Josep Mª Llovera: Tercera rapsòdia de la Ilíada

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975.

.

.

___________________________________________

LA ILIADA

.

(Quinze rapsòdies)

 .

.

Rapsòdia tercera

.

.

.
.

I, una volta, amb llurs sengles cabdills, ordenats varen ésser,

els troians, amb cridòria i clamors, com ocells avançaven:

tal ressona dessota del cel el grallar de les grues,

quan, després que han fugit de l’hivern, i la pluja indicible,

volen, tot grallant, al damunt dels corrents oceànics,

a la gent dels pigmeus de mort i d’estrall portadores,

i, d’enlaire estant, anuncien ja lluita funesta.

I els aqueus avançaven plegats, però plens de coratge,

i resolts en llur cor a ajudar-se ells amb ells en la lluita.

.

Tal com dalt la muntanya el migjorn expandeix una boira,

no gens grata al pastor, i a la nit preferible pel lladre,

que hom no hi veu més enllà d’on abasta llançant una pedra;

així un núvol de pols de sota llurs peus s’aixecava,

amb el caminar llur; i passaven rabents la planura.

.

I, una volta es trobaren ja prop, uns anant contra els altres,

sortí al cap dels troians Alexandre, diví d’aparença.

Una pell de pantera, i l’arc corb, li penjava del muscle,

amb el glavi; i, dues ascones, de punta de bronze,

tot brandant, els més valerosos argius provocava

que es batessin amb ell, cos a cos, en horrífica lluita.

.

Bon punt, doncs, Menelau, del déu Ares dilecte, va veure’l,

que davant de l’exèrcit s’anava atansant a grans passos,

com s’alegra el lleó, si ensopega una gran peça morta,

quan un cérvol troba, banyut, o una cabra salvatge,

i ell té fam: que golut la devora, per més que s’acostin,

amb la flor del jovent, els gossos lleugers, empaitant-lo;

tal s’alegrà Menelau, Alexandre, diví d’aparença,

esguardant amb sos ulls; car pensava punî aquell culpable.

I del carro saltà, tot seguit, amb les armes, en terra.

.

Bon punt, doncs, Alexandre formós com un déu, el va veure

aparèixe’  entre els davanters, sentí al cor una estreta,

i, la mort evadint, a l’estol dels companys va retreure’s.

I, talment com si hom veu un drac, reculant se n’aparta,

—d’una muntanya als clots— i de por li tremolen les cames;

i se’n torna enrera; i devé tot groc de la cara,

semblantment s’esmunyí, dins l’estol dels troians coratjosos,

Alexandre, formós com un déu, aterrit del fill d’Àtreus.

I Hèctor, que ho veié, l’increpi amb afrontoses paraules:

.

“Paris mala-sort, rei dels bells, seductor, caça-fembres:

bé podies no haver mai nascut, o sens noces morir-te.

Més m’ho estimaria; i per tu hauria estat molt més útil

que no pas ésse’ així el nostre afront, i de tots vilipendi.

Quines rialles, a fe, els aqueus cabelluts deuen fer-hi!

ells que et creien primê entre els herois, per tal com venusta

tens la forma, però no hi ha tremp, ni cap força, en l’entranya!

Prou, així com ets, dins les naus creuadores del pèlag,

travessant la mar, amb companys que et triares addictes,

fent-te amb gent d’altra terra, una dona formosa t’enduies

de remot país, de guerrers branda-llances parenta,

gran dissort per ton pare i ciutat i per tot nostre poble,

gaudi pels contraris, per tu mateix vil oprobi.

No podies, doncs, ara esperar Menelau, amat d’Ares?

Aprendries, llavors, de quin pros tens la flòrida esposa!

No et servirien, ben cer, ni la lira, ni els dons d’Afrodita,

ni els bells rínxols, ni la formosor, quan en terra et fes caure!

Sort que són prou porucs els troians; altrament a hores d’ara

túnica ja de rocs portaries, per tes malifetes! “.

.

I li digué, responent, Alexandre diví d’aparença:

“Héctor, posat que amb raó, i no més que amb raó, em vituperes:

sempre tu tens el cor acerat, com la doladora,

que entra fusta endins, manejada per l’home que amb traça

peces retalla de nau, i de l’home reforça l’empenta.

Talment, dintre el teu pit, tu tens intrèpid ton ànim.

No em retreguis els dons atractívols de l’àuria Afrodita;

els presents gloriosos dels déus no són pas rebutjables,

tots els que ells donin: ningú a son albir no pot prendre’ls.

Ara, però, si tu vols que jo vagi a la lluita i em bati,

fes que els altres troians i que tots els aquivis s’asseguin;

i llavors, en mig, a mi amb Menelau, amat d’Ares,

posareu, per mor d’Hèlena i tots els tresors, a combatre;

i el que venci dels dos i resulti més fort en la lluita

prendrà, arreu, els tresors i la dona, i se’ls endurà a casa;

i vosaltres, de fe i amistat immolades penyores,

aquí a Troia viureu, benvolguda; i aquells, que vers l’Argos

tornin, ric de corsers, i l’Acaia, de dones formoses”.

.

Tal digué. I Hèctor granment s’alegrava sentint la proposta.

I, avançant-se al mig, dels troians deturi les falanges,

amb la llança agafada pel centre; i tots ells van parar-se.

I contra ell els aqueus cabelluts els arcs disparaven

i, mirant de colpir-lo, sagetes tiraven, i pedres.

Però va cridar fort el cabdill de la host, Agamèmnon:

.

“Conteniu-vos, argius: no tireu, donzells de l’Acaia:

car està Hèctor, el d’elm fulgurant, per dî alguna cosa”.

Tal digué: I de la lluita cessant, ells guardaren silenci

ràpidament. I, d’en mig d’uns i altres, llavors deia Hèctor:

.

“Escolteu-me, troians, i aqueus de les belles gamberes,

el que diu Alexandre, que fou el causant de la guerra:

Ell als altres troians, i a tots els aqueus, fa proposta

que llur bell armament posin sobre la terra fecunda;

i, llavors, a ell al mig, amb Menelau, amat d’Ares,

els dos sols, per mor d’Hèlena i tots els tresors, a combatre;

i el que venci dels dos i resulti més fort en la lluita

prendrà, arreu, els tresors i la dona i se’ls endurà a casa;

i de fe immolarem, i amistat, penyores els altres”.

.

Tal els digué. I tots ells romanien quiets, en silenci.

I, llavors, els parlà Menelau, del potent crit de lluita:

.

“Escolteu-me, ara, a mi; que més fonda que tots la ferida

tinc al cor, i el moment crec vingut que pogueu departir-vos

els argius i els troians, que heu sofert tants i tants infortunis

per aquest meu plet, començat amb el tort d’Alexandre:

De nosaltres, aquell que la Mort i el Destí fixat tenen

sia mort! i els altres, com més tost millor, departiu-vos.

Dos anyells porteu, un d’ells blanc, l’altre negre i femella,

per la Terra i el Sol; i en durem per a Zeus un nosaltres.

I la força de Príam que vingui a immolà i a fê el pacte,

ell mateix —car té fills desbordants de supèrbia i pèrfids—

perquè cap transgressô els juraments fets a Zeus no violi.

És el pensar de la gent jovenívola sempre voluble;

però el vell, si en res intervé, endavant i endarrera

guaita ensems, que s’arrangi bé tot, tant pels uns com pels altres”.

.

Tal digué. I tots van alegrar-se, els aqueus i els de Troia,

esperant que podrien cessar de la guerra funesta.

I els cavalls disposaren en rengle, i saltaren dels carros,

i es llevaren les armes, i van col·locar-les en terra,

prop els uns dels altres; i en mig poc espai va romandre.

.

I Hèctor dos heralds, llavors, a ciutat va trametre,

que portessin de pressa els anyells, i a Príam cridessin.

I el potent Agamèmnon també encarregava a Taltibi,

que partís a les còncaves naus; i un anyell li ordenava

que portés; i ell no féu pas el sord a l’il·lustre Agamèmnon.

.

I amb missatge ve lris a Hèlena, blanca de braços,

sa cunyada estrafent, d’un dels fills d’Antènor esposa;

per muller la tenia Helicàon, el fort fill d’Antènor,

la primera en beutat de les filles de Príam, Laòdiç.

.

I la troba a la sala. Teixia una tela molt ampla,

un mantell doble, de porpra, i nombrosos treballs hi brodava,

que troians dompta-poltres i aqueus de cuirasses de bronze

suportaven per ella dessota les mans del déu Ares.

I, posant-se prop seu, li parlà la peu-ràpida lris:

.

“Au! vina ací, filla dolça, per veure la feta admirable

de troians dompta-poltres i aqueus de cuirasses de bronze:

ells, que el plor d’Ares portaven abans, els uns contra els altres,

per la planura, i glatien de batre’s en lluita esglaiosa,

ara s’estan asseguts en silenci —cessada és la lluita—

recolzats als escuts, les grans llances clavades en terra.

Solament Alexandre i el pros Menelau, amat d’Ares,

amb les llargues llances pactaren per tu de combatre;

i el que surti vencent et tindrà per esposa dilecta”.

.

Dit això, li infongué al cor, la dea, una dolça recança

de l’espòs primer, de la seva ciutat, i dels pares.

I ella, cuita-corrents, embolcant-se en vels blancs, delerosa,

va sortir de la cambra, versant una llàgrima tendra.

No anava pas ella sola: seguien-la dues serventes:

Aitre, filla de Píteu, i Clímene, d’ulls de gasela.

I de pressa arribaren on eren les Portes Escees.

.

I allí Príam, i Pantous i amb ells encara Timetes,

Lampos i Cliti, i encara Hicetàon, plançó del déu Ares

i Ucalegon i Antènor, barons assenyats, un i altre,

tot el consell d’ancians, seien dalt de les Portes Escees,

per vellura ja exempts de combatre, però agoretes

coratjosos, semblants a cigales que en mig de la selva,

dalt d’un arbre posades, emeten sa veu tota tendra.

Talment, doncs, els prohoms dels troians seien dalt de la torre.

I quan Hèlena van albirar, vers la torre apropant-se,

tot baixet l’un a l’altre, amb alades paraules es deien:

.

“No ho blasmem, si els troians i els aqueus de les belles gamberes

per una dona com ella tant temps ja sofrences suporten.

Guaita-la! espanta com sembla una dea immortal, per la cara!

Però àdhuc essent com és ella, amb les naus que se’n torni,

ni per nostra ruïna, i dels fills, resti més amb nosaltres”.

.

Així deien. I a Hèlena Príam cridava en veu alta:

.

“Vina, filla meva, i, ací davant meu asseguda,

el marit primer, i els parents, i els amics, podràs veure;

—no et faig pas cap retret; els déus han estat, que la guerra

han volgut excitar contra mi dels aqueus, lamentable—

i em diràs el nom d’aquell home, imposant per l’aspecte,

qui és aquell home aqueu, tan gallard i de bella estatura?

D’altres n’hi ha, certament, que de tota la testa li passen,

però, tan ben plantat, els meus ulls no n’han vist pas cap altre,

ni com ell respectable: de rei té ben bé l’aparença! “

.

I així va respondre-li Hèlena, diva entre dones:

.

“Quina vergonya i temor em fa d’ésse’t davant, amat sogre!

Tant de bo que hagués jo preferit mort acerba, aquell dia

que, seguint el teu fill, el meu tàlem deixí i parentela,

i la tendra filleta, i la colla d’amigues d’infància!

Ai! no fou pas així! Per això de plorâ estic consumpta!

Ara et diré, però, ço que tu vols saber i em demanes:

Aquell, doncs, és l’Atreida, el molt poderós Agamèmnon,

dues coses ensems, rei potent i expert branda-llances;

també m’era cunyat … descarada de mi … sembla un somni! “

.

Tal parlà. I, admirant-lo restava el vellard, i així deia:

.

“Oh Atreida sortós, benastruc i dilecte dels númens:

si que són en nombre els donzells dels aqueus que comandes!

Car aní una vegada a la Frígia, rica de vinyes,

i dels Frigis vaig veure els estols, amb llurs poltres brillosos,

totes les tropes d’Otreus, i de Mígdon, als déus comparable,

que acampades s’estaven, llavors, del Sangari a les ribes;

car també, essent llur aliat, amb ells m’hi trobava

aquell dia que hi van arribar les virils amazones.

Ni ells, però, dels aqueus ull-lluents no igualaven el nombre! “

.

I, veient Ulisses, de nou l’ancià preguntava:

.

“Digues, filla meva, també, qui és aquell altre

que, de tota la testa, és més baix que l’Atreida Agamèmnon,

però, en canvi, apareix molt més ample de pit i de muscles?

Té les armes deixades dessobre la terra fecunda,

i ell, semblant a un moltó, va passant de les tropes revista;

car a fe!  jo el comparo al moltó de llanes tofudes,

quan pel gros ramat va passant de les blanques ovelles”.

.

I així va respondre-li Hèlena, filla del Croni:

.

“Aquell és el fill de Laert, l’astutíssim Ulisses,

que fou d’ltaca en l’illa nodrit, per bé que rocosa,

i coneix tota mena d’enganys i pensades agudes”.

.

I el prudent Antènor parlava, llavors, i li deia:

.

“Certament, oh dona, paraula dius ara molt vera.

Car vingué ja aquí, temps enrera, l’ínclit Ulisses

per demanar-te a tu, missatgê amb Menelau, amat d’Ares.

Jo llur hoste fui, i al casal com amics vaig tractar-los,

i dels dos coneguí la natura i pensades agudes.

Doncs, quan els dos es trobaven en mig dels troians d’adunança,

drets, dels amples muscles amunt Menelau el guanyava;

però, ambdós asseguts, era Ulisses de més aparença.

Quan, llavors, davant tots llur parê amb llurs paraules teixien,

feia Menelau el seu parlament de carrera,

breu, si bé molt clar, car no era de gaires paraules,

ni s’errava mai; i això que era de tots el més jove.

Quan, en canvi, s’alçava a parlar el sagacíssim Ulisses,

romania immòbil, ulls baixos, guaitant fit en terra,

ni movia per res endavant i endarrera el seu ceptre,

sostenint-lo ferm, el mateix que si fos home inculte:

us hauríeu pensat que era un home rebec, o un estúpid.

Quan, però, al capdavall, del pit la gran veu engegava,

i aquells flocs de paraules, com volves de neu hivernenques,

poc hauria cap altre mortal contendit amb Ulisses,

ni ens semblava, llavors, tan estrany ja d’Ulisses l’aspecte”.

.

Tercerament, altre cop, veient Aias, el vell preguntava:

.

“I aqueix altre home aqueu, gallard i de bella estatura,

que els argius sobrepassa en la testa i les amples espatlles? “

.

I Hèlena deia, llavors, la del pèplum talar, dona excelsa:

.

“Aias gegantí és aqueix, baluard dels aquivis.

I amb els cretencs, allà a l’altre cantó, ldomeneu deissímil

s’ha posat; i els cabdills dels cretencs, aplegats, el rodegen.

L’albergà força cops Menelau, del déu Ares dilecte,

en la nostra casa, quan ell hi venia de Creta.

Després tots els altres aqueus ull-lluents també albiro,

els coneguts meus, i podria, un per un, nomenar-los.

Veure, però, no sé pas aquells dos guiadors de gentades,

Càstor, domta-corsers, i el destre púgil Poliderques,

els dos meus germans, que nasqueren amb mi d’una mare.

De Lacedàimon, l’amable, tal volta l’estol no seguiren?

O és que, vinguts ací, amb les naus que la mar atravessen,

es defugen ara d’entrâ en la lluita dels homes,

del gran oprobi i afront que jo passo, potser, temorosos?

.

Tal ella deia. Però ja els colgava la terra fecunda

allà, a Lacedàimon, la terra dilecta dels pares.

.

I els heralds, a ciutat, duien ja les penyores del pacte,

dos anyells, amb el vi exhilarant, fruit del si de la terra,

dins un odre de cabra; i l’herald ldeus venia,

que una carreta duia fulgent, i les àuries copes,

i, atansant-se al vellard, l’excitava amb aquestes paraules:

.

“Alça’t, Laomedontíada, i vina: demanen els òptims

de troians domta-poltres i aqueus de cuirasses de bronze

que davallis al pla, a immolar d’aliança penyores.

Solament Alexandre, i el pros Menelau, amat d’Ares,

amb les llargues llances hauran de lluitar per la dona;

i la dona, el que surti vencent s’endurà, i les riqueses,

i nosaltres, de fe i amistat immolades penyores,

aquí a Troia viurem benglevada, i els altres que a l’Argos

tornin, ric de corsers, i a l’Acaia, de dones formoses”.

.

Tal digué. I s’esgarrifà el vell; i als companys féu comanda

de junyî els cavalls; i, sol·lícits, ells van obeir-lo.

I pujava Príam, i enrera tirava les regnes,

i muntà, al seu costat, Antènor al carro bellíssim.

I, per les Portes Escees, al pla els cavalls ràpids guiaven.

.

Però, un cop arribats on hi havia els troians i els aquivis,

davallaren del carro al sòl de la terra fecunda,

i entremig dels troians i els aqueus van anar a posar-se.

.

I s’alçà, tot seguit, el cabdill de la host, Agamèmnon,

i el sagacíssim Ulisses. Llavors uns heralds honorables

duien, pel pacte sagrat, les penyores, i els vins amanien

en la cratera; i l’aigua, dels reis en les mans, abocaren.

I l’Atreida, traient-se amb les mans el coltell, aleshores,

que al costat del gran foure del glavi penjat duia sempre,

pèls de la testa dels xais va tallar; i els heralds de seguida

entre els òptims aqueus i troians van anâ a repartir-los.

I l’Atreida, en mig, mans alçades, pregava en veu alta:

.

“Pare Zeus, gloriós i excels, que regnes a l’Ida,

i tu, Sol, també, que tot ho esguardes i escoltes,

Rius, i Terra, i vosaltres els dos que als homes, quan moren,

càstig a sota doneu, als qui han fet jurament amb perjuri:

Testimonis sigueu i custodis d’aquest sagrat pacte.

Si per cas s’esdevé que és occit Menelau d’Alexandre,

llavors Hèlena i tots els tresors aquest últim retingui;

i ens en tornarem, amb les naus que el mar passen, nosaltres.

Si del ros Menelau fos, en canvi, occit Alexandre,

llavors Hèlena i tots els tresors els troians ens retornin,

i, demés, com és just, als argius pagaran una multa,

que àdhuc entre els homes de temps a venir perseveri.

I, si Príam, o bé els fills de Príam, a mi aquesta multa

no volguessin pagar, posat que caigui Alexandre,

jo, llavors, també seguiré per revenja la lluita,

romanent ací fins atènyer el fi de la guerra”.

.

Deia, i les gorges tallava als anyells amb el bronze implacable;

i, després, palpitants, sobre terra posava llurs cossos,

ja mancats d’alê, car el bronze llur força va dur-se’n.

I el vi de la cratera prenien, i anaven versant-lo

amb les copes, i el prec aixecaven als déus, que són sempre.

I un, llavors, dels troians i un també dels aqueus així deien:

.

“Oh Zeus, gran, gloriós, i déus immortals, tots vosaltres;

d’entre els dos camps, aquells que primê els juraments transgredeixin,

feu que llur cervell, tal com ara aquest vi, ragi en terra,

d’ells i de llurs fills, i que d’altres les llurs mullers domtin”.

.

Així deien. Però no va pas escoltar-los el Croni.

I, llavors, el dardànida Príam així va parlar-los:

.

“Escolteu-me, troians, i aqueus de les belles gamberes:

Ara, jo, feu-vos-en càrrec, m’entono envers Ílion ventosa

novament. No tindria pas cor amb mos ulls de guaitar-me

el meu fill combatent amb el pros Menelau, amat d’Ares.

Zeus ho sap bé prou, ell i els altres déus, que no moren,

d’entre ells dos, a quin és la fi de la mort destinada”.

.

Deia. I al carro posava els anyells el mortal deissímil;

I ell mateix pujava; i enrera tirava les regnes.

I muntà, al seu costat, Antènor al carro bellíssim,

I, camí, fent enrera, tornaren els dos envers Ílion.

.

Hèctor, fill de Príam, llavors, i l’ínclit Ulisses

amidaven l’espai, primer, i aprés, de seguida,

dins un elm de bronze les sorts agitaven, per veure

qui primer d’entre els dos tiraria la brònzia llança.

I pregaven les tropes, i als déus mans alçades tenien;

I un dels aqueus, llavors, i un també dels troians, així deien:

.

“Pare Zeus, gloriós, i excels, que regnes a l’Ida:

d’entre els dos, aquell, que d’aqueixos treballs ha estat causa,

fes que, sucumbint, al sojorn del déu Ades penetri;

i nosaltres de fe i amistat tinguem noves penyores”.

.

Deien. I el gran Hèctor, el fúlgid elm, agitava

rera mirant. I de Paris la sort aviat salti fora.

I ells tot seguit s’asseien per rengles, on cad’un tenia

col·locats els cavalls trotadors i les armes diverses.

Llavors ell es vestí entorn dels muscles les armes vistoses,

Alexandre, diví, l’espòs d’Hèlena, trena-bonica.

Primerament es posà, de les cames entorn, les gamberes,

pulcres, als sobre-turmells, que eren fets d’argent, ajustades.

Va vestir-se, després, al voltant del pit la cuirassa

del germà del seu pare, Licàon; i bé li venia.

El bell glavi, d’argent tatxonat, i de bronze la fulla,

es tirà entorn dels muscles, i aprés un escut gran i sòlid,

i es posà sobre el cap vigorós l’elm, de bell artifici

amb cua equina; i horrífic, de dalt el plomall ondulava;

i una llança prengué, resistent, que als palmells s’avenia.

Igualment Menelau, bel·licós, es vestia les armes.

.

Quan, doncs, foren armats tots dos, a banda i a banda,

a posar-se avançaren en mig dels troians i els aquivis,

esguardant-se amb feresa. I s’espaordien, veient-los,

els troians, domta-corsers, i els aquivis de belles gamberes.

I acostats, els dos, en l’espai amidat es posaren,

agitant les llances, plens d’odi, l’un contra de l’altre.

I Alexandre, el primer, la llança avià d’asta llarga

i l’escut circular va colpir, que portava l’Atreida,

no tallà el bronze, però; ans va torçar-se la punta

sobre el fort escut. I, llavors, s’hi posava, amb sa llança,

Menelau, l’Atreida, i deia a Zeus pare, pregant-lo:

.

“Zeus poderós: que em revengi de qui primê em féu ultratge,

l’ínclit Alexandre, i sota les meves mans domta’l:

que s’horroritzin tots, fins aquells que més tard han de néixer,

de fer mal a qui els rebi en hostatge i amor els demostri”.

.

Deia. I, brandant-la primer, la llança etzivà, de llarg mànec

i l’escut circular va colpir, que portava el Priàmic.

I el fulgurant escut traspassava la llança abrivada,

i es clavà, travessant la cuirassa de bell artifici;

i la túnica, sota mateix, vora el flanc va esquinçar-li

la llançada; però ell es corbà, i defugi la Mort fosca.

Tret, aleshores, el glavi, d’argent tatxonat, el fill d’Àtreus,

es dreçava, i colpia la cresta de l’elm; i, entorn d’ella,

en tres trossos i quatre romput, de la mà li va caure.

.

Aleshores l’Atreida, esguardant el cel ample, va plànyer’s:

.

“Pare Zeus: no hi ha pas qui a tu guanyi, dels déus, per maligne;

jo certament d’Alexandre venjar la maldat esperava,

i ara el glavi se m’ha trossejat en les mans, i la llança

dels meus punys aviava debades, i sense colpir-lo”.

.

Deia. I, arremetent la crinera de l’elm va aferrar-li,

i el rossegava, girant-se, als aquivis de belles gamberes.

I el tendre coll li estrenyia el correig tot brodat, ofegant-lo,

que passava dessota el mentó, cordant l’elm quadricorni.

Prou llavors se l’enduia, i guanyava una glòria indicible,

si no hagués fet l’ull viu la filla de Zeus, Afrodita,

que li trencà el correig fet de pell d’un bou mort a la força;

i el quadricorni elm buit va emportar-se’n la mà revinguda.

Aleshores l’heroi als aquivis de belles gamberes,

giravoltant-lo, el tirà, i el colliren companys seus addictes.

I ell, girant-se, envestí novament, delint per occir-lo,

amb la brònzia. llança; però li sostreia Afrodita

molt fàcilment, essent dea, i de boira molt densa el cobria,

i va posar-lo en la cambra de belles olors perfumada.

.

I ella mateixa anà a cridâ Hèlena; i va ensopegar-la

dalt de l’alta torre, voltada de moltes troianes.

I amb la mà l’estirava, prenent-la pel pèplum nectari,

i li parlà, la semblança prenent d’una jaia molt vella,

filadora de llana, que ja essent allà a Lacedàimon,

belles troques li feia; la més estimada de totes.

Estrafent-la, doncs, li parlava la diva Afrodita:

.

“Vina, corre; Alexandre et demana que tornis a casa;

ell hi és en la cambra dels llits tornejats, que reposa,

esplendent de la seva beutat i vestits; no diries

que ha tornat de lluitâ amb un guerrer, sinó que a la dansa

vol anâ, o que finida, tot just, s’està a seure”.

.

Tal va dir-li. I dintre son pit el cor d’ella excitava.

Però, així que del coll s’adonà de la dea, pulquèrrim,

i es fixà en el seu pit, encisant, i els seus ulls lluentíssims,

va espaordir-se, i llavors, aquests mots en resposta va dir-li:

.

“Oh divina! com és que ara així a seduir-me t’esforces?

És que potser novament a alguna altra ciutat ben poblada

em duràs, de la Frígia, o bé de Meonia, l’amable,

si amb tu allà privadesa té algun dels homes meropis?

Per tal com Menelau, ara, havent del diví Alexandre

triomfat, vol execrable com sóc, a casa emmenar-se’m,

per això tu, enganys maquinant, has vingut ací ara?

Vés-hi tu, a seure amb ell, i dels déus abandona la via,

ni ja més, en avant, els teus peus l’Olimp no trepitgin,

ans estigues-te sempre entorn seu, sospirant i vetllant-lo,

tant, que et prengui a la fi per muller, si més no per esclava.

El que és jo, no hi vaig —fora cosa ben bé reprotxable—

a fê el llit d’aquell; que després les dones troianes

totes em blasmin … mai no para el cor meu de sofrences! “

.

I en resposta li deia, amada, la diva Afrodita:

.

“No m’irritis, tossuda! per tal que jo, ofesa, no et deixi,

tant avorrint-te, després, com ara sens mida t’estimo,

i odis maquini per tu, dels uns i dels altres funestos,

dels troians i dels dànaus, i tu de mala fi et perdis.”

.

Tal digué. I va esglaiar-se Hèlena, filla del Croni.

I amb un esplèndid vel blanc es cobrí; se n’hi anava en silenci.

Cap troiana ho veié. Davant seu anava la dea.

I, una volta al magnífic casal d’Alexandre arribaren,

tot seguit a sa tasca tornaren les dues serventes;

i ella, la diva entre dones, pujava dalt, a la cambra.

I, prenent un seti Afrodita, l’amiga del riure,

ella mateixa, la dea, davant el posà d’Alexandre.

Hèlena, filla de Zeus, egíoc, en ell es va asseure,

desviant els ulls. I, reptant el marit, així deia:

.

“Ja ets tornat del combat? Tant de bo que caigut allí fossis,

mort per l’home valent de qui, abans que de tu, fui l’esposa!

Prou, de primê, et gloriaves que el pros Menelau, amat d’Ares,

per ta forca i tes mans i ta llança vençut restaria!

Vés, ara, doncs: provoca’l, al pros Menelau, amat d’Ares,

a lluitar novament cos a cos. Però, no; per ma banda

d’abstenir-te’n t’exhorto, que mai en avant a batalla

vagis, cos a cos, amb el ros Menelau, ni combatis

temeràriament; no t’occís amb sa llança ben prompte! “

.

I, de resposta, Paris aquestes paraules va dir-li:

.

“No m’afeixuguis el cor, oh dona, amb reprotxes molestos!

Cert, aquest cop, Menelau ha vençut, ajudat d’Atenea;

jo el venceré, un altre cop; car també déus hi ha al costat nostre.

Ara, via! gogem estimant-nos, i vina aquí al tàlem;

car no he pas sentit mai l’amor teva, com ara en l’entranya!

Ni llavors, al principi, quan de Lacedàimon, la dolça,

et raptí, i en les naus creuadores del pèlag, fugíem,

i, de Crànae a l’illa, en amor vam unir-nos joiosos.

Tant m’ets ara cara, i un dolç desig de tu em domta! “

.

Tal digué. I vers el tàlem anava. I el va seguir ella;

i aleshores tots dos en el llit entallat s’adormiren.

I en tant l’Atreida els estols resseguia, semblant a una fera,

tot cercant si albirava el formós com un déu Alexandre.

Cap troià, però, ni cap noble aliat, no podia

Alexandre mostrâ a Menelau, del déu Ares dilecte.

Car, si l’haguessin vist, poc l’haurien celat per afecte,

puig a tots era tan odiós com la Mort tenebrosa.

.

I, aixecant-se, el cabdill de la host, Agamèmnon, parlava:

.

“Escolteu-me troians tots, i dàrdans i els aliats vostres.

El triomf —és ben clar— l’ha obtingut Menelau, amat d’Ares.

Hèlena, argiva, per tant, i també les riqueses amb ella,

restituïu; i, demés, pagueu; com és just, una multa,

que àdhuc entre els homes de temps a venir perseveri”.

.

Tal digué l’Atreida. I els altres aqueus assentiren.

 

 


  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: