Escamandre persegueix Aquil·les, a Barcelona, Rambla avall, la Mercè de 1880.

 

El dia 28 de setembre de 1880, el Diari Català publicava el cinquè lliurament d’unes cròniques titulades “Correspondencias d’un foraster” en la que un tal “Cosme Gras”, és a dir, un redactor sota pseudònim (com era costum habitual en el periodisme de l’època), dirigia unes suposades cartes a un amic seu, en Nofre, en les quals relata amb to crític i sorneguer l’ambient de la ciutat de Barcelona durant les festes de la Mercè, des dels seus preparatius (la primera crònica la publica el 19 de setembre) fins a la seva més o menys accidentada celebració.

 

Desconeixem qui pot haver-hi darrera el referit pseudònim de Cosme Gras, però cal tenir en compte que la redacció del Diari Català estava formada, bàsicament per en Valentí Almirall, que n’era el director, en Conrad Roure, en Leandre Pons i Dalmau, n’Antoni Feliu i Codina i en Joan Molas i Cases.

 

Als efectes que aquí volem ressaltar, cal recordar que el Diari Català, l’any anterior a la publicació de les citades cròniques, havia publicat, en fullets, la traducció de la Ilíada a càrrec d’en Conrad Roure.

 

Doncs bé, en el referit lliurament de les “Correspondencias d’un foraster”, Cosme Gras fa referència a l’aiguat que va caure a Barcelona el dia de la Mercè, el 26 de setembre, i comenta amb l’humor propi de l’època, que avui ens pot semblar un xic infantil i amb alguns tocs de “xaronisme”, els estralls que va causar la tempesta als guarniments colocats a la Rambla. Per a il·lustrar-ho recorre a la comparació grotesca amb l’episodi del Cant XXI de la Ilíada, en el que es produeix la baralla entre el riu Escamandre (o Xantos) i Aquil·les.

 

Anem a la crònica:

 

 

CORRESPONDENCIAS D’UN FORASTER

 

V

Barcelona 27 de Setembre.

 

Lo que es ahir, amich Nofre, ’l cel nos va regalar aigua pe’l pare y per la mare; ab un espetech de llamps y trons, que, qualsevol hauria dit que ’l Drach y la Patum se’n habían pujat al cel ab cos y ánima á treure las sevas habilitats.

 

Per cada cantó de la Rambla hi passavan mes d’un parell de molas d’aigua. L’ efecte era tan nou, que si la Comissió d’ eminencias no s’ hagués vist enganyada per las senyals negativas dels ulls de poll, podia haberho anunciat en aquell programa que ab tot y esser tan espayós no hi va capiguer l’espressar que las festas eran de Barcelona.

 

Va haberhi un moment en que ’l xáfech era una cosa sorprendenta. La Rambla, neta (de gent); las barracas de fira, plenas de goteras; las glassas dels archs, esllanguidas com un drap de cuyna al cap de la setmana; los gerros de cartró posats al peu dels grupos de pals, inclinantse com si caiguessen en basca al trobarse en aquella soletat sobtada; las encesas rosas de paper, posadas en los archs perqué la duresa del ferro d’ aquestos quedés moralment dissimulada per la tendresa de las flors, anavan esgroguehintse y emblanquintse. cóm si ab la desfeta tempestat s apoderés d’ ellas lo pavorós espant.

 

La gent ficada per las escaletas contemplant aquellas rieradas que balxavan aceras avall, esclamava: — ¡Que vindrà la riera d’en Malla!

 

¡Quina alegria vaig tenir! M’ afigurava que veuria en acció aquella escena culminant de l’ Iliada, en que ’l riu Xanto persegueix á Aquiles pera allunyarlo dels Troyans. Com tinch l’ imaginació sempre disposada á exaltarse, ja ’m feya cárrech de lo que succehiria. Un individuo de la Comissió de las espléndidas festas representant Aquiles, corrent Rambla avall al darrera dels forasters (representació dels Troyans) esbarats y mullats com uns peixos, buscant refugi en las entradas. La riera d’en Malla, com en lo poema homérich lo caudalós Xanto, encalsant amenassadora al Aquiles de fira, mes cremat que un cabo de realistas per la persecució de la corrent que ab la seva impetuositat se’n enduya turbulosament lo fustam emblanquinat de las barracas-pasteras.

 

Tot això veya la meva fantasía y casi be estaba determinat, á pesar de la pluja, á arribarme fins à ca la Ciutat y dir als moderns Fivallers: «Mercés á vosaltres, á quí la celebració de las creus que teniu rebudas, no us han deixat temps pera ocuparvos del espedient de la riera de en Malla; mercés á vosaltres anem á gosar de un espectacle que ’l mes gran dels poetas del mon ha tramés à la nostra etat y passarà á las venideras. Mercés á vosaltres, los forasters rebran aquesta sublime emoció. Los vostres noms, inclits consellers, y ’ls de la Comissió digna de vosaltres, que heu designat perque ‘ns obsequiés tant faustuosament com ho fá, passaran à la posteritat, com las faldillas de la Patum, que per lo brutas y esqueixadas se deuhen recordar del megateri y dels constructors de l’ arca de la aliança.»

 

Pero aquell tarrabastall d’ aygua va anar mimvant, lo cel s’ aclarí altra vegada y la rierada s’ abaixá després d’ haberme posat la mel á la boca. La festa nacional anunciada, los toros, s’ hagué de suspendre, y s’ anuncià per avuy, perque fora poch digne d’ aquest sigle de civilisació passarse una festa espanyola sense aquesta diversió, que no n hi ha d igual desde l’ época dels circos romans fins á las modernas lluitas africanas.

 

Las carreras de burros y velocípedos que habían de ferse avuy á la tarde, no han tingut lloc. Dos ó tres burros y un parell de velocípedos han comparegut al siti anunciat, però ningú ha anat à organisarlos y se ´n han entornat. La Comissió ha fet divinament en treure ´ls burros de las festas; perquè si l’ objecte era que ´ls forasters nos convencessem de que á Barcelona hi ha burros, prou que ho sabem. Llegint los programas anunciadors (tota vegada que en ells s’ hi anuncian las carreras) tothom se ‘n fa cárrech, y no hi ha necessitat d’ exibirne mes.

 

Lo que es per carreras de sabis, de segur que hi hauria hagut mes falta de personal que no pas per las de burros.

 

Avuy m’ he convensut de la noblesa del Drach. Los homes que ’l portan han volgut entrar en una taberna; pero la bestia no s ha volgut degradar y s’ ha quedat devant de la porta de panxa á terra.

 

Per demà hi ha anunciat lo torneig: de manera que al últim los carreters haurán fet lliga ab la Comissió dels Notables. Si no se suspen es probable que te ’n parle en la carta próxima.

 

Los tenders de la Rambla que tenen las barracas d’ esquena, s’ han alegrat molt de la pluja d’ ahir, y están per fer rogativas perqué ’s repeteixi diàriament; lo motiu es, que ’ls venedors de las barracas, sembla que fan en ellas tot lo que tenen de fer, y ’ls nassos dels que s’están á las tendas de prop n’ heuent esment.

 

Fins un altra.

 

COSME GRAS

  

 

Vegem ara breument l’episodi de “Xanto” (Xantos o Escamandre) i Aquil·les a la traducció de Conrad Roure de la Ilíada:

… Sens dupte [Aquiles] hauria encara ocasionat nombrosas víctimas, si Xanto airat, prenent la figura d’un héroe, no li hagués fet sentir, desde l’ fons de un remolí, aquestas paraulas amenassadoras:

 

«¡Oh Aquiles! Tu aventatjas als demés mortals tant en iniquitat com en valentia, y per altra part los mateixos deus te protegeixen. Si ‘l fill de Saturno ‘l permet que extermines á tots los fills de Dardanos persegueixlos fora del meu seno, y realisa tas grans accions en la plana. La meva corrent tant transparenta, está plena de cadávres, y no puch abocar á la mar divina las mevas aigas detingudas pel morts; y tu continuas donant terribles colps; créume donchs, amaina la matansa, perque sino ¡oh capdill dels guerrers! m’ omplas d’estupor.»

 

Aquiles li respon en aquestos termes:

 

«Tos desitjos ¡oh Escamandro! s’ cumplirán; pero no deixaré pas de matar orgullosos Troyans sense haber lograt tancarlos dintre de sas murallas, y sense haber combatut ab Héctor: es precís que ‘m vence o que caigue baix los meus colps.»

 

Diu això; després, semblable á una divinitat funesta, ‘s tira contra ‘ls Troyans. Allavors lo riu ‘s dirigeix á Febo.

 

«¡Ay! no ‘t recordas dels avisos del fill de Saturno, que t’ ha prescrit que permaneixeses entre ‘ls Troyans y qeu ‘ls defengues fins á las últimas clarors del dia, fins que ‘ls camps se cubrissen de tenebras.»

 

Quan diu aquestas paraulas , Aquiles pren ánim desde la ribera y ‘s tira en mitj de la corrent. Lo riu de sopte s’infla ab furia; la seva corrent se conmou y borbolla; sosmou los nombrosos cadávres amontonats en son fons per los brassos del fill de Peleo y bramant com un toro, ‘ls rebat demunt la terra. Al mateix temps salva als que repiran encara y ‘ls amaga o bé sota sas aigas cristallinas, ó sota ‘ls seus remolins inmensos, mentres que al voltant del héroe hi dirigeis onadas terribles que empenyan y apretan lo seu escut. L’ héroe no pot mantenirse ferm demunt de sas camas; s’agafa a las brancas d’un solm gros y frondós. L’arbre esquerda ‘l marge desarrelant-se, s’abaixa conté la corrent ab sas brancas nombrosas y serveix de pont al fill de Peleo, que tot seguit, no sens haber esperimentat temor, salta fora de la corrent del riu y fuig per la plana ab tota la pressa que li permeten sos peus llaugers. Pero la gran divinitat, lluny d’abandonarlo, dirigeix contra ell onadas  turbulentas y l’ obliga á parar de combatre, lliurant de la ruina als Troyans.

 

Aquiles fa salts tan llargs com los trets de una llansa: de la mateixa manera que ‘l vol de l’ áliga d’alas negras, de l’ áliga cassadora la mes forta y la mes llaugera de las aus. Demun de son pit lo bronzo fá un ressó espantós. Fugint se gira: pero ‘l riu, ab gran estrépit no deixa de perseguirlo. Aixís com un hortelá que volent conduir l’ aiga d’ un fondo manantial, á travers de las plantas d’ un hort, ab la seva aixada ha tret tots los obstacles de la reguera, y al moment veu que s’ escorre l’ aiga murmurant dolsament, sorollant los palets y traspassantlos per ella mateixa, perque la pendent es rápìda, aixis mateix, á pesar de la seva llaugeresa, Aquiles se veu continuament alcansat per l’ aiga del riu, perque la forsa dels deus aventatja á la dels homes. Tantas vegadas com l’héroe’s detura pera plantar cara á Xanto y convéncer ‘s de si ‘ls deus inmortals que habitan en l’ ample cel están tots decidits á perseguirlo, altres tants la grossa onada del riu, descendent de Júpiter, s’infla prop de las sevas espatllas. Allavors, ab lo cor plé de tristesa, l’ héroe s’ escapa fent un altre salt; mes l’ ona victoriosa de las camas d’ ell, segueix las sevas voltas, l’apressa y dessota dels seus peus li escarba la terra. …

 

Ilíada. Poema en XXIV cants d’Homero

Traduhit en prosa catalama per Conrat Roure

Cap. XXI, págs 280-281.

Estampa de Leopoldo Domenech

Barcelona, 1879