Pierre Ménard, autor de l’Odissea

.

.

PHILIPPE CLAUDEL

.

SOBRE ALGUNS ENAMORATS DELS LLIBRES ALS QUI FASCINAVA LA LITERATURA, QUE ASPIRAVEN A CONVERTIR-SE EN ESCRIPTORS PERÒ NO HO ACONSEGUIREN PER DIVERSES RAONS RELACIONADES AMB LES CIRCUMSTÀNCIES, AMB EL SEGLE EN QUÈ NASQUEREN, AMB EL SEU CARÀCTER, FEBLESA, ORGULL, COVARDIA, MOL·LÍCIE, BRAVESA, O FINS I TOT AMB L’ATZAR, QUE FA DE LA VIDA UNA JOGUINA & DE NOSALTRES, EN MANS SEVES, TAN SOLS UNES DIMINUTES CRIATURES, VULNERABLES I TACITURNES

.

.

.

.

..

.

aquell Pierre Ménard, veí d’Annemasse, que volgué que el diari de Ginebra Le Temps, publiqués, en la mort de Jorge Luis Borges, una rectificació on es precisés que, contràriament al que havia escrit el gran autor argentí, no era pas el Quijote que ell havia copiat paraula per paraula per a reinventar-lo, sinó l’Odissea. El diari no es va prendre seriosament la carta d’aquell home de 82 anys que en la dècada dels anys trenta havia disputat en dues ocasions partits de tenis amb Borges a casa d’una amics comuns, els Beaumont de Lalfosse, partits que ell havia guanyat contundentment en ambdós casos (6-1/6-2, 6-0/6-1), fet que potser havia humiliat l’argentí fins al punt de fer-li imaginar una lleugera deformació literària com a venjança.

.

.

.

Philippe Claudel

De quelques amoureux des livres …

Éditions Finitude, 2015

ISBN: 9782253069485

.

.

.

 

 

Un Elpènor de 1968 d’un jove poeta: Carles Miralles

.

ELPÈNOR

Nom d’un dels companys d’Odisseu, que el matí de la
partida de la casa de Circe caigué daltabaix del terrat i morí
(Hom. Od. 10, 552-560; 11, 51-83; 12, 10-15).

Es tracta d’un compost del verb ἔλπομαι, “esperar”,
i de ἀνήρ, “home”, i significa doncs “l’home que espera”.
També es podria interpretar com “el qui espera l’home”.

Carla Zufferli
Trad. Jaume Almirall
Diccionari Etimològic de la Mitologia Grega
.

.

.

.

.

.

.

.

De petit, Elpènor havia vist
les roques, cargols
de mar, conquilles, i havia
dibuixat vora el mar, jugant
amb la pinassa, noms
d’infant, bells somnis.

Adolescent, Elpènor escoltava
les rialles, els llavis,
l’amor. Esperava el
seu dia, la feina apresa,
la dona i els fills. Cal
insistir-hi: esperava.

Un dia, els crits
a trenc d’alba, el reclutament,
les naus, contra els troians,
a l’altra banda
del mateix mar.

Un dia, mentre aprenia
el tuf infatigable de la sang
que la seva llança desvetllava,
recordà, aquell
dia, els pins i les conquilles,
la forma
d’uns peus damunt l’arena.

Vint-i-tres anys perduts
com un jardí inútil; contra ells,
l’alterós edifici d’una noble
follia. Embriac
de noms i de discursos,
una nit de retorn
trobà la porta.
…………………………La nit
l’envoltà: successiva
esperança d’estrelles
dibuixà noms llargament oblidats.

Que Elpènor no havia
trobat gràcia als
ulls dels déus
semblà aleshores.

.
Carles Miralles (1968)

.
.

.

.

25 poetes del premi Amadeu Oller 1964-1989
Antologia

Edicions de la Magrana
Barcelona, 1989
ISBN: 9788474104646

.

.

.

.

L’Helena de Zanné navega cap al Faust de Lleonart

.

.

.

.

HELENA

.
Sobre la nau reyal, superba ab la bellesa
de sas carns envoltadas per la clámide blavissa,
á redós del velám de porpra que’l vent rissa
Helena ovira al lluny el foch de Troya presa.
.
La nau solca la mar: la reyna anyoradissa
no tem de Menelau l’enuig ni la feresa:
sols tem que del amor la dolsa ubriaguesa
may més cerqui sos llabis de rosa esfulladissa.
.
Més Eros invisible li diu á cau d’orella:
—No es mort el goig per tu: d’un altre amor encara
més noble y més intens ohirás la melodía
.
fent bategá ab nous ritmes ton cor d’estatua bella.—
Y Helena sent minvar el dol que l’aclapara
somniant l’amor de Faust, la nova poesía.
.

G. Zanné (1902)

Sonets

.

.

.

.

.

.

HELENA (a Faust)
Tinc desig de parlar-te, però aquí
més alt, al meu costat. Seu en el lloc
que crida un amo nou en sa buidor
i ensems mon lloc aferma.
.
FAUST .……………………………..Oh, eminent,
primer que tot deixa’m flectar el genoll,
besar la mà que al teu costat m’enlaira.
Com a regent del teu reialme immens
referma’m, i tindràs, tot en un ésser,
assegurat l’adorador, el servent
i el qui preservi els teus destins.

[…]

HELENA.….Em sento ensems tan prop i tan absent!
Dins meu m’agrada dir: “Só aquí! Visc el present!”
.
FAUST.….Curt és l’alè, i el mot, ennuegat.
El temps, el lloc, no hi són. És somniat!
.
HELENA.….Massa he viscut, i em sento així mateix
fosa amb tu, inconegut fidel, com qui reneix.

[…]

.

Goethe
Faust (II)
Traducció de Josep Lleonart (1938)

.

.

 

..

.

.

«Entre’l Nort y’l Mitjdía, artísticament y parlant en absolut, no hi ha barreras de cap mena. Existiràn diferencias, y moltas, entre’ls autors respectius, no hi ha dupte, però aquestas diferencias existeixen també entre’ls autors d’un mateix poble, y consisteixen en el temperament propi. Hi ha més distància del rus Tolstoï al rus Tourgueneff, que d’aquest al francès Daudet.(…)
¿Qui negarà la compenetració del alemany Goethe en la seva Ifigenia y en algunas escenas de la segona part del Faust, ab el món grech? ¿Qui negarà a Wagner la visió sublím d’Eskilos y del Dant?
¿Qui negarà en la poesía del italià Leopardi la esencia mateixa que informa la filosofía de Schopenhauer?
¿Qui negarà a Beethoven l’augusta majestat d’Homer?»

Jeroni Zanné
Meridionals i septentrionals
Riu amunt. 1904

.

.

.

Jeroni Zanné
Sonets
 Joventut. Periòdich catalanista
Nº. 138 – 2 d’octubre de 1902. pàg. 641

.

.

Goethe
Faust

Traducció de Josep Lleonart

Ed. Proa. Badalona, 1938

.

.

.

Lluís Alpera, un Ulisses a la Mar dels Sargassos

.

.

.

.

[…]

Tanmateix, no sóc cap heroi ni Ulisses per trobar l’illa del retorn i de la venjança i poder així clavar les fletxes enmig dels cors i els ulls dels malignes. Amb tot, no sé ni puc oblidar les males passades de l’enemic. Car ell tampoc ens ha perdonat tants anys de genocidi en una identitat trastocada, de poble diferent i amb una específica marca llatina i ben romànica. I encara no deixen d’escridassar l’imperi celestial, amb massa segles de domini i de vergonya.

[…]

Lluís Alpera
La Mar dels Sargassos (poema inacabat)

.

.

.

.

.

2. […] és palesa en la poesia d’Alpera la contínua metamorfosi de la pàtria ideal, en contrast amb la que li toca viure. Ja en “Els humiliats”, dins d’El magre menjar, i concretament en el poema “No cal anar”, l’impossible cant a la pàtria —”Ja no podré repetir ‘Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria'”—, es pot metamorfosar, només amb una subtil referència final i com de passada al psalm Super flumina Babylonis, en un motiu d’escarni: “ens llancen d’un colp de peu / als estanys, per a esbargir els milionaris/ amb una ampla i molt devota riallada”. El cant, transformat en humiliació a causa de la burla dels poderosos. El motiu del cant convertit en plany davant la pàtria re­apareixerà —i també en connexió amb el psalm citat— com el plor del poeta “sota el salze foraster”, en el poema segon de “Pòrtic”, dins Els dons del pleniluni.

I més metamorfosis encara: “I, a la calaixera, Ítaca, plena d’arna” (“1969”, dins Dades disperses, 1980). La “pobra i estimada Ítaca”, com Guernica, “plorant encara la vella derrota”, “ideal massacrat” (“La barcassa de Caront, II”, dins Tempesta d’argent). O en Els dons del pleniluni mateix, on Ítaca és, com el País Valencià, “donzella vir­tuosa” i “terra inacabada”, “l’impossible cap a on fugim” i “parany” ideat per apàtrides. I és “Penèlope teixint i desteixint”. I és també Occitània, “la de les torres transparents”, i, fins i tot, Europa, la dels “trobadors, profetes del naufragi”. Ítaca és, igualment, l’Orient de Carmesina i del cavaller Tirant, i el que cerquen Jasó i els Argonautes, i “l’altra Atlàntida”, a l’aguait inútil de la qual són recorregudes “totes les petites ítaques” (L’emperadriu de l’Orient).

Per tal de concloure aquest recorregut pel tema de la multiforme Ítaca, només hi afegiré algunes altres referències que m’ha semblat trobar —a més de fer-ho en L’emperadriu… (1992)—, en poemaris posteriors: Amb cendres i diamants (1995), Amor de mar endins (1996) i Els bells papirs… (1997). Ja en el llibre del 92, Ítaca s’existencialitza més, si cap: arriba, fins i tot, a deslocalitzar-se i a descorporeïtzar-se: es converteix en un no-lloc, en qualsevol racó anònim on continue “florint l’ànima descordada de l’amic” (“A Jaume Vidal Alcover”), en l’horitzó que “emergirà sempre (…) com una àmfora incòlume”, com un “deliri que fon la neu”, o —ja a l’inici del poemari Amb cen­dres i diamants —com “el cant” que romandrà “dins de (qualsevol) búcar il·luminat”. D’aquesta manera, iniciada ja l’essencialització d’Ítaca, és a partir dels poemaris del 92 i del 94 que s’intensifica la imbricació d’aquest vector sociopolític amb el que, en els poemaris següents, anirà sent cada vegada més preponderant.

3. El vector existencial-identitari. […]

[…]

Ja en el Pòrtic d’Els bells papirs…, el desastre pren la forma d’un sim­ple no-coneixement: de la des-identitat del subjecte, d’un Ulisses que no serà reconegut ni per la dona ni pel fill. Després, en la resta del poemari, la desfeta va prenent, en permanent metamorfosi, al­tres faiçons: és la ferida fatal al taló d’Aquil·les (Primera part, I), el “vaixell desarborat” (II), “l’accelerada declinació de la llum” (IV i V), la premonició del “cant darrer” (VII) i de la “balada definitiva”

IV. Confluències

Diu Jordi Llavina, en el pròleg d’El nou rapte d’Europa, que en aquest poemari hi ha una tornada als referents clàssics i mitològics. Sí, hi tor­na Alpera, si és que se n’havia anat. Hi torna mirant-los com més làbils i canviants, i com més ampliables, si cap, que fins ara. Més en meta­morfosi imparable cap a la destrucció: “desercions, servituds, vileses, claudicacions… —hi insisteix el prologuista mateix—…enmig d’una història sagnant o avortada”. De tal forma que l’Europa que va di­buixant Alpera en aquest poemari, més quasi que assemblar-se a la donzella raptada per Zeus —que també, i, damunt, rebordonida ara en raptora de pobles—, s’assembla més, en el fons, a una Troia devastada.

El poemari comença, en l'”Introit”, contemplant de lluny la cruïlla cronològica de la infantesa del poeta amb la II Guerra Mundial i amb la nostra postguerra: enmig del “nou rapte d’Europa”. I s’inicia paradoxalment com un idíl·lic passeig per les platges de la Malva-rosa i el Cabanyal, per les platges de l’Ítaca recordada, d’on emergei­xen tres figures de ressonàncies mitològiques: el pare, “patró sense vaixell”, com un Ulisses varat; la mare, com una Penèlope que, “mig lligada al fil d’un gran catxerulo, aixeca” —teixint, sense desteixir encara— “una aurèola de fabulació”; i el fill, amb “perfil de nou Ulisses” —o de Telèmac?— “que aviat/ escamparia el vol talment una au migratòria”. La vida, malgrat tot, hi sembla idíl•lica: com un “berenar de Pasqua” o com “una enorme poma ensucrada”.

Ho sembla. Però, ja en el poema 1 mateix, s’imposa la derrota: “vida i fum sota el llamp venjatiu/…Oh, poble meu/ …Pàtria meua ig­norada a Europa/ …El seny i l’estirp, ben minvants/ s’enfilen in­exorablement envers el no-res./ Cap dels meus arribarà a alguna illa?”. S’imposa l’exili, la recerca incerta d’una vida nova i d’una nova llar: es consumarà així, al llarg de tot el poemari, la metamor­fosi d’Ulisses-Telèmac en Enees —més que suggerida ja en Els bells papirs d’Alexandria—, i alhora els ulls que busquen “alguna” altra “illa” per a l’estirp vençuda es giraran a Occident. Es transformen les figures, però la situació continua abocada al desastre.

[…]

Antoni Ferrer
Lluís Alpera : Arxipèlag i Atlàntida
[Pròleg a “Ulisses i la Mar dels Sargassos”]

.

.

.

.

Introit
.

A la memòria del meu pare, que em va mostrar el país.
.

Endolcida l’ànima per una forta sentor de mar
conversàvem peripatètics vora la platja
al llarg de la fina arena del Cabanyal i de la Malva-rosa.
El pare, patró sense vaixell, fitava l’horitzó
àvid i trèmul d’aventures i d’aigües profundes.
Et dibuixava amb ulls de falcó mapes imaginaris
i estenia mil mocadors de colors davant teu.
Ufanosos trepitjàvem els crestallets de sol
i els espills de sorra que s’enganxaven
damunt les teues sabates de xarol.
Sense adonar-se’n, el pare t’anava cisellant
aquell perfil de nou Ulisses que aviat
escamparia el vol talment una au migratòria.
A les vesprades, amb el vent juganer del garbí,
saltàvem a la corda i berenàvem amb llepolia
la darrera mona de Pasqua.
La mare, mig lligada al fil d’un gran catxerulo,
aixecava una aurèola de fabulació
entre la colla de manyacs i adolescents platgers.
La vida, o tempora, esdevenia una enorme poma
ensucrada, enmig de l’inacabable rapte d’Europa.
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.

Vida i fum sota el llamp venjatiu.
Insolidària magrana que esclates en un instant.
A l’entorn de la gorja, lascius perfums de tu,
oh poble meu, s’escampen amb una fe vacil·lant.
Pàtria meua ignorada a Europa,
amaga’t dels torbs que engresquen l’olivera.
Palmes i llorers ploren l’aridesa de les roques
mentre el nostre destí resta dins algun racó de la galàxia.
El seny i l’estirp, ben minvants,
s’enfilen inexorablement envers el no-res.
Cap dels meus arribarà a alguna illa?
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.
.
.

.

Lluís Alpera
Ulisses i la Mar dels Sargassos

Poesia, Sèrie Maior, 1
onadaedicions.com
Benicarló, octubre del 2017
ISBN: 9788417050153

.

.

 

 

L’Odisseu de Quim Español

.

.

.

ODISSEU

.

Diu Ariel: T’he buscat durant anys
a bord d’un vell navili,
recordant el teu rostre i aquella aura
de la teva perenne joventut.
T’he buscat anhelant contra tota esperança,
seguint els setze rumbs de les cartes marines,
displicent a les glòries de les ciutats del mar
com Odisseu als luxes en els palaus d’Alcínou.
I t’he buscat tenaç, indiferent
a la fetilleria de les nimfes
a qui tenies una retirada.
Ha passat molt de temps, i quan menys ho esperava
he atracat al teu port i t’he trobat.
Ja no et reconeixia,
i m’he adonat que no et buscava a tu:
buscava el teu record, i l’he perdut per sempre.
.

Quim Español

Quim Español
Elegies
.

.

.

.

Español: “L’elegia converteix el passat en un paradís perdut”. Diari Avui, 7 de febrer 2018

.

.

.

Quim Español

Elegies

1984 Poesia
Edicions de 1984. Barcelona, gener de 2018
ISBN: 9788416987191

.

.

.

.

 

 

Una Penèlope rodorediana a Brussel·les, girada al francès per Émilie Noulet

.

.

.

.

.

PENÈLOPE

 

 

Em compta el temps la marinada amarga,

la mar amb son abominable crit!

La mel dintre la gerra s’ha espessit

i els brots que vas deixar fan ombra llarga.

 

Oh xaragall lluent! La seda blanca

serà la lluna de la meva nit;

l’arbre cairat, capçal del nostre llit,

estén encar un pensament de branca.

 

Esquerpa, sola, tota fel i espina,

faig i desfaig l’absurda teranyina,

aranya al·lucinada del no-res.

 

Un deix d’amor arran de llavi puja

i mor com una llàgrima de pluja

al viu del darrer pètal que ha malmès.

.

.

Mercè Rodoreda

 

.

.
.

.

.

.

 

Penelope

.

 

Du large, la brise amère le temps me compte,

La mer et son abominable cri!

Le miel, dans la jarre, s’est épaissi

Et les bourgeons que tu laissas font ombre longue.

.

Brillant ruisseau! Ta soie blanche

Sera la lune de mes nuits!

Chever de mon repos, l’arbre équarri

Etend encor comme une idée de branche.

.

Farouche, seule et gorgée d’amertume

Je fais et défais la toile absurde,

Du néant, araignée hallucinée.

.

Un goût d’amour monté jusques aux lèvres

Meurt aussitôt comme une goute brève

Au bord de la dernière fleur qu’elle a penchée.

.

Traducció d’Émilie Noulet
Publicada al Journal des poètes (Brussel·les, juliol del 1949)

.

 

.

.

 

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercpe Rodoreda

 

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona , 2002

ISBN: 9788488811936

,

.

.

.

Lady Gregory, la Penèlope de Kiltartan. Padraic Fallon

.

My country is Kiltartan Cross,
My countrymen Kiltartan’s poor,

W.B. Yeats
An Irish Airman Foresees His Death
.

.

.

.

.

Kiltartan Legend

Penelope pulls home
Rogue-lord, artist, world wanderer,
Simply by sitting in a house,
Its sturdy genius;
Of all sirens the most dangerous.

She’ll sit them out,
The curious wonders, the ventriloquial voices,
Spacious landfalls, the women, beds in the blue;
Her oceanography
The garden pond, her compass a knitting needle.

The arc-lamped earth, she knows,
Will burn away and she
Still potter among her flowers waiting for him;
Apollo runs before
Touching the blossoms, her unborn sons.

Knitting, unknitting at the half-heard
Music of her tapestry, afraid
Of the sunburned body, the organs, the red beard
Of the unshipped mighty male
Home from the fairy tale;

Providing for him
All that’s left of her she ties and knots
Threads everywhere; the luminous house
Must hold and will
Her trying warlord home.

Will she know him?
Dignity begs the question that must follow.
She bends to the web where her lord’s face
Glitters but has no fellow
And humbly, or most royally, adds her own.

Padraic Fallon (1905 – 1974)

.

Padraic Fallon
‘A Look in the Mirror’ and other poems

..

..

.

.

 

 

[…]

Fallon became a Civil Servant who made his literary reputation as a contributor to Seumas O’Sullivan’s Dublin Magazine in the 1930s. He was encouraged by AE (George Russell), met Yeats, and was a valued friend of Austin Clarke, F. R. Higgins and Patrick MacDonogh. His radio plays were broadcast by Radio Eireann and the BBC, and his stage plays produced in Cork and Dublin. These achievements would suggest a successful career as a man of letters but for one crucial blank: Fallon did not publish in book form until several months before his death in 1974, when his Collected Poems appeared from Dolmen Press. A further Collected appeared in 1990, some three-quarters of which (excluding juvenilia and some translations) are represented in “A Look in the Mirror” and Other Poems.

The problematic side of Yeats’s influence is seen most clearly in early, set piece poems such as “Yeats’s Tower at Ballylee” and “Poem for My Mother”. In both, Fallon echoes the elegant stanzaic patternings of the poems from The Tower, and meditates on family history and inheritance, mythology and topographical lore. Yet when we read of how a Norman settler “Divined like an architect a house of life / Where violence had an energetic place / Only to find a holy face / Stare back serenely from the end of strife”, the suspicion must be that strife has ended only because the poet has accepted the older poet’s vocabulary and mannerisms with an almost abject passivity.

At this point, a reader new to him may fear the worst, but Fallon comes to a reckoning with his Yeatsian inheritance with impressive speed. “Another emblem there”, Yeats announced in “Coole Park and Ballylee, 1931”, but Fallon backs off from such imperious transformations of the given world. If the “ornamental water” of Johnstown Castle “Should be backed with mercury that the sculptured swan / May be ideal swan forever”, the poet prefers to shatter the ornamental mirror, “Because a real swan mucks up a lake”; and that, he implies, is as it should be. His adoption of a polished but easygoing classical register becomes an important resource: celebration and civilized scepticism combine in Horatian measures. In “Kiltartan Legend”, Fallon portrays Lady Gregory as an Anglo- Irish Penelope pulling her “Rogue-lord, artist, world-wanderer” home “Simply by sitting in a house, / Its sturdy genius”; less flatteringly, in “On the Tower Stairs”, she becomes “A dumpy vernacular Victoria”.

[…]

David Wheatley, Times Literary Supplement, 8th July 2005

.

.

.

Padraic Fallon

‘A Look in the Mirror’ and other poems

Carcanet Press Ltd. Manchester, 2003

ISBN: 9781857546422

.

.

.