L’Odissea en la literatura juvenil d’Alessandro D’Avenia. «Nosaltres no llegim l’Odissea perquè cal conèixer-la, perquè està escrit al pro­grama, perquè un ministre ho ha decidit… No! No! No! Nosal­tres la llegim per estimar més el món.»

.

.

.

7

.

.

.
D'Avenia - Coses que ningú no sap

—Una altra vegada? —se’n va queixar una professora.

—Una altra vegada! —va respondre un noi, exultant.

Llum i aigua eren els elements essencials d’aquell matí. La llum abraçava els angles dels carrers i brillava a l’aigua que bai­xava en llargues cascades per la façana de l’institut. L’edifici gris del batxillerat científic, dedicat a un savi que per als nois bé hau­ria pogut ser un còmic, semblava una font viva gràcies al joc inventat per l’aigua que es precipitava farcida de sol.

Una multitud d’estudiants, professors i vianants estava reuni­da en semicercle: tots estaven admirats, bocabadats, amb obertu­ra decreixent de la cavitat bucal segons l’edat i la funció. Els alum­nes de primer semblaven hipnotitzats. L’escala era un remolí de bellesa. Als esglaons, l’aigua cascadejava, saltironava com els rà­pids d’un torrent de muntanya. El soroll del degoteig i del flux convertia l’entrada de l’institut en una mena de cova apropiada per a exploracions geològiques.

Els nous, més ingenus, donaven per fet un trencament de les canonades; uns altres parlaven d’aixetes que s’havien quedat ober­tes per equivocació.

El professor de dibuix, amb la Gazzetta oberta, anava remu­gant i de tant en tant saltava:

—L’han inundat!

La Marta llegia l’horòscop de la Margherita, que prometia:

«Grans novetats et plouran del cel. Cal que les sàpigues apro­fitar».

La Margherita assentia sense escoltar-la. Admirant l’aigua que fugia més enllà de l’entrada, es va recordar del Panteó romà, amb aquell gran forat al centre de la cúpula que, segons una llegenda, no deixaria passar l’aigua els dies plujosos, però que puntualment permet que la pluja inundi el terra. Entre els nois es va estendre un murmuri exaltat, en un crescendo similar als dels sorolls esti­vals de les platges.

En Giulio fumava i gaudia més que ningú de la perfecció de la seva obra mestra de purificació. A la seva cara es reflectia la satisfacció de l’artista.

El bidell va sortir del portal de l’institut. Anava calçat amb un parell de botes altes de goma i es va apropar al director, que fremia a l’entrada i provava de no mullar-se gaire els mocassins de pell. Van confabular.

El director es va girar i sense alçar gaire la veu va dir als que eren prop d’ell:

—Tothom a casa, l’institut està inundat.

La notícia es va difondre com una ona violenta, i en assolir els centenars d’alumnes aplegats al peu de l’edifici va rebotar en noves preguntes ansioses de confirmacions i detalls. Al final va esclatar un crit de joia: era tot veritat, no hi havia classe.

—Bellesa i llibertat, amb això n’hi ha prou per viure —es va dir en Giulio.

El professor de dibuix va tancar el diari i se’n va anar. La Mar­gherita, hipnotitzada, continuava mirant la façana que regurgitava aigua. En Giulio la fitava de lluny. Tenia una mirada de nena íeliç, amb la boca mig oberta d’astorament, i era mèrit seu. Ell també va somriure complagut. Va apagar la cigarreta i, travessant la gentada, va passar pel costat del jove professor, el qual, fulminat per algun furor dionisíac, va cridar:

—Els alumnes de primer A, al parc amb mi!

Encuriosits, els estudiants del voltant es van girar cap a ell. En Giulio es va aturar. Tots dos es van mirar als ulls, els mateixos que el vespre anterior s’havien buscat a les fosques sense saber-ho. Va ser un instant, però l’un va ficar els ulls dins l’ànima de l’altre. En Giulio es preguntava qui era aquell jove tan boig per malgastar la vida fent aquell ofici. El professor es preguntava on devia trobar un noi la seguretat necessària per clavar una mira­da semblant en un docent. Després el professor va alçar el braç estrenyent al puny l’Odissea com una guia turística i va tornar a cridar:

—Els de primer A, amb mi!

Es va esmunyir fora de la multitud i el va seguir una serp d’alumnes, atònits per les novetats increïbles que el dia regalava tan generosament com l’aigua que queia damunt de la façana.

—T’ho havia dit! T’ho havia dit! —repetia la Marta, fent saltirons al costat de la Margherita—. No falla mai.

—Qui?

—L’horòscop…

—On anem? —va preguntar la rosseta, que es preocupava perquè no portava un calçat adequat per fer una passejada.

—Al parc —va respondre el professor, com si aquella fos la més evident de les decisions.

—Al parc? —se’n va fer ressò més d’un—. A fer què?

—Classe —va respondre ell.

Els nois xerraven entre ells, preguntant-se com s’acabaria allò. Alguns se’n queixaven perquè els hauria agradat tornar a casa de seguida.

El parc situat prop de l’escola, amb els seus colors i la llum que el banyava, era una pila de confeti llançada cap al blau d’aquella jornada, i el professor va conduir els seus alumnes fins al centre d’un prat, on una enorme alzina va esdevenir de seguida el bas­tidor contra el qual es retallava la seva figura. Va fer seure els nois en semicercle sobre l’herba, com si es disposés a celebrar un an­tic ritu selvàtic. La rosseta buscava un lloc per no tacar-se els pan­talons blancs.

—També us podeu posar de bocaterrosa —va dir.

—De bocaterrosa? —va preguntar la Marta, sense que li su­posés cap problema el fet que aquell fos el professor de llengua.

—Boca avall. De sobines o de bocaterrosa… —va respondre amb una mica d’ironia el professor, imitant amb la mà dreta les dues posicions.

Els alumnes, cada cop més encuriosits davant aquella aven­tura, es van ajupir sobre l’herba fresca i suau mantenint els ulls clavats a la cara somrient del professor. L’herba, les fulles i la ter­ra semblaven perfumades i tot.

—Avui res de llatí! Dediquem-nos a Homer —va començar, com si parlés d’un amic amb qui havia sortit a beure el vespre anterior.

Una protesta es va estendre, el joc s’havia acabat.

Un vianant amb un gos es va aturar a fitar aquell grup d’ado­lescents al voltant d’una alzina i un adult que gesticulava com un adolescent. Una noia amb la música a les orelles va alentir la seva cursa matinal i es va treure un dels dos auriculars per esbrinar què passava.

—Sabeu qui va inventar la paraula «escola»? —va preguntar el professor agitant la seva Odissea.

Silenci.

—Homer! —va cridar l’Aldo, amb els seus ulls vitals com infants.

—Més o menys —va somriure el professor.

Va sortir de la classe un aplaudiment espontani, mentre l’Aldo aixecava els braços com si hagués marcat un gol a San Siro. Els nois somreien, es rebentaven de riure. Tenien als ulls la felicitat de qui està posant en l’ordre correcte amor i coneixement. Les seves pupil·les estaven dilatades. Encara que ningú no havia fu­mat res i l’herba feia només de paviment.

—Els grecs van inventar la paraula «escola», que ve de scholé. Sabeu què vol dir? —va preguntar.

El vianant amb el gos es va acomodar al banc més proper per escoltar, mentre l’animal trotava lliure i s’apropava als nois es­tirats. La noia va començar a fer exercicis d’estirament allà al costat, sense molestar, però escoltant. La classe estava completa. Quins miracles podria fer l’escola si fos escola de debò, pensava el professor, content, al centre de la seva litúrgia.

—Endavant. Ningú no sap què vol dir?

—Avorriment? —va respondre l’Aldo amb una rialla.

El professor va mirar-lo als ulls sacsejant el cap i va esperar en silenci algun altre intent.

—Estudi? —va intentar la Gaia, una noieta de cabells molt llargs.

Novament el professor va sacsejar el cap.

Ningú no ho va tornar a provar. L’espera creixia i el professor va pronunciar a poc a poc i en un to teatral:

—Temps lliure!

Els alumnes es van mirar sense entendre’l.

—Sí, nois. Els grecs anaven a l’escola en el temps lliure! Era la seva manera de descansar i dedicar-se al que més els agradava.

—Són bojos, aquests grecs —va dir l’Aldo.

—Per això no he triat lletres… —va afegir en Daniele al seu costat.

—Sense saber-ho, els delinqüents que han inundat l’institut ens han fet un regal: podem provar de gaudir de l’escola tal com és veritablement i no com aquella estranya tortura que obliga trenta nois i noies de catorze anys a estar asseguts darrere un rec­tangle verd durant cinc o sis hores al dia… Els grecs feien classe així: a l’aire lliure. Observant, escoltant, olorant, tocant i provant de respondre a les preguntes que les coses suscitaven o els mes­tres plantejaven…

El silenci era equivalent a l’interès dels nois, que es pregun­taven on aniria a parar aquell discurs. Els sorolls de la ciutat eren un rerefons gairebé oblidat, tal com passa quan la bellesa s’apo­dera de l’ànima.

—… Si tot allò que estudieu a classe no us ajuda a viure millor, deixeu-ho estar —va concloure el professor—. Nosaltres no llegim l’Odissea perquè cal conèixer-la, perquè està escrit al pro­grama, perquè un ministre ho ha decidit… No! No! No! Nosal­tres la llegim per estimar més el món.

Es va posar vermell.

—Estimar? —va preguntar la rosseta, encisada.

—Això mateix, estimar. Només aquell que sap llegir una his­tòria sap entendre allò que li passa… Només aquell que sap llegir un personatge sap llegir les pàgines del cor d’un amic, una ami­ga, una promesa, un promès —va dir el professor i, afectat per allò que acabava de dir, que no trobava cap confirmació en la seva capacitat de comprendre l’Stella, va afegir de seguida—: Prou de xerrameca, comencem! Obriu el llibre al principi del poema, on diu: «Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares…».

La Margherita se sentia dintre d’un somni: si el món pogués ser d’una manera, hauria de ser així, límpid i sense abonyegadu-res. Era com fer vacances sense deixar de ser a l’institut. El pro­fessor va passar llista dels personatges presents al primer cant, i aquells que els havien d’interpretar van alçar la mà.

—Atena? D’acord… tu ets… l’Anna! Bé —va dir el profes­sor a la rosseta—. Telèmac?

No va respondre ningú.

Abest!—va dir un noiet pàl•lid i amb els cabells molt curts.

—Això mateix, abest! Però sense Telèmac no anem enlloc… Qui vol fer el paper de Telèmac? —va preguntar el professor.

Una mosca, o una vespa, volava prop de la cara de la Mar­gherita, que, intentant espantar-la, va bracejar.

—Entesos, fes-lo tu… Margherita… Encara que sigui un noi el pots fer igualment —va dir somrient el professor, provant de secundar l’entusiasme de la seva alumna més difícil.

La rosseta va riure, portant-se l’índex a la templa i fent-lo girar, i les seves amigues van fer ganyotes, l’una rere l’altra.

—Però jo, en realitat… —es va defensar la Margherita, que, tanmateix, va callar de seguida, atès que les seves actuacions a classe ja havien estat bastant desastroses. Ara tenia l’ocasió de re­dimir-se o de veure’s relegada definitivament a la famosa cate­goria dels estranys.

—Doncs ja hi som tots! Comencem. Jo sóc Homer i per tant llegeixo les parts narrades. Vosaltres llegiu la resta. Atenció…

Va esperar en silenci almenys mig minut, de manera que les paraules arribessin del silenci. El fullatge de l’alzina va murmurejar. Semblava el brogit que fa el públic emocionat abans que el teló mostri l’escenari. El professor es va escurar la gola i va donar inici a la màgia:

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Així, damunt aquell mocador de verdor, sota la protecció d’un arbre i dins de la llum fresca del començament de la tardor, torrejava l’Olimp amb les seves divinitats, decebedores però im­mortals. Es va sentir el mar que picava contra els esculls d’Itaca i Telèmac abandonat que es lamentava, amb la veu de la Marghe-rita, tres mil•lennis després:

Diu i assegura ma mare que sóc fill d’Ulisses, encara
que és insegur: ningú no coneix realment el seu pare.

Atena va respondre. Encara que la interpretava la rosseta, la Margherita va sentir que les paraules de la deessa li penetraven al moll de l’ànima, mentre despertava el valor de Telèmac i l’ani­mava a anar a la recerca del pare absent i, si no tornava mai més, a esdevenir ell mateix el substitut del pare, a ser ell el pare de qui no recordava ni l’olor ni el color dels ulls, ja que havia marxat a la guerra quan ell només era un nadó:

Ja no deuries
continuar com un nen menudet: s’ha acabat la infantesa!

Tu també, amic, ja que et veig de molt bona figura i alçada,
sigues valent: parlaran bé de tu els que vinguen darrere.

Tu, ocupa’t d’això que t’he dit, i no ho deixes de banda.

Així parlava la deessa a un noi sense pare. Així repetia amb veu altiva la rosseta, que feia Atena antipàtica per ofendre la Mar­gherita.

Després va arribar el torn d’Homer, o sigui, del professor:

Va dir això la d’ulls grisos, Atena, i partí de seguida,
com un ocell: s’envolà i es va perdre de vista. I dins l’ànim
va inspirar-li coratge i valor, i memòria del pare
més viva encara que abans.

Era possible que aquelles paraules s’adrecessin a ella? Era pos­sible que, a l’Odissea, hi fos la seva història? Era possible que allò fos l’escola? La Margherita va trobar en el fill d’Ulisses un amic capaç d’escoltar el seu dolor. Enyorant el pare, Telèmac orga­nitza el viatge de recerca i, d’amagat de la mare, prepara el vai­xell i salpa l’endemà a l’alba, sol, amb el mar i el seu enyorament rosegant-li el cor. La noia va escoltar les paraules finals del pri­mer cant. Telèmac entrava a la seva cambra acompanyat de la dida:

Tota la nit, a la cambra, cobert amb la pell d’una ovella,
ell la passà projectant el viatge inspirat per Atena.

Va sentir la por de Telèmac i la seva esperança. Va sentir que el noi li entrava a la pell. Ell tampoc no tenia pare, també era un nen cridat a fer-se adult. Res no havia canviat al llarg dels segles.

El poema més gran de tots començava amb un noi que ha de buscar el pare.

La noia va tancar els ulls i es va perdre en els records del pare, intentant reclamar-lo i fer-lo present, com als encanteris. Vés a saber si els déus devien estar de la seva part…

El professor va guardar silenci. Els alumnes es van mirar sa­tisfets. Només havia passat mitja hora. Tots es van sorprendre. Havien vist moltes coses, havien estat a molts llocs i havien olo­rat el mar, la por, la sang, el dolor, les llàgrimes i la música.

—La classe s’ha acabat per avui —va dir el professor.

—Però no ens explica res? —va preguntar, càndida, la Marta.

—No hi ha res per explicar. Tot és a les pàgines dels llibres. Només cal obrir-los i potser llegir-los i tot… —va respondre, sar­dònic—. Timeo hominem unius libri!—va afegir.

—I això què vol dir?

—Temo els homes d’un sol llibre.

— Non multa sed multum! —va dir la Margherita, deixant-lo de pedra.

—Qui t’ho ha dit?

—Ho deia sempre el meu avi.

—Què vol dir? —va preguntar la Marta.

—Que no cal llegir moltes coses, sinó fer-ho molt profun­dament.

—Per avui ja n’hi ha prou. Que tingueu bon dia —els va aco­miadar el professor, una mica molest per aquell punt de vista que li portava la contra. Després va treure un llibre de la bossa i es va posar a llegir recolzat a l’alzina. Els alumnes van desfilar. Alguns es van quedar a xerrar i a fer-li preguntes espontànies, inspira­des per la curiositat.

—Però quants anys tenia en Telèmac?

—Era guapa, la Penèlope?

—Què vol dir ullblava?

—Què vol dir que el destí jau damunt els genolls dels grans déus?

El professor responia puntualment a totes les preguntes, ci­tant de memòria els passatges.

—Però vostè té promesa? —va preguntar la rosseta.

—No parlo dels meus assumptes privats —va respondre el professor somrient, però una reflexió mal dissimulada li va fer arrufar el front.

La rosseta es va posar vermella i va mirar de seguida al seu voltant per comprovar si algú s’estava rient d’ella.

A poc a poc, tots se’n van anar amb una jornada memorable al cor. Anys després ja no recordarien la cinquena declinació lla­tina, la fórmula del nitrat de potassi ni la data de la batalla de Waterloo, però a la memòria quedaria el regal que l’aigua els havia fet: el primer cant de l’Odissea al parc de prop de l’escola. Com tots els éssers humans, extraurien del cor el que havia nascut de la llibertat i la passió, i no pas del simple coneixement, que per a la memòria no és suficient. Només l’amor i el dolor recorden.

[…]

Alessandro D’Avenia
Coses que ningú no sap
Traducció de Neus Nueno

.

.

.

D'Avenia - Coses que ningú no sapAlessandro D’Avenia

Coses que ningú no sap

Traducció de Neus Nueno

Rosa dels Vents (RandomHouse Mondadori) . Barcelona, 2013

ISBN: 9788401388583

.

.

.

 

 

 

Iasió i Demèter / Jasió i Doso

.

.

1280px-Beploegd_veld

.

.

.

.

[…]; i s’esgarrifà Calipso, divina entre dees,
i, fent sentir la veu, li digué paraules alades:
— Sou implacables, déus, i més que altra cosa gelosos!
No perdoneu a les dees que els llits dels herois comparteixin
a la clara, si una se’n fa un espòs i l’estima.

[…]

I quan amb Jasió la ben rullada Demèter,
al seu ànim cedint, es va unir d’amor i de colga
en un guaret de tres llaures, poc temps estigué no sabent-ho
Zeus, i ell mateix el va occir d’un cop seu del llamp que enlluerna.

.

Odissea – V , 116-120; 125-128
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

.

.

Calasso - Noces de Cadmos i HarmoniaA les nombroses sales del palau de Tebes se sentia una xerradissa insistent, una agitació de peus lleugers, un trobament melodiós. Tots els déus havien davallat de l’Olimp per a les noces de Cadmos i Harmonia. Anaven i venien per aquelles estances, atrafegats, loquaços. Afrodita s’ocupava d’ornamentar el llit nupcial. Ares, beneit i alegre, despullat d’armes, esboçava un pas de dansa. Los Muses oferien el ventall de tots els cants. Les ales de Nike, que es divertia fent de serventa, fregaven les del veloç Eros.

[…]

D’entre els invitats havia arribat de Samotràcia també Iasió, germà d’Hermonia. Demèter el descobrí durant els preparatius de la festa i el desitjà immediatament, amb la seva vehemència que coneixien tots el Olímpics. Ara tothom s’aplegava a la cambra nupcial. Zeus mirà al voltant i s’adonà que Demèter i iasió havien desaparegut. Sortí en la nit. La cridòria de la festa s’allunyava. Traspassà el llindar d’una de les set portes de la ciutat. Ara l’envoltava la foscor dels camps, al fons la claror de les torxes, i el palau. En un solc profund de terra negra reconegué dos cossos units, follament abraçats i mesclats amb la terra. Reconegué Iasió i el gemec de Demèter.

[…]

Roberto Calasso
Les noces de Cadmos i Harmonia
Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca.

.

.

.

.

.

.

.

Odisseu Bartra1En entrar a l’ombra dels arbres, Doso s’adonà que la suor eixopava tot el seu cos. Es va treure el cinturó, se l’enrotllà al canell i es descordà la brusa, sense deixar de caminar devers la clapera. Seidó continuava invisi­ble, però no devia ésser lluny, n’estava segura. Entre el bescoll i el començament de l’esquena, Doso sentia el pes tebi de la tannara, com si s’hi hagués encauat un animaló. Arrencà una ampla fulla de falguera i se l’a­plicà uns moments damunt el front humit de suor, i després s’eixugà les dues sines. Amb la mà dreta enconcada, com si sospesés una fruita, se sollevà un poc la sina esquerra i enretirà la mà tot d’una… Un xic cai­guts, els pits, ho sabia, des de feia dos o tres anys, però encara eren bells en llur bruna rodonesa idèntica. Ja voldrien tenir-los com els seus moltes dones de la seva edat! No havia passat el seu temps encara. Ben clar ho podia llegir cada dia en els ulls dels homes. I Seidó no seria el darrer, en el supòsit que… El primer ja era lluny en el temps: Jasió… Va ésser bell, allò, damunt una terra noval, una tarda de grans núvols blancs, mentre en un bosc proper grallaven els corbs… Ja renilla una altra vegada, el cavall, i la Daurada també… Ella i Jasió havien assistit a les noces de Camil i Her­mínia, i abans que s’acabés la festa, en la qual havien ballat i begut, sortiren de la casa per la porta del dar­rere, i es posaren a córrer fins que, gairebé desalenats, es deturaren enmig d’un camp, i es tocaren, i va­ren caure abraçats damunt la terra. Tres vegades entrà en ella Jasió, tantes com llaurat havia estat aquell camp, i ell, de primer, tenia els ulls tancats, i després, molt oberts, fits en la boca d’ella, que gemegava… Quan s’aixecà, tenia els braços i les cames bruts de fang, i dos escorrims de sang li baixaven per les cuixes. Jaguda damunt l’horitzó, la tarda també sagnava. Ell l’agafà a pes de braços i la dugué així fins a l’hora foscant, i ella sentia el bransoleig de la seva cabellera penjant, i era com si la nit suau naixés del seu cos vastament tranquil, i les estrelles baixessin fins al seu rostre, i la lluna eixís dels seus pits nus…

S’aturà un moment ran de la clapera i mirà els dos núvols alterosos molt a prop l’un de l’altre i daurats pel sol. Llençà les fulles de falguera a poc a poc, encavorcada en els seus pensaments, avançà cap a la gran roca coberta de molsa que s’alçava al bell mig de la clariana del bosc… Sí, dos dies després de l’amor vin­gué la mort, l’horror indicible: ell, allà en l’espessorall, a l’indret on l’havia estat esperant, a ella, que no hi va poder arribar perquè fou retinguda a casa per una gran tempesta. I Jasió no tornà, i l’endemà, a la tarda, gent del poble va sortir a cercar-lo, i ella s’hi uní, an­goixada, al bosc, sense que la veiessin. Recordava els crits dels homes avisant-se, les llanternes oscil·lant en­tre els troncs, els bruscos vols de les aus esverades, el cansament que li blegava les cames, la foscor, la tera­nyina que se li enganxà a la cara, i després l’alba, com una xarxa d’or llançada damunt els cims dels arbres, i el dia, els raigs del sol, i el refilar dels ocells… I, tot d’u­na, Jasió, a tret de fona, d’esquena, abraçat al tronc d’un pi, devers on ella va córrer, sense comprendre encara, fins que hi arribà, i va veure la cara completa­ment coberta de formigues, les mans de dits negres i retorts, com de ferro, i el cos enguerxit en el qual s’havia allotjat un instant la ira fulmínia del cel…

.

Agustí Bartra
Odisseu

.

.

.

.

.

.

.

Mircea Eliade - Mite etern retorn[…]

Demèter s’havia unit a Iasió [Jàson] sobre la terra sembrada feia poc, al principi de la primavera (Homer, Odissea V, 125). El sentit d’aquesta unió és clar: contribueix a promoure la fertilitat del sòl, el prodigiós impuls de les forces de creació tel·lúrica. Era un costum força freqüent, fins al segle XIX en el nord i el centre d’Europa (en són testimoni els costums d’unió simbòlica de les parelles en els camps). A la Xina, les parelles joves anaven a la primavera a unir-se a la gespa per estimular la «regeneració còsmica» i la «germinació universal». En efecte, qualsevol unió humana troba el seu model i la seva justificació en la hierogàmia, la unió còsmica dels elements. El IV llibre del Li Chi, el Yueh Ling (‘Llibre de les prescripcions mensuals’), precisa que les esposes es presenten a l’Emperador per cohabitar amb ell durant el primer mes de primavera, qua se sent el tro. L’exemple còsmic també és seguit pel Sobirà i per tot el poble. La unió marital és un riu integrat en el ritme còsmic i validat per aquesta integració.

[…]

Mircea Eliade
El mite de l’etern retorn
Traducció de Víctor Obiols

.

.

.

.

.

[…]. Respigóse Calipso, divina entre dioses,
y arrancando a falar díxo-y estes palabres alaes:
«Sois crueles, dioses, y más qu’otro a la gulismia daos.
Nun sufrís que les dioses con homes partian el so llechu
a les clares, si una lu convierte n’esposo queríu.
[…]
Y cuando con Xasión la de guapa cerneya, Deméter
cediendo al so sentir, se xunió nel amor y nel llechu
nuna tierra tres veces tazao, poco en sin sabelo
tuvo Zeus, que lu mató llanzándo-y el so cande rayu.

Odisea V, 116-120; 125-128
Versión asturiana de Xosé Gago

.

.

[…]; i Kalipso, la bella de todas las diozas,
se espanto, le favlo, i le disho kon biervos bolantes:
“Dioses, krueles vos sosh, i selozos mas d’otros, i a diozas,
les defendesh ke kon ombres en publiko s’echen, o kuando
una de eyas dezea tomar un mortal por marido.
[…]
I otra vez, kuando Demeter, de los kaveyos ermozos,
de Iason se namoro, i s’echo a sus brasos al kampo,
ke lo araron tres vezes; y no tadro en ambezarlo
Zeus, i anel lo mato, l’arrojando un rayo d’arriva

Odisea, Kante V, 116-120; 125-128
Trazladada en ladino del grego antigo
por Moshe ‘Ha-Elion

.

.

[…]  e sgrisulà / Calipso, divine des deis,
e fevelant inalore / i disè peraulis aladis:
«Dûrs o sês, voaltris dius, / zelôs plui di ducj chei altris,
che o invidiais aes deis / di pognisi a palês
cui umign, cuant che une / e fasi di un il so om.
[…]
Cussì cuant che cun Jasion / la bielis strecis Demetre,
lant daûr dal so spirt / si unì in amistât e in amôr,
tun prat trê voltis arât: / nol ste a dilunc cence savêlu
Zeus, che lu sassinà / traìntji il fulmin slusint.

Odissea, Libri Cuint, 116-120; 125-128
Traduzion di Alessandro Carrozzo e Pierluigi Visintin
(Furlà, o friulès)

.

.

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Joan Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 18

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Odisseu Bartra1Agustí Bartra

Odisseu

Il·lustracions de J.M. Giménez Botey

Col·lecció “La Fona”

Edicions Catalanes. Mèxic, 1953

.

.

.

Mircea Eliade - Mite etern retornMircea Eliade

El mite de l’etern retorn
Arquetips i repetició

Introducció de Lluís Duch
Traducció de Víctor Obiols

Fragmenta editorial. Barcelona, 2014
ISBN: 9788415518082

.

.

Xose Gago OdiseaOdisea. Homero.

Volume I – Cantos I – XII

Versión asturiana de Xosé Gago.

Trabe. Uviéu, 2007

ISBN: 9788480534727

.

.

.

Odissea - LadinoOmero

La Odisea (Kantes I-XII)

Trezladada en ladino del grego antiguo por

Moshe ‘Ha-Elion

Yeriot. Maale Adumim, Israel, 2011

.

.

.

Odissee - furlanOdissee di Omêr

Traduzion di Alessandro Carrozzo /

Pierluigi Visintin

Kappa Vu. Udine, Friül,  2006

ISBN: 9788889808313

.

.

.

.

 

Un Tolstoi homèric, de la mà de Steiner (traduccions d’Andreu Nin i d’Agustí Bartra)

.

.

A la serp blanca, d’Enric Iborra,
que em posà sobre la pista

.

.

.

.

VII

La cacera

Tolstoi - Infància Adolescència JoventutAnava al davant de tot, damunt un cavall negrenc de nas aixafat, el munter major, conegut per tothom amb el nom de Turc, que portava un casquet pelut, un enorme corn a l’esquena i un ganivet al cinyell. Per l’aspecte om­brívol i ferotge d’aquest home, s’hauria pogut suposar que anava més aviat a un combat mortal que no pas de cacera. Els gossos, amb el ventre a terra i formant una massa bi­garrada i renouenca, corrien a la vora de les potes poste­riors del seu cavall. Feia llàstima de veure la sort reser­vada a l’infeliç a qui s’acudia de ressagar-se. Li calia retenir el seu company amb gran esforç, i, quan ho havia aconseguit, un dels munters que anaven al darrera el fue­tejava invariablement bo i dient-li: «Apa, amb els altres! ». En travessar el portal, el papà ordenà que els caçadors i nosaltres anéssim pel camí i ell tombà cap al camp de sègol.

La sega es trobava en el seu apogeu. La grogor bri­llant del camp immens era limitada només per una banda per la taca blavenca d’un bosc espès i alt que em sem­blava, llavors, un indret llunyà i misteriós més enllà del qual s’acabava el món o començaven uns països inhabitats. Tot el camp era ple de garbes i de gent. En les cla­rianes deixades per la sega es veia l’esquena encorbada d’una pagesa, el refulgir de les espigues quan les col·locava entre els dits, una dona inclinada damunt un bressol po­sat a l’ombra i les garbes escampades pels rostolls claferts de blauets. A l’altra banda, els camperols drets, en cos de camisa, damunt els carros, hi apilaven les garbes i alçaven la pols damunt la terra resseca i ardent.

El capatàs, amb botes altes, la jaqueta tirada a l’es­quena i unes vergues a la mà, en veure el pare des de lluny, es tragué el capell de feltre, s’eixugà el cap de pèl de panotxa i la barba amb un tovallola i escridassà les dones.

El cavall rogenc que muntava el papà caminava amb un pas lleuger i juganer, acalant de tant en tant la testa fins al pit, estirant les regnes i esquivant amb la seva cua espessa els tàvecs i les mosques que se li encastaven àvidament. Dos llebrers, arronsant la cua tensa en forma de falç i alçant molt les potes, saltaven graciosament pels rostolls, entremig de les potes dels cavalls; la Faluga cor­ria al capdavall i, acotant el cap, esperava el senyal. Jo sentia i veia, commogut, els enraonaments de la gent, el clapoteig dels cavalls i la remor dels carros, el joiós xiulet de les guatlles, la bonior dels insectes, que planaven per l’aire en estols immòbils, la fortor de botja, palla i suor de cavall, els milers de colors i ombres diversos que el sol ardent expandia per la grogor clara dels rostolls, la bla­vor del bosc llunyà i el lilà blanquinós dels núvols, les blanques teranyines que flotaven per l’espai o es posaven damunt els rostolls.

[…]

Lev Tolstoi
Infància
Traducció d’Andreu Nin

.

.

.

II

La tempesta

lev-tolstoi

Lev Tolstoi (1828-1910)

El sol declinava cap a ponent i els seus raigs esbiaixats em cremaven insuportablement el coll i les galtes; no es podien tocar els ferros ardents de la calessa; una pols espessa s’alçava del camí i omplia l’aire. No hi havia ni el més lleu ventijol que se l’emportés. Davant nostre, es balancejava suaument la caixa alta i empolsegada de la carrossa amb els bagatges, per damunt de la qual es veia de tant en tant la tralla del cotxer, el seu capell i la gorra de Iàkov.

Jo no sabia on posar-me. Ni el rostre, negre de la pols, de Volòdia, que dormisquejava al costat meu, ni els mo­viments de l’esquena de Fílip, ni la llarga ombra de la calessa, que corria darrera nostre no em causaven cap distracció. Tota la meva atenció estava concentrada en els pals indicadors de les verstes, que remarcava des de lluny, i en els núvols, escampats abans per l’horitzó, i que ara, prenent una sinistra negror, es congriaven en un nu­volet ombrívol. De tant en tant se sentia un tro llunyà. Aquesta última circumstància era el que més augmentava la meva impaciència per arribar com més aviat millor en un hostal. La tempesta em produïa un indescriptible i fei­xuc sentiment de tristesa i de basarda.

Ens separaven encara del llogarret més pròxim deu verstes, i el nuvolet de color lila fosc, que havia vingut de no sé on, s’anava atansant ràpidament malgrat que no fes ni gota de vent. El sol, encara no tapat pels núvols, il·lumina vivament la seva ombrívola figura i les franges grises que en parteixen i van fins al mateix horitzó. De tant en tant, brilla al lluny un llampec, i se sent una sorda remor, que s’accentua de mica en mica, s’atansa i es transforma en retrunys sofrenats per tot l’espai. Vassili s’alça del pescant i estén la capota de la calessa; els cotxers es posen els armiaki i cada vegada que esclata un tro es treuen la gorra i es persignen; els cavalls tenen l’orella alerta, eixamplen els narius com si ensumessin l’aire fresc de la tempesta que s’acosta, i la calessa corre veloçment pel camí polsós.

Em ve feresa i sento com la sang em circula ràpida­ment per les venes. Els núvols de davant ja comencen a tapar el sol, que ha tret el cap per darrera vegada, ha il·luminat la banda terriblement ombrívola de l’horitzó i ha desaparegut. Tota la contrada es transforma sobtada­ment i pren un caràcter ombriu. El bosquet de trèmols s’ha estremit; les fulles es tornen d’una blancor tèrbola, que es destaca vivament en el fons lila dels núvols, remoregen i s’agiten; les copes dels bedolls comencen a bran­dar i munts de fulles seques volen a través del camí. Les orenetes de pit blanc, talment amb el propòsit d’aturar-nos, planen al redol de la calessa i volen sota el pit ma­teix dels cavalls; les gralles volen com de costat per l’aire amb les ales esborifades; les vores de la manta de cuiro, que hem cordat, comencen a alçar-se, deixant passar glo­pades de vent humit i, amb una embranzida violenta, col­pegen la caixa de la calessa. Els llamps fulguren talment en el carruatge mateix, ens enlluernen i un instant il·lu­minen la figura de Volòdia, arrupida en un racó. En aquell precís segon, ressona damunt el cap un retruny majestuós que, com si s’anés elevant i eixamplant en una espiral im­mensa, creix de mica en mica i es converteix en un espetec ensordidor, que us fa tremolar i us talla la respiració. La ira de Déu! Quanta poesia hi ha en aquest pensament popular!

Les rodes giren cada vegada més de pressa; per les esquenes de Vassili i Fílip, que dóna estrebades impa­cients a les regnes, remarco que tenen por. La calessa davalla ràpidament per una collada i passa, retrunyint, per damunt els taulons d’un pont; jo tinc por de bellu­gar-me i espero d’un moment a l’altre la nostra fi.

Xo! S’ha desfet la llança i, malgrat la tronada ensordidora, que no para ni un moment, hem d’aturar-nos al pont.

Recolzant el cap a les vores de la calessa, segueixo amb el cor encongit i sense esperança els moviments dels dits negres i gruixuts de Fílip, el qual, amb una lentitud desesperant, fa el nus i endega el tir empenyent el cavall amb la mà i amb el mànec de la tralla.

A mesura que creixia la tempesta augmentaven les meves sensacions inquietants d’angoixa i de basarda; però, quan arribà el moment majestuós del silenci que precedeix habitualment l’espetec de la tempesta, aques­tes sensacions arribaren fins a un grau tal que, si aquest estat hagués durat un quart més, estic segur que m’hau­ria mort d’emoció.

En aquell mateix moment sorgí tot d’una de sota el pont una estranya criatura humana amb una brusa es­parracada i bruta, un rostre inflat i estúpid, un cap rapat descobert i brandant, unes cames tortes sense músculs i un monyó roig i lluent enlloc de mà, que allargà envers la calessa.

«Ger-ma-net!, per l’a-mor de Déu!», fa la veu planyívola del captaire, el qual es persigna i s’inclina a cada paraula que diu.

No puc expressar l’horror que va abassegar la meva ànima en aquell moment. Vaig sentir esgarrifances a l’arrel dels cabells, i els ulls van fitar-se en el captaire amb una por insensata.

Vassili, encarregat de les almoines durant el viatge, dóna ordres a Fílip respecte al reforçament de la llança, i només quan la cosa està endegada i Fílip, arreplegant les regnes, puja al pescant, comença a forfollar al butxacó. Tan bon punt, però, arrenquem, un llamp enlluer­nador, que omple un instant d’una claror de foc tot el barranc, obliga els cavalls a aturar-se i, sense la més pe­tita pausa, ve acompanyat d’un tro tan eixordador que sembla que la volta del cel, esberlada, ens hagi de caure damunt.

El vent esdevé encara més fort. Les crineres i les cues dels cavalls, el capot de Vassili i les vores de la manta de cuiro prenen la mateixa direcció i onegen desesperada­ment a l’embat de la furiosa ventada. Damunt la capota de la calessa ha caigut una gota feixuga d’aigua… una altra, una altra, una altra, i, tot d’una, ha semblat que algú hagi tamborinejat damunt nostre i ha ressonat rít­micament per tota la contrada el soroll de la pluja.

Pel moviment de colzes de Vassili, remarco que desfà el portamonedes: el captaire, sense deixar de persignar-se i fer inclinacions, corre ran mateix de les rodes amb perill d’ésser esclafat. «Una gràcia de caritat, per l’amor de Déu!» Finalment, vola per davant nostre una moneda de coure, i aquella lamentable criatura, amb la brusa xopa encastada als membres flacs, s’atura perplex al mig del camí i desapareix dels meus ulls.

La pluja obliqua, empesa per la ventada, queia a bots i barrals; de l’esquena de Vassili s’escolaven torrents cap al bassal d’aigua tèrbola que s’havia format a la manta. La pols, solidificada d’antuvi en motes, es convertí en un fang liqüefós que pastaven les rodes; les sotragades min­varen i rierols d’aigua tèrbola s’escolaren per les roderes gredoses. La resplendor dels llampecs era més ampla i pàl·lida, i, amb la remor compassada de la pluja, els re­trunys del tro no eren tan colpidors.

Heus ací, però, que la pluja esdevé més menuda; la nuvolada comença a desfer-se en nuvolets ondulosos, clareja a l’indret on ha d’haver-hi el sol, i a través de les vores de color blanc grisenc de la nuvolada es veu un bocinet clar d’atzur. Al cap d’un minut, el sol il·lumina amb els seus raigs tímids els tolls del camí, les franges de la pluja dreta i menuda que cau talment a través d’un sedàs i la verdor de l’herba xopa i brillant. La nuvolada negra cobreix encara, amenaçadora, l’altra banda de l’ho­ritzó, però ja no la temo. Experimento una sensació, ine-fablement agradable, d’esperança en la vida, que reem­plaça ràpidament la feixuga sensació de por que m’abas­segava. La meva ànima somriu com la naturalesa, rejovenida i alegre.

Vassili s’abaixa el coll del capot, es lleva la gorra i l’espolsa; Volòdia es treu la manta; jo trec el cap fora de la calessa i aspiro àvidament l’aire fresc i olorós. La caixa lluent i mullada de la carrossa amb les maletes i els baguls es balanceja davant nostre; l’esquena dels cavalls, les rabastes, les regnes, les llandes de les rodes —tot està mullat i brilla al sol, com si estigués cobert de laca.

En una banda del camí, un sembrat immens, tallat en alguns indrets per rierals poc profunds, brilla amb la terra mullada i la verdor i s’estén com una catifa fron­dosa fins al mateix horitzó. A l’altra banda s’alça un bosquet de trèmols, cobert de planter d’avellaners i fràngu-les que, talment sadoll de felicitat, no es belluga i deixa caure lentament de les seves branques mullades gotes transparents de pluja damunt les fulles seques de l’any passat. De pertot arreu s’alcen, cantant alegrement, les cogullades; per les mates humides de la pluja se sent el moviment atrafegat dels moixons i arriben clarament fins a nosaltres, des del bosquet, les notes del puput.

És tan encisadora aquesta sentor deliciosa del bosc després d’una tempesta de primavera, la fragància dels bedolls, de les violetes, de les fulles resseques, de les múrgoles i de les fràngules, que no puc estar-me a la calessa, salto de l’estrep, corro cap a les mates i, tot i que les gotes de pluja em rabegen, arrenco les branques xopes duna fràngula, me les passo per la cara i m’embriago amb llur deliciosa sentor. Sense ni parar esment que porto enormes pegats de fang encastats a les botes i que ja fa estona que tinc les mitges mullades, corro devers la finestra de la carrossa xipollejant pel fang.

—Liúbotxka! Kàtienka! —crido allargant-los unes quantes branques de fràngula—, mireu que són boniques!

Les noies xisclen, llancen exclamacions; Mimi em diu a crits que m’aparti, si no m’aixafaran.

—Olora, olora, quina sentor! —crido.

Andreu Nin

Andreu Nin (1892-1937) (Dibuix de Lluís Juste de Nin)

.

Lev Tolstoi
Adolescència
Traducció d’Andreu Nin

.

.

.

.

.

.

.

IV

Steiner - Tolstói - DostoievskiHugo von Hofmannsthal observó una vez que no podía leer una página de Los cosacos, de Tolstói, sin recordar a Homero. Esta experiencia la han compartido no solamente los lectores de Los co­sacos sino de toda la obra de Tolstói. Según Gorki, el mismo Tols­tói dijo de Guerra y paz: «Sin falsa modestia, es como la Ilíada», e hizo la misma observación respecto a Infancia, adolescencia, juven­tud. Además, Homero y la atmósfera homérica parecen haber re­presentado un fascinante papel en la imagen que Tolstói tenía de su propia personalidad y estatura como creador. S. A. Bers nos ha­bla en sus Recuerdos de una fiesta que se celebró en la finca de Tols­tói en Samara:

(…) una carrera de obstáculos de cincuenta verstas. Los premios fueron pronto reunidos: un toro, un caballo, un ri­fle, un reloj, una bata, etc. Se escogió un terreno llano, se construyó una pista de más de seis kilómetros, y se hincaron postes. Se asaron carneros, y hasta un caballo, para obse­quiar a los concurrentes. En el día señalado, se reunieron allí algunos millares de personas, cosacos del Ural, campesi­nos rusos, baskires y kirguises, con sus tiendas, sus vasijas de kumis y hasta sus rebaños (…). En una elevación del terreno de forma cónica, llamada Shishka (el lobanillo) en el dia­lecto local, se cubrió el suelo con alfombras y fieltros, y allí se sentaron en círculo, con las piernas cruzadas, los baskires. La fiesta duró dos días y fue muy alegre, pero al mismo tiem­po digna y decorosa.

Es una escena fantástica; saltamos los milenios que separan las llanuras de Troya de la Rusia del siglo XIX y el canto XXIII de la Ilíada surge vividamente:

(…) Mas Aquiles
alli retuvo e hizo tomar asiento a la tropa en amplio circulo.
Y sacó de las naves premios para los certámenes: calderas, trípodes, caballos, mulas, magníficas cabezas de reses, mujeres de bellos talles y grisáceo hierro.

Steiner_George

George Steiner (París, 1929)

[Trad. de Emilio Crespo Güemes, Gredos, Madrid 1991.]

Como Agamenón, Tolstói señorea en la loma; en la estepa se le­vantan tiendas y se encienden hogueras; los baskires y los kir­guises, como los aqueos, recorren los seis kilómetros de la carrera y reciben sus premios de manos del barbado rey. Pero aquí no hay nada de arqueología, de inventada reconstrucción. El elemento homérico era natural en Tolstói, estaba enraizado en su propio ge­nio. Si uno lee sus polémicas contra Shakespeare hallará que su parentesco con el poeta, o los poetas, de la Ilíada y la Odisea era palpable e inmediato. Tolstói habló de Homero como de un igual; entre ellos los siglos transcurridos contaban poco.

¿Qué fue lo que Tolstói consideró como peculiarmente ho­mérico en su compilación de los recuerdos de sus primeros años? Creo que fue tanto la escena como el género de vida que evocó. Veamos el relato de la cacería en el volumen sobre su infancia:

La siega estaba en su apogeo. A un lado del campo inabar­cable, intensamente amarillo, azuleaba un alto bosque ceniciento que entonces me parecía el lugar más lejano y miste­rioso. Más allá debía terminarse el mundo o comenzar los paí­ses inhabitados. Todo el campo estaba cubierto de haces y de gente (…). El caballo alazán que montaba mi padre iba con paso ligero y juguetón, a veces casi tocándose el pecho con el belfo, tironeando de la brida y espantando con la espesa cola a los tábanos y a las moscas que caían ávidamente sobre él. Dos galgos, con las colas enhiestas en forma de media luna, saltaban graciosamente alzando mucho las patas por los altos rastrojos, pegados a los ijares del caballo. Milka corría delan­te y, doblada la cabeza, aguardaba a la presa. El rumor de la gente, el ruido de las cabalgaduras y de los carros, el alegre sil­bido de las codornices, el zumbido de los insectos que cruza­ban el aire en bandadas, el olor del ajenjo, de la paja y del su­dor de los caballos, los miles de colores y sombras diferentes que el ardiente sol vertía sobre los rastrojos amarillos, la leja­nía azul del bosque y las nubes de una blancura liliácea, los níveos hilos de araña que corrían en el aire o se posaban en el campo, eran otras tantas cosas que yo veía, escuchaba y sentía.

Nada hay aquí que hubiese resultado incongruente en las lla­nuras de Argos. Es desde nuestra moderna perspectiva desde la que la escena nos parece extrañamente remota. Es un mundo pa­triarcal de cazadores y campesinos; el vínculo entre el amo, los pe­rros y la tierra es natural y verdadero. La misma descripción com­bina un sentido de movimiento hacia delante con una impresión de reposo; el efecto total, como en los frisos del Partenón, es de un equilibrio dinámico. Y más allá del horizonte familiar, como más allá de las columnas de Hércules, se encuentran los misterio­sos mares y las selvas no holladas.

El mundo de los recuerdos de Tolstói, no menos que el de Ho­mero, está cargado de energías sensuales. Tacto, vista y olfato lo llenan a cada momento de una rica intensidad.

En el zaguán hierve ya el samovar que Mítka, el caballeri­zo, atiza soplando, rojo como un cangrejo. Fuera todo es hu­medad y niebla y diríase que el estiércol oloroso despide vapor. Un alegre sol ilumina con su brillante resplandor la par­te oriental del cielo, y las techumbres de paja de los espa­ciosos cobertizos que circundan el patio resplandecen cu­biertas de rocío. Debajo se ven nuestros caballos, atados a los pesebres, y se escucha su acompasado ronzar. Un perrillo la­nudo, que ha echado un sueño al amanecer sobre un mon­tón de estiércol seco, se despereza y, agitando la cola, se di­rige de una carrerilla hacia el lado opuesto del patio. Una afanosa campesina abre el portón crujiente, suelta a las pen­sativas vacas a una calle donde ya se escuchan las pisadas, los mugidos y los balidos del rebaño.

Así era cuando «la Aurora, de rosados dedos», llegó a ítaca ha­ce dos mil setecientos años. Así debiera ser, proclama Tolstói, si el hombre ha de perdurar en comunión con la tierra. Hasta la tor­menta, con su animada furia, pertenece al ritmo de las cosas:

El resplandor de los relámpagos es más ancho, más páli­do, y el restallar de los truenos no sobrecoge, envuelto en la felpa del ruido mesurado de la lluvia (…).

(…) al otro lado una pobeda salpicada de cerezos silves­tres se alza inmóvil, como desbordante de felicidad, y deja caer lentamente de sus ramas que ha bañado la lluvia unas gotas transparentes sobre las hojas secas del año anterior (…) Es tan excitante este maravilloso aroma del bosque des­pués de la tormenta primaveral, el olor de los abedules, de las violetas, de las hojas descompuestas, de los hongos, del cerezo silvestre, que no puedo permanecer más tiempo en la calesa.

Schiller escribió en su ensayo Über naive und sentimentalische Dichtung que ciertos poetas «son naturaleza», mientras que otros sólo «la buscan». En este sentido, Tolstói es naturaleza; entre él y el mundo natural el lenguaje se levanta no como un espejo o un cristal de aumento, sino como una ventana a través de la cual toda la luz pasa y, sin embargo, es acopiada y recibe permanencia.

Es imposible resumir en una simple fórmula o demostración las afinidades entre los puntos de vista homéricos y los tolstoianos. Hay tantas cosas pertinentes: el ambiente arcaico y pastoral; la poe­sía de la guerra y de la agricultura; la primacía de los sentidos y de la acción; el fondo luminoso y conciliador del ciclo del año; el re­conocimiento de que la energía y la vitalidad son, en sí, sagradas; la aceptación de una cadena del ser que se extiende desde la bru­tal materia hasta las estrellas y a lo largo de la cual los hombres tie­nen el lugar que les corresponde; y, en lo más hondo, una salud esencial, una determinación a seguir lo que Coleridge llamó «el camino real de la vida», en vez de aquellas sombrías oblicuidades en las cuales el genio de alguien como Dostoievski se hallaba com­pletamente en su elemento.

Agustí Bartra

Agustí Bartra (1908 – 1982)

[…]

George Steiner
Tolstói o Dostoievski
Traducció d’Agustí Bartra

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Tolstoi - Infància Adolescència JoventutLev Tolstoi
Infància, adolescència, joventut
Traducció del rus per Andreu Nin

Edicions Proa. Barcelona, 1974
ISBN: 842097112X

.

.

.

.

Steiner - Tolstói - DostoievskiGeorge Steiner
Tolstói o Dostoievski
Traducción de Agustí Bartra

Ediciones Siruela. Madird, 2002
ISBN: 9788478446063

.

.

.

.

Andreu Nin pLluís Juste de Nin
Andreu Nin
Seguint les teves passes

Edicions de Ponent. Alacant, 2016
ISBN: 9788415944454

.

.

.

.

.

 

 

 

El Calcant de Dimulà

.

.Kikí Dimulá

.

.

.

.

Calchas

Je ne dors pas, je ne dors pas,
j’aide la nuit à s’agrandir,
à s’élargir,
à effacer les petites lumières, parasites.
.
Je ne dors pas, je ne dors pas,
j’exerce de noirs c’est exclu
je lance des c’est exclu exercés
qui déchirent quelques dernières étoiles.
.
Je ne dors pas, je ne dors pas,
je change de sexe, deviens minuit.
Où me mèneras-tu, abattement,
je te retrouverai quelque part
puisque j’ai prêté serment d’insomnie.

.

.

Kiki Dimoula
Traduit par Michel Volkovitch

.

.

.

Calcante

No duermo, no duermo,
ayudo a prolongar la noche,
a ensancharla,
a apagar las inútiles lucecillas.
.
No duermo, no duermo,
repito oscuros imposible,
lanzo repetidos imposible,
y se desgarran las últimas estrellas.
.
No duermo, no duermo,
cambio de sexo, me vuelvo oscuridad.
Dónde me llevarás lasitud,
en algún lugar te encontraré
ahora que juré permanecer insomne.
Mis miligramos de somníferos
duermen como ángeles
y mi cerebro se desvela
y dulcemente los arrulla.
.
No duermo, no duermo,
ayudo a prolongar la noche,
escribo consignas en los muros de los sueños:
abajo los amaneceres de las granjas

.

.

Kikí Dimulá
Traducción del grupo Πέμπτη στις πέντε

.

.

.

CalcantKikí Dimulà - Gestí

No dormo, no dormo;
ajudo la nit a perllongar-se,
a eixamplar-se,
a apagar les embadalides llumetes.
.
No dormo, no dormo;
exercito negres impossible
profereixo ensinistrats impossible
i irrompen uns darrers estels.
.
No dormo, no dormo;
canvio de sexe, esdevinc tenebra.
Desànim, on vas,
en algun lloc et trobaré
ara que he jurat romandre insomne.
Els meus somnífers
dormen com angelets
i el meu cervell desvetllat
els bressola dolçament.
.
No dormo, no dormo;
ajudo la nit a perllongar-se,
escric consignes a les parets dels somnis:
morin les albades de les granges de pollastres,
mori el poder corrupte de les esperances
«també us construirem cases
i us farem carreteres
i us portarem la pluja
i vents, i vents».
.
No dormo, no dormo,
espero una menyspreable foscor
per entrar a l’àtic de l’Endeví Calcant.
El mataré.
Ell em condemnà a un sacrifici total
perquè bufis.
Tanmateix tu, bonança, et refugies
a pas lent,
damunt de cada profecia.

.

Kikí Dimulà
El poc del món
Traducció de Joaquim Gestí
Íkaros: Atenes, 1971

.

.

.

Κάλχας

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
Βοηθάω τη νύχτα να μακραίνει,
να πλαταίνει,
να σβήνει τα χαραμοφάικα φωτάκια.

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
γυμνάζω μαύρα αποκλείεται,
εξαπολύω γυμνασμένα αποκλείεται
και ξεσκίζουν κάτι άστρα τελευταί

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
αλλάζω φύλο, γίνομαι σκοτάδι.
Πού θα μου πας λιποψυχία,
κάπου θα σε πετύχω
τώρα που ορκίστηκα άυπνη.
Τα υπνωτικά μου μιλιγκράμ
αγγελικά κοιμούνται
κι ο εγκέφαλος μου ξαγρυπνάει
και γλυκά τα νανουρίζει.

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
Βοηθάω τη νύχτα να μακραίνει,
γράφω συνθήματα στους τοίχους των ονείρων:
κάτω τα ξημερώματα των ορνιθοτροφείων,
κάτω η φαυλοκρατία των ελπίδων
«και σπίτια θα σας χτίσουμε
και δρόμους θα σας κάνουμε
και βροχή θα σας φέρουμε
κι ανέμους, κι ανέμους».

Δεν κοιμάμαι, δεν κοιμάμαι,
περιμένω κάτι αποβράσματα σκοτάδια
να μπω στο ρετιρέ του Μάντη Κάλχα.
Θα τον σκοτώσω.
Με βούτηξε σ’ ολόκληρη θυσία
για να πνεύσεις.
Μα εσύ κουρνιάζεις, άπνοια,
πάνω σε κάθε προφητεία
με το πάσο σου.

..

.

.

.

Kikí Dimulà - GestíKikí Dimulà

Presentació i traduccions de Joaquim Gestí

Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica

13 de juny de 2016

Organitza: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

 

.

Kikí Dimulà a la Viquipèdia

.

.

.

 

 

Una Penèlope infidel, cruel i dictatorial. «El diari de Penèlope» de Kostas Vàrnalis

.

.

.

Diario di Penelope - Kostas VàrnalisEl diari de Penèlope va aparèixer com un suplement al Rizospastis, diari del Partit Comunista Grec, del 4 d’agost de 1946. El mateix dia, en una entrevista concedida al col·lega Ghiorgos Lambrinòs, Kostas Vàrnalis aclareix les afirmacions contingudes en el pròleg de l’obra, a fi de consolidar la seva posició alternativa, respecte a tendència literària conservadora i respectuosa dels símbols i dels ideals transmesos a partir de la cultura grega clàssica. Usa dos termes per caracteritzar els exponents i els defensors de l’autoritat del Mite, reconeixibles en les figures de Kakridìs i Theodorakòpoulos, professors de literatura grega i filologia a l’Universitat d’Atenes: progonolatres i neopatriotes, és a dir, admiradors dels avantpassats i conservadors. Personatges que s’esquinçarien la vestimenta davant de la seva atrevida operació de capgirament de la mitologia, i particularment d’un gran «patrimo­ni nacional»: Penèlope, la Dona Ideal.

Conscient de la dessacralització duta a terme, Vàrnalis afirma que per trobar la veritat, la història real, és necessari donar la volta a la llegenda, tal com ha estat transmesa per mil·lenis. La sàtira és el gènere que permet ridiculitzar els símbols passats, despullar les figures granítiques del Mite embolcallades amb una aura de perfecció moral, instrumentalitzar esdeveniments i personatges com Penèlope, Ulisses, Tersites, per explicar el seu desdeny profund cap a la societat contemporània i els règims totalitaris, el seu disgust per la religió —panacea i anestèsic de les ànimes sotmeses— i per la monarquia i la classe burgesa grega, mancada de columna vertebral i disposada a sotmetre’s a cada invasor.

El que sorprèn el lector que recorre les pàgines d’aquest Diari no és tant la transgressora infidelitat de Penèlope com el seu capteniment de dictadora cruel i antipopular des dels primers compassos. Dóna suport a la narració una densa xarxa d’anacronismes espai-temporals que vinculen els personatges de l’èpica homèrica amb les vicissituts sofertes per Grècia, des de l’alliberament del jou otomà, fins als anys pesants de la dictadura de Ioannis Metaxàs, a la Resistència contra els invasors més o menys odiats de la segona guerra mundial.

El diari de Penèlope es desenrotlla en tretze capítols encapçalats per títols significatius, en els que la reina d’Ítaca escriu en primera persona les seves sensacions per la partença d’Ulisses. La punyent ironia de Vàrnalis explota des de la primera descripció d’Ulisses, un faldiller que deixa l’illa per l’expedició contra Troia, dret a la proa, saludant totes les seves conquistes, sense ni un sol petó a la dona legítima. Tot sembla clàssicament regular: Penèlope, abatuda per aquest abandó forçat, es reclou a les seves estances, deixa de menjar, no vol més cantors que alegrin la cort. Però de la foscor del seu confinament en sorgeix una altra persona, una dona conscient del seu poder i dels seus objectius: restablir l’ordre perdut mitjançant la violència, sotmetre els prínceps que desitgen maridar-la per obtenir el regne, abandonar-se als gaudis i a una sexualitat primitiva i secreta. Penèlope justifica el seu capteniment «forallei» adduïnt com a justificació l’amor a la pàtria; es presenta com una màrtir política quan defineix les seves trobades amoroses amb els Pretendents, un «sacrifici» acomplert per raons d’estat. Durant una assemblea, a la què ha convocat nobles i poble, amplifica el seu rol amb la definició homèrica de «pastor del seu poble», mentre el seu ramat la venera i l’obeeix sense esperit crític. I aquest és el motor d’una rebel·lió popular liderada per Tersites, personatge de dual memòria, de qui Vàrnalis manté les peculiaritats somàtiques i la vis polèmica contra els caps de l’exèrcit aqueu. Amb el rol de guia, simbolitza en el Diari la consciència del poble, constitueix l’al·legoria de la lluita de classes del proletariat.

Quan Penèlope s’adona del sentit revolucionari de Tersites («El més gran enemic del poder d’Un de sol és la llum de molts»), decideix vendre Ítaca al millor postor entre els prínceps de les illes veïnes i del continent, per anar-se’n. Però ningú vol quedar-se un regne que es dirigeix cap a l’anarquia i, per tant, el seu propòsit fracassa: sembla la fi. Misteriós i captivador arriba de la mar un home, el Pseudo-Ulisses: vol ajudar-la a restablir l’ordre i a instaurar un règim encara més violent d’aquell que ella mateixa ha establert. Ancestre primigeni de tots els dictadors, porta amb ell dues mones, Llibertat i Igualtat, encadenades, i narra a Penèlope la seva sorprenent vida alterada, a partir d’una «metamorfosi» singular que l’ha transformat en un«superhome».

Una menció a part mereix la figura d’Homer: desdenyós poeta, de cap manera cec, arriba a Ítaca, però abans de presentar-se al palau reial de Penèlope prefereix embriagar-se a les tavernes del port82. Furiosa per la seva manca de respecte, la reina organitza una cita a dos: beuen junts el vi i Homer —portaveu de la poètica de Vàrnalis— exposa la seva teoria sobre la veritat històrica, en un diàleg amb Penèlope fora dels esquemes. Amb l’auxili de l’ebrietat ja no cantarà les gestes dels déus i dels herois, sinó la seva quotidianitat i les seves febleses, desvelarà les interioritats mai no dites de la guerra de Troia, la vera història. Les llegendes i els mites són difosos pels reis perquè s’els cregui la gent, són creacions instrumentalitzades pels poderosos per legitimar el propi poder, com la religió.

«Qui diu la veritat – diu Homer – no pot fer de cantor als palaus, de la mateixa manera que no pot fer de rei. Si per un moment despullés la guerra i els reis-heroi de llur bellesa i de l’Ideal, no quedaria res ». I encara: «Per trobar la Veritat has de capgirar el Poema, com els tripaires giren els budells dels corders per netejar-los. Així, la ferum de les tripes és la veritat».

Hi ha, doncs, en el Diari de Penèlope una ressemantització del Mite i dels personatges homèrics que prenen una forma dessacralitzada, deixant de banda les funcions clàssiques, per a ésser recontextualitzats en el present. Instrument d’aquest capgirament és l’anacronisme: les al·lusions a la religió ortodoxa amb la presència d’una Església Mare, l’aigua beneita, un formulari litúrgic modern, imatges neotestamentàries, com Circe que eixuga els peus del Pseudo-Ulisses, en una blasfema revisitació de la Magdalena (personatge estimat per Vàrnalis), el despertador sobre la tauleta de nit de Penèlope, la presència del popa, els noms geogràfics com Prússia, Albània i Rumèlia. El passat i el present són relligats amb l’insòlit, el forçament, per crear un pendant entre antic i modern, funcional per al nou rol semàntic del Mite. Palamàs, el 1932, havia acollit així la publicació d’una altra obra cardinal de la producció varnaliana, La veritable apologia de Sócrates «Ah, la burla… I la teva Musa. L’al·lusió i l’anacronisme. Resulten contemporanis. Dos serfs sotmesos a l’artista creen un dimoni revolucionari ».

Malgrat que, amb el Diari de Penèlope, ha desenvolupat en sentit contrari un mite consagrat per la tradició, Vàrnalis no oblida que la vida espiritual, la llengua, els mites, els usos i costums, la història —tots ells elements sobre els quals es fonamenta la cultura de l’home— són decisius per a la definició de la identitat nacional d’un poble respecte a un altre. Al costat de la internacionalitat de la lluita de classes representada pel personatge de Tersites, hi ha la vida espiritual del poble grec, les seves lluites per la llibertat i la conquesta d’una nació que parli una sola llengua, la del poble. La saviesa que traspua de les paraules del Diari és el resultat de l’acreditada formació històrica, filosòfica i sociopolítica de Vàrnalis, i és significatiu que parlin en la més pura dimotikí, en un argot ric d’expressions i dites populars. El recurs a aquesta peculiar síntesi lingüística contribueix a la ressemantització del Mite, és a dir, a la necessitat de fer parlar personatges viscuts en la civilització aquea amb un llenguatge que els desarreli de l’Ideal i els condueixi inexorablement a la realitat grega del nou-cents. Els diàlegs del Diari són rics en folklore i color, elements provinents del cant popular i de les tradicions familiars. En ells hi és present un constant acarament entre imatges extretes textualment dels poemes homèrics i els nous relats d’Ítaca narrats per Penèlote, reina antiga amb la consciència d’una dona d’avui.

.

(traducció del Postfaci de Daniela Cappadonia
a la seva traduccio italiana del Diari de Penèlope)

 

82 La descripció d’Homer en companyia dels homes del poble és fruit d’una experiència autobiogràfica de Vàrnalis, una estada a l’illa d’Egina, amb la freqüentació de les tavernes que li permeté distingir tres categories de bevedors. Una d’aquestes el colpí profundament: «els autèntics poetes del got». Diu a les Memòries: «No fan enrenou, no canten, no parlen, només somriuen. Seuen invencibles, com membres del senat, a l’angle més fosc de la taverna i mengen poc, perquè només així copsen el perfum del vi…».

.

.

.

Kostas Vàrnalis

Kostas Vàrnalis (Burgàs, Bulgària, 1884 – Atenes, Grècia, 1974)

.

.

.

.

Capitolo V

.

Divide et impera

.

Il freddo è diventato insopportabile. Pioggia per quaranta giorni e quaranta notti. E adesso soffia la tramontana. Le onde, come montagne, si infrangono sotto il molo e fanno schizzare la schiuma fino alle mie finestre, appiccicando le alghe ai vetri.

Terzo anno. Odisseo non è ritornato. Diceva che sarebbe sta­to qui all’inizio dell’autunno, con il vino novello. Sono inquieta.

Nel palazzo sono entrati ordine e razionalità. Ma fuori? Mi dicono che il popolo ha fame. È popolo, ha sempre fame… ma ora c’è anche la guerra e i principi del sangue e del denaro han­no trovato l’occasione per sollevare la testa, cercando di addos­sarmi ogni colpa.

“Alla sua partenza Odisseo ha preso – dicono – la maggior parte degli uomini e del bestiame, e poi tutte le navi, così non possiamo importare nulla da fuori. Il libeccio ha bruciato il rac­colto di quest’anno, Penelope pensa soltanto al suo tornaconto. Non è forse straniera? Quella risparmia per tagliare la corda. I nostri secolari nemici — Corfioti, Rumelioti, Moratti29 — un bel giorno metteranno piede sulle nostre isole per distruggere tut­to e ridurci in schiavitù”. So cosa vogliono, ma riuscirò a preve­nire il male, sebbene non possieda l’esperienza e l’astuzia mal­vagia di Odisseo.

Ho chiamato in consiglio il parroco, l’indovino Aliterse30, il mio segretario Itifrone (che è pure un prete), Dolio e Mirtò. Anche il vecchio Laerte, pro forma: gli chiedi una cosa e te ne risponde un’altra, ha un piede nella fossa. Che può consigliar­mi dall’altro mondo? Ma va bene lo stesso.

Giornata piena di sole, quasi estiva. Da ieri ho iniziato ad in­viare per tutta l’isola gli araldi, con le loro gole vigorose e i lun­ghi bastoni culminanti in due serpenti intagliati. E convocata per stamattina un’assemblea nel cortile del palazzo: gli Achei dai lunghi capelli31, popolo e principi. Non appena la figlia del­la Notte, l’alba dorata, ebbe scostato con le sue dita di rosa le tende di raso dei cieli, una gran folla cominciò a raccogliersi lungo le strade principali e secondarie. Molti stavano in piedi, alcuni sedevano su appoggi di pietra o sassi qualunque.

Avevo fatto circondare i quattro lati della piazza dai soldati e tra la folla avevo disseminato diverse spie. La gente si chiedeva perché e come, dopo tanti anni di oblio da parte di Odisseo, proprio sua moglie si fosse ricordata di loro, da renderli addi­rittura partecipi di un’assemblea. Un evento straordinario. (Il popolo in questa occasione aveva preso coscienza di avere il di­ritto di esprimere il proprio parere sulle questioni importanti ma Odisseo, prima di partire per la guerra, se n’era infischiato).

Alcuni discutevano delle loro faccende, altri degli acciacchi, altri ancora della miseria. Molti non nascondevano di essere ve­nuti per divertirsi, per vedere come se la sarebbe cavata una donnetta così piccola di fronte alla folla e come avrebbe inter­pretato la parte del grande uomo! Soltanto i principi non par­lavano, perché erano convinti di dover regolare, una volta per tutte, i conti in sospeso con la regina. I miei galoppini andava­no in giro raccogliendo con le loro orecchie questi umori e me li riferivano, sebbene avessi già consapevolezza della situazione.

Il mio piano era uno solo: dividere i principi dal popolo, metterli l’uno contro l’altro. In seguito il piano si sarebbe evo­luto da sé: i principi di fronte ad una sommossa popolare si sa­rebbero alleati con me.

Quando le bùccine e le trombe diedero il segnale, si apriro­no le porte di bronzo, cigolando sui cardini massicci: io mi pre­sentai con i littori, i soldati e i miei consiglieri, e quel mare rumoreggiante tacque di colpo. Quanti erano seduti balzarono in piedi, quelli ritti si misero sulle punte per vedermi meglio. Sa­pete chi mi aveva vestito e truccato per l’occasione? Le tre sa­cerdotesse che hanno il compito di adornare la statua lignea di Afrodite.

Certo io ero più bella e soprattutto non di legno! Un chito­ne corto, color del mare; corazza, lancia, spada ed elmo, tutto d’oro e d’argento. Sotto l’elmo indossavo il velo di Leucotea32. Risplendevo come il mare di notte sopra il quale scorre — fiume di fuoco— la luna piena. Tutti mi guardavano a bocca aperta e con gli occhi sgomenti, pietrificati. Sembrava che avessi appesa al petto la Gorgone di Atena, la testa di Medusa con i serpenti. Quando sollevai il piede destro per varcare la soglia, battendo a terra la lancia, il popolo si tirò indietro e mi fece spazio, come ipnotizzato.

Arrivai al mio trono eburneo e mi fermai. Avanzarono due ancelle, tenendo Telemaco per mano e Argo con una catena. Misi a sedere Laerte alla mia destra, su un seggio più basso, e Telemaco alla mia sinistra, sopra uno scudo d’oro, Argo steso davanti a me. Mi guardavo le unghie dei piedi smaltate con la china perché le notassero anche gli altri.

Quando fui seduta, gli uomini addetti alle acclamazioni gri­darono con tutto il fiato che avevano in gola: — Lunga vita alla nostra regina!

Il popolo ripetè la frase e la fece girare tre volte, come un temporale che batte su tre montagne.

I principi tacevano e sgomitavano. Avevano perso la testa. Non si aspettavano tanta magnificenza e audacia da una don­nicciola così.

Spalancai le braccia affusolate, nude fino alle ascelle, e feci loro segno di calmarsi. Anche senza questo gesto si sarebbero  ricomposti, per l’ansia di ascoltare la mia voce e il mio pensie­ro per la prima volta.

— Nobili signori dal sangue blu e di antenati divini, fuori ve­stiti d’oro e dentro pieni di cuore: colonne purpuree che sor­reggete il trono e da questo siete sorretti! E tu, Popolo scuro, bruciato dal sole e dalla neve, con le mani callose e l’ampio pet­to: contadini e giardinieri, muratori e falegnami, marinai e pa­stori, calzolai e fabbri. Tu, Popolo della fatica e dell’obbedien­za: senza re e principi non esisteresti. Eppure senza di Te, re e principi non potrebbero rendere gradevole la loro vita con pa­lazzi, amori, carri, lusso; non potrebbero creare leggi che man­tengano l’ordine e l’intera umanità, fare guerre che portino glo­ria alla patria e servire lo spirito: Filosofia e Poesia!

Signori e Popolo! Vi ho chiamato per conoscervi e perché voi mi conosciate. Da vicino. Io sono il vostro Pastore, voi, il mio Gregge! Sì, perché Odisseo, prima di partire, ha consegna­to a me (e mi battei la mano sul petto aureo) lo scettro del po­tere. Qui sono le sacre personalità dei preti, degli indovini, dei miei segretari che ve lo testimoniano. Io governo, i nobili mi aiutano e il Popolo obbedisce.

Lo scettro del Potere è anche lo scettro della Giustizia. E il giudizio del re è giudizio di Zeus. Non tollera replica. Difende­rò l’onesto con tutta la mia bontà e punirò il cattivo con tutta la mia malvagità. So che il raccolto è andato perso e la povera gen­te è afflitta. Si sono verificati anche incidenti sgradevoli. Han­no distrutto alcune botteghe e depredato gli orti. Ciò non acca­drà più!

Il Popolo se la prende con i nobili che hanno i magazzini pie­ni, i nobili se la prendono col regno: con la guerra di Odisseo e col debole governo di una donna. Basta con questi discorsi! Ci preoccuperemo insieme — regina, nobili e popolo — di salvare la patria. Dono al popolo i campi reali a nord dell’isola. E già in­verno e si possono coltivare, arare e seminare. A giugno si mie­terà e si spulerà il grano. E voi, principi, dovrete dare metà del vostro grano al popolo. Non in dono. Glielo presterete e vi ri­pagherà l’anno prossimo, o con denaro o con lavoro o con giornate retribuite. Chi non potrà o non vorrà farlo diventerà vostro schiavo, concordemente con le leggi degli dei e degli uomini.

Però tutti potranno e vorranno, perché il prossimo anno tor­nerà Odisseo e porterà un bottino così grande che vivranno fe­lici, non una o due generazioni, ma dodici. E renderà la picco­la Itaca… una grande Itaca!

Ditelo al mio popolo, voi principi, che i Moraiti e i Corfioti hanno intenzione di attaccare le nostre isole… I giovani valoro­si non aspettano che arrivi il male: lo prevengono. Anche se Odisseo ritornerà in autunno, non dobbiamo rimanere con le mani legate. Ci sono tre potenti navi a Itaca: quella di Eurìmaco33, quella di Antìnoo (che è assente) e quella di Leòcrito. I si­gnori, dunque, le armino e i capitani si imbarchino e piombino all’improvviso nell’Elide per saccheggiare raccolti, bestiame e uomini: così impone la Natura, che il più forte e il più intelli­gente viva a carico dei deboli e dei dormienti. Poi, quando sa­ranno tornati indietro, forti ed onorati, con la benedizione de­gli dei (noi qui invece pregheremo!), terranno per se stessi la parte migliore e venderanno al popolo, a buon mercato, quella in esubero.

Ed ora do la parola al saggio e venerabile anziano Aliterse, l’eroe indovino che parla con gli dei e interpreta il canto degli uccelli, il fruscio delle foglie, il gorgoglio delle acque e il rim­bombare dei tuoni.

Allora avanzò davanti a me, con la barba e i capelli argentei, il lungo chitone bianco e il bastone d’ulivo nelle mani ossute, Aliterse. Ad occhi chiusi, guardando solamente dentro di sé, cominciò a parlare con voce sommessa, una parola dietro l’al­tra, come se leggesse frasi scritte su una tavoletta dietro la sua fronte (come se gliele avessi scritte io).

– Uomini di Itaca, di Cefalonia, di Leucade, di Rumelia e Zacinto, popolo eletto, tre volte amato dalla Sorte e dalla Fama; dalla Fama perché avete come re Odisseo, dalla Sorte perché avete come regina Penelope! Ascoltatemi bene e prestate atten­zione. L’altro ieri, mentre facevo un sacrificio sull’altare di Apollo, al Filiatro34, nell’attimo in cui stavo per affondare il col­tello nella gola della vittima, è avvenuto il prodigio: un’aquila d’oro si è avventata sopra di me e ha cominciato a disegnare in­torno alla mia testa dei cerchi, via via più bassi e più stretti, in­vitandomi a seguirla con i suoi acuti.

Lasciai la vittima agonizzante e corsi dietro l’aquila, lei da­vanti ed io dietro. Scendemmo fino alla spiaggia e lì la persi di vista. Abbagliato dal sole, guardavo in alto nel cielo per tentare di scorgerla, quando una voce soave venne fuori dal mare: «Qui!». Mi voltai e la vidi: una sirena, proprio davanti a me. I suoi seni, fuori dall’acqua, brillavano come due mele cotogne di bronzo. La sua bellezza mi stordì.

— Saggio Aliterse, indovino degli indovini, ti parla la ninfa Leucotea, figlia di Cadmo, la Salvatrice e la Biscia d’acqua35! Sappi che Odisseo e le sue navi, e gli altri condottieri di Grecia, sono giunti a Troia da valorosi e hanno preso la roccaforte can­tando. L’hanno conquistata con il valore e la saggezza di Odis­seo. La città è stata saccheggiata in lungo e in largo, a ferro e fuoco. I bottini sono come montagne, e mandrie, invece, gli schiavi, i popolani e i figli del re. I primi degli Achei e i coman­danti in seconda non sanno più dove mettere e come trasporta­re fin qui queste montagne e queste mandrie. Le navi sono sta­te riempite fino all’orlo, coperte e stive. In questo momento stanno progettando nuove imbarcazioni, tipo chiatte. Per que­sto tardano a ritornare. Odisseo ha ora quaranta navi delle ven­tiquattro che possedeva, e ancora non gli bastano. I mesi passa­no presto: in estate, quando il mare sarà liscio, tutti saranno già ritornati in patria. E il grande capo, Odisseo, ricompenserà lau­tamente i sudditi fedeli – principi e popolo – e punirà duramen­te gli infedeli – popolo e principi. Ecco, riferisci queste notizie alla regina, sua degna consorte e sorella mia, figlia delle Nereidi. Prendi questo velo e dallo a Penelope: quando lo indosserà, penserà come un dio!

Allora mi tolsi l’elmo e mostrai il velo di Leucotea. I soldati e la maggior parte del popolo, con voci allegre, cominciarono a fare il finimondo. Solo quando ritornò il silenzio, l’indovino proseguì.

— Poi terra e mare affondarono in una quiete musicale e la Ninfa dall’aspetto divino si dileguò. Al suo posto non rimase nulla, tranne un alone luminoso, simile ad olio versato. Quan­do ritornai all’altare, pensieroso, trovai la vittima viva che bela­va e saltellava.

Così disse e si ritirò alle mie spalle. Per parecchio tempo nes­suno parlò. Il popolo, ingenuo, credette al miracolo, ma ai prin­cipi non riuscì gradito, anzi il più sfrontato e mascalzone di tut­ti, Eurìmaco, il figlio di Pòlibo, prese la parola.

— Indovino malvagio e imbroglione, faresti meglio a ritorna­re a casa tua e chiuderti; anzi, conta i tuoi figli, se ne manca qualcuno, invece di venire qui a cianciare parole che altri ti han­no suggerito. Noi non siamo venuti qui per apprendere qualco­sa di nuovo, né dalla regina né da te, perché conosciamo l’uni­ca e sola verità, cioè che Odisseo non ritornerà, così come non è ritornato nessun altro: questo è il terzo anno! Sono andati ad inseguire l’onore di una svergognata! Il Nulla! Noi invece, as­sennati, non abbiamo lasciato la terra che ci ha generato, pur di salvare quel poco che ci è rimasto, mentre gli altri stanno per­dendo ogni cosa. E ora tocca a noi il grande onere di preoccu­parci per la patria. Non può comandarci una donna, “capelli lunghi e cervello piccolo”36, soprattutto così giovane. Ah, come ci siamo ridotti: all’anarchia. Guardatela la nostra graziosa si­gnora! Come si è agghindata e truccata: una teatrante! Per le donne è più importante esser considerate belle piuttosto che giudiziose. Dal momento che Odisseo è morto non bisogna che vada in rovina anche il regno. Senza dubbio è molto bella, però i regni non si governano con il rossetto ma con la frusta. Sei generosa con le proprietà degli altri. Anziché regalare terreni incolti, pieni di sassi e lecci, faresti meglio ad aprire i tuoi ma­gazzini e le tue stalle, a dividere agli affamati tutte le provviste che ci ha rubato ogni anno il tuo diletto sposo e che tu hai mes­so da parte: ed ora ci stai seduta sopra a covarle. Hai dodici ma­gazzini pieni di grano e altrettante celle piene d’olio. Possiedi dodici mandrie di vacche, ognuna di cinquanta capi, dodici greggi di capre e pecore, ciascuno di duecento capi, lo stesso numero di maiali (solo le madri, a parte i maschi), ed ogni bran­co contiene cinquanta femmine con dieci piccoli a testa37. Cosa ne farai? Dalli ai poveri, dal momento che affermi che Odisseo te ne porterà mille volte tanto! Anzi ti avvertiamo: chiunque si arrischi a mettere le mani sui possedimenti dei nostri antenati, lo sistemeremo per bene. Sì, figlia di Icaro e della Nereide Peribea38, nipote del re di Sparta, Tìndaro, e cugina dell’infedele Ele­na… Non dimenticare che sei straniera in terra straniera. E se ti trovi ancora ad Itaca, lo devi a noi, ai principi, e non al popolo!

Me le aspettavo queste parole, per questo non mi stupii. Sor­ridendo, molto tranquillamente, gli risposi: — Maleducato figlio di Pòlibo! Davvero un peccato che da piccolo il grande Odis­seo ti facesse saltellare sulle sue ginocchia. Dovresti avere più amor proprio e lingua più corta. L’amor proprio non posso dar­telo (quello avresti dovuto possederlo da te!), ma la lingua pos­so fartela tagliare. Il popolo è con me!

In quel momento, mentre la folla si accalcava, venne fuori, davanti a noi, un poveraccio da far pena, Melanzio39, il figlio di Dolio, un galoppino.

– Sono pescatore, con rispetto parlando, e figlio di pescato­re, contadino e bracciante, di padre in figlio… Lettere non ne conosco, neppure l’alfabeto… Quasi quasi ho dimenticato come si parla. Da anni vivo solo sugli scogli, senza vedere uomini. Non parlo con nessuno, tranne che con la mia barca, la scure, le reti, i polpi e con me stesso. Quello che so non me lo ha in­segnato nessuno! Dio e la Natura. Quindi non sono bugie ed errori. Leggi secolari e secolari verità… So che Itaca l’hanno creata gli dei e poi l’hanno affidata ai nostri re. Sono questioni che non riguardano noi… Io posso indossare degli stracci, ecco, sono anch’io uno straccione, ma so che, fin quando esisteranno i nostri re voluti dagli dei, esisterà Itaca e ci sarò anch’io. Io, il popolo! Per questo motivo (e vi parlano gli Dei e la Natura), non lasceremo che alcuno sfiori la sacra persona della nostra re­gina. Ricordatevi ciò che vi dico…

I signori si mossero per bastonarlo. Ma già lo avevano cir­condato i soldati che si erano messi a urlare e facevano un gran chiasso.

— Dice bene!

E con loro il popolo urlava: — Anche noi la pensiamo allo stesso modo!

Può darsi che il loro alito puzzi, che coli pus dalle loro pia­ghe, che i pidocchi se ne vadano a spasso per i loro colletti. Ma dentro sono puliti, casti e onesti!…

— Lunga vita a te, nostra Signora e Madre! Se hai bisogno di noi, siamo qui. Mettici il piede sul collo e tagliaci la gola per farci diven­tare santi. Così ci piace. Lo senti bellimbusto di un Eurìmaco?

La faccenda andava per il meglio. Ma qualcun altro, non in­vitato, ci guastò la “festa”. Un uomo basso, calvo, scuro. E stor­pio40. Pensavo che avrebbe preso le mie parti, mentre i nobili avrebbero difeso il loro tornaconto. Ma ecco che cosa ci disse quel mostro: — Vi abbiamo ascoltato, regina e principi, e tutti avete parlato per il vostro interesse. Ma questo qui (e indicò Melanzio), come mai ha parlato per conto del popolo, dal mo­mento che ha venduto cara la sua pellaccia? Lo conosco, non è un pescatore. E una spia. Di recente mi ha bastonato e torturato nelle prigioni della Regina! Proprio lui mi ha rotto una spal­la e da allora zoppico. Si chiama Melanzio ed è figlio di Dolio, il consigliere della regina. Dunque è un galoppino. Uomini co­sì oggi lavorano per chi è forte e domani per quello ancora più forte, per chi li paga di più.

Tradirà anche te, Signora del Popolo, allo stesso modo in cui oggi tradisce il popolo. Ed anche nel caso in cui ritorni Odis­seo, questo qui gli pianterà il coltello dietro le spalle, perché per quel tempo lo avranno comprato i nobili “Eurìmachi”.

I principi risero rumorosamente.

— Piantatela anche voi! — gridò lo zoppo, rosso in viso.

— Cane bianco, cane nero, tutti cani siete. A causa vostra e del re, ci ammazziamo di lavoro e non mangiamo; ci ammalia­mo per farvi ingrassare; andiamo a morire nelle guerre: i botti­ni a voi, la tomba del milite ignoto a noi! Non ci date il dovu­to, non ci pagate: se siamo noi in debito con voi ci prendete co­me schiavi. Ci succhiate il sangue dalle vene per riempirci di dei e idee! Buio nell’anima, nello spirito… e nell’azione. Tutti i ca­richi ce li prendiamo noi sulle spalle, mentre voi alzate soltanto il bicchiere, distesi sui cuscini. Ve la spassate con le vostre don­ne noiose, con le nostre ignoranti e con altre che i sacerdoti di Afrodite vi portano da terre straniere.

Tutto quello che lo sguardo e il pensiero abbracciano è no­stro: campi, giardini, navi, palazzi e templi. Noi li abbiamo fatti e noi dobbiamo prenderli: noi derubati da chi ce li ha sottratti!

I primi signori delle nostre isole, i Teleboi41, erano dei ladri. Essi furono cacciati da un ladro ben peggiore, il figlio di Cefalo e dell’Orsa, Archesio, padre di Laerte, che fondò la dinastia dei Laerziadi. Il nonno materno di Odisseo, Autòlico42, aveva appre­so l’arte della ruberia da suo padre Ermes, il capostipite dei ladri. E superò sia il suo divino maestro sia Sisifo, re di Corinto, che oc­cupava la strettoia derubando e uccidendo i passanti. Tutto quello che Autòlico toccava con le mani scompariva (questo neanche Ermes riusciva a farlo!). Il fatto che non vogliamo signori ladri, è un discorso. Che invece vi scuoieremo con le nostre mani, ecco, questo dovete temerlo. La patria l’abbiamo fatta noi e noi diven­teremo anche i suoi padroni. Cerchiamo di prendere da soli i no­stri diritti e la nostra libertà: questo è il vero potere.

Non accettiamo che ci diate in elemosina un po’ di terreno incolto e di grano. Ci prenderemo tutta la terra e tutto il grano. Allora vi daremo la vostra parte, uguale alla nostra, basta che anche voi lavoriate come noi. Per quel tempo la nostra terra si riempirà di tante meraviglie che non ci serviranno più né l’Olimpo né la vita futura né Femio…

Scoppiò un gran tumulto. Le guardie e i signori si precipita­rono a bastonare l’ateo. Anche il popolo! Il popolo ingenuo.

Ordinai che le trombe intimassero il silenzio.

— Chi è questo pazzo?

— Si chiama Tersite – mi sibilò all’orecchio Dolio – non è di Chissà da dove discende. Lo sbattono sempre in prigione ma non mette la testa a posto.

— Rimettetecelo e dategli duecento frustate per me e altret­tante per il popolo.

Le guardie che lo avevano preso cominciarono a bastonarlo sul posto. Non lo impedii. Non bisogna tarpare le ali al buon pastorello che taglieggia il viandante insospettabile né alla guar­dia fedele che bastona il cittadino malvagio. Escono fuori raz­za! E perdono la voglia di scannare e di picchiare.

Ma Tersite più ne prendeva e più urlava.

— Fategli una denuncia per turbamento dell’ordine. Un’altra per oltraggio alla mia sacra persona, un’altra ancora per sobil­lazione alla rivolta e per resistenza all’autorità. Un’altra per col­laborazione col nemico, un’altra per offesa alla religione. Un’al­tra… chiedete ai cadì43, ve ne troveranno mille. Così rimarrà dentro per tutta la vita. E se ancora sopravvive, allora gettatelo su un’isola deserta, perché diventi re tra le pietre e le lucertole, dal momento che chiede proprio questo. Che non gli venga in mente di evadere. In tal caso prenderete sua madre, suo padre, suo figlio e tutto ciò che possiede. E se non ha nulla, afferrere­te il primo vicino a caso. La dea Giustizia vuole la sua vittima non chiede una persona specifica!

La campana della Chiesa Madre batté mezzogiorno. Il tem­po passò e lo “spettacolo” non era ancora finito. Voltandomi verso Eurìmaco, continuai il mio discorso.

— Figlio di Pòlibo, se tu avessi avuto amor proprio, saresti an­dato a combattere con il tuo re e con gli altri giovani valorosi per l’onore della Grecia. Tutti gli uomini validi, che potevano tirar di spada e di lancia, sono partiti. Soltanto vecchi, donne, bambini e infermi sono rimasti e i popolani, che servivano per lavorare i nostri campi e gli orti, aver cura delle greggi, spacca­re la legna e cuocere mattoni d’argilla. Anche tu sei forte, bello e giovane. Eppure al sangue hai preferito cuscini pieni di piu­me. Il grano lo darai. Io lo ordino. Sai bene che tutta la terra, tutto quello che sta sopra e sotto di essa, cose e uomini, appar­tengono al re. Per tutto ciò che tu darai, darai del mio. Avrei po­tuto prenderti ogni bene, per sempre, con la forza. Ma, al mat­tino, manderò il mio corpo di guardia a proteggerti, affinché i tuoi averi non li prendano i “Tersiti”.

E tu, popolo mio, non andar via. Avete fatto tanta strada per venire e ne dovrete fare ancora per ritornare. Devo trattarvi be­ne. Nel cortile del palazzo, garzoni e schiavi stanno arrostendo dieci vitelli e venti maiali allo spiedo. Entrate dentro. Le mie ancelle e le schiave vi verseranno da bere fin quando non dire­te «basta!». Anche quando ritornerà il vostro re, ogni tanto fa­remo festa…

Riguardo a te, invece, figlio di Pòlibo, e agli altri principi, che hanno trovato l’occasione per dividere il regno e diventare ciascuno padrone assoluto nella sua proprietà, dico chiaro e tondo: nel palazzo ho un esercito tre volte più numeroso di quello di Odisseo. Per questo motivo non distribuisco il mio grano: mi serve per sfamare i soldati. Per proteggere il popolo e voi. Avete visto cosa ha detto poco prima quel pazzo di Tersite? Se queste stesse cose ve le diranno in futuro mille “Tersiti” assennati, saremo rovinati, voi ed io.

E ciò che vi dico non esce dalla bocca di una donna — sia pu­re di stirpe divina e regina. Lo dice questo: il velo della sirena Leucotea!

Me lo strappai dal capo e lo lanciai in aria. Nello stesso istan­te si udirono delle voci e un correre qua e là per il cortile. Gar­zoni e schiavi uscirono fuori urlando.

— Arriva! Tiratevi indietro…

— Chi arriva? – chiesi.

—Odisseo!

Sembrava che nella piazza fosse scoppiato un incendio. Tut­ti correvano: il popolo per vedere e i principi per scappare.

Era Odisseo il cinghiale: aveva rotto la gabbia e si era messo a trottare infuriato. Ed eccolo, venne fuori dalla grande Porta, potente e immortale come un dio…

Ridemmo a lungo.

.

Κώστας Βάρναλης (Kostas Vàrnalis)
Το ημερολόγιο της Πηνελόπης (Il diario de Penelope)
Traducció a l’italià de Daniela Cappadonia

.

.
29 Sono gli abitanti di Corfù, della Rumelia (attuale Bulgaria) e della Morea, nome con cui i Veneziani indicavano il Peloponneso.
30 Indovino di Itaca (cfr. Odissea, II, 157-159)
31 Epiteto omerico: cfr. Iliade, II, 51, 65.
32 È il nuovo nome assunto da Ino, figlia di Cadmo, dopo essere stata trasforma­ta in dea marina. Nel Diario si fa riferimento all’episodio del velo, narrato in Odis­sea, V, 333-353.
33 Nomi di alcuni dei Proci.
34 Località marina di Itaca.
35 Epiteti di Leucotea.
36 È un detto popolare, riferito ad una società di tipo patriarcale che Penelope si prefigge di sovvertire.
37 Riprende quasi alla lettera Odissea, XIV, 5-20.
38 Nel testo in greco Peribea, la madre di Penelope, è definita una Nereide, ma in realtà era una Naiade, ossia una ninfa che abitava una fonte o un corso d’acqua.
39 Cfr. Odissea, XVII, 212.
40 Il personaggio di Tersite, voce simbolica del popolo, è ripreso alla lettera da Iliade, II, 212-277.
41 Antica popolazione dell’Acarnania.
42 Autòlico era padre di Anticlea e nonno di Odisseo, abile nella finzione e nel­
lo spergiuro, come in Odissea, XIX, 394-398.
43 Altro anacronismo: magistrato musulmano che amministrava in epoca classi­ca la giustizia. Anacronismo anche la “Chiesa Madre”.

.

.

.

.

Diario di Penelope - Kostas VàrnalisKostas Vàrnalis
Il diario di Penelope
Cronaca (1193 a.C – ?)
Traduzzione di Daniela Cappadonia

Collana Nostos, 3
Edizioni La Zisa. Palermo, 2014
ISBN: 9788899113049

.

.

.

 

 

Xavier Antich ens parla de Tersites

.

.

.

Xavier Antich - La voluntat de comprendre«NO ÉS BO QUE UNA MULTITUD GOVERNI»?

.

Hi ha coses per a les quals no passa el temps. Una de les més incomprensibles és la impugnació de la veu i les idees d’algú a causa del seu aspecte físic. Fins i tot analistes amb fama d’equànimes han llançat dards de verí contra samarretes, ser­rells o rastes, i també contra els que no porten corbata, decla­racions que haurien de fer avergonyir, en una democràcia madura, a qui les sosté. No tindria més valor que un exa­brupte impossible de considerar des d’una perspectiva racio­nal si no fos perquè, així, es pretén desautoritzar i privar de legitimitat les veus i idees que, amb aquest aspecte, s’expres­sen. Per això no és una qüestió d’estil o, com es diu avui, de tendències. És una qüestió política, com gairebé tot, encara que aquest recel, més propi de l’aversió de l’oligarquia que considera el poder com la seva finca, no és del tot nou.

En la cèlebre assemblea dels aqueus, en el llibre segon de la Ilíada, Ulisses intenta convèncer les tropes d’Agamèmnon de continuar l’assalt a la ciutat de Troia. Quan Ulisses parla amb prínceps i oficials, els adreça «amables paraules» per provar de convèncer-los, però quan s’enfronta als homes del poble «els colpeja amb el ceptre i els increpa de paraula». És en aquest context quan Ulisses pronuncia les conegudes pa­raules amb què la democràcia és atacada en la seva essència per primer cop en la literatura occidental: «No és bo que una multitud governi». Revoltat contra aquesta posició, Tersites, soldat sense distincions ni grau, pren la paraula. L’episodi és excepcional, perquè és el primer cop i l’últim, en Homer, que un soldat ras dóna la seva opinió i expressa els punts de vista dels soldats de la tropa. Com va assenyalar I. F. Stone en un llibre polèmic,21 «és el debut de l’home comú en la història escrita, el primer exercici de llibertat d’expressió d’un home comú enfront d’un rei».

I és Tersites, precisament, a qui Robert Graves, vint-i-cinc segles després, encara considera «el grec més lleig que hi havia a Troia». I és que Homer mostra, descrivint Tersites, un inclement prejudici de classe: no hi ha cap altre personatge a la Ilíada que hagi estat tan repulsivament descrit com Tersi­tes: és camacurt i coix, les seves espatlles es corben cap al pit, té el cap punxegut i poblat només per una pelussa. La des­cripció del físic prepara la desqualificació de les paraules, ja que, com suggereix el poema, Tersites és tan desagradable a la vista com a l’oïda: no parla amb gràcia ni ordre, és odiós i indigne, i les seves paraules són «insolents» i «indisciplinades». La resposta d’Ulisses a Tersites és brutal: davant de tota l’assemblea el colpeja fins a fer-li sang, humiliant-lo, i l’ame­naça de fer-lo despullar davant de tothom i d’expulsar-lo. La paraula de Tersites és eliminada per la força. I, com que Ter­sites és com és, l’antítesi de l’ideal canònic de bellesa grega, ningú gosa ni aixecar la veu en defensa seva.

Quan el filòsof Jacques Rancière, en El desacord, recorda els orígens de la democràcia a Grècia, assenyala que es funda­va en un repartiment desigual de la paraula: mentre que alguns (els ciutadans lliures) podien parlar i la seva veu era tin­guda en compte, altres (poble comú, esclaus o dones) eren condemnats al silenci i la seva veu, reduïda a simple soroll. Tanmateix, l’aprofundiment democràtic, en els sistemes par­lamentaris moderns, consisteix precisament a impugnar aquest repartiment desigual de la paraula, ja que ningú no pot ser privat de parlar, de dir el que pensa i que la seva paraula sigui tinguda en compte. [24/01/2016]

.

21. The Trial of Socrates. Nova York: Little Brown, 1988; El juicio de Sócrates. Madrid: Mondadori, 1988, trad. M. Teresa Fernàndez de Castro.

.

Xavier Antich (la Seu d’Urgell, 1962)

.

Xavier Antich
La voluntat de comprendre
Filosofia en minúscula

.

.

.

.

.

.

Xavier Antich - La voluntat de comprendreXavier Antich

La voluntat de comprendre
Filosofia en minúscula

Arcàdia. Barcelona, juny del 2016
ISBN: 9788494468056

.

.

.

 

L’Argos d’Ulisses, de Ritsos

.

.

un gos que jeia aixecà la testa i les dues orelles,
Argos, que Ulisses mateix, el de cor pacient, acabava
de criar, sense haver-se’n gaudit, quan partí cap a Troia
la sagrada. I abans els joves solien endur-se’l
a les cabres ferestes i a córrer la llebre o el cervo;
i ara jeia allí, negligit, en l’absència de l’amo,
sobre un gran munt de fems…

Odissea, XVII, 291-297
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

..

Com el gos, que ara lladra, queixós,
perquè la sabata immòbil damunt la qual
ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les
costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses
va dir a Polifem que s’anomenava Ningú,
i Argos era el nom del seu gos.

Agustí Bartra
Crist de 200.000 braços

.
.
.

.

ARGOS, EL GOS D’ULISSES

.

.
Mira’m, amo, durant tots aquests anys d’absència, llençat aquí,
damunt del femer que apilonen per als camps. Espines i renecs
se m’han clavat a la pell. Tants anys, amo, sense ningú a qui
remenar la cua. ¿On són les nostres matinades en la frescor dels boscos,
les fonts, les fulles, la cacera, el borrissol de mil colors a l’aire del capvespre?
De tant esperar, els meus ulls s’han endurit —ja no es clouen—
i les lleganyes se m’han convertit en pedra.
Posa’m la mà entre les orelles, per poder morir.
.
L’amo passà, li ventà una puntada de peu i entrà a les estances.
I al cap d’un moment se sentí el xiulet de les fletxes que es clavaven
als murs. I Argos, allí, amb la cua de pedra, amb els ulls de pedra
—ja no es cloïen—, mort damunt del femer, veient-hi encara,
veient-hi per primer cop.

.

Leros, 22.IX.68

.

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 - Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 – Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos
Repeticions
Traducció d’Eusebi Ayensa

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Ritsos RepeticionsIannis Ritsos
Repeticions
Traducció, introducció
i notes d’Eusebi Ayensa
Il·lustracions de Jofre Sebastian

Trivium, 9
edicions de la ela geminada. Girona, maig de 2016
ISBN: 9788494342486

.

.

.

 

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 322 other followers