Arxius

Archive for the ‘Ecos de l’Odissea’ Category

Navegar és necessari, viure no és necessari: L’Ulisses (suposadament) nietzscheà de D’Annunzio, amb un contrapunt de Gozzano (i una anotació de Pijoan sobre l’heroi en Maragall)

 

Estant per salpar, es desferma un gran vent i els pilots vacil·len;
però ell [Pompeu] s’embarca el primer i, donant ordre que llevin l’àncora,
exclama: «Navegar és necessari, viure no és necessari!»

Plutarc
Vides Paral·leles, III, V : Pompeu (51.2)
Traducció de Carles Riba

 

.

EXPLICIT LAUS VITÆ

Madre, Madre, fa che più forte
e lieto io sia, quando la voce
del dèspota ch’io ben conosco,
che udii tante volte, la maschia
voce nel mio cor solitario
griderà: “Su, svegliati! È l’ora.
Sorgi. Assai dormisti. L’amico
divenuto sei della terra?
Odi il vento. Su! Sciogli! Allarga!
Riprendi il timone e la scotta;
ché necessario è navigare,
vivere non è necessario.

Gabriele D’Annunzio
Laudi

.

.


.

Gabriele d’Annunzio (1863 – 1938)

Incontrammo colui
che i Latini chiamano Ulisse,
nelle acque di Leucade, sotto
le rogge e bianche rupi
che incombono al gorgo vorace,
presso l’isola macra
come corpo di rudi
ossa incrollabili estrutto
e sol d’argentea cintura
precinto. Lui vedemmo
su la nave incavata. E reggeva
ei nel pugno la scotta
spiando i volubili venti,silenzioso; e il pìleo
tèstile dei marinai
coprìvagli il capo canuto,
la tunica breve il ginocchio
ferreo, la palpebra alquanto
l’occhio aguzzo; e vigile in ogni
muscolo era l’infaticata
possa del magnanimo cuore.

E non i tripodi massicci,
non i lebeti rotondi
sotto i banchi del legno
luceano, i bei doni
d’Alcinoo re dei Feaci,
né la veste né il manto
distesi ove colcarsi
e dormir potesse l’Eroe;
ma solo ei tolto s’avea l’arco
dell’allegra vendetta, l’arco
di vaste corna e di nervo
duro che teso stridette
come la rondine nunzia
del dì, quando ei scelse il quadrello
a fieder la strozza del proco.
Sol con quell’arco e con la nera
sua nave, lungi dalla casa
d’alto colmigno sonora
d’industri telai, proseguiva
il suo necessario travaglio
contra l’implacabile Mare.

“O Laertiade gridammo,
e il cuor ci balzava nel petto
come ai Coribanti dell’Ida
per una virtù furibonda
e il fegato acerrimo ardeva
“o Re degli Uomini, eversore
di mura, piloto di tutte
le sirti, ove navighi? A quali
meravigliosi perigli
conduci il legno tuo nero?
Liberi uomini siamo
e come tu la tua scotta
noi la vita nostra nel pugno
tegnamo, pronti a lasciarla
in bando o a tenderla ancóra.
Ma, se un re volessimo avere,
te solo vorremmo
per re, te che sai mille vie.
Prendici nella tua nave
tuoi fedeli insino alla morte!„
Non pur degnò volgere il capo.

Come a schiamazzo di vani
fanciulli, non volse egli il capo
canuto; e l’aletta vermiglia
del pìleo gli palpitava
al vento su l’arida gota
che il tempo e il dolore
solcato aveano di solchi
venerandi. “Odimi„ io gridai
sul clamor dei cari compagni
“odimi, o Re di tempeste!
Tra costoro io sono il più forte.
Mettimi alla prova. E, se tendo
l’arco tuo grande,
qual tuo pari prendimi teco.
Ma, s’io nol tendo, ignudo
tu configgimi alla tua prua.„
Si volse egli men disdegnoso
a quel giovine orgoglio
chiarosonante nel vento;
e il fólgore degli occhi suoi
mi ferì per mezzo alla fronte.

Poi tese la scotta allo sforzo
del vento; e la vela regale
lontanar pel Ionio raggiante
guardammo in silenzio adunati.
Ma il cuor mio dai cari compagni
partito era per sempre;
ed eglino ergevano il capo
quasi dubitando che un giogo
fosse per scender su loro
intollerabile. E io tacqui
in disparte, e fui solo;
per sempre fui solo sul Mare.
E in me solo credetti.
Uomo, io non credetti ad altra
virtù se non a quella
inesorabile d’un cuore
possente. E a me solo fedele
io fui, al mio solo disegno.
O pensieri, scintille
dell’Atto, faville del ferro
percosso, beltà dell’incude!

G. D’Annunzio
Maia, canto IV

.

.
.

.

L’Iddio che a tutto provvede
poteva farmi poeta
di fede; l’anima queta
avrebbe cantata la fede.

Mi è strano l’odore d’incenso:
ma pur ti perdono l’aiuto
che non mi desti, se penso
che avresti anche potuto,

invece di farmi gozzano
un po’ scimunito, ma greggio,
farmi gabrieldannunziano:
sarebbe stato ben peggio!

Buon Dio, e puro conserva
questo mio stile che pare
lo stile d’uno scolare
corretto un po’ da una serva.

[…]

Guido Gozzano
L’altro

.

.

.

Guido Gozzano (1883 – 1916)

Ulisse naufraga…a bordo d’un yacht


Il Re di Tempeste era un tale

che diede col vivere scempio
un bel deplorevole esempio
d’infedeltà maritale,
che visse a bordo d’un yacht
toccando tra liete brigate
le spiagge più frequentate
dalle famose cocottes.
Già vecchio, rivolte le vele
al tetto un giorno lasciato,
fu accolto e fu perdonato
dalla consorte fedele…
Poteva trascorrere i suoi
ultimi giorni sereni,
contento degli ultimi beni
come si vive tra noi…
Ma né dolcezza di figlio,
né lagrime, né la pietà
del padre, né il debito amore
per la sua dolce metà
gli spensero dentro l’ardore
della speranza chimerica
e volse coi tardi compagni
cercando fortuna in America…
-Non si può vivere senza
danari, molti danari…
Considerate, miei cari
compagni, la vostra semenza!-
Vïaggia vïaggia vïaggia
vïaggia nel folle volo:
vedevano già scintillare
le stelle dell’altro polo…
Vïaggia vïaggia vïaggia
vïaggia per l’alto mare:
si videro innanzi levare
un’alta montagna selvaggia…
Non era quel porto illusorio
la California o il Perù,
ma il monte del Pirgatorio
che trasse la nave all’in giù.
E il mare sovra la prora
si fu richiuso in eterno.
E Ulisse piombò nell’Inferno
dove ci resta tuttora…

.

Guido Gozzano

.

.

.

Josep Pijoan (1879 – 1963)

He dit amb tota intenció que l’Oda a Barcelona i el Cant espiritual van ésser les últimes poesies verament maragallianes, perquè encara va publicar altres coses, però semblen més aviat una recaiguda que un progrés. Em refereixo especialment a la Nausica i els Himnes homèrics. En la Nausica la gran figura d’Ulisses queda disminuïda, sembla un bon burgès, que té ànsia de tornar a casa a envellir-se a la vora del foc amb la dona i les criatures. No hi ha tragèdia, doncs, en l’enamorament de la Nausica. I això és més lamentable perquè l’Ulisses modern ja no és el de l’Odissea, sinó que ha passat pel cant 26 de l’Infern de Dant; és l’heroi del Tennyson i del D’Annunzio, que no poden aturar ni la dolcesa dels fills ni la pietat del pare, ni el degut amor a la muller. Vol tornar-se expert del món, mai no en té prou:

e degli vizi umani e del valore

I li diria a l’Ulisses d’en Maragall:

Joan Maragall (1860 – 1911)

considerate la vostra semenza
fatti non foste a viver come brutti
ma per seguire virtude e conoscenza.

Aques Ulisses romàntic és l’únic que avui podia enamorar Nausica encara que fos vell i amb el cos cobert de nafres. Navigare è necessario — vivere non è necessario, diu D’Annunzio; l’Ulisses d’en Maragall està tip de córrer món. Sorprèn un tal error d’en Maragall… Herois, homes i déus segueixen la mateixa marxa ascendent, viuen en la consciència de la humanitat i canvien com ella; els poetes han de donar-los canviats segons corren les centúries. Tot l’antic era nou mentre vivia... tot el viu ha d’ésser nou dia per dia.

[…]

Josep Pijoan
El meu Joan Maragall

.

 

Umberto Saba, un Ulisses de Trieste

.
.


Trieste té una gràcia
esquerpa. Si voleu,
és com un xicotot aspre i voraç,
amb els ulls blaus i les mans massa grosses
per regalar una flor;

.
Umberto Saba
Trieste
trad.:  N. Comadira

.

.

ULISSE

.

Nella mia giovinezza ho navigato
lungo le coste dalmate. Isolotti
a fior d’onda emergevano, ove raro
un uccello sostava intento a prede,
coperti d’alghe, scivolosi, al sole
belli come smeraldi. Quando l’alta
marea e la notte li annullava, vele
sottovento sbandavano più al largo,
per fuggirne l’insidia. Oggi il mio regno
è quella terra di nessuno. Il porto
accende ad altri i suoi lumi; me al largo
sospinge ancora il non domato spirito,
e della vita il doloroso amore.

Umberto Saba
El Canzoniere (1900 – 1945)

.

.

.

 

.

ULISSES

De jove he navegat moltes vegades
seguint les costes dàlmates. Illots
a flor d’aigua emergien, on estrany
un ocell viatjava la presa
coberts d’algues, relliscosos, al sol
bells com maragdes. Quan la marea alta
i la nit els anul·lava, les veles
sotavent s’escampaven mar endins,
fugint dels seus paranys. Ara el meu regne
és allà, en terra de ningú. El port
encén pels altres els seus llums; a mi
m’empeny encara endins l’ànima esquerpa
i de la vida el dolorós amor.
.

Traducció de Narcís Comadira

.

.

Cap a Ítaca amb Sophia de Mello Breyner Andresen

.
.

Sophia de Mello Breyner Andresen (Porto, 6 de novembre de 1919 — Lisboa, 2 de juliol de 2004)

.

.

Penélope

Desfaço durante a noite o meu caminho.
Tudo quanto teci não é verdade,
Mas tempo, para ocupar o tempo morto,
E cada dia me afasto e cada noite me aproximo.

Sophia de Mello Breyner Andresen
Coral, 1950

.

O Rei da Ítaca

A civilização em que estamos é tão errada que
Nela o pensamento se desligou da mão

Ulisses rei da Ítaca carpinteirou seu barco
E gabava-se também de saber conduzir
Num campo a direito o sulco do arado

Sophia de Mello Breyner Andresen
O Nome das Coisas, 1977

.

Ítaca

Quan els llums de la nit es reflecteixen immòbils en les aigües verdes de Brindisi
Deixaràs el moll confús on s’agiten paraules passes rems i cabrestants
L’alegria estarà en tu encesa com un fruit
Aniràs a la proa entre els draps negres de la nit
Sense cap vent sense cap brisa només un murmurar de corn en el silenci
Però pel sobtat balanceig presentiràs els cables
Quan el vaixell rellisqui en la foscor tancada
Estaràs perduda en l’interior de la nit en la respiració del mar
Perquè aquesta és la vigília d’un segon naixement
.
El sol arran de mar et despertarà en l’intens blau
Pujaràs lentament com els ressuscitats
Hauràs recuperat el teu segell la teva saviesa inicial
Emergiràs confirmada i reunida
Espantada i jove com les estàtues arcaiques
Amb els gestos embolicats en els doblecs del teu mantell.

Sophia de Mello Breyner Andresen
(Trad. Ponç Pons)
Font: Mag Poesia

.

.

Vegeu: MERCÈ RODOREDA E SOPHIA DE MELLO BREYNER ANDRESEN: DUE ROTTE VERSO ITACA, Catarina Nunes de Almeida.  Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008 / a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti; presentazione Giuseppe Grilli ; (pàgines 113-117)

.

.

.

 

Les serventes penjades / The hanged maids. Mercè Rodoreda / Margaret Atwood

.

.

.

A l’Odissea, després de la matança dels pretendents a mans d’Ulisses…

.

… arribaren totes les dones en grup lamentant-se amargament i vessant llàgrimes abundoses. Primerament tragueren els cossos sense vida i els posaren sota el porxo del pati ben construït amuntegant-los els uns damunt dels altres. Odisseu donava ordres i les apressava ell mateix. Elles els anaven traient a la força. Tot seguit netejaren els bells setials i les taules amb aigua i esponges plenes de forats. Mentrestant Telèmac, el bover i el porquerol rascaven amb paletes el terra de la sala sòlidament construïda. Les serventes s’ho enduien tot i ho deixaven lluny de la porta. Així que hagueren endreçat tot el casal, feren sortir les serventes del palau ben construït i entre la rotonda i el mur ferm del pati, les acorralaren en un racó, del qual no era possible escapar-se. Aleshores l’assenyat Telèmac començà a parlar-los: «Certament jo no podria llevar la vida amb una mort ràpida a aquelles que han abocat tantes infàmies damunt el meu cap i el de la mare mentre passaven la nit amb els pretendents». 

Així parlà, i havent lligat a una gran columna una corda de nau de proa blavosa, la fixà a la rotonda tibant-la ben alta perquè cap d’elles arribés a terra amb els peus. Com quan el tords d’ales esteses o els coloms es precipiten a una xarxa que ha estat parada entre uns matolls quan tornen al niu i en realitat els acull un jaç lamentable, així elles en filera tenien els caps, cadascuna amb un nus al voltant del coll, perquè morissin de la manera més miserable. Agitaren els peus una mica, però no gaire estona.

.

L’Odissea, XXII
Versió de Joan Alberich

.

.

.

XXXI

.

Les serventes penjades

.

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d’octubre de 1908 – Girona, 13 d’abril de 1983)

Amb dits de mel la Benvolent amoixa

la corda rude que ens estreny el coll

i el vent ens va eixugant el ventre moll

de la suor que ens hi ha deixat l’angoixa.

.

Escombra vil, esponja assedegada,

espill rodó de l’aigua del gibrell!

Llana tot just mal abrigant l’anyell!

Marges nevats de l’última bugada!

.

Dretes ja som si torcejàvem vives

—quin plom sobtós en carns imperatives,

oh cos cedit en llits mal defensats!

.

Negres de sang en gleves adormida

de puntetes entrem a l’altra vida

amb els caps una mica decantats.

.

Mercè Rodoreda
Món d’Ulisses

.

.

.

Wailing bitterly, with the tears streaming down their cheeks, the women all came in together. First they removed the bodies of the dead, with they laid under the portico of the walled courtyard, propping them one against the other. Odysseus himself took charge and urged them on: unwillingly they carried the bodies aout.

Next they washed down the tables and the beautiful chairs with sponges and water, after with Telemachus and the two herdsmen scraped the floor of the great hall with spades, while the maids removed the scrapings and got rid of them outside. Finally, when the whole hall had been set in order, they took the women out of the building, and herded them between the round-house and the great courtyard wall in a narrow space from whitch there was no escape. Then the thoughtful Telemachus spoke.

“I swear I will not give a decent death to women who have heaped insults on my head and on my mother’s, and slept with the Suitors.”

With that he took a cable which had seen service on a blue-bowed ship, made one end fast to a high column in the portico, and threw the other over the round house, high up, so that their feet would not touch the ground. As when long-winged thrushes or doves get entangled in a snare, which has been set in a thicket —they are on their way to roost, but find a grim reception— so the women’s heads were held fast in a row, with nooses round their necks, to bring them to the most pitiable end. For a little while their feet twitched but not for very long.

.

Odyssey, XXII.
Translated by E. V. Rieu

.

.

.

xxvii

.

The Chorus Line: We’re Walking Behind You, A Love Song

.

Yoo hoo! Mr Nobody! Mr Nameless! Mr Master of Illusion! Mr Sleight of Hand, grandson of thieves and liars!

We’re here too, the ones without names. The other ones without names. The ones with the shame stuck onto us by others. The ones pointed at, the ones fingered.

Margaret Eleanor Atwood (Ottawa, 18 de novembre de 1939)

The chore girls, the bright-cheeked girls, the juicy gigglers, the cheeky young wigglers, the young bloodscrubbers.

Twelve of us. Twelve moon-shaped bums, twelve yummy mouths, twenty-four feather-pillow tits, and best of all, twenty-four twitching feet.

Remember us? Of course you do! We brought the water for you to wash your hands, we bathed your feet, we rinsed your laundry, we oiled your shoulders, we laughed at your jokes, we ground your corn, we turned down your cosy bed.

You roped us in, you strung us up, you left us dangling like clothes on a line. What hijinks! What kicks! How virtuous you felt, how righteous, how purified, now that you’d got rid of the plump young dirty dirt-girls inside your head!

You should have buried us properly. You should have poured wine over us. You should have prayed for our forgiveness.

Now you can’t get rid of us, wherever you go: in your life or your afterlife or any of your other lives.

We can see through all your disguises: the paths of day, the paths of darkness, whichever paths you take we’re right behind you, following you like a trail of smoke, like a long tail, a tail made of girls, heavy as memory, light as air: twelve accusations, toes skimming the ground, hands tied behind our backs, tongues sticking out, eyes bulging, songs choked in our throats.

Why did you murder us? What had we done to you that required our deaths? You never answered that.

It was an act of grudging, it was an act of spite, it was an honour killing.

Yoo hoo, Mr Thoughtfulness, Mr Goodness, Mr Godlike, Mr Judge! Look over your shoulder! Here we are, walking behind you, close, close by, close as a kiss, close as your own skin.

We’re the serving girls, we’re here to serve you.

We’re here to serve you right. We’ll never leave you, we’ll stick to you like your shadow, soft and relentless as glue. Pretty maids, all in a row.

.

Margaret Atwood
The Penelopiad

.

.

.

.

Homer

L’Odissea

Traducció de Joan Alberich i Mariné

L’Esparver Clàssic, 32
Edicions La Magrana. Barcelona, 1998
ISBN: 9788482641157

.

.

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002
ISBN: 9788488811936

.

.

Homer

The Odyssey

Translated by E.V. Rieu

Revised translation by D. C. H. Rieu

Penguin Books. London, 2003
ISBN: 9780140449112

.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

Canongate. Edinburgh, 2006
ISBN: 9781841957043

.

.

.

.

 

Resseguint el rastre blau de les formigues de Ponç Pons

.

.

 

Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer

.

*

.

Retingut a la paradisíaca illa d’Ogígia durant set anys per l’espectacular, sensual, encantadora nimfa Calipso que, enamoradíssima d’ell, li ofereix la immortalitat i la joventut eterna, Ulisses plora mirant el mar cada capvespre perquè vol regressar a Ítaca i estar amb Penèlope. Escrit fa segles, en aquest passatge de l’Odissea vaig descobrir de jove que existia un sentiment molt trist, desolador, anomenat enyorança i vaig intuir que la vida, mortal, humana, s’ha de viure sense por, amb sàvia alegria i cultural passió.

.

*

.

 

.

.

.

Ponç Pons

El rastre blau de les formigues

Poesia dels Quaderns Crema, 62
Quaderns Crema, Barcelona 2014
ISBN:8788477275572

.

.

.

 

 

 

Ulisses, sempre Ulisses, de Montserrat Carol

.

.

ULISSES, SEMPRE ULISSES

.

.

Més enllà del far de la fi del món,
on la mar es bat contra els esculls
de les illes màgiques
i les estrelles menen les naus dels herois
vers les platges d’Ítaca,
les ones perfilen el rostre turmentat d’Ulisses,
corferit pels clams encisadors de les sirenes.
Sirenes fetilleres d’ensagnades nines i cabells d’herba,
ornades de collars nuats
amb els ulls dels navegants que esfondraren
dins les gèlides aigües dels fossars marins,
enxarxant-los amb els seus cabells de posidònies,
amb els llargs enfilalls d’algues metzinoses,
que ara la mar escup vora la sorra
quan amaina la tempesta.

.

Montserrat Crusells (Esparreguera, 1929 – Barcelona, 2011) (Font: Biblioteca Josep Roca i Bros d’Abrera)

Montserrat Carol
(Montserrat Crusells)
En un indret del temps

.

.

.

.

.

.

.

Montserrat Carol

En un indret del temps

Viena-Poesia, 26
Edicions Viena. Barcelona, 2001
ISBN: 9788483301180

.

.

.

 

El pastitx del neo-homèric en «la Recerca» de Proust

.

.

.

 

Bloch fill havia malparlat de mi a Saint-Loup i de Saint-Loup a mi. Concretament havia dit a Robert que jo era (encara) terriblement esnob. «Sí, sí, està encantat de conèixer el senyor Legrandin», va dir. Aquesta manera de subratllar una paraula era en Bloch el senyal a la vegada d’ironia i de literatura. Saint-Loup, que no havia sentit mai el nom de Legrandin, es va sorprendre: «Qui és aquest?». «Oh!, és gent com cal», va respondre Bloch rient i posant fredolicament les mans a les butxaques de la seva jaqueta, convençut que en aquell moment estava contemplant el pintoresc aspecte d’un extraordinari noble provincial al costat del qual els de Barbey d’Aurevilly no hi tenien res a fer. Es consolava per no saber descriure el se­nyor Legrandin donant-li diverses eles i assaborint aquest nom com un vi de gran reserva. Però aquests plaers subjec­tius romanien desconeguts per als altres. Si va malparlar de mi a Saint-Loup, va fer tres quarts del mateix amb Saint-Loup malparlant-me d’ell. Vam conèixer els detalls l’aquestes maldiences a partir de l’endemà, i no perquè ens les repetíssim l’un a l’altre, cosa que ens hauria fet sen­tir molt culpables, sinó que semblava tan natural i inevita­ble que Bloch, inquiet, i donant per segur que no faria més que dir una cosa que tard o d’hora acabaríem sabent, va preferir prendre la iniciativa i, portant Saint-Loup de ban­da, li va confessar que havia malparlat d’ell, a propòsit, perquè l’hi expliquessin, li va jurar «pel crònida Zeus, guardià dels juraments», que l’estimava, que donaria la seva vida per ell, i s’eixugà una llàgrima. El mateix dia, s’ho va fer venir bé per veure’m sol, em va fer la seva confessió, va declarar que havia actuat en el meu interès perquè creia que un cert tipus de relacions mundanes em resultaven ne­fastes i que jo «valia molt més que això». Després, agafant-me la mà amb un entendriment de borratxo, per bé que la seva embriaguesa fos purament nerviosa: «Creu-me», va dir, «i que la negra Ker em fulmini a l’instant i em faci tras­passar les portes de l’Hades, odiós als homes, si ahir, pen­sant en tu, a Combray, en la meva tendresa infinita per tu, en algunes tardes a classe que tu ja ni recordes, no vaig plorar tota la nit. Sí, tota la nit, t’ho juro, i, ai!, ho sé, per­què conec les ànimes, no em creuràs». No me’l creia, efec­tivament, i davant d’aquelles paraules que s’acabava d’in­ventar —ho notava— i a mesura que parlava, el seu jurament «per Ker» no afegia cap gran pes, ja que el culte hel·lènic per Bloch era purament literari. Per altra banda, tan bon punt es començava a entendrir i volia que els altres també s’entendrissin per un fet fals, deia: «T’ho juro», més encara per la voluptat histèrica de mentir que en l’interès de creure que deia la veritat. […]

.

[…]

Totes aquestes diatribes confidencials de Bloch a Saint-Loup contra mi i a mi contra Saint-Loup van acabar amb una invitació a sopar. No estic del tot convençut que pri­mer no intentés convidar Saint-Loup tot sol. La versem­blança fa aquesta temptativa probable, però l’èxit no la va coronar, perquè va ser a mi i a Saint-Loup a qui Bloch va dir un dia: «Estimat mestre, i vostè, cavaller estimat d’Ares, de Saint-Loup-en-Bray, domador de cavalls, ja que us he trobat a la riba d’Amfitrita, ressonant d’escuma, prop de les tendes dels Menier, de naus veloces, volen tots dos ve­nir a sopar, un dia entre setmana, a casa del meu il·lustre pare de cor irreprotxable?». Ens va adreçar aquesta invita­ció perquè desitjava relacionar-se més estretament amb Saint-Loup que l’ajudaria —així ho esperava— a penetrar en els ambients aristocràtics. Formulat per mi i per a mi, aquest desig hauria semblat a Bloch el senyal del més obscè dels esnobismes, ben conforme amb l’opinió que tenia de tota una faceta del meu caràcter que no li semblava, si més no fins aleshores, la principal; però el mateix desig experi­mentat per ell li semblava la prova d’una bella curiositat de la seva intel·ligència desitjosa de certs exilis socials en els quals potser podria trobar alguna utilitat literària. […]

[…]

[…] El senyor Bloch no era l’únic que tenia èxit a casa seva. El meu company encara en tenia més entre les seves germanes que no deixava de burxar en un to ron­dinaire, ficant el cap al plat; les feia petar de riure. D’altra banda, elles havien adoptat la llengua del seu germà, que parlaven normalment, com si fos l’única obligatòria i l’única que poguessin utilitzar les persones intel·ligents. A la nostra arribada, la més gran va dir a una de les petites: «Vés a avisar el nostre prudent pare i la nostra venerable mare». «Gosses», els va dir Bloch, «us presento el cavaller Saint-Loup, de javelines lleugeres, que ha vingut a passar alguns dies a Doncières, la de cases de pedra polida, fecun­da en cavalls». Com que era tan vulgar com culte, sovint rematava el discurs amb alguna broma menys homèrica: «Vejam, tanqueu una mica més els vostres peples de bells fermalls, què són aquestes cursileries? Al cap i a la fi no és cap el meu pare!». I les senyoretes Bloch esclafien en una tempesta de riures. […]

[…]

[…] El senyor Bloch patia molt per les men­tides del seu oncle i per tots els disgustos que li ocasionaven. «No en faci cas, és extremament bromista», va dir a mitja veu a Saint-Loup, que així encara estava més encuriosit perquè s’interessava en la psicologia dels mentiders. «Més mentider encara que l’itaquès Odisseu, que Atenea anomenava tanmateix el més mentider dels homes», va reblar el nostre company Bloch. «Ai! qui m’hauria dit», va exclamar el senyor Nissim Bernard, «que un dia soparia amb el fill del meu amic! Però si a París, a casa meva, tinc una fotografia del seu pare i una pila de cartes seves. Sempre em deia “es­timat oncle”, no he sabut mai per què. Era un home encan­tador, enlluernador. Me’n recordo d’un sopar a casa meva a Niça, on hi havia Sardou, Labiche, Auger…». «Molière, Racine, Corneille», va continuar irònicament el senyor Bloch pare, del qual el fill va enllestir l’enumeració afegint «Plaute, Menandre, Kalidassa». El senyor Nissim Bernard, ofès, aturà bruscament el seu relat tot privant-se ascèticament d’un gran plaer i va quedar-se mut fins al final del sopar.

«Saint-Loup, el del casc de bronze», va dir Bloch, «pren­gui una mica més d’ànec de cuixes copioses de greix sobre les quals l’il·lustre sacrificador d’aus ha estès nombroses libacions de vi negre». […]

[…]

[…] «Agafaré un fulard», ens va dir Bloch, «perquè Zèfir i Bòreas es disputen qui s’endú el mar farcit de peixos, i per poc que ens allarguem després de l’especta­cle, no tornarem fins a les primeres lluïssors d’Eos, de dits daurats. […]

.

Marcel Proust
A la recerca del temps perdut 2
A l’ombra de les noies en flor
Noms de país: el país

Traducció de Valèria Gaillard Francesch

.

.

Bloch’s speech is a chance for Proust to pastiche Homer, or rather pastiche the pastiche of Homer; that is, pastiche those who, like Bloch, imitate Homer in their speech or writing, those such as the Leconte de Lisle of Poèmes antiques. The narrator himself, after all, calls Bloch’s speech not “Homeric” but “neo-Homeric” (“néo-homerique”). (RTP, II, 540) If this seems very “meta”, removed from the original by several degrees of imitation, it is. We are in the presence of a pastiche of a pastiche. (One could even imagine that rather than to Homer’s actual text, “Homeric” refers to certain early imitations of Homer’s style, and if “neo Homeric” refers to reimagining of those imitations, then Proust’s pastiche of those reimaginings of the earlier imitations of Homer would be a pastiche of a pastiche of a pastiche). […] now as one moves toward the imitation of imitations and to a rarefied level of literature where the original seems to recede, perhaps even disappear –is Homer the “original” or is it Leconte de Lisle? Or perhaps someone whom Proust heard speaking in this way while imitating Leconte de Lisle or Homer?—one also moves toward the postmodern, toward the notion of simulacrum as defined by Jean Baudrillard: the imitation of which there is no original. Indeed, with postmodernity, the original either no longer exists or is entirely drowned out by a deluge of copies: only the simulacrum remains, which, in this case, is the “neo-Homeric” that has relegated the original Homer to a far-off, even unreachable, land.

Bloch’s speech recalls another copy of a copy, though one not precisely in the realm of pastiche as it is not a style being imitated. Early on in the Recherche, the narrator recount’s Marcel’s grandmother’s penchant for giving gifts that are already artistic mediations several degrees removed from the original, such that instead of a photograph of the Chartres Cathedral or of Mount Vesuvius, she prefers giving a painting depicting that cathedral or volcano, or even better, giving an engraving of a painting of that object, especially if the original is no longer available (due to damage, for example). (RTP, I, 39-40) The result is that having only a reproduction of a drawing of Venice (by Titian), Marcel has difficulty in forming a clear idea of what the real Venice would look like. While Marcel’s grandmother is hardly an apostle of postmodernism –it is not so much a matter of copying the works as adding to them additional organic or geological “layers” of art—there’s in the text nonetheless a sensitivity to how increased aesthetizations and mediations lead to a dynamic of the receding original, whether that original is Venice, or Homer, which has been replaced by Bloch’s néo-Homérique.

James F. Austin
Proust, Pastiche, and the Postmodern or Why Style Matters

.

.

Marcel Proust
A la recerca del temps perdut 2
A l’ombra de les noies en flor
Traducció de Valèria Gaillard Francesch

Edicions 62 (labutxaca), Barcelona, 2013
ISBN: 9788499306810

.

.

.

James F. Austin

Proust, Pastiche, and the Postmodern, or Why Style Matters

University Press Copublishing Division / Bucknell University Press, 2013
ISBN: 9781611484106

.

.

.