Bartra: Poesia i mite

.

.

.

.

POESIA I MITE

(Fragments)

.

bartra-poesiaUn dels miracles de la poesia és que no es deixa definir, la qual cosa significa que no sabem què és la poesia, bé que ningú no ignora que és, que exis­teix, ens transforma, ens aixeca i ens enlluerna, ens arrenca de la realitat del món per embolcallar-nos de somni, fa que donem l’esquena a la història i, ensems, ens temporalitza, ens aspida de solitud sofrent i repòs, o ens lliga al furor i a la fraternitat de l’èpica que ens agermana als altres homes; ens vulnera i esparpalla, ens unifica en la nostàlgia i la melodia, ens llança a l’angoixa de l’aventura còsmi­ca i ens aïlla en l’alegria de l’amor que posseeix; ens fa creure que el llenguatge no és un instrument sinó l’ésser radical que ens metamorfosa en la glòria i la misèria del temps, el temps que estima poques co­ses, a l’inrevés de l’esperit, que anhela tot allò que neix, que s’embriaga de naixença…

Potser mai ningú com Arnim, fa dos-cents anys, no ha arribat a tocar amb tanta lucidesa el punt cen­tral de la poesia: «La realitat espiritual —digué— és l’única que podem comprendre enterament, i, quan s’encarna, s’enfosqueix ensems. Si l’escola de la terra fos inútil a l’esperit, ¿per què hauria d’encar-nar-s’hi? Però si alguna vegada l’espiritual pogués fer-se completament terrestre, ¿qui abandonaria la terra sense desesperació? Diem això, amb tota gra­vetat, al nostre temps, que creu possible de santi­ficar la seva pròpia realitat temporal, conferir-li una missió eterna, fer guerres santes, una pau universal, la fi del món.»

Mallarmé digué una vegada, en una conversa, que la poesia s’havia extraviat d’ençà de la «gran aber­ració d’Homer». Quan li preguntaren què hi havia abans d’Homer, contestà: «Orfeu.» És a dir, lligava la poesia al mite, però fugint de l’èpica, trobava el radicalisme del cant en la poesia feta pensament, ciència de la vida i misteri. El cantor o poeta per excel·lència seria, doncs, Orfeu, el nom del qual ve­nia de la paraula fenícia composta de aur (llum) i rofae (curació, guariment). Orfeu era, palesament, aquell que curava per la llum.

Sí, la poesia no es deixa definir, repeteixo. O mi­llor, encara: mostra una decidida aversió a deixar-se autopsiar, perquè no és un cadàver, ans al contrari: és la cosa més viva del món, la realitat que vol inse­rir-se contínuament a la comunitat eterna de l’home i als simulacres de la naturalesa. Quan en el nostre segle, tan marcat per la mania de les redefinicions, l’esperit d’anàlisi s’exerceix sobre —m’arriscaria a dir contra— la poesia, els bisturís implacables no­més poden tallar i aïllar, però el resultat de la seva tasca és decebedor: la passió científica no arriba mai al cor del fet poètic que s’obre sempre com un esde­veniment d’un univers on es lliguen l’inefable de la terra i de l’esperit, el cant meravellós i salvatge de la humanitat. Aquests enderiats de lògiques intel·lectuals mai no podran explicar per què el didal d’una nena arribà un dia a ser el Bon Déu, segons un bell conte de Rilke.

… «De terra es fan les gerres —diu Lao Tsé—. Però és allò que no existeix dins la gerra el que li dóna la qualitat de gerra.» Semblantment, podríem dir del poema, de la poesia. El poema és la cosa de bellesa i de comunicació; la poesia és l’inefable que no es deixa atènyer. Paradoxalment hom podria dir que l’interior buit de la gerra és un buit ple, un buit que s’ha tancat per tal de poder obrir-se a la forma de l’atuell, a totes les infinites formes possi­bles. Dins aquest buit, l’ànima, l’ésser de l’home diu: «Jo sóc», jo sóc un que és més gran que ell mateix, servidor, pare i fill de les virtualitats humanes que volen desocultar-se i esdevenir centre i totalitat. I vol vessar la seva còsmica eternitat, per a la qual cosa cal, de totes passades, decantar la gerra per­què el borboll surti cantant i avanci cap a la dura­ció, i allargui el seu braç d’aigua per estrènyer amb amor la terra, sense por de les trampes del cel…

Si la poesia detesta la definició, en canvi esti­ma el símbol, el qual tendeix cap al mite, que és sempre la proclamació d’un valor revolucionari que fuig de les mandíbules de ferro de la lògica. Quan un nou cant neix, a la poesia li és indiferent ser compresa. La poesia vol alguna cosa més que ser compresa, en la seva desconfiança envers la histò­ria, perquè ella mateixa és història, però una his­tòria bastida sobre els símbols de l’ésser profund i essencial i les dades que prefiguren el futur. Ve a tomb que conti la meva primera experiència en ter­res d’Amèrica, a la República Dominicana, on, fa quaranta anys, vàrem desembarcar la meva muller Anna i jo, en començar un exili. Una nit vàrem en­trar en una cabana de camperols pobres, atrets per una música i una veu que cantava. A dins, assegut a terra, em vaig adonar que no entenia ni un mot de la cançó que escoltava. I vaig preguntar a l’home que seia al meu costat: «¿Qué dice?» I l’home, sen­se girar-se a mirar-me, contestà: «No dice nada: canta…» Quina meravella! Només, només cantava!

Quan les idolatries temporals d’ús i abús s’esfon­dren perquè trinxen l’home social, el poeta del nos­tre temps alça els seus mites radiants i convulsos o revitalitza els vells somnis encarcarats per les me­càniques del costum i eixampla la gran estrofa de l’esdevinença humana en funció de l’Ésser i de l’Es­perit, i acata l’aurora indivisa.

Ni en els moments de més alienat historicisme, o de malatís encavorcament, no ha perdut la poesia la seva consciència mítica, les representacions de la qual eren, a Grècia, una praxis de la noblesa ètica o bé tenien un valor objectiu de força que tendia a fer del símbol una perfecció. Parafrasejant Nietzsche, podríem dir: «Tenim el mite per tal de no morir a causa de la veritat.» Mite i poesia es trenen. Si bui­déssim Homer dels seus mites, quedaria com una casa buida, com un esquelet d’or.

Els mites hel·lènics bé podrien ser entesos com una vasta biografia simbòlica de múltiples conno­tacions que van de la innocència a la brutalitat, del material a l’espiritual, del somni a la necessitat, de la devoció a la rialla, del grandiós al grotesc: una explicació del món que es resolia en poemes, està­tues, imatges… En tot mite batega una dinàmica auroral, una creació viva i incitadora. Els sistemes envelleixen, però els déus són immutables àdhuc en llurs metamorfosis, en llurs canvis per a esdevenir la mateixa cosa; quan llur vigència s’ha evaporat, resten com a exponents essencials de l’imaginari fun­dat en la història i la religió.

Hi ha tot un corrent —potser el més cabalós— de la poesia moderna que tendeix a prescindir de les operacions de la consciència, la qual es complau a mutilar-se així de les comunicacions i comunions dels sentiments i del diàleg entenedor de l’esperit i de l’ànima dels homes: en té prou amb soscavar les cavernes oníriques i aixecar les banderes de la febre per damunt de l’últim gemec de l’amor. Hom ha dit que la darrera parella humana que sobrevisqués a la destrucció del món es faria potser l’amor, però que el darrer artista no crearia; nogensmenys, Faulkner va afirmar que les grans obres renaixeran, quan la por hagi cessat. Sóc dels qui creuen que el mite de l’inconscient, en darrer terme, desemboca a l’espe­rança i a la llibertat, i que també hi ha una bellesa i una tendresa de la follia que ens ve de Gerard de Nerval i dels seus mites, de les seves quimeres de l’ombra.

La poesia espera. El mite dura. Ambdós engen­dren el futur que contribuiran a fer, malgrat llurs contradiccions. Victor Hugo no es cansava de repe­tir que Stendhal «no havia tingut mai la menor idea de quina cosa podia ser escriure», i li va interessar poc Baudelaire. Ells amb ells no es necessitaven, però varen crear una posteritat que no pogué pres­cindir ni de l’un ni de l’altre. Victor Hugo no va poder crear, malgrat el seu titanisme, el mite de l’univers. En canvi, Baudelaire va crear el mite de la ciutat de París, i Stendhal fou el gran èpic de la no­vel·la psicològica, i engendrà Tolstoi.

… Deixem el mite i tornem a la poesia, que tot just ha començat i és plena de virtuts inconegudes, com va dir Maragall. La poesia és una deu que sem­pre està naixent. La poesia és una naixença que mai no s’atura, que no aprendrà a morir, perquè poden morir les paraules —i moren—, però no la veu que es vol fer eternitat amb el destí de l’home sobre la terra, i àdhuc m’atreviria a dir, acceptant la possi­bilitat de la destrucció, de la mort de la terra, que la veu meravellosa tornaria a alçar-se, amb lentitud còsmica, de l’herba sobrevivent i, unida a la llum, ajudaria a la represa dels cicles dels retorns de la vida, sota el piuleig de l’alosa de les resurreccions…

Agusti_Bartra.

Agustí Bartra

(Del discurs de cloenda llegit per
l’autor el dia 19 d’abril de 1980,
a la Universitat de Yale, en el
«Segon Col·loqui d’Estudis Catalans
a Nord-Amèrica», organitzat per la NACS.)

.

.

.

.

.

bartra-poesiaAgustí Bartra

Sobre poesia

Pròleg de Miquel Desclot

Col. Les eines , 64
Editorial Laia. Barcelona, 1980
ISBN: 8472229335

.

.

.

L’Ulisses d’Ángel Olgoso

.

.

.

ULISES

.

 

Yo, el paciente y sagaz Ulises, famoso por su lanza, urdidor de engaños, nunca abandoné Troya. Por nada del mundo hubiese regresado a Ítaca. Mis hombres hicieron causa común y ayudamos a reconstruir las anchas calles y las dobles murallas hasta que aquella ciudad arrasada, nuevamente populosa y próspera, volvió a dominar la entrada del Helesponto. Y en las largas noches imaginábamos viajes en una cóncava nave, hazañas, peligros, naufragios, seres fabulosos, pruebas de lealtad, sangrientas venganzas que la Aurora de rosáceos dedos dispersaba después. Cuando el bardo ciego de Quíos, un tal Homero, cantó aquellas aventuras con el énfasis adecuado, en hexámetros dactílicos, persuadió al mundo de la supuesta veracidad de nuestros cuentos. Su versión, por así decirlo, es hoy sobradamente conocida. Pero las cosas no sucedieron de tal modo. Remiso a volver junto a mi familia, sin nostalgia alguna tras tantos años de asedio, me entregué a las dulzuras de las troyanas de níveos brazos, ustedes entienden, y mi descendencia actual supera a la del rey Príamo. Con seguridad tildarán mi proceder de cobarde, deshonesto e inhumano: no conocen a Penélope.

.

Ángel Olgoso (Cúllar Vega, Granada, 1961)

Ángel Olgoso (Cúllar Vega, Granada, 1961)

Ángel Olgoso
La máquina de languidecer

.

.

.

.

.

.

.

olgoso-la-maquina-de-languidecerÁngel Olgoso

La máquina de languidecer

Páginas de espuma. 2009
ISBN: 9788483930458
.

.

.

.

.

Categories:Uncategorized

Quignard i les nekuies

.

.

.

CHAPITRE XII

.

Héraklès, Admète, Dionysos, Orphée, Tirésias, Achille sont descendus aux Enfers et en sont revenus. A leur retour ils racontaient ce qu’ils y avaient vu. Ils racontaient comme ils pouvaient, avec des mots, les visages bouleversants qu’ils avaient rencontrés, la vieille lumière noire, toute l’ancienne tendresse. Jésus est descendu aux Enfers comme les autres héros. Mais on ne sait rien des Enfers de Jésus. C’est le seul héros qui n’a pas la force ou le courage de raconter aux vivants sa visite chez les morts.

Ariston fit remarquer aussi aux Grecs : « Quand Ulysse fut descendu chez ceux qui ne respi­raient plus, s’entretenant avec des ombres célè­bres et nombreuses, il ne désira pas voir leur reine. »

Pourquoi Ulysse ne voulut-il pas voir la Noc­turne?

Pourquoi Ulysse le Navigateur éprouva-t-il de la haine à rencontre de celle qu’aima avec tant de passion le chevalier Lancelot ?

Pourquoi Jésus ne voulut-il rien dire de ce qu’il avait vu chez les morts ?

Puis Dante prit le chemin d’Owein, de Tungdal, de Drychtelm, d’Enée, d’Ulysse, de Gilgamesh et il descendit à son tour.

.

Pascal Quignard
La barque silencieuse

.

.

Hèracles, Admet, Dionís, Orfeu, Tirèsias, descendiren a l’Hades i en retornaren. Al seu retorn contaren el que hi havien vist. Relataven tal com podien, amb paraules, les cares trasbalsadores que hi havien retrobat, la vella llum negra, tota l’antiga tendresa. Jesús va baixar als Inferns com els altres herois. Però no sabem res dels Inferns de Jesús. És l’únic heroi que no té ni la força ni el valor per explicar als vius la seva visita a l’estatge dels morts.

Aristó feu notar també als grecs: “Quan Ulisses va baixar a l’estatge dels que ja no respiraven, parlant amb ombres cèlebres i nombroses, no tingué el desig de veure la seva reina. “

Per què Ulisses no volgué veure la Nocturna?

Per què Jesús no va voler dir res del que havia vist entre els morts?

Perquè Ulisses el Navegant  va abominar de trobar-se amb aquella a qui amb tanta passió estimà Sir Lancelot?

Posteriorment Dant va emprendre el camí d’Owein, de Tungdal, de Drichtelm, d’Eneas, d’Ulisses, de Guilgameix i feu la seva davallada.

.

.

.

.

.

pascal-quignard-la-barque-silencieusePascal Quignard

La barque silencieuse
Dernier royaume, IV

Col. folio, 5.262
Gallimard. 2014
ISBN : 9782070437382

.

.

.

 

 

De Dant a Melville, d’Ulisses al capità Ahab

.

.

.

How many great men have been sailors, White-Jacket! They say
Homer himself was once a tar, even as his hero, Ulysses, was both
a sailor and a shipwright.

Herman Melville
White Jacket. Cap. 65

Quants grans homes han estat mariners, White-Jacket! Diuen
que el mateix Homer fou una vegada un nauta, tal com el seu heroi, Ulisses, fou tant
un mariner com un mestre d’aixa.

.

.

 

.

Herman Melville

Siempre lo cercó el mar de sus mayores,
los sajones, que al mar dieron el nombre
ruta de la ballena, en que se aúnan
las dos enormes cosas, la ballena
y los mares que largamente surca.
Siempre fue suyo el mar. Cuando sus ojos
vieron en alta mar las grandes aguas
ya lo había anhelado y poseído
en aquel otro mar, que es la Escritura,
o en el dintorno de los arquetipos.
Hombre, se dio a los mares del planeta
y a las agotadoras singladuras
y conoció el arpón enrojecido
por Leviathán y la rayada arena
y el olor de las noches y del alba
y el horizonte en que el azar acecha
y la felicidad de ser valiente
y el gusto, al fin, de divisar a Itaca.
Debelador del mar, pisó la tierra
firme que es la raíz de las montañas
y en la que marca un vago derrotero,
quieta en el tiempo, una dormida brújula.
A la heredada sombra de los huertos,
Melville cruza las tardes de New England
pero lo habita el mar. Es el oprobio
del mutilado capitán del Pequod,
el mar indescifrable y las borrascas
y la abominación de la blancura.
Es el gran libro. Es el azul Proteo.

.
Jorge Luis Borges
La moneda de hierro

.

.

.

.

……………………………………«Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
quew hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.
.
[…]
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
A la nit veia totes les estrelles
de l’altre pol, i el nostre era tan baix
que no s’alçava ja del sòl del mar.
Cinc voltes s’encengué i cinc s’apagà
la llum que es veu per sobre de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.
.
El feu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
.
fins que damunt nostre es tancà la mar».

.

Dante Alighieri
Divina Comèdia
Infern, XVI, 90-102, 124-142
Traducció de Joan F. Mira

.

.

«Quando
mi diparti’ da Circe, che sottrasse
me più d’un anno là presso a Gaeta,
prima che sì Enëa la nomasse,
né la dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ‘l debito amore
lo qual doveva Penelopè far lieta,
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto
e de li vizi umani e del valore;
ma miso me per l’alto mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
picciola da la qual non fui diserto.
.
[…]
e volta nostra poppa nel mattino,
de’ remi facemmo ali al folle volo,
sempre acquistando dal lato mancino.
Tutte le stelle già de l’altro polo
vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,
che non surgëa fuor del marin suolo.
Cinque volte raccese e tante casso
lo lume era di sotto da la luna,
poi che ‘ntrati eravamo ne l’alto passo,
quando n’apparve una montagna, bruna
per la distanza, e parevi alta tanto
quanto veduta non avëa alcuna.
Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;
ché de la nova terra un turbo nacque
e percosse del legno il primo canto.
.
Tre volte il fé girar con tutte l’acque;
a la quarta levar la poppa in suso
e la prora ire in giù, com’ altrui piacque,
.
infin che ‘l mar fu sovra noi richiuso».
.
Dante Alighieri
Divina Commedia
Inferno, XVI, 90-102, 124-142
.

.

.

.

Es va disparar l’arpó. La balena ferida va volar cap endavant. Amb una velocitat inflamadora, la cabestrera va passar per la ranura… i es va travar. Ahab es va acotar per destravar-la i ho va fer. Però la duja a lloure se li va entortolligar al coll i, silenciosament com els turcs silenciosos estrangulen la seva víctima, va ser arrossegat fora del bot abans que la tripulació pogués adonar-se que se n’havia anat. Un moment després, la pesada gassa de l’extrem final de la cabestrera va sortir volant del bidó completament buit, va colpejar un remer i, petant contra l’aigua, va desaparèixer en les fondàries.

La tripulació de la balenera varen quedar un instant silenciosos, aclaparats. Després es giraren.

—I el vaixell? Gran Déu, on és el vaixell?

Prest, a través d’una atmosfera boirosa i atordidora, varen veure el fantasma escorat que s’esvaïa en la fata morgana gasosa. Només la part superior dels mastelers eren fora de l’aigua, i els tres arponers pagans, clavats per l’orgull, per fatalitat, o per fidelitat, als llocs que abans havien estat les seves talaies en l’altura, encara mantenien les seves vigilàncies damunt la mar, tot enfonsant-se.

I aleshores cèrcols concèntrics rodejaren el bot solitari, tota la tripulació, cada rem que surava, cada mànec de llança. I fent giravoltar i giravoltar tot plegat coses animades i inanimades al voltant d’un vèrtex, engoliren l’estella més menuda del Pequod.

Però mentre les darreres coses que s’enfonsaven queien barrejades damunt del cap ja submergit de l’indi que era al pal major, que encara era visible unes quantes polzades, juntament amb llargues iardes de bandera onejant que es gronxava tranquil·lament amb coincidència irònica damunt les onades destructores que gairebé fregava, en aquell instant, un braç vermell i un martell brandat enlaire cap enrera varen sortir a la superfície en l’acte de clavar més fort la bandera al galop que desapareixia.

Un falcó del cel, que havia seguit ofensivament la galeta del pal major, davallà des de la seva llar natural entre les estrelles, va bequejar la bandera i va amoïnar Tashtego. Per casualitat aquella au va interceptar amb la seva ala ampla i bellugadissa el martell que anava cap a la fusta. En aquell instant, el salvatge que estava submergit a sota, va sentir-ne el tremolor eteri i, en la seva ranera de mort, va clavar allí el seu martell glaçat. I així, l’ocell del cel, amb esgarips arcangèlics, amb el bec imperial girat cap amunt, amb tota la figura captiva embolcallada en la bandera d’Ahab, s’enfonsà amb el seu vaixell que, com Satan, no volia baixar a l’infern fins que no arrossegués amb ell una part viva del cel que li servís d’elm.

Llavors petites aus volaren xisclant damunt el gorg encara bocabadat. Una onada trencada, blanca i tètrica, va petar contra els costers abruptes. Després tot es va enfonsar, i la gran mortalla de la mar va continuar gronxant-se com feia cinc mil anys que es gronxava.

.

Herman Melville
Moby Dick
Traducció de Maria-Antònia Oliver

.

.

.

The harpoon was darted; the stricken whale flew forward; with igniting velocity the line ran through the groove;—ran foul. Ahab stooped to clear it; he did clear it; but the flying turn caught him round the neck, and voicelessly as Turkish mutes bowstring their victim, he was shootout of the boat, ere the crew knew he was gone. Next instant, the heavy eye-splice in the rope’s final end flew out of the stark-empty tub, knocked down an oarsman, and smiting the sea, disappeared in its depths.

For an instant, the tranced boat’s crew stood still; then turned. “The ship? Great God, where is the ship?” Soon they through dim, bewildering mediums saw her sidelong fading phantom, as in the gaseous Fata Morgana; only the uppermost masts out of water; while fixed by infatuation, or fidelity, or fate, to their once lofty perches, the pagan harpooners still maintained their sinking lookouts on the sea. And now, concentric circles seized the lone boat itself, and all its crew, and each floating oar, and every lance-pole, and spinning, animate and inanimate, all round and round in one vortex, carried the smallest chip of the Pequod out of sight.

But as the last whelmings intermixingly poured themselves over the sunken head of the Indian at the mainmast, leaving a few inches of the erect spar yet visible, together with long streaming yards of the flag, which calmly undulated, with ironical coincidings, over the destroying billows they almost touched;—at that instant, a red arm and a hammer hovered backwardly uplifted in the open air, in the act of nailing the flag faster and yet faster to the subsiding spar. A sky-hawk that tauntingly had followed the main-truck downwards from its natural home among the stars, pecking at the flag, and incommoding Tashtego there; this bird now chanced to intercept its broad fluttering wing between the hammer and the wood; and simultaneously feeling that etherial thrill, the submerged savage beneath, in his death-grasp, kept his hammer frozen there; and so the bird of heaven, with archangelic shrieks, and his imperial beak thrust upwards, and his whole captive form folded in the flag of Ahab, went down with his ship, which, like Satan, would not sink to hell till she had dragged a living part of heaven along with her, and helmeted herself with it.

Now small fowls flew screaming over the yet yawning gulf; a sullen white surf beat against its steep sides; then all collapsed, and the great shroud of the sea rolled on as it rolled five thousand years ago.

.

Herman Melville

Moby-Dick

.
.
.

.

.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484370024

.

.

.

moby-dick-catalaMerman Melville

Moby Dick

Traducció de Maria-Antònia Oliver

Les millors obres de la literatura universal, 30

Edicions 62 i “la Caixa”. Barcelona, 1984

ISBN: 8429720936

.

.

.

moby-dick-melvilleHerman Melville

Moby-Dick

Everyman’s Library

Northwestern University Press and The Newberry Library, 1988

ISBN: 1857150406

.
.
.

.

.

La llengua dels ciclops i una cançó de bressol per a Odisseu. Maxim Amelin i Irina Iermakova

.

Al bon amic Jaume,
sempre amatent,
que me’n donà notícia

.

.

.

Esperit i fang - Maxim Amelin - Irina Iermakova.

.

.

.

.

.

Циклопов язык из одних согласных:
шипящих, сопящих, небных, губных,
гортанных, — меж древлезвонкопрекрасных
ему не затеряться. На них
.
восславить лепо сребро потока,
волос любимой нощнукэ ткань,
пропеть про грустно и одиноко,
земли и неба звенея брань

.

.

La llengua dels ciclops només té consonants:
sibilants, remugants, palatals, labials
guturals, —no es pot pas perdre entre llengües
arcaicosonorobelles. A aquestes
.
els escau lloar l’argent dels torrents,
la seda fosca dels cabells de l’estimada,
cantar sobre que trist i sol que estic,
o fer tronar el combat dels cels i de la terra,
.
i exaltar les copes del banquet. La dels ciclops,
en canvi, única com un sol ull en el front nu,
serveix per vomitar malediccions pels segles
i bramular el destí fatal de l’univers.
.
Cap altra no n’hi ha entre els parlars d’aquí baix,
sense vocals: en ella, els homes callen.
Tanca la boca també tu, vers meu xerraire,
la llengua dels ciclops, severa és i sacra!
.

Amelin

Maxim Amelin – Foto: B.P.

Макси́м Аме́лин (Maxim Amelin)

.

.

.

.

.

.

.

 

..

КОЛЫБЕЛЬНАЯ ДЛЯ ОДИССЕЯ

Он говорит: моя девочка, бедная Пенелопа,
ты же совсем состарилась, пока я валял дурака,
льдом укрыта Америка, битым стеклом Европа,
здесь, только здесь, у ног твоих плещут живые века.
.
Милый, пока ты шлялся, все заросло клевером,
розовым клейким клевером, едким сердечным листом,
вольное время выткано, вышито мелким клевером,
я заварю тебе клеверный горький бессмертный настой.

.

.

.

CANÇÓ DE BRESSOL PER A ODISSEU

.
.
Diu ell: nena meva, pobra Penèlope,
com has envellit, mentre jo feia el ximple,
Amèrica està coberta de glaç, Europa, de vidre trencat,
i aquí, només aquí, als teus peus bat l’onada dels segles.
.
Rei meu, mentre feies de les teves, ha anat creixent el trèvol,
trèvol rosat i enganxós, de fulles amargues amb forma de cor,
el temps de llibertat, l’he teixit, brodat de petits trèvols,
et prepararé un beuratge amarg, de trèvol immortal.
.
Beu, el vent llença els vaixells extraviats a la costa,
beu, de pretendents, ja no en queden, i el mar està en calma,
beu, els fills han crescut, i Amèrica és cosa seva,
beu, el cel s’ha descolorit, beu, Odisseu, beu!
.
Giren les onades somnolents, dibuixen un ventall de pètals,
al calze de trèvols s’ajunten i es fonen els límits de la pàtria —
tot ho embolcalla l’aroma del trèvol, dolç, com el mite de la fidelitat.
Beu, no et sàpiga greu, beu, joia meva, joia passada.

.

Iermakova

Irina Iermakova – Foto: B.P.

Ирина Ермакова (Irina Iermakova)

.

..

.

.

.

·

.

.

.

Esperit i fang - Maxim Amelin - Irina IermakovaMaxim Amelin · Irina Iermakova

Esperit i fang

Seminari de Traducció Poètica de farrera XXIII. Poetes russos
Edició a cura de Núria Busquet i Ricard San Vicente

Institució de les Lletres Catalanes / Denes editorial
ISBN: 9788416473038

.

.

.

.

Nausica en Bartra i Rodoreda

.

.

.

Agustí Bartra

.

.

.

La cançó de Nausica

.

Del record immens d’Ulisses
sóc l’esposa de blancor:
sal de llàgrimes ventisses
i mocador.
.
A l’adéu visc enasprada,
tinc el cor a dalt del gest.
Què faré de ma mirada
tan plena d’est?
.
Ai quina aspra primavera
tot de sobte s’ha badat
en ma llarga cabellera
de soledat!
.
Cada nit em desamarro
del meu viure ple de vels,
per pujar dalt l’altre Carro
dels set estels,
.
i deserta d’esperança,
poso a estendre al firmament
el llençol d’una enyorança
teixida amb vent.
.
Trobo una ombra d’abraçada
esperant-me al meu racó.
Només dringa ma arracada
quan dic que no.
.
El roig liquen de la febre
va pujant pel meu turmell…
Ja s’encén, a ma palpebra,
la imatge d’ell.
.
Mon dolor és sense ferida,
no em tocà l’ala del foc.
Ai, del blanc de la florida
passaré al groc!
.
Cançó d’odi cantaria
contra el mar que m’ha vençut,
aquest mar que el portà un dia
i se l’ha endut…
.
La meva ànima, descalça
com la pluja, se me’n va,
i en el vent que, rient, l’alça
romp a plorar…
.

Agustí Bartra
L’evangeli del vent

.

.

.

.

.

MERCÈ_RODOREDA

 

.

.

VI

.

[Nausica]

.

L’espatlla nua et lluu d’un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d’argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.
.
El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te’l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.
.
Dolç animal ferit pres en xarxa d’estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l’ombra que els ha deixat,
.
l’alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d’enyor com un ocell cansat
dut per l’ona de sal que esborra els últims passos.
.

Mercè Rodoreda
Món d’Ulisses

.
.

.

.

.

Bartra - El vent llaura la marAgustí Bartra

El vent llaura la mar
Antologia poètica
Introducció i tria de Llorenç Soldevila

Les eines de butxaca, 19
Editorial Laia. Barcelona, 1984
ISBN: 847222046X

 

..

 

Mercè Rodoreda

Agonia de llum
La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

 

 

La Ilíada, l’Odissea, el Gènesi i l’Èxode. Piero Boitani

.

.

.
MoisèsL’Iliade e l’Odissea, la Genesi e l’Esodo sono le pietre di fondazione della nostra letteratura e del nostro intero immaginario. L’Odissea e la Bibbia, in particolare, hanno un disegno in buona parte parallelo: la prima è la storia di un uomo che vuole tornare a casa dopo una lunga assenza e ricongiungersi a sua moglie, suo figlio, suo padre, e che è destinato a riprendere il viaggio per trovare una terra che non conosce il mare. La seconda è la storia di un popolo che, caduto in schiavitù ed esiliato, cerca di tornare nel paese dei padri, nella Terra Promessa, e che, una volta ritornato, è costretto a riprendere più volte il cammino: esiliato di nuovo, gli viene promesso un altro ritorno. L’Odissea può divenire viaggio di esplorazione e di scoperta, erranza di ricerca e persino di perdizione. Genesi ed Esodo sono l’errare alla ricerca di Dio, l’emigra­zione, la diaspora, lo smarrimento e la caduta perenni, costante rinascita e rinnovata aspirazione al compimento.

L’ombra di un parallelo fra Odissea ed Esodo viene intravista già da uno dei primi Padri della Chiesa cristiana, Clemente di Alessandria, quando, forse seguendo un’esegesi già stabilita negli ambienti giudaico-ellenistici della sua città, descrive nel Protreptikos — l’Esortazione ai Greci — il popolo di Israele errante nel deserto a causa della propria mancanza di fede e, subito dopo, il «vecchio di Itaca» vagabondo per il mare, deside­roso non dell’immortalità, della verità, della Luce della patria celeste, ma soltanto di vedere il fumo della sua terra. E se Clemente intuisce il rapporto quasi figurale fra una vicenda e l’altra sulla soglia tra la fine di un’epoca e l’inizio di un’altra, più vicino a noi, ancora sul limitare tra due ere, James Joyce ha intrecciato nel suo Ulisse l’Odissea e la Bibbia, il ritorno ad Itaca e l’Esodo, in maniera vivificante e “comica” nel più alto senso della parola. […]

.

Piero Boitani
Esodi e Odissee (p. 110)

.

.

.

.

.

Boitani - Esodi e OdisseePiero Boitani

Esodi e Odissee

Liguori Editore. Napoli, 2004

ISBN: 9788820737351

.

.

.

.