1879. Conrad Roure. Ilíada. Cant I (en curs de transcripció)

.

.

.

ILIADA

POEMA EN XXIV CANTS

D’HOMERO

traduhit en prosa catalana

per

CONRAT ROURE

.

.

.

——————————————

.

CANT   I

CANT PRIMER

.

.

Canta, deesa, la còlera d’ Aquiles, fill de Peleo, còlera fatal que abocà un sens fi de mals demunt dels Grechs, precipità al lloch de Pluton las ànimas, plenas de forsa, de nombrosos héroes y las feu presa de las aus feras y dels gossos. Aixís va cumplirse la voluntat de Júpiter desde ’l jorn que, per primera volta, una contenda desuní a Agamemnon, rey dels guerrers, y’l diví Aquiles.

¿Quina divinitat feu nàixer entre ells aquesta discòrdia? Lo fill de Latona y de Júpiter. Irritat contra ’l rey, fa invadir lo camp d’un contagi cruel, y ’ls guerrers moren. Perquè ’l fill d’Atreo ha despreciat al seu sa­cerdot Crises, quan aquet per rescatar a sa filla vingué vers als llaugers vaixells dels Aqueus.

L’ancià porta presents infinits; té en sas mans un ceptre d’or voltat ab las bandas del déu que dispara lluny los darts; implora a tots los Grechs, y sobretot als dos Atridas, capdills dels guerrers.

«¡Fill d’Atreo, y vosaltres, Aqueus de las bellas anèmidas, vulgan los deus que habitan los palaus del Olimpo concedirvos la ruina de la ciutat de Priamo, y un felis retorn a vostres llars! Més torneume la meva filla estimada; y respectant al fill de Júpiter, a Apolo, que dispara lluny los darts, accepteu lo rescat de Criseida.»

Allavors, tots los altres Grechs parlan en favor d’ell; volen respectar al sacerdot y acceptar los richs presents. Més això no agradava al fill d’Atreo Agamemnon; aparta ab rudesa a Crises y li dirigeix aquestas paraulas amenassadoras:

«Guardat, vell, de que torne a trobarte prop de nostras naus, ja perque t’hi quedes, ja perquè tornes à venirhi; ni ’l ceptre ni las bandas del teu déu te lliuraran de la còlera mia. No ’t tornaré pas a ta filla, puig ella deu envellirse, lluny de sa pàtria, en mon palau d’Argos, ahont teixi­rà las mevas telas y dormirà en mon llit. Fuig donchs, y cessa d’irritar-me, si vols anàrten sens perill.»

Va dir: l’ancià tremolant obedesqué y se ’n anà silenciós platjas enllà entre ’l soroll de las onas remorosas. Quan se troba lluny de la flota, diri­geix sa pregaria al deu Febo, fill de Latona:

«Escolta ’ls meus vots, oh tú, protectora de Crisa y de la divina Cila, tu que tens poder sobre Tenedos, deu de Esminta. Pel temple que un jorn t’eregí y que tú estimas, per las carns suculentas de las cabras y dels to­ros que te he cremat, cumpleix lo meu anhel: que tas sagetas fassen ex­piar las mevas llàgrimas als fills de Danaos.»

Aixís parla l’ancià: Apolo ou sa pregaria, y baixa de las cimas del Olimpo; ple d’ira ’l cor, portant l’arch en las espatllas y ’l carcax tan­cat; a cada pas del deu airat ressonan demunt d’ell las sagetas; s’avansa temible com la nit. De sopte, ’s detura lluny de las naus, y dispara la primera fletxa; l’arch d’ argent fa un só terrible. Pel prompte destrueix las caballerías y ’ls gossos àgils; més tot seguit lo déu dirigeix contra ’ls guer­rers un dart amarch, y d’allavors gran nombre de fogueras no donava l’abast a cremar los morts. Durant nou jorns los darts d’Apolo cauhen so­bre ’ls camps. En la desena jornada Aquiles convoca tot lo poble à concili; perquè Juno, deesa dels brassos blanchs, inquieta pels Argius que veu su­cumbir, li posa en son esperit aquest intent. Quan tots estan reunits en assamblea, Aquiles se aixeca de repent y ’ls hi dirigeix aquet discurs:

«Atrida, ja ho veig, prompte ’ns veurem obligats a córrer altra volta errants per demunt de las onas y reconquistar nostras moradas; si és que podem lliurarnos de la mort, perquè la guerra y la peste a la vegada segan als Argius. Més, creyéume, consultem a un adiví, a un sacerdot, a un intérprete dels somnis (que ’ls somnis també venen de Jupiter); que ell nos diga com és que Febo està irritat en tal manera. Sapiguem si ’s queixa d’algun vot o d’alguna hecatomba; y si està en son intent lliurarnos del contagi una volta li haurem alsat las fumaradas de nostres anyells y de nostras cabras mes bellas.»

Després d^’aquestas paraulas Aquiles se’n torna a son siti. Allavors, Calcas, fill de Thestor, lo més infalible dels augurs, s’alsa devant l’assamblea; ell sab lo present, lo passat,  l’avenir; ell és qui ha conduit la flota fins a las costas d’Ilió, per la ciència adivinatòria de que Febo l’ha dotat. Ab l’esperit ple de benevolensa arenga als Grechs y diu:

«Aquiles, ordre ’m donas d’interpretar l’ira del fletxer Apolo. Jo ho faré; mes atentme, júram que ’m defendràs resoltament d’obra y de paraula. Perquè ho prevehesch, vaig a irritar a un home que aquí te gran poder y a qui obeheixen tots los Aqueus. Perquè un rey se posa furiós quan s’irrita contra ’l dèbil; si pel prompte dissimula la seva còlera, la manté en son pit fins que logra saciarla. Veyas donchs si tú ’m salvaràs.»

Aquiles, prosseguint, esclamà: «Pren confiansa y explícans la senyal divina com tu l’has compresa. No, per Apolo ben volgut de Júpiter, pel déu que tu imploras, oh Calcas, y que gràcias a ell nos desxifras los augurs, mentras que jo respire, mentras jo contemple la llum del sol, cap Grech, prop de nostres vaixells, posarà las mans demunt teu; encara que ab tas paraulas designes a Agamemnon, que ’s gloria d’ésser lo primer de tots.

Allavors lo cèlebre adiví pren confiansa y diu: «Lo deu que dispara lluny los darts, no ’s lamenta per vots ni per hecatombas, sinó perquè ’l seu sacerdot Crises s^’ha vist menyspreat per Atrida no volguent tornarli sa filla, y no acceptantli un just rescat, y vos envia aquestos mals y enca­ra us ne reserva d^’altres. No deturarà ’ls funestos estragos de la peste, fins que no haguem retornat a son estimat pare la filla dels ulls vius, sense presents, sense rescat, y no haguem portat a Crises una hecatomba sagrada; allavors, habentnoslo fet propici, aplacarem al deu».

Això dit, Calcas se ’n torna a son siti. Al mateix temps l’héroe, fill d’Atreo, Agamemnon, fort y poderós, s’alsa devant de l^’assamblea. Brama d^’ira; una violenta còlera om plena ’l seu pit; los ulls semblan duas flamas espurnejantas; llensa a Calcas una mirada amenassadora y esclama:

«Adiví de mals, jamay m’has dit una paraula bona; sempre’l teu es­perit se complau   en augurar  desgracias; no dius res, no fas res que útil sia: ara a més, esplicant als Grechs los augurs, los hi anuncias que ’l deu que dispara lluny los darts los afligeix perquè he refusat lo just rescat de la jove Criseida. Més m’estimo, en efecte, guardàrmela;  la prefereixo a Clitemnestra; aquella no l’hi és  inferior en bellesa,  ni en   gràcia, ni en talent, ni en destressa en los treballs. Més, en fi, consento en tornarla, si aquest és lo millor partit. Desitjo  que ’l exèrcit se salve y no que desaparesca. Portéumen, donchs, al  instant un^’ altra  en  compensació, a fi de que, de tots los Grechs, no siga jo l’únich que se’n vege privat. Això no seria pas gens propi, y vosaltres tots sou testimonis de que la que ’m per­tanyia m’és arrebatada.»

L’impetuós y diví  Aquiles li respon en aquestos  termes:   «Gloriós Atrida, lo més cobdiciós dels homes ¿com vols que ’ls magnànims Argius te dongan una compensació? No sabem que tingan en comú cap tresor de requesas, las de las ciutats que hem destruit nos las habem repartidas, y no convé pas tornarlas a demanar per reunirlas novament. Envía donchs al déu aquesta noya; y ’t  donarem triples y cuàdruples presents, si Júpiter un dia ’ns permet destruir los murs superbos d^’Ilió.

—Aquiles, esclama ’l poderós Agamemnon, héroe semblant als déus, renuncia a tals astucias, valerós com ets, no esperes sorpendrem ni persuadirme.  ¿Vols tú per ventura gosar d’una recompensa, y que jo estiga satisfet sense la meva? ¿És per això que m’ordenas retornar la meva es­clava? Donchs bé, jo hi consento, si’ls Grechs magnànims m’ho compensan ab presents que afalaguen del mateix modo lo meu ànim. Si refusan donarme la recompensa jo també me pendré la teva, o la de Ayax ó la d^’Ulisses. Me l^’emportaré a una tenda y ’l senyor d’ella se’n enujerà. Mes, deliberarem sobre aquest asumpto un’ altra volta. Per ara, llansem a la mar divina un ennegrit vaixell; confiemlo a atrevits remadors que porta­ran una hecatomba y a la bella Criseida, a las ordres d’un dels capdills, de Ayax, de Idomeneo, del diví Ulisses o de tu mateix, fill de Peleo, lo més temut dels héroes, de tú que’ns tornaràs favorable al déu, després de haberli ofert lo sacrifici de las víctimas.

—¡Ah! esclama Aquiles tirantli un esguart de còlera, cor fals, front impúdich, com se troba un sol Grech que consente en obehirte per empèndrer novas marxas o per lliurar batallas! Jo no he vingut aquí a combàtrer per odi a ne ’ls valents Troyans, no tinch rebuda d’ells cap ofensa. No m^’han pres los meus caballs de batalla ni ’ls meus toros; jamay en la Phthia, fèrtil engendradora de guerrers, han destruit las mevas cullitas: perquè entre ells y nosaltres hi ha moltas montanyas pobladas de boscos, moltas onadas bramadoras. És a tu, donchs, a qui habem seguit devant d’Ilió per colmarte d’alegria, pera venjar l’honor de Menelao y ’l teu, rey sens pudor. Mes, tu ’ns desdenyas, tu ’ns desprecias; tu m^’amenassas ab emportarten la meva cautiva, conquistada per tants traballosos afanys, y que m^’han adjudicat los fills de la Acaya. Jamay la meva recompensa és igual a la teva, may per may que ’ls Grechs destrueixen al­guna superba ciutat dels Troyans. Sí; y ’ls meus brassos sostenen tot lo pes de la cruel guerra, y quant arriba la repartició del botí, lo teu lot és sempre ’l més preciós, y és inferior lo meu; però l’admeto y me ’l enduch a las mevas naus rendit de las fatigas de las batallas. Ara bé; me’n vaig, me’n torno a la Phthia; més me val tornarmen a las moradas paternas, ab las mevas naus. Ho sento; no trobaràs per aquestas costas ni tresors ni riquesas, després d’haberme ultrajat.

—¡Fuig, esclama Agamemnon, fuig, ja que ton cor flameja de tal desitj. No ’t pregaré perquè ’t quedes aquí per causa meva; molts d^’altres m’honraran, y sobre tot lo previsor fill de Saturno. Ets per roí ’l mes odiós dels reys aixecats de Jupiter; t^’agradan las contínuas discordias, los combats, las quimeras; t^’enorgulleixas del teu valor, y és d^’una di­vinitat que l’has rebut. Retorna a las llars paternas ab tos companys y ab tot vaixells; ves a regnar sobre ’ls Mirmidons, no tinch per tu cap inquietut y  desprecio las tevas iras. Escolta la meva  amenassa; ja que Apolo ’m pren a Criseida, la faré portar a son pare en un dels meus navi­lis pels meus companys, desseguida corro a la teva tenda y jo mateix m^’emporto a la bella Briseida, recompensa teva; sabràs per fi que ’l meu poder és major que ’l teu y ’ls altres Grechs temeran d’ igualarse o de compararse ab mi.»

Això diu, y un greu dolor se apodera del fill de Peleo; en son pit varonil son cor dupta si, prenent lo coltell acerat que s^’apoya en son fort costat s^’obrirà camí entre el Grechs y matarà al fill d’Atreo, o si con­tindrà la seva còlera y calmarà la seva ànima. Mentras que en son interior s^’amontona aquet doble intent, treu de la vaina la seva grossa espasa; y allavors Minerva baixa del cel. L^’envia Juno perquè té pels dos héroes igual amor, lo mateix cuidado. La deesa s^’atura derrera d’Aquiles, y, visible sols per ell, li agafa la rossa cabellera; ningú de la assamblea se ‘n adona. Aquiles aturdit d^’estupor, se gira, brillan los seus ulls ab un resplandor terrible y reconeix à Minerva; al moment li dirigeix aquestas pa-raulas ràpidas:

«¿Perquè ’t presentas prop de mi, filla de Jupiter? ¿Per ésser testimoni dels ultratjes d^’Agamemnon, fill d’Atreo? T^’ho anuncio y penso que aixís se cumplirà: prompte ’l seu orgull li costarà la vida. »

La deesa dels ulls blaus respon en aquestos termes: «Baixo dels cels pera calmar ta còlera. ¡Qué logre aplacarte! Juno és qui m^’envia, perquè té per vosaltres dos lo mateix amor, igual interès. Anem donchs, fineix aquesta quimera; que la forta mà teva deixe en repòs lo teu acer. Ultratja Atrida per medi de paraulas tal com te las dicte l’esperit; perquè t’anuncio y la meva promesa ’s cumplirà: vindrà un jorn en que obtindràs tres vegadas més de presents preciosos, en espiació de aquesta ofensa. Moderat donchs, y obeheixnos.»

Lo fogós Aquiles contesta à Minerva en aquestos termes: «¡Oh deesa! precís és que jo cedesca a tals paraulas encara que el meu pit estiga vio­lentament airat: és lo partit més prudent; y que ’ls deus escolten à qui ’ls obeheix.»

Dit això, dòcil à  la veu de Minerva, apoya la seva  ma pesanta sobre l’empunyadura d^’argent y torna a ficar dintre de la vaina la formidable espasa. La deesa remonta al Olimpo, y en lo palau del déu que porta l’escut, se confon entre las altras  divinitats. Aquiles en tant torna a inju­riar a Atrida: que encara no pot ofegar la còlera, y diu:

«Rey ple de borratxera,  que tens l’esguart del ca y ’l cor del cervo; jamay tens lo valor d^’armarte pera las batallas entre ’ls  Grechs, ni d’anarten en   emboscada ab los més  valents héroes.  Tot això ’t sembla la mort. Certament és més senzill en mitj del vast  camp, tornar a péndrer los donatius que s’han otorgat a aquells que ’t contradihuen. Oh rey, devoras al poble perquè  regnas dernunt de gent cobarda; sense això, oh Atrida,  ... [EN CURS DE TRANSCRIPCIÓ]

.