Ulisses en el Crist de Bartra

.

.

.

.

[…]

Pere Vives i Clavé (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941)

Caminant barrejat amb la multitud que vaiverejava per l’avinguda central del camp, Vives té la impressió, com altres vegades, no d’avançar cap a la marea humana que ve en direcció contrària a la seva, sinó que una ràfega de sol, pols i rostres l’assalta. Bé. La ràfega dels cent mil. Ningú. Cansament per als ulls. Només homes, i un brunzir d’eixam de veus, d’on, de tant en tant, es percep distintament una paraula, com un tret aïllat quan, en ple combat, es produeix una pausa. Bé. Un gos, allà. El fidel amic de l’home. S’atura, el gos, aixeca una de les potes poste­riors i amolla un curt i ràpid rajet, que brilla com una agulla. Un nen. Amb el ventre inflat. Va sol i plora, i les seves llàgrimes rossolen per les galtes plenes de grans. Deixeu que els infants s’acostin a mi… Bé. L’important és que visqui. Com el gos. I com ell mateix. Com el gos, que ara lladra, queixós, perquè la sabata immòbil damunt la qual ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses va dir a Polifem que s’anomenava Ningú, i Argos era el nom del seu gos. No li pixà la sandàlia. Polifem era un gegant totxo, amb un ull al mig del front; però l’altre Argos tenia cent ulls brillants, dels quals cinquanta eren sempre oberts, i per això Hera, gelosa, li encarregà la custòdia d’lo trans­formada en blanca vedella… Bé. Argos-Argelers té dos-cents mil ulls i un Hermes-Puig l’endormisca amb els sons de la seva petita flauta… Però on serà lo? Bé. Diguem que és Joana… Ioana! Oh lluminosa col·lisió de dos noms! Caldria saber si Hermes, el lla­dre, no posà banyes a Zeus amb la vedella blanca, quan Argos hagué tancat el darrer dels seus cent ulls, i fou decapitat, i Hera els sembrà tots, els ulls, a la cua del paó… Ioana! Ho contaria a Puig.

Cada dia aprèn més a no veure. Amb els rostres, per exemple, gairebé ja no té consciència que siguin diferents. Aquí tothom ha arribat al seu últim rostre, i ja no han d’estalviar-lo. Argos significa també el ros­tre del cel nocturn, sempre el mateix, i els seus ulls són les estrelles… Bé. Aprendre a no veure, és a dir, a subjectar les dues petites feres dels ulls, sempre voraces, a l’aguait i a punt de llançar-se sobre les fàcils preses de la realitat, i després, quan tanquem els ulls, saber guiar els altres que neixen immediatament girats cap endins com dos sobrevivents d’un naufra­gi que arriben a la platja d’un país desconegut: tornar enrera és impossible, però ¿com avançar quan s’igno­ren tots els camins i llur destí? Ésser un Argos de cent ulls interiors al servei de l’esperit… Al diable l’espe­rit! Bé. Però ¿què fer amb el nen del ventre inflat? La idea de Déu es pot tractar a puntades de peu dialèc­tiques; el No-res es pot omplir de gronxadors estètics. Però aquest infant, aquest infant sol, plorant i amb el ventre inflat, no li deixa tancar els ulls i ressuscita un vell crit… Ototoi! Bé. No… Dos o tres s’han girat, maquinalment, i després han seguit endavant… Ioana! Ioana! Ara no s’ha girat ningú… Bé. Cal cercar l’Altre, sigui com sigui. Perquè l’Altre és també ell!

Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 8 de novembre de 1908 – Terrassa, 7 de juliol de 1982)

[…]

Agustí Bartra
Crist de 200.000 braços

.

.

.

.

.

.

Agustí Bartra

Crist de 200.000 braços

Debiaix, 1
Lleonard Muntaner. Palma (Mallorca), 2008
ISBN: 9788496664777

.

.

.

.

 

 

Atena, no nascuda de mare, i les dones escriptores. Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Del cap diàfan

del pare et creies néixer

closa i armada.

Des de l’escut et fita

i t’emmiralla en pedra

—esdevinguda monstre—

la nuesa negada.

.

Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Pal·las Atena, la dea gloriosa, començo a cantar:
de cor implacable, la sapientíssima, la d’ulls esplendents,
verge veneranda, tota fortalesa, escut de ciutats;
la que Zeus el pròvid, de sa testa augusta, infantà tot sol,
ja tota vestida d’una resplendenta armadura d’or,
amb gran meravella de tots els eterns. Sortí impetuosa
del cap immortal, i, davant de Zeus, qui porta la ègida,
alçava la llança punxanta : del salt i de la terrible
força que portava la dels ulls brillants, tremolà l’Olimpos,
retrunyí la terra horrorosament, i el mar al voltant
revolt aixecava ses ones purpuries, en furia vessant-se
les aigües salades entorn : el brillant fill d’Hiperió
deturà una estona sos cavalls lleugers, fins que ella, la verge
Pal·las Atenea, de damunt els membres del cos immortal
se tragué les armes divines, i Zeus en fou tot joiós.
Ara, doncs, oh filla de Zeus, qui porta l’ègida, salut!
Jo vull recordar-me de tu i d’altre cant.

Himne Homèric XXVIII
Versió de Joan Maragall

.

.

.

.

Hi ha un mite que m’és especialment grat a l’hora d’analitzar la relació que les dones hem tingut amb la literatura: és el mite grec del naixement d’Atenea. M’hi he referit en diverses oca­sions. Avui, com que teòricament el tema d’aquesta sessió té a veure amb la poesia, us llegiré un poema que aquesta meva fixa­ció en la deessa dels ulls d’òliba m’ha acabat suscitant:

Del cap diàfan
del pare et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
-esdevinguda monstre-
la nuesa negada.

En aquest poema hi ha implícits o explícits tres elements que comentaré: l’estrany naixement d’Atenea, la significació de la mateixa deessa i el cap de la Medusa que apareix en l’escut.

Atenea neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empas­sat Metis, divinitat associada a una certa saviesa ancestral feme­nina. Menjant-se-la, Zeus n’assimila en part el seu poder («La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original…» ha afir­mat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit -normalment és home qui neix de dona i no al contrari- Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei, de la Seva cultura -el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura. Protegida pel llegat patern de l’ar­madura que l’embolcalla, que li estalvia, potser, recordar que el seu cos és com el de la Metis espoliada i invisible, la imatge d’Atenea evoca, a primer cop d’ull, la dona que assumeix un arque­tip viril, però també pot ser, simplement, la dona revestida de Dona, és a dir, de la feminitat entesa com a construcció concep­tual masculina. En un i altre cas, l’altra cara d’Atenea és la figu­ra de la Medusa que apareix en el seu escut: dona monstre, el femení indomenyat, salvatge i perillós. Mirada petrificadora d’a­llò que és exclòs, no dit, que, encarada al mirall, s’ha petrificat a si mateixa. Imatge de la nuesa negada d’Atenea, d’allò que queda exclòs de la construcció cultural, de l’ordre simbòlic del patriar­cat: la no-accessibilitat des de la cultura a l’elaboració de la prò­pia diferència sexual. Aquesta part de si mateixa ha quedat alie­nada, expulsada fora de si mateixa, convertida en pedra.

Pensant-ho bé, però, la dona escriptora i singularment la dona poeta -filla també sense mare, com he dit, en el terreny cultural-no és mai del tot aquesta guardiana modèlica de l’ordre patern que Atenea pot simbolitzar. Més aviat se situaria a mig camí, sem­pre en un espai híbrid entre Atenea i la Medusa, excavant túnels subterranis entre una i altra, sense ser capaç de triar entre totes dues encara que una o altra pugui predominar. Movent-se entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’in­existent «ordre simbòlic de la mare», per dir-ho en mots de Luisa Muraro. Perquè ni d’una armadura closa ni de la pedra mai no pot sorgir-ne la poesia. Així és, doncs, que fins i tot en el cas d’es­criptores qualificades sovint de «virils» -les que menys evoquen la idea de «literatura de dona»: per exemple, Marguerite Yourcenar- hi trobarem escletxes per on apunta la Medusa i bocins de la seva obscura veritat elaborada i articulada en la paraula.

Si la dona escriptora no correspon mai del tot a la visió «masculina» d’Atenea, tampoc no s’identifica mai plenament amb l’altra cara, definida més amunt: la del femení arquetípicament normatiu. Ja que el simple fet d’escriure històricament l’ha situat de forma automàtica fora dels límits d’aquest model. Més ençà o més enllà, doncs, tota escriptora, tota dona poeta ha traspassat el llin­dar d’un món -el de la paraula en la seva dimensió pública i social- que no li estava destinat, i en el qual la seva presència és suspecta i, en el sentit que no és vista com a necessària, prescindi­ble: supèrflua.

Una doble sensació d’exclusió, doncs, ha assetjat la dona escriptora, enfront de la qual caldria estudiar les diferents estra­tègies que en cada cas s’han desenvolupat per esquivar els paranys de l’ostracisme o la bogeria -és sabut que en alguns casos aquests paranys han estat mortals: penso en dues poetes tan impressio­nants com Sylvia Plath o Anne Sexton…-: ni «dona com les altres» ni, evidentment, home, l’alternativa sembla trobar-se només en ficcions estereotipades: «Home honoris causae» o dona que empunya màscares diverses -entre les quals la pròpia «femi­nitat»- per fer-se perdonar el seu caràcter d’excepció. Cap poeta o escriptora compromesa amb aquell fons de veritat, inarticulada i sense desxifrar, que mai no es deixa dir del tot, però que té a veure amb la força que mou a escriure podrà conformar-se del tot amb aquests pobres simulacres. Cert que tota obra literària, fins la més autobiogràfica, té alguna cosa a veure amb la ficció, és fic­ció. Però no pas reproducció fixa d’un estereotip preexistent: és ficció en cerca d’una veritat sempre escàpola, màscara que alho­ra emmascara i desemmascara, vela i revela.

I això em porta a un tema per a mi essencial, que no puc des­envolupar aquí, però que intentaré tot just apuntar per cloure la meva intervenció: estic convençuda que només revisitant els tex­tos de les escriptores que ens han precedit amb una mirada altra podem «desemmascarar» i «revelar» tot allò que resta fora dels paradigmes crítics pretesament neutres, construïts al marge d’a­quest «plus» que no té lloc en l’ordre simbòlic patriarcal. Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares, en certa manera donar a llum les nostres pròpies mare simbòliques. Perquè malgrat el mite d’Atenea, sense mare la dona no pot ser, com a tal, donada a llum, posada al món de la cultu­ra i del pensament.

Maria-Mercè Marçal
1996

.

.

.

.

Karl Donndorf (1870–1941)

Athenebrunnen

Karlshöhe  (Stuttgart-West)

Alemanya

.

.

.

Athene mit Spiegelbild der Medusa

Museumsberg

Flensburg (Slesvig-Holstein)

Alemanya.

.

.

.

.

.

.

Maria-Mercè Marçal

Sota el signe del drac
Proses 1985-1997
A cura de Mercè Ibarz

Proa. Barcelona, 2004
ISBN: 9788482566887

.

.

Himnes Homèrics
Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

Zeus/Hera i Rembrandt/Hendrickje

.

.

.

[…] Hera no pogué contenir el furor dins el pit i, encarant-se-li, va exclamar: «Crònida molt tremebund! ¿Què són aquestes paraules que has dit? ¿És que voldries que els meus esforços resultéssin inútils i malaguanyats, i les suades que vaig suportar amb fatiga, que fins i tot els corsers se’m cansaren, quan vaig aplegar les tropes, estralls per a Príam i per als seus fills? Fes-ho! Però no tots els déus t’ho hem d’aprovar!»

I Zeus, que els núvols congria, li respongué molt aïrat: «Malaurada! ¡Què és tot això? ¿Quins grans mals et causen Príam i els seus fills perquè, enderiada, vulguis anorrear la ben bastida ciutadella d’Ílion? Potser, si per les seves portes i les amples murades hi penetressis i t’engolissis de viu en viu Príam i la seva fillada i tots els altres troians, mitigaries la teva còlera. Obra com vulguis, però mira bé que el que facis no promogui en el futur cap batalla entre nosaltres ni cap greu disputa. I encara et diré més, i fixa-t’ho en el cor. Quan jo, també delerós d’assolar una ciutat, m’encapritxi d’alguna on hagin nascut barons que t’estimes, no entrebanquis gens la meva fúria, ans deixa’m fer, que ara jo t’ho he concedit gentilment, mal que tingui l’ànim contrariat. Car són ciutats habitades per homes terrenals sota el sol i el firmament poblat d’estels. Entre elles, més que cap altra, era venerada dins el meu cor la sagrada Ílion, i Príam i la tropa de Príam, expert en el maneig de la llança. I és que mai no ha faltat sobre el meu altar la part justa d’un banquet, ni la libació ni el greix fumejant. Certament, són aquests els honors que la sort ens ha deparat.»

.

.

Rembrandt: Juno v. 1661-65,
oli sobre llenç, 127 – 107,5 cm
Col·lecció Armand Hammer, Los Ángeles

.
.

I Hera majestuosa, d’ulls bovins, li féu llavors de resposta: «Realment, hi ha tres ciutats que em són entranyables: Argos, Esparta i Micenes d’amples carrers. Però, si mai en el fons del teu cor les detestes, arrasa-les! Jo no les he de defensar, ni he d’impedir per enveja que les destrueixis, ja que, encara que m’hi oposés i no ho consentís, no aconseguiria pas res amb la gelosia, puix que tu ets qui té, de molt, més poder. Més ara és necessari que els meus afanys no hagin estat en va, car jo sóc, tanmateix, una dea, i el meu llinatge prové d’on prové el teu. Cronos, de ment retorta, em va engendrar la més augusta per una doble raó: pel meu origen i perquè et sóc l’esposa, mentre que tu senyoreges sobre els déus sempiterns. Cedim, doncs, tots dos en això, jo i tu, i tu i jo, que els altres immortals hi estaran d’acord. Apressa’t a ordenar a Atena que se’n vagi a la brega espantosa dels troians i els aqueus i que faci per manera que els troians siguien els primers de violar els juraments de fidel amistat abans que els aqueus, que en demesia es glorien.»

.

Ilíada, IV, 24-67. Traducció de Montserrat Ros

.

.

– – – – – – o o o – – – – – –

.

.

[…] Rembrandt […] se pinta a si mismo en 1658 en el nadir de su fortuna como un dios entronizado cubierto con una suntuosa tú­nica dorada, mirando desde lo alto a los presuntuosos mortales con los la­bios fruncidos y con un leve rasgo de majestuoso entretenimiento jugando en sus ojos. En el gran autorretrato de la colección Frick no hay la menor señal de que se halle a la defensiva, y mucho menos de autocompasión. En lugar de sentirse apocado por su desgracia. Rembrandt parece haberse cre­cido con ella, engordando visiblemente ante nuestros ojos como un genio y empujando con fuerza contra el perímetro del espacio pictórico, como si es­tuviera desafiándolo a contener el poder de su autoridad. Rembrandt ha visto en algún sitio el retrato del paisajista flamenco manco Martin Rijckaert, obra de Van Dyck (probablemente en el grabado realizado para la Iconografía), en el que aquel está sentado de un modo similar, con su única mano, la derecha, descansando en el borde del brazo del sillón, con toda su opulencia adornada con un fajín muy recargado y un manto rematado en piel que cae hacia el suelo. Van Dyck colocó a Rijckaert en un espacio ge­nerosamente amplio, con el cuerpo recostado hacia atrás en cierto ángulo con el plano pictórico y en una actitud de relajación magnifícente: está amistosamente repanchigado. Pero en la pose de Rembrandt no hay nada re­lajado. Se ha estirado completamente de modo que sea su pecho con forma de barril antes que su vientre el que reciba la luz e intimide con el tórax como una mole inflexible. La parte inferior de su traje dorado se pega a su imponente masa de carne para que podamos ver que está sentado con las piernas abiertas como un rey.

.

Rembrandt: Autorretrat amb bastó, 1658,
oli sobre llenç, 133,7 – 103,8 cm
The Frick Collection, Nova York

.

Y luego están las manos, grandes y carnosas, pintadas con el suficiente dramatismo para obligamos a mirarlas fija (e inquietamente). Van Dyck. al que le gustaba pintar las manos como elegantes apéndices caídos con delica­deza, con los dedos exquisitamente afilados y la piel pálida como los lirios, da deliberadamente a la única mano de Rijckaert el fundamento de su fama con la prominencia adecuada, y la ilu­mina tanto como el rostro. Pero aque­lla mano desproporcionada, el extre­mo de lo que queda de él, descansa sobre el brazo del sillón. Sin embargo, la mano derecha de Rembrandt emer­ge con dramatismo de entre el despil­farro de pintura blanca que define la manga y el puño, con los nudillos deslumbrantemente iluminados y las articulaciones y los huesos (especial­mente los del pulgar) señalados con precisión para establecer un vínculo insoslayable entre la fuerza de lo que se está pintando y la herramienta con que lo ha pintado. Su mano izquierda está tratada un poco más groseramen­te, lo mejor para hacer notar la nudosa y brillante vara de plata. La cabeza redondeada, parecida a la bola de un tiento, jamás podría haber estado contor­neada de un modo tan irregular. Es como si una herramienta del oficio hubie­ra sido reemplazada por un atributo de soberanía: el bastón de mando de un comandante, la varita de un mago o el cetro de un gobernante.

De hecho, tal vez sea el gobernante de los dioses. Porque aunque el au­torretrato de la colección Frick siempre ha estado solo, podría ser en reali­dad la mitad de una pareja de retratos, como bien ha sugerido Leonard Slatkes. Su par contrapuesto, el igualmente extraordinario Juno para el que posó Hendrickje Stoffels, no es estrictamente hablando una pareja, ya que fue pintado al menos tres años después del autorretrato de la colección Frick. De hecho, es tentador dejarse llevar por la idea de que fue un home­naje de Rembrandt hacia Hendrickje, tan poco terrenal y tan idealizada como Saskia en su retrato póstumo. El hecho de que el cuadro estuviera comprometido con uno de los acreedores más tenaces de Rembrandt, Harmen Becker, pudo incluso haber provocado que Rembrandt buscara un modo de pintar a su segunda esposa de manera que igualara la dignidad que había depositado sobre sí mismo. La Hendrickje mortal, que murió en 1663, quedó convertida en la Juno celestial: la guardiana del tem­plo de Júpiter. Así que, igual que Rembrandt, ella también está entronizada y sostiene un gran bastón en la mano. Tiene un gesto firme, frontal e impe­rial. El magnífico traje de incrustaciones, el vestido rematado con piel de armiño, un enorme botín de joyas bajo su pechera real y, de un modo más inequívoco que su compañero, la corona olímpica y el atributo de Juno: el pavo real. Así que Rembrandt es el Júpiter de la Juno que es Hendrickje. El insolvente y la perdida se proclaman el rey y la reina de los inmortales, in­vulnerables a las heridas que sufren los simples hombres.

.

Simon Schama, Los ojos de Rembrandt

.

,

,

,

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Homer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

Simon Schama

Los ojos de Rembrandt

Traducció de Ricardo García Pérez

Plaza & Janés. Barcelona, 2002

ISBN: 9788401341649

.

.

.

Ios, la tomba d’Homer; Ió, la vedella boja perseguida per un tàvec; i la guerra entre Àsia i Europa: de Josep Piera a Roberto Calasso

.

.

.

Josep Piera i Rubió (Beniopa, La Safor, 30 de maig de 1947)

Ios? A la meua memòria personal, com a la de qualsevol lector de poesia o estudiant de lletres, Ios és el nom de l’illa on els llibres diuen que va morir Homer.  Açò, que actualment suposarà un reclam turístic com un altre  —les illes gregues totes tenen algun personatge rellevant a presentar al viatger—, no deixa d’excitar-nos la imaginació. Pensar, ara, mentre les roques despullades de la costa s’insinuen, que en aquestes soledats resseques —potser fa uns tres mil anys Ios fos un jardí— s’esgotava la vida del poeta, ens meravella i ens parla, més enllà del silenci dels segles, del sentit profund de la paraula poètica, com aquesta omplí de vida aquest terranc.

Ios? ¿Existeix alguna relació entre aquesta Ios, tomba d’Homer, i la mítica Io? De fa uns anys que vaig aficionar-me a una sèrie de lectures al voltant de les mitologies i els símbols de les antigues religions, més pels aspectes meravellosos i poètics d’aquests llenguatges o mons, que no per llur possible transcendència. Així, no sols vaig cabussar-me pels famosos escrits de J. G. Frazer, Georges Dumezil, Mircea Eliade i Robert Graves, entre d’altres, sinó que vaig arribar a llegir alguns llibres estranys que l’atzar m’oferí pels prestatges polsosos d’algunes llibreries de vell. És d’aquesta manera que he après el joc aquest de les comparances, un pur plaer mental per omplir navegacions solitàries, com la d’ara.

Segons la mitologia grega, Io va ser una bella princesa de sang reial que, amada per Zeus, aquest va convertir en una vedella blanca per amagar-la a la gelosa Hera, la seua muller. Transformada en jònega, Io anava errant per les terres de l’Hèl·lade que li regalaven pastura tendra en passar, i de tant en tant el déu la visitava sota forma de brau per satisfer el seu desig apassionat. Així va ser com Io acabà per arribar a Egipte, on, després de recuperar la seua joventut humana, va parir un fill de Zeus i esdevingué reina de les riberes del Nil, essent venerada amb el nom d’Isis. D’aquesta manera és com l’errabunda i blanca vedella dels grecs va assolir entre els egipcis la més alta de les dignitats. Isis, dea de la màgia, esposa d’Osiris, mare del sol, dominadora de les forces nocturnes, que regna sobre el mar, sobre els fruits de la terra i els morts, és tinguda pel principi femení universal i representada igualment en forma de vaca. Fins ací, l’estricta i esquemàtica doble narració del mite. ¿Però quin símbol representa? La resposta vaig trobar-la en un volum de teosofia, d’un tal Roso de Luna, titulat Simbología arcaica. Io o Isis són la lluna. Però no acaba ací l’al·legoria. Io representa, segons les doctrines secretes de H. P. Blavatsky, la columna i el cercle, la unió dels contraris, el principi i la fi, el mascle i la femella, el membre viril i la matriu, el bou i la vaca, l’androgin perfecte, el número deu. Io és el nom jeroglífic del déu primordial (IOH, IAO) que du finalment al Jehovà dels jueus.

Per tant, si seguim aquests camí de mots, podríem dir que Homer, poeta primigeni, profeta dels pagans, paraula dels divins, home concret o mite, fou traslladat a millor vida dels braços de la lluna, senyora de la llum. No seria cap atzar, així, el que feu morir Homer a Ios, sinó la suprema voluntat dels déus que escolliren l’indret perfecte per a rebre la immortalitat del poeta.

Cap a Ios, doncs, per la mar infecunda, espaiosa, a l’aventura de l’ona, amb la cara mullada d’esguits salnitrosos i el vent entre els cabells com a carícia invisible, voltat de gent com jo que va i ve per aquest Egeu plàcid. Cap a Ios, una nova illa, un altre món, un misteri o paraula que aviat s’obrirà talment una magrana. Són les Cíclades, el blanc arxipèlag, transparent i melòdic. Ios?

.

Josep Piera

.

.

.

Josep Piera

Estiu grec

Edicions Destino

Barcelona, 1985

ISBN 8423313654

.

.

.

.

[…] Aquella vedella era Ió, rebesàvia d’Europa. 

Roberto Calasso (Firenze, 1941)

També la seva havia estat una història de metamorfosi i de rapte. Torturada per un tàvec, en incessant vagareig angoixós, havia travessat tots els mars. Fins i tot a un d’ells, el que mira a Itàlia, li havia donat el su nom. L’amor de Zeus li havia comportat follia i maledicció. Tot havia començat amb uns somnis estranys, quan Ió era sacerdotessa a l’Herèon d’Argos, el santuari més antic, el lloc que donava la mesura dels dies: durant molt de temps els grecs comptaven els anys tot fent referència a la successió de sacerdoteses de l’Herèon. Els somnis xiuxiuejaven l’amor ardent de Zeus per ella. I li aconsellaven que anés a les praderes de Lerna, on pasturaven bous i moltons del seu pare. Que no fos més sacerdotessa consagrada a la deessa, sinó bèstia consagrada al déu, com aquelles que vagaven lliurement pel recinte del santuari: així la volien els somnis. I així esdevingué. Però el santuari s’estengué un dia al món sencer, als seus mars immensos, que ella havia de creuar sense treva, sempre fiblada per l’horrible tàvec. I com més ampli era l’horitzó, més dura era la persecució. I quan va trobar-se amb un altre turmentat, Prometeu, desitjava més que res morir,  i no sabia que es trobava cara a cara amb un ésser que sofria com ella sense l’esperança de la mort. Però igual que per a Prometeu, també per a ella arribaria l’alliberament del turment. Un dia, que aplegà a Egipte, Zeus l’acaricià amb la seva mà. Aleshores, l’embogida vedella prengué forma humana i s’uní al déu. En record d’aquell instant posà al seu fill el nom d’Èpaf, que vol dir toc suau de mà, Èpaf esdevingué més tard rei d’Egipte, i es deia que era el bou Apis.

[…]

Però, com havia començat tot? Si hom vol història, és la història de la discòrdia. I la discòrdia neix del rapte d’una donzella, o del sacrifici d’una donzella. I l’un i l’altre s’interfereixen contínuament. Foren els «llops mercaders» desembarcats de Fenícia els qui raptaren, a Argos, la tauropárthenos, la «verge consagrada al brau» anomenada Ió. Com un senyal que ve de les muntanyes, aquest fet va encendre la foguera de l’odi entre dos continents. D’aleshores ençà Europa i Àsia estan en guerra, i van a cop darrere cop. Així els cretencs, «senglars de l’Ida», raptaren a Àsia la donzella Europa. Retornaren a la pàtria en un vaixell amb forma de brau. I oferiren Europa com a esposa a llur rei Asteri. Aquest nom celesgial també fou el nom d’un nét d’Europa: aquell jove amb el cap de brau que vivia al centre del laberint, tot esperant les víctimes. Més sovint l’anomenaren Minotaure.

Però com havia començat tot? Quan arribaren a l’Argòlida, els mercaders fenicis passaren cinc o sis dies tot venent llur mercaderia, que portaven del mar Roig, d’Egipte i d’Assíria. La nau era ancorada, i a la ribera la gent del país mirava, tocava, examinava aquells objectes produïts en llocs tan llunyans. Les últimes mercaderies encara no eren venudes quan arribà un grup de dones, i entre elles Ió, filla del rei. Continuaven examinant i comprant. Sobtadament els mariners mercants se’ls llançaren al damunt. Algunes aconsegiren fugir. Però Ió i d’altres foren raptades. Aquest és el rapte al qual respongueren després els cretencs quan robaren a Fenícia la filla del rei, Europa. Els fenicis tanmateix expliquen la història d’una altra manera: Ió s’hauria enamorat del comandant de la nau estrangera. Estava ja encinta, i se n’avergonyia, quan decidí ella mateixa d’embarcar-se amb els fenicis.

D’aquests esdeveniments nasqué la història: el rapte d’Helena i la guerra de Troia, com també, temps abans, l’expedició de la nau Argos i el rapte de Medea són anelles de la mateixa cadena. Una atracció oscil·lava entre Àsia i Europa: a cada oscil·lació una dona i, amb ella, un estol de rapinyadors passava d’una vora a l’altra del mar. Tanmateix Heròdot observà que hi havia una diferència entre les dues parts: «Ara, raptar dones és considerat obra del malfactors, però preocupar-se de dones raptades és cosa de beneits, mentre que de persones assenyades és no fer cabal dels raptes, perquè és evident que si no haguéssin volgut no haurien estat raptades.» Els grecs no es captingueren assenyadament: «Per una dona d’Esparta aplegaren una gran expedició i, després, arribats a l’Àsia, enderrocaren el poder de Príam.» D’aleshores ençà no ha acabat la guerra entre Àsia i Europa.

.

Roberto Calasso

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 18

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Júpiter i Tetis, d’Ingres. «… i, abraçant-li els genolls amb la mà esquerra, li agafà el mentó amb la mà dreta…»

.

.

.

Mes, en arribar la dotzena aurora, tots els déus sempiterns se’n tornaren plegats a l’Olimp, precedits de Zeus. I Tetis, no oblidant els precs del seu fill, aflorà de l’onada marina i, matinera, pujà al cel immens i a l’Olimp. Allí va trobar el Crònida de veu potent, que, apartat dels altres déus, seia en el cim més elevat de l’Olimp de cimadals innombrables; s’acostà vora seu i, abraçant-li els genolls amb la mà esquerra, li agafà el mentó amb la mà dreta i, suplicant, digué a Zeus sobirà, fill de Cronos: «Pare Zeus, si mai, entre els déus immortals, amb paraules o amb obres, t’he complagut, satisfés-me aquest desig: honora el meu fill, que és destinat a morir més jove que els altres mortals. Heus ací que Agamèmnon, rei d’homes, l’ha ultratjat, li ha pres ell mateix el guardó, se l’ha endut i el reté.  Tu, provident Zeus Olímpic, recompensa’l: atorga puixança als troians fins que els aqueus rescabalin el meu fill i li donin glòria.»

.

Ilíada, I, 495-510

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

.

.

.

.

.

.

.

.

El día de Navidad de 1806 la cabeza de Ingres estaba llena de pensamientos paganos. Escribía desde Roma a sus amigos Forestier: «He pensado, entonces, que mientras Tetis sube hacia Júpiter, le ciñe las rodillas y el mentón para su hijo Aquiles […] sería un buen tema para un cuadro, digno de mis proyectos. No os daré todavía los detalles de ese cuadro divino, que debería de perfumar de ambrosía a una legua, y de todas las bellezas de los personajes, de sus expresiones y formas divinas. Os dejo imaginarlo. Más allá de eso, habrá tal fisonomía de belleza que todos, incluso los perros rabiosos que me quieren morder, deberán conmoverse. En mi mente, lo tengo prácticamente compuesto, lo veo.»

Joven huésped en Villa Médici, Ingres quería pintar un cuadro que pudiese «perfumar de ambrosía a una legua». ¿Cómo hacerlo?  […]  Su atención se fijó en ese gesto descrito por Homero: «Ciñéndole con una mano la rodilla y rozando con la otra el mentón.» Hera, mientras tanto —siempre según Homero—, espía la escena. Homero traducido por Bitaubé.  Ningún pintor, a lo largo de los siglos, había osado representar ese gesto ateniéndose a la letra del texto homérico. […] Poco antes de Ingres, Flaxman se había animado con el tema, aunque con timidez. La mano de Tetis quedaba a media altura, y Zeus se llevaba su propia mano al mentón, como un patriarca perplejo.  Ingres, al contrario, hace que un dedo de Tetis llegue casi a los labios de Zeus. Su seno, muy blanco, se apoya sobre el muslo del soberano de los dioses, con una familiaridad de viejos amantes. El pulgar de su pie derecho roza el de Zeus. El eros neoclásico nunca había ido tan lejos. Lo que Ingres había compuesto en cada detalle de su cabeza se convertía en una epifanía expandida sobre una dimensión imponente (más de tres metros por más de dos y medio). Parece como si, perfectamente definido en sus detalles, el cuadro entero se hubiera recortado en la mente de Zeus, sin pasar por la mediación de la mano que pinta.

[…]

[…] Zeus y Tetis son también la primera y suprema entre las parejas imposibles. Zeus deseaba a Tetis pero debió renunciar a ella porque, según la profecía de Temis (y de Prometeo), Tetis habría engendrado a «un hijo más fuerte que el padre» y destinado a suplantarlo.  Zeus se vio constreñido a ver en Tetis el final de su reino. En ese único caso debió embridar su deseo. 

Si observamos el cuadro de Ingres nos damos cuenta de que Zeus, aunque emana una poderosa energía, parece inerme. La vastedad de su torso aparece expuesta, pasiva, inmóvil. El único —y mínimo— movimiento está en Tetis. Los dedos de una mano se adentran como un mórbido pulpo en la barba de Zeus, la otra muñeca apoyada sobre su muslo, un pulgar del pie que roza el del dios. Zeus, en este único caso, no puede actuar. Si cediera completamente a las seducciones de Tetis, sería su fin. Al mismo tiempo es evidente que Zeus deseaba a Tetis. Su mirada se fija al frente y nada ve del cuerpo de ella. No emana sólo fuerza sino una abismal melancolía. Lo apreció Charles Blanc, que no ignoraba el motivo mítico, cuando habló de ese «rostro al mismo tiempo formidable y de una tristeza infinita». Pero el dios aprueba el placer sutil de ese mínimo contacto; los dedos que juguetean en su barba, el brazo apoyado sobre el muslo, el pulgar que lo roza. Comienza entonces a desvelarse por qué el cuadro exhala una extrema, casi dolorosa tensión erótica. Lo que se muestra es un deseo intenso y cargado de gravedad. Porque la visión es altamente paradójica. La escena representa algo prohibido o al menos severo: el deseo insatisfecho del dios soberano. Aquel que había espiado, asediado, poseído a ninfas y princesas, el único seductor invencible, que sólo debía preocuparse por permanecer oculto a la mirada de Hera, evidentemente podía encontrar, también él, un obstáculo. Allí se tocaba el límite del politeísmo, su dependencia de los ciclos cósmicos, que somete toda soberanía a una potencia superior: Tiempo. No es seguro que Ingres fuera consciente del vínculo oculto entre Zeus y Tetis. Se puede decir, incluso, que es muy posible que lo ignorara. Pero las imágenes míticas viven de una fuerza propia, y pueden guiar tanto el pincel de un pintor como el delirio de un esquizofrénico.

En su enorme tela, que invade el campo visual del espectador y lo magnetiza, Ingres había mostrado el nefas del deseo. Franqueando de esta forma el confín de lo admitido. En vida del pintor el cuadro no fue expuesto al público ni encontró nunca un comprador. Muchos críticos lo ignoraron. Delaborde, autor de la primera monografía marcada por una total devoción a Ingres, apenas lo menciona. Aún hoy, en la voluminosa Oxford Guide to Classical Mythology in the Arts están registrados todos los cuadros mitológicos de Ingres excepto éste, que es el más grandioso. La profecía de Temis y Prometeo no golpeó sólo al dios sino también a su simulacro.

.

Roberto Calasso

La Folie Baudelaire

.

.

.

.

Homer

Ilíada. Vol. I.

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599.

.

.

Roberto Calasso

La Folie Baudelaire

Traducción de Edgardo Dobry

Panorama de narrativas, 785

Editorial Anagrama. Barcelona, 2011

ISBN: 9788433975706

.

.

Obras completas de Flaxman

Grabadas al contorno por

Don Joaquín Pi y Margall

Isidro Torres, editor. Barcelona, 1859

.

.

.

.

.

.

El rapte de la jove Europa. D’Esclasans a Calasso, passant pel Poliphili.

.

.

.

399

.

Agustí Esclasans i Folch
(Barcelona, 1895 – Barcelona, 1967)

Llavors que la fúria del brau ja petjava la riba

sorrenca cremant de la pompa del sol el crepuscle,

la fina divina nuesa d’Europa lassada

saltava rabent, s’esbandia amb llampecs d’aigua folla,

xixclava perdent-se pels pins del bosquet, i les tènues

dolceses trements de l’oreig destrenava poruga

batent amb els brassos enlaire la nit que venia.

Calmós, amb el petjar paternal, convençut de sa força,

tot ell degotant de salobre i d’escuma, brandava

la mole feixuga del brau pel tapís de l’arena

fiblada d’estrelles de mar, d’irisades petxines

de còdols polits, del florir de les algues corruptes.

Benigna, la clara mirada daurada de cercles

de llum del tranquil animal rutllava commosa,

mirall palpitant de tendreses humanes. Llunyana,

l’estela d’Europa fulgia nimbada d’espurnes

de lluna naixent… Poderós, embanyada la testa,

massís monument de bassalt del coratge magnífic,

el brau contemplava la vaga joguina rosada,

talment un padrí satisfet de sa néta robusta.

.

Agustí Esclasans

.

.

.

.

.

En la tabla de la izquierda se veía que la misma ninfa había montado

sobre el manso y blanco toro y que él se la llevaba,

atemorizada, por el mar embravecido.

.

 Hypnerotomachia Poliphili

Versió castellana de Pilar Pedraza (Francesco Colonna. Sueño de Polifilo)

.

.

.

.

A la platja de Sidó un brau voila imitar un parrupeig amorós. Era Zeus. Una esgarrifança el feu estremir com quan els tàvecs el picaven. Però aquest cop era una esgarrifança dolça. Eros li posava a cavall la donzella Europa. Tot seguit l’animal es precipità dins l’aigua i el seu cos magnífic sobresortia prou perquè la donzella no es mullés. Molts ho veieren. Tritó, amb el seu caragol de mar, respongué al mugit nupcial. Europa, tremolosa, es mantenia aferrada a una de les llargues banyes del brau. També els veié Bòrees, mentre solcaven les aigües. Maliciós i gelós xiulà a la vista d’aquelles sines tendres que la seva bufera descobria. Atena enrogí tot sotjant des de dalt el seu pare cavalcat per una dona. També els veié un mariner aqueu i empal·lidí. Era tal volta Tetis delerosa de veure el cel? O simplement una Nereida, per una vegada vestida? O el fal·laç Posidó havia raptat una altra noia?

Mentre, Europa no veia on aniria a parar aquella navegació folla. Però s’imaginava la seva sort un cop haguessin arribat a terra. I llançà un missatge als vents i a les aigües: «Digueu al meu pare que Europa ha deixat la seva terra a cavall d’un brau, el meu raptor, el meu mariner, el meu —suposo— futur company de llit. Doneu, us ho prego, a la meva mare aquest collaret.» Anava a invocar també Bòrees per què l’enlairés amb les seves ales, como ha havia fet amb la seva esposa, l’atenesa Oritia, però es mossegà la llengua: per què passar d’un raptor a un altre?

Roberto Calasso (Firenze, 1941)

Però, com havia començat tot? Un grup de noies jugava al llarg d’un riu tot collint flors. En moltes altres avinenteses una escena com aquesta havia esdevingut irresistible per als déus. Persèfone fou raptada «mentre jugava amb les donzelles de sina pregona» i recollia roses, safrà, violes, lliris,  jacints i narcisos. Sobretot narcisos, «prodigiosa flor radiant, venerable als ulls, aquesta vegada, de tothom, dels déus immortals i dels homes mortals». I Talia fou arrabassada per Zeus en forma d’àguila mentre jugava a pilota entre les flors d’una muntanya. I Creüsa va sentir els seus canells agafats per les mans d’Apol·lo mentre collia flors de safrà en els rostos de l’Acròpolis d’Atenes. També Europa i les seves amigues anaven collint narcisos, jacints, violetes, roses, farigola.

Tot seguit es veieren envoltades per un ramat de braus. D’entre ells n’hi havia un d’un blanc enlluernador, amb les banyes petites, que semblaven gemmes fulgents. La seva expressió desconeix l’amenaça. Tant que Europa, tímida d’antuvi, acosta les seves flors a aquell musell càndid. Com un gosset, el brau gemega de plaer, es rebolca per l’herba, presenta les seves petites banyes a les garlandes. La princesa gosa pujar damunt la seva gropa, com una amazona. Aleshores, inesperadament, el ramat s’allunya del riu eixut en direcció a la platja. Amb enganyosa indecisió, el brau s’acosta a l’aigua. Després ja és massa tard: la bèstia blanca ja s’afua dins les ones amb Europa a cavall. Ella es gira enrere: amb la seva mà dreta s’aferra a una banya, amb l’altra es repenja a la bèstia. L’aire viu li fa voleiar els vestits.

.

Ma com’era cominciato tutto? Europa, verso l’alba, dormendo nella sua stanza al primo piano del palazzo reale, aveva avuto un sogno strano: si trovava fra due donne, una era l’Asia, l’altra era la terra che le sta di fronte, e non ha un nome. Le due donne si battevano, con violenza, per lei. Ciascuna la voleva per sé. L’Asia sembrava a Europa una donna del suo paese; l’altra era per lei una totale straniera. E la straniera, alla fine, con mani possenti la trascinava via. Per volere di Zeus, diceva: Europa sarebbe stata una fanciulla asiatica rapita d’una straniera. Il sogno era nettissimo, come una scena del giorno. Europa si svegliò spaventata e rimase a lungo seduta sul letto, in silenzio. Poi era uscita, come sempre, con le sue compagne. Alle foce del fiume, fra le rose e lo scrosciare delle onde, Europa si aggirava con il suo canestro d’oro.

Nella prateria apparve un toro di colore biondo, con un cerchio bianco sulla fronte. Emanava un profumo che copriva quello dei fiori. Si fermò dinanzi a Europa e le leccò il collo. Lei lo carezzava, e intanto asciugava la schiuma che colava abbondante dalla bocca dell’animale. Il toro le si inginocchiò davanti, offrendole la groppa. E, come lei fu montata, balzò verso il mare. Europa, atterrita, guardava verso la spiaggia, chiamava le compagne, tendendo un braccio nel vuoto. Poi, già in mezzo alle onde, con una mano si aggrappava al grande corno, con l’altra teneva sollevato e stretto al petto il bordo del peplo. E, dietro le sue spalle, il peplo si era gonfiato in una vela purpurea.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia / Le nozze de Cadmo e Armonia

Fragment en traducció al català de Joan Castellanos i Eulàlia Roca / fragment en versió original en italià

.

.

.

A. Esclasans

Ritmes

1935

Escola Intel·lectualista

Barcelona

.

.

Francesco Colonna

Sueño de Polifilo

Al cuidado de Pilar Pedraza

Acantilado. Barcelona, 2008

ISBN: 9788496834033

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Jordi Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 10

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Roberto Calasso

Le nozze di Cadmio e Armonia

Adelphi Edizioni

Milano, 2008

ISBN: 9788845923456

.

.

.

La mitologia de José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

José Saramago (Azinhaga, Portugal, 16 de novembre de 1922 – Lanzarote, 18 de juny de 2010)

.

Os deuses, noutros tempos, eram nossos
Porque entre nós amavam. Afrodite
Ao pastor se entregava sob os ramos
Que os ciúmes de Hefesto iludiam.
.
Da plumagem do cisne as mãos de Leda,
O seu peito mortal, o seu regaço,
A semente de Zeus, dóceis, colhiam.
.
Entre o céu e a terra, presidindo
Aos amores de humanos e divinos,
O sorriso de Apolo refulgia.
.
Quando castos os deuses se tornaram,
O grande Pã morreu, e órfãos dele,
Os homens não souberam e pecaream.
.

José Saramago

.

.

.

MITOLOGIA

.

.

Pan amb tres Nimfes (Relleu votiu. Circa 330 aC. Trobat a Megalòpolis o Esparta. Atenes, Museu Arqueològic Nacional, n. 1449)

Els déus, en altres temps, eren nostres
perquè entre nosaltres estimaven. Afrodita
al pastor es lliurava sota les branques
que la gelosia d’Hefest ensarronaven.
.
Del plumatge del cigne a les mans de Leda,
el seu pit mortal, la seva falda,
la llavor de Zeus, dòcils, collien.
.
Entre el cel i la terra, presidint
els amors d’humans i divins,
el somriure d’Apol·lo refulgia.
.
Quan castos els déus es tornaren,
el gran Pan es morí, i orfes d’ell,
els homes no ho saberen i pecaren.
.
.
José Saramago
(traducció de Josep Domènech)
.

.

.

José Saramago
Els poemes possibles
Traducció de Josep Domènech
Edició bilingüe
Col. Poesia, 98
Edicions 62. Barcelona, 2005.
ISBN: 9788429755336

.

.

…va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut… ILIADA XIV.

 

 

…Zeus apleganúvols li va dir: «Hera, […], vinga, nosaltres dos fiquem-nos al llit i gaudim de l’amor. Fins ara mai un desig així de dea o de dona no se m’havia escampat dins el pit ni m’havia dominat el cor […] ».

Pèrfidament, la venerable Hera li va dir: «Crònida terribilíssim, ¿quines paraules has dit? Si ara desitges que ens fiquem al llit per a l’amor als cims de l’Ida, i tot és a la vista, ¿què passaria si algun dels déus sempiterns ens veiés enllitats i anés a explicar-ho als altres déus? El que és jo no tornaria al teu palau després d’haver-me aixecat del llit, car això seria malvist. Però si vols això i t’és grat en el teu cor, heus ací el tàlem que et va construir el teu fill Hefest, el qual hi va ajustar sòlids batents als muntants. Anem a enllitar-nos-hi, ja que el llit és el que et plau».

Tot responent-li, Zeus apleganúvols va dir: «Hera, no tinguis por que ho vegi ni cap déu ni cap home. Ni tan sols Hèlios ens podrà espiar a través d’aquest núvol, encara que la seva claror és la més penetrant per a veure-hi».

Així va parlar, i el fill de Cronos va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut, que amb la seva altura els separava del terra. Damunt d’aquest herbei, s’ajagueren i van embolicar-se amb un bell núvol d’or, del qual es desprenien gotes lluents.

 

Ilíada, XIV, 313-352

Traducció de Joan Alberich i Mariné

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XXXIII

.
.
.

.

XXXIII

.

Als Dioscurs

.

Muses dels ulls d’ametlla, canteu als fills de Zeus

Tindàrides, gloriosos infants de Leda, la dels bells turmells:

Càstor, que doma els cavalls, i Policeutes perfet.

Leda, al cim del Taigetos, tant gran, unida d’amor

al Croni, dels núvols senyor, dos fills infantà salvadors

dels homes en terra, i dels ràpids vaixells quan els vents hivernals

somouen el mar implacable. Llavores, els nautes, orant,

invoquen els fills del gran Zeus i els fan sacrificis d’anyells

al cap de la popa. El vent, impetuós, i les ones ja van

submergint el vaixell. Llavores és quan, de sobte, els Dioscurs

amb ales groguengues, se mostren volant per l’èter, i vénen

i posen la pau en els vents i en les blanques onades del mar:

senyal de repòs pel bon mariner, qua al veure’ls s’alegra,

cessant en sa pena i treball. Salut, doncs, Tindàrides

muntats en ràpids corcers! Jo vull recordar’m de vosaltres

i d’un altre cant.

 

Himnes Homèrics

Himne XXXIII

Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XXIII

.
.
.

.

XXIII

 .

A Zeus

.

Canto Zeus, canto el millor dels déus, el més gran que trona

al lluny, poderós complert; el qui parla tant sovint a Temis

seguda als seus peus. Oh Crònida màxim, august, gloriós,

sies-me propici!

Himnes Homèrics

Himne XXIII

Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.