Carles Riba: “Els «Himnes Homèrics» d’en Maragall”

.

.

.

Els Himnes Homèrics d’En Maragall

.

I

.

Transportar els conceptes, tots i un per un, és, en una traducció, una qües­tió prèvia. La fidelitat diríem que comença més enllà, allí on comença la creació d’allò que una llengua mai no cedeix a una altra: el ritme, els tim­bres, i el que podríem anomenar irradiació dels mots.

Segons una concepció profunda dels grecs, el ritme és l’element mascle de la música —com qui diu de tota obra viva del món. Tal com l’actuació paterna no acaba en la generació, sinó que es continua en l’autoritat, el rit­me és en l’obra l’ordre mateix. La mateixa vida, sense ell, no s’ho val: una raça no és una pàtria, fins que no té una llei que la governa.

L’autoritat paterna es funda en la consciència de la paternitat: el ritme, en la consciència de l’obra. Alguna cosa d’inefable, per tant, com tot el que és espiritual; però de la qual també la presència viva, o l’absència, se’n sen­ten intuïtivament i de bell antuvi.

Des d’aquest punt de vista, doncs, s’ha pogut proclamar (Vossler) que tot vers, que tota unitat de versos és un individu. És a dir, un ritme. És a dir, al­guna cosa en darrer cas irreductible a síl·labes i accents i cesures, que és allò que els pedants (fem eco a Vossler, encara) hi veuen merament.

Per això no hi ha vers (prenent per un moment el mot en el sentit que té en aquesta comoditat pedagògica amb pretensions de ciència que s’ano­mena Retòrica), no hi ha vers, dèiem, en si vivent ni mort, encarcarat ni fle­xible, ni tan sols tradicional ni novell: l’Esperit ho fa tot quan hi és, i sen­se ell el vers no existeix, baldament es compleixin les síl·labes, els accents i les cesures.

Ara, el ritme no és la mesura, com tot sovint hom confon. Com senyor i esclau, el ritme es fa sempre servir per la mesura, però adés van junts, adés en prescindeix si vol.

Aquesta servitud de la mesura envers el ritme, consisteix a fer-li de fo­nament físic —cosa tan òbvia que les teories més idealistes no han pogut negar. Gosaríem dir: la mesura és la fesomia del ritme. Vet aquí com, i per què, i solament com i per què un vers pot ser comptable.

Físicament, per tant, l’esperit, per crear un ritme, no pot demanar a un llenguatge més del que aquest llenguatge li podrà oferir. L’oïda grega cop­sava una diferència de quantitat entre unes síl·labes i altres: una síl·laba dita llarga, sonava doble estona que una síl·laba dita breu. A base d’aquesta per­cepció, els grecs pogueren mesurar llurs versos per peus, que no eren sinó la repartició dels valors dintre el compàs.

L’oïda catalana, per la seva banda, copsa síl·labes tònicament accentua­des, i síl·labes que no ho són. L’accent tònic, més enèrgic en les nostres llen­gües que en les llengües antigues, marca, doncs, l’altre dels dos factors in­dispensables de la mesura, o sigui la percussió dels temps forts.

No hi ha, així, inferioritat rítmica del català enfront del grec: es tracta simplement de dos serveis diversos, que caldria que anessin junts. Per ai­xò el músic grec completava l’obra del poeta afegint-hi una accentuació; al músic català li resta, inversament, la tasca de repartir els temps.

Reprenem doncs: ritme i mesura són consubstancials amb l’obra poètico-musical; qui voldrà traduir, haurà de ser fidel a aquesta llei, si no trairà senzillament (o merament transportarà conceptes).

El nostre Maragall, en traduir els himnes homèrics, conservà piament —segons els elements nombrosos catalans— una mesura; recreà, ende­més, un ritme.

.

II

.

En Maragall, tanmateix, no es valgué a priori de la llei que la seva cultura musical podia dictar-li, i que no és sinó la concreció de tot allò dessús dit: a cada temps fort dels peus grecs, el català farà correspondre una síl·laba tònicament accentuada; altres tantes síl·labes àtones ocuparan el lloc dels temps febles.

Més aviat deixà talment que el nostre llenguatge cerqués la llei per ell sol.

Partint de l’axioma, que un hexàmetre, o sigui sis mesures, voldrà pri­mordialment dir en català un vers de sis accents, —dues lleis, en aparença contradictòries, de l’accent català es presentaven.

Segons l’una, tan poderosament cau el to sobre una síl·laba, que les circumdants resten com en la penombra; així les síl·labes àtones no poden te­nir cap valor rítmic positiu.

Segons l’altra, no tolerant-se, d’instint, més de dos elements àtons se­guits, s’introdueixen accents secundaris, amb tendència a fer tònica una síl·laba sí i una síl·laba no.

Molts dels hexàmetres d’En Maragall es cenyeixen al primer d aquests dos principis: així, cabdalment, en els himnes més curts. Molts altres, i d’una manera gairebé completa en els himnes llargs (sobretot el d’Hermes i el de Demèter) fan compte de tots dos, harmonitzant-los.

I aquesta harmonia, que és la perfecció, té un fonament obvi, que no per això hom deixa, ara i adés, d’oblidar: tot vers, com a carcassa que és d’una música absent, vol ser dit amb èmfasi, batent la mesura, cantant-lo, per dir-ho d’un cop i noblement. Llavors, l’accent tònic català sona amb tota la se­va magnífica robustesa, i àdhuc en els llocs on és secundari manté el seu dret com a sobirà de la nostra rítmica.

Més pregonament intuí encara el gran Maragall. En Homer, l’hexàmetre constitueix una mesura, però no precisament un ritme. Pensi’s en l’ale­xandrí clàssic francès: cada vers és, per si, un ordre, com ho és, en un grau anterior, l’hemistiqui, com ho és, en un grau posterior, l’estrofa; alguna co­sa, doncs, com una arquitectura.

En Homer, en canvi, tot flueix: és una llarga correntia rítmica que, com una deu viva, per dir-ho així va rajant a bell doll de dins d’ella mateixa. No és, no, la juxtaposició bàrbara, sinó la inlassable successió, lenta i segura: el concepte sembla descabdellar-se del concepte, el període del període; ells es regulen, els uns de dintre els altres, l’ordre i la força i el pas. El vers, aquí, sembla no tenir-hi altra cosa a fer que assenyalar-hi la petja igual de l’ins­tant per damunt.

I no obstant, els traductors massa oblidaven, traduint, això que llegint no podien sinó sentir. Qui en vers, qui en prosa, tots se n’anaven a arquitecturar, a col·locar immòbil dins l’arrodonit període lògic (diuen) allò que no és sinó escoladís.

No així En Maragall.

I per això —restringint-nos una vegada més, i per última vegada, al me­tre— més que hexàmetres el nostre poeta tradueix una música d’hexàmetre. No necessitàvem més, per salvar l’essencial.

I tal com Homer, pel mateix que dèiem del seu ritme, no és en últim cas sinó una pomposa teoria dactílica, que comporta, com ni adonant-se’n, el recurs de l’encavallament, així En Maragall no vacil·la de donar munió d’hexàmetres aguts, compensant la síl·laba que manca amb la força matei­xa de l’accent final, o bé, més generalment, amb les síl•labes àtones inicials del vers següent.

Coses per esborronar la burgesa erudició alexandrina.

Coses vives, altrament. I aquest bategar de vida que s’ordena, de llei que es congria, és l’encant que s’empara dels que s’acosten al meravellós llibre pòstum maragallià, fins amb l’angúnia d’heure-se-les amb una gosada in­novació.

I mireu si no és molt, d’una obra poder dir que val per tota una tradició.

Seria molt, si no hi hagués més, encara.

.

III

.

De res no és tan avara una poesia, com del timbre dels seus mots. I amb el timbre, el color; i encara allò que Joubert, aquest il·luminat del misteri dels mots, hi sentia: el volum, que els fa alats o flotants, feixucs o esvaïts.

Per reduir-ho a un sol terme: la música —ni més ni menys tal com Verlaine la volia, ans que tota cosa, pel seu vers—. D’anar oblidant que a la música també li cal un pur contorn —altrament allò que de més espiritu­al tenen les coses, s’és dit profundament a Catalunya— el credo verlainià ha degenerat, per no citar més que una sola cosa, fins a les cançons de Maeterlinck.

Música tota pur contorn fou la d’Homer, i àdhuc la dels lírics hel·lènics més apassionats. ¿Caldria preguntar si fou de por que el ressò prostituís el so, que amb prou feines a Grècia es gosà l’harmonia? ¿Si aquest musical res­sò no fou per als grecs, i per a llurs hereus d’arreu i de sempre, un afer pri­vat de la intimitat de cada esperit, que, si no és sota pecat d’impudor, nin­gú no gosaria publicar?

Per això el poeta ha de comptar amb una certa comunitat d’oïda en el seu públic, per poder comptar amb una certa comunió de ressò —llevat d aquell «dins del dins» que ja no compta.

Per això, cada època ha tingut la seva música; la té cada país: hi ha ha­gut una orella grega; hi ha una orella catalana; hi ha, més, una orella cata­lana del dia d’avui.

Per això, repetim, una llengua, una poesia és tan avara dels seus timbres, dels seus colors, dels seus volums, de la seva música, en un mot. Copsareu les molles cadences i els flonjos acords jònics: no allò altre que morí amb Homer i els seus oients. Així els francesos es guarden per a ells sols, per a ells tots sols llur Verlaine: i qui sap si ja se’ls comença d’esmunyir, avui.

Per això, qui voldrà traduir —quin trasbalsament, direu, fer passar la música d’una llengua a una altra llengua. Si no fos trasbalsament no seria traducció. Cal oblidar i fer-se lliure davant d’allò que per no ser esclau mi­llor s’esvairia: i aleshores recrear-ho. Cal deixar que l’esperit s’entengui de dret amb l’esperit.

Així féu En Maragall quan nostra els Himnes Homèrics; els cantà, en música tota pur contorn, per a l’orella catalana nostra.

Ell, que quan pintava, ho feia a masses crues, al fresc… Però, veieu? No es pot parlar, sinó per comparances, d’allò que cada poeta té de més per­sonal, i que ressona dins d allò que cada oient té de més personal. Som a la llinda mateix de l’inefable. Tota aquesta estona que hi estem rodant da­vant. Per entrar-hi, cal callar.

Escoltem, doncs, aquests himnes en silenci.

I després del silenci seguirem parlant.

.

IV

.

La vida dels mots, té molt d’humana. Tenen, sens dubte, una fesomia i tam­bé un seny; tenen una família: avior, germandat i fillada; neixen, poncellen i declinen; viuen, sobretot, cadascun a la seva manera, qui retret, qui voltat d’a­mics, qui plàcidament, qui corrent l’aventura, qui en servitud, qui governant.

Ens són hermètics fins que no hi hem lligat amistat; però aleshores, ca­da vegada que els trobem, mouen dins de nosaltres, com els cercles de l’ai­gua sota el patac d’una pedra, tota una vivor de records, d’associacions, de referències, de desigs. Tot això, tan ràpid, que és inconscient si es vol, però és. I cada nova vegada és rica de les vegades anteriors.

I igual que un mateix amic, essent sempre ell, la seva presència té diver­sa irradiació en cadascun dels seus amics, així cada mot pels homes d’una mateixa llengua. El mot «mar», per exemple, és sentit amb diversa emoció per qui hi és nat davant o pel terrassà, per qui ha navegat o per qui no ha entrat mai per les molles senderes, per qui hi ha festejat a la vora o per qui hi ha tingut negat algú que estimava, per qui sent en la seva raça la salabror incorrupta del mar veí, o per l’incurós de teories mediterrànies.

Veieu, doncs, quins fils tan subtils maneja el poeta, quan ajunta dolça­ment els mots. Cada mot, un món. El diví Edgar Poe, creia que cada mot dit amb passió crea un món en els espais siderals. Cada mot dit amb amor i escoltat amb amor, passa, certament, com una esfera rodolant per la in­finitat de l’esperit.

Cal que el poeta procedeixi dintre un sistema, perquè els camins d’uns mots no destorbin els camins d’altres mots.

Això es diu ordinàriament amb una paraula que fa una justíssima com­parança; cal que guardi un to. Així, dins un poema ben ordenat els mots estan els uns amb els altres en unes certes relacions definides de sonoritat i d’interval, com si diguéssim. El poeta us té presos en el seu corrent sug­geridor; modularà que ni en sentireu trasbals, us estremireu amb tal cro­matisme expressiu, però no perdonaríeu un cromatisme viciós, ja ni es­coltaríeu si teméssiu que pogués desentonar (tanmateix potser no s’és tan exigent en poesia).

Tal com dèiem en parlar de la música dels mots, el poeta no pot fer compte d’allò més personal de cadascun dels seus oients; però ha de conèi­xer, amb una sàvia intuïció, amb una adaptació humil, quins són els tons que suscitaran irradiacions de llum dintre les ànimes a ell atentes.

També és això alguna cosa avara i esvaïdissa, que fuig amb el temps i és retinguda per les fronteres.

El traductor, no pot transportar-ho. Ho ha de recrear.

Per això cada època ha fet la seva versió, d’Homer per exemple, puix que d’Homer parlàvem. Cada època ha volgut que Homer li parlés en el seu to. Però massa s’és oblidat que una versió es deu no solament a l’egoisme de l’època en què es fa, sinó també i més encara ha de ser fidel al seu senyor primer. Massa artificiós fou Pope, massa polida Mme. Dacier.

Per amor d’aquesta fidelitat, més val, si calia, arbitrar l’època.

Caldrà, per acabar, dir encara com fou així la magna conquesta del nos­tre Maragall, en una intuïció —sabem el que diem— miraculosa.

.

V

.

Dues menes de mots hi ha en la nostra llengua romànica. Uns, que naixi­en amb la raça mateixa, i que han acompanyat la seva vida a través de les centúries: ells són l’ànima de la llengua i la sal del parlar. D’altres, que una necessitat ha fet un dia incorporar, i són com l’home que ha pogut rebre carta de ciutadania en país foraster, però que cap voler humà no li donaria allò que és l’essència del dret de pàtria: el sentir que en l’avior d’un, la his­tòria s’és anada plasmant dolorosament.

Digueu-ho no sols dels mots, sinó de la morfologia també, i de la sinta­xi —de l’estilística per dir-ho d un cop.

Res tan delicat per a un poeta català, com l’ús d aquestes formes empra­des del llatí per exemple —que per a nosaltres n’és la generosa font; llur fe­somia de fet no ens diu res; i aquella suggestió viva que fa una bona part del plaer poètic, falleix tristament.

Un remei hi ha: fer-los cada vegada un bon lloc, perquè damunt elles es projecti una mica de la llum de les formes veïnes. I per altra banda esperar no tant dels anys com de la sort —habent sua fata verba— que passant de boca en boca del poble agafin una mica de la vida de cadascú.

Vegeu dos exemples, presos a l’atzar dins la Nausica d’En Maragall; diu Ulisses:

…I ara et demano
socors; dóna’m vestits de què em cobreixi;
do’m pa, que en tinc necessitat; procura’m
algun repòs…

O quan una vella marinera diu:

Doncs, quin misteri
és aquest? Ah! jo hi veig alguna cosa
de dalt en tot això…

Aquesta intuïció no s’adormissa un moment de cap a cap de l’obra d’En Maragall. No és un llenguatge de llibres, sinó de raça vivent sota un aire blau i damunt un terròs agre.

Parafrasejà Homer en Nausica, el traduí en els Himnes, i Homer continuà essent en català una cosa de raça vivent. I això fou el miracle.

Oblidem els calcs dels hel·lenistes de bona fe que comptaven amb llen­gües dòcils que feien la feina per ells; oblidem les pàl·lides versions conjuminades a còpia de paperetes erudites, i que sempre semblen improvisades en una aula de grec segon; oblidem les versions a la moda de la cort de la reina Anna, o a la moda marinista, o a la moda romàntica; oblidem tants de déus i d’herois, i tants de senzills mariners o serventes o dides, tots fent invariablement «les graves et les fiers».

No s’ha parlat tant dels déus amb forma i passions d’homes vius? Per què hem hagut d’esperar fins que el nostre Maragall fes parlar així a Apol·ló:

—Ah, mentideret! Que n’ets de dolent! Prou estic segur
que més d’una volta ficant-te per dintre els palaus, a la nit,
ben quietament t’ho enduràs tot, deixant an els homes
ni sols un llit per dormir; tal te saps valer!

O bé que Cal·lídica la franca digués a Demèter, del fill tardà de la mare:

……………………… … Si ara tu el criessis
i arribés a ser gran, ten veuries de rica i contemplada
i envejada de totes les dones, d’haver-li sigut dida.

O que el sorrut patró tirreni reptés així:

……………………… —Tu vés de cuidar-te
del vent i les veles i totes les coses de ta obligació:
d’aquest que se’n cuidin aquells que els pertoca.

En comptes de tirreni, no diríeu blanenc, i al costat d’Homer no pen­seu en En Ruyra?

.

*    *    *

.

Un ritme inestroncable, sempre renovant-se de la mateixa substància pròpia, i que com la passa dels déus avença mai las i no petja; una músi­ca que és una crua línia melòdica, lenta i somrient: un to que ens commou fins allò més íntim de les nostres entranyes catalanes: així, doncs, el gran Maragall veié aquests himnes, posthomèrics, diuen, però tan homè­rics encara.

I una segona florida, fou Nausica.

I no ens haurem de plànyer que la freda mort hagués, per ventura, afollat una terça florida magna: la versió perfeta de l’Odissea i de la Ilíada?

.

Carles Riba

.

.

Publicat inicialment a La Veu de Catalunya:  I: 7-2-1918; II: 14-2-1918; III: 21-2-1918; IV: 28-2-1918 i V: 8-3-1918.

.

.

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. 11/06/2012 a les 11:29 PM

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: