les illes interiors de l’ésser. Quan afirma “Cap bena ni ungüent poses a les ferides/ i sovint te’n refàs amb l’alegria de la mar/ i amb alguna que altra llepada d’anhel” fa, almanco, tres coses: afronta cara a cara l’amenaça de la mort, manté aquella constant de la seva lírica que celebra especial­ment el gaudi dels sentits, i prepara la segona part de l’obra, en què la mar, l’amor i la mort seran tres presèn­cies essencials, tres eixos metafòrics riquíssims entorn als quals s’ordenarà l’estructura del discurs. Abans, i amb els mateix capital poètic -la mar, l’amor, la mort—, Lluís Alpera retrà un bell homenatge a Ingmar Bergman, que també ho vol ser al mestratge i a la veu incessant de Salvador Espriu.

[…]

.

Antoni Vidal Ferrando
Introducció a “Els bells papirs d’Alexandria”

.

.

.

.

Lluís Alpera

Els bells papirs d’Alexandria

Balenguera. Col·lecció de poesia, 109
Editorial Moll. Palma (Mallorca), 2003
ISBN: 9788427351097

.

.

.

 

L’Odissea en la literatura juvenil d’Alessandro D’Avenia. «Nosaltres no llegim l’Odissea perquè cal conèixer-la, perquè està escrit al pro­grama, perquè un ministre ho ha decidit… No! No! No! Nosal­tres la llegim per estimar més el món.»

.

.

.

7

.

.

.
D'Avenia - Coses que ningú no sap

—Una altra vegada? —se’n va queixar una professora.

—Una altra vegada! —va respondre un noi, exultant.

Llum i aigua eren els elements essencials d’aquell matí. La llum abraçava els angles dels carrers i brillava a l’aigua que bai­xava en llargues cascades per la façana de l’institut. L’edifici gris del batxillerat científic, dedicat a un savi que per als nois bé hau­ria pogut ser un còmic, semblava una font viva gràcies al joc inventat per l’aigua que es precipitava farcida de sol.

Una multitud d’estudiants, professors i vianants estava reuni­da en semicercle: tots estaven admirats, bocabadats, amb obertu­ra decreixent de la cavitat bucal segons l’edat i la funció. Els alum­nes de primer semblaven hipnotitzats. L’escala era un remolí de bellesa. Als esglaons, l’aigua cascadejava, saltironava com els rà­pids d’un torrent de muntanya. El soroll del degoteig i del flux convertia l’entrada de l’institut en una mena de cova apropiada per a exploracions geològiques.

Els nous, més ingenus, donaven per fet un trencament de les canonades; uns altres parlaven d’aixetes que s’havien quedat ober­tes per equivocació.

El professor de dibuix, amb la Gazzetta oberta, anava remu­gant i de tant en tant saltava:

—L’han inundat!

La Marta llegia l’horòscop de la Margherita, que prometia:

«Grans novetats et plouran del cel. Cal que les sàpigues apro­fitar».

La Margherita assentia sense escoltar-la. Admirant l’aigua que fugia més enllà de l’entrada, es va recordar del Panteó romà, amb aquell gran forat al centre de la cúpula que, segons una llegenda, no deixaria passar l’aigua els dies plujosos, però que puntualment permet que la pluja inundi el terra. Entre els nois es va estendre un murmuri exaltat, en un crescendo similar als dels sorolls esti­vals de les platges.

En Giulio fumava i gaudia més que ningú de la perfecció de la seva obra mestra de purificació. A la seva cara es reflectia la satisfacció de l’artista.

El bidell va sortir del portal de l’institut. Anava calçat amb un parell de botes altes de goma i es va apropar al director, que fremia a l’entrada i provava de no mullar-se gaire els mocassins de pell. Van confabular.

El director es va girar i sense alçar gaire la veu va dir als que eren prop d’ell:

—Tothom a casa, l’institut està inundat.

La notícia es va difondre com una ona violenta, i en assolir els centenars d’alumnes aplegats al peu de l’edifici va rebotar en noves preguntes ansioses de confirmacions i detalls. Al final va esclatar un crit de joia: era tot veritat, no hi havia classe.

—Bellesa i llibertat, amb això n’hi ha prou per viure —es va dir en Giulio.

El professor de dibuix va tancar el diari i se’n va anar. La Mar­gherita, hipnotitzada, continuava mirant la façana que regurgitava aigua. En Giulio la fitava de lluny. Tenia una mirada de nena íeliç, amb la boca mig oberta d’astorament, i era mèrit seu. Ell també va somriure complagut. Va apagar la cigarreta i, travessant la gentada, va passar pel costat del jove professor, el qual, fulminat per algun furor dionisíac, va cridar:

—Els alumnes de primer A, al parc amb mi!

Encuriosits, els estudiants del voltant es van girar cap a ell. En Giulio es va aturar. Tots dos es van mirar als ulls, els mateixos que el vespre anterior s’havien buscat a les fosques sense saber-ho. Va ser un instant, però l’un va ficar els ulls dins l’ànima de l’altre. En Giulio es preguntava qui era aquell jove tan boig per malgastar la vida fent aquell ofici. El professor es preguntava on devia trobar un noi la seguretat necessària per clavar una mira­da semblant en un docent. Després el professor va alçar el braç estrenyent al puny l’Odissea com una guia turística i va tornar a cridar:

—Els de primer A, amb mi!

Es va esmunyir fora de la multitud i el va seguir una serp d’alumnes, atònits per les novetats increïbles que el dia regalava tan generosament com l’aigua que queia damunt de la façana.

—T’ho havia dit! T’ho havia dit! —repetia la Marta, fent saltirons al costat de la Margherita—. No falla mai.

—Qui?

—L’horòscop…

—On anem? —va preguntar la rosseta, que es preocupava perquè no portava un calçat adequat per fer una passejada.

—Al parc —va respondre el professor, com si aquella fos la més evident de les decisions.

—Al parc? —se’n va fer ressò més d’un—. A fer què?

—Classe —va respondre ell.

Els nois xerraven entre ells, preguntant-se com s’acabaria allò. Alguns se’n queixaven perquè els hauria agradat tornar a casa de seguida.

El parc situat prop de l’escola, amb els seus colors i la llum que el banyava, era una pila de confeti llançada cap al blau d’aquella jornada, i el professor va conduir els seus alumnes fins al centre d’un prat, on una enorme alzina va esdevenir de seguida el bas­tidor contra el qual es retallava la seva figura. Va fer seure els nois en semicercle sobre l’herba, com si es disposés a celebrar un an­tic ritu selvàtic. La rosseta buscava un lloc per no tacar-se els pan­talons blancs.

—També us podeu posar de bocaterrosa —va dir.

—De bocaterrosa? —va preguntar la Marta, sense que li su­posés cap problema el fet que aquell fos el professor de llengua.

—Boca avall. De sobines o de bocaterrosa… —va respondre amb una mica d’ironia el professor, imitant amb la mà dreta les dues posicions.

Els alumnes, cada cop més encuriosits davant aquella aven­tura, es van ajupir sobre l’herba fresca i suau mantenint els ulls clavats a la cara somrient del professor. L’herba, les fulles i la ter­ra semblaven perfumades i tot.

—Avui res de llatí! Dediquem-nos a Homer —va començar, com si parlés d’un amic amb qui havia sortit a beure el vespre anterior.

Una protesta es va estendre, el joc s’havia acabat.

Un vianant amb un gos es va aturar a fitar aquell grup d’ado­lescents al voltant d’una alzina i un adult que gesticulava com un adolescent. Una noia amb la música a les orelles va alentir la seva cursa matinal i es va treure un dels dos auriculars per esbrinar què passava.

—Sabeu qui va inventar la paraula «escola»? —va preguntar el professor agitant la seva Odissea.

Silenci.

—Homer! —va cridar l’Aldo, amb els seus ulls vitals com infants.

—Més o menys —va somriure el professor.

Va sortir de la classe un aplaudiment espontani, mentre l’Aldo aixecava els braços com si hagués marcat un gol a San Siro. Els nois somreien, es rebentaven de riure. Tenien als ulls la felicitat de qui està posant en l’ordre correcte amor i coneixement. Les seves pupil·les estaven dilatades. Encara que ningú no havia fu­mat res i l’herba feia només de paviment.

—Els grecs van inventar la paraula «escola», que ve de scholé. Sabeu què vol dir? —va preguntar.

El vianant amb el gos es va acomodar al banc més proper per escoltar, mentre l’animal trotava lliure i s’apropava als nois es­tirats. La noia va començar a fer exercicis d’estirament allà al costat, sense molestar, però escoltant. La classe estava completa. Quins miracles podria fer l’escola si fos escola de debò, pensava el professor, content, al centre de la seva litúrgia.

—Endavant. Ningú no sap què vol dir?

—Avorriment? —va respondre l’Aldo amb una rialla.

El professor va mirar-lo als ulls sacsejant el cap i va esperar en silenci algun altre intent.

—Estudi? —va intentar la Gaia, una noieta de cabells molt llargs.

Novament el professor va sacsejar el cap.

Ningú no ho va tornar a provar. L’espera creixia i el professor va pronunciar a poc a poc i en un to teatral:

—Temps lliure!

Els alumnes es van mirar sense entendre’l.

—Sí, nois. Els grecs anaven a l’escola en el temps lliure! Era la seva manera de descansar i dedicar-se al que més els agradava.

—Són bojos, aquests grecs —va dir l’Aldo.

—Per això no he triat lletres… —va afegir en Daniele al seu costat.

—Sense saber-ho, els delinqüents que han inundat l’institut ens han fet un regal: podem provar de gaudir de l’escola tal com és veritablement i no com aquella estranya tortura que obliga trenta nois i noies de catorze anys a estar asseguts darrere un rec­tangle verd durant cinc o sis hores al dia… Els grecs feien classe així: a l’aire lliure. Observant, escoltant, olorant, tocant i provant de respondre a les preguntes que les coses suscitaven o els mes­tres plantejaven…

El silenci era equivalent a l’interès dels nois, que es pregun­taven on aniria a parar aquell discurs. Els sorolls de la ciutat eren un rerefons gairebé oblidat, tal com passa quan la bellesa s’apo­dera de l’ànima.

—… Si tot allò que estudieu a classe no us ajuda a viure millor, deixeu-ho estar —va concloure el professor—. Nosaltres no llegim l’Odissea perquè cal conèixer-la, perquè està escrit al pro­grama, perquè un ministre ho ha decidit… No! No! No! Nosal­tres la llegim per estimar més el món.

Es va posar vermell.

—Estimar? —va preguntar la rosseta, encisada.

—Això mateix, estimar. Només aquell que sap llegir una his­tòria sap entendre allò que li passa… Només aquell que sap llegir un personatge sap llegir les pàgines del cor d’un amic, una ami­ga, una promesa, un promès —va dir el professor i, afectat per allò que acabava de dir, que no trobava cap confirmació en la seva capacitat de comprendre l’Stella, va afegir de seguida—: Prou de xerrameca, comencem! Obriu el llibre al principi del poema, on diu: «Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares…».

La Margherita se sentia dintre d’un somni: si el món pogués ser d’una manera, hauria de ser així, límpid i sense abonyegadu-res. Era com fer vacances sense deixar de ser a l’institut. El pro­fessor va passar llista dels personatges presents al primer cant, i aquells que els havien d’interpretar van alçar la mà.

—Atena? D’acord… tu ets… l’Anna! Bé —va dir el profes­sor a la rosseta—. Telèmac?

No va respondre ningú.

Abest!—va dir un noiet pàl•lid i amb els cabells molt curts.

—Això mateix, abest! Però sense Telèmac no anem enlloc… Qui vol fer el paper de Telèmac? —va preguntar el professor.

Una mosca, o una vespa, volava prop de la cara de la Mar­gherita, que, intentant espantar-la, va bracejar.

—Entesos, fes-lo tu… Margherita… Encara que sigui un noi el pots fer igualment —va dir somrient el professor, provant de secundar l’entusiasme de la seva alumna més difícil.

La rosseta va riure, portant-se l’índex a la templa i fent-lo girar, i les seves amigues van fer ganyotes, l’una rere l’altra.

—Però jo, en realitat… —es va defensar la Margherita, que, tanmateix, va callar de seguida, atès que les seves actuacions a classe ja havien estat bastant desastroses. Ara tenia l’ocasió de re­dimir-se o de veure’s relegada definitivament a la famosa cate­goria dels estranys.

—Doncs ja hi som tots! Comencem. Jo sóc Homer i per tant llegeixo les parts narrades. Vosaltres llegiu la resta. Atenció…

Va esperar en silenci almenys mig minut, de manera que les paraules arribessin del silenci. El fullatge de l’alzina va murmurejar. Semblava el brogit que fa el públic emocionat abans que el teló mostri l’escenari. El professor es va escurar la gola i va donar inici a la màgia:

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Així, damunt aquell mocador de verdor, sota la protecció d’un arbre i dins de la llum fresca del començament de la tardor, torrejava l’Olimp amb les seves divinitats, decebedores però im­mortals. Es va sentir el mar que picava contra els esculls d’Itaca i Telèmac abandonat que es lamentava, amb la veu de la Marghe-rita, tres mil•lennis després:

Diu i assegura ma mare que sóc fill d’Ulisses, encara
que és insegur: ningú no coneix realment el seu pare.

Atena va respondre. Encara que la interpretava la rosseta, la Margherita va sentir que les paraules de la deessa li penetraven al moll de l’ànima, mentre despertava el valor de Telèmac i l’ani­mava a anar a la recerca del pare absent i, si no tornava mai més, a esdevenir ell mateix el substitut del pare, a ser ell el pare de qui no recordava ni l’olor ni el color dels ulls, ja que havia marxat a la guerra quan ell només era un nadó:

Ja no deuries
continuar com un nen menudet: s’ha acabat la infantesa!

Tu també, amic, ja que et veig de molt bona figura i alçada,
sigues valent: parlaran bé de tu els que vinguen darrere.

Tu, ocupa’t d’això que t’he dit, i no ho deixes de banda.

Així parlava la deessa a un noi sense pare. Així repetia amb veu altiva la rosseta, que feia Atena antipàtica per ofendre la Mar­gherita.

Després va arribar el torn d’Homer, o sigui, del professor:

Va dir això la d’ulls grisos, Atena, i partí de seguida,
com un ocell: s’envolà i es va perdre de vista. I dins l’ànim
va inspirar-li coratge i valor, i memòria del pare
més viva encara que abans.

Era possible que aquelles paraules s’adrecessin a ella? Era pos­sible que, a l’Odissea, hi fos la seva història? Era possible que allò fos l’escola? La Margherita va trobar en el fill d’Ulisses un amic capaç d’escoltar el seu dolor. Enyorant el pare, Telèmac orga­nitza el viatge de recerca i, d’amagat de la mare, prepara el vai­xell i salpa l’endemà a l’alba, sol, amb el mar i el seu enyorament rosegant-li el cor. La noia va escoltar les paraules finals del pri­mer cant. Telèmac entrava a la seva cambra acompanyat de la dida:

Tota la nit, a la cambra, cobert amb la pell d’una ovella,
ell la passà projectant el viatge inspirat per Atena.

Va sentir la por de Telèmac i la seva esperança. Va sentir que el noi li entrava a la pell. Ell tampoc no tenia pare, també era un nen cridat a fer-se adult. Res no havia canviat al llarg dels segles.

El poema més gran de tots començava amb un noi que ha de buscar el pare.

La noia va tancar els ulls i es va perdre en els records del pare, intentant reclamar-lo i fer-lo present, com als encanteris. Vés a saber si els déus devien estar de la seva part…

El professor va guardar silenci. Els alumnes es van mirar sa­tisfets. Només havia passat mitja hora. Tots es van sorprendre. Havien vist moltes coses, havien estat a molts llocs i havien olo­rat el mar, la por, la sang, el dolor, les llàgrimes i la música.

—La classe s’ha acabat per avui —va dir el professor.

—Però no ens explica res? —va preguntar, càndida, la Marta.

—No hi ha res per explicar. Tot és a les pàgines dels llibres. Només cal obrir-los i potser llegir-los i tot… —va respondre, sar­dònic—. Timeo hominem unius libri!—va afegir.

—I això què vol dir?

—Temo els homes d’un sol llibre.

— Non multa sed multum! —va dir la Margherita, deixant-lo de pedra.

—Qui t’ho ha dit?

—Ho deia sempre el meu avi.

—Què vol dir? —va preguntar la Marta.

—Que no cal llegir moltes coses, sinó fer-ho molt profun­dament.

—Per avui ja n’hi ha prou. Que tingueu bon dia —els va aco­miadar el professor, una mica molest per aquell punt de vista que li portava la contra. Després va treure un llibre de la bossa i es va posar a llegir recolzat a l’alzina. Els alumnes van desfilar. Alguns es van quedar a xerrar i a fer-li preguntes espontànies, inspira­des per la curiositat.

—Però quants anys tenia en Telèmac?

—Era guapa, la Penèlope?

—Què vol dir ullblava?

—Què vol dir que el destí jau damunt els genolls dels grans déus?

El professor responia puntualment a totes les preguntes, ci­tant de memòria els passatges.

—Però vostè té promesa? —va preguntar la rosseta.

—No parlo dels meus assumptes privats —va respondre el professor somrient, però una reflexió mal dissimulada li va fer arrufar el front.

La rosseta es va posar vermella i va mirar de seguida al seu voltant per comprovar si algú s’estava rient d’ella.

A poc a poc, tots se’n van anar amb una jornada memorable al cor. Anys després ja no recordarien la cinquena declinació lla­tina, la fórmula del nitrat de potassi ni la data de la batalla de Waterloo, però a la memòria quedaria el regal que l’aigua els havia fet: el primer cant de l’Odissea al parc de prop de l’escola. Com tots els éssers humans, extraurien del cor el que havia nascut de la llibertat i la passió, i no pas del simple coneixement, que per a la memòria no és suficient. Només l’amor i el dolor recorden.

[…]

Alessandro D’Avenia
Coses que ningú no sap
Traducció de Neus Nueno

.

.

.

D'Avenia - Coses que ningú no sapAlessandro D’Avenia

Coses que ningú no sap

Traducció de Neus Nueno

Rosa dels Vents (RandomHouse Mondadori) . Barcelona, 2013

ISBN: 9788401388583

.

.

.

 

 

 

Ulisses vs. Lluc l’evangelista i Pau de Tars. Renúncia vs. aspiració a la vida eterna, a «El Regne», d’Emmanuel Carrère.

.

.

.

Lo nou testamentEmperò nosaltres nos embarcàrem i anàrem a Asson per rebre allí a Pau, puix així ell ho havia disposat intentant fer lo viatge a peu. I havent-se juntat ab nosaltres en Asson, lo prenguérem i anàrem a Mitilene. I navegant des d’allí lo dia següent nos posàrem en frente de Quio, i a l’altre dia prenguérem port en Samos i al següent vinguérem a Milet. Perquè Pau s’havia proposat navegar més allà d’Èfeso per no detenir-se en l’Àsia, puix s’apressurava tot quant podia per a celebrar en Jerusalem lo dia de Pentecostes.

[…]

I havent-nos fet a la vela després que ens separàrem d’ells, anàrem via recta a Coos, i al dia següent a Rodes, i des d’allí a Pàtara. I havent trobat una barca que passava a Fenícia, entràrem en ella i ens férem a la vela. I quan haguérem arribat a Xipre, deixant-lo a mà esquerra, navegàrem amb rumbo a Síria, i arribàrem a Tiro, a on la barca havia de deixar lo càrrec. I com encontrássem deixebles, nos detinguérem allí set dies; los quals deien a Pau per medi de l’Esperit que no pujàs a Jerusalem. […]

Lluc
Fets dels Apòstols XX, 13-16, XXI, 1-4.
Traducció de Josep Melcior Prat (1832)

.

.

.

.

.

42

El Regne

Els records de Lluc són extraordinàriament precisos pel que fa a les circumstancies de la gran partença, i aquest passatge dels Fets m’agrada sobretot perquè em conec el decorat de memòria. Des de fa uns quants anys, vaig de vacances amb l’Hélène i els nens a l’illa grega de Patmos. Després d’haver pensat a comprar-ne una al Gard, ara és aquí on somiem tenir una casa. En el moment en què es­cric aquest capítol, principis de maig de 2012, tornem d’una estada dedicada a buscar-la, per desgràcia infructuo­sa, o almenys no del tot fructuosa, perquè amb els grecs tot és complicat, mai no se sap què esperar-se, què és pos­sible i què no ho és, quant costen les coses, a qui pertany què, a vegades t’exasperes fins al punt de pensar que el que els passa no és pas perquè sí. Espero que d’aquí al fi­nal d’aquest llibre ja hàgim trobat la casa. Mentrestant, quan llegeixo que «nosaltres», és a dir Lluc i els seus com­panys, «vam sortir de Tròada cap a Assos, on se’ns va afe­gir Pau», quan llegeixo que, «un cop el vam tenir a bord, vam navegar cap a Samos i, abans de dirigir-nos a Cos, vam fer escala a Milet», m’encanta i em fa l’efecte que ja hi sóc. Estimo i només aspiro a estimar més aquests còdols me­ravellosos que es desgranen al llarg de la costa turca —una costa que, per motius polítics, no figura en cap mapa de Grècia, de manera que les illes del Dodecanès semblen si­tuades al caire del món, a punt de caure en el buit. Amb relació a Patmos, Samos al nord i Cos al sud em recorden horaris de vaixells, desembarcaments en ports deserts en plena nit, retards i fins i tot travessies anul·lades a causa d’una tempesta —cal afegir-hi, pel que fa a Cos, els despat­xos d’arqueologia on es decideix el que es pot construir o restaurar en aquestes illes, i on els funcionaris es rabegen, si se’ls demana que almenys notifiquin aquesta decisió, dient que ho faran d’aquí a quinze dies, passats els quinze dies d’aquí a un mes, i així successivament. En resum, de Cos anem a Rodes —és el trajecte del Blue Star Ferry, que agafem cada estiu—, després de Rodes a Pàtara, on can­viem de vaixell i fem cap a Creta.

Com que en els Fets utilitza uns quants termes tècnics, alguns historiadors atribueixen a Lluc una bona experièn­cia de la navegació, però jo crec que aquesta experiència es limitava, abans del seu primer gran viatge, al cabotatge al mar Egeu. El Mediterrani és traïdor, s’hi navega procurant no perdre de vista la costa. Però per desgràcia, per anar fins a Judea no hi ha cap més remei: cal endinsar-se en alta mar. Vuit dies de travessia, sense tocar terra. Als vai­xells de càrrega hi ha algunes cabines per als passatgers rics, i per als altres, estores escampades a la coberta. Lluc i els seus companys formen part d’aquests altres, és clar. Durant la travessia, potser es tornen lívids, potser vomiten el menjar com l’equip de savis de L’estel misteriós. També, tots i cadascun, es deuen prendre per Ulisses.

Per força coneixen l’Odissea. En aquella època tothom coneix la Ilíada i l’Odissea. Els qui saben llegir, l’han apre­sa d’Homer, i als qui no en saben els han explicat la histò­ria. En els prop de vuit segles que fa que existeixen, els poemes homèrics han convertit els seus innombrables lec­tors en historiadors i geògrafs aficionats. Tothom n’ha re­dactat dissertacions a escola, i després, ja en l’edat adulta, ha tingut discussions animades sobre la qüestió de saber què és verídic o llegendari en els relats de la guerra de Troia, i per quins llocs reals va passar Ulisses. Quan Lluc i els seus companys de viatge, sols al bell mig de la mar a bord de la seva closca de nou, veuen aparèixer una illa a través de la boira, es deuen demanar si per casualitat no deu ser la dels lotòfags, la del ciclop Polifem, la de la maga Circe, que transforma els homes en porcs, o la de la nimfa Calipso, que els obre —si ella vol— les portes de la vida eterna.

43

La història es troba en el llibre V de l’Odissea. Des­prés de naufragar, Ulisses va anar a raure a l’illa de Calip­so i fa set anys que no se’n mou. L’illa fa olor de cedre i de tuia. Hi ha una vinya, quatre fonts d’aigua clara i praderies clapades durant tot l’any de violes i de julivert. La nimfa és bella i Ulisses hi jau. La vida en aquest jardí tan­cat és deliciosa, digna de fer oblidar al viatger l’objectiu del seu viatge, que és com se sap tornar a la seva illa pe­dregosa d’Ítaca, a la seva dona Penèlope, al seu fill Te­lèmac, en definitiva, al món del qual ve i que va haver d’abandonar fa temps per assetjar Troia. Però no l’oblida. L’enyor el tenalla. Entre dues nits d’èxtasi, es queda a la riba immòbil, pensatiu. Plora. A l’Olimp, Atena defensa la seva causa: la seva penitència, tot i ser voluptuosa, ja ha durat prou. Zeus, convençut, envia Hermes perquè noti­fiqui a Calipso que ha de deixar marxar l’heroi, «car no es vol que fineixi aquí, separat dels que estima, ans son destí és els seus que estima reveure i atènyer el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna.» Calipso s’esgarrifa. Està tristíssima. Però cedeix. Aquell vespre, Ulisses i ella es re­troben. Tots dos saben que l’endemà ell se n’anirà. A la cova on s’ho han passat tan bé fent l’amor, ella li serveix menjar i beure, enmig del silenci incòmode de les separa­cions imminents. Finalment, Calipso pateix massa. I fa un últim intent:

«Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses! ¿Així, doncs, cap a casa, a la terra paterna que estimes, penses ara tot d’una partir?… Doncs, adéu, com et plagui. Si en el teu cor podies saber quina part de sofrences cal que emplenis abans d’arribar a la terra paterna, aquí, res­tant vora meu, guardaries aquest habitatge i fores lliure de mort, baldament enyoris de veure una muller, per la qual sempre estàs sospirant tots els dies. No, inferior al que és ella, jo em vano, amb tot, de no ser-ho, ni en el tirat ni en la planta; perquè ni està bé que una dona mai amb una immortal rivalitzi en figura i en rostre.»

I Ulisses contesta:

«Dea Augusta, no em tinguis d’això rancor; jo no dei­xo pas de saber que al costat de tu la discreta Penèlope en bellesa i alçària és migrada, als ulls de qui us miri: ella és mortal i tu ets a recer de mort i vellura. Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies per anar-me’n a casa i el dia veure en què torni. I si m’esderna un déu enmig de les ones vinoses, ho sofriré, amb un cor, dins el pit, que els desastres endurà; car n’he passats ja molts, i n’he conegut de fatigues per mar i en guerra! Que vagi també aquesta amb aquelles.»

Traslladem, posem-hi guió, no tinguem por de reblar el clau. Calipso, que és el prototip de la rossa, aquella amb qui tots els homes voldrien fer-s’ho però no necessària­ment casar-se, la que obre el gas o es pren un pot de pasti­lles mentre el seu amant celebra la nit de Nadal amb la fa­mília, Calipso té una basa per retenir Ulisses més potent que les llàgrimes, que la tendresa i fins i tot que el velló rinxolat entre les cames. Ella pot oferir-li allò que tothom somia. Què és? L’eternitat. Ni més ni menys. Si Ulisses es queda amb ella, mai no morirà. Mai no envellirà. Mai no es posaran malalts. Tots dos conservaran per sempre, ella el cos miraculós d’una dona molt jove, i ell, la complexió robusta d’un home de quaranta anys al cim del seu poder de seducció. Dedicaran la vida eterna a cardar, a fer la migdiada al sol, a nedar al mar blau, a beure vi sense ressa­ca, a cardar més, sense cansar-se’n, a llegir poesia si els dóna la gana i, per què no, a escriure. Proposició tempta­dora, reconeix Ulisses. Però no, he de tornar a casa. A Ca­lipso li fa l’efecte que no ho ha entès bé. A casa? Ja saps què t’espera, a casa? Una dona que ja no està en la flor de la joventut, que té estries i cel·lulitis i que amb la meno­pausa no s’acabarà d’arreglar. Un fill que tu recordes com un noiet adorable, però que durant la teva absència s’ha convertit en un adolescent problemàtic i té tots els núme­ros per tornar-se toxicòman, islamista, obès, psicòtic, en fi, tot el que els pares temen per al seu fill. Tu mateix, si te’n vas, aviat seràs vell, et farà mal tot, la teva vida ja no serà res més que un passadís fosc que s’estreny, i per més atroç que sigui errar per aquell passadís amb el teu cami­nador i la teva perfusió sobre rodes, a les nits et desperta­ràs ebri de terror perquè la mort t’espera. Es això, la vida dels homes. Jo et proposo la dels déus. Reflexiona-hi.

Ja hi he reflexionat prou, diu Ulisses. I se’n va.

Molts comentaristes, des de Jean-Pierre Vernant fins a Luc Ferry, veuen en la tria d’Ulisses l’última paraula de la saviesa antiga, i potser de la saviesa a seques. La vida d’ho­me val més que la de déu, per la senzilla raó que és la ver­tadera. Un patiment autèntic val més que una felicitat il·lusòria. L’eternitat no és desitjable perquè no forma part del nostre destí. Aquest destí imperfecte, efímer i decebe­dor és el que hem de voler, cap a ell hem de tornar sem­pre, i tota la història d’Ulisses, tota la història dels homes que accepten no ser res més que homes per ser plenament homes, és la història d’aquest retorn.

En el cas de l’home modern no té gaire mèrit que apel·lem a aquesta saviesa perquè ja no hi ha ningú per fer-nos la proposició de Calipso. Però Lluc, Sòpatre i els altres sí que la van acceptar entusiasmats, aquesta proposició, i em pregunto si, quan passen pel costat d’una illa i la brisa els porta fins a la nau l’olor d’oliveres, de xiprers i de lligabos­cos, Lluc pensa en tot això.

No sé res de la seva infantesa ni de la seva adolescèn­cia, però m’imagino que devia somiar ser un heroi com Aquil·les —valent amb bogeria, que preferís una mort glo­riosa a una vida normal— o un home modèlic com Ulisses —capaç de sortir-se’n en totes les situacions possibles, de seduir les dones i de conciliar els homes, meravellosament aclimatat a la vida. I suposo que després, en créixer, va deixar d’identificar-se amb els herois homèrics perquè allò no funcionava. Perquè ell no s’hi assemblava. Perquè no formava part, i s’hi va haver de decidir, de la feliç família dels homes a qui agrada la vida a la terra, a qui ja els està bé i que no en volen cap altra. Ell formava part de l’altra família, la dels inquiets, la dels malenconiosos, la d’aquells que creuen que la vida vertadera és en un altre lloc. Ens imaginem que en l’Antiguitat aquests homes eren minoritaris, clandestins, reduïts al silenci, i que van prendre el poder per conservar-lo fins als nostres dies gràcies al nos­tre tenebrós amic Pau, però tot i així tenien uns portaveus ben cèlebres. Plató, per començar, l’home segons el qual tota la nostra vida transcorre a l’interior d’una fosca caver­na on només percebem vagues reflexos del món real. Lluc devia llegir-lo: quatre segles després de la seva mort encara era molt conegut, tothom qui apreciava els pensaments elevats passava per una fase platònica. D’aquí, i a través de Filó, el platònic jueu d’Alexandria, va derivar, com molts dels seus contemporanis, cap al judaisme, i no s’hi va sentir gens desplaçat. Tenia l’ànima exiliada. A Egipte, s’enyora­va de Jerusalem. A Babilònia, s’enyorava de Jerusalem. I a Jerusalem, s’enyorava de la vertadera Jerusalem.

I llavors va conèixer Pau, que li promet directament la vida eterna. Pau diu el que ja deia Plató, que la vida a la terra és dolenta perquè l’home és fal·lible i la seva carn, degradable. Diu que l’únic que s’ha d’esperar d’aquesta vida és ser-ne deslliurat per anar allà on regna Crist. Evident­ment, allà on regna Crist no és tan sexi com allà on regna Calipso. Aquests cossos corruptibles que ressuscitaran in­corruptibles, és a dir, que ja no envelliran, ja no patiran, ja no desitjaran res més que la glòria de Déu, en aquest cas és millor veure’ls ocults sota llargues túniques i cantant càntics sense parar, que no pas nedant al mar completa­ment nus i acariciant-se els uns als altres. A mi això em repel·liria, però he d’admetre que a Lluc no el devia repel·lir. A més, no vull pas caricaturitzar ningú: l’extinció del desig no és només l’ideal dels beats puritans, sinó també d’altres persones que han reflexionat molt sobre la condi­ció humana, com ara els budistes. L’essencial és en una al­tra banda: en la inquietant semblança entre el que promet Pau i el que promet Calipso —ser deslliurat de la vida o, com diria l’Hervé, «sortir del vesper»— i en el desacord irreductible entre l’ideal de Pau i el d’Ulisses. L’un designa com a únic bé veritable el que l’altre denuncia com una il·lusió funesta. Ulisses diu que la saviesa consisteix a mirar sempre cap aquí baix i cap a la condició d’home, i Pau diu que consisteix a allunyar-se’n. Ulisses diu que el paradís és una ficció, i que per tant no importa gaire que sigui boni­ca; Pau diu que és l’única realitat. Pau, endut per l’emo­ció, arriba a felicitar Déu per haver triat el que no és per desfer el que és. És això el que va triar Lluc, és aquí on es va embarcar, ben literalment, i jo em pregunto si un cop a bord no li deu passar pel cap la sospita que està fent una bestiesa enorme. Que està dedicant tota la vida a una cosa que senzillament no existeix i girant l’esquena al que sí que existeix: la calor dels cossos, el gust agredolç de la vida, la imperfecció meravellosa de la realitat.

.

Emmanuel Carrère
El Regne
Cap. II. Pau (Grècia, 50-58)

.

.

.

.

Lo nou testamentLo nou testament
de nostre senyor Jesucrist
traduhit de la vulgata llatina
en llengua catalana

Societat Inglesa i estrangera de la Bíblia
Estampa d’Anton Bergnes
Barcelona, 1836

.

.

.

Lo nou testament CBCLo Nou Testament
Traducció de Josep Melcior Prat

Corpus Biblicum Catalanicum
Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008
ISBN: 9788484159483

.

.

.

.

El RegneEmmanuel Carrère

El Regne

Llibres Anagrama, 13
Editorial Anagrama. Barcelona, setembre 2015
ISBN: 9788433915214

.

..

.

 

Dos Telèmacs, un de 1956 i, l’altre, el destinatari de la carta d’Odisseu, de Joseph Brodsky

.

.

a @ariadnalaberint

.

 .

Telèmac 1956

.
.

L’AEDE:
.Jocs Florals 1957 Mèxic
Vora la mar, jo sé una terra trista
que enyora un aire obert a tots els vents.
Vora la mar com una eterna arpista
polsa en la nit, l’enyor dels fills absents.
Penèlope gentil de tants d’Ulisses 
teixeix i desteixeix pacientment
i viu callant sota les trencadisses
i l’urc groller de cada pretendent.
Treballa. Dia a dia, la disbauxa
buida el rebost i cal tornar-lo a omplir. 
Cal satisfer les turpituds, la rauxa
del foraster, les ànsies de botí.
Vora la mar, jo sé una terra amarga
que duu els vestits llampants i el cor de dol,
i troba que la nit és aspra i llarga 
i dins la fosca enyora el flam del sol.

.
EL COR:

.
Però, i Telèmac? I aquell infant que ahir,
des del bressol, veia marxar el seu pare?
Què se n’ha fet? No sent la sang bullir?
Veu els tropells, i no els atura encara? 

.

L’AEDE:

.
Telèmac ha crescut, i sap la força
que tenen ells, i la que té el seu braç.
Telèmac sol, encara no pot tòrcer
l’arc d’Odisseu que guarda sota el jaç.
Però la jove sang se li altera 
quan veu l’estrall que es fa a la llar pairal,
i sent cremar la pell, i s’exaspera
quan veu tacat el regi setial.
Telèmac sap que un ull sempre el vigila
i que ha passat el temps del pler i el joc, 
i sap que el foraster té el peu d’argila,
i que ell avui està jugant amb foc.
Telèmac va guardant la flama encesa,
i d’any en any, s’abranda més i més,
i no l’apaga el torb ni l’escomesa, 
ni l’orgullós menyspreu dels forasters.

.
EL COR:

.
I si perdés Telèmac l’esperança
de veure el gran retorn? Abandonat
de tots, en sa desemparança,
acataria dòcil el mal fat? 

.
L’ AEDE:

.
No! Mai! Ell sempre espera pacient.
Veu la discòrdia enmig de la canilla
i li cal fer el posat feble i prudent
i ser audaç i astut com una guilla.
El seu casal és una terra forta 
que com la nau fa cara al vendaval.
Aquells que en l’ona ja la creuen morta
veuran sa renaixença sagital.
Telèmac sap que un dia serà fort,
més fort que els irascibles pretendents. 
Llavors ell portarà la nau a port,
i vencerà, a desgrat dels elements.
Ara vigila els hostes, i s’adona
que un recel mutu els té descompartits
i es posen, més a més, a tret de fona, 
cada matí més febles i envilits.
I mentrestant, callat, treballa a l’ombra.
Humil, escampa arreu la gran llavor
de l’esperança viva. I creix el nombre
dels que duran l’albada a l’horitzó. 
Vol que si torna Ulisses algun dia
li pugui dir: «Fill meu, pots dur ben alt el cap.
Dins la tenebra i l’atonia
has conservat l’esprit del vell casal.
Fidel al cru ressò de les osseres 
no t’has agenollat per dur la creu,
i conservant la fe en les senyeres
antigues, no has parlat fins que ta veu
podia ser sentida. Mentre els hostes
volien envilir la teva gent 
vas conservar les seves ments dispostes.
Has merescut el meu agraïment.»
I ell respondrà: «Només les mans tenia,
buides de brans, de glavis i alçaprems.
La llosa funeral que ens oprimia 
era molt dura i ha calgut molt temps.
Em vau deixar al bressol de la innocència
amb els ulls clars que fa l’infant que riu.
Avui que em retrobeu, hi ha una ciència
antiga en aquells ulls; un reflexiu 
alè de prematura maduresa.
Com, a la jungla, el salvatgí cadell,
he après de pressa, amb sang, l’atroç cruesa
de viure amb la menaça del coltell
o la sageta que brunzent s’avia. 
Sí, he viscut de pressa. Ah, cada any
que ha anat passant, per tres el comptaria!
Sé bé com són, l’esquer, l’ocult parany,
la rialleta i el flagell, i l’aire
espesseït i fals de cada veu. 
Ànima enfora, no han pogut pas gaire.
Ànima endins, no hi han posat el peu.
Tot ha passat, com un fantasma tràgic
del temps enterbolit i furient.
Tenim ara el Treball: el bàlsam màgic 
que guarirà les nafres del turment.
Entre tots dos, aixecarem la terra
i la farem més bona i més gentil.
Entre tots dos, farem la noble guerra,
la gran batalla de l’esforç humil. 
I a tots els llogarets i les cruïlles,
a l’hora de l’albada resplendent
una cançó, dels cims fins a les illes,
escamparà la bona nova al vent:

.
CODA

.
Vora la mar, jo sé una terra lliure 
amiga del treball i la cançó
amb una gent que viu i deixa viure
i sap usar les armes del perdó.
Vora la mar, jo sé una terra dura
que s’ha salvat, voltada de perills 
perquè no ha desertat de l’aventura,
l’amor amb desmesura dels seus fills.
.

.
ARNAU COMTE
(pseudònim)

.

.

Jocs Florals de la Llengua Catalana : Any XCIX de la seva restauració

.

..

.

.

Joseph Brodsky (Leningrad, 24 maig 1940 – Nova York, 28 gener 1996)

Odysseus to Telemachus

.

My dear Telemachus,
The Trojan War
is over now; I don’t recall who won it.
The Greeks, no doubt, for only they would leave
so many dead so far from their own homeland.
But still, my homeward way has proved too long.
While we were wasting time there, old Poseidon,
it almost seems, stretched and extended space.
 
I don’t know where I am or what this place
can be. It would appear some filthy island,
with bushes, buildings, and great grunting pigs.
A garden choked with weeds; some queen or other.
Grass and huge stones . . . Telemachus, my son!
To a wanderer the faces of all islands
resemble one another. And the mind
trips, numbering waves; eyes, sore from sea horizons,
run; and the flesh of water stuffs the ears.
I can’t remember how the war came out;
even how old you are–I can’t remember.
 
Grow up, then, my Telemachus, grow strong.
Only the gods know if we’ll see each other
again. You’ve long since ceased to be that babe
before whom I reined in the plowing bullocks.
Had it not been for Palamedes’ trick
we two would still be living in one household.
But maybe he was right; away from me
you are quite safe from all Oedipal passions,
and your dreams, my Telemachus, are blameless.

Joseph Brodsky

.

.

.

.

.

Estimat Telèmac,
…………………….la guerra de Troia
s’ha acabat. Qui ha guanyat —no ho recordo.
Els grecs, segurament. Deixar tants morts
tan lluny de la seva terra només ho poden fer els grecs…
Però el camí que em retorna a casa
està resultant massa llarg,
com si Posidó, mentre nosaltres allà
perdíem el temps, hagués dilatat l’espai.
Ignoro om em trobo,
què tinc al davant. Sembla una illa infecta,
matolls, quatre cases, gruny de porcs,
un jardí deixat, no sé quina reina,
herba i pedres… El meu estimat Telèmac,
totes les illes s’assemblen les unes a les altres
quan fa tamt de temps que viatges; i el cervell
ja perd el compte de les ondes,
l’ull, irritat per l’horitzó, plora,
i la carn de les aigües obtura l’orella.
No recordo com va acabar la guerra,
ni quants anys tens, no recordo.
.
Fes-te gran, Telèmac meu, creix.
Només els déus saben si ens tornarem a veure.
Ara ja no ets aquell nen
davant de qui vaig contenir els braus.
Si no hau¡gués estat per Palamedes, ara viuríem junts.
Però potser va fer bé: sense mi
t’has estalviat els patiments d’Èdip,
i els teus somnis, Telèmac meu, són purs.
.
Joseph Brodsky

Traducció de Judit Díaz Barneda

.

.

.

Brodsky-poemesJoseph Brodsky

Poemes escollits

Traducció de Judit Díaz Barneda

Pròleg de David Castillo

Edicions de 1984. Barcelona, 2013

ISBN: 9788415835035

.

.

.

 

Seamus Heaney evoca Robert Fitzgerald a Pilos sorrenca

.

.

I mirant-lo, Telèmac compostament va respondre:
—Eurímac, i l’esbart de pretendents senyorívols,
jo sobre aquestes coses no us prego més ni us arengo,
car a la fi ja les saben els déus i el poble d’Acaia.
Mes a veure, doneu-me un vaixell lleuger i vint homes,
per emprendre un viatge d’ací i d’allà per les costes;
car tinc en cor d’anar-me’n a Esparta i a Pilos sorrenca,
a preguntar pel retorn del pare, que és fora i prou dura,
per si me’n parla algun dels mortals, o una veu recollia
de les de Zeus, que són les que porten la fama entre els homes.
.
Odissea, Cant II, 208-217
Traducció (2ª) de Carles Riba.

.

.

.

Robert Fitzgerald (1910 – 1985)

But the man skilled in all ways of contending,
satisfied by the great bow’s look and heft,
like a musician, like a harper, when
with quiet hand upon his instrument
he draws between his thumb and forefinger
a sweet new string upon a peg: so effortlessly
Odysseus in one motion strung the bow.
Then slid his right hand down the cord and plucked it,
so the taut gut vibrating hummed and sang
a swallow’s note.
.
Odyssey, XXI, 460-469
Robert Fitzgerald‘s translation

.

.

“Barbounia”: molls, rogers

.

.

.

SONNETS FROM HELLAS

.

[…]

3. Pylos

.

Barbounia schooled below the balcony —

Shadows on shelving sand in sandy Pylos.

Wave-clip and flirt, tide-slap and flop and flow:

I woke to the world there like Telemachos,

Young again in the whitewashed light of morning

That flashed on the ceiling like an early warning

From myself to be more myself in the mast-bending

Marine breeze, to key the understanding

To that image of the bow strung as a lyre

Robert Fitzgerald spoke of: Harvard Nestor,

Sponsor and bost, translator of all Homer,

His wasted face in profile, ceiling-staring

As he schooled me in the course, not yet past caring,

Scanning the offing. Far-seeing shadower.

.

Seamus Heaney (Castledawson, Irlanda del Nord, Regne Unit, 1939 )

Seamus Heaney

Electric Light

.

.

.

SONETS DE L’HÈL·LADE

.

[…]

3. Pilos

.

Barbounia aplegats a sota del balcó,

ombres a la sorra inclinada de la sorrenca Pilos.

Picat i flirteig de l’onada, toc i caiguda i flux de la marea;

allà em vaig despertar al món com Telèmac,

altre cop jove en la llum emblanquinada del matí

que brillava al sostre com un avís avançat

que em feia jo per ser més jo en la brisa marina

doblegadora de pals, per ajustar la meva comprensió

a la imatge de l’arc tensat com una lira

de què parlava Robert Fitzgerald: Nèstor de Harvard,

espònsor i amfitrió, traductor de tot Homer,

la seva cara gastada de perfil, mirant al sostre

mentre m’instruia en el curs, encara ple d’interès,

escrutant l’horitzó. Ombra de llarg abast.

.

Seamus Heaney

Llum Elèctrica

Traducció de Pauline Ernest i Jaume Subirana

.

.

.

.

In “Pylos”, terzo componimento della sequenza “Sonnets fron Hellas”, le immagini dell’epos omerico si sovrappongono al ricordo di Fitzgerald, rievocato nella sua veste ufficiale di traduttore di Omero e in quella più privata di maestro e “padre” intelletuale per Heaney. […]

A Pilo, Heaney immagina di essere Telemaco, alla ricerca non del padre ma di verità su se stesso, verità che li permettano di essere più forte e di giungere a una comprensione più profonda delle cose. Così, Fitzgerald appare come Nestore, dispensatore di saggezza e buoni consigli; proprio come il saggio Acheo che rivela a Telemaco il triste ritorno dei compagni di Odisseo e lo indirizza verso Sparta, fornendogli il proprio figlio come compagno e protezione, Fitzgerald indirizza Heaney nei mari della conoscenza, svegliandoli i segreti del testo di Omero e aprendo la sua comprensione a quelle immagini bellissime e complicate (“The bow strung as a lyre”) che il poeta impara a far sue. Se in “In Memoriam: Robert Fitzgerald” Heaney celebra la capacità del maestro di cogliere le profonde verità dell’opera di Omero, qui egli coglie la fragilità dell’uomo, provvisto di una capacità quasi profetica. Il suo guardare oltre, indagare la vastità dell’esperienza è anche il cogliere l’inevitabile, presagire la propria morte imminente.

Emmanuela Zirzotti
L’intertestualità nell’opera di Seamus Heaney: l’incontro con i classici greci e latini
Sapienza. Università di Roma

.

.

.

.

Seamus Heaney
Llum elèctrica

Traducció de Pauline Ernest i Jaume Subirana
Edició bilingüe

Poesia, 94
Edicions 62 – Empúries. Barcelona, 2004
ISBN: 9788429754575

.

.

.

.

Joan Ferraté sobre Carles Riba i la seva nova Odissea

.

 

…atès que en els anys cinquanta Riba havia publicat la seva segona versió de l’Odissea homèrica i tenia enllestides les traduccions —en prosa i en vers— de les tragèdies de Sòfocles, Ferraté aprofità aquella avinentesa per a assenyalar ja idees enraonades i sòlides sobre la traducció poètica —una activitat a la qual es lliurà al llarg de la vida i en la qual excel·lí, en català i en espanyol— i, també, per a mostrar una excepcional capacitat de llegir la poesia grega com a poesia, equidistant de la filologia com a zona closa als no especialistes i de l’anostrament i la modernització banals que ignoren la diferència, la distància i l’especificitat de la cultura dels grecs. Així, en remarcar, relativament a la traducció homèrica, que «per arribar a ser fidel a la intenció poètica unitària, Carles Riba ho ha hagut de ser abans literalment als detalls, únicament en els quals aquella intenció es manifesta», Ferraté desactiva, en nom de la poesia i des de l’òptica de la traducció —i, des del punt de vista teòric, més enllà del que Riba mateix va arribar a formular mai—, l’anomenada qüestió homèrica —analistes i unitaris—, que solia o bé reduir la poesia a problemes filològics i històrics o bé prescindir-ne, d’aquests problemes, sense fonament.  

Carles Miralles

“Joan Ferraté”

Actes de la Jornada d’estudi i evocació organitzada per l’Aula Carles Riba
i la Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Catalunya
i celebrada el 27de febrer de 2004

Aula Carles Riba

.

Joan Ferraté i Soler (Reus, 1924 - Barcelona, 2003)

.

.

LA NOVA ODISSEA

 .

Llegir Homer és ja pels orígens un do dels déus: ells or­diren el destí dels herois perquè els homes tinguessin des­prés la matèria dels seus cants. Llegir L’odissea en català és també un do diví; almenys, quan la poètica del traduc­tor suposa i espera la col·laboració demònica en el seu es­forç. I divina, sens dubte, obra del dèmon, és la nova ver­sió que Riba ens ha ofert de l’immortal poema. Obra del geni, però no menys d’un saber poètic i humanístic propi per suscitar el geni.

…..Sobre l’admirable epos hem de suposar que ja ha estat tot dit; i en aventurar alguns mots amb referència a ell cal acceptar el risc de fer-ho a compte d’altri.

…..L’odissea és el poema de l’adolescència greu i temorosa i de la maduresa desimbolta i escèptica: Telèmac i Ulisses. Tota una primera secció, «El viatge de Telèmac», és dedicada a descriure’ns el tipus de l’adolescent fidel, que s’esforça a entrar en el personatge ideal que els seus amics, els grans per l’edat i pel seny, i la pròpia consciència, li proposen; a incorporar en els seus actes els trets del para­digma. El paradigma aquí és Orestes, que ha sabut venjar damunt Egist la mort del pare. Telèmac, com Orestes, ha de trobar el seu renom en la defensa del patrimoni patern enfront de la voracitat dels pretendents, i punir-ne la in­solència. Es així que el motiu d’Orestes recorre constant­ment al llarg dels quatre cants de què consta la primera secció. Es ell que principalment els dóna la perspectiva educadora, exemplar, paidèutica, que tan admirablement sabé descobrir Jaeger en tota la cultura grega. I d’aquí pro­vé també la noble gravetat, la profunda fe en l’home, fo­nament de la seva noblesa, i l’aire resolut i senyorívol de totes les seves figures. L’home ideal d’Homer és exem­plar; i com a tal ha de ser revelat a l’adolescent.

…..No és exemplar Ulisses; però sí és admirable i admirat. En el vast retaule de L’odissea, ell és l’única figura amb intimitat; o, si es vol menys anacrònicament, amb un se­cret. De la seva múltiple aventura, en efecte, amb parau­les de Riba,

L’interior treball, ell va saber-lo amb els déus.

…..¿S’ha notat que tota la fantasia de L’odissea, tot el que és faula increïble, s’acumula en els quatre cants en què s’estén la narració d’Ulisses? Si exceptuem les aparicions dels déus, reflex en darrer terme de la personalitat pro­funda, pròxima al propi destí, de l’heroi, la part fabulosa del món odisseic es troba confinada en aquests quatre cants. Per consegüent, ¿què sabem d’Ulisses? ¿Com l’hem de creure? El poeta té plena consciència que la seva trans­cripció del racconto d’Ulisses no és convincent; que ha anat transmetent només ficcions que valen com a tals, i res més. Irònicament ho suggereix el Rei dels feacis en els versos següents (p. 204):

—Ulisses, no, ni un moment hem jutjat, mirant-te, que fossis
un d’aquests xarlatans i embolicadors, com la terra
negra molts en pastura, que van pel món d’escampada
conjuminant falsedats, que l’ull de ningú no hi veuria.
No, a tu et corona de gràcia el que dius, i el que penses és noble,
i ens has contat, com podria bé fer-ho un cantor, amb ciència,
les desventures de tots els argius, i les teves mateixes.

Es l’art de la relació, la gràcia i la noblesa de la faula, allò que val; i val per si mateix, sense que importi massa la seva veritat.

…..I en això es conté el secret d’Ulisses: dels seus anys d’er­rar (¿ho foren, en efecte? ¿No els degué passar el gran erò­tic quiets i en abrigada laxitud, a la vora d’una altra hu­mana Calipso, allí prop potser de la terra feàcia?), res no en sabem de cert. Sabem de les seves mentides, ell, l’home dels mil recursos—polytropos. I és la suggestió del secret que s’acreix de les seves mentides que, en ocultes resso­nàncies de misteri insondable, exalta fins a una prodigio­sa altura mítica la seva autèntica aventura: el retorn.

…..Ulisses és l’home que torna. La transformació soferta per l’antic paredre de la crètico-micènica potnia thêrôn, la Senyora de les Feres, des del seu paper de mer assis­tent sexual en el procés anual de renovació de la natura, fins a la seva actual funció d’heroi proposat a la identifi­cació, en ell, per l’experiència humana, és gran, però no tant perquè no es mantingui entre els dos extrems una cer­ta correlació de sentit. El cicle de la natura es desenvolu­pa, en efecte, dramàticament. Per als grecs el temps és temps natural i, per tant, temps dramàtic. El temps és re­torn. Ja els romàntics alemanys, Schelling en particular, saberen veure en la Ilíada i en l’Odissea conjuntament aquesta correspondència d’expansió i de retorn que té la seva culminació en la reintegració d’Ulisses a la seva ter­ra i als seus focs. Ulisses és, en tant que l’home que tor­na, símbol de la vida de l’home. I si, com vol Joseph Camp­bell, tot mite és una simple variant del «gran mite», the monomyth: «separació del món, penetració en una font de mística força vital, i retorn dispensador de vida», aquest és el mite d’Ulisses. El mite de la plena maduresa, en suma.

…..En la tercera secció de L’odissea, adolescència i madu­resa es retroben i s’alien en l’empresa comuna. El que per Ulisses és un acompliment, per Telèmac es només una ini­ciació. Es aquí que potser el poema sembla menys homè­ric; fins al punt que de vegades potser hauríem desitjat que el traductor hagués reduït a breu esquema la medio­cre insensatesa d’algun passatge penós. Però, fins i tot així, aquest és un final homèric, i, en l’aliança d’edats que pro­posa, humaníssim i exemplar. Si això val més per la signi­ficació conjunta que per tots els detalls, no és menys cert que s’hi aconsegueix de dur a terme la integració total de tants motius d’una narració meravellosa, feta de poesia pura i admirable.

.

Haver-lo pres com a pura poesia i no com a indigna no­vel·la d’aventures, segons que és costum de banalitzar el poema en qüestió, és un primer encert de Carles Riba, obvi per altra banda. L’odissea pertany al tipus de literatura que volen els lectors enfastidits, per dir-ho a la manera de Paulhan. El fet que aquesta voluntat de tedi sembli als més una cosa extravagant no és prou raó perquè alguns tractin de convertir la literatura d’enfastidits en delectació de diver­tits. Després de tot, per no aconseguir-ho: res de tan mor­talment ensopit com les tals adaptacions. La poesia, cal cer­car-la on ja se sap que és: no se la trobarà enlloc més.

…..Un segon encert del traductor és, des del punt de vista crític, igualment important. Tot està a veure que l’estil homèric requereix ineludiblement les fórmules homèri­ques; que és un estil fet de fórmules. Per tant, el traduc­tor, en lloc d’eludir-les, en cada cas haurà d’incorporar-les formalment dins la textura del propi estil. No per reduir­les a expressió que es vulgui cenyir a un sentit o per ana­litzaries arqueològicament en la seva significació prime­ra (d’altra banda, hipotètica massa sovint), sinó per servir-se’n a la manera homèrica en el seu valor de transició, de sosteniment o de remplissage, d’elements accessoris so­bre els quals no s’insisteix i que permeten en el moment oportú l’expressió vivaç, directa i nua, diríem, d’allò que aleshores i només aleshores el poeta ha volgut vivaç, di­recte i nu.

…..Un tercer encert, el qual afecta també la interpretació de l’obra, és haver acceptat la incoherència lingüística i la laxitud sintàctica de l’original en la seva significació estilística pròpia, i—encert, aquest, d’execució—haver sa­but trobar-los l’equivalent en català, en l’ús de dialecta­lismes i d’arcaismes lèxics i sintàctics, que matisen i ele­ven oportunament un estil essencialment col·loquial, molt pròxim a la llengua parlada. Tant el grec com el català li­terari actual són llengües de les quals podem dir que l’anacolut no hi és encara falta de gramàtica. Per traduir Ho­mer al català, potser això és una sort. Però haver sabut fer d’aquest atzar una necessitat és un assoliment impu­table només a la vigilància de Riba.

…..Això ens duu al que concerneix pròpiament la traduc­ció. En el que es refereix a l’adaptació mètrica, les difi­cultats plantejades i resoltes en el mateix intent de fideli­tat de què partí Riba només poden ser analitzades tècnicament, i no pas ara. Limitem-nos a notar que la fi­delitat al·ludida és gairebé perfecta en el que afecta el me­tre emprat, en tant que es manté allò fonamental de l’hexà-metre homèric: els sis ictus i el joc de cesures. Quant a la fidelitat al contingut, l’assolit per Riba és sorprenent i probablement únic. Però convé d’advertir que, en dir això, de cap manera no pensem afirmar que en aquesta traducció s’hagi vertit poèticament i, diríem, en sugges­tió abreujada, alguna cosa que una altra versió menys li­terària podia haver analitzat punt per punt en la seva li­teralitat estricta. Aquest és l’error que en el seu pròleg el mateix Riba podria induir a cometre, quan suggereix dos posibles extrems d’una alternativa oferta al traduc­tor; alternativa entre literalitat o «literarietat», entre la fidelitat al detall i la suggestió de la impresió conjunta. Ara, aquesta alternativa és solament un fantasma que s’han inventat els traductors inhàbils; en l’espècie, els ar­queòlegs. Com a tal fantasma, és útil als seus inventors, i per això té vigència, però no correspon a res de real que ens importi. Correspon, a tot estirar, a una banalitat sen­se importància: a l’arqueòleg que no domina el grec li in­teressa una traducció com més estúpida es pugui, és a dir, estupefacta en els detalls (i encara no tots), de manera que hi pugui reconèixer immediatament els temes de les seves dissertacions; el seu ideal fóra en darrer terme una «traducció» en la qual, en comptes del nom en una llen­gua moderna qualsevol dels distints animals que apareixen en l’obra, se li donés la notació en termes tècnics zoolò­gics, o la menció d’aquesta o aquella arma o instrument fos substituïda per la seva reproducció fotogràfica o per la reconstrucció en un dibuix ben honest. Interessa a l’ar­queòleg, no una traducció, sinó un catàleg. Fora d’això, que a penes és res, no hi ha gairebé res més que el buit darrera del grotesc fantasma.

…..Deixem el grotesc. No fem cas de cap alternativa entre dues fidelitats distintes. Carles Riba ha demostrat amb aquesta traducció de L’odissea—i en això consisteix allò sorprenent a què em referia—que la traducció més poèti­ca és al mateix temps la més literal. Després de tot, el cert és que altrament hauríem d’acceptar que l’escriptor ope­ra amb una intenció doble: d’una banda, l’expressió d’un contingut qualsevol; de l’altra, el seu revestiment d’una forma que l’ha de realçar. Ara, això és fals: la intenció de l’escriptor és única, i ho és també la del traductor. Prou que la sabem: és l’expressió d’un contingut que només existeix en la mesura en què està incorporat en una for­ma. La versió literal del primer suposa necessàriament l’adaptació de la segona. Per arribar a ser fidel a la inten­ció poètica unitària, Carles Riba ho ha hagut de ser abans literalment als detalls, únicament en els quals aquella in­tenció es manifesta. Si veritablement en fos un, fóra sens dubte aquest el secret del seu èxit.

Barcelona, octubre 1953

.

Joan Ferraté

.

.

.

.

Joan Ferraté

Papers sobre Carles Riba

Assaig minor,8

Quaderns Crema. Barcelona, 1993

ISBN: 9788477271161

.

.

.