Himne Homèric XIX. A Pan
.
.
.
.
XIX
.
A Pan
.
.
Parla’m, oh Musa, del bon fill d’Hermes, de peus de cabra
i front banyut, qui ama el bullici i va corrent
per valls arbrades, i amb ell les nimfes, tant dançadores,
que’ls rocs trepitgen dels aspres cims, i Pan invoquen,
déu dels pastors, de cabellera tota esbullada i resplendent.
Té per dominis els cims nevats i els viaranys,
tant pedregosos, de les muntanyes. Ell sempre corre
d’ací i d’allà, entre les mates obrint-se pas:
tantost s’assenta vora la mansa corrent de l’aigua,
tantost se’n torna per asprades penyes i puja
als cims més alts, i d’allí mira peixe els ramats.
Li plau recorre les grans muntanyes, que brillen nues;
li plau també, per les llurs costes, plenes de boscos,
seguir les feres que ha vist de lluny, i dar-los mort;
i, en sent cap-vespre, de la cacera tornant tot sol,
fa sonâ a voltes la seva rústega flauta de canyes,
tant dolçament, que l’au lleugera que’s plany i canta
entre les branques al temps florit, no’l guanyaría
en la dolçor. Llavors les nimfes melodioses
de les muntanyes, en multitud, shi acompanyen,
i amb ell davallen a la pregona font tot cantant;
i al voltant l’eco retruny pels cims. Ell, llavors, salta
amb peus lleugers, i als chors se n’entra : damunt l’espatlla
duu la ensagnada pell d’una lludria, i allí s’alegra
en mig dels cants, damunt la blana prada on floreixen
safrà i jacinte, tots olorosos, entre l’herbei.
Celebren als déus benaurats en el vast Olimpos,
i més que cap altre a Hermes, tant bo; i diuen com ell
és llest missatger de tots i a l’Arcadia va anar,
tant rica de fonts i mare de moltes ovelles; i allí,
al bosc tancat de Cillenios, feia de pastor
d’ovelles de llana polsosa, al costat d’un home mortal
amb tot i que ell fos un déu. Mes se n’amagà
per un viu desig que tenia d’unir-se d’amor
amb Dríops, donzella de trenes formoses; i al fi va complir-se
la dolça unió; i ella infantà d’Hermes, en sa casa,
un meravellós infant peu-de-cabra i de front banyut,
de dolces rialles i amant del brogit; i tant, que la dida,
fugint, per temor, al veure’l barbut i feréstec, deixà’l.
Hermes, de seguida, content en son cor, el prengué en ses mans,
bolcà’l en la espessa pell d’una peluda llebre muntanyana,
i portà’l als déus. S’assegué a la vora de Zeus i dels altres,
i mostrà’ls el fill. Ells se n’alegraren, i per sobre tots
Bacos Dionisos. Perquè a tots plaía, li digueren Pan.
Aixís, jo’t saludo, oh tu, sobirà! i amb mon cant t’invoco.
I vull recordar-me de tu i d’altre cant.
Himnes Homèrics
Himne XIX
Traducció en vers de Joan Maragall
.
.
.
.
.
Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera
Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913
.
.
.
-
27/08/2014 a les 9:26 PMEls Himnes Homèrics en versió de Joan Maragall | De Troia a Ítaca