Les serventes penjades / The hanged maids. Mercè Rodoreda / Margaret Atwood

.

.

.

A l’Odissea, després de la matança dels pretendents a mans d’Ulisses…

.

… arribaren totes les dones en grup lamentant-se amargament i vessant llàgrimes abundoses. Primerament tragueren els cossos sense vida i els posaren sota el porxo del pati ben construït amuntegant-los els uns damunt dels altres. Odisseu donava ordres i les apressava ell mateix. Elles els anaven traient a la força. Tot seguit netejaren els bells setials i les taules amb aigua i esponges plenes de forats. Mentrestant Telèmac, el bover i el porquerol rascaven amb paletes el terra de la sala sòlidament construïda. Les serventes s’ho enduien tot i ho deixaven lluny de la porta. Així que hagueren endreçat tot el casal, feren sortir les serventes del palau ben construït i entre la rotonda i el mur ferm del pati, les acorralaren en un racó, del qual no era possible escapar-se. Aleshores l’assenyat Telèmac començà a parlar-los: «Certament jo no podria llevar la vida amb una mort ràpida a aquelles que han abocat tantes infàmies damunt el meu cap i el de la mare mentre passaven la nit amb els pretendents». 

Així parlà, i havent lligat a una gran columna una corda de nau de proa blavosa, la fixà a la rotonda tibant-la ben alta perquè cap d’elles arribés a terra amb els peus. Com quan el tords d’ales esteses o els coloms es precipiten a una xarxa que ha estat parada entre uns matolls quan tornen al niu i en realitat els acull un jaç lamentable, així elles en filera tenien els caps, cadascuna amb un nus al voltant del coll, perquè morissin de la manera més miserable. Agitaren els peus una mica, però no gaire estona.

.

L’Odissea, XXII
Versió de Joan Alberich

.

.

.

XXXI

.

Les serventes penjades

.

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d’octubre de 1908 – Girona, 13 d’abril de 1983)

Amb dits de mel la Benvolent amoixa

la corda rude que ens estreny el coll

i el vent ens va eixugant el ventre moll

de la suor que ens hi ha deixat l’angoixa.

.

Escombra vil, esponja assedegada,

espill rodó de l’aigua del gibrell!

Llana tot just mal abrigant l’anyell!

Marges nevats de l’última bugada!

.

Dretes ja som si torcejàvem vives

—quin plom sobtós en carns imperatives,

oh cos cedit en llits mal defensats!

.

Negres de sang en gleves adormida

de puntetes entrem a l’altra vida

amb els caps una mica decantats.

.

Mercè Rodoreda
Món d’Ulisses

.

.

.

Wailing bitterly, with the tears streaming down their cheeks, the women all came in together. First they removed the bodies of the dead, with they laid under the portico of the walled courtyard, propping them one against the other. Odysseus himself took charge and urged them on: unwillingly they carried the bodies aout.

Next they washed down the tables and the beautiful chairs with sponges and water, after with Telemachus and the two herdsmen scraped the floor of the great hall with spades, while the maids removed the scrapings and got rid of them outside. Finally, when the whole hall had been set in order, they took the women out of the building, and herded them between the round-house and the great courtyard wall in a narrow space from whitch there was no escape. Then the thoughtful Telemachus spoke.

“I swear I will not give a decent death to women who have heaped insults on my head and on my mother’s, and slept with the Suitors.”

With that he took a cable which had seen service on a blue-bowed ship, made one end fast to a high column in the portico, and threw the other over the round house, high up, so that their feet would not touch the ground. As when long-winged thrushes or doves get entangled in a snare, which has been set in a thicket —they are on their way to roost, but find a grim reception— so the women’s heads were held fast in a row, with nooses round their necks, to bring them to the most pitiable end. For a little while their feet twitched but not for very long.

.

Odyssey, XXII.
Translated by E. V. Rieu

.

.

.

xxvii

.

The Chorus Line: We’re Walking Behind You, A Love Song

.

Yoo hoo! Mr Nobody! Mr Nameless! Mr Master of Illusion! Mr Sleight of Hand, grandson of thieves and liars!

We’re here too, the ones without names. The other ones without names. The ones with the shame stuck onto us by others. The ones pointed at, the ones fingered.

Margaret Eleanor Atwood (Ottawa, 18 de novembre de 1939)

The chore girls, the bright-cheeked girls, the juicy gigglers, the cheeky young wigglers, the young bloodscrubbers.

Twelve of us. Twelve moon-shaped bums, twelve yummy mouths, twenty-four feather-pillow tits, and best of all, twenty-four twitching feet.

Remember us? Of course you do! We brought the water for you to wash your hands, we bathed your feet, we rinsed your laundry, we oiled your shoulders, we laughed at your jokes, we ground your corn, we turned down your cosy bed.

You roped us in, you strung us up, you left us dangling like clothes on a line. What hijinks! What kicks! How virtuous you felt, how righteous, how purified, now that you’d got rid of the plump young dirty dirt-girls inside your head!

You should have buried us properly. You should have poured wine over us. You should have prayed for our forgiveness.

Now you can’t get rid of us, wherever you go: in your life or your afterlife or any of your other lives.

We can see through all your disguises: the paths of day, the paths of darkness, whichever paths you take we’re right behind you, following you like a trail of smoke, like a long tail, a tail made of girls, heavy as memory, light as air: twelve accusations, toes skimming the ground, hands tied behind our backs, tongues sticking out, eyes bulging, songs choked in our throats.

Why did you murder us? What had we done to you that required our deaths? You never answered that.

It was an act of grudging, it was an act of spite, it was an honour killing.

Yoo hoo, Mr Thoughtfulness, Mr Goodness, Mr Godlike, Mr Judge! Look over your shoulder! Here we are, walking behind you, close, close by, close as a kiss, close as your own skin.

We’re the serving girls, we’re here to serve you.

We’re here to serve you right. We’ll never leave you, we’ll stick to you like your shadow, soft and relentless as glue. Pretty maids, all in a row.

.

Margaret Atwood
The Penelopiad

.

.

.

.

Homer

L’Odissea

Traducció de Joan Alberich i Mariné

L’Esparver Clàssic, 32
Edicions La Magrana. Barcelona, 1998
ISBN: 9788482641157

.

.

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002
ISBN: 9788488811936

.

.

Homer

The Odyssey

Translated by E.V. Rieu

Revised translation by D. C. H. Rieu

Penguin Books. London, 2003
ISBN: 9780140449112

.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

Canongate. Edinburgh, 2006
ISBN: 9781841957043

.

.

.

.

 

Resseguint el rastre blau de les formigues de Ponç Pons

.

.

 

Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer

.

*

.

Retingut a la paradisíaca illa d’Ogígia durant set anys per l’espectacular, sensual, encantadora nimfa Calipso que, enamoradíssima d’ell, li ofereix la immortalitat i la joventut eterna, Ulisses plora mirant el mar cada capvespre perquè vol regressar a Ítaca i estar amb Penèlope. Escrit fa segles, en aquest passatge de l’Odissea vaig descobrir de jove que existia un sentiment molt trist, desolador, anomenat enyorança i vaig intuir que la vida, mortal, humana, s’ha de viure sense por, amb sàvia alegria i cultural passió.

.

*

.

 

.

.

.

Ponç Pons

El rastre blau de les formigues

Poesia dels Quaderns Crema, 62
Quaderns Crema, Barcelona 2014
ISBN:8788477275572

.

.

.

 

 

 

Ulisses, sempre Ulisses, de Montserrat Carol

.

.

ULISSES, SEMPRE ULISSES

.

.

Més enllà del far de la fi del món,
on la mar es bat contra els esculls
de les illes màgiques
i les estrelles menen les naus dels herois
vers les platges d’Ítaca,
les ones perfilen el rostre turmentat d’Ulisses,
corferit pels clams encisadors de les sirenes.
Sirenes fetilleres d’ensagnades nines i cabells d’herba,
ornades de collars nuats
amb els ulls dels navegants que esfondraren
dins les gèlides aigües dels fossars marins,
enxarxant-los amb els seus cabells de posidònies,
amb els llargs enfilalls d’algues metzinoses,
que ara la mar escup vora la sorra
quan amaina la tempesta.

.

Montserrat Crusells (Esparreguera, 1929 – Barcelona, 2011) (Font: Biblioteca Josep Roca i Bros d’Abrera)

Montserrat Carol
(Montserrat Crusells)
En un indret del temps

.

.

.

.

.

.

.

Montserrat Carol

En un indret del temps

Viena-Poesia, 26
Edicions Viena. Barcelona, 2001
ISBN: 9788483301180

.

.

.

 

El pastitx del neo-homèric en «la Recerca» de Proust

.

.

.

Albert Bloch, segons David Richardson. Font: Resemblance: Portraits of Characters from Marcel Proust’s In Search of Lost Time

 

Bloch fill havia malparlat de mi a Saint-Loup i de Saint-Loup a mi. Concretament havia dit a Robert que jo era (encara) terriblement esnob. «Sí, sí, està encantat de conèixer el senyor Legrandin», va dir. Aquesta manera de subratllar una paraula era en Bloch el senyal a la vegada d’ironia i de literatura. Saint-Loup, que no havia sentit mai el nom de Legrandin, es va sorprendre: «Qui és aquest?». «Oh!, és gent com cal», va respondre Bloch rient i posant fredolicament les mans a les butxaques de la seva jaqueta, convençut que en aquell moment estava contemplant el pintoresc aspecte d’un extraordinari noble provincial al costat del qual els de Barbey d’Aurevilly no hi tenien res a fer. Es consolava per no saber descriure el se­nyor Legrandin donant-li diverses eles i assaborint aquest nom com un vi de gran reserva. Però aquests plaers subjec­tius romanien desconeguts per als altres. Si va malparlar de mi a Saint-Loup, va fer tres quarts del mateix amb Saint-Loup malparlant-me d’ell. Vam conèixer els detalls l’aquestes maldiences a partir de l’endemà, i no perquè ens les repetíssim l’un a l’altre, cosa que ens hauria fet sen­tir molt culpables, sinó que semblava tan natural i inevita­ble que Bloch, inquiet, i donant per segur que no faria més que dir una cosa que tard o d’hora acabaríem sabent, va preferir prendre la iniciativa i, portant Saint-Loup de ban­da, li va confessar que havia malparlat d’ell, a propòsit, perquè l’hi expliquessin, li va jurar «pel crònida Zeus, guardià dels juraments», que l’estimava, que donaria la seva vida per ell, i s’eixugà una llàgrima. El mateix dia, s’ho va fer venir bé per veure’m sol, em va fer la seva confessió, va declarar que havia actuat en el meu interès perquè creia que un cert tipus de relacions mundanes em resultaven ne­fastes i que jo «valia molt més que això». Després, agafant-me la mà amb un entendriment de borratxo, per bé que la seva embriaguesa fos purament nerviosa: «Creu-me», va dir, «i que la negra Ker em fulmini a l’instant i em faci tras­passar les portes de l’Hades, odiós als homes, si ahir, pen­sant en tu, a Combray, en la meva tendresa infinita per tu, en algunes tardes a classe que tu ja ni recordes, no vaig plorar tota la nit. Sí, tota la nit, t’ho juro, i, ai!, ho sé, per­què conec les ànimes, no em creuràs». No me’l creia, efec­tivament, i davant d’aquelles paraules que s’acabava d’in­ventar —ho notava— i a mesura que parlava, el seu jurament «per Ker» no afegia cap gran pes, ja que el culte hel·lènic per Bloch era purament literari. Per altra banda, tan bon punt es començava a entendrir i volia que els altres també s’entendrissin per un fet fals, deia: «T’ho juro», més encara per la voluptat histèrica de mentir que en l’interès de creure que deia la veritat. […]

.

[…]

Totes aquestes diatribes confidencials de Bloch a Saint-Loup contra mi i a mi contra Saint-Loup van acabar amb una invitació a sopar. No estic del tot convençut que pri­mer no intentés convidar Saint-Loup tot sol. La versem­blança fa aquesta temptativa probable, però l’èxit no la va coronar, perquè va ser a mi i a Saint-Loup a qui Bloch va dir un dia: «Estimat mestre, i vostè, cavaller estimat d’Ares, de Saint-Loup-en-Bray, domador de cavalls, ja que us he trobat a la riba d’Amfitrita, ressonant d’escuma, prop de les tendes dels Menier, de naus veloces, volen tots dos ve­nir a sopar, un dia entre setmana, a casa del meu il·lustre pare de cor irreprotxable?». Ens va adreçar aquesta invita­ció perquè desitjava relacionar-se més estretament amb Saint-Loup que l’ajudaria —així ho esperava— a penetrar en els ambients aristocràtics. Formulat per mi i per a mi, aquest desig hauria semblat a Bloch el senyal del més obscè dels esnobismes, ben conforme amb l’opinió que tenia de tota una faceta del meu caràcter que no li semblava, si més no fins aleshores, la principal; però el mateix desig experi­mentat per ell li semblava la prova d’una bella curiositat de la seva intel·ligència desitjosa de certs exilis socials en els quals potser podria trobar alguna utilitat literària. […]

[…]

[…] El senyor Bloch no era l’únic que tenia èxit a casa seva. El meu company encara en tenia més entre les seves germanes que no deixava de burxar en un to ron­dinaire, ficant el cap al plat; les feia petar de riure. D’altra banda, elles havien adoptat la llengua del seu germà, que parlaven normalment, com si fos l’única obligatòria i l’única que poguessin utilitzar les persones intel·ligents. A la nostra arribada, la més gran va dir a una de les petites: «Vés a avisar el nostre prudent pare i la nostra venerable mare». «Gosses», els va dir Bloch, «us presento el cavaller Saint-Loup, de javelines lleugeres, que ha vingut a passar alguns dies a Doncières, la de cases de pedra polida, fecun­da en cavalls». Com que era tan vulgar com culte, sovint rematava el discurs amb alguna broma menys homèrica: «Vejam, tanqueu una mica més els vostres peples de bells fermalls, què són aquestes cursileries? Al cap i a la fi no és cap el meu pare!». I les senyoretes Bloch esclafien en una tempesta de riures. […]

[…]

[…] El senyor Bloch patia molt per les men­tides del seu oncle i per tots els disgustos que li ocasionaven. «No en faci cas, és extremament bromista», va dir a mitja veu a Saint-Loup, que així encara estava més encuriosit perquè s’interessava en la psicologia dels mentiders. «Més mentider encara que l’itaquès Odisseu, que Atenea anomenava tanmateix el més mentider dels homes», va reblar el nostre company Bloch. «Ai! qui m’hauria dit», va exclamar el senyor Nissim Bernard, «que un dia soparia amb el fill del meu amic! Però si a París, a casa meva, tinc una fotografia del seu pare i una pila de cartes seves. Sempre em deia “es­timat oncle”, no he sabut mai per què. Era un home encan­tador, enlluernador. Me’n recordo d’un sopar a casa meva a Niça, on hi havia Sardou, Labiche, Auger…». «Molière, Racine, Corneille», va continuar irònicament el senyor Bloch pare, del qual el fill va enllestir l’enumeració afegint «Plaute, Menandre, Kalidassa». El senyor Nissim Bernard, ofès, aturà bruscament el seu relat tot privant-se ascèticament d’un gran plaer i va quedar-se mut fins al final del sopar.

«Saint-Loup, el del casc de bronze», va dir Bloch, «pren­gui una mica més d’ànec de cuixes copioses de greix sobre les quals l’il·lustre sacrificador d’aus ha estès nombroses libacions de vi negre». […]

[…]

[…] «Agafaré un fulard», ens va dir Bloch, «perquè Zèfir i Bòreas es disputen qui s’endú el mar farcit de peixos, i per poc que ens allarguem després de l’especta­cle, no tornarem fins a les primeres lluïssors d’Eos, de dits daurats. […]

.

Marcel Proust
A la recerca del temps perdut 2
A l’ombra de les noies en flor
Noms de país: el país
Traducció de Valèria Gaillard Francesch

.

.

Bloch’s speech is a chance for Proust to pastiche Homer, or rather pastiche the pastiche of Homer; that is, pastiche those who, like Bloch, imitate Homer in their speech or writing, those such as the Leconte de Lisle of Poèmes antiques. The narrator himself, after all, calls Bloch’s speech not “Homeric” but “neo-Homeric” (“néo-homerique”). (RTP, II, 540) If this seems very “meta”, removed from the original by several degrees of imitation, it is. We are in the presence of a pastiche of a pastiche. (One could even imagine that rather than to Homer’s actual text, “Homeric” refers to certain early imitations of Homer’s style, and if “neo Homeric” refers to reimagining of those imitations, then Proust’s pastiche of those reimaginings of the earlier imitations of Homer would be a pastiche of a pastiche of a pastiche). […] now as one moves toward the imitation of imitations and to a rarefied level of literature where the original seems to recede, perhaps even disappear –is Homer the “original” or is it Leconte de Lisle? Or perhaps someone whom Proust heard speaking in this way while imitating Leconte de Lisle or Homer?—one also moves toward the postmodern, toward the notion of simulacrum as defined by Jean Baudrillard: the imitation of which there is no original. Indeed, with postmodernity, the original either no longer exists or is entirely drowned out by a deluge of copies: only the simulacrum remains, which, in this case, is the “neo-Homeric” that has relegated the original Homer to a far-off, even unreachable, land.

Bloch’s speech recalls another copy of a copy, though one not precisely in the realm of pastiche as it is not a style being imitated. Early on in the Recherche, the narrator recount’s Marcel’s grandmother’s penchant for giving gifts that are already artistic mediations several degrees removed from the original, such that instead of a photograph of the Chartres Cathedral or of Mount Vesuvius, she prefers giving a painting depicting that cathedral or volcano, or even better, giving an engraving of a painting of that object, especially if the original is no longer available (due to damage, for example). (RTP, I, 39-40) The result is that having only a reproduction of a drawing of Venice (by Titian), Marcel has difficulty in forming a clear idea of what the real Venice would look like. While Marcel’s grandmother is hardly an apostle of postmodernism –it is not so much a matter of copying the works as adding to them additional organic or geological “layers” of art—there’s in the text nonetheless a sensitivity to how increased aesthetizations and mediations lead to a dynamic of the receding original, whether that original is Venice, or Homer, which has been replaced by Bloch’s néo-Homérique.

James F. Austin
Proust, Pastiche, and the Postmodern or Why Style Matters

.

.

Marcel Proust
A la recerca del temps perdut 2
A l’ombra de les noies en flor
Traducció de Valèria Gaillard Francesch

Edicions 62 (labutxaca), Barcelona, 2013
ISBN: 9788499306810

.

.

.

James F. Austin

Proust, Pastiche, and the Postmodern, or Why Style Matters

University Press Copublishing Division / Bucknell University Press, 2013
ISBN: 9781611484106

.

.

.

La veu de les sirenes…, segons C. A. Jordana

.

.

.

.

La veu de les sirenes

.

Sento la veu de les sirenes…

Com que, de fet, no la sento -perquè, altrament, potser no estaria per parlar-ne-, no té res d’estrany que em tregui, de moment, de l’actualitat per a dur-me als temps d’Ulisses. I des d’allí em poso a constatar que en les sirenes i llur veu sempre hi ha hagut quelcom profundament antipàtic. I no em refereixo precisament al que tenen de més clarament enutjós: el perill que anuncien o representen.

A les sirenes que esperaven el pas d’Ulisses era atribuïda una veu tan atractiva que se suposava que els qui la sentien es tiraven de cap a l’aigua per tal d’acostar-s’hi. Ulisses, com ja sabeu, va ordenar als seus companys que es tapessin les ore­lles amb cera, i ell es va fer lligar al pal de la nau per escoltar sense perill. Tot això sembla exagerat si considerem que les sirenes d’Ulisses eren ocells -del coll en avall- de l’ordre de les gallinàcies. Llur aspecte havia d’ésser capaç de refredar tots els entusiasmes.

Una cosa semblant havia de passar amb les sirenes ma­rines que es presentaren més endavant. Algues per cabells i cua escatosa, tenen un prestigi innegable a distància i sota el clar de lluna. Però imagineu-vos, per exemple, de dormir sobre el pit d’una sirena d’aquestes, tot ensumant les algues i sempre a punt d’ésser raspat per l’escata. I si, després, encara resulta que és sirena del Cantàbric, què s’ha fet d’aquell gran prestigi?

(És clar que les consideracions anteriors es refereixen a temps normals. En temps d’esmolament de barres, com els d’ara, aquestes sirenes encara serien menys perilloses. Tin­drien un gran prestigi, és cert, però el perill canviaria de sentit. La sirena ocell aniria al brou, i la cua de la sirena marina portaria a la plaça una cua molt llarga.)

Però ara sí que sento la veu de les sirenes, i no cal pas imaginar-se-les per a saber que han d’ésser un aparell anti­pàtic. Amb la veu ja paguen, oh déus! Com s’enfilen, i com davallen, i com ronquen! I com insisteixen! El pitjor de tot és que ja sabem que ho fan pel nostre bé, de manera que és absurd de dir-ne cap mal.

No cal dir que una gran part de l’antipatia que hom sent per la gran veu d’alarma, es troba realment en el perill que anuncia, i encara, per a alguns, en les molèsties que suporten per protegir-se’n. Quant als estoics que van fent llur fet, passi el que passi, potser també troben antipàtica la veu de les sire­nes. Sempre cal encendre l’espelma, i la possibilitat d’una fi prematura té una certa finor per a burxar la subconsciència.

No vull pas dir que tots els camins oberts al pensament per la veu de les sirenes hagin d’ésser forçosament antipàtics. N’hi ha que tenen, per a segons qui, una seducció innegable dintre de llur gravetat: penseu, per exemple, en la proximitat de la mort. La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida. Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig -si no us toca cap xufla, és clar- que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la.

El mal és que, en aquesta guerra espanyola, fins les idees més majestuoses han d’ésser tarades de grotesc -cosa ben natural, si considerem que el feixisme n’és un protagonista. Heu sentit la veu de les sirenes. Heu sentit la proximitat de la mort. Veieu clarament dues línies de l’espai i del temps -la que us duu la mort i la que us duu a la mort- com s’acosten en un punt crític de Destí. Els moments són d’una gravetat innegable. Però seguiu enrere una de les línies, i us trobeu amb la imaginació al Valhalla de Salamanca, més ridícul que el bigotet de Hitler i més sinistre que la calba de Mussolini. És verament irritant que la línia dels vostre Destí mor­tal pugui passar pel punt intel·lectual on el decorat d’òpera wagneriana s’enllaça amb la ciència que encara no admet la rotunditat de la terra. (No hi ha com els savis de Salamanca per a planar el món.)

És clar que la mort és tan important que tot ho transfigu­ra. Del fet de veure-la enllaçada amb el grotesc poden sorgir-ne accents més patètics. I en tot cas, passant al terreny planer dels bons sentiments, l’espectacle de la mort -més ben dit, de les morts, i quines morts!- no deixa humor per a pensar en el grotesc que hi ha en l’estúpida crueltat que les ordena.

Però encara no ha cessat l’alarma, companys. Una mica més, i contemplàvem mentalment tants de paorosos estralls, que els nostres nervis se n’haurien ressentit. I això és un dels objectius de la facció. Potser us en distraurà un moment el cas del meu amic A.B.  —un de tants casos que demostren les curioses febleses dels homes. A.B. s’ha trobat al carrer en diverses alarmes i sempre ha anat fent com si res la seva via. Però cada vegada que enfila un carrer llarg, té l’amoïnosa impressió que al final del carrer una bomba li ha de caure al damunt. A.B. té una calba magnífica i va sempre sense res al cap. Confessa que el que l’esgarrifa especialment és la nua exposició de la seva clepsa. I cada vegada es promet: «Demà em compraré un capell!»

Sento la veu de les sirenes… Sembla que s’ha acabat l’alar­ma. Tanmateix, la veu no pot ésser més antipàtica. Som igual que els gossos de Pavlov—ja sabeu qui vull dir. Els tocaven una campaneta i els venia salivera. A nosaltres ens toquen les sirenes i ens enutgem automàticament. Esperarem que els llums s’encenguin per recobrar l’humor.

.

C.A. Jordana

Revista Meridià
Simples espais
25-11-1938

.

.

.

[…] cròniques de l’etapa més crítica de la rereguarda barcelonina […] «Simples esplais», combina observació i reflexió, no exemp­ta d’una certa moralitat (llegeixi’s valoració de la dignitat moral) ben amanida amb humor, sobre l’ambient i la psico­logia d’un cos social sotmès a les dificultats materials, les pri­vacions i els bombardeigs. La concreció temàtica en quatre punts clau de la vida urbana -el precari servei dels transports públics a causa dels talls elèctrics, la manca de queviures i d’altres articles de consum majoritari, com el tabac (que per a la major part del gènere masculí, inclòs l’autor, era article de primera necessitat) o la inquietud provocada per les alar­mes antiaèries- té alguna cosa de manual de comportament per a usuaris d’una ciutat que es troba en «temps especials» (i l’autor s’afanya, al primer article, a distingir aquests temps dels «temps normals»). És, com el registre humorístic, com els jocs de paraules, els dobles sentits o els contrastos irònics, una tàctica destinada a treure ferro a unes circumstàncies col·lectives que, palesament, són compartides per l’autor i els lectors.

Contribueix a crear aquest darrer efecte l’autoreferencialitat constant, que s’estén fins i tot a «el cas del meu amic A.B.» portador d’una «calba magnífica» que constitueix un excel·lent objectiu per a l’aviació («La veu de les sirenes»), i que no és altre que el mateix autor (Arnau Bellcaire). I, sobretot, hi contribueix la complicitat en detalls sobre els nous usos i costums, els modismes o el llenguatge propi del moment, que de segur eren captats pel lector de forma immediata. Com, per exemple, la substitució intenciona­da d’«home, dona o persones» per «ciutadà, ciutadana o ciutadans» o per «camarada» (usat, a més, en locucions del tipus «Camarada, aguanteu-me per l’orella», a «La platafor­ma atapeïda»); de «dependent» per «responsable» (o l’ús de «responsable de la neteja» per al personatge que passa la baieta a «Només fum»), O bé, l’al·lusió, en el moment de pujar al tramvia, a «l’empenta de la dona a la rereguarda» («La Dona a la Rereguarda» era una entitat d’ajut als combatents, objecte també d’acudits lingüístics al setmanari L’Esquella de la Torratxa).

Tot plegat no amaga la gravetat de determinades situa­cions, però evita l’ascens indecorós al regne de la transcen­dència o del sentimentalisme banal (que ja campaven prou per arengues i pamflets) i la davallada inoportuna al del der­rotisme. Però comunica, això sí, el que cal dir d’essencial. A «La veu de les sirenes», el joc entre la sirena d’alarma, la sirena d’Ulisses, la sirena-peix, la seva cua i la cua de la plaça —i la desmitificació que implica posar al brou la sirena d’Ulisses—, no amaga la qüestió fonamental: les alarmes pre­cedeixen els bombardeigs, i, doncs, susciten molta por. Ni la sentència de valor universal: «La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida»; ràpidament com­pensada per un canvi de to: «Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig —si no us toca cap xufla, és clar— que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la.».

.

Maria Campillo
Presentació de l’edició de “Barcelona 1938:
La veu de les sirenes
C.A. Jordana”

.

.

.

.

C.A. Jordana
Barcelona 1938:
La veu de les sirenes
Edició de Maria Campillo

Col. Temps Maleïts, 30
Edicions de 1984. Barcelona, 2008
ISBN 9788492440184

.

.

.

 

 

Una Ifigenia de Manuel Forcano

.

.

Ifigènia

.

Vas pel carrer, els peus
sense camí. Per quina Troia
t’has deixat degollar com Ifigènia a Àulida?
Se t’allunya al final de cada dia
l’olor dels pins, la llum, la veu del mar.
I sents obrir-se pas en tu,
talment passa una ambulància els semàfors en vermell,
la ràbia de saber tan ample el mar
i tan minsa la força dels braços i els genolls
dels antics guerrers
als rems.
.

Manuel Forcano
Corint

.

.

.

Manuel Forcano
Corint

Óssa Menor, 210
Edicions Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484371021
.

.

.

.

.

 

 

 

El viatge de Ningú. L’Odissea d’Elies Monxolí

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Open Spotify: Odissea, el viatge de Ningú, by Elies Monxolí

.

.

.

Elies Monxolí

Odissea, el viatge de Ningú
Collages: Pere Salinas
(Llibre + CD)

Edicions 96. La Pobla Llarga, setembre 2017

ISBN: 9788417213008

.

.

.