Ànite de Tegea. L’«Homer femení»

.

.

.

Per a Filenis

Moltes vegades prop d’aquesta tomba, tristament Clínia,
la mare, plorà la mort malaguanyada de la filla,
l’ànima invocant de Filenis, que en comptes del casament
travessà el verd corrent de l’Aqueront.

Ànite de Tegea

Versió de Maria Àngels Anglada
Les germanes de Safo
Antologia de poetes hel·lenístiques

.

.

.

.

.

.

.

.

..

Ánite, a la que los antiguos se refirieron como θῆλυν Ὅμηρον, «Homero femenino» (Antípatro de Tesalónica, Antología Palatina IX 26) introdujo importantes innovaciones en el género epigramático. Entre sus poemas más celebrados están aquellos dedicados a la muerte de doncellas en los que centraremos nuestra atención.

Πολλάκι τῷδ᾽ ὀλοφυδνὰ κόρας ἐπὶ σάματι Κλείνα
μάτηρ ὠκύμορον παῖδ᾽ ἐβόασε φίλαν,
ψυχὰν  γκαλέουσα Φιλαινίδος, ἁ πρὸ γάμοιο
χλωρὼν ὑπὲρ ποταμοῦ χεῦμ᾽ Ἀχέροντος ἔβα

Muchas veces junto a la tumba de la joven, Clina,
mater dolorosa, lamentó el rápido destino de su querida hija,
invocando el alma de Filenis, que en lugar del matrimonio
atravesó las húmedas aguas del río Aqueronte

Antología Palatina, VII, 486

Se trata, probablemente, de un epigrama genuino, compuesto para ser grabado en una estela fúnebre. Los ecos homéricos, como es habitual en Ánite, son muy claros. En este poema esas referencias se corresponden con pasajes en los que Aquiles lamenta la suerte de Patroclo, o bien Tetis la de su propio hijo.

En primer lugar, encontramos el término ὀλοφυδνὰ, que, según señalan todos los editores, recuerda el lamento de Aquiles (ἔπος ὀλοφυνδόν, Il. 23.102) cuando se va el alma de Patroclo. Inmediatamente después, en el verso segundo, el término ὠκύμορον «rápido destino» es el mismo empleado cuatro veces en Ilíada por Tetis en referencia a Aquiles. Finalmente, y sobre todo, tiene interés señalar la clarísima imitación (imitatio cum uariatione) que se lee en el verso tercero: ψυχὰν γκαλέουσα Φιλαινίδος, ἁ πρὸ γάμοιο, eco evidente del pasaje en el que Aquiles invoca el alma de su amigo en Il. 23. 220: ψυχὴν κικλήσκων Πατρπκλῆος δειλοῖο.

La muchacha a la que su madre Clina llora aparece ya en el primer verso, κόρας, se repite en el siguiente, παῖδ᾽, y conocemos su nombre en el tercero, Φιλαινίδος. Su madre la llora repitiendo su nombre, γκακλέουσα, exactamente igual que Aquiles hacía con Patroclo: de nuevo, una llamativa concentración en cuatro versos de invocaciones muy explícitas incluídos los nombres propios tanto de la madre como de la hija.

Parte de la crítica entiende que las referencias homéricas vienen a señalar un claro contraste con el contenido del epigrama de Ánite:

Los lamentos de Aquiles y Tetis claramente difieren, en una manera profunda, del de Clina. Aunque tanto Aquiles como Tetis pueden ser considerados madres, sus lamentos no expresan meramente una pérdida personal. Aunque Homero enfatiza un tremendo pathos en su expresión del dolor, sus lamentos están, sin embargo, enmarcados en un contexto en el que la memoria de las gloriosas hazañas de los que han perecido ofrecen una compensación a la pérdida personal. Tanto Patroclo como Aquiles han muerto sirviendo a su ejército o por su gloria personal. Sus muertes, aunque presentadas como trágicas, serán mitigadas por el kleos que recibirán, kleos al que el poema de Homero constantemente se refiere (particularmente en el caso de Aquiles). Aunque el lamento de Aquiles por Patroclo está entre los elementos más extravagantes del poema, su queja, en fin, lo lleva a la acción —un apasionado deseo de venganza que lo conducirá a la muerte y asegurará su kleos. (Greene Ellen (2005), «Playing with Tradition: Gender and Innovation in the Epigrams of Anyte», en E. Greene, (ed.), Women Poets in Ancient Greece and Rome. University of Oklahoma Press, pp. 142-143).

Quizá haya que matizar estas palabras porque, tanto o más que el contraste, lo que se consigue con tal concentración de referencias homéricas en cuatro versos, referencias que van mucho más allá del empleo de tal o cual forma épica, es colocar la muerte de una doncella, que sólo parece importar a su madre —la joven ni siquiera ha dejado hijos o, al menos, muerto ella misma en el parto— sobre el fondo de la muerte gloriosa.

[…]

Marta González González
El lamento de las madres en los epitafios griegos: una mirada a la Antología Palatina

.

.

.

Maria Àngels Anglada

Les germanes de Safo
Antologia de poetes hel·lenístiques

Edhasa
Barcelona, 1983

.

.

.

.

 

 

 

Barcino a Gallis petita… Barcelona atacada pels francesos… Poema èpic sobre el setge borbònic de Barcelona del 1706

.

.

Te vull anar dient que Cathalunya,
De ser vn altra Troya, no se allunya.

Anònim
Comparació de Cathalunya ab Troya (1641)

.

.

.

.

INTRODUCCIÓ

.

EL SETGE DE BARCELONA DE 1706

Els antecedents

El setge de Barcelona del 1706 fou un dels episodis cabdals de la guerra de Successió, tant per les circumstàncies en què es produí el fracàs de l’ofensiva borbònica sobre la ciutat com per la treballada victòria austriacista que enfortí els lligams dels catalans amb l’arxiduc Carles. A partir d’aleshores la ciutat comtal es convertì en cort reial fins el 27 de setembre de 1711, dia en què Carles l’abandonà definitivament a fi de substituir el seu germà mort, Josep I, com a emperador del Sacre Imperi Romano-germànic, tot deixant com a regent la seva muller Elisabet Cristina de Brunsvic, que hi romangué fins al 1713.

[…]

Llatí i guerra de successió

Més enllà de l’àmbit religiós, tal com havia succeït durant la guerra dels Segadors, en les tres primeres dècades del segle XVIII la llengua de Roma va servir també per difondre idees i postulats polítics entorn d’esdeveniments del moment, sobretot com a instrument de difusió de l’austriacisme.

[…]

UN POEMA ÈPIC SOBRE EL SETGE DEL 1706:
«BARCINO A GALLIS PETITA»

Un dels testimonis literaris més notables que ens han pervingut sobre el setge de 1706 és el poema èpic Barcino a Gallis petita. Imprès a Barcelona per Rafael Figueró, ha passat, no obstant això, força desapercebut. […]

El cant primer comença amb una declaració d’intencions de l’autor i una invocació a Apol·lo i la Musa, de ressons virgilians (vv. 1-8): Musa mibi carmen praesta (v. 5), i amb un dicere fert animus (v.3) que trobem al vers inicial de les Metamorfosis d’Ovidi. Segueix una descripció de la ciutat de Barcelona (vv. 9-25) que evoca igualment l’Eneida, ja que es refereix a la capital catalana (Vrbs antiqua manet princeps, v.9) i al castell de Montjuïc (quam veteres olim dixere coloni, v.17), amb les mateixes paraules que emprà Virgili per descriure Cartago, la colònia tíria. […]

[…]

El cant segon comença amy una descripció ovidiana de l’esclat de la primavera, en la qual participen el Zèfir, Neptú, les Nereides i Eulàlia, patrona de Barcelona (vv. 1-14); la deessa Tetis, en veure torbar el mar per culpa dels gals, que volen enrunar les muralles de Carles, convoca els déus marins a una assemblea a fi que foragitin els enemics (vv. 15-36). […]

[…]

.

.

.

.

 

CAROLO III HISPANIARVM
AD SCEPTRA NATO,
IAM IAMQVE NACTO HEROI,
TOTIVS EVROPAE EXPECTATIONI,
ET SPECTATIONI, POTENTISSIMO,
SAPIENTISSIMO, INVICTISSIMO, QVIA
CAROLUS, QVIA AVSTRIACVS

D.O.C.

.

Religio, arma ac sapientia inconsussa imperii stant basis ac firmamentum, rex augustissime: religio populos nimirum alligat sceptris; arma obfirmatum rursus arctant vinculum oboedientiae; ferreos sapientia servitii anulos connectit, inaurat, lenit.

[…]

[…] Vsque adeo, o rex sapientissime, ad humanitatem eruduri te oportuit, ut solum ne populis, linguis etiam dominareris.Illas namque oras ad tributum suaviter impellis, unde sermonis varietatem ebiberis. […]

[…]

.

.

A CARLES III, NASCUT
PER AL CEPTRE DE LES ESPANYES,
ADÉS HEROI PROVAT PER A L’ESPERANÇA
I LA CONTEMPLACIÓ D’EUROPA SENCERA,
PODEROSÍSSIM, SAPIENTÍSSIM,
INVICTÍSSIM, PERQUÈ ÉS CARLES,
PERQUÈ ÉS AUSTRÍAC
.
D.O.C.

.

La religió, les armes i la saviesa constitueixen la ferma base i el fonament de l’imperi, rei augustíssim: la religió lliga, sens dubte, els pobles als sobirans; les armes reblen el vincle constant de l’obediència, i la saviesa uneix, enriqueix i mitiga els ferris anells de la submissió.

[…]

[…] Fins a aquest punt ha convingut, rei sapientíssim, que fossis educat per a la cultura, perquè no només coneguéssis els pobles, sinó també les seves llengües. I així sotmets suaument aquelles terres a tribut, per haver-ne après la diversitat dels parlars. […]

[…]

.

.

CANTVS PRIMVS

.

Fulgida quae magnum faciat nunc gloria regem atque triumphales memorat quas Barcino palmas dicere fert animus. Qui flammis omnia lustras, mundi oculus lucisque parens, precor, annue votis. Musa mihi carmen praesta quo fortibus ausis temporis exigui spatio tot plurima dicam, haec licet auratis volitans super aethera pennis nomina Fama canat, quae totum circuit orbem

[…]

Huic Troiae praeerat prorex Vlefelldius Hector, gloria quam belli, quem laudat Martia  virtud. Obiicit ille equites cuncta ad divortia nota ut videant hostes animumque et certa reportent. Haud secus instantes Galli terraque marique captivum regem deiectaque moenia iactant, sese excisuros paucis hinc solibus urbem

[…]

 

CANT PRIMER

.

Resplendent és la gloria que ara farà gran a un rei, i l’esperit em mena a contar les palmes triomfals que Barcelona rememora. A tu que ho il·lumines tot amb les teves flames, ull del món i propagador de la llum, t’ho demano, sigues favorable als meus precs. Musa, inspira’m un poema en el qual pugui explicar amb força gosadia, en poc espai de temps, unes gestes tan grans. Deixa que la Fama, tot volant amb les seves ales daurades per damunt de l’èter, canti aquests noms, ella que recorre tot el món.

[…]

El virrei Uhlefeld, al qual honoren la glòria en la guerra i el valor de Mart, era l’Hèctor que comandava aquesta Troia. Envia genets a totes les cruïlles importants perquè puguin observar els enemics i reportar-ne la intenció i les estratègies. Justament llavors els gals, tot acostant-se per terra i per mar,  ja proclamen captiu el rei i destruïdes les muralles, sense saber que d’ací a pocs dies perdran la ciutat. […]

[…]

.

.

CANTVS SECVNDVS

.

[…]

[…] Insula dives, ubi vasti stat regia  ponti, hic lucus, haec statio divae gratissima Tethi, quae Oceani sceptro et florentibus inclita regnis imperat obtutu populis (ea gloria tanta est). Vt magis obstricta Carolum obsidione teneri senserat, extollens oculos «Pro Iuppiter!», inquit, «quis deus aut nostris sors est contraria votis? Tune mihi Carolum eripies, sors aspera? Quaenam numina recta sinent Gallos regnare superbos imperio in magno missos? Qui legibus orbem subiicient duris populis nec foedera servent. […]

[…]

.

.

CANT SEGON

.

Hi ha una illa opulenta, on s’aixeca el palau de la vasta mar, lloc i emplaçament molt delitós per a la divina Tetis, que, amb el ceptre d’Ocèan i il·lustre entre els regnes que floreixen, exerceix el poder sobre els pobles amb el seu esguard (tan gran és la seva glòria!). Quan Tetis es va assabentar que un setge ben estret retenia Carles, va dir alçant els ulls: «Per Júpiter! ¿Quin déu o quina sort són contraris als nostres desitjos? ¿És que, sort despietada, em prendràs Carles? ¿Quins déus justos permetran que regnin els gals arrogants, que han estat enviats enmig d’un gran imperi? Sotmetran el món amb les seves dures lleis i no respectaran els pactes amb els pobles. […]». […]

[…]

.

.

.

..

Comparació de Catalunya ab Troya
Inclòs a:

La toga, l’espasa i la mitra
Antologia de textos d’història i literatura catalanes del Barroc (1537 – 1709)
Edició a cura de Xavier Baró i Queralt
Duxelm. Barcelona, 2009
ISBN: 9788493693886

.

.

. 

Barcelona, atacada pels francesos

Traducció d’Alejandro Coroleu i Maria Paredes

aetas, 21

adesiara editorial. Martorell, febrer de 2014

ISBN: 9788492405732

.

.

.

 

Els focs dels troians a la planúria i les estrelles. «Il grande racconto delle stelle», de Piero Boitani

.

.

.

Piero Boitani, que tantes aportacions ha fet en el camp de la recepció clàssica homèrica (només cal citar els seus “L’ombra di Ulisse” i “Sulle orme d’Ulisse“), ens obre, amb el seu “Il grande racconto delle estelle” (2012), l’univers, mai millor dit, de la volta celeste, dels estels,  i el seu tractament al llarg dels temps, en les diferents cultures i civilitzacions, en la literatura i en l’art.

Una veritable joia de llibre, de lectura apassionant i edició acurada, que s’inicia, com no podia ser d’altra manera, amb la Ilíada:

.

.

.

.

.

.

I Troiani stanno per vincere la Guerra. Assediati, portano ora la battaglia, soto la guida di Ettore, nella pianura fra la città e il mare, quindi, verso la riva dove i Greci hanno tirato a secco le navi. Invano questi ultimi costruiscono un muro a difesa de loro accampamento. All’alba, la battaglia, dopo una breve tregua per la sepoltura dei morti, riprende furibonda. Quando il sole giunge «alla metà del cielo», Zeus solleva la sua bilancia d’oro tenendola al centro, ed ecco le sorti degli Achei inclinano verso il basso, mentre quelle dei Troiani s’alzano “nel cielo spazioso”. Il più grande degli dèi tuona dalla cima dell’Ida e scaglia un lampo di fuoco sull’esercito greco. Agamennone, Idomeneo, i due Aiaci non riescono più a rimaner saldi, persino Ulisse se la dà a gambe verso le navi. Per un po’, resiste Diomede, poi anche lui è costretto da Zeus alla ritirata.

.

.

Els Troians són a punt de guanyar la Guerra. Assetjats, duen ara la batalla, sota la guia d’Hèctor, a la planúria entre la ciutat i el mar, i d’aquí cap a la riba on els Grecs han avarat les naus. En va aquests darrers construeixen un mur de defensa del seu campament. A l’alba, la batalla, després d’una breu treva per a la sepultura dels morts, reprèn furibunda. Quan el sol arriba “al bell mig del cel”, Zeus alça la seva balança d’or, prenent-la pel mig, i heus ací que la sort dels Aqueus s’inclina cap avall, mentre que la dels Troians s’alça “cap al cel espaiós”. El més gran dels déus retrona des del cim de l’Ida i llença un llamp de foc sobre l’exèrcit grec. Agamèmnon, Idomeneu i els dos Aiants ja no són capaços de resistir, i fins i tot Ulisses fuig a gambades cap a les naus. Per poca estona resisteix Diomedes, i fins i tot ell és obligat per Zeus a la retirada.

Hèctor enfureix, conduint els Troians fins sota el tancat grec. Hera i Atena intenten de socórrer els Grecs, però Zeus, airat, les atura, mostrant per primera vegada el pla que té en ment: fer de manera que Patrocle, l’amic d’Aquil·les, entri en batalla i resulti mort per Hèctor, de tal manera que Aquil·les, abandonant la seva ira, retorni al camp de batalla i, eliminant Hèctor, doni el tomb definitu a la Guerra. Els Troians avancen encara, però el sol es capbussa a l’Oceà, amb el seu raig esplendent, «portant fosca nit sobre els camps fecunds». Hèctor, aleshores, aplega els seus homes, i s’hi adreça amb un discurs: cal obeïr “la fosca nit” (de nit, segons l’ethos de la Ilíada, no es combat), preparar el sopar fent portar viandes i vi de Troia, encendre focs per impedir que els Grecs s’embarquin d’amagat. Al matí, per tant, l’atac reprendrà i serà decisiu. Els Troians aclamen, treuen els arreus als cavalls, fan portar pans, vaques, ovelles i vi de la ciutat, recullen llenya, encenen els focs, rosteixen els animals.

Restaren, els Troians, “tota la nit al llarg dels senders de guerra / forjant grans esperances”. Molts focs foren encesos, canten els darrers versos del llibre VIII de la Ilíada:

Com quan els estels en el cel, entorn de la lluna esplendent,
apareixen en ple fulgor, mentre l’aire és sense vent;
i es perfilen totes les penyes i els cims dels colls i les valls;
i un espai immens s’obre sota la volta del cel,
i es veuen tots els estels, i se li omple de joia el cor al pastor:
talment les fogueres resplendien entre les naus i el curs del Xantos
quan els Troians encengueren els focs davant la murada d’Ílion.

És la primera imatge que dels estels ens ofereix la literatura occidental, entre el segle IX i el VIII a.C, fa tres mil anys. I és un símil extraordinari. Perquè Homer s’hagués pogut limitar a dir, funcionalment (com fa la Bíblia, com tan tants d’altres): els focs eran tants com estrelles hi ha al cel. Per contra, dissenya un Nocturn incomparable, que s’obre poc a poc vers l’infinit. Primer els estels fulgents entorn de la lluna lluminosa, després l’aire sense vent, aleshores els perfils que es dibuixen: un horitzó, un confí: penyes, cims i valls. Un salt, aleshores: aquell aire esdevé «immens», infinit («indicible», segons el significat de l’original), i retornen encara els estels, tots visibles, i compareix de sobte un espectador inesperat: un pastor que amb la Guerra té ben poc a fer. Ell frueix en la seva ànima: perquè, imaginem, contempla l’espectacle de la volta celeste i en gaudeix.

La presència de l’observador introdueix en el símil una percepció protoestètica, la joia de la bellesa. Més aviat, del sublim, perque l’infinit més enllà de les roques i de les valls, i l’inefabilitat, són trets típics no del bell, sinó, com segles després observarà l’Anònim, propis del Sublim. Que, precisament, eleva el cor, l’allarga, el fa vibrar. S’entén per què aquesta imatge havia fascinat Leopardi des de l’adolescència: la menciona en els Ricordi, la cita en el Discorso di un italiano sulla poesia romantica, n’està inspirat a Saffo, a la Sera del dì festa, en el Canto notturno di un pastore errante dell’Asia. Però què hi fa a la Ilíada, el poema de la Guerra i de la força?  Serveix, s’entén, per dissenyar un cosmos on no regna el conflicte sinó l’harmonia. Potser lliga amb aquell “cel espaiós” cap al que, just a l’inici d’aquest llibre VIII, s’alçava la sort dels Troians en la balança de Zeus: i que, per demés, feia alimentar als Troians “grans esperances”.

Potser, però, hi ha més. Provem d’arriscar una hipòtesi poc ortodoxa. Si Hèctor, desafiant els costums, hagués ordenat prosseguir l’atac, hagués probablement pres el camp enemic. Aleshores el seu hagués estat un Blitzkrieg realment irresistible. Potser els Troians haguéssin guanyat la guerra. Però Hèctor s’atura. No només perquè de nit no es combat. No només perquè Troia està destinada a perdre aquell primeríssim conflicte mundial. Sinó potser, sobretot, perquè Homer, obeïnt a una llei més gran encara, aquella de la poesia, ha de cantar la nit i els estels i el cel infinit: el bell, el sublim. El ancians d’Ílion, quan veuen Helena aparèixer sobre la muralla, queden corpresos per la seva bellesa suprema i diuen: «Certament no hi ha raó de blasme, si per aquesta dona fa temps / que Toians i Aqueus de belles gamberes suporten dolors: / malauradament el seu aspecte és semblant al de les dees immortals». Si nosaltres fóssim vells i savis com ells hauríem de reconèixer que —juntament amb el Fat,  en els plans de Zeus, en les intervencions de la divinitat i en les accions i els errors dels homes—la bellesa del cosmos, dels estels, de la lluna, dels perfils de la crosta terrestre, tenen un paper essencial en la desfeta de Troia. «Certament no hi ha motiu de blasme», hauríem de dir, «si per tal visió a la fi els Troians /  veieren Ílion destruïda, reduïda a cendres i brases: / malauradament té un aspecte semblant a la divinitat immortal». I segur que estarà d’acord amb nosaltres el pastor.

Perquè nosaltres puguem mirar els estels, Troia perd la Guerra. Potser val la pena. La visió del cosmos té una importància fonamental a la Ilíada. Quan, mort Parocle, Aquil·les decideix retornar a la batalla, li calen noves armes, perquè les velles les hi ha pres Hèctor al despullar el cadàver de Patrocle. En el llibre XVIII de la Ilíada, llavors, la mare d’Aquil·les, Tetis, implora a Hefest que les forgi. El ferrer dels déus es posa mans a l’obra i produeix tot seguit un escut admirable. En el qual, com si fos un espill del món, hi són dramàticament representades dues ciutats (una, florida, en pau, on s’hi celebra un judici; una altra, assetjada, capturada en els territoris de la guerra), i  el camp, amb els seus ramats, cavallades i vacades, la vinya, músics i dansaires. Tot a l’entorn, al llarg de l’orla externa de la manufactura, com encerclant aquesta Terra humana, Hefest hi dibuixa el gran corrent del riu Oceà. Però la primera cosa que el déu esculpeix en l’escut d’Aquil·les és el cosmos:

Hi esculpí la terra i el cel i el mar,
el sol que mai no s’atenua, la lluna en ple esplendor,
i totes les constel·lacions, que el cel duu per corona,
les Plèiades,  les Híades, la força d’Orió
i l’Óssa, dita també el Carro per sobrenom,
que gira sobre ella mateixa mirant Orió,
i és l’única que no es submergeix en les aigües de l’Oceà.

Piero Boitani
(Roma, 1947)

[…]

Piero Boitani
Il grande racconto delle stelle

Traduït de l’original italià

[La traducció de les cites de la Ilíada són traduccions de la traducció italiana de G. Cerri, que fa servir Boitani per a aquestes citacions.]

.

.

.

.

.

.

.

Mentre somreia l’Aurora i el sagrat dia anava creixent, els trets d’ambdós bàndols no fallaven mai, i les tropes eren delmades. Mes, quan Hèlios hagué guanyat el punt culminant del cel, el Pare dels déus va estendre les àuries balances i en elles posà els dos genis de l’amarga mort: en un plat, el dels troians domadors de poltres, i en l’altre el dels aqueus, vestits de bronze, i, sostenint-les pel mig, va fer la pesada: el dia fatal dels aqueus va inclinar-se, i llur geni de la mort s’assentà en la terra, que ens dóna aliments, però el dels troians va enlairar-se fins a l’ample cel. I Zeus, tronant llargament des de l’Ida, llançà un esclat ardent al mig de les hosts aquees; i els aqueus, en veure’l, es van esglaiar, i, a tots, els prengué l’esblaimada paüra.

Ilíada, VIII, 67-77
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

La claror esplendorosa del sol va colgar-se en l’Ocèan i arrossegà la foscor de la nit sobre els camps, que ens regalen el gra. No va plaure als troians que el dia morís; mes, en canvi, els aqueus acolliren contents la nit tenebrosa, desitjada per ells mil vegades.

I el preclar Hèctor convocà llavors els troians a una junta, lluny de les naus, en un indret vora el riu turbulent on no hi havia cadàvers. Els guerrers davallaren dels carros i van escoltar les paraules que Hèctor, dilecte de Zeus, els digué en l’ajust, duent al puny la pica d’onze colzades, amb la punta de bronze que lluïa al capdamunt fermada amb una anella d’or. Hèctor, recalcant-s’hi, parlà entre els troians: «Escolteu-me, troians i dàrdans, i també els qui sou aliats nostres! Ah!, si n’estava, jo, de segur que regressaria a la ventosa Ílion després d’haver anihilat les naus i tots els aqueus; però la nit ja ha caigut, i això és el que salva més els argius i llurs naus prop del ribatge on rompen les onades. Obeïm, doncs, la negra nit i aprestem el sopar; desenganxeu dels carros els cavalls, de llustroses crins, i doneu-los el pinso; i, de la ciutat, dueu, amb llestesa, bous i grasses ovelles i, així mateix, proveïu-vos de vi, que endolceix el cor; i porteu pa de les vostres cases i bons feixos de llenya per tal que tota la nit, fins que apunti l’Aurora, filla del matí, cremin moltes fogueres, i llur resplendor pugi fins al cel, no fos cas que els aqueus, d’abundosos cabells, emprenguessin de nit la fugida per l’ample dors del mar. No permetem que s’enfilin, segurs, a les seves naus sense haver de lluitar. […]

Ilíada, VIII, 485 – 514
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

Això digué Hèctor davant els troians, i ells el van aclamar. Desenganxaren del jou els cavalls, amarats de suor, i els van fermar amb corretges, cadascun al seu carro; i després s’apressaren a emmenar de la ciutat bous i grasses ovelles i es van proveir de vi, que endolceix el cor, i també van portar pa de les cases i bons feixos de llenya. I els vents enlairaren, de la plana al cel, l’agradable fumera del greix.

Els troians, orgullosos, passaren la nit acampats en el pont de la guerra; i les fogueres que havien encès eren moltes. Així com, en una nit de calma, lluen els estels per tot el firmament, al voltant de la lluna clara, i hom pot distingir els punts de guaita, els alts promontoris i també les valls, i l’immens èter, esqueixant-se del cel, fa visible tota l’estelada, i el pastor sent que el cor se li alegra; en tan gran nombre eren les fogueres dels guerrers troians que es veien enceses entre les naus i el corrent del Xantos, davant mateix d’Ílion. Mil fogueres cremaven a la plana i, prop de cada una, vora el foc flamejant, hi havia asseguts cinquanta homes. I, drets, a tocar del seu carro, els cavalls rosegaven ordi blanc i elpelta tot esperant l’Aurora de magnífic tron.

Ilíada, VIII, 542-567
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

.

.

Piero Boitani

Il grande racconto delle stelle

Società editrice il Mulino. Bologna, 2012

ISBN: 9788815240248

.

.

.

Homer

Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

–

L’escut d’Aquil·les, d’Homer a Jordi Julià, passant per W.H. Auden

.

.

.
“…lo pesat escut, en lo qual la imatge del món està figurada.”

Joan Roís de Corella
Raonament de Telamó e de Ulixes, en lo setge de Troia, davant Agamenón aprés mort Aquil·les, sobre les sues armes

.

.

Doncs fabricà en primer lloc un escut molt alt i compacte
que cisellà arreu arreu, amb una orla que hi féu de tres gruixos,
refulgent, esclatant, i hi ajustà un baldric fet de plata.
[…]
L’ínclit garrell hi forjà una pista de ball que semblava
la que Dèdal havia fet temps ha a l’ampla Cnossos,
que dedicà sobretot a Ariadna de trenes boniques.
Allà minyons i donzelles que bous per dot exigien
s’agafaven les mans per sobre els canells i ballaven.
[…]

Ilíada, XVIII, 478-480 / 590-594
Traducció (2ª) de Manuel Balasch

.

.

.
.

.

THE SHIELD OF ACHILLES

W. H. Auden

.
.....She looked over his shoulder
   	   For vines and olive trees,
     Marble well-governed cities
   	   And ships upon untamed seas,
     But there on the shining metal
   	   His hands had put instead
     An artificial wilderness
   	   And a sky like lead.

A plain without a feature, bare and brown,
   No blade of grass, no sign of neighborhood,
Nothing to eat and nowhere to sit down, 
   Yet, congregated on its blankness, stood
   An unintelligible multitude,
A million eyes, a million boots in line, 
Without expression, waiting for a sign.

Out of the air a voice without a face
   Proved by statistics that some cause was just
In tones as dry and level as the place:
   No one was cheered and nothing was discussed;
   Column by column in a cloud of dust
They marched away enduring a belief
Whose logic brought them, somewhere else, to grief.

     She looked over his shoulder
   	   For ritual pieties,
     White flower-garlanded heifers,
   	   Libation and sacrifice,
     But there on the shining metal
   	   Where the altar should have been,
     She saw by his flickering forge-light
   	   Quite another scene.

Barbed wire enclosed an arbitrary spot
   Where bored officials lounged (one cracked a joke)
And sentries sweated for the day was hot:
   A crowd of ordinary decent folk
   Watched from without and neither moved nor spoke
As three pale figures were led forth and bound
To three posts driven upright in the ground.

The mass and majesty of this world, all
   That carries weight and always weighs the same
Lay in the hands of others; they were small
   And could not hope for help and no help came:
   What their foes like to do was done, their shame
Was all the worst could wish; they lost their pride
And died as men before their bodies died.

     She looked over his shoulder
   	   For athletes at their games,
     Men and women in a dance
   	   Moving their sweet limbs
     Quick, quick, to music,
   	   But there on the shining shield
     His hands had set no dancing-floor
   	   But a weed-choked field.

A ragged urchin, aimless and alone, 
   Loitered about that vacancy; a bird
Flew up to safety from his well-aimed stone:
   That girls are raped, that two boys knife a third,
   Were axioms to him, who'd never heard
Of any world where promises were kept,
Or one could weep because another wept.

     The thin-lipped armorer,
   	   Hephaestos, hobbled away,
     Thetis of the shining breasts
   	   Cried out in dismay
     At what the god had wrought
   	   To please her son, the strong
     Iron-hearted man-slaying Achilles
   	   Who would not live long.

.

.
.

.

.

.

.

.

L’ESCUT D’AQUIL.LES

.
Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els olivers i les vinyes,
i les ciutats de marbre, amb bon govern,
i els vaixells a les mars no dominades,
però damunt el resplendent metall
les seves mans posaven
un erm fet d’artifici
i un cel talment de plom.

Sense formes, la plana nua i bruna,
sense un bri d’herba, sense un senyal de poblat,
no res per nodriment, ni indret per seure,
però, aplegada en la buidor, s’estava
una inintel·ligible multitud,
ben bé un milió d’ulls, de peus en rengle,
esperant un senyal, inexpressius.

Una veu, que sorgia en l’aire, sense rostre,
provava amb estadístiques que una causa era justa,
amb un to eixut ho deia, monòton com l’indret:
i ningú no aclamava, i res no es discutia;
columnes i columnes, en un núvol de pols,
avançaven enllà, servant una creença
que amb lògica els portava lluny, cap al sofriment.

Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els pietosos ritus,
els vedells blancs amb garlandes de flors
i la libació i el sacrifici,
però damunt el resplendent metall,
on calia que fos l’altar, ella va veure,
en l’emboirada i tremolosa llum
—i era ben diferent—, una altra escena.

Punxants filferros un espai tancaven:
allí els oficials s’avorrien (un d’ells deia facècies),
i suaven, que el dia era calent, els sentinelles:
una gernació d’homes corrents, honestos,
vigilats des de fora, no deien res, immòbils,
mentre, pàl·lides, tres figures eren tretes
i a tres pals les lligaven, clavats a aquell indret.

La massa i majestat d’aquest món, tota cosa
que té un pes i que sempre pesa igual,
quedava en mans dels altres; gent petita,
no esperaven ajut, i l’ajut no arribava:
allò que els enemics volien va ser fet, i la seva vergonya
fou com la desitjaven els pitjors; sense orgull,
abans que el cos morís, morien com uns homes.

Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els atletes que juguen
i els homes i les dones en la dansa
movent els dolços membres
al ritme de la musica, rabent,
però sobre el lluent escut les seves mans
no havien pas posat el trespol de la dansa,
sinó un camp ofegat pels esbarzers.

Un minyó esparracat i vagarós, tot sol,
passava per l’indret desert: i cap a un lloc segur fugia
l’ocell al qual tirava, ben apuntat, un còdol:
que rapten les donzelles, que dos nois acoltellen un tercer
eren grans veritats per ell, que no sabia
de cap món on compleixin les promeses,
on, perquè plora un altre, algú pugui plorar.

.

W.H. Auden
Versió (parcial) de Marià Manent

.

.

En el text de la versió de Manent, publicada a la revista Els Marges, núm. 7, de  juny de 1976, hi manca la darrera estrofa, en la que Auden diu quelcom així: “El forjador d’armes de llavis afuats, / Hefest, se n’anà ranquejant, / Tetis, la de pits lluents / clamà el seu desencís / pel que el déu havia forjat / per a plaure el seu fill, el fort / dur-de-cor occidor-d’homes Aquil·les / que no viuria molt més.”

.

Auden agafa el relleu d’Homer en la descripció del que contenia aquest escut “en lo qual la imatge del món està figurada” com ens diu Corella, i ens mostra que en ell Hefest, aquest forjador de llavis afuats, hi ha forjat l’única realitat d’aquest món que coneix i, per tant, pot expressar, que no és la que ens refereix Homer ni la que la Tetis “de pits lluents” d’Auden desitjava i preveia. És una realitat cruenta, violenta, desolada, de Divendres Sant. Al seu torn,  Jordi Julià, en el seu poemari Els déus de fang, reprèn novament aquesta més que famosa peça literària, aquesta ècfrasi primigènia, i prenent com a referent a Homer i a Auden (“poetes han descrit les seves formes”), ens hi acaba de donar una darrera volta de cargol, i saltem finalment de  l’escut a la pantalla (de l’ordinador, podem entendre), que ens ofereix aquest “fràgil fals real” amb “somnis de destrucció i miratges fútils” que els ferrers que rodegen Hefest veuen amb terror, mentre que Tetis, la nimfa “de cor pur”, creu erròniament endevinar en l’escut, que li queda ocult per les espatlles dels seus forjadors, un univers totalment diferent, amb el món que en el seu dia havia descrit Homer. 

.

.

.

ELS MALSONS DE L’ESCUT

.
La calor insuportable fon els déus
en gotes de suor aspres als ulls,
però fa moltes nits que la gran manxa
la respiració asmàtica no atura.
Amb l’acer no es fan malles ni cap daga,
i oculten l’obra mestra les espatlles
tan imponents i guerxes per les cames
que el pare va trencar-li de petit.
.
El ritme impenitent del mall que s’alça
permet que ella endevini les imatges
que la mà d’artesà va modelant…
Un jove sota un faig recita versos…
La nimfa que en l’encalç es torna fulles…
Un verger on un pagès llaura amb dos bous..
Figures cap al temple en sacrifici…
Un món, però, on els faunes sonen flautes.
.
Ella, la de cor pur, fet d’ambrosia,
va veure en tot l’entorn l’univers fosc,
la volta i les estrelles rutilants,
la força recobrada en el seu fill.
Però el rostre d’aquells que hi ha al voltant,
i que aguanten l’escut sobre l’enclusa,
expressen un terror que es mou com flama
i els crema amb el reflex del foc, per dins.
.
No hem sabut mai què va deixar forjat
Hefest sobre aquesta arma i si la còlera
del déu va anar a l’heroi, de braç a braç.
Què van contemplar Tetis i els ferrers?
Els somnis purs o els seus malsons malignes?
Dins del camp de batalla, els enemics
davant l’escut convex, brunyit, lluent
d’un abrandat Aquil·les s’enfonsaven.
.
Poetes han descrit les seves formes
i escultors han imprès els seus relleus,
quan l’inventor de l’igni va enginyar
un gran mirall rodó i opac de fúria
que reflectia els atacants deformes
i els retornava els seus temors, els vicis,
i les quimeres personals que estripen
l’estómac amb les urpes d’un lleó.
.
Somnis de destrucció, miratges fútils.
Les joves opulentes són sacs d’ossos,
gent que sorprèn l’absència al seu costat,
infants asexuats d’obscur desig,
odalisques que es venen per minuts
i la imatge estantissa en la pantalla
opaca quan tanquem la connexió
del fràgil fals real: l’escut d’Aquil·les.

.
Jordi Julià
Els déus de fang

.

.

Wystan Hugh Auden (1907 – 1973)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Jordi Julià i Garriga (Sant Celoni, Vallès Oriental 1972)

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

Jordi Julià

Els déus de fang

bromera poesia, 73

Edicions Bromera. Alzira, 2007

9788498241822

.

.

.

La mort d’Aquil·les per la deslleialtat d’Apol·lo. Kavafis

.

.

.

DESLLEIALTAT

.

.

.

sí, celebrem moltes coses d’Homer, però aquesta no l’apro-
­varem pas … ni tampoc el passatge d’Èsquil on Tetis diu
que Apol·lo, cantant a les seves bodes, li anuncià

……………………………………….una feliç fillada,
de vides sense afeccions i prolongades.
I quan ho hagué dit tot, pel meu destí, dels déus
afavorit, cantà el pean, bo i confortant-me.
I jo em pensava que era franca la divina
boca de Febos, bullent d’art profètica.
Però el mateix cantor …
…………………………. …és ell qui assassinà
el meu fill …

Plató, República, 383 a-b

.

.

.

.

Fou quan casaven Tetis amb Peleu
que Apol·lo s’aixecà de l’esplèndida taula
de les bodes i felicità els nuvis
pel brot que sortiria de la seva unió.
Va dir: «Mai no el prendrà cap malaltia
i tindrà vida llarga».—Va dir això,
i Tetis s’alegrà moltíssim, perquè els mots
d’Apol·lo, que era entès en profecies,
li van semblar una garantia pel seu fill.
I quan es va fer gran, Aquil·les, i era
glòria de Tessàlia, la seva gran bellesa,
Tetis es recordava d’allò que va dir el déu.
Van arribar, però, un dia, uns vells amb noves
van contar la mort d’Aquil·les davant Troia.
Tetis s’esquinçà els vestits de porpra
i es treia del damunt, i els va tirar a terra,
els seus anells i braçalets.
I enmig dels seus laments va recordar el passat;
i preguntà que feia, el savi Apol lo,
per on rodava, aquell poeta que tan bé
parlava en els convits, on parava, el profeta,
quan li mataven el seu fill tan jove.
I els vells li van respondre que era el mateix Apol·lo
que, en persona, havia baixat a Troia
i junt amb els troians havia mort Aquil·les.
.

.

.

Konstandinos Kavafis
Trad. Joan Ferraté

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

DESLLEIALTAT

.

.

Quan van casar Tetis amb Peleu,
al  brillant convit  de  noces  s’alçà  Apol·lo,
i va felicitar els casats de nou
pel plançó que neixeria d’aquella unió.
Va dir:  «Mai no el danyarà cap malaltia
i tindrà llarga vida». Quan digué això,
Tetis va alegrar-se molt, que les paraules
d’Apol·lo, savi en profecies,
li  semblaren  com  una  garantia  per  al  seu  fill,
I mentre Aquil·les anava creixent,
i era glòria de Tessàlia la seva bellesa,
Tetis recordava les paraules del déu.
Però un dia van venir uns vells amb notícies,
i anunciaren la mort d’Aquil·les a Troia.
Tetis va trossejar els seus vestits de porpra,
es va treure del damunt i va rebatre,
per terra els braçalets i els anells.
Enmig del plany va recordar-se de coses passades,
i preguntà què feia el savi Apol·lo,
on era el poeta que en el convit
deia coses tan belles, on era el profeta
quan a ella li mataven el fill, en la flor de l’edat.
I els vells li contestaren que Apol·lo
en persona havia devallat a Troia,
i junt amb els Troians havia donat mort a Aquil·les.
.

.

.

Konstandinos P. Kavafis
Trad. Alexis Eudald Solà

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

DESLLEIALTAT

.

.

Tot i que és molt el, que celebrem d’Homer,
no celebrarem, emperò, això…, com tampoc
allò altre d’Èsquil, quan Tetis diu
que, en les seves noces, Apol·lo, cantant, li

… «…augurà una feliç fillada
de llarga vida i inexperta de mals.
I dit que hagué aquest destí meu grat als déus,
entonà el pean i hi vaig trobar conhort.
I jo esperava que l’art màntica bullent
a la boca del déu no fos enganyosa,
però ell mateix, l’himnejador, …
…….  …fou ell qui occí,
ell, el meu fill».

Plató, República, II

.

.

El dia que casaven Tetis amb Peleu
s’aixecà Apol·lo de l’esplèndida taula
de noces, i augurà felicitat als nuvis
pel plançó que havia de brostar de llur unió.
Digué: «Les malalties mai no el tocaran
i tindrà llarga vida.» Quan digué això,
Tetis s’alegrà molt, car la dita
d’Apol·lo, que tenia coneixement profètic,
li semblà una garantia per al seu fill.
I quan es féu gran Aquil·les i era lloada
per tot Tessàlia la seva bellesa,
Tetis de la dita del déu es recordava.
Però un dia arribaren uns vells amb noves
i anunciaren la mort d’Aquil·les a Troia.
I Tetis s’esquinçà els seus vestits de púrpura
i es treia de damunt i tirava per terra
els braçalets i els anells que portava.
I enmig del seu plant recordà el passat
i preguntà què feia el savi Apol·lo,
on parava el poeta que tan bé que sabia
parlar als convits, on parava el profeta
quan el fill li mataven, que era encara tan jove.
I els vells li feren resposta que Apol·lo,
ell mateix en persona havent baixat a Troia,
amb els troians havia occit Aquil·les.
.

.

.

Konstandinos Kavafis
Trad. de Carles Miralles

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Joan Ferraté

Les poesies de C.P. Cavafis

Poesia dels Quaderns Crema, 23

Quaderns Crema. Barcelona, 1987

ISBN: 8485704991

.

.

Konstandinos P. Kavafis

Poemes

Traduïts i anotats per Alexis E. Solà

Clàssics Curial, 1

Curial Edicions Catalanes. Barcelon, 1975

ISBN: 8472560589

.

.

Set poetes neogrecs

Antologia

A cura de Carles Miralles

amb la col·laboració de Montserrat Camps

Les millors obres de la literatura universal – segle XX, 25

Edicions 62. Barcelona, 1988

.

.

.

Aquil·les al gineceu (o Aquil·les i la mentida). Aprendre a ser mortal. J. Gomá i M. Yourcenar

.

.

.

Aquil·les descobert per Ulisses i Diomedes.
Rubens i taller de Rubens (en especial Van Dyck)
Museu d’El Prado. Madrid

.
.
.
.

.
.

Quien visite el Museo del Prado podrá contemplar un her­moso y enigmático cuadro de amplio formato resultado de la colaboración de un Rubens maduro y su discípulo Van Dyck, quien en 1618, cuando el cuadro fue pintado, era sólo un ado­lescente en el taller de su maestro. ¿Qué tema escogieron para su colaboración y cómo lo ejecutaron estos dos artistas emi­nentes, cada uno en una etapa distinta del camino de la vida, uno en el apogeo de su capacidad y de su fama, el otro un mu­chacho que ya destaca en su oficio, rebosante de promesas y de incierta emoción? El título del lienzo es Aquiles descubierto por Ulises y muestra a un Aquiles adolescente, de rostro afemi­nado, vestido como una doncella, que, en el centro de la escena, rodeado de mujeres y frente a dos griegos, uno de ellos el astuto Ulises, blande una espada con ademán furioso. ¿Qué hace de aquella guisa, travestido de mujer, en tan insólita compañía, el más grande guerrero de la Antigüedad, el que con razón fue lla­mado el mejor de los griegos, el héroe excelso de la guerra de Troya, cuyas hazañas fueron cantadas por Homero? La cuestión es sobremanera intrigante. Obsérvese además que el mito de Aquiles ha sido un tema poco frecuente en la historia de la pin­tura, y todavía menos las escenas de su época anterior a sus aventuras y lances del ciclo troyano, las de su infancia y juven­tud, de las que Homero prescindió deliberadamente en su epo­peya. Que no fue un hallazgo de la casualidad lo demuestra que el mismo Rubens dedicó a la vida de Aquiles unos años más tarde, entre 1630 y 1635, una serie entera de ocho maravillo­sos tapices. ¿Qué pudo atraer a los dos artistas de un tema se­mejante, tan insólito, tan centrado en un contraste a primera vista pintoresco, exagerado?

Javier Gomá Lanzón (Bilbao, 1965)

El mito cuenta que Tetis, la madre de Aquiles, fue alertada de que éste, aunque, como hijo de diosa, era inmortal, no sólo estaría expuesto a la muerte sino que de hecho moriría si par­ticipaba en la guerra de Troya. Ahora bien, el interés de los grie­gos en que Aquiles se sumara a la armada griega era máximo porque, a su vez, habían sido avisados por el oráculo de que sólo si se aseguraban esa participación del hijo de Tetis obtendrían la victoria militar contra los troyanos. La diosa, indiferente al resultado de la guerra y preocupada tan sólo de la vida de su hijo, ocultó al joven Aquiles donde a nadie se le ocurriría bus­carlo, en el gineceo de la corte de Licomedes en Esciros. Allí, es­condido entre las doncellas como una más de ellas, el futuro héroe pasó los años de su adolescencia meditando sobre su ex­traño destino: una vida corta con gloria o larga sin ella; per­manecer en Esciros para siempre, quizá sin personalidad definida, sin nombre, sin hazañas y sin fama, más bien cuidando de no destacar en nada para no ser descubierto, insolidario con la causa de los griegos, pero con larga vida o aun eterno como un dios; o bien salir del gineceo, ir a Troya, pelear contra los bár­baros asiáticos, contribuir decisivamente a la victoria, descollar entre los demás héroes griegos y merecer gran gloria, pero morir, como un hombre más, y además morir joven, en la primavera de su vida.

Al final, Aquiles decide ir a Troya aun a precio de ser mor­tal. La pregunta es obvia: ¿por qué? En efecto, ¿por qué un hijo de diosa, inmortal como ella, decide renunciar a su rango, ser tan mortal como los demás hombres y compartir con ellos su fatal destino? ¿Qué impulsó a Aquiles a abandonar ese privile­giado lugar, ese Olimpo terrenal, con rumbo a una Troya que será para él un camposanto? La respuesta no es ni mucho menos evidente. Ya en un estudio anterior se formulaba la misma cues­tión, que entonces quedaba provisionalmente pendiente en es­pera de un ensayo futuro, que es el que ahora se presenta. Se decía allí: “¿Por qué Aquiles, el héroe griego, que pasó su adoles­cencia en un gineceo, viviendo la existencia de un dios inmortal, al abrigo de toda necesidad y de todo dolor, decidió en cierto mo­mento ir a la guerra de Troya, sabiendo con toda certeza que allí encontraría la muerte?”.

El cuadro del Prado muestra precisamente el momento de la decisión trascendental de Aquiles, inducida por Ulises. Éste ha llegado a conocer dónde se oculta el joven héroe y, mien­tras la armada griega espera expectante, idea un plan para bur­lar la vigilancia y poder entrar en el gineceo, vestido de mercader. Una vez dentro, las alhajas que extiende sobre una manta atraen la atención de las mujeres que, excitadas, corren a rodearlo, seguidas del hijo de Tetis, momento que el astuto Ulises aprovecha para hacer sonar una trompeta llamándolo a la guerra. Ésa es la escena del cuadro, cuando Aquiles, domi­nado por un ardor bélico irresistible, empuña la espada, des­cubriendo su identidad al mismo tiempo que resolviendo el dilema a favor de una vida breve con gloria, a favor, en suma, de la finitud. Deidamía, la hija del rey y señora del gineceo, que en el cuadro aparece embarazada de Aquiles, comprende al ins­tante que ha perdido a su enamorado para siempre, y por eso es representada pálida y abatida, con la mirada baja y asistida en su desolación por otras damas, sin que el gesto de su mano izquierda, que amaga un intento de retenerlo, sea otra cosa que un reflejo que ella misma sabe inútil.

El mito nos enseña que la mortalidad no es algo connatu­ral al hombre, sino que debe ser objeto de personal apropia­ción. Se podría pensar —todos tenderíamos a hacerlo— que la finitud de nuestra condición nos es dada con nuestro ser, que es consustancial a nuestro vivir y que en consecuencia se ejer­cita sin necesidad de adquirirse. Nada menos cierto. La mor­talidad es el privilegio de las individualidades genuinas y, como tal privilegio, debe ser conquistado con esfuerzo: elegirse a un alto coste y luego aprenderse. No es dato sino empresa, y de hecho no hay otra que pueda comparársela en importancia y rigurosa seriedad. Como, a imagen de Aquiles, nacemos divi­nizados y en la adolescencia hacemos de nuestro yo un gineceo, la tarea de aprender a ser mortal exige la capacidad y las energías de toda una vida; para muchos, incluso la vida en­tera es demasiado breve para aprender la mortalidad. Porque esa larga “novela de formación” que es el paso del hombre sobre la tierra en rigor no termina nunca. Cada año, cada día, incluso cada hora, los hombres reiteramos, conmemoramos y actua­lizamos la decisión esencial de un Aquiles enardecido por el so­nido de la trompeta y alzando la espada, y confirmamos después esa decisión con nuestros esfuerzos por aprender ese difícil arte de ser mortal.

Este libro ensaya la combinación de dos materias que nor­malmente son objeto de investigación independiente: por un lado, el tratado de educación, con la descripción del progreso del pupilo desde un estadio estético-subjetivo hasta la objeti­vidad del estadio ético; y por otro, el análisis ontológico-existencial sobre el ser finito del hombre. Un intento, pues, de conjugar el Emilio de Rousseau con Ser y tiempo de Heidegger. La necesidad de ese trascendental aprendizaje sobre la vida hu­mana en general no plantea primeramente tanto las cuestio­nes psicológicas o sociológicas de la más común pedagogía, como un problema incuestionablemente metafísico, relacio­nado con el ser del hombre: pues si el hombre al final de sus días muere, esa circunstancia no se circunscribe a un acontecimiento último del tiempo biográfico sino que colorea de mortalidad todos los momentos de su devenir sobre la tierra. Y el hom­bre, que dispone de tantas lecciones a mano para instruirse sobre los más diversos ámbitos de la vida, carece con frecuencia de los rudimentos de un aprendizaje metafísico sobre su propio ser fi­nito, siendo así que en él se encuentra su única posibilidad de existencia genuina y auténtica. Igual que Aquiles fue a Troya para ser el héroe celebrado, el glorioso vencedor y merecer la palma de ser llamado “el mejor de los griegos”, así nosotros ha­llamos también en la mortalidad nuestro único destino indi­vidual.

.

Javier Gomá Lanzón
Aquiles en el gineceo

.

.

..

.

.

Marguerite Yourcenar (Brussel·les, Bèlgica, 1903 – Mount Desert Island, EUA, 1987)

On avait éteint toutes les lampes. Les servantes, dans la salle basse, tissaient à l’aveuglette les fils d’une trame inattendue qui devenait celle des Parques ; une inutile broderie pendait des mains d’Achille. La robe noire de Misandre ne se distinguait plus de la robe rouge de Déidamie ; la robe blanche d’Achille était verte sous la lune. Depuis l’arrivée de cette jeune étrangère ou toutes les femmes flairaient un dieu, ma crainte s’était introduite dans l’Île comme une ombre couchée sous les pieds de la beauté. Le jour n’était plus le jour, mais le masque blond posé sur les ténèbres ; les seins des femmes devenaient des cuirasses sur des gorges de soldats. Dés que Thétis avait vu se former dans les yeux de Jupiter le film des combats où succomberait Achille ; elle avait cherché dans toutes les mers du monde une île, un roc, un lit assez étanche pour flotter sur l’avenir. Cette déesse agitée avait rompu les câbles sous-marins qui transmettaient dans l’Île l’ébranlement des batailles, crevé l’œil du phare instruisant les navires, chassé à coup de tempêtes les oiseaux migratoires qui portaient à son fils des messages de frères d’armes. Comme les paysannes mettent des robes de filles à leurs garçons malades pour dépister la Fièvre, elle l’avait revêtu de ses tuniques de déesse qui dérouteraient la Mort. Ce fils infecté de mortalité lui rappelait la seule faute de sa jeunesse divine : elle avait couché prés d’un homme sans prendre la précaution banale de le changer en dieu. On retrouvait en lui les traits de ce père grossier revêtus d’une beauté qu’il ne tenait que d’elle, et qui devait un jour lui rendre plus pénible l’obligation de mourir. Gainé de soie, voilé de gazes empêtré de colliers d’or, Achille s’était faufilé par son ordre dans la tour de jeunes filles ; il venait de sortir du collège des Centaures : fatigué de forêts, il rêvait de chevelures, las de gorges sauvages, il rêvait à des seins. L’abri féminin ou l’enfermait sa mère devenait pour cet embusqué une sublime aventure ; il s’agissait d’entrer, sous la protection d’un corset ou d’une robe, dans ce vaste continent inexploré des Femmes ou l’homme, n’a pénétré jusqu’ici en vainqueur, et à la lueur des incendies de l’amour. Transfuge du camp des mâles, Achille venait risquer ici la chance unique d’être autre chose que soi. Il appartenait pour les esclaves à la race asexuée des maîtres, le père de Déidamie poussait l’aberration jusqu’à aimer en lui la vierge qu’il n’était pas ; les deux cousines seules ses refusaient de croire en cette fille trop pareille à l’image idéale qu’un homme se fait des femmes. Ce garçon ignorant des réalités de l’amour commençait dans le lit de Déidamie l’apprentissage des luttes, des râles, des subterfuges ; son évanouissement sur cette tendre victime servait de substitut à une joie plus terrible qu’il ne savait où prendre, dont il ignorait le nom, et qui n’était que la Mort. L’amour de Déidamie, la jalousie de Misandre refaisaient de lui le dur contraire d’une fille. Les passions ondoyaient dans la tour comme des écharpes tourmentées par la brise : Achille et Déidamie se haïssaient comme ceux qui s’aiment ; Misandre et Achille s’aimaient comme ceux qui se haïssent. Cette ennemie musclée devenait pour Achille l’équivalent d’un frère ; ce rival délicieux attendrissait Misandre comme une espèce de sœur. Chaque onde passant sur l’Ile apportait des messages : des cadavres grecs, poussés en pleine mer par des vents inouïs, étaient autant d’épaves de l’armée naufragée faute de secours d’Achille ; des projecteurs le cherchaient au ciel sous un déguisement d’astre. La gloire, la guerre, vaguement entrevues dans les brumes de l’avenir, lui faisaient l’effet de maîtresses exigeantes dont la possession l’obligerait à trop de crimes : il croyait échapper au fond de cette prison de femmes aux sollicitations de ses victimes futures. Une barque grosse de rois fit halte au pied du phare éteint qui n’était qu’un écueil de plus : Ulysse, Patrocle, Thersite, avertis par une lettre anonyme, avaient annoncé leur visite aux princesses ; Misandre, complaisante tout à coup, aidait Déidamie à fixer des épingles dans la chevelure d’Achille. Ses larges mains tremblaient comme si elle venait de laisser choir un secret. Les portes grandes ouvertes firent entrer la nuit, les rois, le vent, le ciel plein de signes. Thersite soufflait, fatigué par l’escalier de mille marches, frottant entre ses mains ses genoux pointus d’infirme : il avait l’air d’un roi qui par lésine se serait fait son propre bouffon. Patrocle, hésitant devant ce furet caché à l’intérieur des Dames, tendait au hasard ses mains gantées de fer. La tête d’Ulysse faisait penser à une monnaie usée, rognée, rouillée, ou se voyait encore les traits du roi d’Ithaque : la main en auvent sur les yeux, comme au sommet d’un mât, il examinait les princesses adossées au mur comme une triple statue de femme ; et les cheveux courts de Misandre, ses grandes mains, secouant celles des chefs, son aisance, la lui firent prendre d’abord pour la cachette d’un mâle. Les marins de l’escorte déclouaient des caisses, déballaient ; mêlées au miroir, aux bijoux, aux nécessaires d’émail, les armes qu’Achille sans doute allait se hâter de brandir. Mais les casques maniés pas les six mains fardées rappelaient ceux dont se servent les coiffeurs ; les ceinturons amollis se changeaient en ceintures ; dans les bras de Déidamie, un bouclier rond avait l’air d’un berceau. Comme si le déguisement était un mauvais sort auquel rien n’échappait dans l’Île, l’or devenait du vermeil, les marins des travestis, et les deux rois des colporteurs. Patrocle seul résistait au charme, le rompait comme une épée nue. Un cri d’admiration de Déidamie le désigna à l’attention d’Achille qui bondit vers cette vivante épée, prit entre ses mains la dure tête ciselée comme le pommeau d’un glaive, sans s’apercevoir que ses voiles, ses bracelets, ses bagues faisaient de son geste un transport d’amoureuse. La loyauté, l’amitié, l’héroïsme cessaient d’être des mots servant aux hypocrites à travestir leurs âmes : la loyauté, c’était ces yeux demeurés limpides devants cet amas de mensonges ; l’amitié serait leurs cœurs ; la gloire leur double avenir. Patrocle rougissant repoussa cette étreinte de femme : Achille recula, laissa pendre ses bras, versa des larmes qui ne faisaient que parfaire son déguisement de jeune fille, mais donnaient à Déidamie une raison nouvelle de préférer Patrocle. Des œillades, des sourires interceptés comme une correspondance amoureuse, le trouble du jeune enseigne à demi naufragé sous cette houle de dentelles changèrent le désarroi d’Achille en jalousie furieuse. Ce garçon vêtu de bronze éclipsait les images nocturnes que Déidamie conservait d’Achille, autant qu’un uniforme primait à ses yeux de femme le pâle éclat d’un corps nu. Achille se saisit maladroitement d’un glaive qu’il lâcha sur-le-champ, se servit pour serrer le cou de Déidamie de ses mains de fille envieuse du succès d’une compagne. Les yeux de la femme étranglée jaillirent comme deux longues larmes ; des esclaves intervinrent ; les portes se refermant avec un bruit de milliers de soupirs étouffèrent les dernies hoquets de Déidamie : les rois déconcertés se retrouvèrent de l’autre côté du seuil. La chambre des Dames s’emplit d’une obscurité suffocante, interne, qui n’avait rien à voir avec la nuit. Achille agenouillé écoutait la vie de Déidamie s’échapper de sa gorge comme l’eau du goulot trop étroit d’un vase. Il se sentait plus séparé que jamais de cette femme qu’il avait essayé, non seulement de posséder, mais d’être : devenue de moins en moins proche à mesure qu’il resserrait son étreinte, l’énigme d’être une morte s’était ajoutée chezelle au mystère d’être une femme. Il palpait avec horreur ses seins, ses flancs, ses cheveux nus. Il se leva, tâtant les murs où ne s’ouvrait plus aucune issue, honteux de n’avoir pas reconnu dans les rois les secrets émissaires de son propre courage, sûr d’avoir laissé fuir sa seule chance d’être un dieu. Les astres, la vengeance de Misandre, l’indignation du père de Déidamie s’unirait pour le maintenir enfermé dans ce palais sans façade sur la gloire : ses mille pas autour de ce cadavre composeraient désormais l’immobilité d’Achille. Des mains presque aussi froides que celles de Déidamie se posèrent sur son épaule : stupéfait, il entendit Misandre lui proposer de fuir avant que n’éclatât sur lui la colère de ce père tout-puissant. Il confia son poignet à la main de cette fatale amie, régla son pas sur celui de cette fille à l’aise dans les ténèbres sans savoir si Misandre obéissait à une rancune ou à une gratitude sombre, s’il avait pour guide une femme qui se vengeait ou une femme qu’il avait vengée. Des battants cédaient, puis se refermaient : les dalles usées s’abaissaient doucement sous leurs pieds comme le creux mou d’une vague ; Achille et Misandre continuaient de plus en plus vite leur descente en spirale, comme si leur vertige était une pesanteur. Misandre comptait les marches, égrenait à haute voix une sorte de chapelet de pierre. Une porte enfin s’ouvrit sur les falaises, les digues, les escaliers du phare : l’air salé comme le sang et les larmes jaillit à la face de l’étrange couple étourdi par cette marée de fraîcheur. Avec un rire dur, Misandre arrêta le bel être ramassant ses jupes, déjà prêt à bondir, lui tendit un miroir ou l’aube lui permettait de trouver son visage, comme si elle n’avait consenti à le mener au jour libre que pour lui infliger, dans un reflet plus effrayant que le vide, la preuve blême et fardée de sa non-existence de dieu. Mais sa pâleur de marbre, ses cheveux ondoyant comme la crinière d’un casque, son fard mêlé de pleurs collant à ses joues comme le sang d’un blessé rassemblaient au contraire dans ce cadre étroit tous les futurs aspects d’Achille, comme si ce mince morceau de glace avait emprisonné l’avenir. Le bel être solaire arracha sa ceinture, défit son écharpe, voulut se débarrasser de ses mousselines asphyxiantes, mais craignit de s’exposer davantage au feu des sentinelles, s’il avait l’imprudence de se laisser voir nu. Un instant, la plus dure de ces deux femmes divines se pencha sur le monde, hésitant si elle ne prendrait pas sur ses propres épaules le poids du sort d’Achille, de Troie en flammes, et de Patrocle vengé, puisque aussi bien le plus perspicace des dieux ou des bouchers n’aurait pu distinguer ce cœur d’homme de son cœur. Prisonnière de ses seins, Misandre écarta les deux battants qui gémirent à sa place, poussa du coude Achille vers tout ce qu’elle ne serait pas. La porte se referma sur l’ensevelie vivante ; lâché comme un aigle, Achille courut le long des rampes, dégringola des marches, dévala des remparts, sauta des précipices, roula comme une grenade, fila comme une flèche, vola comme une Victoire. Les points du roc déchiraient ses vêtements sans mordre sa chair invulnérable : l’être agile s’arrêta, dénoua ses sandales, offrit à ses plantes nues une chance d’être blessées. L’escadre levait l’ancre : des appels de sirènes se croisaient sur la mer ; le sable agité par le vent enregistrait à peine les pieds légers d’Achille. Une chaîne tendue par le ressac amarrait au môle la barque déjà toute trépidante de machines et de départ : Achille s’engagea sur ce câble des Parques, les bras grands ouverts, soutenu par les ailes de ses écharpes flottantes, protégé comme par un blanc nuage par les mouettes de sa Mère marine. Un bond hissa sur l’arrière du vaisseau de haut bord cette fille échevelée en qui naissait un Dieu. Les matelots s’agenouillèrent, s’exclamèrent, saluèrent de jurons émerveillés l’arrivée de la Victoire, Patrocle tendit les bras, crut reconnaître Déidamie ; Ulysse secoua la tête ; Thersite éclata de rire. Personne ne se doutait que cette déesse n’était pas femme.

.

Marguerite Yourcenar
Feux

.

.

.

Javier Gomá Lanzón

Aquiles en el gineceo

colección textos y pretextos, 869

Pre-textos. València, 2007

ISBN: 9788481918137

.

.

.

Marguerite Yourcenar

Feux

L’imaginaire Gallimard, 294

Gallimard, 2010

ISBN: 9782070733125

.

.

.

.

.

 

Júpiter i Tetis, d’Ingres. «… i, abraçant-li els genolls amb la mà esquerra, li agafà el mentó amb la mà dreta…»

.

.

.

Mes, en arribar la dotzena aurora, tots els déus sempiterns se’n tornaren plegats a l’Olimp, precedits de Zeus. I Tetis, no oblidant els precs del seu fill, aflorà de l’onada marina i, matinera, pujà al cel immens i a l’Olimp. Allí va trobar el Crònida de veu potent, que, apartat dels altres déus, seia en el cim més elevat de l’Olimp de cimadals innombrables; s’acostà vora seu i, abraçant-li els genolls amb la mà esquerra, li agafà el mentó amb la mà dreta i, suplicant, digué a Zeus sobirà, fill de Cronos: «Pare Zeus, si mai, entre els déus immortals, amb paraules o amb obres, t’he complagut, satisfés-me aquest desig: honora el meu fill, que és destinat a morir més jove que els altres mortals. Heus ací que Agamèmnon, rei d’homes, l’ha ultratjat, li ha pres ell mateix el guardó, se l’ha endut i el reté.  Tu, provident Zeus Olímpic, recompensa’l: atorga puixança als troians fins que els aqueus rescabalin el meu fill i li donin glòria.»

.

Ilíada, I, 495-510

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

.

.

.

.

.

.

.

.

El día de Navidad de 1806 la cabeza de Ingres estaba llena de pensamientos paganos. Escribía desde Roma a sus amigos Forestier: «He pensado, entonces, que mientras Tetis sube hacia Júpiter, le ciñe las rodillas y el mentón para su hijo Aquiles […] sería un buen tema para un cuadro, digno de mis proyectos. No os daré todavía los detalles de ese cuadro divino, que debería de perfumar de ambrosía a una legua, y de todas las bellezas de los personajes, de sus expresiones y formas divinas. Os dejo imaginarlo. Más allá de eso, habrá tal fisonomía de belleza que todos, incluso los perros rabiosos que me quieren morder, deberán conmoverse. En mi mente, lo tengo prácticamente compuesto, lo veo.»

Joven huésped en Villa Médici, Ingres quería pintar un cuadro que pudiese «perfumar de ambrosía a una legua». ¿Cómo hacerlo?  […]  Su atención se fijó en ese gesto descrito por Homero: «Ciñéndole con una mano la rodilla y rozando con la otra el mentón.» Hera, mientras tanto —siempre según Homero—, espía la escena. Homero traducido por Bitaubé.  Ningún pintor, a lo largo de los siglos, había osado representar ese gesto ateniéndose a la letra del texto homérico. […] Poco antes de Ingres, Flaxman se había animado con el tema, aunque con timidez. La mano de Tetis quedaba a media altura, y Zeus se llevaba su propia mano al mentón, como un patriarca perplejo.  Ingres, al contrario, hace que un dedo de Tetis llegue casi a los labios de Zeus. Su seno, muy blanco, se apoya sobre el muslo del soberano de los dioses, con una familiaridad de viejos amantes. El pulgar de su pie derecho roza el de Zeus. El eros neoclásico nunca había ido tan lejos. Lo que Ingres había compuesto en cada detalle de su cabeza se convertía en una epifanía expandida sobre una dimensión imponente (más de tres metros por más de dos y medio). Parece como si, perfectamente definido en sus detalles, el cuadro entero se hubiera recortado en la mente de Zeus, sin pasar por la mediación de la mano que pinta.

[…]

[…] Zeus y Tetis son también la primera y suprema entre las parejas imposibles. Zeus deseaba a Tetis pero debió renunciar a ella porque, según la profecía de Temis (y de Prometeo), Tetis habría engendrado a «un hijo más fuerte que el padre» y destinado a suplantarlo.  Zeus se vio constreñido a ver en Tetis el final de su reino. En ese único caso debió embridar su deseo. 

Si observamos el cuadro de Ingres nos damos cuenta de que Zeus, aunque emana una poderosa energía, parece inerme. La vastedad de su torso aparece expuesta, pasiva, inmóvil. El único —y mínimo— movimiento está en Tetis. Los dedos de una mano se adentran como un mórbido pulpo en la barba de Zeus, la otra muñeca apoyada sobre su muslo, un pulgar del pie que roza el del dios. Zeus, en este único caso, no puede actuar. Si cediera completamente a las seducciones de Tetis, sería su fin. Al mismo tiempo es evidente que Zeus deseaba a Tetis. Su mirada se fija al frente y nada ve del cuerpo de ella. No emana sólo fuerza sino una abismal melancolía. Lo apreció Charles Blanc, que no ignoraba el motivo mítico, cuando habló de ese «rostro al mismo tiempo formidable y de una tristeza infinita». Pero el dios aprueba el placer sutil de ese mínimo contacto; los dedos que juguetean en su barba, el brazo apoyado sobre el muslo, el pulgar que lo roza. Comienza entonces a desvelarse por qué el cuadro exhala una extrema, casi dolorosa tensión erótica. Lo que se muestra es un deseo intenso y cargado de gravedad. Porque la visión es altamente paradójica. La escena representa algo prohibido o al menos severo: el deseo insatisfecho del dios soberano. Aquel que había espiado, asediado, poseído a ninfas y princesas, el único seductor invencible, que sólo debía preocuparse por permanecer oculto a la mirada de Hera, evidentemente podía encontrar, también él, un obstáculo. Allí se tocaba el límite del politeísmo, su dependencia de los ciclos cósmicos, que somete toda soberanía a una potencia superior: Tiempo. No es seguro que Ingres fuera consciente del vínculo oculto entre Zeus y Tetis. Se puede decir, incluso, que es muy posible que lo ignorara. Pero las imágenes míticas viven de una fuerza propia, y pueden guiar tanto el pincel de un pintor como el delirio de un esquizofrénico.

En su enorme tela, que invade el campo visual del espectador y lo magnetiza, Ingres había mostrado el nefas del deseo. Franqueando de esta forma el confín de lo admitido. En vida del pintor el cuadro no fue expuesto al público ni encontró nunca un comprador. Muchos críticos lo ignoraron. Delaborde, autor de la primera monografía marcada por una total devoción a Ingres, apenas lo menciona. Aún hoy, en la voluminosa Oxford Guide to Classical Mythology in the Arts están registrados todos los cuadros mitológicos de Ingres excepto éste, que es el más grandioso. La profecía de Temis y Prometeo no golpeó sólo al dios sino también a su simulacro.

.

Roberto Calasso

La Folie Baudelaire

.

.

.

.

Homer

Ilíada. Vol. I.

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599.

.

.

Roberto Calasso

La Folie Baudelaire

Traducción de Edgardo Dobry

Panorama de narrativas, 785

Editorial Anagrama. Barcelona, 2011

ISBN: 9788433975706

.

.

Obras completas de Flaxman

Grabadas al contorno por

Don Joaquín Pi y Margall

Isidro Torres, editor. Barcelona, 1859

.

.

.

.

.

.