Quignard i les nekuies

.

.

.

CHAPITRE XII

.

Héraklès, Admète, Dionysos, Orphée, Tirésias, Achille sont descendus aux Enfers et en sont revenus. A leur retour ils racontaient ce qu’ils y avaient vu. Ils racontaient comme ils pouvaient, avec des mots, les visages bouleversants qu’ils avaient rencontrés, la vieille lumière noire, toute l’ancienne tendresse. Jésus est descendu aux Enfers comme les autres héros. Mais on ne sait rien des Enfers de Jésus. C’est le seul héros qui n’a pas la force ou le courage de raconter aux vivants sa visite chez les morts.

Ariston fit remarquer aussi aux Grecs : « Quand Ulysse fut descendu chez ceux qui ne respi­raient plus, s’entretenant avec des ombres célè­bres et nombreuses, il ne désira pas voir leur reine. »

Pourquoi Ulysse ne voulut-il pas voir la Noc­turne?

Pourquoi Ulysse le Navigateur éprouva-t-il de la haine à rencontre de celle qu’aima avec tant de passion le chevalier Lancelot ?

Pourquoi Jésus ne voulut-il rien dire de ce qu’il avait vu chez les morts ?

Puis Dante prit le chemin d’Owein, de Tungdal, de Drychtelm, d’Enée, d’Ulysse, de Gilgamesh et il descendit à son tour.

.

Pascal Quignard
La barque silencieuse

.

.

Hèracles, Admet, Dionís, Orfeu, Tirèsias, descendiren a l’Hades i en retornaren. Al seu retorn contaren el que hi havien vist. Relataven tal com podien, amb paraules, les cares trasbalsadores que hi havien retrobat, la vella llum negra, tota l’antiga tendresa. Jesús va baixar als Inferns com els altres herois. Però no sabem res dels Inferns de Jesús. És l’únic heroi que no té ni la força ni el valor per explicar als vius la seva visita a l’estatge dels morts.

Aristó feu notar també als grecs: “Quan Ulisses va baixar a l’estatge dels que ja no respiraven, parlant amb ombres cèlebres i nombroses, no tingué el desig de veure la seva reina. “

Per què Ulisses no volgué veure la Nocturna?

Per què Jesús no va voler dir res del que havia vist entre els morts?

Perquè Ulisses el Navegant  va abominar de trobar-se amb aquella a qui amb tanta passió estimà Sir Lancelot?

Posteriorment Dant va emprendre el camí d’Owein, de Tungdal, de Drichtelm, d’Eneas, d’Ulisses, de Guilgameix i feu la seva davallada.

.

.

.

.

.

Pascal Quignard

La barque silencieuse
Dernier royaume, IV

Col. folio, 5.262
Gallimard. 2014
ISBN : 9782070437382

.

.

.

 

 

Giovanni Pascoli. La pala. El darrer viatge – I

.

.

.

I

.

LA PALA

.

I el timó al fogar penjà
a Ítaca l’Heroi navegant.

Fatigat arribava d’un errar terrenal,
cansat de cames, que havia acomplert
portant sobre l’ampla espatlla un rem.
Aquells cercava que no saben el mar
ni naus negres de proes roges,
i sense adobar amb sal tenen viandes.
I ja més llunes s’havien escolat
darrera isardes roques, cercant en va
la blava mar on banyar-hi la llum;
i feia molt que no sentia el cel
l’olor de sal, sinó l’olor del verd:
quan es creuà amb un altre vianant,
que digué; i el vent que udolà nocturn,
es debatia, al seu voltant, als cims,
com un ós en un fossat pregon caigut:

Home estranger, vers el rei vas? Oh! tardà!
Al rei, ja batut és al graner el gra.
Un déu envià aquest oratge, que bufa
avui encara, i ahir ventà la bolla.
Avui, oh tasca tardana, vana és la teva pala.

Digué; però el cor li reia tot de sobte
a l’Heroi que pensava en els mots
del mort, cec, del ceptre d’or.
Que és cec i hi veu, i tot ho sap per mort:
entre els alts àlbers i els salzes estèrils,
en la calitja, ell, beguda a la fossa
la sang, diu: Míser, tindràs pau
quan el rem amanós de la nau
te l’anomenin una ventadora de palla.
I ara, el cor, amb aquell pensament, li riu.

I diu: Home terrenal, hala! no és pala!
Però sia. Bé que ara plantar-la jo vull
a la compacta aridesa del sòl.
Tot té una fi. Odiat per un déu fa temps
jo volo fulla amb qui es rabegen els vents.

I l’altre encara a Odisseu parlava:
Qui ets i de quins homes? vingut
com, entre nosaltres? No ja per l’aire erm,
com algun dels cignes de coll larg,
sinó movent, un rere l’altre, els genolls.
Parla’m, i narra el que és ver sense falla.

.

Giovanni Pascoli
El darrer viatge
Poemes convivials
.

.

.

 

Giovanni Pascoli (San Mauro di Romagna, 1855 – Bologna, 1912)

.

.

.

.

I

.

LA PALA

.

Ed il timone al focolar sospese
in Itaca l’Eroe navigatore.
 
Stanco giungeva da un error terreno,
grave ai garretti, ch’egli avea compiuto
reggendo sopra il grande omero un remo.
Quelli cercava che non sanno il mare
né navi nere dalle rosse prore,
e non miste di sale hanno vivande.
E già più lune s’erano consunte
tra scabre rupi, nel cercare in vano
l’azzurro mare in cui tuffar la luce;
né da gran tempo più sentiva il cielo
l’odor di sale, ma l’odor di verde:
quando gli occorse un altro passeggero,
che disse; e il vento che ululò notturno,
si dibatteva, intorno loro, ai monti,
come orso in una fossa alta caduto:
 
Uomo straniero, al re tu muovi? Oh! tardo!
Al re, già mondo è nel granaio il grano.
Un dio mandò quest’alito, che soffia
anc’oggi, e ieri ventilò la lolla.
Oggi, o tarda opra, vana è la tua pala.
 
Disse; ma il cuore tutto rise accorto
all’Eroe che pensava le parole
del morto, cieco, dallo scettro d’oro.
Che cieco ei vede, e tutto sa pur morto:
tra gli alti pioppi e i salici infecondi,
nella caligo, egli, bevuto al botro
il sangue, disse: Misero, avrai pace
quando il ben fatto remo della nave
ti sia chiamato un distruttor di paglie.
Ed ora il cuore, a quel pensier, gli rise
 
E disse: Uomo terrestre, ala! non pala!
Ma sia. Ben ora qui fermarla io voglio
nella compatta aridità del suolo.
Un fine ha tutto. In ira a un dio da tempo
io volo foglia a cui s’adira il vento.
 
E l’altro ancora ad Odisseo parlava:
Chi, donde sei degli uomini? venuto
come, tra noi? Non già per l’aere brullo,
come alcuno dei cigni longicolli,
ma scambiando tra loro i due ginocchi.
Parlami, e narra senza giri il vero.
.
Giovanni Pascoli
L’ultimo viaggio
Poemi conviviali
.

.

.

.

 

 

L’Ulisses que troba la mare a l’Avern, de Carles Pi i Sunyer

.

… el buf del príncep Tirèsias se n’entra
casa de l’Hades endins, quan hagué declarat els oracles.
Jo vaig romandre alí, plantat, fins a tant que la mare
vingué i begué la sang fosca; i em va conèixer tot d’una …

… i llavors, el que és jo, vaig voler, debatent-ho en ma pensa,
prendre en mos braços el buf de la meva mare difunta.
Tres vegades m’hi llanço, que el cor d’abraçar-la em manava,
i tres vegades, d’entre les mans, com una ombra o un somni
se me’n volà, i la pena se’m feia en el pit més aguda.

Odissea, XI
Versió (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

Carles Pi i Sunyer (Barcelona, 29 de febrer de 1888 - Caracas, Veneçuela, 15 de març de 1971)

Quan Ulisses, portat pel vent de l’aventura
i els màgics arts de Circe, pot baixar a l’Avern,
a la regió glaçada, la del càstig etern,
dels qui foren retroba la culpa que perdura.

Una corrua d’ombres que gruen per la vida,
migrant-se deleroses pel negre glop de sang,
desencarnats per sempre del pobre cos de fang,
només en resta l’ànima, perduda, esporuguida.

Terra sense retorn, melangiosa i trista,
lividesa de somnis amb lluors d’ametista;
troba en la seva mare, ni el record de l’ahir.

Tres cops voluntariós abraçar-la voldria,
i tres cops d’entre els braços com una ombra fugia.
Que el destí dels mortals acaba amb el morir.
.

Carles Pi i Sunyer

La pregunta sense resposta

.

.

Carles Pi i Sunyer

Sonets. 1971

Terra Ferma. Patronat de Cultura del Centre Català de Caracas

Edició facsímil de la Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals

Barcelona, 1988

ISBN: 8476092164

.

.

“Ulisses a l’Argòlida” de Nicolau M. Rubió

.

.

Ulisses a l’Argòlida és una obra teatral escrita per Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1948, que no va publicar-se fins el 1962, en els Quaderns de Teatre de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, editats per Joaquim Horta, sota la direcció de Joan Oliver, edició de la que en mostrem la portada, obra de García Llort.

L’obra recrea el mite d’Orestes, situant Ulisses enmig de la mort d’Egist i de Clitemnestra, a la terra dels atrides.

Josep Mª Quintana, en la seva obra “Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891 – 1981: literatura i pensament”, pàgina 292, transcriu la nota prèvia que Rubió va inserir en el text manuscrit de 1948, que no va passar a l’edició de l’obra de l’any 1962:

.

.

.

“El teló s’alça, Ègist és viu. Això vol dir que ens trobem abans de la conversa olímpica del primer cant de l’Odissea, per la senzilla raó que, en aquella conversa, els déus (els quals no parlen de cap matricidi) donen per suposat que Orestes ja ha occit el seu padrastre. Per l’altre cap, la nostra visita d’Ulisses a Argos, s’ha de situar després de l’anada del rei d’Ítaca al camp dels Asfòdels; posat que, allí, el rei Agamemnó pregunta pel seu fill i Ulisses li respon que no sap res del diví Orestes. — Entre aquestes dues fites, doncs, caldrà cercar el temps en què tingué lloc la visita d’Ulisses a l’Argòlida. Com que la conversa de l’Olimp és coetània de la fi de l’amorosa captivitat de l’heroi odisseic a l’Illa de Calipso, serà entre la baixada a l’Infern i la sortida d’Ulisses de l’illa esmentada, que haurem de trobar el rastre que cerquem.  — L’interval resta ocupat, al text clàssic de l’Odissea, per la navegació fins a l’illa d’Eea; per la nit  que els odisseics hi romanen; pel dia i nit subsegüents, esmerçats amb Circè; Scil·la i Caribdis; per la vetllada tràgica i nit del desembarcament a l’illa del Sol; pel mes sencer que a l’illa acampen els expedicionaris, fins el jorn que “els déus vessen la dolça son damunt les parpelles” de l’heroi; pels sis dies que dura la impia menjada de la carn dels bous divins; per la horrible jornada del naufragi i de la pèrdua de la nau amb tots els companys d’Ulisses; i en fi pels nou dies més de viatge cap a l’illa de Calipso, on el Laèrtida romandrà empresonat en càrcer d’amor. Ara bé, podreu observar al nostre epìsodi que la visita d’Ulisses a la ciutat d’Argos dura poc. Atenea proposa al nostre heroi un problema i una tasca ben precisos: trencar el curs de la fatalitat que nia a la sang dels atrides. Per executar l’encàrrec, una nit és suficient. No cal ni imaginar que Ulisses desembarqués físicament a Nauplia, o bé a una cala ignota de la costa argòlida, ni que fes estada llarga terra endins. Desembarcament i visita s’han d’entendre com de natura màgica. Per què, llavors, la deessa no hauria aprofitat qualsevol de les nits de son, i de somni, del rei Ulisses, durant l’interval esmentat? Per què, concretament, no faríem coincidir el nostre episodi amb la son d’origen diví que sorprengué Ulisses a l’illa del sol? – Quan al destí immediat d’Orestes, en deixar Argos a la fi de l’obra, és cert que no tenim notícies que el jove Atrida seguís Ulisses – d’una manera física i actual almenys – ni al palau d’Alcinous ni al retorn a Ítaca. Però això no exclou que Orestes navegués, ni que pogués acompanyar el Laèrtida en el curs del viatge ulterior d’aquest, que Tirèsies havia predit. – Per acabar, direm que, segons totes les probabilitats, la forma literària que pogué prendre el nostre episodi a l’epos primitiu, no degué correspondre a la que avui gosa donar-li un escriptor llatí de la nostra mar d’Occident.”

.

.

.

.

 

Ezra Pound: El “Canto I” i l’Odissea

.

.

.

 

.

I

And then went down to the ship,

Set keel to breakers, forth on the godly sea, and

We set up mast and sail on that swart ship,

Ezra Pound (1885 – 1972)

Bore sheep aboard her, and our bodies also

Heavy with weeping, and winds from sternward

Bore us out onward with bellying canvas,

Circe’s this craft. the trim-coifed goddess.

Then sat we amidships, with jamming the tiller,

Thus with stretched sail, we went over sea till day’s end.

Sun to his slumber, shadows o’er all the ocean,

Came we then to the bounds of deepest water,

To Kimmerian lands , and peopled cities

Covered with close-webbed mist, unpierced ever

With glitter of sun-rays

Nor with stars stretched, nor looking back from heaven

Swartests night stretched over wretched men there.

The ocean flowing backward, came we then to the place

Aforesaid by Circe.

Here did they rites, Perimedes and Eurylochus,

And drawing sword from my hip

I dug the ell-square pitkin;

Poured we libations  unto each the dead,

First mead and then sweet wine, water mixed with white flour.

Then prayed I many a prayer to the sickly death’s-heads;

As set in Ithaca, sterile bulls of the best

For sacrifice, heaping the pyre with goods,

A sheep to Tiresias only, black and a bell-sheep.

Dark blood flowed in the fosse,

Souls out of Erebus, cadaverous dead, of brides

Of youths and of the old who had borne much;

Souls stained with recent tears, girls tender;

Men many, mauled with bronze lance heads,

Battle spoil, hearing yet dreory arms,

These many cowded about me; with shouting,

Pallor upon me, cried for my men for more beasts;

Slaughtered the herds, sheep slain of bronze:

Poured ointment, cried to the gods,

To Pluto the strong, and praised Proserpine;

Unsheathed the narrow sword,

I sat to keep off the impetuous impotent

dead,

Till I should hear Tiresias.

But first Elpenor came, our friend Elpenor;

Unburied, cast on the wide earth,

Limbs that we left in the house of Circe,

Unwept, unwrapped in sepulchre, since toils urged

other:

Pitiful spirit. And I cried in hurried speech:

«Elpenor, how art thou come to this dark coast?

«Cam’st thou afoot, outstripping seamen?»

And he in heavy speech:

«Ill fate and abundant wine. I slept in Circe’s ingle.

«Ging down the long ladder unguarded,

«I fell against the buttress,

«Shattered the nape-nerve, the soul sought Avernus.

«But thou, O King, I bid remember me, unwept, unburied,

«Heap up mine arms, be tomb by sea-bord, and inscribed:

«A man of no fortune, and with a name to come.

«And set my oar up, that I swung with my fellows»

And Anticlea came, whom I beat off, and then Tiresias Theban,

Holding his golden wand, knew me, and spoke first:

«A second time? why? man of ill star;

«Facing the sunless dead and this joyless region?

«Stand from the fosse, leave me my bloody bever

«For soothsay».

And I stepped back,

And he strong with the blood, said then: «Odysseus

«Shalt return through spiteful Neptune, over dark seas,

«Lose all companions». And then Anticlea came.

Lie quiet Divus. I mean, that is Andreas Divus,

In officina Wecheli, 1538, out of Homer.

And he sailed, by Sirens and thence onward and away

And unto Circe.

Venerandam,

In the Cretan’s phrase, with the golden crown, Aphrodite,

Cypri munimenta sortita est, mirthful, orichalchi, with golden

Girdles ans breast bands, thou with dark eyelids

Bearing the golden bough of Argicida. So that:

Ezra Pound.

A draft of XXX Cantos. I

.

.
.

.

.

Ezra Pound reads Canto 1

.

.

.