ASFÒDELS.03 – Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle; … VICTOR HUGO (Booz endormi)

I Boaz menjà i begué i tenia el cor alegre,
i va venir-se’n a jeure a un cap de la rima.
I ella venia d’esmunyedissa i el destapava
dels peus i s’hi colgava.

Llibre de Rut
Versió de Carles Riba (1918)

 

Mira’t Rut desvetllada: sabré donar paraules
a aquella dona pobra, d’una nació oprimida,
que va fer de l’exili una terra natal?

Ruth desvetllada
(Homenatge a Maria Mercè Marçal)
Carles Torner

.

BOOZ ADORMIT

[…]

Dementre somiava, vingué i restà arraulida,
pit nu, prop de Booz. la moabita Rut,
esperant no se sap quin raig inconegut,
quan arribés la llum de l’alba deixondida.

Booz no la sabia allí, ran del seu llit,
tampoc sabia Rut què cosa Déu volia.
De les tofes d’asfòdel un fresc perfum sorgia;
flotaven damunt Gàlgala els bleixos de la nit.

Una ombra nupcial vestí la nit de gala;
hi voleiaven àngels obscurament potser,
car dins d’aquella nit, a moments, hom veié
alguna cosa blava que s’assemblava a una ala.

La respiració de Booz adormit,
es barrejava al so de l’aigua entre la molsa.
Era en el temps de l’any que la natura és dolça
perquè dalt les carenes els lliris han florit.

Rut pensa i dorm Booz; l’herba és negra com l’eura;
l’esquella dels ramats palpita vagament;
una immensa bondat vessa del firmament;
és l’hora assossegada en què el lleó s’abeura.

Ur i Jerimadet eren sense traüt;
esmaltaven el cel profund astres sens nombre;
clar i fi el creixent enmig d’aquestes flors de l’ombra
brillava a l’occident, i es preguntava Rut,

immòbil, entre vels mig obrint. ses parpelles,
quin déu, quin segador de l’eternal estiu,
tot anant-se’n, llençà, oblidadís i altiu,
aquesta falç d’argent al camp de les estrelles.

[TEXT COMPLET A: El Sentit de la Paraula]

Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins La Légende des siècles(1859).

«Booz adormit. El millor poema de Víctor Hugo traduït per primera vegada al català (X. O. Trad. [= Xavier Benguerel i Joan Oliver])», Germanor(Santiago de Xile), núm. 451 (nov. 1940), p. 31

Marc Chagall
Ruth au pied de Booz (1960)

.

BOOZ ENDORMI

[…]

Pendant qu’il sommeillait, Ruth, une moabite,
S’était couchée aux pieds de Booz, le sein nu,
Espérant on ne sait quel rayon inconnu,
Quand viendrait du réveil la lumière subite.

Booz ne savait point qu’une femme était là.
Et Ruth ne savait point ce que Dieu voulait d’elle.
Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle ;
Les souffles de la nuit flottaient sur Galgala. 

L’ombre était nuptiale, auguste et solennelle ;
Les anges y volaient sans doute obscurément.
Car on voyait passer dans la nuit, par moment,
Quelque chose de bleu qui paraissait une aile.

La respiration de Booz qui dormait,
Se mêlait au bruit sourd des ruisseaux sur la mousse.
On était dans le mois où la nature est douce,
Les collines ayant des lys sur leur sommet.

Ruth songeait et Booz dormait ; l’herbe était noire ;
Les grelots des troupeaux palpitaient vaguement ;
Une immense bonté tombait du firmament ;
C’était l’heure tranquille où les lions vont boire.

Tout reposait dans Ur et dans Jérimadeth ;
Les astres émaillaient le ciel profond et sombre ;
Le croissant fin et clair parmi ces fleurs de l’ombre
Brillait à l’occident, et Ruth se demandait,

Immobile, ouvrant l’œil à moitié sous ses voiles,
Quel dieu, quel moissonneur de l’éternel été,
Avait, en s’en allant, négligemment jeté
Cette faucille d’or dans le champ des étoiles.

[TEXT COMPLET A: El Sentit de la Paraula]

Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins La Légende des siècles(1859).

[…]

«Victor Hugo, el poeta religiós més gran del segle XIX i l’orfebre més precís en les seves fórmules teològiques en poesia». Aquest judici l’ha expressat el teòleg dominicà Jean-Pierre Jossua, un estudiós profund del sentit teològic que sol trobar-se en les grans obres literàries. Doncs bé, aquest V. Hugo és el de Booz endormi. Penso que el secret més significatiu i per tant interpretatiu del poema és clos en el v. 67: «Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle». D’unes tofes o mates d’asfòdels, de gamó, porrassa o cebollí amb paraules més populars, i albó com un sinònim entre les deu o dotze variants mediterrànies d’aquesta liliàcia. Flor que enamora: «Qui sap si l’aubó, aquell lliri blanc tan bonic com abundós i de tan bon auguri que diuen per allí que fa dir als pagesos ‘any d’aubons any de gabaions’, li posà a la ploma lo càntic», és a dir, a Ramon Llull un versicle del Libre de Amich e Amat, com ho veu Jacint Verdaguer. Diguem-ne alguna cosa puix aquesta planta amaga sorpreses botàniques que no ens faran cap nosa de saber-les. Al v. 67 hi ha el nom «asphodèle», ,asfòdel’. És el cultisme de ,gamó’ i de ,porrassa’ (,porrassí’) i ,albó’, (,aubó’), etc. Aquest etcètera té importància perquè som davant d’una madeixa de mots entrecreuats que exposo molt breument. En el món botànic trobem entre les liliàcies l’Asphodelus fistulosus i l’Asphodelus albus i també l’Allium pyrenaicum que no s’assembla pas als asfòdels; i encara un altre creuament de gènere, ara una planta umbel·lífera amb el nom ,api reial’, segurament Apium graveolens, ,api bord’. El cas és que tenim dues plantes per una banda i una per l’altra i nominades en català popular sense gaire exactitud i segons llocs diferents del territori com a ,gamó’ i ,porrassa’, peró també ,albó’ (són els tres mots més generals). Tanmateix i d’acord fins i tot amb els testimo- nis escrits antics, ,gamó’ és la paraula dominant referida a la mata, al conjunt de la planta, mentre que ,albó’ sol ésser restringida a la tija —així ja ho feia Plini— o porra (tot i que també ha passat a la planta en general). Una darrera observació: l’Asphodelus albus és conegut també com l’,albó de muntanya’. I una menudalla: sembla ser que en francès ,asphodèle’ és més aviat nom comú i aquí, en canvi, un cultisme.

[…]

Cercar la imatge de l’home real és trobar-la i assumir-la en el dolor del Mal absolut que escriví Kant. En la del Mal banalitzat que ens ha descobert Hannah Arendt. També en la tenaç, immoridora esperança en un demà d’alba transparent, amb les excepcions incloses. És la imatge de l’amor, si ja no la romàntica, sí l’agosarada que modifica la tradició. Fitem-la en el poema de Victor Hugo. Descobrim-la en la gosadia que gastà com a poeta en capgirar, ja ho hem remarcat, el sentit tradicional, el tòpic literari dels asfòdels. Era un vegetal simbòlic del món dels morts i ell el planta olorós en la nit de l’amor. Booz no sabia res d’una dona als seus peus, ella desconeixia els designis divins, però a l’aire fresc de la nit de Galgala surava la flaire dels asfòdels. I el vers immediat confirma el capgirament de la significació donada a aquesta herbàcia de flors blanques o rosades: «l’ombre était nuptiale, auguste et solennelle». Però ens diu més amb el seu poema. Considerem que es troba en el segon bloc de vuit de la Légende des siècles, el qual ve a ser una primera visió històrica que va d’Eva a Jesús. El nostre n’és el sisè. Tanmateix prescindeixo de llegir-lo entre els altres per fixar-me més en uns mots centrals del prefaci a tot el llibre. Hi escriu Hugo el seu propòsit: «faire apparaître dans une sorte de miroir sombre et claire […] cette grande figure une et multiple, lugubre et rayonnante, fatale et sacré, l’Homme». Booz endormi reflecteix, de l’Home, la figura «rayonnante et sacré».

[…]

Joan Requesens i Piquer
BOOZ, NOEMÍ, RUT
Poemes i comentaris

Manresa, 2021 
Edició de Maria Toldrà [Publicat a mariatoldra.com]

.

Victor Hugo lisant devant un mur de pierre, 1853
Fotografia d’Auguste Vacquerie (1819-1895)
Musée d’Orsay, París.

ALTRES TRADUCCIONS AL CATALÀ

 

[…]
Booz no havia vist la dona qui era allà,
Ruth no sabia allò que d’ella Déu volia;
un frescorós perfum dels asfodels sortia;
els hàlits de la nit besaven Galgalà.
[…]

Miquel Ferrà (1910)
Text complet a: patrimoniliterari.cat

 

[…]
Ruth no sabé per què l’hauria duita allà
Déu, ni Booz sabé que al peu tengués cap dona:
les motes d’asfodel feien olor més bona
que llangorosament flotava a Galgalà.
[…]
 
Llorenç Riber
A sol ixent (1912)

 

[…]
Booz poc que sentia una dona a tocar,
i Rut poc que sabia què volia Déu d’ella.
Portant perfum d’asfòdels, per prats de llicorella,
l’alè nocturn del vent flotava a Galgalà.
[…]

Carles Torner
Text complet a: La núvia d’Europa

 

[…]
Booz res no sabia d’una dona allà amb gala,
i Rut res no sabia què Déu volia d’ella;
un fresc perfum d’asfòdels eixia en carrandella,
els hàlits de la nit suraven per Galgala.
[…]

Joan Requesens i Piquer
Text complet a: mariatoldra.com (pàg. 18)

 

Una paròdia aviària. Deux Coqs vivaient en paix, de La Fontaine.

..

.

XIII

.

ELS DOS GALLS

..

Dos Galls en pau vivien;  arribà una Gallina,
……………i la guerra esclatà.
…….Amor, vas perdre Troia, i començà
…….amb tu la guerra salvatgina
on fins la sang dels Déus el Xantos va tenyir.
Molt de temps, entre els Galls, la lluita persistí.
La brama s’expandí per tot el veïnatge.
Acudí a l’espectacle, el poble crestallut.
………Més d’una Helena amb bell plomatge
fou llor del vencedor; i s’eclipsà el vençut:
anà a amagar-se al fons d’una vida secreta,
……………….plorà glòria i amors
que un rival, ufanós de la seva desfeta,
posseïa als seus ulls i que als primers fulgors
li ablamà cada dia a un temps odi i coratge.
S’esbategava els flancs, es feia el bec punxent,
………i ensinistrant-se contra el vent,
d’una ràbia gelosa armava el seu bagatge.
No li’n va caldre gens. S’enfilà el vencedor
…….dalt les teulades a cantar victòria.
…………..El va sentir un Voltor :
…….adéu els amors i la glòria,
adéu, occit per l’urpa, l’orgull encès del Gall!
…….Per un fatal regrés, al capdavall,
…….el seu rival tornava a Helena
…….i al coqueteig dels antics jocs:
…….imagineu-vos quins clo-clocs,
…….que, de femelles, n’hi va haver a balquena.
La Fortuna es complau en els cops sorprenents :
tot vencedor insolent el seu fracàs treballa.
No ens fiem de l’atzar, estiguem amatents
…….després del guany d’una batalla.

.

La Fontaine
Faules. Llibre setè
Traducció de Xavier Benguerel
.
.

Mosaic de Pompeia

.

..

XIII

.

LES DEUX COQS
.

.
.
Deux Coqs vivaient en paix : une Poule survint,
…….Et voilà la guerre allumée.
Amour, tu perdis Troie ; et c’est de toi que vint
…….Cette querelle envenimée,
Où du sang des Dieux même on vit le Xanthe teint.
Longtemps entre nos Coqs le combat se maintint :
Le bruit s’en répandit par tout le voisinage.
La gent qui porte crête au spectacle accourut.
…….Plus d’une Hélène au beau plumage
Fut le prix du vainqueur ; le vaincu disparut.
Il alla se cacher au fond de sa retraite,
…….Pleura sa gloire et ses amours,
Ses amours qu’un rival tout fier de sa défaite
Possédait à ses yeux. Il voyait tous les jours
Cet objet rallumer sa haine et son courage.
Il aiguisait son bec, battait l’air et ses flancs,
…….Et s’exerçant contre les vents
…….S’armait d’une jalouse rage.
Il n’en eut pas besoin. Son vainqueur sur les toits
…….S’alla percher, et chanter sa victoire.
………..Un Vautour entendit sa voix :
……….Adieu les amours et la gloire.
Tout cet orgueil périt sous l’ongle du Vautour.
……….Enfin par un fatal retour
……….Son rival autour de la Poule
……….S’en revint faire le coquet :
……….Je laisse à penser quel caquet,
……….Car il eut des femmes en foule.
La Fortune se plaît à faire de ces coups ;
Tout vainqueur insolent à sa perte travaille.
Défions-nous du sort, et prenons garde à nous
………Après le gain d’une bataille.

.

La Fontaine
Fables. Livre Septième
.
.

.

.
..
.

La Fontaine
Fables / Faules
Tots dotze llibres
Versió de Xavier Benguerel
Dibuixos de Josep M. Subirachs
Edició Bilingüe
Llibres del mall, 80
Edicions del mall. Barcelona, 1984
ISBN: 8474562082

.

.

.

Els inconvenients i l’aventura difícil d’ésser humans: De «Les compagnons d’Ulysse», de La Fontaine, als companyons d’«Ulisses a l’illa de Circe», de Rodoreda

.

.

.

I

.

LES COMPAGNONS D’ULYSSE

.

Jean de La Fontaine (1621 – 1695)

A MONSEIGNEUR LE DUC DE BOURGOGNE

.
Prince, l’unique objet du soin des Immortels, 
Souffrez que mon encens parfume vos Autels. 
Je vous offre un peu tard ces Présents de ma Muse ; 
Les ans et les travaux me serviront d’excuse : 
Mon esprit diminue, au lieu qu’à chaque instant 
On aperçoit le vôtre aller en augmentant. 
Il ne va pas, il court, il semble avoir des ailes. 
Le Héros dont il tient des qualités si belles 
Dans le métier de Mars brûle d’en faire autant : 
Il ne tient pas à lui que, forçant la victoire, 
……..Il ne marche à pas de géant 
……..Dans la carrière de la Gloire. 
Quelque Dieu le retient : c’est notre Souverain, 
Lui qu’un mois a rendu maître et vainqueur du Rhin ; 
Cette rapidité fut alors nécessaire : 
Peut-être elle serait aujourd’hui téméraire. 
Je m’en tais ; aussi bien les Ris et les Amours 
Ne sont pas soupçonnés d’aimer les longs discours. 
De ces sortes de Dieux votre Cour se compose. 
Ils ne vous quittent point. Ce n’est pas qu’après tout 
D’autres Divinités n’y tiennent le haut bout : 
Le sens et la raison y règlent toute chose. 
Consultez ces derniers sur un fait où les Grecs, 
……..Imprudents et peu circonspects, 
……..S’abandonnèrent à des charmes 
Qui métamorphosaient en bêtes les humains. 
Les Compagnons d’Ulysse, après dix ans d’alarmes, 
Erraient au gré du vent, de leur sort incertains. 
……..Ils abordèrent un rivage 
……..Où la fille du dieu du jour, 
……..Circé, tenait alors sa Cour. 
……..Elle leur fit prendre un breuvage 
Délicieux, mais plein d’un funeste poison. 
……..D’abord ils perdent la raison ; 
Quelques moments après, leur corps et leur visage 
Prennent l’air et les traits d’animaux différents. 
Les voilà devenus Ours, Lions, Eléphants ; 
……..Les uns sous une masse énorme, 
……..Les autres sous une autre forme ; 
Il s’en vit de petits, exemplum, ut talpa. 
……..Le seul Ulysse en échappa. 
Il sut se défier de la liqueur traîtresse. 
……..Comme il joignait à la sagesse 
La mine d’un Héros et le doux entretien, 
……..Il fit tant que l’Enchanteresse 
Prit un autre poison peu différent du sien. 
Une Déesse dit tout ce qu’elle a dans l’âme : 
……..Celle-ci déclara sa flamme. 
Ulysse était trop fin pour ne pas profiter 
……..D’une pareille conjoncture. 
Il obtint qu’on rendrait à ces Grecs leur figure. 
«Mais la voudront-ils bien, dit la Nymphe, accepter ? 
Allez le proposer de ce pas à la troupe.»
Ulysse y court, et dit : «L’empoisonneuse coupe 
A son remède encore ; et je viens vous l’offrir : 
Chers amis, voulez-vous hommes redevenir ? 
……..On vous rend déjà la parole.»
……..Le Lion dit, pensant rugir : 
……..«Je n’ai pas la tête si folle ; 
Moi renoncer aux dons que je viens d’acquérir ? 
J’ai griffe et dent, et mets en pièces qui m’attaque. 
Je suis Roi : deviendrai-je un Citadin d’Ithaque ? 
Tu me rendras peut-être encor simple Soldat : 
……..Je ne veux point changer d’état.»
Ulysse du Lion court à l’Ours : «Eh ! mon frère, 
Comme te voilà fait ! je t’ai vu si joli ! 
……..— Ah ! vraiment nous y voici, 
……..Reprit l’Ours à sa manière. 
Comme me voilà fait ? comme doit être un ours. 
Qui t’a dit qu’une forme est plus belle qu’une autre ? 
Est-ce à la tienne à juger de la nôtre ? 
Je me rapporte aux yeux d’une Ourse mes amours. 
Te déplais-je ? va-t’en, suis ta route et me laisse : 
Je vis libre, content, sans nul soin qui me presse ; 
……..Et te dis tout net et tout plat : 
……..Je ne veux point changer d’état.»
Le prince grec au Loup va proposer l’affaire ; 
Il lui dit, au hasard d’un semblable refus : 
……..«Camarade, je suis confus 
……..Qu’une jeune et belle Bergère 
….Conte aux échos les appétits gloutons 
……..Qui t’ont fait manger ses moutons. 
Autrefois on t’eût vu sauver sa bergerie : 
……..Tu menais une honnête vie. 
……..Quitte ces bois, et redevien, 
……..Au lieu de loup, homme de bien. 
— En est-il ? dit le Loup. Pour moi, je n’en vois guère. 
Tu t’en viens me traiter de bête carnassière : 
Toi qui parles, qu’es-tu ? N’auriez-vous pas sans moi 
Mangé ces animaux que plaint tout le Village ? 
……..Si j’étais Homme, par ta foi, 
……..Aimerais-je moins le carnage ? 
Pour un mot quelquefois vous vous étranglez tous : 
Ne vous êtes-vous pas l’un à l’autre des Loups ? 
Tout bien considéré, je te soutiens en somme 
……..Que scélérat pour scélérat, 
……..Il vaut mieux être un Loup qu’un Homme : 
……..Je ne veux point changer d’état.»
Ulysse fit à tous une même semonce, 
……..Chacun d’eux fit même réponce, 
……..Autant le grand que le petit. 
La liberté, les bois, suivre leur appétit, 
……..C’était leurs délices suprêmes : 
Tous renonçaient au lôs des belles actions. 
Ils croyaient s’affranchir suivants leurs passions, 
……..Ils étaient esclaves d’eux-mêmes. 
Prince, j’aurais voulu vous choisir un sujet 
Où je pusse mêler le plaisant à l’utile : 
……..C’était sans doute un beau projet 
……..Si ce choix eût été facile. 
Les compagnons d’Ulysse enfin se sont offerts. 
Ils ont force pareils en ce bas Univers : 
……..Gens à qui j’impose pour peine 
……..Votre censure et votre haine.

.

.

La Fontaine

Fables. Livre Douzième.

.

.

.

Ulisses en l’Illa de Circe

.

En la barreja d’un folcat d’oprobi
ara ja sou sota rasposa pell
amb boques afuades en musell,
grinyoladissos al voltant de l’obi.

Haurà bastat, oh companyons, la quera
incessant de la fam, tota cabdell
pel laberint feréstec del budell,
la malvestat d’una deessa artera!

Que us valguin totes les viltats rebudes
quan sereu verticals sobre els peus rudes,
braços capçats per les forcades mans!

En cims d’honor o en conca de servatge,
recomenceu amb pacient coratge
l’aventura difícil d’ésser humans.
.

.

Mercè Rodoreda

Món d’Ulisses

.

.

.

.

Els companyons d’Ulisses

.

(versió de Xavier Benguerel)

.

Xavier Benguerel (Barcelona, 1905-1990)

Príncep, únic objecte que el cel empiri atén,
sofriu que el meu encens us faci acatament.
Ni que fes tard us brindo uns Presents de les Muses;
que anys i treballs em valguin de lícites excuses.
Minva el meu esperit, en canvi a cada instant
veiem que dia a dia el vostre va augmentant.
No al pas, sinó corrent, com ocell d’ala estesa.
L’Heroi, del qual hereta qualitats i destresa,
Però no depèn d’ell que, forçant la victòria,
……..a passos gegants arribi tard
……..en la carrera de la Glòria.
Algún Déu el reté: el nostre Sobirà,
……..que en un mes vencé el Rin i el subjugà.
Un galop que llavors es va fer necessari
qui sap si pecaria avui de temerari.
……..No en parlo. Ja és sabut, a Amors i Ris
……..un llarg discurs no els ha mai fet feliç.
Vostra Cort té prou Déus que abusen de tal prosa.
No us abandonen mai. Després de tot no és pas
que d’altres Déus semblants no se’n faci gaire cas:
……..seny i raó hi regulen tota cosa.
Consulteu-los aquests sobre uns fets en què els grecs,
……..imprudents, circumspectes o pecs
……..varen cedir als encants i a les fal·làcies
que metamorfosaren en bèsties una gent.
Els Companyons d’Ulisses, amb deu anys de desgràcies,
erraren insegurs a la mercè del vent.
……..Abordaren en una platja
……..on l’astuta filla del Sol,
……..Circe, tenia una Cort al seu volt.
……..Els va fer prendre un ric beuratge
……..deliciós i amb prou verí
……..perquè perdéssin el juí:
poc després el seu cos va anar cobrant la imatge,
……..l’aire i els trets d’animals dissemblants.
Veieu-los convertits en Lleons, Elefants;
……..els uns sota una massa enorme,
……..els altres sota una altra forma;
se’n veien de petits, exemplum, ut talpa.
……..Tan sols Ulisses escapà,
malfiant-se d’aquella beguda traïdora.
……..Com que unia al talent la seductora
semblança d’un Heroi i el verb d’un semidéu,
……..tant s’hi esmerçà que l’àuria Encantadora
prengué un altre licor poc diferent del seu.
Tot el que porta a l’ànima una Dea ho declama:
……..Circe va declarar la seva flama.
Era Ulisses prou fi per no deixar escapar
……..aquella insòlita aventura.
Obté que als seus Companys els tornés la figura.
«I creieu, diu la Nimfa, que ho voldran acceptar?
Proposeu aquest canvi als de la vostra tropa.»
Hi corre, els diu: «D’antídot pel verí de la copa
……..disposo d’un, i us el vinc a oferir:
voleu tornar a ser homes tal com ho éreu ahir?
……..Se us autoritza a contestar-me encara.»
……..Diu el Lleó pensant rugir:
…….«No m’he begut el seny per ara.
Vols que declini els drets que acabo d’adquirir?
…….Tinc urpa i dent, destrosso a qui m’atempta.
Sóc Rei; ser Ciutadà d’Ítaca ja no em tempta;
i què: vols que segueixi sent un simple Soldat?
…….Doncs bé, no accepto canviar d’estat.»
…….Del lleó passa a l’Ós: «Ei! Camarada,
quina fila que fas! Jo et recordo tan fi!
……..—Ah, ah! Ja hi som: et veig venir,
…….reprèn l’Ós amb veu engolada.
Quina fila que faig? La que pertoca a un Ós.
Qui t’ha dit que una forma és menys bella que d’altres?
O és que des de la teva ens vols jutjar a nosaltres?
És amb els ulls d’una Óssa que em veig tot jo amorós.
No t’agrado? Doncs ves-te’n, segueix la teva via:
Visc feliç i sóc lliure, no res em desficia;
…………….et dic, net i pelat,
……..que no desitjo canviar d’estat.»
……..El príncep grec també amb el Llop s’explica;
li diu aventurant-se a un similar refús:
……………«Amic, em té confús
…….que una Pastora fadrina i bonica
vagi contant als ecos els goluts apetits
……..que a cruspir-te t’ha dut bens i cabrits.
Altre temps vares ser defensor de la pleta,
……..menaves una vida honesta, neta.
……..Deixa aquest bosc i torna a ser
……..en lloc de llop home de bé.
—N’hi ha cap?, diu el Llop. Ara no hi és, ni hi era.
Véns i goses tractar-me de bèstia carnissera:
tu que ara parles, què ets? No hauries sense mi
devorat aquell folc que plora el veïnatge?
¿O és que creus, si fos Home, que em podria sentir
……..no tan inclinat al carnatge?
Per un mot a vegades no es mata a tot estrop?
I l’home, prou sovint, no és l’un de l’altre, el Llop?
Comptat i debatut, sostinc amb gallardia
…………….que malvat per malvat,
……..entre Home i Llop ja he fet la tria:
……..he decidit no canviar d’estat.»
Ulisses va fer a tots la mateixa proposta
……..i tant dels grans com dels petits,
de cada u obtingué la mateixa resposta.
La llibertat, els boscos, satisfer els apetits,
…….els seus suprems plaers eren aqueixos:
……..declinant pels seus actes ser lloats.
Seguint els seus desigs creien ser alliberats
……..i eren esclaus de si mateixos.
Hauria volgut, Príncep, triar un altre argument
……..on poder barrejar l’útil i el gràcil:
……..un bell projecte realment
……..si l’opció hagués estat fàcil.
Els Companyons d’Ulisses se m’han ofert en fi.
Tenen semblants a dojo en aquest mon roí:
……..gent a qui imposo com a càstig
……..vostra censura i vostre fàstic.

.

La Fontaine

.

.

.

La Fontaine

Fables / Faules
Tots dotze llibres

Versió de Xavier Benguerel
Dibuixos de Josep M. Subirachs
Edició Bilingüe

Llibres del mall, 80
Edicions del mall. Barcelona, 1984
ISBN: 8474562082

.

.

.

.