Els ὑγρὰ κέλευθα, líquids camins, molles senderes, camins de la mar… que cal cercar, obrir, explorar. Joan Bastardas i Aida Míguez.

.

.

Qui sou, forasters, i d’on veniu pels líquids camins?
Aneu pels vostres afers, o bé a la ventura del mar
com van els pirates, que arrisquen la vida fent mal a la gent.

Himne a Apol·lo Piti
Versió de Joan Maragall. 1913

.

Oh, forasters, qui sou? D’on veniu navegant per les molles
senderes? Aneu per cap tràfec o bé correu l’aventura
com a pirates, per mar, que van errívols jugant-s’hi
la vida, i portant desgràcia als homes de terres estranyes?

Odissea, IX 254-257
Traducció (1ª) de Carles Riba. 1919

.

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar

Ausiàs March
XLVI

.

Els camins de la mar destria
la nau de l’àncora d’argent.

Tomàs Garcés
Paradís. 1931

.

Les barques de Sinera
no surten més,
perquè els camins de l’aigua
són fets malbé.

Salvador Espriu
Cementiri de Sinera. VI. 1946

.

 

.

Segurament per una deformació professional —que espero em serà perdonada— vull començar referint-me a una ben coneguda i també debatuda reconstrucció semàntica del mot indoeuropeu que ha donat origen al grec πόντος, ‘mar’. La comparació amb els significats que presenten les paraules del mateix origen en altres llengües indoeuropees (entre elles el llatí pons, ‘pont’, i el sànscrit pánthāh, ‘camí’) havia permès de conjecturar amb bons fonaments que el significat originari, del qual calia partir, era el de ‘camí’. Llavors, el ‘mar’ hauria estat per als grecs el ‘camí’ per excel·lència, com per als llatins ho hauria estat el ‘pont’. Tanmateix, darrerament aquesta idea ha estat rectificada i s’ha aconseguit de precisar que no es tracta d’un camí que el vianant troba obert i fressat, sinó més aviat d’un pas travessós, ple de dificultats i entrebancs, que cal franquejar. És en aquest sentit que per als grecs el ‘mar’ és ‘camí’: obstacle i lloc de pas al mateix temps, lloc per on és possible obrir-se pas; mitjà de comunicació dificultós, però que tanmateix uneix més que separa.

Joan Bastardas
Els «camins del mar» en la poesia catalana del segle xx (accés en línia)

.

.

.

Bosques, monstruos, soledades

.

Decíamos que el adjetivo hierós parecía referirse a todo aquello en lo que se percibe crecimiento y movimiento espontáneo, ímpetu y vitalidad intrínseca: un pez, un pájaro, un río, un bosque. A fin de considerar la cuestión de si hay además determinadas figuras divinas correspondientes a esta noción, vamos a recordar qué tipo de viaje o camino se supone que ha hecho Odiseo en la Odisea.

Se trata de un viaje o camino en el que se pierden el rumbo y la orientación, el cual, precisamente por eso, deviene espacio de investigación, visión y conocimiento. Ya en el proemio, los verbos que definen al personaje cuyo nombre por de pronto se omite son verbos de conocimiento (1.3): el «varón» es quien ha errado y conocido mucho; el anér es precisamente el que ha visto y conocido. A Odiseo lo identifican no tanto su nombre propio y su linaje como más bien sus «aventuras cognoscitivas». Odiseo mismo se refiere en cierto momento a su mucho errar y vagar en términos de «interrogar» o «explorar» las «vías del mar» (12.259, exereeíno, una forma de exeréo, está en la base de ereunáo: buscar, examinar, explorar). Ahora bien, las «vías del mar» no son nada que haya con independencia del inquirir, investigar y explorar mismo, sino que son precisamente su resultado: antes de la navegación, en el mar no hay ni vías ni caminos ni marcas por las que orientarse —el mar carece de límites; lo que no tiene límites no es, no puede pensarse ni figurarse ni conocerse en absoluto: se escurre, se escapa—. […]

.

Aida Míguez Barciela
Talar madera.
Naturaleza y límite en el pensamiento griego antiguo

.

.

.

.

Joan Bastardas

«Els camins del mar» i altres estudis
de llengua i literatura catalanes

Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Barcelona, 1998
ISBN: 8478269371

.

.

Aida Míguez Barciela

Talar madera
Naturaleza y límite en el
pensamiento griego antiguo

La Oficina. 2017
ISBN: 9788494615801

.

.

.

 

Francesc Parcerisas i Llorenç Riber. L’Eneida a l’aeroport. «Timeo danaos …»

.

.

.
Al fi, per a que entràs [el cavall], los murs romperen,
y assí, de nostres lleys, què és lo que feren?
Los de Troya matexa ho esforçaven,
y assí los de la Audiència ho procuraven.
Allà los del cavall van cremar Troya,
y assí los de a cavall la millor joya.
Allà no·ls van dexar bufets ni taules,
Assí mos han cremat fins als retaules.
.
[Anònim]
Comparació de Cathalunya ab Troya (1641)

.

.

.

.

.

.

Tinc una estona ben llarga a l’aeroport mentre espero l’ar­ribada del vol de la Mireia. Per sort m’he endut una bona lectura per poder distreure el temps mort. Busco un seient i avanço en el primer volum de la traducció de mossèn Llo­renç Riber de l’Eneida. Fa anys que la vaig comprar, quan col·leccionava els volums de la Biblioteca Catalana, però mai no l’he oberta. I l’altre dia, que van sortir a la conversa amb el Carles Miralles les traduccions de mossèn Riber, vaig pen­sar que ara, a l’estiu, sense presses, era el moment ideal per fer una lectura d’aquesta mena. No he avançat gaire, perquè de vegades els noms em confonen i se m’obliden (no recordo que els teucres són els troians i els aqueus els grecs), o hi ha alguna digressió que em fa perdre el fil. Però la llengua de mossèn Riber, el 1917, és farcida de girs i solucions cultes i d’aquell divertit repte —compartit per altres autors de l’èpo­ca, com Carner— d’«anostrar» mots forasters o d’inventar verbs o adjectius que va bé de posar perquè són una peça exigida per la traducció: oblidosa, contrariosos, cli (per in­clinat), feixugós, rioler... Llorenç Riber, que va acabar dis­tanciat del catalanisme cultural i polític, és un personatge que segurament descriu molt bé l’engrescament i defecció d’una part del catalanisme del primer terç del segle xx. Ell, un mallorquí d’origen humil, arribà a tenir un paper impor­tant dins la intel·lectualitat catalana fins a la dictadura de Primo de Rivera, però sembla que les seves col·laboracions a Madrid i les traduccions al castellà van acabar de distan­ciar-lo, abans i després de la guerra, d’aquell mediterraneisme conservador mallorquí, que és el context que dóna sentit a la seva obra. De fet, la traducció de l’Eneida és dedicada a Henrici Prat de la Riba Manibus Sacrum, és a dir, a la màxi­ma personalitat política darrere l’impuls del nou-cents i, al colofó dels dos volums de la traducció, es parla de «l’Eneida de Virgili, ara primerament traduïda en rims catalanescs per Llorenç Riber Campins, prevere, català de Mallorca, nadiu de Campanet…». El pancatalanisme hi sembla de pedra pi­cada. I, per si l’adscripció total al nou-cents pogués deixar algun dubte, en aquesta edició cada part va encapçalada amb una senzilla vinyeta de Joan d’Ivori que recorda una mica les neoclàssiques de John Flaxman per a les obres d’Homer. Al davant de tot, a manera de proemi, hi ha un poema de mossèn Riber dedicat a Virgili i, a la vinyeta cor­responent a aquest pròleg, apareix la imatge d’un poeta togat tocant la lira vora una font amb un bon broll d’aigua i una taula amb craters i bols de fruites a vessar (hi ha un raïm que penja de la vora, sucós), i al fons de tot, menuda, una masia catalana, amb el fumerol que surt de la xemeneia i dos pallers a un costat de l’edifici. Tot un programa estètic d’implanta­ció del classicisme al paisatge rural català!

 

 

Com que el vol duu força retard, de tant en tant m’aixe­co per estirar les cames i canvio de lloc. Aprofito per ob­servar els tipus humans, les ètnies, les llengües, les maneres de vestir, la gesticulació dels qui pul·lulen per aquests ports moderns que són els aeroports. Un badoc a Troia, Tir o Cartago devia fer el mateix que jo faig ara. Tota aquesta gerna­ció moderna —viatgers, turistes, passavolants— no és pas tan diferent de les que descriu Virgili. Potser els seus déus, que feien i desfeien els destins dels homes, eren més con­crets que els nostres (el Progrés, la Tecnologia, els Diners, el Plaer…), però davant de tant anar i venir, dels xiscles dels retrobaments, dels comiats plorosos, també acabo veient els troians departint-se de llurs terres, o plorant els fami­liars o els amics morts. I em retorna, com un eco al fons de la memòria, aquella màxima de la filosofia existencialista, el «ser per a la mort». Començo a fer associacions mentals amb la condició de «transeünt» —«transient»— aplicada a la gernació que emergeix, cofoia o consternada, cada cop que s’obren les portes, o que és engolida pel barquer de torn quan criden el seu vol. Es curiós que les passarel·les per embarcar i desembarcar dels avions es diguin fingers, com si una mà superior expulsés o acollís els viatgers que marxen d’aquesta terra enlairant-se cap al cel o desembar­quen després de travessar l’èter per a un descans merescut.

Sortosament abandono aquesta especulació quan la lectu­ra m’engresca i arribo a la discussió que mantenen els troians sobre si els cal acceptar o destruir l’obsequi del gran cavall de fusta que els han deixat arterosament els grecs. Hi desco­breixo l’opinió desconfiada —i encertada— de Laocoont:

aquest giny, des d’on espien
nostres maisons per a llançar-se assobre
de la ciutat, o altre parany oculta.
No us en fieu d’aquest cavall, o teucres!
Qualsevol cosa aquesta mole sia,
jo tem els grecs, i més quan fan ofrenes!

És una frase que sembla treta en viu de la política ac­tual: com Laocoont, els catalans desconfiem de l’Estat cen­tral perquè sabem que mai no atorga res, que només ens fa ofertes enverinades que, com el cavall de Troia, busquen el nostre anorreament total. Bé, torno a la lectura: ara m’espe­ra la destrucció de Troia i, a continuació, quan arribi la Mi­reia, agafar el tren i fer via, suposo, cap al Cartago de Dido.

.

Francesc Parcerisas
Un estiu

.

.

 

.

.

O dins d’aquesta fusta, reclosos, s’oculten els aqueus, o és una màquina que bastiren contra els nostres murs per espiar-nos les cases i caure’ns a plom damunt la ciutat, o escondeix algun ardit. No us fieu d’aquest cavall, teucres. Sigui com sigui, temo els dànaus, fins quan aporten ofrenes!

.

Eneida, II, 44-49
Traducció de Miquel Dolç

.

.

.

.

O bé dintre d’aquestes fustes hi van amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per a assaltar les nostres muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga algun altre engany; troians no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes.

.

Eneida, II, 44-49
Traducció de Joan Bellès

.

.

.

.

.

.

Francesc Parcerisas
Un estiu

Quaderns Crema
Barcelona, maig de 2018
ISBN: 9788477275954

.

.

.

Virgili
Eneida
Traducció de Mossèn Llorenç Riber, Pvre.

Editorial Catalana
Barcelona, 1917

.

.

.

P. Virgili Maró
Eneida. Vol. I

Fundació Bernat Metge
Barcelona, 1972

.

.

.

Virgili
Eneida
Traducció de Joan Bellès

Ed. Empúries
Barcelona, 1998
ISBN: 9788475966199

.

.

.

 

Una Ifigenia de Manuel Forcano

.

.

Ifigènia

.

Vas pel carrer, els peus
sense camí. Per quina Troia
t’has deixat degollar com Ifigènia a Àulida?
Se t’allunya al final de cada dia
l’olor dels pins, la llum, la veu del mar.
I sents obrir-se pas en tu,
talment passa una ambulància els semàfors en vermell,
la ràbia de saber tan ample el mar
i tan minsa la força dels braços i els genolls
dels antics guerrers
als rems.
.

Manuel Forcano
Corint

.

.

.

Manuel Forcano
Corint

Óssa Menor, 210
Edicions Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484371021
.

.

.

.

.

 

 

 

El viatge de Ningú. L’Odissea d’Elies Monxolí

.

.

.

.

.

.

.

.

.


.

.

.

.

.

Open Spotify: Odissea, el viatge de Ningú, by Elies Monxolí

.

.

.

Elies Monxolí

Odissea, el viatge de Ningú
Collages: Pere Salinas
(Llibre + CD)

Edicions 96. La Pobla Llarga, setembre 2017

ISBN: 9788417213008

.

.

.

 

 

 

Pierre Ménard, autor de l’Odissea

.

.

PHILIPPE CLAUDEL

.

SOBRE ALGUNS ENAMORATS DELS LLIBRES ALS QUI FASCINAVA LA LITERATURA, QUE ASPIRAVEN A CONVERTIR-SE EN ESCRIPTORS PERÒ NO HO ACONSEGUIREN PER DIVERSES RAONS RELACIONADES AMB LES CIRCUMSTÀNCIES, AMB EL SEGLE EN QUÈ NASQUEREN, AMB EL SEU CARÀCTER, FEBLESA, ORGULL, COVARDIA, MOL·LÍCIE, BRAVESA, O FINS I TOT AMB L’ATZAR, QUE FA DE LA VIDA UNA JOGUINA & DE NOSALTRES, EN MANS SEVES, TAN SOLS UNES DIMINUTES CRIATURES, VULNERABLES I TACITURNES

.

.

.

.

..

.

aquell Pierre Ménard, veí d’Annemasse, que volgué que el diari de Ginebra Le Temps, publiqués, en la mort de Jorge Luis Borges, una rectificació on es precisés que, contràriament al que havia escrit el gran autor argentí, no era pas el Quijote que ell havia copiat paraula per paraula per a reinventar-lo, sinó l’Odissea. El diari no es va prendre seriosament la carta d’aquell home de 82 anys que en la dècada dels anys trenta havia disputat en dues ocasions partits de tenis amb Borges a casa d’una amics comuns, els Beaumont de Lalfosse, partits que ell havia guanyat contundentment en ambdós casos (6-1/6-2, 6-0/6-1), fet que potser havia humiliat l’argentí fins al punt de fer-li imaginar una lleugera deformació literària com a venjança.

.

.

.

Philippe Claudel

De quelques amoureux des livres …

Éditions Finitude, 2015

ISBN: 9782253069485

.

.

.

 

 

Un Elpènor de 1968 d’un jove poeta: Carles Miralles

.

ELPÈNOR

Nom d’un dels companys d’Odisseu, que el matí de la
partida de la casa de Circe caigué daltabaix del terrat i morí
(Hom. Od. 10, 552-560; 11, 51-83; 12, 10-15).

Es tracta d’un compost del verb ἔλπομαι, “esperar”,
i de ἀνήρ, “home”, i significa doncs “l’home que espera”.
També es podria interpretar com “el qui espera l’home”.

Carla Zufferli
Trad. Jaume Almirall
Diccionari Etimològic de la Mitologia Grega
.

.

.

.

.

.

.

.

De petit, Elpènor havia vist
les roques, cargols
de mar, conquilles, i havia
dibuixat vora el mar, jugant
amb la pinassa, noms
d’infant, bells somnis.

Adolescent, Elpènor escoltava
les rialles, els llavis,
l’amor. Esperava el
seu dia, la feina apresa,
la dona i els fills. Cal
insistir-hi: esperava.

Un dia, els crits
a trenc d’alba, el reclutament,
les naus, contra els troians,
a l’altra banda
del mateix mar.

Un dia, mentre aprenia
el tuf infatigable de la sang
que la seva llança desvetllava,
recordà, aquell
dia, els pins i les conquilles,
la forma
d’uns peus damunt l’arena.

Vint-i-tres anys perduts
com un jardí inútil; contra ells,
l’alterós edifici d’una noble
follia. Embriac
de noms i de discursos,
una nit de retorn
trobà la porta.
…………………………La nit
l’envoltà: successiva
esperança d’estrelles
dibuixà noms llargament oblidats.

Que Elpènor no havia
trobat gràcia als
ulls dels déus
semblà aleshores.

.
Carles Miralles (1968)

.
.

.

.

25 poetes del premi Amadeu Oller 1964-1989
Antologia

Edicions de la Magrana
Barcelona, 1989
ISBN: 9788474104646

.

.

.

.

L’Helena de Zanné navega cap al Faust de Lleonart

.

.

.

.

HELENA

.
Sobre la nau reyal, superba ab la bellesa
de sas carns envoltadas per la clámide blavissa,
á redós del velám de porpra que’l vent rissa
Helena ovira al lluny el foch de Troya presa.
.
La nau solca la mar: la reyna anyoradissa
no tem de Menelau l’enuig ni la feresa:
sols tem que del amor la dolsa ubriaguesa
may més cerqui sos llabis de rosa esfulladissa.
.
Més Eros invisible li diu á cau d’orella:
—No es mort el goig per tu: d’un altre amor encara
més noble y més intens ohirás la melodía
.
fent bategá ab nous ritmes ton cor d’estatua bella.—
Y Helena sent minvar el dol que l’aclapara
somniant l’amor de Faust, la nova poesía.
.

G. Zanné (1902)

Sonets

.

.

.

.

.

.

HELENA (a Faust)
Tinc desig de parlar-te, però aquí
més alt, al meu costat. Seu en el lloc
que crida un amo nou en sa buidor
i ensems mon lloc aferma.
.
FAUST .……………………………..Oh, eminent,
primer que tot deixa’m flectar el genoll,
besar la mà que al teu costat m’enlaira.
Com a regent del teu reialme immens
referma’m, i tindràs, tot en un ésser,
assegurat l’adorador, el servent
i el qui preservi els teus destins.

[…]

HELENA.….Em sento ensems tan prop i tan absent!
Dins meu m’agrada dir: “Só aquí! Visc el present!”
.
FAUST.….Curt és l’alè, i el mot, ennuegat.
El temps, el lloc, no hi són. És somniat!
.
HELENA.….Massa he viscut, i em sento així mateix
fosa amb tu, inconegut fidel, com qui reneix.

[…]

.

Goethe
Faust (II)
Traducció de Josep Lleonart (1938)

.

.

 

..

.

.

«Entre’l Nort y’l Mitjdía, artísticament y parlant en absolut, no hi ha barreras de cap mena. Existiràn diferencias, y moltas, entre’ls autors respectius, no hi ha dupte, però aquestas diferencias existeixen també entre’ls autors d’un mateix poble, y consisteixen en el temperament propi. Hi ha més distància del rus Tolstoï al rus Tourgueneff, que d’aquest al francès Daudet.(…)
¿Qui negarà la compenetració del alemany Goethe en la seva Ifigenia y en algunas escenas de la segona part del Faust, ab el món grech? ¿Qui negarà a Wagner la visió sublím d’Eskilos y del Dant?
¿Qui negarà en la poesía del italià Leopardi la esencia mateixa que informa la filosofía de Schopenhauer?
¿Qui negarà a Beethoven l’augusta majestat d’Homer?»

Jeroni Zanné
Meridionals i septentrionals
Riu amunt. 1904

.

.

.

Jeroni Zanné
Sonets
 Joventut. Periòdich catalanista
Nº. 138 – 2 d’octubre de 1902. pàg. 641

.

.

Goethe
Faust

Traducció de Josep Lleonart

Ed. Proa. Badalona, 1938

.

.

.