ASFÒDELS.04 —But in his lapel, discreetly, he wore a sprig of asphodel — LEONARD COHEN
Give me a Leonard Cohen afterworld
so I can sigh eternally
Kurt Cobain
Pennyroyal Tea
Nirvana – In Utero
Well, my friends are gone and my hair is grey
I ache in the places where I used to play
And I’m crazy for love but I’m not coming on
I’m just paying my rent every day in the Tower of Song
Leonard Cohen
Tower of Song
Satan in Westmount
One noticed his hands,
finely carved,
almost the colour of jade,
and the fingernails,
pink and cultivated.
He spoke of Art
and of poetry
and held us with descriptions
of the Masters.
Often when walking
he sang fragments
of austere Spanish songs
from the Court of Ferdinand,
and quoted Dante
accurately and often.
But in his lapel,
discreetly,
he wore a sprig of asphodel.
Leonard Cohen
Let Us Compare Mythologies (1956)
ASFÒDELS.03 – Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle; … VICTOR HUGO (Booz endormi)
I Boaz menjà i begué i tenia el cor alegre,
i va venir-se’n a jeure a un cap de la rima.
I ella venia d’esmunyedissa i el destapava
dels peus i s’hi colgava.
Llibre de Rut
Versió de Carles Riba (1918)
Mira’t Rut desvetllada: sabré donar paraules
a aquella dona pobra, d’una nació oprimida,
que va fer de l’exili una terra natal?
Ruth desvetllada
(Homenatge a Maria Mercè Marçal)
Carles Torner
.
BOOZ ADORMIT
[…]
Dementre somiava, vingué i restà arraulida,
pit nu, prop de Booz. la moabita Rut,
esperant no se sap quin raig inconegut,
quan arribés la llum de l’alba deixondida.Booz no la sabia allí, ran del seu llit,
tampoc sabia Rut què cosa Déu volia.
De les tofes d’asfòdel un fresc perfum sorgia;
flotaven damunt Gàlgala els bleixos de la nit.Una ombra nupcial vestí la nit de gala;
hi voleiaven àngels obscurament potser,
car dins d’aquella nit, a moments, hom veié
alguna cosa blava que s’assemblava a una ala.La respiració de Booz adormit,
es barrejava al so de l’aigua entre la molsa.
Era en el temps de l’any que la natura és dolça
perquè dalt les carenes els lliris han florit.Rut pensa i dorm Booz; l’herba és negra com l’eura;
l’esquella dels ramats palpita vagament;
una immensa bondat vessa del firmament;
és l’hora assossegada en què el lleó s’abeura.Ur i Jerimadet eren sense traüt;
esmaltaven el cel profund astres sens nombre;
clar i fi el creixent enmig d’aquestes flors de l’ombra
brillava a l’occident, i es preguntava Rut,immòbil, entre vels mig obrint. ses parpelles,
quin déu, quin segador de l’eternal estiu,
tot anant-se’n, llençà, oblidadís i altiu,
aquesta falç d’argent al camp de les estrelles.[TEXT COMPLET A: El Sentit de la Paraula]
Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins La Légende des siècles(1859).
«Booz adormit. El millor poema de Víctor Hugo traduït per primera vegada al català (X. O. Trad. [= Xavier Benguerel i Joan Oliver])», Germanor(Santiago de Xile), núm. 451 (nov. 1940), p. 31
Marc Chagall
Ruth au pied de Booz (1960)
.
BOOZ ENDORMI
[…]
Pendant qu’il sommeillait, Ruth, une moabite,
S’était couchée aux pieds de Booz, le sein nu,
Espérant on ne sait quel rayon inconnu,
Quand viendrait du réveil la lumière subite.Booz ne savait point qu’une femme était là.
Et Ruth ne savait point ce que Dieu voulait d’elle.
Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle ;
Les souffles de la nuit flottaient sur Galgala.L’ombre était nuptiale, auguste et solennelle ;
Les anges y volaient sans doute obscurément.
Car on voyait passer dans la nuit, par moment,
Quelque chose de bleu qui paraissait une aile.La respiration de Booz qui dormait,
Se mêlait au bruit sourd des ruisseaux sur la mousse.
On était dans le mois où la nature est douce,
Les collines ayant des lys sur leur sommet.Ruth songeait et Booz dormait ; l’herbe était noire ;
Les grelots des troupeaux palpitaient vaguement ;
Une immense bonté tombait du firmament ;
C’était l’heure tranquille où les lions vont boire.Tout reposait dans Ur et dans Jérimadeth ;
Les astres émaillaient le ciel profond et sombre ;
Le croissant fin et clair parmi ces fleurs de l’ombre
Brillait à l’occident, et Ruth se demandait,Immobile, ouvrant l’œil à moitié sous ses voiles,
Quel dieu, quel moissonneur de l’éternel été,
Avait, en s’en allant, négligemment jeté
Cette faucille d’or dans le champ des étoiles.[TEXT COMPLET A: El Sentit de la Paraula]
Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins La Légende des siècles(1859).
[…]
«Victor Hugo, el poeta religiós més gran del segle XIX i l’orfebre més precís en les seves fórmules teològiques en poesia». Aquest judici l’ha expressat el teòleg dominicà Jean-Pierre Jossua, un estudiós profund del sentit teològic que sol trobar-se en les grans obres literàries. Doncs bé, aquest V. Hugo és el de Booz endormi. Penso que el secret més significatiu i per tant interpretatiu del poema és clos en el v. 67: «Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle». D’unes tofes o mates d’asfòdels, de gamó, porrassa o cebollí amb paraules més populars, i albó com un sinònim entre les deu o dotze variants mediterrànies d’aquesta liliàcia. Flor que enamora: «Qui sap si l’aubó, aquell lliri blanc tan bonic com abundós i de tan bon auguri que diuen per allí que fa dir als pagesos ‘any d’aubons any de gabaions’, li posà a la ploma lo càntic», és a dir, a Ramon Llull un versicle del Libre de Amich e Amat, com ho veu Jacint Verdaguer. Diguem-ne alguna cosa puix aquesta planta amaga sorpreses botàniques que no ens faran cap nosa de saber-les. Al v. 67 hi ha el nom «asphodèle», ,asfòdel’. És el cultisme de ,gamó’ i de ,porrassa’ (,porrassí’) i ,albó’, (,aubó’), etc. Aquest etcètera té importància perquè som davant d’una madeixa de mots entrecreuats que exposo molt breument. En el món botànic trobem entre les liliàcies l’Asphodelus fistulosus i l’Asphodelus albus i també l’Allium pyrenaicum que no s’assembla pas als asfòdels; i encara un altre creuament de gènere, ara una planta umbel·lífera amb el nom ,api reial’, segurament Apium graveolens, ,api bord’. El cas és que tenim dues plantes per una banda i una per l’altra i nominades en català popular sense gaire exactitud i segons llocs diferents del territori com a ,gamó’ i ,porrassa’, peró també ,albó’ (són els tres mots més generals). Tanmateix i d’acord fins i tot amb els testimo- nis escrits antics, ,gamó’ és la paraula dominant referida a la mata, al conjunt de la planta, mentre que ,albó’ sol ésser restringida a la tija —així ja ho feia Plini— o porra (tot i que també ha passat a la planta en general). Una darrera observació: l’Asphodelus albus és conegut també com l’,albó de muntanya’. I una menudalla: sembla ser que en francès ,asphodèle’ és més aviat nom comú i aquí, en canvi, un cultisme.
[…]
Cercar la imatge de l’home real és trobar-la i assumir-la en el dolor del Mal absolut que escriví Kant. En la del Mal banalitzat que ens ha descobert Hannah Arendt. També en la tenaç, immoridora esperança en un demà d’alba transparent, amb les excepcions incloses. És la imatge de l’amor, si ja no la romàntica, sí l’agosarada que modifica la tradició. Fitem-la en el poema de Victor Hugo. Descobrim-la en la gosadia que gastà com a poeta en capgirar, ja ho hem remarcat, el sentit tradicional, el tòpic literari dels asfòdels. Era un vegetal simbòlic del món dels morts i ell el planta olorós en la nit de l’amor. Booz no sabia res d’una dona als seus peus, ella desconeixia els designis divins, però a l’aire fresc de la nit de Galgala surava la flaire dels asfòdels. I el vers immediat confirma el capgirament de la significació donada a aquesta herbàcia de flors blanques o rosades: «l’ombre était nuptiale, auguste et solennelle». Però ens diu més amb el seu poema. Considerem que es troba en el segon bloc de vuit de la Légende des siècles, el qual ve a ser una primera visió històrica que va d’Eva a Jesús. El nostre n’és el sisè. Tanmateix prescindeixo de llegir-lo entre els altres per fixar-me més en uns mots centrals del prefaci a tot el llibre. Hi escriu Hugo el seu propòsit: «faire apparaître dans une sorte de miroir sombre et claire […] cette grande figure une et multiple, lugubre et rayonnante, fatale et sacré, l’Homme». Booz endormi reflecteix, de l’Home, la figura «rayonnante et sacré».
[…]
Joan Requesens i Piquer
BOOZ, NOEMÍ, RUT
Poemes i comentaris
Manresa, 2021
Edició de Maria Toldrà [Publicat a mariatoldra.com]
.
Victor Hugo lisant devant un mur de pierre, 1853
Fotografia d’Auguste Vacquerie (1819-1895)
Musée d’Orsay, París.
ALTRES TRADUCCIONS AL CATALÀ
[…]
Booz no havia vist la dona qui era allà,
Ruth no sabia allò que d’ella Déu volia;
un frescorós perfum dels asfodels sortia;
els hàlits de la nit besaven Galgalà.
[…]
Miquel Ferrà (1910)
Text complet a: patrimoniliterari.cat
[…]
Ruth no sabé per què l’hauria duita allà
Déu, ni Booz sabé que al peu tengués cap dona:
les motes d’asfodel feien olor més bona
que llangorosament flotava a Galgalà.
[…]
Llorenç Riber
A sol ixent (1912)
[…]
Booz poc que sentia una dona a tocar,
i Rut poc que sabia què volia Déu d’ella.
Portant perfum d’asfòdels, per prats de llicorella,
l’alè nocturn del vent flotava a Galgalà.
[…]Carles Torner
Text complet a: La núvia d’Europa
[…]
Booz res no sabia d’una dona allà amb gala,
i Rut res no sabia què Déu volia d’ella;
un fresc perfum d’asfòdels eixia en carrandella,
els hàlits de la nit suraven per Galgala.
[…]Joan Requesens i Piquer
Text complet a: mariatoldra.com (pàg. 18)
ASFÒDELS.02 – …com pensatiu asfòdel navegues per un cel d’esperança… – JOAN PERUCHO
ÉS PER AIXÒ QUE ESTIMO
Marbre o lluna glaçada,
errívola,
com pensatiu asfòdel navegues per un cel d’esperança
mentre tes mans ignoren les macilentes febres,
els horrors de la mort sobre el fang
o la injúria envilida
que sota encoratjadores paraules
adrecen els homes a llurs amants secretes.Jo voldria estimar-te
com el delicat insecte estima la petita memòria d’una flor
o com la terra estima el núvol,
tombat serenament a una harmoniosa presència
que perduri en la llum del teu cos
tan esvelt i tan jove.Però somni que atansa el somni,
vida que alena vida
no perdona una boca, una inútil tortura;
no perdona un amor que arrela com un arbre
furiosament alçat damunt d’un ventre
o una terra materna.És per això que estimo
aquesta vella cançó que agonitza.
Joan Perucho
É POR ISSO QUE ESTIMO
Mármore ou lua gelada,
errante,
como pensativo asfódelo navegas por um céu de esperança
enquanto tuas mãos ignoram as macilentas febres,
os horrores da morte sobe o lodo
ou a injúria vil
que sob encorajadoras palavras
dirigem os homens a suas amantes secretas.Desejaria estimar-te
como o delicado inseto estima a pequena memória de uma flor
ou como a terra estima a nuvem
prostrado serenamente ante uma harmoniosa presença
que perdura na luz de teu corpo
tão esbelto e jovem.Porém o sonho que aproxima sonho,
vida que alenta vida
não perdoa uma boca, uma inútil tortura;
não perdoa um amor que se enraíza como árvore
alçada furiosamente por cima de um ventre
ou de uma terra materna.É por isso que estimo
esta canção que ora agoniza.
Traducció de João Cabrao de Melo Neto
Quinze poetas catalães (1949)
L’any 1949 va aparèixer a la Revista brasileira de poesía una antologia bilingüe amb el títol “Quinze poetas catalães”, que recollia mostres de la producció poètica més rabiosament actual d’aquell moment en llengua catalana, d’autors com Marià Manent, Rosa Leveroni, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre o Jordi Sarsanedas, per esmentar alguns dels noms més destacats. L’autor d’aquesta antologia –tant pel que fa a la tria com a les versions portugueses– no era altre que el gran poeta brasiler João Cabral de Melo Neto, que l’any 1947 havia arribat a Barcelona per ocupar el càrrec de vicecònsol del Brasil i molt aviat havia entrat en contacte amb els reductes literaris i artístics catalans resistents, i molt especialment amb el grup que publicava la revista avantguardista Dau al Set, amb Joan Brossa i Antoni Tàpies al capdavant. Aquella antologia, amb una intenció clarament reivindicativa d’una literatura i una cultura perseguides per la dictadura de Franco, va inaugurar de fet la recepció de la literatura catalana al Brasil.
Ramon Farrés
‘Quinze poetas catalães’: L’antologia de João Cabral de Melo que va donar a conèixer la literatura catalana al Brasil
A: Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories
Joan Perucho
Obra poètica completa
Els llibres del mirador
Editorial Bruguera.
Barcelona, 1984
ISBN: 8410018021744
.
.
..
Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories
Corinna Albert (coord.), Roger Friedlein (coord.), Imma Martí Esteve (coord.)
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017
Textos i Estudis de Cultura Catalana, 217
ISBN: 978-84-9883-925-8
ASFÒDELS.01 – Els Asfòdels algueresos de Rafael Caria
.
Els asfòdels
Els asfòdels
han florit
altra vegada
i ningú
no s’ha adonat
que han nascut
amb la mort
de les estrelles.
Mira’ls
en eix moment
de màgic silenci:
es tremolen d’amor
sota un sostre
de finíssimes gotes
de pluja
i encara no ha vingut
la primavera.
Esta nit
hem robat la lluna
als asfòdels
i hem tremolat
d’amor
sota la pluja.Rafael Caria
Els asfòdels.
.
La cambra
Silenci rosat
de carnals capvespres
i tènue claror
nocturna.
Contemplo de ma cambra
la callada mort
del dia
i tu ets en contrallum
a la finestra:
actual dibuix
d’asfòdel
en tota sa nuesa.Rafael Caria
Asfòdels.
.
Miratge de la tarda
[…]
En el miratge de la tarda
La plenitud del dia i el melangiós
desgotar del temps. Les hores
han caigut inexorables en partícules
de sal i arena fina pels nostres
cossos esdevinguts clepsidra.
Sobre el mirall de l’aigua no
deixarà rastres la joia dels asfòdels
ni el record dels nostres passos.Rafael Caria
Asfòdels.
Els asfòdels, que donen títol al recull, obren amb la poesia proemial, i els trobem als set textos de la primera secció, encapçalada amb el nom d’aquesta flor.
L’illa de Sardenya és, indubtablement, “terra d’asfòdels” també per iconografia literària, a partir de Grazia Deledda.
Recordo també, però, que per a la cultura clàssica el prat dels asfòdels s’identificava amb el món liminar entre el tàrtar, l’infern dels pagans, i els Camps Elisis, llur paradís.
[…]
Quasi impulsat per una “màgica” intuïció, també la Sardenya de Caria, la seva Alguer cantada en aquests versos, és una mena de territori límbic, obert a la mar, al viatge, però, tanmateix, sempre arrelat a una illa que no canvia.
[…]
La blanca flor de l’asfòdel evoca la forma geomètrica d’un estel: cel i terra sempre junts en un territori liminar, el de la ciutat sobre el mar, l’Alguer que esdevé també la cambra del poeta, no casualment emmarcada pel contrallum de la finestra. Una zona, doncs, encara de llindar, entre un fora i un dins, en un temps, aquest mateix, indesxifrable i terminal com és el crepuscle, que ja no és dia ni encara nit. […]
[…]
Neria de Giovanni
Nota crítica
L’alguer, la ciutat liminar i d’asfòdels
La nova estació poètica de Rafael Caria.
Rafael Caria
Els Asfòdels i altres versos
Pròleg: August Bover I Font
Nota crítica: Neria de Giovanni
Editrice Democratica Sarda
Sàsser (Sardenya), 1992
La nissaga dels Kennedy i la de Príam. Vicenç Pagès Jordà
.
.
8. En el Palau de Troia
[…] Si la Casa Blanca era Camelot, el complex de Hyannis Port, a la costa de Massachussets, on la família Kennedy tenia la residència, era Troia, el palau assetjat per la mort. Tot i que passaven l’hivern al Palm Beach i feien parèntesis a Nova York i Europa, Hyannis Port era la seu familiar des de principis de la dècada dels quaranta. […]
Charles Dickens i Winston Churchill ressonen al principi de Times to remember, l’autobiografia de la matriarca: «He vist les pitjors hores, i també les millors». Si fa no fa és el que diu Pearl S. Buck a The Kennedy women, i que també podríem aplicar a les divinitats grecollatines: «A la família Kennedy el patiment és més intens perquè els assoliments són extraordinaris». Ens interessa la seva història perquè tot hi és extrem: l’ambició i la caiguda, l’atracció i el rebuig, Eros i Psique, Ulisses i Ícar, Zeus i Tànatos.
Mentre reviso aquest llibre es llegeix arreu del món L’imperi del dolor, de Patrick Radden Keefe, que explica la història de la família Sackler, vinculada a la indústria farmacèutica. […] No puc evitar veure aquesta dinastia farmacèutica com una còpia deslluïda dels Kennedy.
Només conec una família que s’hi pugui comparar: la de Príam, el poderós rei de Troia (a Yo maté a Kennedy, Vázquez Montalbán sosté que una branca de la família va participar en la defensa de la ciutat). Com Joe, Príam va tenir una colla de fills que, si bé semblaven destinats a un futur prometedor, mostraven una acusada tendència a morir abans que els pares. Els més coneguts són els germans grans, Hèctor i Paris, traspassats de manera sagnant en plena joventut. Les germanes no tenen papers gaire rellevants, excepte Cassandra, que va néixer amb el do de la profecia, tot i que ningú no li feia cas: era una dona poc valorada, com les Kennedy. Jackie podria ser l’equivalent d’Elena, la jove que no es va acabar d’adaptar a la família.
L’esposa de Príam, Hècabe, es manté en un segon pla, però té un caràcter fort que es fa evident des del moment en que queda vídua i enterra la descendència. És el precedent de Rose Kennedy, la matriarca que va preparar els fills per als destins més elevats i que en va perdre la meitat abans de morir. […].
Vicenç Pagès Jordà
Kennedyana
La dinastia que va crear la trama perfecta
.
“Ulysses”, d’Alfred, Lord Tennyson, poema insígnia dels Kennedy
[…]
The lights begin to twinkle from the rocks:
The long day wanes: the slow moon climbs: the deep
Moans round with many voices. Come, my friends,
‘T is not too late to seek a newer world.
[…]
Tho’ much is taken, much abides; and tho’
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven, that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
[…]
Vicenç Pagès Jordà
Kennedyana
La dinastia que va crear la trama perfecta
Folch & Folch Editors
Barcelona, novembre de 2022
ISBN: 9788419563026
Ulisses, a l’ombra de les noies sense flor
ULISES
EN su regreso
primero cayó Ulises
en los deslices
de una doncella
llena de caracolas y complejos
amarla era adivinarla
el tiempo de retorno
fue una nube
presente pero blanda
después cayó
en una mujer honda
como un pozo con cieno
antiguo apenas removido
por periódicos ahogados
que iban de paso
la mujer honda devoraba
a inciertos padres de familia
que jamás
jamás volvieron a casa
pero Ulises
sabedor de su rumbo
literario
volvió a Ítaca y era Navidad
tras los cristales
la anciana Penélope
gozaba mansamente con el eunuco
Ulises
perdió la cabeza y la rajó cien veces
allá donde la afrenta y el verbo
se hicieran carne.
.
A la sombra de las muchachas sin flor
Manuel Vázquez Montalbán
Manuel Vázquez Montalbán
A la sombra de las muchachas sin flor
Editorial Laia
Barcelona, març de 1985
ISBN: 8472225798
Juliol de 1855. El parnassià Théophile Gautier contempla (ara sense risc de torticoli) l’Apoteosi d’Homer del neoclàssic Ingres.
.
Il y a eu sur le globe un petit coin de terre qui s’appelait la Grèce, où, sous le plus beau ciel, chez des habitants doués d’une organisation intellectuelle unique, les lettres et les beaux-arts ont répandu sur les choses de la nature comme une seconde lumière, pour tous les peuples et pour toutes les générations à venir. Homère a le premier débrouillé par la poésie les beautés naturelles, comme Dieu a organisé la vie en la démêlant du chaos. Il a pour jamais instruit le genre humain, il a mis le beau en préceptes et en exemples immortels. Tous les grands hommes de la Grèce, poètes, tragiques, historiens, artistes de tous les genres, peintres, sculpteurs, architectes, tous sont nés de lui : et, tant que la civilisation grecque a duré, tant que Rome, après elle, a régné sur le monde, on a continué de mettre en pratique les mêmes principes une fois trouvés. Plus tard, aux grandes époques modernes, les hommes de génie ont refait ce qu’on avait fait avant eux. Homère et Phidias, Raphaël et Poussin, Gluck et Mozart, ont dit en réalité les mêmes choses.
Jean Auguste Dominique Ingres
[A: Henri Delaborde, Ingres, sa vie, ses travaux, sa doctrine, d’après les manuscrits et les lettres du maître (Paris, 1870), pàgs. 146-147)]
[…]
Commençons par l’Apothéose d’Homère, — ab Jove principium. — L’apothéose d’Homère, comme chacun le sait, servait de plafond à une des salles du musée Charles X, et dieu sait combien de torticolis nous avons gagnés en la contemplant : nous pouvons l’admirer maintenant à notre aise redressée contre un mur, ce qui est sa vraie position, car la composition entendue avec la placidité sereine d’un bas-relief antique ne plafonne pas du tout.
Nous ne croyons pas, après avoir visité toutes les galeries du monde, que l’Apothéose d’Homère redoute la comparaison avec un tableau quel qu’il soit. Si quelque chose peut donner l’idée de la peinture des Appelle, des Euphranor, des Zeuxis, des Parrhasius, telle que les témoignages des anciens nous la retracent, c’est assurément l’Apothéose d’Homère. En retranchant les personnages modernes qui garnissent le bas du tableau, elle eût pu, ce nous semble, figurer dans la pinacothèque des Propylées, parmi les chefs-d’œuvre antiques.
Devant le péristyle d’un temple dont l’ordre ionique rappelle symboliquement la patrie du Mélésigène, Homère déifié est assis avec le calme et la majesté d’un Jupiter aveugle ; sa pose immobile indique la cécité, quand même ses yeux blancs comme ceux d’une statue ne diraient pas que le divin poëte ne voit plus qu’avec le regard de l’âme les merveilles de la création qu’il a retracées si splendidement. Un cercle d’or ceint ses larges tempes, pleines de pensées ; son corps, modelé par robustes méplats, n’a rien des misères de la caducité ; il est antique et non vieux : l’âge n’a plus de prise sur lui, et sa chair s’est durcie pour l’éternité dans le marbre éthéré de l’apothéose. D’un ciel d’azur que découpe le fronton du temple, et que dorent comme des rayons de gloire quelques zones de lumière orangée, descend dans le nuage d’une draperie rose une belle vierge tenant la palme et la couronne. Aux pieds d’Homère, sur les marches du temple, sont campées dans des attitudes héroïques et superbes ses deux immortelles filles, l’Iliade et l’Odyssée : l’Iliade, altière, regardant de face, vêtue de rouge et tenant l’épée de bronze d’Achille ; l’Odyssée, rêveuse, drapée d’un manteau vert de mer, ne se montrant que de profil, sondant de son regard l’infini des horizons et s’appuyant sur la rame d’Ulysse : — l’action et le voyage !
Ces deux figures, d’une incomparable beauté, sont dignes des poëmes qu’elles symbolisent; quel éloge en faire après celui-là !
Autour du poëte suprême se presse respectueusement une foule illustre : Hérodote, le père de l’histoire, jette l’encens sur les charbons du trépied, rendant hommage au chantre des temps héroïques ; Eschyle montre la liste de ses tragédies ; Apelles conduit Raphaël par la main ; Virgile amène Dante, puis viennent Tasse, Corneille, Poussin, coupés à mi-corps par la toile ; de l’autre côté, Pindare s’avance, touchant sa grande lyre d’ivoire ; Platon cause avec Socrate ; Phidias offre le maillet et le ciseau qui ont tant de fois taillé les dieux d’Homère ; Alexandre présente la cassette d’or où il renfermait les œuvres du poëte. Plus bas s’étagent, en descendant vers l’âge moderne, Camoëns, Racine, Molière, Fénelon, rattaché au chantre de l’Odyssée par son Télémaque.
Il règne dans la portion supérieure du tableau une sérénité lumineuse, une atmosphère élyséenne argentée et bleue, d’un douceur infinie ; les tons réels s’y éteignent comme trop grossiers, et s’y fondent en nuances tendres, idéales. Ce n’est pas le soleil des vivants qui éclaire les objets dans cette régions sublime, mais l’aurore de l’immortalité ; les premiers plans, plus rapprochés de notre époque, sont d’une couleur plus robuste et plus chaude. Si Alexandre, avec son casque, sa cuirasse et ses cnémides d’or, semble l’ombre d’une statue de Lysippe, Molière est vrai comme un portrait d’Hyacinthe Rigaud.
Quel style noble et pur ! quelle ordonnance majestueuse ! quel goût véritablement antique ! Dans ce tableau sans rival, l’art de Phidias et d’Apelles est retrouvé.
[…]
Théophile Gautier
“Exposition universelle de 1855”
Le Moniteur Universel, 12 & 14 juillet 1855
Les vaques del sol i els insensats companys d’Ulisses, de la mà de Miquel Àngel Llauger i alguns altres.
“Vaig anar al bar i vaig preparar còctels dolços, els meus còctels complicats. Vaig mesclar licors, vaig fer tota mena de provatures; al final vaig aconseguir una combinació que em va agradar —bourbon, licor de melicotó, suc de llima dolça— i vaig amorrar-m’hi com els companys d’Ulisses a les mamelles de les vaques del sol”
Melcior Comes
Hotel Indira
.
.
.
.
Much care sustaind, to save from overthrowes
Himselfe and friends in their retreate for home.
But so their fates he could not overcome,
Though much he thirsted it. O men unwise,
They perisht by their owne impieties,
That in their hunger’s rapine would not shunne
The Oxen of the loftie-going Sunne,
Who therefore from their eyes the day bereft
Of safe returne. These acts, in some part left,
Tell us, as others, deified seed of Jove.
.
Homer’s Odysses (1614-1615)
George Chapman.
.
.
Enllà del mar ben treballat
pels bous del sol, endins del blat
[…]
Salvador Espriu
Cançó del pas de la tarda
Teníem prou galeta encara
si vam ser caparruts
menjar-nos els banyuts
del Sol en ‘quella platja
[…]
Iorgos Seferis
Els camarades de l’Hades
Traducció de Jaume Almirall
.
.
.
VAQUES
Cada vers és una baula
de la cadena que fa
que tothom vulgui escoltar
les falòrnies de la faula
Ara arriba quan l’estol
dels perduts viu l’aventura
de l’illa que és tot pastura
de les vaques del déu Sol
Un noi que li falta un bull
s’entabana i clou un ull:
s’afigura la mar blava
i un prat verd amb aquell feix
de vaques que són tot greix
i li cau un fil de bava
.
Miquel Àngel Llauger
Llum de cançó
.
.
..
.
Vitti tanti paisi, canuscìu tanti omini e patìu tanti peni dintra lu cori, e supra lu mari, lutannu pi la so vita e pi chidda di li so’ cumpagni. Ma lu stessu nun si salvau, è pi culpa di la pazzìa d’iddi nureru tutti, foru pazzi! Pirchì si manciaru li voi di lu Suli Ipiriuni, e lu Suli cancillau lu jornu di lu ritornu.
.
Omero
Odissea
tradotta in lingua siciliana
Luigi Antonio Nastasi
.
En agraïment a Miquel Àngel Llauger
per voler compartir, amb paraules molt
amables, el seu poema (Vaques)
S. II dC: Flavi Arrià escriu a l’emperador Adrià sobre l’illa d’Aquil·les, al Pontos Euxí. // Any 2022: L’armada russa ocupa l’illa, d’Ucraïna.
Tetis: [a Peleu]
D'allí, traient de l'ona el peu eixut, veuràs
el nostre fill Aquil·les, que tan car ens és,
a les estances insulars on té el sojorn,
a la Costa Blanca, part de dins del Pont Euxí.
Eurípides. Andròmaca.
Traducció de Carles Riba
Arrià m’escriu:
Conforme a les ordres rebudes, he finalitzat la circumnavegació del Pontos Euxí. […]
Hem costejat la Còlquida, sabent com t’interessen els relats dels poetes antics, he preguntat als habitants d’allà pels encantaments de Medea i per les proeses de Jasó. Però semblen ignorar aquestes històries…
A la riba septentrional d’aquest mar inhospitalari, hem tocat una petita illa molt gran en la llegenda: l’illa d’Aquil·les. Ja saps que Tetis, segons diuen, va fer educar el seu fill en aquest illot perdut entre les boires; sortia del fons del mar i venia cada vespre a conversar a la platja amb el seu fill. L’illa, avui deshabitada, només alimenta les cabres. Hi ha un temple d’Aquil·les. Les gavines, els gavians, els grans migradors, tots els ocells de la mar la freqüenten, i el batec de les seves ales impregnades d’humitat marina refresca contínuament l’atri del santuari. Però l’illa d’Aquil·les, tal com s’escau, és també l’illa de Patrocle, i els innombrables ex-vots que decoren les parets del temple estan dedicats tan aviat a Aquil·les com al seu amic, car ja se sap que els qui estimen Aquil·les també estimen i veneren la memòria de Patrocle. El mateix Aquil·les s’apareix en somnis als navegants que visiten aquells paratges i els protegeix i els adverteix dels perills de la mar, com en d’altres indrets fan els Dioscurs. I l’ombra de Patrocle apareix al costat d’Aquil·les.
T’assabento d’aquestes coses perquè crec que valen la pena de saber-se, i perquè els qui me les han contades les han experimentades personalment o les han conegudes a través de testimonis dignes de fe… Aquil·les de vegades em sembla el més gran dels homes pel coratge, per la fortitud, pels coneixements de l’esperit units a l’agilitat del cos, i per l’ardent amor al seu jove company. I res no em sembla, en ell, més gran que el desesper que el va fer menysprear la vida i desitjar la mort quan hagué perdut el benamat.
Deixo caure sobre els meus genolls el voluminós informe del governador de la Petita Armènia, del cap de l’esquadra. Arrià, com sempre, ha treballat molt bé. […]
.
Marguerite Yourcenar
Memòries d’Adrià
Trad. de Jaume Creus
THE TEMPLE OF ACHILLES ON THE ISLAND OF LEUKE IN THE BLACK SEA
ANNA S. RUSYAEVA
In 2003 it will be 180 years since N.D. Kritskii, captain-lieutenant of the Black Sea fleet, discovered de architectural remains of a temple of Achilles on the island of Leuke (present-day Zmeinÿi). …
[Text complet: Aquí]
The Guardian (27/02/2012):
Tota gran obra és una Ilíada o bé una Odissea. Raymond Queneau
.
.
.
.
En el seu prefaci a l’edició de 1947 de Bouvard et Pécuchet, de Flaubert, Raymond Queneau hi formula la seva teoria sobre les ilíades i les odissees:
.
“Bouvard i Pécuchet és una Odissea, la senyora Bordin i la Mélie són les Calipso d’aquest vagareig per la Mediterrània del saber i la còpia final és Ítaca, on, després d’haver massacrat tots els pretendents, es dediquen amb un entusiasme ple de saviesa al cultiu de les ostres perleres de l’estupidesa humana. Ells, com Càndid, cultiven el seu hort i, diu Flaubert en una carta a Edmond de Goncourt: «El final de Càndid: conreem el nostre hort és la lliçó de moral més gran que hi ha.»
La literatura (profana – és a dir, la veritable) comença amb Homer (ja un gran escèptic) i tota gran obra és una Ilíada o bé una Odissea, sent les odissees més nombroses que les ilíades: el Satiricó, la Divina Comèdia, Pantagruel, Don Quixot i, naturalment, l’Ulisses (on per altra banda s’hi reconeix la influència directa de Bouvart i Pécuchet) són odissees, és a dir narracions de temps complets. Les ilíades són, per contra, recerques del temps perdut: davant de Troia, en una illa deserta o a casa els Guermantes.”
.
.
.
Lectures addicionals:
Fabrice Vigne. «“Une Iliade ou une Odyssée”? Le voyage et son double». Revista Alinéa, Grenoble, 2003.
Jorge Luis Borges: «Vindicación de “Bouvard et Pécuchet”»
.
.
De Troia a Ítaca 
.jpg){kind=link}