Himne Homèric V. A Demèter

.
.
.

.

V

.

A Demeter


.

Canto Demèter santa, la dea dels bells cabells rossos,

i amb ella canto la filla seva, tant alta i esvelta,

que Zeus, déu dels trons, que al lluny del lluny mira,

volgué otorgâ a Aidoneu, un dia, i aquest se l’enduia

quan la mare, la d’auria falç i fruites esplèndides,

no ho veia; quan ella, la filla, jugant amb ses companyes

les filles d’Oceà, de sines pregones, collia

les flors de la prada, la rosa vermella, i viola, i jacinte,

un bell narcís que la Terra donà, complacenta amb els déus,

per enganyâ la verge frescal com puncella de rosa.

Tal, esplèndid, brillava el narcís, i amb tal meravella,

que els homes, al veure’l, i els déus immortals i tot, se’n temien:

s’alçava en caps tant bells i llançava una flaire tant dolça,

que la terra i el cel, i la inflor salada del mar, ne somreien.

La noia, encisada, estenia ambdues mans per haver-lo.

Llavors per la planura de Nisa va obrir-se la terra

en ample camí, i de seguida el déu dels morts s’hi llançava

amb cavalls immortals, i forçada s’enduia la verge

plorosa en carro d’or. Ai! Prou ella xisclava,

cridant al pare Croni, suprem : ningú va sentir-la,

dels homes ni dels déus, ni menys les molles Helees,

tant riques de sos fruits: ningú sinó la ignocenta

Hècata dolça, la filla del gran Perseu, la que duu

el vel brillant. De son antre va oïr-la, i Helios altíssim,

ensems, de dalt del cel: ells dos, el Sol i la Lluna,

oïren el crit de la verge al pare Croni, a Zeus:

a Zeus, que a l’hora s’estava ben lluny, adins d’un temple,

rebent els sacrificis d’uns mortals suplicants, i deixava

que’l germà rei dels morts famosíssim, el fill, com ell, de Cronos,

s’endugués la donzella, per força, amb immortals cavalls.

Mentres vegé la terra i el cel estelat, i la immensa

mar lluenta de peixos, i el sol, encara la verge,

baldament afligida, esperava reveure la mare

i els déus; i aquesta esperança calmava son ànima gran.

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

Els cims de les muntanyes i les goles del mar retrunyiren

de sa veu immortal, i la mare, l’augusta, va sentir-la.

Punyent dolor feria son cor: amb ses mans esquinçava

el vel de sos cabells divins; se cobrí les espatlles

amb fosc mantell; i ràpida, amb volada d’aucell, descendia

cercant, per mar i terra, afanyosa: ningú li donava

raó de la filla, ni els homes ni els déus; ni les aus li dugueren

missatge de cap mena. Nou dies, nou dies, l’augusta

corre per la terra, dues atxes enceses portant en ses mans:

no tastava, de tant afligida, dels déus l’ambrosia ni el nèctar,

ni banyava son cos immortal; mes, quan l’esplèndida Eos

havia dat déu voltes, trobà la pàllida Hècata,

amb el llum a la mà, que va dir-li: — Salut, Demèter augusta,

que duus les estacions i el dò de ses fruites: «¿quin home,

quin déu, t’afligia robant-te la filla, robant-te Persèfona,

que jo he sentit el seu crit, mes el raptor no’l veia?

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

Hècata aixís preguntava, mes no li feia resposta

la filla de Rea, dels cabells formosos:

sols, ràpida, amb ella es llançava, portant les atxes enceses,

vers Helios, que arreu mira i veu tant els déus com els homes.

Davant sos cavalls se posaren, aturant-los, i deia la dea

gran entre totes: — Helios: si algun cop he alegrat el teu cor,

ara ajudar-me vulles, a mi i a la filla bonica

que eixí de mi. L’he sentida xisclar en l’èter estèril,

com si la matessen; però no l’he vista. Tu,

que de l’èter tos raigs il·luminen tota la terra i la mar,

diga’m, fill meu, oh! diga’m qui fou, dels déus o dels homes,

que se me l’enduia per força en tant que jo no la veia. —

Aixís parlà, i el fill d’Hiperió responia:

— Filla de Rea dels bells cabells, reina Demèter:

te venero i te planyo, a tu, i a ta filla l’esvelta, i vull dir-te

qui fou el culpable : no fou ningú menys que Zeus,

que’ls núvols governa: ell fou, ell, qui al germà va donar-la,

a Hades, per esposa florida; i aquest fou qui se l’enduia

plorosa, amb cavalls immortals, al tenebrós reialme.

Mes tu no ploris, dea, que’l plor no t’escau, ni la ira

covar ton pit immens; ni Hades, el rei de les ombres,

germà, de ta pròpia niçaga, t’és pas un gendre indigne:

que llavors que’s partiren l’imperi els déus, a ell li tocava

fer sa estada entre’ls morts, essent-ne el sobirà. —

Aixís havent parlat, sos cavalls mogué l’Hiperiònida,

que obriren les ales i, ràpids com aus, el carro s’enduien.

Demèter, més irada que mai contra Zeus nuvolós,

volgué apartar-se dels déus, del vast Olimp per sempre;

i, trasmudant-se el rostre, se n’anà a les ciutats i a les terres

dels homes mortals que la veien i no la coneixien,

ni ells ni les dones de fondes cintures; i aixís arribava

prop del palau de Celeos, prudent sobirà en aquells dies

de la flairosa Eleusis. Allí, dolorida, va asseure’s

vora’l camí i a l’ombra, al pou de Parteni, que assobre

s’hi estenia una gran olivera. Semblava una vella ja estèril

dels dons d’Afrodita, la qui ama corones; semblava’s a una

d’aquelles que’s posen a ser mainaderes dels nins de les reines

adins els palaus remorosos, o serven les claus dels armaris.

Les filles de Celeos, Cal·lídica i Clisídica,

Cal·lítoa la gran i Demo l’amable, les quatre

en flor de joventut, boniques com dees, anaren

a treure l’aigua soma del pou amb gerres lluentes.

I s’adonaren d’ella, mes sense conèixer-la (és cosa

costosa als mortals regoneixe els déus), i, prop que li foren,

aixís amb alades paraules li deien : — Tu, que sembles

del temps de la vellura : qui ets i d’on véns? ¿i com és

que lluny de poblat t’estàs, i lluny de les cases, i fóra

les cambres ombroses, que calen millor a dones com tu

i a més joves encara que hi són i prou t’hi acolliríen? —

Aixís, preguntant-li, li deien. I aixís a elles l’augusta:

Ai filles, dones febles, siau qui siau, salut!

doncs ja que ho pregunteu, ben franca us daré la resposta.

Deo es el nom que’m donava la meva santa mare.

De Creta só vinguda sobre l’ampla espatlla del mar;

mes no per propi voler, sinó pel d’uns pirates

que se m’enduien per força. La ràpida nau va aturar-se

a Tòricos; i, en tant que ells coíen menjar

per tots dins la nau, nosaltres, les dónes, a l’una

saltàrem totes en terra; i jo, que tant me feia

menjar com no, fugia pels boscos camps a través

terra endins, amagant-me d’aquells dolents que un guany illícit

volien heure venent-me sens haver-me comprat.

Anant a la ventura, aquí só arribada; prò ignoro

quina és aquesta terra i sa gent. Doncs ara, vosaltres

(aixís els déus que habiten els olímpics palaus vos otorguin

un bon marit, i jove, i els fills que després se’n desitgen)

acompadiu-vos, filles, de mi, i ajudeu-me, donzelles,

que jo trobi una casa on puga treballar

a ma guisa, que ja no só jove; prò encara puc cuidar-me

d’un infant, dur-lo a braç bellament, també donar-li les sopes,

servar la casa, i, encara, adins la cambra reclosa

faria el llit dels amos, i podria ensenyà a les minyones. —

Aixís parlà la dea. I així responia Cal·lídica

la franca, la més bella de totes les germanes:

— Padrina: cert que és deure dels humans acceptar lo que envien

els déus, per més que ‘ns dolga, perquè més poden ells que nosaltres.

Mes jo, per lo que’t valga, te diré clarament nostres coses

i el nom dels que aquí manen sobre’l poble, i que són com muralla

a ciutat, on fan justícia: Triptolem prudent, i Diocles,

Polixen, i Eumolpos sens tara, Dòlicos i Celeos,

nostre pare tant brau; i tots tenen muller

a casa; i de cap serà rebutjada ta noble presencia,

sinó ben rebuda, perquè als déus ets semblanta. Prò mira:

si tems encara, resta: irem a casa nostra,

i direm a la mare, que’s diu Metanira, de fonda cintura,

això que tu’ns contes. Qui sab, llavors, si ella mateixa

te voldrà a casa nostra, i no calgui que’n cerquis una altra.

Un fill tardà li naixia que fou molt desitjat

i acollit amb gran joia, i nosaltres ens el criem a casa,

adins del fort palau: si ara tu el criessis

i arribés a ésser gran, te’n veuries, de rica i contemplada

i envejada de totes les dones, d’haver-li sigut dida! —

Aixís parlà, i la dea, amb el cap feu que sí; i les donzelles

airoses se n’anaren amb els càntirs lluents plens de l’aigua.

Al gran casal del pare ben tost arribaren, i deien

el cas a la mare, que les feia tornar de seguida

a cercar l’estrangera i fer tractes, oferint-li molt bona soldada.

Com cerves o vedelles que en temps de primavera,

saciat l’apetit, joganeres, saltant van per les prades,

aixís mateix, aquelles jovenetes, tenint-se les robes,

gracioses corrent, se n’anaren per la via enfondida dels carros,

voleiant-los les cabelleres rosses com flor de safrà

damunt les espatlles. Trobaren quieta, a la vora del camí

on mateix la deixaren, la dea immortal, i dugueren-la

a la casa pairal tant amada. Amb el cor afligit les seguia,

envelada la testa, Demèter, voleiant-li la túnica fosca

entorn dels peus lleugers. I, arribades que foren amb ella

al palau de llur pare Celeos, deixeble de Zeus, al pòrtic

trobaren la mare, que seia al llindar de la cambra bonica,

tenint el tendre infant al pit, i correren a ella.

Mes quan la dea augusta travessava el llindar, amb la testa

tocava al cim del portal, que s’omplí de claror. Metanira

restà tota admirada de sa presencia, i, pàl·lida

alhora i temorosa, li oferí son seient. Mes Demèter,

la qui regeix els temps de l’any i duu fruites esplèndides,

refusà la cadira esplendenta, restant silenciosa,

baixos els ulls divins; en tant Iamba, la dòna

d’honestos pensaments, li acostà un altre seti, cobrint-lo

amb una pell blanca. Asseguda que fou, amb ses mans abaixava

el vel que la cobria; mes encara restà molta estona

adolorida i muda la dea, sens paraula

ni moure’s ni somriure, ni voler menjà o beure,

tota plena del dol de sa filla l’esvelta. Iamba, llavores,

la honesta i alegra de mena, començà graciosa

a parlà agudament, i a la dea mogué a l’esplai i al mig-riure.

Metanira, llavors, ofería-li vi dolç com la mel en la copa;

mes ella refusava-la, perquè el vi acolorat no li era

lícit de beure, i en compte demanà una polenta. Mesclaven-li,

doncs, l’aigua amb la farina, com ella volgué; i feu llavores

la libació sagrada. I, tot seguit, Metanira,

de la bella cintura, va dir-li aquestes paraules : — Oh dòna,

salut! Tu no davalles de pares vils, sinó nobles,

perquè una gràcia brilla i dignitat en tos ulls com solen

els reis, no més, haver-los, que fan lleis sobre’ls pobles. Nosaltres,

humans, lo que’ns envien els déus, encara que’ns dolga,

devem acceptar-ho, que sempre tenim llur jou al coll.

Mes ara, tu, que ets vinguda a casa, tot quant s’hi troba

serà per tu com per mi; perquè tu’m criaràs aquest tendre

infant que m’ha nascut tardà, que ja no l’esperava;

mes l’he desitjat molt, i els déus me l’otorgaren.

Si ara tu’l criesses i arribés a ésser gran, te’n veuries

de rica i contemplada, i envejada de totes les dones,

d’haver-li sigut dida! — I aixís digué Demèter

de la bella corona : — Salut! te dic igualment: benhaurances

t’otorguin els déus, dóna! que jo de bona gana

te criaré l’infant com tu vols i no’n passis cap ànsia,

que mai cap malefici haurà per descuit de la dida:

que sé remeis i herbes en contra de tot mal

i encantament. — Llavores, amb ses mans immortals, el prenia

i se ‘l posava al pit olorós; i alegrava’s la mare.

Aixís fou que la dea crià a Demofont, a l’illustre

fill de Celeos i de Metanira, de bella cintura,

en llur propi palau; i anà creixent com un déu.

Com si dels déus fos nat se nodrí, que no de materna

llet ni cap altre aliment, mes sols d’ambrosia

per Demèter de bella corona, que, tenint-lo al si, suaument

li infonía amb la boca l’alè de son pit immortal; i de nit,

d’amagat dels seus pares, ficava’l tot nu dins les flames ardentes

del foc poderós, com si fos un tió; i era un prodigi

com creixia tant fort i de pressa i semblant an els déus; i l’hauria

fet del tot immortal i exempt del mal de vellesa

a no esse una nit que la mare Metanira, de bella cintura,

lant desde’l llit nupcial perfumat, vegé lo que feia,

i batent-se amb les mans els costats, llançà un crit pel fill en perill,

Enfollida clamà amb gran lament, deixà anar aquestes paraules:

—Ai fill meu! Demofont, l’estrangera et fica en el foc,

trista de mi! — Aixís se queixava; i, sentint-la la dea

Demèter, de bella corona, irritada, amb ses mans immortals

tragué del foc a l’infant, que tant tard hagué Metanira

en son palau, i, posant-lo a terra lluny d’ella, inflamada

en ira terrible, digué a Metanira, de bella cintura:

Oh necis humans, fins mancats de raó que us deixi preveure

tant el bé com el mal a venir! I tu, imprudenta, que feres

un tort sens remei; perquè et juro, amb el gran jurament divinal,

per les aigües fatals de l’Estix, que jo t’hauria fet

immortal aquest fill, i exempt de vellesa per sempre, i encara

adornat amb grans dons; mes ja en va tot això haurà sigut;

que ara resta subjecte a la mort i al Destí. Però l’honra

d’havè estat en mos braços i haver-lo adormit en ma falda

tant mateix li valdrà: que, en el curs del temps, dura guerra

i discòrdia terrible hi haurà entre’ls fills d’Eleusis llunyans.

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

Demèter jo só, la tant venerada, que duc tanta joia

als déus i als mortals! Ara tu fes que’l poble em basteixi un temple

a l’eixir de ciutat i de l’alta muralla, damunt del Cal·lícoros,

del puig eminent: allí jo mateixa seré qui us ensenyi

el meu ritual; i que sempre més mos misteris hi sien

celebrats; i que’m feu sacrificis aplacant mon esprit. —

Havent aixís parlat, mudà d’aspecte i alçada;

deseixint-se de tota miseria, la dea, espandí gran beutat

entorn, gran olor de son cos immortal, que tot resplendia

al lluny; i, els seus cabells rossos voleiant damunt ses espatlles

tota la casa s’omplía d’un viu llampegar. De seguida

sortí del palau. Metanira, segats els genolls, sens paraula,

restà llargament oblidada de llevar de terra el fillet.

Mes les noies, sentint-lo plorar, saltaren dels llits tant perfets:

l’una, prenent l’infant en ses mans, se’l posava a la falda;

i l’altra avivà el foc; i l’altra, amb els tendres peus nus,

corre a la mare, que jeia en el llit nupcial olorós;

i totes plegades, després amb amor, a l’infant, que plorava

amb un panteix molt gran; i no podien pas

aconsolar-lo, que eren altres braços que aquells de la dida

els que ara el tenien. I tota la nit amb gran temor

la passaren pregant a la dea; i als raigs primers de l’Aurora

anaren a Celeos poderós, contant-li les coses

que havien passat i les ordes deixades per la dea

Demèter, de bella corona. I ell, cridant a l’Àgora

a la gran multitud del seu poble, manà bastir un temple

molt gran, i una ara al damunt de l’alt turó, a Demèter,

de formosos cabells; i tot-hom l’obeía, i el temple s’alçava

ràpid per la divina voluntat. Finit que l’hagueren,

cessà el treball, i llavores tornà cadascú a casa seva.

Allí la rossa Demèter restà ben allunyada

dels benhaurats, enyorívola de la filla d’esvelta cintura.

I fou llavors, pels homes, damunt l’abans feconda

terra, una anyada terrible : cap llavor germinava,

que en sí les escondía Demèter de bella corona.

En va la corba rella pels camps arrocegaren

els bous, i moltes vegades caigué la blanca civada

inútilment en terra. I hauria finat tota,

la raça parlanta dels homes per la gran fam, i hauria

restat sens sacrificis ni dons la dels qui habiten

els alts palaus olímpics, si, Zeus, advertint-ho,

no hagués resolt en son ànima un bon remei. A Iris,

d’ales d’or, enviava per fer tornà a Demèter,

la dels cabells formosos i perfeta en son cos. Obeía

Iris a Zeus Crònida, el que infla les nuvolades,

i amb peus lleugers corria a l’embaumada Eleusis.

Trobà en son temple a Demèter del peplos blau, i deia-li

així amb alades paraules: — Demèter, Zeus el pare,

qui sab les coses eternes, te crida perquè tornis

al clos dels déus immortals. Vina-hi, doncs: que no sia

son ordre desobeïda. — Aixís li deia; mes ella

no’n feu cabal. Llavores, de part de Zeus, hi anaren,

l’un darrera de l’altre, tots els déus benhaurats

que viuen eterns. D’un a un la cridaren, li feren

presents molt bells, oferint-li els honors que volgués entre’ls déus;

mes res vencia son cor, irritada com era : obstinava’s

en son refús; no volia tornà a l’Olimp embaumat,

ni fer donà a la terra sos fruits, en tant que no veia

la filla d’ulls bonics. I Zeus retronant,

el déu que al lluny del lluny mira, veient aixís les coses,

determinà que a l’Erebos anés l’Argifont,

el d’auria vareta, per dir a Hades, amb blanes paraules,

que a sa muller, la casta Persefonea, deixés

sortir de l’espessa tenebra i anà a la llum i als déus,

perquè sa mare, veient-la, cessés en l’ira. Hermes

li fou obedient. Deixà son lloc de l’Olimp

i va llançar-se ràpid al fons de la terra. Trobava-hi

al rei en son palau, segut amb la seva adorable

esposa, encara afligida d’enyorament de la mare

entoçudida en ira contra’ls déus benhaurats, per l’ofensa.

L’Argifont poderós, deturant-se davant del rei, li deia:

— Hades dels cabells foscos, que manes les ombres: el pare

Zeus me mana que tregui Persefonea il·lustre

de l’Erebos, a fi que sa mare, veient-la amb sos ulls propis,

cessi en l’ira que porta als déus immortals; que medita

una terrible cosa: vol perdre la terrena

niçaga dels homes, tant feble, tenint en sí escondides

les llavors, i privant de llurs honres els déus immortals.

Feresta és la rancúnia que’ls duu: no vol estar-hi

i resta amagada en un temple flairós de l’aspra Eleusis. —

Aixís digué. Va somriure, movent els ulls, Aidoneu,

el rei dels morts; obeía l’orde de Zeus; manava

aixís a la bona Persefonea: — Ves-hi, Persèfona;

vés a ta mare de peplos blau, i serva ton cor

quiet en ton pit. No t’afligeixis pas més

que un altre faria, que no’t soc indigne marit

entre immortals; que soc germà de Zeus el pare.

Pensa que quan a mi tornis, reina seràs de tots

els qui viuen i es mouen, i que entre’ls immortals

serà gran ton honor; i etern pels homes el càstic

si no satisfan ton esprit oferint-te sagrats sacrificis. —

Aixís parlà; i s’alegrava, prudent, Persefonea,

qui s’alçà fent un salt d’alegria. Llavores Aidoneu,

d¡amagat, li donà a menjà uns grans de la dolça melgrana: volia

restés per sempre al costat de la mare Demèter

del peplos blau. Per això els hi donà Aidoneu,

que té tant vast l’imperi; i prengué un carro d’or,

posant-hi cavallas immortals. Pujà-hi Persefonea,

i al seu costat l’Argifont potent, prenent les regnes

en ses mans i el flagell, i menava enfora els cavalls a través

d’aquelles estades. Volaren, i feien molta via:

ni la mar, ni les aigües dels rius, ni les valls herboses, ni els cims,

als cavalls immortals detenien: de tot volaven damunt

partint la boira espessa. Mes llur guiador va aturar-los

davant el temple olorós, estada de Demèter,

de bella corona, que, al veure’ls, com una mènada en fúria

llançava’s bosc a través de l’ombrosa muntanya. Persèfona

saltà i corré envers la mare   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

— Filla: viuràs amb mi avora’l pare Crònida

nuvolós, i seràs honorada per tots els immortals.

Mes, segons lo que hagis tastat allà baix, tornaràs

al pregon de la terra per viure-hi el terç de l’any, i les altres

estacions amb mi i amb els deus immortals. Quan la terra,

en temps de primavera, s’ornarà de ses flors oloroses,

tu resurgiràs de l’espessa tenebra envers meu,

meravellant els déus i els homes mortals. Però digues:

amb quina astúcia el fort Polidegmon t’enganyava? —

I aixís li respongué la bella Persèfona : — Mare:

et diré la veritat. Quan el bon Hermes, el ràpid,

vingué del pare Croni i dels altres olímpics, per treure’m

de l’Erebos, i al veure’m cedires tu en la rancúnia

que duies als déus immortals, jo vaig fê un salt d’alegria.

Llavores, Aidoneu, d’amagat i per força, me feia

menjà uns grans de la dolça melgrana. També vull dir-te tot

lo d’abans que’m preguntes: de com se m’endugué per força

al pregon de la terra, volent-ho el Croni, el pare mateix.

Nosaltres, les donzelles totes (Leucipa, Feno,

Electra, Ianta, Melita laca, Rodea, Cal·lirroa,

Tica, Melobosis i Ocirroa, que té la pell que sembla

de fulla de rosa, i Criseida, Ianira, Acasta i Admeta,

Rodopa, Pluto, i encara Calipso encisera i Estix,

Galaxaura l’amable i Urania i Pallas, que mou a combat,

i Artemis, la que tira sagetes) jugàvem en la prada

delitosa; collíem amb nostres mans les flors enciseres,

la dolça del safrà ajuntant amb gladioles,

i amb jacinte, puncelles de rosa i lliris. L’ampla terra

brotà un narcís com safrà, que’ns feu gran meravella:

jo, tota alegre, el collia. Llavors s’obrí la terra,

saltant-ne de dintre el fortíssim Polidegmo, qui va endur-se’m

en carro d’or forçada, amb tot i els meus crits. Afligida

te dic aquestes coses ben veres. — Aixís tot lo dia

uniren llurs esperits la filla i la mare abraçades,

amb gran alegria en els cors. Llur dol encalmaven, i es feien

joiosos presents. I Hècata, del vel resplendent, va acostar-s’hi

i va acaronâ en gran manera la filla, tant casta, d’aquella

que va acompanyâ en les recerques. Mes Zeus retronant,

el déu que al lluny del lluny mira, envià de missatge

Rea de cabells formosos, a Demèter, de túnica blava,

per fer-la tornâ als déus, prometent-li els honors que voldria

en mig dels immortals; consentint-li amb el cap que la filla

no més un terç de l’any restés en l’espessa tenebra,

i tot l’altre temps amb la mare i amb els déus immortals. Es­coltant-lo,

no desoí aquestes ordres Rea, i llançava’s lleugera

dels cims de l’Olimp cap a Rarios, que un jorn fou feconda

com pit de la terra, mes ara callada i estèril i seca,

servant inactiva en son si la blanca civada

per voler de Demèter la bella, però quan tornaria

la primavera devien refer-s’hi les altes espigues

del blat, i els solcs omplenar-se de messes esplèndides

que després ben lligades serien en garbes. Allí davallant

de l’èter estèril la dea, i havent-se mirat l’una a l’altra

de bon grat i alegres, aixís parlà Rea, del vel resplendent:

— Vina, filla : Zeus retronant, que al lluny del lluny mira,

vol que tornis als déus prometent-te d’honors tants com vulles:

amb el cap consentí que ta filla no més un terç de l’any

resti en l’espessa tenebra, i l’altre temps amb tu

i els déus immortals; i serà tal com diu, perquè ha fet

amb el cap el senyal de prometre-ho. Vina, doncs, i no’t neguis

restant durament irritada contra’l Croni, que’l cel ennuvola;

mes abans multiplica tos fruits, que fan viure an els homes. —

Aixís parlà; i no’s negava Demèter, la de bella corona:

tornaren fèrtils els camps, i tota plena de fulles

i flors l’ampla terra. La dea instruía an els reis

que fan la justícia: primê a Triptolem, a Diocles,

que doma cavalls; a Eumolpos forçut, i a l’amo de pobles,

Celeos; i va iniciar-los a tots (a Triptolem,

i a Polixenos, i més a Diocles) en son ministeri

sagrat i en ses orgies forçoses i ocultes, que il·lícit

fóra de dir-les: respecte an els déus apaga la veu.

Sortós entre’ls homes, aquell qui les sab; mes qui les ignora

i no pot celebrar-les, no troba, ni després de la mort, quan davalla

a l’espessa tenebra, una sort semblant a la d’aquells.

Després que la dea entre dees donà sa ensenyança, pujaren

amb l’altra a l’Olimp a estar entre’ls déus. Allí sempre habiten

venerades avora de Zeus, el déu que en llamps se gaudeix.

Sortós en la terra aquell home que elles estimen de cor;

perquè li envien Plutos, que’ls resta present en la llar,

i Plutos fa rics els mortals. — I tu, que l’Eleusis flairosa

domines, i Paros voltada de mar, i Antrón enrocada,

oh venerable dea que’ns duus els temps de l’any

i les fruites esplèndides; tu, sobirana Demèter,

i ta filla bellíssima, Persefonea! vullau otorgar-me

de bon grat pel cant que us he fet, una vida placèvola…

I jo ‘m recordaré de tu i d’un altre cant.

.

Himnes Homèrics

Himne V

Traducció en vers de Joan Maragall

.


.

.

ÍNDEX HIMNES HOMÈRICS

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. 27/08/2014 a les 9:25 PM

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: