El plany de Briseida i el plany d’una torturada pels militars argentins. César Brie

.

.

.

Tot seguit Briseida, semblant a Afrodita d’or, quan va veure Pàtrocle destrossat pel bronze punxegut, el va abraçar i es va po­sar a gemegar fortament, mentre amb les mans s’esgarrapava els pits, el coll tendre i el bell rostre. I tot plorant, la dona semblant a les deesses deia: «Pàtrocle, la persona més grata per a mi, desgra­ciada, i per al meu cor, quan me’n vaig anar de la tenda, et vaig deixar viu i ara que hi torno, capdavanter de guerrers, et trobo mort. Així, a mi, una desgràcia em ve sempre darrere una altra desgràcia. El marit que em donaren el pare i la venerable mare, el vaig veure malmès pel bronze punxegut davant la ciutat, i també tres germans estimats, que va infantar la mare, tots van trobar el dia fatal. No, no em vas deixar plorar quan el ràpid Aquil·leu va matar el meu marit i va destruir la ciutat del divinal Mines, sinó que m’assegurares que em faries l’esposa legítima del divinal Aquil·leu, que em portaries amb les naus a Ftia i que celebraria el banquet de noces entre els mirmídons. Per això, ploro sense pa­rar la teva mort, tu, sempre tan dolç».

 Així va parlar plorant, i a continuació les dones sanglotaren, en aparença per Pàtrocle, però, de veritat, cadascuna per les seves pròpies penes.

Ilíada XIX, 276-303
Traducció de Joan Alberich i Mariné

.

.

.

.

Briseida era un altre personatge que m’interessava. És l’esclava d’Aquil·les, el qual havia arribat a la ciutat de la dona el dia de les seves noces, li havia matat el jove marit, els pares i els germans i aleshores s’havia enamorat d’ella. I aquella nit Briseida rentava del cos d’Aquil·les la sang de l’espós assassinat.

Sobre la pista de Briseida m’hi havia posat Christa Wolf, que en parla a Cassandra. Però ha estat de nou Simone Weil qui em suggerí una contraposició important. Quan Patrocle mor, Briseida el plora. Però en realitat, diu Weil, ella no està plorant pel guerrer occit, usa la mort de Patrocle per plorar per ella mateixa. Perquè l’única possibilitat concedida a un esclau per a mostrar el propi dolor és aquella de fingir de plorar pel dolor de l’amo. És l’únic moment en que Briseida pot plorar per la seva pròpia condició.

Això m’ha tornat a portar un altre cop a l’Amèrica llatina. És un testimoni, que havia usat en la primera versió del meu text –però l’he haguda de suprimir, ja que si no resultava un espectacle de cinc hores- d’una noia argentina arrestada i torturada a l’ESMA, l’Escola de Mecànica de l’Armada, a Buenos Aires, el més gran centre de detenció i tortura durant la dictadura. D’allí els segrestats sortien per anar directament als avions que procedirien a llençar-los al mar. La dona, que va sobreviure i ara treballa en el camp dels drets humans, explica com es va salvar perquè els botxins la feren treballar per a ells, ja que era molt ràpida a escriure a màquina, era una dactilògrafa. Però el dia en que la selecció nacional argentina guanya els mundials de futbol, el 1978, els seus torturadors se l’emporten, junt amb dos altres nois, a festejar pels carrers la victòria final contra Holanda 3 a 1. Estan en un cotxe descapotable i en un cert moment els militars obren la capota i ella veu tota aquella gent que festeja pel carrer, mentre dins d’ella i en el seu cos hi ha el dolor de qui ha estat torturat fins a pocs dies abans i sap be què està passant a l’ESMA i en els altres camps de concentració. Demana permís als militars per a treure el cap i comença a saludar la gent pels carrers, saluda i plora. Explica però que era molt perillós que els militars la veiéssin en aquell estat, podrien haverse posat nerviosos, sospitar. Aleshores, bromejant, els diu que està plorant per l’alegria. I la creuen.

La dona sap, talment com Briseida, que no li està permès de plorar per ella mateixa, sino que ha de fingir de provar l’emoció del torturador per poder finalment treure’s la pena de sobre, rentar-se aquell dolor, com es diria a Bolívia. Les llàgrimes són de fet la forma en que rentem el cor, ens rentem l’angoixa per conseguir respirar de nou. Briseida i aquesta dona són idèntiques, es diria que la mateixa cosa. En el text les esclaves expliquen: «No ploràvem per Patrocle mort, ploràvem per nosaltres, pel nostre propi destí d’esclaves, de presoneres de guerra. Cada una plorava el seu propi dolor». Naturalment no és una citació literal, el que recordo ara és la meva pròpia reescriptura, però aquest és el sentit de l’episodi d’Homer.

.

César Brie
Traducció (fragment) de “Riflessioni su un’Iliade andina” (5-12-2001)

.

.

[…] Briseide era un altro personaggio che mi interessava. È la schiava di Achille, il quale era arrivato alla città della donna il giorno delle sue nozze, aveva ucciso il giovane marito, i genitori e fratelli e poi si era innamorato di lei. E la notte Briseide lavava dal corpo di Achille il sangue dello sposo assassinato.

Sulla pista di Briseide mi aveva messo Christa Wolf, che ne parla in Cassandra. Ma è stata di nuovo Simone Weil a suggerirmi un con­fronto importante. Quando Patroclo muore, Briseide lo piange. Ma in realtà, dice la Weil, lei non sta piangendo per il guerriero ucciso, usa la morte di Patroclo per piangere su se stessa. Perché l’unica possibilità concessa a uno schiavo per mostrare il proprio dolore è quella di fingere di piangere per il dolore del padrone. È l’unico momento in cui Briseide può piangere per la sua stessa condizione. Ciò mi ha riportato ancora all’America Latina. C’è una testimonian­za, che avevo utilizzato nella prima versione del mio testo – poi l’ho dovuta togliere, altrimenti diventava uno spettacolo di cinque ore – di una ragazza argentina arrestata e torturata nell’ESMA, la Escuela de Mecànica de la Armada, a Buenos Aires, il più grande centro di detenzione e tortura durante la dittatura. Da lì i sequestrati usciva­no per andare direttamente negli aerei che li avrebbero scaricati in mare. La donna, che poi è sopravvissuta e oggi lavora nel campo dei diritti umani, racconta di come si è salvata perché i carnefici la fecero lavorare per loro, dato che era molto veloce a scrivere a mac­china, era una dattilografa. Ma il giorno in cui la nazionale Argentina vince i mondiali di calcio, nel 1978, lei viene portata dai suoi aguz­zini, insieme ad altri due ragazzi, a festeggiare per strada la vittoria della finale contro l’Olanda: 3 a 1. Sono in un’auto decappottabile e a un certo punto i militari aprono il tettuccio e lei vede tutta quella gente che festeggia per strada, mentre dentro di lei e nel suo corpo c’è il dolore di chi è stato torturato fino a pochi giorni prima e sa bene quello che accade all’ESMA e negli altri campi di concentramen­to. Chiede il permesso ai militari di sporgere la testa e comincia a salutare la gente per strada, saluta e piange. Racconta però che era molto pericoloso farsi vedere dai militari in quello stato, avrebbero potuto innervosirsi, sospettare. Allora scherzando dice loro che sta piangendo per la gioia. E questi ci credono.

César Brie

La donna sa, proprio come Briseide, che non le è concesso di pian­gere per se stessa, ma che deve fingere di provare l’emozione del­l’aguzzino per poter finalmente togliersi una pena di dosso, lavarsi quel dolore, come si direbbe in Bolivia. Le lacrime sono infatti la forma in cui ci laviamo il cuore, ci laviamo l’angoscia per riuscire a respirare di nuovo. Briseide e questa donna sono identiche, ci dico­no la stessa cosa. Nel testo le schiave spiegano: «Non piangevamo per Patroclo morto, piangevamo per noi, per il nostro destino di schiave, di prigioniere di guerra. Ognuna piangeva il proprio do­lore». Naturalmente non è una citazione letterale, io ricordo ormai solo la mia riscrittura, ma questo è il senso dell’episodio in Omero.

[…]

.

César Brie
Riflessioni su un’Iliade andina (5-12-2001)
Publicat a: César Brie. L’Iliade del Teatro de los Andes

.

.

 .

Cesar Brie nasce a Buenos Aires, dove si avvicina ancora ragazzo al mondo del tea­tro. A 18 anni è costretto a lasciare l’Ar­gentina e arriva in Italia con la Comuna Baires. Nel 1975 a Milano dà vita al Col­lettivo Tupac Amaru, impegnato nelle at­tività culturali di quartiere e in una ricerca teatrale che lo porterà a un’opera di rot­tura come A rincorrere il sole (1979). Dal 1981 al 1990 è in Danimarca insieme a Iben Nagel Rasmussen nel gruppo Farla e poi nell’Odin Teatret, come attore, autore e regista. Tra i titoli di questi anni Matrimonio con Dio (1982), Il paese di Nod (1986) e Talabot (1988, con la regia di Eugenio Barba). Di nuovo in Italia con Naira Gonzàlez, prepara il ritorno in America Fatina portando in scena// mare in tasca (1989) e Romeo e Giulietta (1991). Nel 1991 fonda in Bolivia il Teatro de Los Andes, una comunità teatrale internazionale con la quale ha creato spettacoli che partono dalla storia o dai clas­sici, ma calati profondamente nell’attualità: una serie di lavori esemplari destinati a girare il mondo, da Colon (1992) a Ubit in Bolivia (1994), da / sandali del tempo (1995) a L’Iliade (2000), da Dentro un sole giallo (2004) a Fragile (2005), da Otra vez Marcelo (2006) alla recente Odissea (2009). Con Titivillus ha pubblicato Dentro un sole giallo (2005).

.

.

 

[…] A l’esclau no li correspon pas, de ser fidel a la seva ciutat i als seus morts.

És quan pateix o mor un dels qui li ho han fet perdre tot , assolat la ciutat, massacrat els seus davant els ulls, és llavors que plora, l’esclau- ¿I per què? Només li són permesos llavors els plors. Fins imposats. I, en la servitud, ¿que no són sempre a punt de fluir, les llàgrimes, a la que poden fer-ho impunement?

Digué ella plorant, i gemegaren les dones,
Amb el pretext de Patrocle, cadascuna de les seves angoixes.

En cap cas l’esclau no té llicència per a expressar res, tret del que pugui complaure l’amo. És per això que, si en una vida tan trista, cap sentiment pot apuntar i animar-lo un poc, només pot ser l’amor per l’amo; al do d’estimar, tot altre camí li és barrat. Així com, al cavall junyit, els braços del carro, les regnes, el mos, li barren tots els camins fora d’un. […]

Simone Weil (París, 1909 – Ashford (Anglaterra), 1943)

 […]

 

Sinone Weil
La Ilíada o el poema de la força
Traducció al català publicada pel web traduccionssimoneweil.cat

.

.

.

.

.

César Brie

L’Iliade del Teatro de los Andes
A cura de Fernando Marchiori
Traduzzioni di Silvia Raccampo

Teatrino di Fondi / Titivillus Mostre Editoria. Corazzano (Pisa), 2010
ISBN: 9788872182987

.

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

Simone Weil. Escrits sobre la guerra.

Traducció d’Anna Berenguer Català i Isabel Ortega Rion

Col·lecció Textures, nº 4

Edicions Bromera. Alzira, 1997

ISBN: 9788476602973

.

.

.