Arxius

Posts Tagged ‘Zeus’

…va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut… ILIADA XIV.

 

 


…Zeus apleganúvols li va dir: «Hera, […], vinga, nosaltres dos fiquem-nos al llit i gaudim de l’amor. Fins ara mai un desig així de dea o de dona no se m’havia escampat dins el pit ni m’havia dominat el cor […] ».

Pèrfidament, la venerable Hera li va dir: «Crònida terribilíssim, ¿quines paraules has dit? Si ara desitges que ens fiquem al llit per a l’amor als cims de l’Ida, i tot és a la vista, ¿què passaria si algun dels déus sempiterns ens veiés enllitats i anés a explicar-ho als altres déus? El que és jo no tornaria al teu palau després d’haver-me aixecat del llit, car això seria malvist. Però si vols això i t’és grat en el teu cor, heus ací el tàlem que et va construir el teu fill Hefest, el qual hi va ajustar sòlids batents als muntants. Anem a enllitar-nos-hi, ja que el llit és el que et plau».

Tot responent-li, Zeus apleganúvols va dir: «Hera, no tinguis por que ho vegi ni cap déu ni cap home. Ni tan sols Hèlios ens podrà espiar a través d’aquest núvol, encara que la seva claror és la més penetrant per a veure-hi».

Així va parlar, i el fill de Cronos va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut, que amb la seva altura els separava del terra. Damunt d’aquest herbei, s’ajagueren i van embolicar-se amb un bell núvol d’or, del qual es desprenien gotes lluents.

 

Ilíada, XIV, 313-352

Traducció de Joan Alberich i Mariné

Categories:Ilíada Etiquetes: , , , , ,

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XXXIII

.
.
.

.

XXXIII

.

Als Dioscurs


.

Muses dels ulls d’ametlla, canteu als fills de Zeus

Tindàrides, gloriosos infants de Leda, la dels bells turmells:

Càstor, que doma els cavalls, i Policeutes perfet.

Leda, al cim del Taigetos, tant gran, unida d’amor

al Croni, dels núvols senyor, dos fills infantà salvadors

dels homes en terra, i dels ràpids vaixells quan els vents hivernals

somouen el mar implacable. Llavores, els nautes, orant,

invoquen els fills del gran Zeus i els fan sacrificis d’anyells

al cap de la popa. El vent, impetuós, i les ones ja van

submergint el vaixell. Llavores és quan, de sobte, els Dioscurs

amb ales groguengues, se mostren volant per l’èter, i vénen

i posen la pau en els vents i en les blanques onades del mar:

senyal de repòs pel bon mariner, qua al veure’ls s’alegra,

cessant en sa pena i treball. Salut, doncs, Tindàrides

muntats en ràpids corcers! Jo vull recordar’m de vosaltres

i d’un altre cant.

 


Himnes Homèrics

Himne XXXIII

Traducció en vers de Joan Maragall

.


.

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XXIII

.
.
.

.

XXIII

 .

A Zeus


.

Canto Zeus, canto el millor dels déus, el més gran que trona

al lluny, poderós complert; el qui parla tant sovint a Temis

seguda als seus peus. Oh Crònida màxim, august, gloriós,

sies-me propici!



Himnes Homèrics

Himne XXIII

Traducció en vers de Joan Maragall


.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XVIII

.
.
.

.

XVIII

.

A Hermes

.

.


Jo canto Hermes Cilleni, l’Argifont

que impera damunt de Cillena i d’Arcadia, tant rica d’ovelles:

el bon missatger dels déus immortals, qui fou infantat

per la venerable filla d’Atlant, Maia, unida d’amor

amb Zeus. Ella vivia allunyada dels déus benhaurats,

adintre una cova plena d’espesses tenebres; i allí,

una nit obscura, el Croni s’unia amb ella, la nimfa

de trenes formoses, mentrestant que Hera, la blanca de braços,

dormía un sòn dolç; i res ne saberen els homes ni els déus.

Oh fill de Zeus i de Maia, salut! Per tu he començat :

després passaré a un altre cant.




Himnes Homèrics

Himne XVIII

Traducció en vers de Joan Maragall


.

.

.

.

.

Himnes Homèrics MaragallHimnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XVII

.
.
.

.

XVII

.

Als Dioscurs


Canta, Musa harmoniosa, Càstor i Polideuces,

Tindàrides generats per Zeus Olímpic, que foren

per Leda, la venerable, infantats als cims del Taiget

com fruit del secret amor del Cronion. Salut,

Tindàrides, cavallers de ràpids cavalls!



Himnes Homèrics

Himne XVII

Traducció en vers de Joan Maragall


.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics MaragallHimnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Els cavalls d’Aquil·les ploren Patrocle

.
.
.
.

.

ELS CAVALLS PLOREN LA MORT DE PATROCLE


D’esta faisó lliuraven batalla i l’estrèpit del ferre

cel de bronze amunt per l’aire escarit se’n pujava.

En l’endemig els cavalls del Pelida, posats part defora

de la batalla, ploraven d’ençà que l’auriga veieren

sobre la pols abatut per Hèctor mataire de tropes.

Automedont, fill fort de Diores, prou que els urgia,

bo i aplicant-los la tralla sovint, adés repetint-los

moltes paraules manyagues i adés en gran nombre les dures.

Tant refusaven d’anar novament vers les naus per la banda

de l’Hel·lespont espaiós com per entre els aqueus vers la lluita,

ans, com l’estela, que un home ha erigit a un mort o difunta

sobre un sepulcre, es manté incommovible, d’aquesta manera

sense fer un pas, enganxats al bell carro, els corsers romanien,

mentre llurs caps es fixaven a terra i feien escórrer

ulls avall un plor xardorós fins al sòl, lamentant-se

per la planyença de llur conductor i ensutzant llur crinera,

que pel collar, de cada costat, prop del jou queia flonja.

Se’n compadí el fill de Cronos veient com estavent planyent-se.

Va brandar la testa i dintre el seu ànim va dir-se:

«Ah malaurats, per què al rei Peleu, un mortal, vaig donar-vos

quan no podeu envellir-vos vosaltres i sou imperibles?

Per a lliurar-vos com presa al dolor entre els humans miserables?

D’entre tot el que es mou i respira sobre la terra

res no hi ha que sigui més miserable que l’home.

Hèctor, fill de Príam, però, no podrà conduir-vos,

ni vosaltres ni el carro obrat, no vull tolerar-ho.

No n’hi ha prou que tingui les armes i tant se’n gloriï?

Jo us infondré al genolls i al cor l’ardor perquè estalvi

Automedont als navilis balmats dugueu de la lluita,

car als troians l’honor d’occir atorgaré una altra volta

fins al moment que a les naus de trasts ben guarnides arribin,

fins que es pongui el sol i vingui l’ombra sagrada.»


Ilíada, XVII, 424-455.

Traducció de Miquel Peix

.

.
.
.

Homer. La Ilíada.

Traducció poètica de Miquel Peix

Editorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.
.

.

.
.

.

ELS CAVALLS D’AQUIL·LES


Quan van veure Patrocle occit, que tan

valent havia estat, i fort i jove,

es van posar a plorar, els cavalls d’Aquil·les;

es va indignar, la seva condició immortal,

davant de l’obra de la mort que veien.

Van moure el cap i van fer anar la crinera a una banda i l’altra,

van batre el sòl amb els seus cascos, i van plànyer

Patrocle, a qui sentien exterminat—inànime—

ara una carn abjecta—l’esperit dissipat—

sense defensa—sense buf—

cap a l’immens No-res tornat des de la vida.

Dels seus cavalls va veure Zeus les llàgrimes,

i se’n va doldre. «A la boda de Peleu»,

va dir, «hauria hagut d’obrar amb més seny,

hauria estat millor que no us hagués donat,

desgraciats cavalls! Què hi feu, allí,

entre la pobra humanitat, que és la joguina del destí.

Vosaltres, que no aguaiteu la mort ni la vellesa,

hi patiu massa, enmig del temps. En els seus tràngols

l’home us ha embolicat».—Amb tot, les seves llàgrimes

davant la mort irrevocable

vessant seguien, els dos nobles animals.

.

C.P. Cavafis

Traducció de Joan Ferraté

.

.
.
.

Joan Ferraté.

Les poesies de C.P. Cavafis

Quaderns Crema. Barcelona, 1999.

ISBN: 9788485704996

.

.

.