Arxius

Posts Tagged ‘Tirant lo Blanc’

El repte al combat singular. Paris i Menelau, Goliat i David, lo rei moro de la Gran Canària i lo rei cristià d’Anglaterra.

.

.

.

Lletra de batalla tramesa per lo rei de la Gran Canària al rei d’Anglaterra.

A tu, rey cristià, qui senyorejaves la illa de Anglaterra, dich yo, Abraym, rey e senyor de la Gran Canària, que si tu vols que aquesta guerra fine entre tu e mi e sese la mortaldat entre lo teu poble e lo meu ―si bé yo en sta illa de Anglaterra sia més poderós que tu no est, axí de viles com de castells com de gent e sforç de cavalleria, car si lo gran Déu t’à donada victòria sobre la mia gent, yo e los meus l’avem aguda de tu e de tots los teus moltes veguades dins la tua pròpria terra―. Emperò si tu volràs que no y haja més scampament de sanch, entrem en camp clos rey per rey, sots tals pactes e convinenses: que si yo venç a tu, tendràs tota Anglaterra sots la mia potestat e senyoria e·m faràs de traüt CC mília nobles cascun any, e en la festa del gran sanct Johan vestiràs unes robes mies ―les quals yo·t trametré―, e aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, ço és, en la ciutat de Londres, o de Conturberi, o de Salasberi, o en esta ciutat de Varoych, per ço com açí só stat desconfit e açí vull que·s faça la primera festa. E açò serà en memòria e recordació de la victòria que yo hauré aguda de tu. E si fortuna administra que tu sies vençedor, yo me’n tornaré en la mia pròpria terra e tu restaràs ab pau en la tua e ab gran repòs e tranquilitat tu e tots los teus, e més, te restituhiré totes les viles e castells que ab la mia pròpria mà victoriosa he guanyat e conquest.

Aquestes paraules no són per vanaglòria ne per menysprear la corona real, mas per ço com Déu és gran e darà a cascú la part que per sos mèrits serà merexedor.

Joanot Martorell
Tirant lo Blanch. Capítol XIII

.

.

.

.

E [Hector] luego salió e púsose en medio e, tomando una lança, detuvo las haçes de los troyanos, e estuvieron todos quedos. E los resplandeçientes griegos de cabellos lançavan saetas de buena voluntad e piedras e dardos. Mas altamente el rey de los onbres Agamenón dio una boz e dixo:

“¡Çesad, griegos, e no lançéis saetas, fijos de los argibos! ¡Oid qué palabra el cavallero Héctor quiere fablar!”

Así dixo, estos, çesando de la pelea, mucho se maravillaron. E luego Héctor entre los unos e los otros así dixo:

“¡Oidme, troyanos e vosotros, griegos poderosos en armas, e dirévos lo que la voluntad me da en el coraçón! Dicho ha Paris, por quien toda esta contienda ha nasçido, los troyanos e belicosos griegos dexen las armas e las pongan en la tierra mucho criante, e que él e el muy amado de Mares Menalao se pongan en medio e solos peleen por Elena e por todas sus riquezas. E destas armas quien mejor escapare e vençiere lleve a la casa la muger e todas sus riquezas, e todos los otros troyanos e griegos fagan fieles juramientos e firmen la paz”.

De que así hovo dicho, todos se maravillaron e estavan callando.”

.

Ilíada, III
Manuscrit Add. 21245 British Library [s. XV]
(La “Ilíada en romance”).

.

.

I Hèctor […] es va dirigir cap al centre, amb la llança agafada pel mig, decidit a frenar les falanges troianes. I els guerrers es van deturar. Però els aqueus d’abundosos cabells  disparaven contra ell els seus arcs mirant de colpir-lo amb les fletxes i li gitaven rocs. Llavors Agamèmnon, cabdill de guerrers, va cridar amb veu molt forta: «Conteniu-vos, argius! No tireu, joves aqueus, que Hèctor, de casc llambrant, us vol adreçar unes paraules!»

Així els va dir vociferant, i ells es van estar de la lluita i feren silenci tot d’una. I aleshores Hèctor parlà entre els dos bàndols: «Escolteu-me, troians i aqueus de belles gamberes, que us he d’explicar el determini que ha pres Alexandre, el culpable que la guerra esclatés. Us proposa als altres troians i a tots el aqueus que deixeu les llustroses armes sobre la terra que nodreix a molts. I ell i Menelau, que Ares estima, lluitaran al bell mig, tots dos sols, per Hèlena i el conjunt de les seves riqueses, i qui dels dos venci i demostri que és el més fort prendrà els béns i la dona i s’ho endurà tot a la seva llar. I els altres immolarem víctimes per acordar un pacte fidedigne de bona amistat.»

Tals foren les seves paraules. I tots restaren quiets i en silenci.

.

Ilíada, III, 85-96
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

Ab tant, així un bort de la val dels felisteus, qui havia nom Goliàs, de Gech, lo qual havia VI colzos e I palm d’alt. Tenia un elm d’aram sobre son cap, era vestit de un esberch, qui era, de la part de fora, tot ple d’hams. Lo pes del seu qual era VMª sicles d’aram. E calsava unes hosses d’aram e un escut d’aram li cobria les espatlles e sos musclos. Lo fust de la sua llance era així gros com un fust de tixador, lo ferro de la llança pasava DC sicles. E son scuder anava devant.

E cridava devers la host dels fills de Ysrael e deye’ls:

—Per què sots venguts axí per combatra? Doncs, no sóm yo filisteu e vosaltres serfs de Saül? Alagits un homa de vosaltres qui·s combata ab mi, cors per cors. E, si ell ma vençs, nós serem servidors vostres, e si yo·l venç, vosaltres serets servidors nostres e servidors serets a nós.

E lo filisteu deya:

—Lliurats a mi un homa qui·s combata ab mi cors per cors.

E com Saül e tot lo poble de Ysrael hagueren oÿdes les peraules les filisteu, hagueren pahor.

.

Primer LLibre dels Reis, 17, 4 – 17,11
“Bíblia del segle XIV” (Manuscrit de la Bibliothèque Nationale de France, fons Colbert, esp. 5, any 1461)

.

.

De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat, de Gat. Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l’escuder.

Goliat es plantava allà al mig i cridava a les files d’Israel:

—Per què heu sortit a combatre? Jo sóc filisteu, però vosaltres només sou esclaus de Saül. Trieu-vos un home que baixi a lluitar amb mi! Si ell guanya i em mata, serem els vostres vassalls; però si guanyo jo i el mato, vosaltres sereu vassalls nostres i us haureu de sotmetre.

El filisteu afegia:

—Desafio les tropes d’Israel. Que vingui un dels vostres i lluitarem tots dos!

Quan Saül i tots els israelites sentien aquestes paraules del filisteu, quedaven esbalaïts de por.

.

Primer Llibre de Samuel, 17,4 – 17,11
Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

.

TirantJoanot Martorell, Martí Joan de Galba

Tirant lo Blanc

A cura de Martí de Riquer

Clàssics catalans Ariel, 1
Editorial Ariel. Barcelona, 1979
ISBN: 8434475022

.

.

Iliada en romanceGuillermo Serés

La traducción en Italia y en España durante el siglo XV

La «Ilíada en romance» y su contexto cultural.

Ediciones Universidad de Salamanca. Salamanca, 1997

ISBN: 9788474818727

.

.

La Iliada Montserrat RosHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

Biblia s XIVBíblia del segle XIV
Primer i segon llibres dels Reis

Corpus Biblicum Catalanicum, 6

Associació Bíblica Catalana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Barcelona, 2011
ISBN: 9788498833614

.

.

Biblia interconfessionalLa Bíblia
Traducció interconfessional

Associació Bíblica de Catalunya / Ed. Proa

Il·lustrada per Perico Pastor

Barcelona, 2012
ISBN: 9788475883380

.

.

.

.

.

.

«…com dues pomes de paradís…». La bellesa d’Helena a les «Històries Troianes» i la de Carmesina al «Tirant lo Blanc»

.

.

Molts són ja els estudis sobre les fonts literàries i els manlleus del Tirant lo Blanc. Entre ells aquí portem els provinents de les Històries Troyanes, de Guiu de Columpnes, traslladades al català per l’escrivent de la Cancelleria Reial, Jaume Conesa (s. XIV).

Si acarem els capítols CXVIII i CXIX del Tirant, on hi trobem la descripció de la bellesa de la princesa Carmesina, amb el Llibre VII de les Històries troianes, on s’hi descriu la bellesa d’Helena, es veu clarament que Joanot Martorell va abeurar-se clarament en la font de Guido delle Colonne. 

Hem numerat les coincidències en una i altra obra per a un millor acarament:

.

.

Tirant lo Blanc

.

Capítol CXVIII

Tirant

“Dient l’Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d’altra part contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís [1] que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir […]”

Capítol CXIX

“No penseu que en tota aquella missa la Infanta pogués acabar de dir ses hores, mirant a Tirant e a tots los seus molt ben vestits e abillats a la francesa. Com Tirant hagué molt bé contemplada la bellea singular de la Infanta, e lo seu enteniment discorregué fantasiant quantes dones e don­zelles ell en son record haver vistes, e dix que jamés havia vista ni esperava de veure una altra tal qui fos dotada de tants béns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en llinatge, en bellea, en gràcia, en riquea, acompanyada d’infinit saber, que més se mostrava angèlica que humana; e mirant la proporció que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natura [2] havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit [2] quant al general e molt menys en lo particular; car estava admirat dels seus cabells [3], qui de rossor [3] resplandien com si fossen madeixes d’or, los quals per eguals parts departien una clenxa de blancor de neu passant per mig del cap [4]; e estava admirat encara de les celles que paria fossen fetes [5] de pinzell llevades un poc en alt, no tenint molta negror d’espesura de pèls, mas estant [5] ab tota perfecció de natura; més estava admirat dels ulls, que pa­rien dues esteles redones relluints com a pedres precioses, no pas girant-los vigorosament, mas refrenats per [6] graciosos esguards, parien que  [6] portassen ab si ferma confiança; lo seu nas [7] era prim e afilat e no massa gran ni poc segons la llindesa de la cara [8], que era d’extrema blancor de roses [8] ab lliris mesclada [8]; los llavis [9] tenia vermells com a coral e les dents molt blanques [10], menudes e espesses que parien de crestall [11]. E estava més admirat de les mans [12], que eren d’extrema blan­cor [13] e carnudes que no s’hi mostrava os negú, ab los dits [14] llargs e afilats, les ungles [15] canonades e encarnades que mos­traven portar alquena, no tenint en res negun defalt de na­tura.

.

.

.

Històries troyanes

.

Les Histories Troyanes - Conesa

[…] E ab sobirà estudi Paris se atançà a Helena així com mils poch, cortesament guardant e endresant sa vista envers Helena. E diligentment fermant son esguart en ella e curosament contemplan sos membres de tanta ballesa hornats, meraveylà’s molt dels seus cabeyls [3] resplendents de gran rossor [3], los quals per aguals parts departia una clenxa de blancor de neu passant per mig del cap [4] e alcuns fils d’aur qui, devallants de cascuna part, los tanien detràs ligats sots certa ley e regla; dajús los quals cabeyls era lo front, axí blanch com let o neu, en lo qual naguna ruga no feya solch. Meraveylà’s encara, en las parts jusanes del front, aquellas ceyles que paria fossen fetes [5] per ma d’om, axí covinentment levades en alt, no havents nagrura de molta espessura de pèls, mas estans [5] per dreta masura, departien les circunstàncies dels huyls en major resplendor. Meraveylà’s encara de sos huyls qui ressemblaven raigs de II estels; les redoneses dels quals huyls axí com si fossen de ajustament fets artificiosament de pedres precioses, no pas girant-se vagorosament, mas reffrenants per esguarts [6] temprats, paria que [6] prometessen ferma constància de cor. Encar-es meraveylà de la línea retglada del seu nas [7], de meraveylosa ballea, qui la fas departent en dues eguals parts, nos baxava per molta larguea ne, levat per molta curtària, lo sobirà labii tirava en alt, aximateix ne per massa gruxa inflat se espampava per molta amplesa, ne los termens de les narils se acostaven per molta estretura, ne per examplament de molta obertura se manifestaven. Meraveylà’s encara de tota la ballea de la cara [8], de tanta resplendor de blancor [8] com a neu escampada, los mols de la qual cara paria que fossen roses mesclades ab [8] roses, com per naguna variació de temps aquella color de rosa nos mudàs se s’aflaquís.  Axí mateix, mesclada color de neu entre la cara e los labis [9], altra vegada paria que ressemblassen l’alba com esclareix o resplendeix a color de rosa, los quals labis, no ab molta primesa, podia hom veura que rabujassen dolços basars, mas, covinentment altajans, paria que covidassen a besaments dolços e plasents a aquells qu’ils guardaven. E aximateix se meraveylà de les dents [10] sues, blanques [10] com a vori e be posades per lur orde, que la una no sobrepujava l’altre, e l’orde de les quals les ginyives com a roses per línea abrassants, verament paria que fossen liris mesclats ab roses [8]. E axí era bell tot l’environament de la cara, quaix a resplendor de cristayl [11]. Encara se meraveylà del seu coll, redon com a colona, qui representava resplendor de neu, lo qual execat per I poc de grexesa, se mostrava blanc com a let. Aximateix mirava e contemplava les sues espatles, estants eguals per humil planesa, entre les quals era la esquena aytal  com se pertanyia, e de les quals I solch partia en mig qui cascun costat ajustava per redones prima. Mirava encara sos braços, per covinent gruxa esteses e demostrants dolços abrassaments; e les sues mans [12] qui per I poch de lavament son graces; e les extremitats de sos dits [14], anants per lur masura, mostraven les ungles [15] que parien vori; los quals braços, mans e dits resplendien axi com a blancor [13] de let. Encara mirava en Helena la egualtat dels pits, en la plenesa de les quals ses mamelles, axi com II pomes resplendents [1], natura havia compostes. E finalment, mirant e contemplant tota sa persona, la qual era de covinent altea e de molt noble egualtat, pença e enten que encara son de pus plasent forma e ballesa los membres amagats; com verament se cuyt e manifestament vege en la disposició e composició de sa perssona, que natura en alcuna cosa no y ha fallit [2]. (VII, 100-103)

.

.

.

Les Histories Troyanes - ConesaLes Històries Troyanes, de Guiu de Columpnes

Traduïdes al català en el XIVèn segle per

en Jacme Conesa

Biblioteca Catalana, dirigida i publicada per

R. Miquel y Planas. Barcelona, 1916

.

.

TirantJoanot Martorell, Martí Joan de Galba

Tirant lo Blanc

A cura de Martí de Riquer

Clàssics catalans Ariel, 1
Editorial Ariel. Barcelona, 1979
ISBN: 8434475022

.

.

.

.