Himne homèric III. A Hermes

.

.

.

.

III

.

A Hermes

.

.

.

Canta, oh Musa, Hermes, el fill de Zeus i de Maia

que domina Cillena i Arcadia, tant rica d’ovelles;

que és dels déus immortals el bon missatger. Va infantar-lo

Maia venerable, la nimfa de trenes formoses,

havent-se unit d’amor amb Zeus. Vivia en el fons

d’un antre ombrós; vivia allunyada dels déus benhaurats:

fou allí que’l Croni, en mig de la nit tenebrosa,

amb la nimfa de trenes formoses va unir-se d’amor,

ben amagat dels homes mortals i dels déus immortals,

mentres Hera, la blanca de braços, dormia un sòn dolç.

I quan l’intent de Zeus complia’s i foren passats

dèu mesos pel cel, la nimfa donava l’infant a la llum;

per on grans fets vingueren al món : que’l fill infantat

va ser d’enginy molt subtil, i savi en paraules d’engany.

Fou lladre de bous, sabia’ls manar, i els somnis també;

espia de nits i bon guardià de portals; i aviat

mostrà entre’ls déus immortals, l’esclat de sos fets:

que, nat a trenc d’alba, a mig-dia polsava la cítara ja,

i al vespre robava les vaques d’al-lluny-feridor, Apolló diví.

I feu tot això el quart dia del mes, que és quan l’infantà

Maia l’augusta. Tot just sortit del ventre immortal,

ja no volgué restà en el breçol : saltant-ne sortia

de l’antre al camí, cercant les vaques del déu Apolló,

quan va trobar venint la tortuga; i fou molt content

pensant de cop què faria per fer-la cantar.

La pobre bèstia passava davant del portal pasturant

en l’herba florida, tant lenta en son pas;

i el fill diligent de Zeus, rient, va dir-li aquests mots:

— Bona troballa per mi, i de vàlua! No’t menysprearé:

salut! amable companya; en les festes mouràs a la dança.

En bona hora t’he vist. Mes d’on véns, oh tu, muntanyana

joguina bonica de closca pintada amb tants de colors?

Doncs ara t’agafo i et porto a la casa. I no serà en va:

faràs molt servei. Prò anem’s-en a casa, que aquí hi ha perill.

I, ja que vingueres, seràs, mentres visquis, remei per molts mals;

i, després de morta, els cants que faràs! — Digué, i, recollint-la

amb les dues mans, se n’entrà a la casa jugant-hi content;

i a la muntanyana tortuga allí dintre va treure la vida

amb un bell punxo. Igual que travessa un pensament ràpid

a l’home inquiet, o com li llampega l’esguard en els ulls,

així anava Hermes del dit an el fet. Través de la closca

clavava unes canyes de llarg desigual; posava-hi tivanta

una pell de bou, i, fortament teses, set cordes davant,

ben harmonioses : de budells d’ovella les feu. I, després

que la graciosa joguina fou llesta, l’una corda i l’altra

colpia amb el plectre: vibraven sonores al colp de sa mà.

I el déu, alegrant-se de tant bella feta, se posà a cantar

com canten per riure fadrins i donzelles, a l’edat florida,

entorn de la taula. Cantava les noces de Zeus i Maia,

de belles sandàlies; sa pròpia naixença, fruit d’uns tals amors,

i son nom illustre; les riques estades, les belles companyes

de la nimfa mare; les fortes calderes i els tres-peus lluents.

Però, quan ho canta, moltes altres coses pensava en son cor.

Llavores ficava la còncava lira adintre’l breçol.

Sentint-se, de sobte, de carn desitjós, deixà l’olorosa

cambra i se’n saltava adalt d’un turó : medità una astúcia

pregona, d’aquelles que’ls lladres mediten en la fosca nit.

El sol, aleshores, caient per la terra, anava a enfonsar-se

amb corcers i carro, adins l’oceà, quan Hermes corria

i  prompte  arribava  en  aquelles  ombroses  muntanyes Pieries:

les vaques formoses dels déus benhaurats hi tenen l’establa

i també pasturen per les fresques prades que no’s dallen mai.

Doncs el fill de Maia, l’Argifont d’ull viu, prengué del ramat

cinquanta d’aquelles vaques bruelantes : se les emmenà

per les no fresades vies del sorral; però, sempre astut,

per fer perdre el rastre, girà llurs peueres totes al revés,

el davant darrera, i ell caminà igual; llançà ses sandàlies

al sorral del mar; se’n manegà unes de lo més estrany

amb un gran enginy : prenent rams de murtra i de tamarí,

els entreteixía amb fulles i tot, i foren aquestes

les fresques sandàlies que’s lligava als peus. D’aquesta manera

l’Argifont d’ull viu marxà de Pieria i se n’allunyà

fent una gran volta, com per dar-se pler, fora del camí.

Mes quan travessava l’herbada planura d’Onquestos, fou vist

d’un vell que s’estava conresant la terra d’un florit verger.

I el fill de Maia gloriosa així emprenia an el vell:

— Oh tu, que caves la terra, entorn de les plantes corbat!

per cert que una bona collita tindràs a son temps; mes ara

no veus lo que veus ni sents lo que sents, i calla : cap dany

ne rebs en lo teu. — I arrià les vaques, tocant-les al cap.

Hermes illustre, llavores, passà per moltes muntanyes

a l’ombra i per planes florides i valls regalades. I ja

l’obscura nit divina, sa protectora, finia,

i estava a punt de nàixer l’alba que crida al treball

(havent l’augusta Selena, filla de Pallas Megàmid,

tocat son punt més alt), quan l’ardit fill de Zeus

menava les vaques testudes del déu Apolló per la vora

del riu Alfeu, i, gens fatigades, les feia arribar

a una alta establa i a uns grans abeuradors que hi havia

davant d’un bell prat. Feu pasturar llavores per l’herba

les vaques bruelantes, que’l lotus menjaren i la castanyola,

molles de rosada; i a totes plegades, després, les entrà

adintre l’establa. I llavores, fent un gran feix de llenya,

provava l’art divina del foc. Prenia una branca

del formós llorer, li treia l’escorça i fregava’l

àmb el palmell de la mà, que l’escalfà i treia fum;

i així l’acostà a un munt de llenya ben seca posada en un sot;

bufà i la flama saltà impetuosa i el foc brillà al lluny.

En tant tragué de l’establa dues vaques bruelantes

de banyes retortes; les duia an el foc, i amb força molt gran

les hi ajeia d’esquena al damunt; i els travessà l’espinada,

occint-les i fent-les girar dintre’1 foc. De seguida, passant

de l’un a l’altre treball, feu troços les carns, tant plenes de greix,

i amb ast de fusta rostía-les, i el troç sagrat de l’espatlla

i la sang negrosa del ventre igualment; i en terra ho posà.

Les pells estenia damunt d’una roca, com encara fem,

que ben adobades duren sempre més. Després, tot joiós,

tragué les carns del foc, i, posades a un replà ben llis,

ne féu dotze parts a la sort, cad’una per honra d’un déu.

Llavores Hermes gloriós tingué desig d’una part,

perquè, immortal i tot, el temptava la flaire suau;

mes son cor generós sabé resistí aquell desig,

i sa gorja sagrada no se n’empassà, sinó que dugué

les carns, tant plenes de greix, a l’alta establa, i allí

deixà-les penjades, senyal de son fet. Els caps i les potes

cremà-les al foc. Complert de tal guisa tot el ritual,

llançà les sandàlies a l’aigua revolta de l’Alfeu pregon,

i, al bell clar de lluna, espargint les cendres, va passar la nit.

Al matí, aviat arribà als cims del Cillena diví.

En sa llarga via cap home trobava, cap déu benhaurat,

ni cap goç el lladrà. Doncs Hermes, aixís de Zeus el fill,

entrava en sa cambra pel forat del pany, com una boirina

o un vent de tardor : aixís entrà en son antre elevat,

amb tant lleu petjada que no se sentí. Ben llest es ficava

el gloriós Hermes dintre son breçol. Els bolquers posava’s

entorn de son cos, com tendre infant que era, i allí s’ajegué.

Ses cames jugaven amb el cobre-llit, tirant-se’l avall;

i en la mà tenia l’amada tortuga. Mes tot era en va:

sa mare divina no’n fou enganyada. I així li digué:

— D’on vens, en’questa hora, i com has sortit? Dolent! astut!

Ja n’estic ben certa que, aixís te lliguessen ben fort o en mans

del Letoides que fosses posat, no’t mancaria un enginy

d’escorre’t o fondre-te-li d’entre’ls dits, dolent! Ben cert

fores de Zeus generat per gran inquietud dels homes,

dels déus immortals. — I an ella Hermes digué molt astut,

aixís: —  Ai, mare, la mare! Per què me tractes talment

com si fos un tendre infantó qui encara no sab

de res i els renys de la mare li fan tanta por ?

Per tu i per mi vull valdre’m d’un art que no hi ha millor;

no pas restà aquí tots dos, tant sols, com voldries tu,

privats dels honors deguts a tots els déus immortals:

més val tot-temps gaudir amb els eterns la rica abundància

dels camps de froment; no pas aquí en la cova, arraulits.

L’honor jo vull dels sacrificis igual que’l té

Apolló, mon germà. I, si el pare no ho vol, veuràs com jo

cercar-me’ls sabré : seré capità de lladres. Si el fill

de Leto gloriosa me vol perseguir, ai pobre d’ell!

A Pitó aniré, ficant-me dins de sa estada tant gran,

i li pendré vestits, tres-peus, calderes brillants,

i l’or i tot; si ho vols, ja ho veuràs. — Doncs així

s’anaven parlant el fill de Zeus, que porta l’ègida,

i Maia l’augusta, quan Eos, filla del matí, sortia

de dintre el pregon Oceà portant la llum als mortals.

Llavors Apolló s’aixeca i se’n va a Onquestos sagrat,

al bosc delitós del déu ressonant que abraça la terra,

i allí trobà, corbat al conreu, avora’l camí,

un vell; i el fill de Leto gloriosa, volent-li parlar,

així començava : — Oh vell, el bon vell, que treus l’esbarzer

d’Onquestos herbada! Jo vinc de Pieria cercant un ramat;

tot ell és de vaques de banyes retortes. Un brau no més,

tot negre, restava pasturant tot sol, seguit arreu

de quatre mastins terribles que fan la guarda a Pigual

dels homes. Els quatre i el brau restaren tant sols : miracle!

Les vaques, a posta de sol, deixaven la dolça pastura,

fugint del prat tant suau. Doncs digues-me, vell

nat de molts anys ha, sí has vist algun home que anés

amb elles fent via. — I aquesta resposta el vell li’n tornà:

— Company : no és cosa planera poder donar-ne raó

d’Onquestos herbada! Jo vinc de Pieria cercant un ramat;

tot ell és de vaques de banyes retortes. Un brau no més,

tot negre, restava pasturant tot sol, seguit arreu

de quatre mastins terribles que fan la guarda a Pigual

dels homes. Els quatre i el brau restaren tant sols : miracle!

Les vaques, a posta de sol, deixaven la dolça pastura,

fugint del prat tant suau. Doncs digues-me, vell

nat de molts anys ha, sí has vist algun home que anés

amb elles fent via. — I aquesta resposta el vell li’n tornà:

— Company : no és cosa planera poder donar-ne raó

de tot lo que’ns passa per davant dels ulls en aquest camí

on tanta gent passa que vénen i van; els uns van per mal,

altres van per bé; mes qui sab l’intent que duu cadascú?

Mes jo, cavant tot el dia de l’alba a la posta de sol

aquest terrer de les vinyes, he vist (m’ho sembla, no ho sé)

mes crec que he vist un infant, un noi petit, qui menava,

amb una vareta a la mà, unes vaques molt ben embanyades,

marxant cap arrera : les vaques anaven de cara a l’infant.—

Aixís parlà el vell. Febos Apolló, havent-lo sentit,

feu via de pressa. Va veure un aucell amb les ales esteses,

i va endevinar tot seguit que’l lladre era fill de Zeus,

com ell; i el gran Apolló llançava’s llavores rabent,

cobrint ses amples espatlles d’un núvol de foc, envers

la Pilos sagrada, cercant les vaques de peus giradors.

Ben tost trobà les petjades l’al-lluny-feridor, clamant:

—  Oh déus! què veuen mos ulls! Aquestes petjades bé són

de les meves vaques de banyes tant grans; mes ara les veig

girades envers el prat d’Asfodels; i aquests altres passos

o són de cap home ni són de cap dóna, ni menys és tampoc

cap llop blanquinós, ni ós, ni lleó, ni centaure pelut,

el qui marxant ha deixat un rastre semblant : si estrany

és a l’un troç del camí, a l’altre bé és més estrany. —

Aixís dient Apolló sobirà, el fill de Zeus,

partí i se n’anà a Cillena emboscada i a l’antre tant fosc

aon la nimfa divina infanta de Zeus el fill.

Aromes suaus corrien damunt l’excelsa muntanya,

i moltes ovelles, molt fines de cames, peixíen pel prat.

I el rei Apolló, al-lluny-feridor, corria al llindar

de l’antre obscur i ferreny. El fill de Zeus i Maia,

aixís que vegé Apolló, al-lluny-feridor, que venia

irat per’mor de les vaques, endins dels bolquers perfumats

corrents s’arrupia; com dintre la cendra el carbó bosquetà,

igual Hermes se féu fonediç a al-lluny-feridor:

arronçà les cames i els braços i el coll, i fent l’adormit

com un que ha tornat de cacera i ha sortit del bany;

i assota l’aixella servà la tortuga. Prò al-lluny-feridor

conegué la bella nimfa muntanyana i el seu fill astut.

Resseguí l’estada per tots els recons, i amb la clau lluenta

obrí els armaris on eren servats nèctar i ambrosia,

trobant-hi també or i argent, i encara els vestits de porpra

de la nimfa : era tot com a l’estada dels déus benhaurats.

Després de tenir-ho tot ben resseguit, així el fill de Leto

a Hermes illustre parlà : — Infant que estàs al breçol:

diga’m de seguida on me tens les vaques : si no, renyirem:

te llançaré al Tàrtar, que és ple de pauroses tenebres de mort.

Mai més el teu pare i la teva mare podran retornar-te

a la llum del sol : iràs sota terra, perdut, comanant

uns quants malhaurats. — I així, astutament, Hermes respongué:

— Per què; fill de Leto, me dius aquestes paraules cruels?

I ¿com és que véns a cercar-les aquí, tes vaques, que jauen

pels camps lliurement? Ni jo les he vistes, ni sé on puguen ésser,

ni mai ne sentia parlar, ni puc dir-te’n res : certament

que no n’hauré trobes. Què tinc, jo, pobre de mi, de semblant

a un lladre de vaques, que ha d’esse alt i fort? No és feina per mi

aquesta : són altres quefers els que tinc. Dormir i alletar-me

al pit de la mare, i anar ben bolcat, i el bany tebió.

Té compte que aquesta renyina que’m mous no sia sabuda

dels déus immortals : si no, què en dirien? Un nin, tot just nat,

anar-se’n pel món amb les vaques que corren pel camp lliurement!

No sabs lo que’t dius. Si vaig neixe ahir : mos peus són tot tendres

i la terra és dura. Amb tot, si vols un gran jurament,

te juro pel cap del meu pare (ja veus que no puc dir més)

que no’m confesso culpable, ni he vist tal lladre de vaques,

si és que són vaques, que jo ara és la primera noticia

que’n tinc. — Aixís va parlar. I feia ensems anà els ulls

de l’un cantó a l’altre, tots esparpillats, i després xiulava

com aquell que ha oït una vanitat. L’al-lluny-feridor

Apolló, amb una mitja rialla molt blana, li diu:

— Ah, mentideret! Que n’ets de dolent! Prou estic segur

que més d’una volta, ficant-te per dintre els palaus, a la nit,

ben quietament t’ho enduràs tot, deixant an els homes

ni sols un llit per dormir : tal te sabs valer!

I, sempre que t’entri un desig de carn, ai pobres pastors

que tingueu llanudes ovelles i bous en les valls per lla. prop!

Mes  au! lo que és ara, si no vols dormir el teu sòn darrer,

surt-te dels bolquers, company de la nit! I d’ara endavant

serà el teu honor entre’ls immortals ésser nomenat

capità de lladres. — Aixís va parlar Febos Apolló,

i prengué l’infant per endur-se’l. Però, al punt que ses mans

l’alçaren, llavors el fort Argifont, maliciosament,

llançà de son ventre insolent auguri estarnudant fort.

Apolló, sentint-ho, deixà’l anà en terra : segué davant ell

amb tot i la pressa que duia, i renyant-lo ben fort, li digué:

— Oh fill de Zeus i Maia que estàs en bolquers! Ja et dic jo

que, amb aquests auguris, mes vaques testudes hauré promptament,

i tu mateix me duràs vers elles, tant si vols com no. —

Així parlà. I Hermes Cilleni, alçant-se de pressa.

començà a fer via com costant-li molt; i amb les mans se duia

a ambdues orelles els bolquers, i deia a l’ensems així:

— Mes aon vols dur-me, oh déu violent? tu, al-lluny-feridor?

Ben cert que’m maltractes perquè estàs irat per’mor de les vaques.

Aixís se fonguessin totes les del món! No les he robades,

tes vaques, ni amb elles he vist a ningú! Si és que són vaques;

que jo, ja t’ho dic, ara és la primera noticia que’n tinc.

Fes-me, doncs, justícia, i aixís puga fer-te’n Zeus Croni a tu. —

Així es barallaven Hermes i l’illustre fill de Leto, ambdós

molt irats, pro l’últim amb tota raó, perquè no era injusta

la seva sospita tocant a les vaques, mentre que’l Cilleni

era tot astúcia, volent enganyar-lo al de l’arc d’argent;

mes trobat l’havia tant astut com ell. Aixís caminaven

per damunt la sorra de pressa : al davant Hermes, i al darrera

el bon fill de Zeus i Leto; i aixís ben tost arribaren

al cim de l’Olimp, tant flairós, del pare Cronion davant.

Allí hi ha els dos plats de l’eterna balança pesant sempre just.

Damunt de l’Olimp august, cobert de neu, s’aplegava

la multitud dels déus immortals. Hermes i Apolló,

de l’arc argentí, davant dels genolls de Zeus estan.

I Zeus, retronant, pregunta al seu fill dient aquests mots:

— Febos , ¿d’on la portes, tal presa : aquest infant, tot just nat

que sembla un heraut? Segur que un difícil afer se presenta

a la junta dels déus. — I llavores l’al-lluny-feridor sobirà

aixís responía-li : — Oh Pare! quelcom oiràs ben de nou,

tu que sempre m’acuses talment com si jo fos l’únic

en pendre les coses. Després d’haver corregut molt la terra,

a Cillena, allà a la muntanya, he pogut trobà aquest infant,

lladre mentider com no n’he vist mai ja sia entre’ls déus

ja sia entre tots els homes mortals que sosté la terra.

Després de robar-me les vaques al prat, se les ha emmenades

de nit per la riba del mar sorollós, allà devers Pilos;

deixaven un rastre molt meravellós; cert que foren obra

d’enginy sobrehumà. Damunt la pols negra se veia l’empremta

dels peus del ramat, cora si se n’anessen al prat d’Asfodels,

i les del pastor (mireu si és estranyí) no eren empremtes

de peus ni de mans damunt el sorral, sinó que l’astut

deixà sols senyals com si caminés damunt d’un fullam.

I encara, mentres anà caminant per damunt l’areny,

un o altre rastre se’n veia; prò, així que passà a la terra

més dura, ja d’ell, ni menys de les vaques, coneixia’s res.

Mes en tant un home mortal el vegé com menava

les vaques, de tant ampla testa, vers Pilos : allí les tancava

molt tranquilament; i aixís havent fet en un i altre lloc

tot quant li passava pel cap, se’n torna i es fica al breçol

dintre l’antre obscur com la negra nit: talment, que l’esguard

potent de l’àliga mai l’hauria arribat a ovirar.

I allí, astutament, boi fregant-se els ulls amb ambdues mans,

va dir-me aquests mots: — Ni jo les he vistes, ni sé on puguen ésser,

ni mai ne sentia parlar, ni puc dir-te’n res : certament

que no n’hauré trobes. — Havent ja parlat, Febos Apolló

s’asseia, i llavors, Hermes, invocant al gran pare Cronion,

va començà aixís : — Oh Zeus pare! Et vull dir la vritat,

que só molt sincer i no sé mentir. Quan sortia el sol,

aquest se’m presenta demanant les vaques de peus giradors,

sens dur-me ni un sol testimoni dels déus benhaurats, violent

i amb grans amenaces de llançar-me al Tàrtar, ell que està en la flor

de la joventut, a mi, pobre infant, nat tot just d’ahir,

com ell sab prou bé, i de res semblant a un lladre de vaques,

que ha d’esse alt i fort. Doncs tu, que m’ets pare, i amb molt honor,

creu-me, te juro per ma benhaurança que no he dut les vaques a casa.

Te dic, en bona vritat, que mai ne passava el llindar.

Així, lloat sia Helios, i tots els déus immortals!

A tu molt t’estimo, i als altres venero. I tu ho sabs ben bé

que no hi tinc cap culpa. Si vols, faré el gran jurament, dient: No,

pels pòrtics magnífics dels déus immortals! I ja vindrà un dia

que’m venji del que ara és més fort; avui, tu ajuda l’infant! —

Així parlà l’Argifont, el Cilleni, i feia l’ullet,

tot aguantant-se els bolquers amb els braços; i Zeus rigué

de veure l’infant tant pervers com negava descaradament

tot lo de les vaques; i ordenà a tots dos que junts les cerquessen,

però que Hermes fos el guia, i amb tota franquesa mostrés

a l’altre son amagatall de vaques testudes. El Croni

ho signà amb el cap a Hermes illustre, i aquest obeí

de Zeus, qui porta regida, l’irresistible voler.

Aixís els fills gloriosos marxaren de pressa devers

Pilos, arenosa, al pas de l’Alfeu, i als camps arribaren

i a l’establa, tant alta de sostre, on Hermes, de nit,

havia la presa amagat. Entrant a la cova de pedra,

sortí de seguida enfora menant les vaques testudes,

en tant el Letoide, mirant a altre lloc, s’adonà de les pells

esteses damunt de les roques; i a Hermes illustre digué:

— I tu, com pogueres, entremaliat, essent tant infant,

degollar-ne dues, de vaques? Ja d’ara ta força m’espanta.

Oh fill de Maia, Cilleni! ni mai que creixesses més! —

Aixís parlava; i en tant Hermes entortolligava

uns vímets molt forts, amb ses mans, als peus de les vaques, deixant-les

fermades en terra. Veient-ho Apolló, restava admirat,

i el fort Argifont, mirant de reüll, volia amagar’s.

Mes, prompte assolia, amb son art subtil, distreure an el fill

de Leto gloriosa, al-lluny-feridor, d’ambdós el més fort.

Prengué amb la mà esquerra la buida tortuga, i, amb el plectre en l’altra,

la feu ressonar mesuradament. Febos Apolló

somrigué de joia : el sò harmoniós se li ficà al cor,

i tot escoltant-lo li entrà un dolç desig. El fill de Maia,

sentint-se segur, li estava al costat tocant bellament

la lira, i després hi unia la veu, alçant-la i cantant.

Cantava els déus immortals i la terra obscura, i de com

les coses vingueren a ésser, i fou a cad’una marcat

el propi destí. El fill de Zeus honrava, cantant,

abans que a totes les altres, a Mnemosina, la dea,

mare que fou de les Muses i d’ell protectora; i després

als altres déus immortals, per orde cad’un i segons

el llur naixement i la dignitat; i tot, punt per punt,

cantava, tenint la cítara als braços i fent-la sonar.

En tant, un immens desig creixia en el pit d’Apolló,

que, parlant, digué aquestes alades paraules aixís:

— Matador de vaques, artífex subtil, de festes company:

tal cosa aquí tens que val cinquanta vaques i més;

i crec que nostra baralla podrà resoldre’s en pau.

Mes diga’m, oh fill subtil de Maia, si de tu mateix,

i tot just nat, l’inventares, aquest admirable instrument,

o bé si algun déu o un home mortal te’n feia present

ensems ensenyant-te aquesta art divina del cant; perquè jo

per primera volta ho escolto admirat, i crec que ningú

dels homes ni els déus immortals, els qui habiten olímpics palaus,

podia ensenyar-t’ho : no més tu tot sol; no més tu, pervers;

tu, fill de Zeus i Maia. Mes diga’m : quina és aquesta art?

Qual Musa és aquesta que aixís atempera l’amarga inquietud?

Què és aquest enginy, que tot això ajuntes per donar ensems

l’amor amb la joia i la dolça sòn? Jo, que só el company

d’aquelles excelses Muses de l’Olimp, que meno llurs chors

i la marxa esplendenta del cant en ritmes florits, i la dança

al suau compàs de flautes sonores, no sé que mai res

aixís commogués el meu cor com aquestos sons que semblen

aquells amb què s’acompanya el jovent en les festes grans.

Oh fill de Zeus! jo t’admiro per lo amablement

que toques la cítara. Ja que tant petit fas coses tant grans,

oh resta, dolcíssim! canta les lloances dels déus més antics,

car tu i la mare que’t fou sereu gloriosos en mig

dels déus immortals. Sí, per ‘questa llança t’ho juro:

sereu conduïts per mi, i amb esplèndids presents regalats. —

I Hermes resposta li feu amb aquestes paraules astutes:

— Tu m’ho demanes prudent com ets, oh lluny-feridor!

i jo no haig pas de negar-m’hi gens, a mostrar-te mon art:

avui mateix el sabràs i amb tu seré dòcil en fets

igual que en paraules; amb tu, que tot ho sabs en ton cor,

oh fill de Zeus! primer en mig dels déus immortals,

tant fort i tant noble i tant estimat de Zeus provident,

que’t mostra les coses sagrades, t’honora amb esplèndids presents

i diuen que tens de sa boca mateixa, oh lluny-feridor!

la veu profètica amb què responen tots els oracles.

Hauré d’ésser jo qui ensenyi quelcom a tu, que sabs tant?

Ben lliure ets d’apendre el que vulles; i ja que avui ton esprit

desitja l’art de la cítara, toca-la, i canta i alegra’t:

aquí la tens, oh caríssim, i dóna-me’n glòria. Oh! canta

dolçament, tenint-la en les mans, l’amiga harmoniosa

que sab tant bellament de dir les coses com cal,

i porta-la en pau, nit i dia, a les festes i als jocs, i també

als dinars sorollosos. A aquell qui la sàpiga amb art consultar,

respondrà cantant dòcilment tota mena de coses amables;

mes, si per cas algun home ignorant la interroga amb violència,

respondrà amb un sò agre i inútil. Ben lliure ets d’apendre el que vulles;

aquí la tens, fill de Zeus. I ara anirem a muntanya

o al pla nodridor de cavalls i de bous, oh lluny-feridor!

i els farem pasturar per les prades : les vaques, unides als braus,

femelles amb mascles, prolífics seran; i tu, per molt

que vulles lo teu, no cal pas restar irat sempre amb mi. —

Havent així parlat, li dava la cítara a Febos,

i aquest a Hermes, llavores, un flagell lluent

perquè guardés la ramadà; i el fill de Maia, joiós,

prenia’l. El sobirà Apolló, al-lluny-feridor,

excels fill de Leto, posà en sa mà esquerra la cítara,

i ben acompassadament ferí-la amb el plectre,

traient-ne un sò admirable; i el déu cantava formós.

Llavores tornaren les vaques a la prada divina; mes ells,

els dos cabdals fills de Zeus, envers l’Olimpos nevat,

pel camí delitant-se amb la cítara. I el pròvid Zeus fou joiós

de fer-los amics. Aixís Hermes amà sempre més

el fill de Leto, de l’hora i el punt en què va donar

la cítara amable al lluny-feridor, que, havent-la apresa

a tocar, la feu ressonar sempre més posada en son braç;

i ell després inventà un art diferent amb el sò

de les siringues sonores al lluny, i a Hermes digué:

—Oh fill de Maia, astut missatger! Tinc sempre temor

que’m robis la cítara i l’arc recorbat, perquè de Zeus

reberes l’honor de presidir els canvis que’s fan

els homes entre ells damunt la terra feconda; però

si em fesses dels déus el gran jurament, signant amb el cap

la promesa de no, per l’aigua infernal de l’Estix, llavores

ja tot lo teu me plaurà i seràs benvolgut en mon cor. —

I el fill de Maia, signant-ho amb el cap, jurà tot seguit

mai més robar lo que fos del lluny-feridor, ni tant sols

acostar-se gaire al palau; i el fill de Leto, Apolló,

jurà-li igualment, signant-ho amb el cap, amistat i concòrdia:

que mai ningú li fóra més car dels homes ni els déus.

Aixís li deia : — Aquest signe serà penyora completa

d’ésser-te fidel i honrar-te en mon cor; i encara et daré

una vareta d’or amb tres fulles que duu benhaurança

i riquesa també, i guarda de mal, i té la virtut

de fer complir les paraules que’m són revelades per Zeus.

Mes tu, amb tot i ésser son fill, mai la compendràs,

aquesta virtut, ni l’oracle t’és lícit saber : ni a tu

ni a cap dels déus immortals. Sols Zeus ho sab, i jo,

a qui fou revelat, després d’haver amb la testa jurat

que mai ningú més que jo sabria la pensa de Zeus.

Doncs tu, germà, que duus la vara d’or a la mà,

no vulles que t’expliqui els designis divins de Zeus.

A alguns dels homes mortals pot ésser que porti algun mal,

i a d’altres afavoriré quan va ja en mig de les races

innúmeres d’ells, gens dignes d’enveja. La meva veu

profètica aprofitarà a aquell que atenga als oracles

i al vol de les aus, que són presagi sempre segur.

A aquests aprofitarà la meva profètica veu,

i no seran enganyats; prò aquells que’s fiïn dels vans

presagis d’uns altres aucells, o sense raó preguntin

a oracles volent saber més enllà d’allò que diuen

sis déus eternals, faran en va llur camí, per més

que m’hagin ofert presents. I ara, illustre fill

de Maia i de Zeus, qui porta l’ègida, esprit benfactor,

encara una altra cosa vull dir-te : que hi ha les tres

germanes verges, de ràpides ales : llur cap cobert

de blanca farina, s’estàn dins una vall del Parnàs.

Ja fa molt temps, quan jo, encara petit, m’estava

guardant els meus bous, me van ensenyar l’endevinació.

Mon pare ho veia de grat; mes elles desde allí,

arreu van volant, nodrint-se de mel. La tasca llur

aixís van complint : havent menjat, encara verda,

la mel, se llencen amb fúria profètica a dir la vritat;

mes, quan se’ls priva del dolç aliment dels déus, menteixen

arreu per on van. Doncs bé, desde ara, sien per tu:

les pots interrogar, aixís delitant ton esprit.

Si trobes un home mortal que vulla apendre de tu,

ja pot llavors escoltar la teva profètica veu.

Doncs pren-les, fill de Maia, i també te don les vaques

que viuen al camp. I cuida dels corcers i les mules,

que són tant pacientes; també dels lleons d’ull encès

i dels senglars forts d’ullals; dels goços també i les ovelles

que l’ampla terra nodreix. Domina tots els ramats,

Hermes illustre, i sies el sol missatger aposta

que a l’Hades va; el qual, amb tot i que mai no rebé

cap dò, et farà un bon present. — I aixís fou com Apolló

al fill de Maia estimà amb gran amistat; i també

el Croni li  otorgà sa gràcia, i fou de llavores

que tingué tractes amb tots els déus i els homes mortals.

No és afavoridor de gaires, ans enganya molt

adins la nit obscura les races dels homes mortals.

Aixís, salut, oh fill de Zeus i Maia! que jo

bé me’n recordaré, de tu i d’un altre cant.

.

.

Himnes Homèrics

Himne III

Traducció en vers de Joan Maragall

.
.
.
.
.
.
.
.
.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall

i text grec amb la traducció literal

de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. 25/05/2012 a les 8:25 PM
  2. 27/08/2014 a les 9:25 PM

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: