La veu de les sirenes…, segons C. A. Jordana

.

.

.

.

La veu de les sirenes

.

Sento la veu de les sirenes…

Com que, de fet, no la sento -perquè, altrament, potser no estaria per parlar-ne-, no té res d’estrany que em tregui, de moment, de l’actualitat per a dur-me als temps d’Ulisses. I des d’allí em poso a constatar que en les sirenes i llur veu sempre hi ha hagut quelcom profundament antipàtic. I no em refereixo precisament al que tenen de més clarament enutjós: el perill que anuncien o representen.

A les sirenes que esperaven el pas d’Ulisses era atribuïda una veu tan atractiva que se suposava que els qui la sentien es tiraven de cap a l’aigua per tal d’acostar-s’hi. Ulisses, com ja sabeu, va ordenar als seus companys que es tapessin les ore­lles amb cera, i ell es va fer lligar al pal de la nau per escoltar sense perill. Tot això sembla exagerat si considerem que les sirenes d’Ulisses eren ocells -del coll en avall- de l’ordre de les gallinàcies. Llur aspecte havia d’ésser capaç de refredar tots els entusiasmes.

Una cosa semblant havia de passar amb les sirenes ma­rines que es presentaren més endavant. Algues per cabells i cua escatosa, tenen un prestigi innegable a distància i sota el clar de lluna. Però imagineu-vos, per exemple, de dormir sobre el pit d’una sirena d’aquestes, tot ensumant les algues i sempre a punt d’ésser raspat per l’escata. I si, després, encara resulta que és sirena del Cantàbric, què s’ha fet d’aquell gran prestigi?

(És clar que les consideracions anteriors es refereixen a temps normals. En temps d’esmolament de barres, com els d’ara, aquestes sirenes encara serien menys perilloses. Tin­drien un gran prestigi, és cert, però el perill canviaria de sentit. La sirena ocell aniria al brou, i la cua de la sirena marina portaria a la plaça una cua molt llarga.)

Però ara sí que sento la veu de les sirenes, i no cal pas imaginar-se-les per a saber que han d’ésser un aparell anti­pàtic. Amb la veu ja paguen, oh déus! Com s’enfilen, i com davallen, i com ronquen! I com insisteixen! El pitjor de tot és que ja sabem que ho fan pel nostre bé, de manera que és absurd de dir-ne cap mal.

No cal dir que una gran part de l’antipatia que hom sent per la gran veu d’alarma, es troba realment en el perill que anuncia, i encara, per a alguns, en les molèsties que suporten per protegir-se’n. Quant als estoics que van fent llur fet, passi el que passi, potser també troben antipàtica la veu de les sire­nes. Sempre cal encendre l’espelma, i la possibilitat d’una fi prematura té una certa finor per a burxar la subconsciència.

No vull pas dir que tots els camins oberts al pensament per la veu de les sirenes hagin d’ésser forçosament antipàtics. N’hi ha que tenen, per a segons qui, una seducció innegable dintre de llur gravetat: penseu, per exemple, en la proximitat de la mort. La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida. Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig -si no us toca cap xufla, és clar- que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la.

El mal és que, en aquesta guerra espanyola, fins les idees més majestuoses han d’ésser tarades de grotesc -cosa ben natural, si considerem que el feixisme n’és un protagonista. Heu sentit la veu de les sirenes. Heu sentit la proximitat de la mort. Veieu clarament dues línies de l’espai i del temps -la que us duu la mort i la que us duu a la mort- com s’acosten en un punt crític de Destí. Els moments són d’una gravetat innegable. Però seguiu enrere una de les línies, i us trobeu amb la imaginació al Valhalla de Salamanca, més ridícul que el bigotet de Hitler i més sinistre que la calba de Mussolini. És verament irritant que la línia dels vostre Destí mor­tal pugui passar pel punt intel·lectual on el decorat d’òpera wagneriana s’enllaça amb la ciència que encara no admet la rotunditat de la terra. (No hi ha com els savis de Salamanca per a planar el món.)

És clar que la mort és tan important que tot ho transfigu­ra. Del fet de veure-la enllaçada amb el grotesc poden sorgir-ne accents més patètics. I en tot cas, passant al terreny planer dels bons sentiments, l’espectacle de la mort -més ben dit, de les morts, i quines morts!- no deixa humor per a pensar en el grotesc que hi ha en l’estúpida crueltat que les ordena.

Però encara no ha cessat l’alarma, companys. Una mica més, i contemplàvem mentalment tants de paorosos estralls, que els nostres nervis se n’haurien ressentit. I això és un dels objectius de la facció. Potser us en distraurà un moment el cas del meu amic A.B.  —un de tants casos que demostren les curioses febleses dels homes. A.B. s’ha trobat al carrer en diverses alarmes i sempre ha anat fent com si res la seva via. Però cada vegada que enfila un carrer llarg, té l’amoïnosa impressió que al final del carrer una bomba li ha de caure al damunt. A.B. té una calba magnífica i va sempre sense res al cap. Confessa que el que l’esgarrifa especialment és la nua exposició de la seva clepsa. I cada vegada es promet: «Demà em compraré un capell!»

Sento la veu de les sirenes… Sembla que s’ha acabat l’alar­ma. Tanmateix, la veu no pot ésser més antipàtica. Som igual que els gossos de Pavlov—ja sabeu qui vull dir. Els tocaven una campaneta i els venia salivera. A nosaltres ens toquen les sirenes i ens enutgem automàticament. Esperarem que els llums s’encenguin per recobrar l’humor.

.

C.A. Jordana

Revista Meridià
Simples espais
25-11-1938

.

.

.

[…] cròniques de l’etapa més crítica de la rereguarda barcelonina […] «Simples esplais», combina observació i reflexió, no exemp­ta d’una certa moralitat (llegeixi’s valoració de la dignitat moral) ben amanida amb humor, sobre l’ambient i la psico­logia d’un cos social sotmès a les dificultats materials, les pri­vacions i els bombardeigs. La concreció temàtica en quatre punts clau de la vida urbana -el precari servei dels transports públics a causa dels talls elèctrics, la manca de queviures i d’altres articles de consum majoritari, com el tabac (que per a la major part del gènere masculí, inclòs l’autor, era article de primera necessitat) o la inquietud provocada per les alar­mes antiaèries- té alguna cosa de manual de comportament per a usuaris d’una ciutat que es troba en «temps especials» (i l’autor s’afanya, al primer article, a distingir aquests temps dels «temps normals»). És, com el registre humorístic, com els jocs de paraules, els dobles sentits o els contrastos irònics, una tàctica destinada a treure ferro a unes circumstàncies col·lectives que, palesament, són compartides per l’autor i els lectors.

Contribueix a crear aquest darrer efecte l’autoreferencialitat constant, que s’estén fins i tot a «el cas del meu amic A.B.» portador d’una «calba magnífica» que constitueix un excel·lent objectiu per a l’aviació («La veu de les sirenes»), i que no és altre que el mateix autor (Arnau Bellcaire). I, sobretot, hi contribueix la complicitat en detalls sobre els nous usos i costums, els modismes o el llenguatge propi del moment, que de segur eren captats pel lector de forma immediata. Com, per exemple, la substitució intenciona­da d’«home, dona o persones» per «ciutadà, ciutadana o ciutadans» o per «camarada» (usat, a més, en locucions del tipus «Camarada, aguanteu-me per l’orella», a «La platafor­ma atapeïda»); de «dependent» per «responsable» (o l’ús de «responsable de la neteja» per al personatge que passa la baieta a «Només fum»), O bé, l’al·lusió, en el moment de pujar al tramvia, a «l’empenta de la dona a la rereguarda» («La Dona a la Rereguarda» era una entitat d’ajut als combatents, objecte també d’acudits lingüístics al setmanari L’Esquella de la Torratxa).

Tot plegat no amaga la gravetat de determinades situa­cions, però evita l’ascens indecorós al regne de la transcen­dència o del sentimentalisme banal (que ja campaven prou per arengues i pamflets) i la davallada inoportuna al del der­rotisme. Però comunica, això sí, el que cal dir d’essencial. A «La veu de les sirenes», el joc entre la sirena d’alarma, la sirena d’Ulisses, la sirena-peix, la seva cua i la cua de la plaça —i la desmitificació que implica posar al brou la sirena d’Ulisses—, no amaga la qüestió fonamental: les alarmes pre­cedeixen els bombardeigs, i, doncs, susciten molta por. Ni la sentència de valor universal: «La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida»; ràpidament com­pensada per un canvi de to: «Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig —si no us toca cap xufla, és clar— que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la.».

.

Maria Campillo
Presentació de l’edició de “Barcelona 1938:
La veu de les sirenes
C.A. Jordana”

.

.

.

.

C.A. Jordana
Barcelona 1938:
La veu de les sirenes
Edició de Maria Campillo

Col. Temps Maleïts, 30
Edicions de 1984. Barcelona, 2008
ISBN 9788492440184

.

.

.

 

 

Una Ifigenia de Manuel Forcano

.

.

Ifigènia

.

Vas pel carrer, els peus
sense camí. Per quina Troia
t’has deixat degollar com Ifigènia a Àulida?
Se t’allunya al final de cada dia
l’olor dels pins, la llum, la veu del mar.
I sents obrir-se pas en tu,
talment passa una ambulància els semàfors en vermell,
la ràbia de saber tan ample el mar
i tan minsa la força dels braços i els genolls
dels antics guerrers
als rems.
.

Manuel Forcano
Corint

.

.

.

Manuel Forcano
Corint

Óssa Menor, 210
Edicions Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484371021
.

.

.

.

.

 

 

 

El viatge de Ningú. L’Odissea d’Elies Monxolí

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Open Spotify: Odissea, el viatge de Ningú, by Elies Monxolí

.

.

.

Elies Monxolí

Odissea, el viatge de Ningú
Collages: Pere Salinas
(Llibre + CD)

Edicions 96. La Pobla Llarga, setembre 2017

ISBN: 9788417213008

.

.

.

 

 

 

Pierre Ménard, autor de l’Odissea

.

.

PHILIPPE CLAUDEL

.

SOBRE ALGUNS ENAMORATS DELS LLIBRES ALS QUI FASCINAVA LA LITERATURA, QUE ASPIRAVEN A CONVERTIR-SE EN ESCRIPTORS PERÒ NO HO ACONSEGUIREN PER DIVERSES RAONS RELACIONADES AMB LES CIRCUMSTÀNCIES, AMB EL SEGLE EN QUÈ NASQUEREN, AMB EL SEU CARÀCTER, FEBLESA, ORGULL, COVARDIA, MOL·LÍCIE, BRAVESA, O FINS I TOT AMB L’ATZAR, QUE FA DE LA VIDA UNA JOGUINA & DE NOSALTRES, EN MANS SEVES, TAN SOLS UNES DIMINUTES CRIATURES, VULNERABLES I TACITURNES

.

.

.

.

..

.

aquell Pierre Ménard, veí d’Annemasse, que volgué que el diari de Ginebra Le Temps, publiqués, en la mort de Jorge Luis Borges, una rectificació on es precisés que, contràriament al que havia escrit el gran autor argentí, no era pas el Quijote que ell havia copiat paraula per paraula per a reinventar-lo, sinó l’Odissea. El diari no es va prendre seriosament la carta d’aquell home de 82 anys que en la dècada dels anys trenta havia disputat en dues ocasions partits de tenis amb Borges a casa d’una amics comuns, els Beaumont de Lalfosse, partits que ell havia guanyat contundentment en ambdós casos (6-1/6-2, 6-0/6-1), fet que potser havia humiliat l’argentí fins al punt de fer-li imaginar una lleugera deformació literària com a venjança.

.

.

.

Philippe Claudel

De quelques amoureux des livres …

Éditions Finitude, 2015

ISBN: 9782253069485

.

.

.

 

 

Un Elpènor de 1968 d’un jove poeta: Carles Miralles

.

ELPÈNOR

Nom d’un dels companys d’Odisseu, que el matí de la
partida de la casa de Circe caigué daltabaix del terrat i morí
(Hom. Od. 10, 552-560; 11, 51-83; 12, 10-15).

Es tracta d’un compost del verb ἔλπομαι, “esperar”,
i de ἀνήρ, “home”, i significa doncs “l’home que espera”.
També es podria interpretar com “el qui espera l’home”.

Carla Zufferli
Trad. Jaume Almirall
Diccionari Etimològic de la Mitologia Grega
.

.

.

.

.

.

.

.

De petit, Elpènor havia vist
les roques, cargols
de mar, conquilles, i havia
dibuixat vora el mar, jugant
amb la pinassa, noms
d’infant, bells somnis.

Adolescent, Elpènor escoltava
les rialles, els llavis,
l’amor. Esperava el
seu dia, la feina apresa,
la dona i els fills. Cal
insistir-hi: esperava.

Un dia, els crits
a trenc d’alba, el reclutament,
les naus, contra els troians,
a l’altra banda
del mateix mar.

Un dia, mentre aprenia
el tuf infatigable de la sang
que la seva llança desvetllava,
recordà, aquell
dia, els pins i les conquilles,
la forma
d’uns peus damunt l’arena.

Vint-i-tres anys perduts
com un jardí inútil; contra ells,
l’alterós edifici d’una noble
follia. Embriac
de noms i de discursos,
una nit de retorn
trobà la porta.
…………………………La nit
l’envoltà: successiva
esperança d’estrelles
dibuixà noms llargament oblidats.

Que Elpènor no havia
trobat gràcia als
ulls dels déus
semblà aleshores.

.
Carles Miralles (1968)

.
.

.

.

25 poetes del premi Amadeu Oller 1964-1989
Antologia

Edicions de la Magrana
Barcelona, 1989
ISBN: 9788474104646

.

.

.

.

L’Helena de Zanné navega cap al Faust de Lleonart

.

.

.

.

HELENA

.
Sobre la nau reyal, superba ab la bellesa
de sas carns envoltadas per la clámide blavissa,
á redós del velám de porpra que’l vent rissa
Helena ovira al lluny el foch de Troya presa.
.
La nau solca la mar: la reyna anyoradissa
no tem de Menelau l’enuig ni la feresa:
sols tem que del amor la dolsa ubriaguesa
may més cerqui sos llabis de rosa esfulladissa.
.
Més Eros invisible li diu á cau d’orella:
—No es mort el goig per tu: d’un altre amor encara
més noble y més intens ohirás la melodía
.
fent bategá ab nous ritmes ton cor d’estatua bella.—
Y Helena sent minvar el dol que l’aclapara
somniant l’amor de Faust, la nova poesía.
.

G. Zanné (1902)

Sonets

.

.

.

.

.

.

HELENA (a Faust)
Tinc desig de parlar-te, però aquí
més alt, al meu costat. Seu en el lloc
que crida un amo nou en sa buidor
i ensems mon lloc aferma.
.
FAUST .……………………………..Oh, eminent,
primer que tot deixa’m flectar el genoll,
besar la mà que al teu costat m’enlaira.
Com a regent del teu reialme immens
referma’m, i tindràs, tot en un ésser,
assegurat l’adorador, el servent
i el qui preservi els teus destins.

[…]

HELENA.….Em sento ensems tan prop i tan absent!
Dins meu m’agrada dir: “Só aquí! Visc el present!”
.
FAUST.….Curt és l’alè, i el mot, ennuegat.
El temps, el lloc, no hi són. És somniat!
.
HELENA.….Massa he viscut, i em sento així mateix
fosa amb tu, inconegut fidel, com qui reneix.

[…]

.

Goethe
Faust (II)
Traducció de Josep Lleonart (1938)

.

.

 

..

.

.

«Entre’l Nort y’l Mitjdía, artísticament y parlant en absolut, no hi ha barreras de cap mena. Existiràn diferencias, y moltas, entre’ls autors respectius, no hi ha dupte, però aquestas diferencias existeixen també entre’ls autors d’un mateix poble, y consisteixen en el temperament propi. Hi ha més distància del rus Tolstoï al rus Tourgueneff, que d’aquest al francès Daudet.(…)
¿Qui negarà la compenetració del alemany Goethe en la seva Ifigenia y en algunas escenas de la segona part del Faust, ab el món grech? ¿Qui negarà a Wagner la visió sublím d’Eskilos y del Dant?
¿Qui negarà en la poesía del italià Leopardi la esencia mateixa que informa la filosofía de Schopenhauer?
¿Qui negarà a Beethoven l’augusta majestat d’Homer?»

Jeroni Zanné
Meridionals i septentrionals
Riu amunt. 1904

.

.

.

Jeroni Zanné
Sonets
 Joventut. Periòdich catalanista
Nº. 138 – 2 d’octubre de 1902. pàg. 641

.

.

Goethe
Faust

Traducció de Josep Lleonart

Ed. Proa. Badalona, 1938

.

.

.

Lluís Alpera, un Ulisses a la Mar dels Sargassos

.

.

.

.

[…]

Tanmateix, no sóc cap heroi ni Ulisses per trobar l’illa del retorn i de la venjança i poder així clavar les fletxes enmig dels cors i els ulls dels malignes. Amb tot, no sé ni puc oblidar les males passades de l’enemic. Car ell tampoc ens ha perdonat tants anys de genocidi en una identitat trastocada, de poble diferent i amb una específica marca llatina i ben romànica. I encara no deixen d’escridassar l’imperi celestial, amb massa segles de domini i de vergonya.

[…]

Lluís Alpera
La Mar dels Sargassos (poema inacabat)

.

.

.

.

.

2. […] és palesa en la poesia d’Alpera la contínua metamorfosi de la pàtria ideal, en contrast amb la que li toca viure. Ja en “Els humiliats”, dins d’El magre menjar, i concretament en el poema “No cal anar”, l’impossible cant a la pàtria —”Ja no podré repetir ‘Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria'”—, es pot metamorfosar, només amb una subtil referència final i com de passada al psalm Super flumina Babylonis, en un motiu d’escarni: “ens llancen d’un colp de peu / als estanys, per a esbargir els milionaris/ amb una ampla i molt devota riallada”. El cant, transformat en humiliació a causa de la burla dels poderosos. El motiu del cant convertit en plany davant la pàtria re­apareixerà —i també en connexió amb el psalm citat— com el plor del poeta “sota el salze foraster”, en el poema segon de “Pòrtic”, dins Els dons del pleniluni.

I més metamorfosis encara: “I, a la calaixera, Ítaca, plena d’arna” (“1969”, dins Dades disperses, 1980). La “pobra i estimada Ítaca”, com Guernica, “plorant encara la vella derrota”, “ideal massacrat” (“La barcassa de Caront, II”, dins Tempesta d’argent). O en Els dons del pleniluni mateix, on Ítaca és, com el País Valencià, “donzella vir­tuosa” i “terra inacabada”, “l’impossible cap a on fugim” i “parany” ideat per apàtrides. I és “Penèlope teixint i desteixint”. I és també Occitània, “la de les torres transparents”, i, fins i tot, Europa, la dels “trobadors, profetes del naufragi”. Ítaca és, igualment, l’Orient de Carmesina i del cavaller Tirant, i el que cerquen Jasó i els Argonautes, i “l’altra Atlàntida”, a l’aguait inútil de la qual són recorregudes “totes les petites ítaques” (L’emperadriu de l’Orient).

Per tal de concloure aquest recorregut pel tema de la multiforme Ítaca, només hi afegiré algunes altres referències que m’ha semblat trobar —a més de fer-ho en L’emperadriu… (1992)—, en poemaris posteriors: Amb cendres i diamants (1995), Amor de mar endins (1996) i Els bells papirs… (1997). Ja en el llibre del 92, Ítaca s’existencialitza més, si cap: arriba, fins i tot, a deslocalitzar-se i a descorporeïtzar-se: es converteix en un no-lloc, en qualsevol racó anònim on continue “florint l’ànima descordada de l’amic” (“A Jaume Vidal Alcover”), en l’horitzó que “emergirà sempre (…) com una àmfora incòlume”, com un “deliri que fon la neu”, o —ja a l’inici del poemari Amb cen­dres i diamants —com “el cant” que romandrà “dins de (qualsevol) búcar il·luminat”. D’aquesta manera, iniciada ja l’essencialització d’Ítaca, és a partir dels poemaris del 92 i del 94 que s’intensifica la imbricació d’aquest vector sociopolític amb el que, en els poemaris següents, anirà sent cada vegada més preponderant.

3. El vector existencial-identitari. […]

[…]

Ja en el Pòrtic d’Els bells papirs…, el desastre pren la forma d’un sim­ple no-coneixement: de la des-identitat del subjecte, d’un Ulisses que no serà reconegut ni per la dona ni pel fill. Després, en la resta del poemari, la desfeta va prenent, en permanent metamorfosi, al­tres faiçons: és la ferida fatal al taló d’Aquil·les (Primera part, I), el “vaixell desarborat” (II), “l’accelerada declinació de la llum” (IV i V), la premonició del “cant darrer” (VII) i de la “balada definitiva”

IV. Confluències

Diu Jordi Llavina, en el pròleg d’El nou rapte d’Europa, que en aquest poemari hi ha una tornada als referents clàssics i mitològics. Sí, hi tor­na Alpera, si és que se n’havia anat. Hi torna mirant-los com més làbils i canviants, i com més ampliables, si cap, que fins ara. Més en meta­morfosi imparable cap a la destrucció: “desercions, servituds, vileses, claudicacions… —hi insisteix el prologuista mateix—…enmig d’una història sagnant o avortada”. De tal forma que l’Europa que va di­buixant Alpera en aquest poemari, més quasi que assemblar-se a la donzella raptada per Zeus —que també, i, damunt, rebordonida ara en raptora de pobles—, s’assembla més, en el fons, a una Troia devastada.

El poemari comença, en l'”Introit”, contemplant de lluny la cruïlla cronològica de la infantesa del poeta amb la II Guerra Mundial i amb la nostra postguerra: enmig del “nou rapte d’Europa”. I s’inicia paradoxalment com un idíl·lic passeig per les platges de la Malva-rosa i el Cabanyal, per les platges de l’Ítaca recordada, d’on emergei­xen tres figures de ressonàncies mitològiques: el pare, “patró sense vaixell”, com un Ulisses varat; la mare, com una Penèlope que, “mig lligada al fil d’un gran catxerulo, aixeca” —teixint, sense desteixir encara— “una aurèola de fabulació”; i el fill, amb “perfil de nou Ulisses” —o de Telèmac?— “que aviat/ escamparia el vol talment una au migratòria”. La vida, malgrat tot, hi sembla idíl•lica: com un “berenar de Pasqua” o com “una enorme poma ensucrada”.

Ho sembla. Però, ja en el poema 1 mateix, s’imposa la derrota: “vida i fum sota el llamp venjatiu/…Oh, poble meu/ …Pàtria meua ig­norada a Europa/ …El seny i l’estirp, ben minvants/ s’enfilen in­exorablement envers el no-res./ Cap dels meus arribarà a alguna illa?”. S’imposa l’exili, la recerca incerta d’una vida nova i d’una nova llar: es consumarà així, al llarg de tot el poemari, la metamor­fosi d’Ulisses-Telèmac en Enees —més que suggerida ja en Els bells papirs d’Alexandria—, i alhora els ulls que busquen “alguna” altra “illa” per a l’estirp vençuda es giraran a Occident. Es transformen les figures, però la situació continua abocada al desastre.

[…]

Antoni Ferrer
Lluís Alpera : Arxipèlag i Atlàntida
[Pròleg a “Ulisses i la Mar dels Sargassos”]

.

.

.

.

Introit
.

A la memòria del meu pare, que em va mostrar el país.
.

Endolcida l’ànima per una forta sentor de mar
conversàvem peripatètics vora la platja
al llarg de la fina arena del Cabanyal i de la Malva-rosa.
El pare, patró sense vaixell, fitava l’horitzó
àvid i trèmul d’aventures i d’aigües profundes.
Et dibuixava amb ulls de falcó mapes imaginaris
i estenia mil mocadors de colors davant teu.
Ufanosos trepitjàvem els crestallets de sol
i els espills de sorra que s’enganxaven
damunt les teues sabates de xarol.
Sense adonar-se’n, el pare t’anava cisellant
aquell perfil de nou Ulisses que aviat
escamparia el vol talment una au migratòria.
A les vesprades, amb el vent juganer del garbí,
saltàvem a la corda i berenàvem amb llepolia
la darrera mona de Pasqua.
La mare, mig lligada al fil d’un gran catxerulo,
aixecava una aurèola de fabulació
entre la colla de manyacs i adolescents platgers.
La vida, o tempora, esdevenia una enorme poma
ensucrada, enmig de l’inacabable rapte d’Europa.
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.

Vida i fum sota el llamp venjatiu.
Insolidària magrana que esclates en un instant.
A l’entorn de la gorja, lascius perfums de tu,
oh poble meu, s’escampen amb una fe vacil·lant.
Pàtria meua ignorada a Europa,
amaga’t dels torbs que engresquen l’olivera.
Palmes i llorers ploren l’aridesa de les roques
mentre el nostre destí resta dins algun racó de la galàxia.
El seny i l’estirp, ben minvants,
s’enfilen inexorablement envers el no-res.
Cap dels meus arribarà a alguna illa?
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.
.
.

.

Lluís Alpera
Ulisses i la Mar dels Sargassos

Poesia, Sèrie Maior, 1
onadaedicions.com
Benicarló, octubre del 2017
ISBN: 9788417050153

.

.