Arxius

Posts Tagged ‘Wilhelm Nestle’

Jaume Cabré i Homer. Jo confesso.

.

.

Fa un temps, Jaume Cabré dissertava a la Universitat Oberta de Catalunya sobre literatura i cinema, sota el títol Una imatge val per mil paraules. La primera part de la seva exposició la va anomenar “Al voltant d’Homer”.

.

Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 30 d’abril de 1947)

[…] l’encàrrec que m’ha fet la universitat és de parlar de noves formes de creació literària. L’encàrrec és temerari perquè jo no en sé, no sóc profeta i no sé què passarà. Per tant, el que intentaré serà navegar, com pertoca en aquesta universitat, mirar de fer-ho amb elegància i procurar que entre tots no perdem el temps. Penseu que aquí, a la universitat més moderna de Catalunya, la UOC, m’agradaria deixar clar que parteixo de la base per parlar del futur que per a mi una obra moderna, actual i viva és l’obra d’Homer, la Ilíada i l’Odissea. Són obres, si les agafem en un sol sac, sobretot més l’Odissea que la Ilíada, que narren en tercera persona, que passen després a la primera persona, que fan flashbacks, que comencen al mig sense avisar i el lector es troba dins d’una història que se suposa que ja la sap i si no ja s’hi enganxarà, de cop tiren enrere i fan una sèrie de virtuosismes i d’el·lipsis narratives impressionants. Però el lector ho va entenent tot perquè són obres que, al capdavall, estan plenes d’elements argumentats de gran imaginació. No he entrat, per raons de prudència, en qüestions estilístiques, perquè no conec tant el grec com per poder fer-ho. M’he hagut de basar per a la seva lectura en les traduccions de la Ilíada de Balasch i l’Odissea de Riba. Però considero que ens trobem amb aquestes obres davant d’una modernitat absoluta. I això ho dic una mica per provocar però ho dic sentint-ho. Penseu que la creació literària, perquè és d’això del que parlarem, en el fons és més vella que Homer. Sabeu quin va ser el primer poema de la humanitat? El primer poema de la humanitat segurament va néixer amb el llenguatge, i és un moment històric perquè ara el recitaré. Un home o una dona prehistòrica surt de la cova a la matinada, veu la sortida del sol i diu “Oh”; aquest és el primer poema. És l’expressió lingüística d’un estat d’ànim per una raó externa o interna.

[…]

.

Ve molt a tomb, aquests dies, revisar aquestes paraules de Jaume Cabré, amb motiu de la publicació del seu Jo confesso.

Doncs bé, les característiques que Cabré, en el text abans transcrit (i que nosaltres hem subratllat), atribueix a la Ilíada i l’Odissea, són també predicables del seu Jo confesso, obra que narra en tercera persona, que passa després a la primera persona, que fa flashbacks, que comença  al mig sense avisar i el lector es troba dins d’una història que se suposa que ja la sap i si no ja s’hi enganxarà, de cop tira enrere i fa una sèrie de virtuosismes i d’el·lipsis narratives impressionants.

.

A Jo confesso, Cabré fa aclucades d’ull a diverses obres literàries. I també hi podem trobar fins i tot l’ús de símils, a l’homèrica manera:

.

“Agafà la capseta amb les mans, amb molt de compte, com el nen que tragina el niu que ha furtat de l’arbre per poder ensenyar-ne a la mare els ous verdencs o els desemparats pollets que jo peixaré, mare, que no pateixis que els donaré moltes formigues.” (pàg. 42).

.

I, per no moure’ns de l’àmbit de les referències de Cabré, en el Jo confesso, a la cultura grega clàssica, podem esmentar que el protagonista o subjecte principal de la novel·la, l’Adrià Ardèvol, admira profundament la Griechische Geistesgeschichte, la Història de l’esperit grec, de Wilhelm Nestle, que fa un temps esmentàvem aquí:

.

“L’Adrià estava pensant que li agradaria ser capaç d’escriure una cosa semblant a la Griechische Geistesgeschichte. Aquell era un possible model de futur; pensar i escriure com Nestle.” (pàg. 344)

.

“Va voler rellegir Nestle però no podia. Encara que el viatge d’Eurípides desde la retòrica fins a la veritat l’havia emocionat en la primera lectura, ara no li deia res. Eurípides era la Sara. En una cosa l’encertava, Eurípides: la raó humana no pot vèncer les potències irracionals de l’emotivitat anímica. No puc estudiar, no puc reflexionar. He de plorar. Bernat, vine.” (pàg. 351)

.

—He decidit continuar la carrera a Tübingen.

—A Alemanya? Que no estàs bé, aquí?

—Vull rebre classes de Wilhelm Nestle-

…….Per ser precisos, jo no tenia ni idea de si Nestle encara impartia classes a Tübingen. En rigor no sabia ni si era viu. De fet, en el moment en que parlàvem feia una mica més de vuit anys que era mort. I sí: va impartir classes a Tübingen, i per això jo havia decidit que volia estudiar a Tübingen.” (pàg. 357)

.

.

Jaume Cabré

Jo confesso

A tot vent, 559

Raval Edicions S.L.U., Proa. Barcelona, setembre del 2011

ISBN: 9788475882536

.

.

La religió homèrica segons Wilhelm Nestle

.

.

Wilhelm Nestle, en la seva obra Griechische Geistesgeschichte (Von Homer bis Lukian), traduïda al castellà per Manuel Sacristàn com a “Historia del Espíritu Griego” ofereix un recorregut des de la religió lluminosa d’Homer, en la que no hi ha temor a la mort ni als déus, fins a la sàtira de Llucià. ¿Per què els grecs van abandonar els mites i les creences tradicionals per mirar el món sota una nova llum, la de la raó? ¿Quins són els límits de la fe i quins els de la ciència? Sens presenta la lluita entre el mite i el logos en el marc de la Grècia clàssica, podent observar el desenvolupament, i l’equilibri, d’aquest esperit que va «des de la minoria d’edat dominada per les autoritats religioses fins a la investigació i el pensament lliures i independents».

Als inicis de l’obra, al parlar d’Homer, entre altres aspectes, ressalta que:

.

.

.

… En el tiempo en que se originaron los poemas homéricos (entre el 900 y el 700 a. C.), los griegos habían superado, ya hacía tiempo, las fases primitivas de la religión, las cuales se mantienen como restos en el culto —la parte más conservadora de todas las religiones—, como una especie de fósiles religiosos, hasta bien entrados los tiempos históricos. En Homero no se encuentra ya rasgo alguno de fetichismo, que nos aparece en cambio aún en la cultura minoica cretense, con la adoración del hacha de dos filos, la labris, y en el laberinto que recibe su nombre del de esa arma. También ha desaparecido completamente de él el totemismo, el culto a los animales, el cual no resuena ya sino como un eco en los calificativos de las divinidades, como «bôpis», de ojos de ternera, o «glaukôpis», de ojos de lechuza, y en ocasionales transformaciones o metamorfosis de los dioses en animales. Hasta el culto de los árboles —que se sostiene a través de todo el periodo histórico desde el santuario de Dodona, en el que Zeus vivía originariamente «en el tronco de una encina»—, se encuentra suprimido en la Ilíada (15, 233 y s.), y no se manifiesta en la Odisea (14, 328; 19, 297) más que en la forma de impartirse el oráculo. Lo más importante es, empero, que no queda nada de la antigua veneración de las divinidades ctónicas o subterráneas, y ni siquiera de la «Madre Tierra»; las demónicas fuerzas de las tinieblas han sido desterradas al Hades, y hasta las mismas erinis se presentan como guardianas de la ley natural (Il, 19, 418). El culto de las almas y de los muertos, aún operceptible en la Orestíada de Esquilo, se nos presenta aquí en pocos restos: en el ritual sacrificial tributado al cadáver de Patroclo (Il., 23) y en el conjuro de los muertos en la Nekya (Od., 11). La Ilíada no conoce magia alguna; la Odisea, que tiene más en cuenta las capas sociales inferiores y su fe, cita una vez la operación mágica de acallar a la sangre (19, 457). También los ritos de purificación, muy difundidos entre el pueblo, se presentan en último plano (Il., 1, 313 ss.; Od., 22, 490 ss.). Del mismo modo carece la religión homérica de todo rasgo místico y entusiástico. No hay en ella temor a los dioses. El hombre homérico se yergue, libre y enhiesto, como el griego en general, frente a sus dioses, lo cual se expresa en la actitud de oración: de pie, con las palmas hacia arriba y los brazos levantados hacia el cielo. La misma libertad frente a las potencias inferiores: no hay miedo a los fantasmas ni miedo a la muerte. Las «testas sin fuerzas de los muertos» se encuentran abajo, en el Hades, y no pueden hacer nada contra los vivos. Ni el muerto por violencia, el asesinado, molesta a los supervivientes con la exigencia de vengar su derramada sangre. La venganza de la sangre puede comprarse con dinero purgatorio o mediante destierro voluntario. Esta rotunda separación entre el mundo de los vivos y el de los muertos está en conexión con una modificación de las costumbres funerarias, esto es, con la sustitución de la inhumación por la incineración, la cual fue entonces proyectada sobre la edad antigua. La muerte misma se concibe como un fenómeno natural, parecido al sueño, del cual es hermana. En el otro mundo no hay infierno aterrador ni atractiva y feliz existencia en un cielo. Pues el «Elisio» o las islas de los Bienaventurados no son sino regiones reservadas a especiales favoritos de los dioses, del mismo modo que en el Hades no sufren castigo más que excepcionales criminales que han ofendido a los dioses por crímenes extraordinarios.

.

.

.

.

Wilhelm Nestle. Historia del Espíritu griegoWilhelm Nestle. Historia del Espíritu griego.

Traducción de Manuel Sacristán.

Ariel Filosofía, 5.

Ed. Ariel. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788434488489

.

.

.