Josep Mª Llovera: Primera rapsòdia de la Ilíada.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975.

___________________________________________

LA ILIADA

.

(Quinze rapsòdies)

.

.

Rapsòdia primera

.

.

.

.

La rancúnia canta, oh deessa, del Pèlida Aquiles,

ruïnosa, que dols a milers als aquivis féu nàixer

i que a l’Ades llençà molt gran nombre d’ànimes fortes

de guerrers, i ells mateixos als cans donà com a presa,

i a les carnívores aus —s’acomplia de Zeus el designi—,

just des de quan de primeres es van desunir, barallant-se,

el fill d’Àtreus, cabdill de la host, i l’ínclit Aquiles.

.

Ara, doncs, quin dels déus l’un i l’altre a contesa va empènyer?

Fou el fill de Leto i de Zeus; car, irat del monarca,

pesta maligna en la host suscità, i es perdien les tropes,

per l’ultratge que havia inferit al seu orant, Crises,

l’Àtrida. Car vingué aquell dels aqueus a les naus corredores

a reembre la filla, portant en rescat dons immensos;

duia a les mans les bandes d’Apòl·lon, el déu sagitari,

dalt del bastó guarnit d’or, i tots els aqueus suplicava,

d’Àtreus els fills sobretot, els dos que els estols conduïen:

.

“Oh Atreides, i els altres aquivis de belles gamberes,

així us donin els déus, habitants dels estatges olímpics,

que de Príam desfeu la ciutat i torneu bons a casa;

la meva filla lliureu-me, i vulgueu el rescat acceptar-ne,

per respecte d’Apòl·lon, fletxer, nissaga del Croni”.

.

I llavors tots els altres aqueus aclamant aprovaven

d’honorâ el sacerdot i el rescat seu esplèndid admetre;

però no fou això grat al cor de l’Atreida Agamèmnon,

ans malament l’expulsà, i afegí violenta comanda:

.

“Veges que jo, vellard, prop les naus concavades no et trobi,

si ara t’hi entretens, o bé si en avant mai hi tornes;

no fos cas que del déu no et servissin el ceptre i la banda.

I ella, jo no la lliuro. Primer li vindrà la vellesa

allà al nostre casal de l’Argòlida, lluny de la pàtria,

ocupada en treballs de telê i compartint amb mi el tàlem.

Vés, però, no m’irritis, perquè amb més salut facis via”.

.

Tal va dir. I temé l’ancià, i obeí la comanda,

i se n’anava, callat, riba enllà de la mar remorosa;

i després, ja en un lloc apartat, molt el vell suplicava

Apol·ló sobirà, nat de Leto, formosa de trenes:

.

“Ou-me, Tu, el d’arc argentí, que rondes a Crisa

i a la santíssima Cil·la, i a Tènedo fortament regnes:

oh Esminteu! si jo mai un temple plaent et bastia,

o si per tu mai les cuixes greixoses cremava senceres

tant de braus com de cabres, aquest desig acompleix-me:

paguin les llàgrimes meves, els dànaus, amb teves sagetes”.

.

Tal, orant, digué. I l’oïa Febos Apòl·lon.

I dels cims de l’Olimp davallà cor-irat, de seguida.

Duia l’arc i el buirac, ben tancat tot entorn, a l’espatlla;

i ressonaven del déu irritat a l’espatlla les fletxes

amb el moure’s d’ell, i semblava la nit, avançant-se.

Un tros lluny de les naus es parà, i avià una sageta,

i un horríson brunzit de l’arc argentí s’expandia.

Atacava d’antuvi les mules i els cans ociosos;

però aprés, etzivant ja la fletxa punyent contra els homes,

els colpia. I de morts pires sempre cremaven, espesses.

Per nou dies volaren pel camp les sagetes del numen,

i, llavors, el desè, féu cridar l’host a l’àgora Aquiles,

car en la ment li ho posà Hera dea, la blanca de braços,

que era en son cor ansiosa pels dànaus, veient com morien.

I ells havent acudit, un cop ja congregats varen ésser,

en mig d’ells aixecant-se, parlava el peu-àgil Aquiles:

.

“Ara sí que nosaltres, Atreida, llançats d’ací, penso,

via a casa farem, si podem de la mort escapar-nos,

si és que els aqueus va domtant, aplegada amb la guerra, la pesta.

Hala, doncs! a un vident, o bé a un sacerdot, fem consulta,

o a un intèrpret de somnis, que el somni també Zeus l’envia,

i ell ens digui perquè tan irat està Febos Apòl·lon:

si ens fa retret d’algun vot negligit o d’alguna hecatombe

o si tal volta l’oment d’anyells i de cabres selectes

rebre voldria, i llavors el flagell apartar de nosaltres”.

.

Tal havent, doncs, parlat, s’asseia. I entre ells va aixecar-se

Calcas Testòrida. Ell era, de molt, el millor dels arúspexs.

Ell les coses sabia que són, que seran i que foren,

i dels aqueus els navilis havia guiat envers Ílion

amb l’art seu de vident, do rebut de Febos Apòl·lon.

Aquest, doncs, amb bon seny, parlà en l’adunança i va dir-los:

.

“Oh Aquiles, dilecte de Zeus, tu m’imposes que digui

la rancúnia del sobirà Apòl·lon, que tira i no falla.

Bé, doncs, jo la diré, però tu fes-te’n càrrec i jura’m

ben amatent i resolt, amb paraules i mans, d’assistir-me;

car preveig que faré irritar l’home que amb gran poder regna

sobre tots els argius i al qual els aqueus obeeixen.

Guanyador és el rei, quan amb un dels seus súbdits s’enutja;

i àdhuc si el jorn mateix tal volta s’empassa la bilis,

serva, però, després la rancúnia, fins que s’esbrava,

dintre son pit. Veges, doncs, ara tu si et resols a salvar-me”.

.

I, parlant en resposta, li deia el peu-àgil Aquiles;

“Tingues coratge; i digues l’auguri que saps, el que sigui.

Car, a fe, no; per Apòl·lon, l’amat de Zeus, que tu, Calcas,

pregues, i havent-lo pregat, els auguris als dànaus reveles,

cap, mentre jo viuré, i la llum veuré sobre la terra,

vora els navilis ventruts posarà sobre teu mans feixugues;

cap dels dànaus plegats; ni que vulguis dir Agamèmnon,

que ara d’ésser, de molt, el primer dels aqueus es gloria”.

.

I, llavors sí, encoratjat, parlava l’arúspex eximi:

.

“No ens fa retret el déu per cap vot ni per cap hecatombe;

sinó per mor de l’orant, a qui féu ultratge Agamèmnon

no lliurant-li la filla i els dons de rescat no admetent-li.

Per això ens dóna dols el Fletxer, i ens donarà encara;

ni el flagell esglaiant alçarà, dels dànaus, el numen

fins que al pare amorós la ull-fúlgida noia no tornin

franca de preu i rescat, i li duguin sagrada hecatombe

alli a Crisa. Llavors, aplacat, potsê el blegaríem”.

.

Tal havent parlat, s’asseia. I en mig va aixecar-se

d’Àtreus l’il·lustre fill, el molt poderós Agamèmnon,

enverinat; d’una còlera forta les fosques entranyes

plenes tenia; i els ulls com un foc flamejant li lluïen.

Guaità a Calcas primer de reüll, i així va parlar-li:

.

“Àugur de dols, no has dit mai una cosa que al cor em fos grata;

t’és plaent sempre a l’entranya d’anunciar malestrugances,

i de bo, encara mai no digueres cap mot ni acomplires.

I ara dels dànaus en mig, aquí vaticines i expliques

que el Fletxer, justament per això va infligint-los sofrences,

perquè jo els dons esplèndids, rescat de la noia Criseida,

rebre no vaig voler, posat que de molt prefereixo

dur-me-la a casa; que em plau més i tot que no pas Clitemnestra,

nupcial esposa, perquè: no és pas menys estimable

per beutat o per planta o per seny o per feines de dona.

Àdhuc així, però, de bon grat, si és millor, vull tornar-la;

la salut de l’exèrcit vull jo, més que no la ruïna.

Prepareu-me, però, tot seguit un guardó; que jo l’únic

entre els argius no romangui sens premi; tampoc no escauria;

car tots vosaltres veieu quin meu premi se’n va a una altra banda”.

.

I, en resposta, li deia l’il·lustre peu-àgil Aquiles:

.

“Gloriosíssim Atreida, de tot avariciosíssim:

com te l’han de donar, els aqueus magnànims un premi?

No sabem pas enlloc grans riqueses comunes desades;

totes, les que a les ciutats anàvem prenent, les partíem,

ni convé pas demanar-les de nou a la gent i aplegar-les.

Doncs, cedeix ara aquella tu al déu, i els aqueus d’altra banda

triple i quadruplicat t’ho darem, si és que Zeus algun dia

ens concedeix d’arrasar la ciutat ben murada de Troia”.

.

I, parlant en resposta, li deia el potent Agamèmnon:

.

“Ni que siguis valent, no així, deissímil Aquiles,

celis els teus intents, car no m’has d’enganyar ni convèncer.

És que vols, per guardà el premi tu, que en canvi, jo resti

d’ell privat, i m’imposes que restitueixi aquella?

Prou; si llavors altre premi els aqueus magnànims m’atorguen

satisfactori al cor meu, tal que hi hagi total recompensa.

I si ells no me’l donen, llavors en persona jo a prendre’l

aniré, sigui el teu, de guardó, sigui el d’Aias o Ulisses;

iré a prendre’l i endur-me’l; ja es pot airâ, el qui m’atansi!

Tanmateix, d’aquest punt tornarem altra volta a discórrer.

Ara, via! a la mar relluent avarem fosc navili,

i remers apleguem-hi triats; i per a una hecatombe

carreguem-hi; i llavors la bella de galtes Criseida

hi farem pujar; i un prohom de consell el comandi:

o bé Aias, o bé ldomeneu, o bé l’inclit Ulisses,

o tu mateix, Peleida, el més terrorífic dels homes,

perquè el déu protector, sacrifici oferint-li, ens aplaqui”.

.

I, de reull esguardant-se’l, li deia el peu-àgil Aquiles:

.

“Ah, tu, l’acuirassat d’impudor, entranya gasiva!

Com ni un sol dels aqueus serà prompte a complir-te les ordres

per emprendre un viatge, o ardit guerrejâ amb l’adversari?

Certament, jo no só pas vingut pels troians branda-llances

a combatre’ls ací, car rebut no n’havia cap greuge.

Poc s’endugueren mai dels meus bous i cavalls les ramades,

mai a la Ftia tampoc, benglevada i d’herois nodridora,

devastaren les messes; bon tros hi ha en mig, que ens separa,

i muntanyes ombrives, i encara la mar sonorosa.

Ans et seguírem a tu, foramida insolent, per complaure’t,

per Menelau, i per tu, a prendre revenja, gran cínic,

dels troians. I d’això, cap cura ni pena no et dónes.

I àdhuc amenaces de prendre en persona el meu premi,

ben afanyat per mi, i que els fills dels aqueus em donaren.

Mai no el tinc jo igual que tu, el premi, si alguna vegada

una ciutat ben poblada als de Troia els aqueus destrueixen.

Però, en canvi, el treball principal de la lluita enardida

són les mans meves que el fan; i quan ve partió de la presa,

per a tu, molt més grossa part; i, pagat jo amb la poca

que se’m dóna, me’n vinc als navilis, las tot de combatre.

Prou, doncs; me’n vaig a Ftia; que, cert em serà millor cosa

amb les naus recorbades a casa tornar-me’n; ni penso,

menys preat com só aquí, aplegar-te cabals i riqueses”.

.

I, en resposta, li deia el cabdill de la host, Agamèmnon:

.

“Fuig, tanmateix, si el cor t’hi empeny; per ma banda

no et prego pas que romanguis per mi; me’n resten prou d’altres

que honorança em faran, i més que cap altre Zeus pròvid.

Ça com lla m’ets, dels reis plançons d’ell, el més avorrible,

car et són sempre plaents les raons i baralles i bregues.

I, si força tens gran, bé deu ésser que un déu te l’ha dada.

Ves-te’n a casa, doncs, amb tes naus i amb els teus companys d’armes,

a governâ els mirmidons; i per tu, no em dono pas pena,

ni em fa por l’enuig teu. I escolta la meva amenaça:

Una volta que em pren la Criseida Febos Apòl·lon,

jo, doncs, amb una de les meves naus i amb meus companys d’armes,

la trametré; però a dur-me’n la bella de galtes Briseida

de ta tenda aniré, jo mateix, el teu premi; que vegis

quant més potent só que tu, i temi qualsevol altre

de pensar-se que igual és a mi i de plantar-me així cara”.

.

Tal parlava. I d’angoixa el Peleida fou pres, i el cor dintre,

sota el pit pelós, entre dos extrems li oscillava:

si, traient-se el glavi tallant de vora la cuixa,

tots els altres faria apartar, i occiria l’Atreida,

o si la ira faria amansir i el fúror frenaria.

I uns instants ell això dins sa ment i son cor regirava,

i ja treia el gros glavi del foure, quan davallà Atena

des del cel. L’enviava Hera, dea la blanca de braços,

per tots dos en son cor amorosa igualment, i ansiosa.

I es posi rera el Peleida, i pels rossos cabells va agafar-lo,

sols per a ell visible; dels altres, cap més no la veia.

Féu Aquiles un surt; i, girant-se al punt va conèixer

Pal·las Atena; talment feia por com els ulls li lluïen.

.

I, posant-se a parlar, amb alades paraules va dir-li:

.

“Filla de Zeus egíoc, com és que véns altra vegada?

És tal volta per veure l’insult d’Agamèmnon Atreida?

Doncs, t’anuncio una cosa, que bé s’acomplirà, penso:

per sa arrogància aviat se’n farà alguna volta la vida”.

.

I novament li digué la deessa ull-lluent Atenea:

.

“Per amansir la ira teva, si vols obeir, só vinguda

des del cel. M’envia Hera dea, la blanca de braços,

per tots dos, en son cor amorosa igualment, i ansiosa.

Au, doncs! prou de contesa, ni el glavi ta mà desembeini;

de paraula, sí, digues l’afront que haurà d’arribar-li.

Car així jo ho anuncio, i ben cert haurà d’acomplir-se:

tres cops més has de rebre algun dia de dons preciosos

per l’ultratge present; però tu, sofrena’t i creu-nos”.

.

I, parlant en resposta, li deia el peu-àgil Aquiles:

.

“Bé em caldrà de complir, oh deessa, la vostra comanda,

àdhuc irat fortament en el cor; és això millor cosa;

si un obeeix els déus, també de bon grat ells l’escolten”.

.

Deia; i al pom d’argent posada la mà revinguda,

feia, beina endins, reculâ el llarg glavi, no indòcil

al manament d’Atenea. I aquesta a l’Olimp va tornar-se’n,

de l’egíoc Zeus als casals, amb la resta dels númens.

I, llavors, novament el Peleida, amb asprives paraules

apostrofava el fill d’Àtreus, no encara amansida la fúria:

.

“Xop de vi, que tens ulls de gos, però el cor de cérvol!

poc mai de prendre les armes per dur a batalla les tropes,

ni de sortî amb els aqueus més valents a parâ una emboscada

cor has tingut; això i el morî et sembla tot una cosa.

Cert, és molt més profitós, per l’extens campament dels aquivis

premis anâ arrabassant, si algú gosa fer-te la contra.

Rei que devores el poble, ben bé són ningú els que governes,

car altrament, cert, Atreida, aquest fóra el teu últim ultratge.

Però jo et dic, el gran jurament encara afegint-hi:

Sí, per aquest ceptre, que mai ja ni fulles ni branques

no traurà, car jaquí en les muntanyes un dia la soca;

ni reverdirà més, puix que el bronze entorn va llevar-li

tots els brots i l’escorça; i ara els fills dels aquivis

als palmells el duen, aquells que les lleis, al judici,

guarden en nom de Zeus; i aquest, gran jurament ha de ser-te:

Cert, un dia als aqueus els vindrà pla recança d’Aquiles,

a tots ells; i aleshores per res no podràs, mal que et dolgui,

dar-los ajut, quan molts davant d’Hèctor, el matador d’homes,

moribunds cauran, i el rosec sentiràs dins l’entranya,

rabiós, de no haver gens honrat el més brau dels aquivis”.

.

Tal el Peleida digué. I baté contra terra el seu ceptre

ornamentat amb claus d’or; i va asseure’s altra vegada.

I era l’Atreida aïrat per sa banda. I, llest, en mig Nèstor

grat de parla s’alçà, el sonor agoreta del Pilos.

De sa llengua fluïen més dolces que mel les paraules.

Ell vivent, dues gèneres ja de moridors homes

eren finades, amb ell nodrits i nascuts temps enrera

a la molt sacra Pilos, i en mig de la terça regnava.

Aquest, doncs, amb bon seny parlà en l’adunança i va dir-los:

.

“Ai déus! pla un gran dol a la terra aquea s’atansa!

Pla se n’alegraran el rei Príam i els fills tots de Príam,

i els troians, arreu, bé en seran en llurs cors de joiosos,

si tot això de vosaltres entenen, que esteu barallant-vos,

just dels dànaus els dos que excel·liu al consell i a batalla.

Creieu, doncs; que, tots dos, sou d’edat menor que la meva.

Car ja altre temps jo amb herois que eren pla més valents que vosaltres

tracte tenia; i amb tot, ells, mai, no van menysprear-me.

Car, poc n’he vistos mai, ni mai en veuré, com ells, d’homes,

com aquell Piritos, i Drias, pastor de gentades,

Cèneus, encara, i Exadi, i aquell deissímil Polífem,

i l’Egeida Tèseu, als déus immortals comparable.

Eren ells, cert, els més forts dels herois que nodria la terra;

eren els més forts, sí, i contra els més forts combatien,

contra els monstres selvàtics, i en feren horrible extermini.

Doncs, amb aquests anava, així i tot, vingut jo de Pilos,

lluny de l’àpia terra, car varen cridar-me ells mateixos.

I lluitava per mi mateix, jo; i pla que amb aquells cap

dels moridors que damunt de la terra ara hi ha combatria.

I també els meus consells escoltaven, i el meu avís creien;

doncs, creieu vosaltres també; que és millor cosa, creure.

I ni tu, baldament poderós, la noia li prenguis;

ans bé deixa-li, com ja per premi els aqueus li donaren;

ni tu, Peleida, tampoc amb el rei contendre no vulguis

força contra força; que honor no ha tocat mai comuna

al que és rei portant-ceptre, i al qual Zeus ha dat ja la glòria.

I, si ets tu més valerós, i engendrat de mare deessa,

ell, però, és més poderós, car damunt major nombre comanda.

I tu, Atreida, ja prou ferotgia; i só jo, que t’ho prego,

deixa estâ el teu furor contra Aquiles, que és per a nosaltres

gran baluard, per a tots els aqueus, en la guerra funesta”.

.

I, parlant en resposta, li deia el potent Agamèmnon:

.

“Certament, ancià, tot això ho has parlat com esqueia.

Però, és que aquest home vol sobrepujar tots els altres,

i els vol tots dominar, i damunt de tots tenî imperi,

i a tothom donar ordres, que algú no li obeirà, penso.

I, si és ver que l’han fet branda-llances els déus que són sempre,

ja, per això, li prorrompen ultratges del llavi, per dir-los?

.

I, tallant-li el parlar, replicava-li l’ínclit Aquiles:

.

“Sí, car llavors de covard i no-res podrien tractar-me,

si a tota obra, que et plagui ordenar, cedia jo sempre.

Pots imposâ aquestes coses a d’altres; el que és a mi, abstén-te

de manar-me-les; car, el que és jo, ja no obeiré, penso.

I altra cosa et diré; i tu grava-la bé en les entranyes:

Cert, de mans, el que és jo, poc amb tu lluitaré per la noia,

ni amb tu, ni amb cap altre; car ço que em preneu, m’ho donàreu.

D’allò altre, però, que tinc prop la nau ràpida fosca,

d’allò, res no en prendràs, ni t’emportaràs, que no ho vulgui.

I si no, avant, fes-ne prova; que ho puguin aquests també veure;

i a l’instant rajarà ta sang negra entorn de ma llança”.

.

Barallats així els dos, amb tan violentes paraules,

aixecant-se, el consell dels aqueus vora naus van dissoldre;

i a les tendes el fill de Peleu, i a les naus igualades,

amb el fill de Meneci i els altres companys va tornar-se’n.

I l’Atreida, llavors, varà a mar una nau corredora;

i l’armà amb vint remaires triats; i tota una hecatombe

hi carregà per al déu; i la galta-bonica Criseida

hi féu dû; i de patró va muntar l’astutíssim Ulisses.

I ells, un cop dalt, navegaven enllà de les sendes humides.

I a l’exèrcit manava l’Atreida de purificar-se;

i ells es van rentar, i a la mar van Ilençar les sutzures;

i oferiren a Apòl·lon, encara, de braus i de cabres

hecatombes complides, a vora del mar que es mou sempre,

i el baf d’oment, cel enlaire, amb el fum se’n pujava en espires.

Doncs, en això, ells pel camp s’afanyaven. I poc Agamèmnon

deixà estar l’amenaça renyint, feta a Aquiles suara;

ans, al contrari, donava comanda a Taltibi i Euríbat,

que li eren heralds i fiats i sol·licits ministres:

.

“Anireu a la tenda d’Aquiles Peleida, i, prenent-la

per la mà, ací em dureu la galta-bonica Briseida;

i si no us la donés, jo mateix, a llevar-la-hi en persona

aniré amb major nombre, i això li doldrà més encara.”

.

Dit això, els envià violenta comanda imposant-los;

i ells, contra-cor, riba enllà caminaven del mar que es mou sempre,

i arribaren els dos a les tendes i naus dels mirmídons,

i devora la tenda i la nau seva fosca el trobaren

assegut; i no gaire joiós fou Aquiles de veure’ls.

I del rei al davant, plens tots dos de temor i respecte,

romanien plantats, ni li feien cap mot ni pregunta.

Ell, però, en sa ment, en va entendre la causa, i va dir-los:

.

“Bona salut, heralds, missatgers de Zeus i dels homes:

atanseu-vos; no és vostra la culpa, sinó d’Agamèmnon

que us ha fet venî ací per mor de la noia Briseida.

Au! Patrocles, nissaga de Zeus, fes que ixi la noia,

i els la daràs, que la hi duguin; i ambdós seran testimonis,

tant davant dels déus benaurats, com dels homes que moren,

com davant d’aquest rei inhumà, si encara algun dia

jo necessari fos, que el flagell esglaiant li aparti

dels restants … Sí, que ell, cert, en son foll esperit desvaria,

ni esguardar no sap gens endavant i ensems endarrera,

perquè vora els navilis, segurs els aqueus li combatin”.

.

Tal digué. I al dilecte company obeïa Patrocles.

Feia sortir de la tenda la galta-bonica Briseida,

i els la lliurava; i enllà, vora naus dels aqueus, se’n tornaren,

i els seguia amb recança la dona. Aleshores Aquiles,

plorallós, s’apartà tot seguit dels companys, i es va asseure

vora la mar escumosa, guaitant vers la immensa planura,

i ardentment a la mare dilecta prega, mans esteses:

.

“Mare, puix vas engendrar-me per ésser de vida tan curta,

doncs, honorança al menys havia de dar-me l’olímpic

Zeus, que trona de dalt; i ara gens no m’honora ni mica;

sí, per tal com l’Atreida, l’amplipotent Agamèmnon

m’ha inhonorat, de per si prenent-me i guardant-se el meu premi.”

.

Tal digué, plorant. I l’augusta mare va oir-lo

de les fondàries del mar, vora el pare vellard asseguda.

I àgil del mar cendrosenc emergia, com una boira,

i davant s’assegué, frec a frec, del fill, que plorava,

i l’amoixava amb la mà, i aquests mots li digué, nomenant-lo:

.

“Fill, què plores, doncs? quin afany del cor teu ha fet presa?

Parla; no ho guardis callat; perquè ho sapiguem un i altra”.

.

I, amb gemegor profunda, li deia el peu-àgil Aquiles:

.

“Prou que ho saps. Per qui he de contar-t’ho, si tot ja ho coneixes?

D’Eeció a la ciutat vam anar, a Tebas, la sacra,

i vam fer-hi saqueig, i ací ens en vam dur tota cosa,

i, com de llei, entre ells els fills dels aqueus s’ho partiren,

i per l’Atreida triaren la bella de galtes Criseida.

Però Crises, després, sacerdot d’Apol·ló sagitari,

ve a les rapides naus dels aqueus de cuirasses de bronze

a reembre la filla, portant en rescat dons immensos;

duia a les mans les bandes d’Apòl·lon, el déu sagitari,

dalt del bastó guarnit d’or, i tots els aqueus suplicava,

d’Àtreus els fills sobretot, els dos que estols conduïen.

I, llavors, tots els altres aqueus aclamant aprovaven

d’honor; el sacerdot i el rescat esplèndid admetre,

però no fou això grat al cor de l’Atreida Agamèmnon,

ans malament l’expulsa, i afegí violenta comanda.

Indignat, el vell va tornar-se’n; i el sobirà Apòl·lon

va escoltar-li el prec, per ço com li era caríssim;

i damunt dels argius avia el dard maligne, i gentades,

l’un sobre l’altre morien; que el déu atacava amb ses fletxes

per tot arreu l’exèrcit nombrós dels aquivis; i un àugur,

ben sabedô, en l’adunança ens va dir del Fletxê els vaticinis.

A l’instant jo, el primê, els exhortava que el déu aplaquéssim;

Però l’Àtrida d’ira fou pres; i alçant-se de sobte

una amenaça va fer-me que és ja al moment d’ara acomplida.

Car aquella els aqueus d’ull lluent, dins la nau corredora,

la trameten a Crisa, i porten al Sobirà ofrenes;

i aquella altra, ara just de ma tenda els heralds se l’enduien,

la noia Brises, aquella que els fills dels aqueus em donaren.

Tu, doncs, si res hi pots, el fill valerós teu empara:

ves-te’n a dalt de l’Olimp, i a Zeus prega, si mai en cap cosa

el cor de Zeus de paraula ajudares, o bé encara d’obra.

Car, tot sovint, jo mateix t’he sentit al casal del meu pare

gloriejant-te, quan deies que al Croni dels núvols negrosos,

sola entre els immortals, d’afrontosa dissort lliberares

aquell cop que amarrar-lo volgueren els altres olímpics,

Hera, que anava avinguda amb Posídon i amb Pal·las Atena;

tu, però, dea, venint-li en ajut vas privar que el lliguessin,

car aquell Centimà a l’alt Olimp de seguida cridares

que anomenen Briàreu els déus, però tots els homes

Egeó, que en forces guanyava el seu mateix pare.

I ell al costat del Croni va asseure’s, joiós de tal honra,

i el temeren els déus benaurats, i aquell no lligaren.

Ço recordant-li ara, doncs, seu-li als peus, i als genolls seus abraça’t,

per si d’alguna manera volgués als troians donâ auxili,

i els aqueus repel·lir per les naus, del mar a la platja

anant morint, que tots ells el rei llur ben bé assaboreixin,

i ell mateix vegi, l’amplipotent Agamèmnon Atreida,

el seu tort, de no haver gens honrat el més brau dels aquivis”.

.

I, en resposta, li deia, llavors, vessant llagrimes Tetis:

.

“Lassa de mi! fill meu, que et criava, engendrat en mal astre!

Oh, que sens plors ni afanys no poguessis tu vora els navilis

viure, tenint per destí durada així breu, no gens llarga!

I ara, tost-moridor i ensems míser més que cap altre

has nascut; per això jo amb mal fat al palau et fui mare!

Tanmateix, per a dî a favor teu tot això a Zeus fulmini,

vaig al nevat Olimp, jo mateixa, veurem si m’escolta.

Tu, entretant, quiet a les naus de les ràpides veles,

cova la ira als aqueus, i abstén-te en tot de la lluita.

Car Zeus a l’Oceà, al país dels eximis Etíops,

se n’hi anà ahir mateix convidat, i els déus tots el seguiren.

Quan serà el dia dotzè farà cap a l’Olimp altra volta;

aleshores iré al casal seu de llinderes de bronze,

i el pregaré, abraçada als genolls, i el convenceré, penso”.

.

I, havent-li dit això, se n’anava, i allí va deixar-lo

cor-irat, per amor de la dona de bella cintura

presa-li contra-voler i per força. En tant ja Ulisses

arribava a Crisa, portant la sagrada hecatombe;

i una volta van ser dintre el port, que és de molta fondària,

desenvelaren, i dins la nau fosca les veles desaren,

i descansaren el pal al forcat, amb estais acalant-lo

ràpidament, i remaren avant fins al lloc d’ancoratge.

I, seguit, ancoraren, i amarres fermaren a popa;

i, seguit, ells mateixos del mar al trencall davallaren;

i, seguit, varen treure d’Apòl·lon, fletxer, l’hecatombe;

i, seguit, de la nau passamar sortia Criseida.

I, acompanyant-la després a l’altar l’astutíssim Ulisses,

en les mans la posava del pare amorós, i va dir-li:

.

“Crises, ací m’ha enviat el cabdill de la host, Agamèmnon,

a portar-te la filla, i a Febos sagrada hecatombe

immolar per als dànaus, perquè: el sobirà ens aplaquéssim,

ell, que al present als argius infligeix luctuosa sofrença”.

.

Tal havent dit, en les mans la hi posà; i ell rebé ple de joia

l’amada filla; i del déu, de seguida, la sacra hecatombe

al voltant de l’altar ben bastit arrenglaren per ordre,

i es rentaren les mans, i el grapat d’ordi sacre prengueren.

I per ells Crises, alçades les mans, en veu alta pregava:

.

“Ou-me, Tu, el de l’arc argentí, que rondes a Crisa

i a la santíssima Cil·la, i a Tènedo fortament regnes;

tal com benigne ja abans una volta el meu prec escoltares,

i m’honorares, i fort oprimires la host dels aquivis,

talment ara, altre cop, aquest desig acompleix-me:

D’ara mateix el flagell esglaiant dels dànaus aparta”.

.

Tal, orant, digué. I l’oïa Febos Apòl·lon.

I ells, quan haguéren orat, i aspergit a les víctimes l’ordi,

les degollaven, alçant-les el cap, i les escorxaven,

i les cuixes tallaven, i anaven d’oment recobrint-les

fent doble sostre, i dessobre posaven bocins de carn crua;

i ho cremava sobre ascles el vell, i damunt hi libava

vi relluent, i tenien-li uns nois amb les mans els pempòbols.

I quan hagueren les cuixes cremat i tastat les entranyes,

feien tota bocins l’altra carn, i enfilaven-la als astos,

i la rostien amb compte, i un cop rostida la’n treien.

I quan tingueren ja llesta la feina, i les parts preparades,

l’àpat van fer, i al desig de cada un no mancà la part justa.

I una volta espassat el daler de bevenda i vianda,

els donzells les crateres ompliren curulles de beure,

i en repartiren a tots havent fet amb les copes libamen.

I ells tot el dia, llavors, amb llur cant el déu aplacaven,

els donzells aqueus, bellament cantant un peana

a llaor del Fletxer, i era grat al cor d’ell de sentir-lo.

Quan, però, el sol es colgà, i sobrevingué la tenebra,

prop les amarres de popa, llavors, del navili dormiren.

Quan, però, amb roses als dits, lluí Eos, naixent de la llostra,

vers l’extens campament dels aqueus, llavors, ells navegaren

i ventijol favorable envià, protegint-los, Apòl·lon.

I ells arboraren el pal, i les veles blanques hissaren,

i el vent inflava la vela pel mig, i entorn de la roda

remorejaven, passant-hi la nau, escumoses les ones,

i ella corria pel mig de les ones al terme de ruta.

I una volta arribats a l’extens campament dels aquivis,

el navili negrós varen treure en sec a la platja,

alt, damunt de les dunes, i amb llargs estontols van fermar-10,

i ells mateixos es van dispersar per les naus i les tendes.

.

I era entretant rabiós assegut vora els ràpids navilis

el nobilíssim fill de Peleu, el peu-àgil Aquiles;

ni se’l veia ja a l’àgora mai, que fa els homes il·lustres,

ni a la batalla tampoc, sinó que el seu cor consumia

ferm allí, i l’ahuc de combat enyorava i la lluita.

.

Quan, però, l’aurora dotzena vingué d’aquell dia,

també, llavors, a l’Olimp se’n tornaren els déus que són sempre,

tots plegats, Zeus davant. I no oblidà Tetis l’encàrrec

del seu fill, sinó que emergí de les ondes marines,

i, embolcallada de boira, a l’Olimp, cel amunt, va pujar-se’n.

I trobà el Crònida, amplivident, sense els altres, que seia

dels crestallut Olimp dalt de tot de la punta més alta.

I davant seu s’assegué, frec a frec; i els genolls va abraçar-li

amb la mà esquerra; i el sota-mentó havent-li pres amb la dreta,

deia, suplicant-lo, a Zeus, sobirà, fill de Cronos:

.

“Pare Zeus: si jo mai, entre els déus immortals, t’ajudava

o amb paraules o amb obres, aquest desig acompleix-me:

Dóna honorança al meu fill, que tost-moridor més que els altres

ha nascut; i ara, amb tot, el cabdill de la host, Agamèmnon,

l’ha inhonorat; de per si prenent-li i guardant-se el seu premi.

Dóna-li, doncs, honorança Tu almenys, provident Zeus Olímpic,

i concedeix als troians la victòria, fins que els aquivis

tornin el fill a honorar-me, amb honor més crescuda i complida”.

.

Tal parlà. I no li deia cap mot Zeus que els núvols aduna,

ans romania callat. Però ella, als genolls abraçada,

els li tenia estrets, i tornava altre cop a pregar-lo:

.

“Net i clar, d’una volta, promet i amb el cap fes la senya

o refusa, puix res no et cal témer; que pugui ben veure

quant só jo la més poc honorada de totes les dees”.

.

I, fortament malganós, Zeus que els núvols aduna va dir-li:

.

“Cosa enutjosa, cert; car m’empenys a fer-me enemiga

Hera, quan ella a instigar-me vindrà amb ultratjoses paraules.

Car ja, àdhuc així, entre els déus immortals ella sempre

càrrecs va fent-me, i diu que els troians ajudo en la lluita.

Vés-te’n, doncs, ara d’ací, tot seguit, que de res no s’adoni

Hera; i d’això que m’has dit tindré cura, per tal d’acomplir-ho.

I àdhuc, vaja! per dar-te’n fermança amb el cap faré el signe,

que entre els immortals, certament, és la meva penyora

més segura, per tal com no és mai revocada, ni falsa,

ni incomplida, paraula que avalo del cap amb la senya”.

.

Deia, i amb les celles brunes el Croni féu gest que assentia;

i ondularen els rinxols divins escampats del Monarca

testa immortal avall; i l’Olimp gegantí féu somoure.

I els dos així concertats, separaren-se. I tot seguit ella

des de l’Olimp relluent es llançava a les aigües profundes;

i al casal anà Zeus. I els déus tots plegats van alçar-se

de llurs setis, del pare a l’encontre; i ni un sol s’atrevia

a esperar-lo parat, ans tots ells acudiren a rebre’l.

Talment ell, doncs, es va asseure llavors al seu soli. I poc Hera

ignorà, havent-los vist, que amb ell concertava designis

la turmell-argèntia Tetis, del vell marí filla.

I tot seguit amb paraula incisiva parlava a Zeus Croni:

.

“Quin dels divins era, pèrfid, que amb tu concertava designis?

Sempre t’és cosa plaent d’anar, lluny de mi, pel teu compte

maquinant cops amagats, i mai ni una sola paraula

de ton grat no ets capaç d’explicar-me, d’allò que medites”.

.

I, en resposta, li deia, el pare dels déus i dels homes:

.

“Hera, no esperis pas mai que tots els meus determinis

has de conèixer; difícils et foren, per bé que ets ma esposa.

Si sabuda una cosa haurà d’ésser, ningú, aleshores,

no en tindrà coneixença ans que tu, ni entre els déus ni entre els homes;

si alguna empresa, però, dels déus apart, jo medito,

no vagis pas punt per punt preguntant, ni cercant d’esbrinar-ho”.

.

I, en resposta, li deia l’augusta ull bòvida Hera:

.

“Fill tremendíssim de Cronos, quin mot és aquest que ara deies?

Massa i tot, ja fa temps, que res no pregunto ni esbrino,

ans bé sense destorb tota cosa que vols deliberes,

ara, però, temo molt en mon cor que ha sabut seduir-te

la turmell-argèntia Tetis, del vell marí filla;

car seia, en boira embolcada, als teus peus i els genolls t’abraçava,

i amb el cap realment li assentires, em penso, que Aquiles

honoraràs, perdent molts dels aqueus de llurs naus a la vora”.

.

I, llavors, responent, digué Zeus que els núvols aduna:

.

“Sempre receles, maligna! ni puc de tu mai amagar-me.

Res, però, no en treuràs, molt que facis, ans del meu afecte

més t’aniràs allunyant; i això et punyirà més encara.

I si és així com tu penses, vol dir que la cosa m’és grata.

Calla, doncs, i seu, i procura complir-me les ordres,

no fos cas que els déus de l’Olimp tots plegats no et valguessin,

assistint-te, si al teu damunt poso les mans percusores”.

.

Tal digué. I va témer l’augusta, ull-bòvida Hera

i, callant, es va asseure; i va sofrenâ el seu coratge;

i, de Zeus al palau, els celestials déus es torbaren.

.

Sort que Hefest, l’artífex il·lustre, prengué la paraula,

amorós envers Hera, sa mare, la blanca de braços:

.

“Cosa enutjosa, cert, serà aquesta i no ja tolerable,

que ara els dos, pels mortals, contendiu d’aquesta manera,

i exciteu avalot entre els déus; ni ja de la taula

bona, plaer no n’haurem; puix les coses pitjors així guanyen.

Aconsello jo, doncs, a la mare, per bé que assenyada,

de mostrar-se agradosa envers Zeus; per tal que no torni

a enutjar-se el pare de nou, i ens destorbi el bell àpat.

Car, si per cas voluntat li vingués a l’Olímpic fulmini

de llançar-nos dels setis… és pla més fort que nosaltres.

Cerca d’amorosir-lo, tu, doncs, amb tes blanes paraules,

i aleshores tindrem de seguida benigne l’Olímpic”.

.

Tal parlà. I, aixecant-se lleuger, l’anap, doble de nança,

en les mans de la mare dilecta posava; i li deia:

.

“Cor fort, mare meva, i aguanta, per bé que sofreixis;

no fos, tant com t’estimo, que aquests meus ulls et veiessin

maltractada; car, tot i dolent-me’n, llavors poc podria

ajudar-te per res; fa de mal contrastâ el déu Olímpic!

Ja, aquell altre cop, provant jo si podia socorre’t,

aferrant-me ell pel peu, del llindar dels divins va estimbar-me.

Tot un dia, sencer, rodolava; i del sol a la posta

vaig anâ a caure a Lemnos, amb un petit bleix de vida,

i, tot just caigut, m’hi van recollî uns homes sintis”.

.

Tal parlava. I somreia Hera dea, la blanca de braços,

i de mà del seu fill, amb somriure rebia la copa.

I als divins, un per un, començant per la dreta, aleshores,

de la cratera prenent-lo, ell anava abocant el dolç nèctar.

I una rialla sens fi tots els déus benaurats esclafien,

quan veieren Hefest panteixant enfeinat per la sala.

.

Així, doncs, tot el dia llavors, fins que el sol es va pondre,

feren l’àpat; i en res no mancava al desig la llur menja,

ni de la cítara el so delitós, que toca el déu Apòl·lon,

ni de les Muses el ritme alternat, que amb veu dolça cantaven.

.

Quan, però, del sol el faró resplendent va colgar-se

varen anar, departint-se, a dormir, cadascun a sa casa,

on els palaus a tots ells Hefest, l’artífex illustre,

ambidextre, els havia bastit, amb enginy sapientíssim.

.

Al seu llit igualment se n’anà Zeus Olímpic fulmini,

on, ja feia molt temps, en venir-li el son dolç, reposava.

I a dormir-hi pujà. I, al costat, la del soli d’or: Hera.

.

.

Traducció de Josep Mª. Llovera