Josep Mª Llovera: Segona rapsòdia de la Ilíada

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975.

.

.

___________________________________________

LA ILIADA

.

(Quinze rapsòdies)

 .

.

Rapsòdia segona

.

.


.

…..Tots els altres, els deus, i els mortals que a cavall van a lluita,
tota la nit van dormir; però a Zeus el son dolç no el tenia;
sinó que ell meditava en sa pensa, indecís, com Aquiles
honraria, atuint molts aqueus, de llurs naus a la vora.
.
…..I en el seu ànim aquest el millor dels intents va semblar-li:
de trametre a l’Atreida Agamèmnon l’enganyador Somni.
El cridava, doncs, i amb alades paraules li deia:
.
…..“Vés, falaç Somni, corrents, dels aqueus a les naus corredores,
i, una volta seràs d’Agamèmnon Atreida a la tenda,
tot li ho diràs, ben exacte, talment com jo ara t’ordeno:
l’exhortaràs d’armar els aqueus cabelluts a batalla,
tots al plegat; que ara és l’hora d’haver la ciutat d’amples vies
dels troians; puix que ja els immortals, que a l’Olimp fan estada,
són d’un sol parer; car tots ells reeixí que es donessin
Hera, amb els seus precs, i neguits als de Troia amenacen”.
.
…..Tal li deia. I el Somni partia, en sentir la comanda.
I arribà prestament dels aqueus a les naus corredores,
i vers l’Atreida Agamèmnon va anar-se’n i va ensopegar-lo
adormit en la tenda, que un son benaurat l’envoltava.
I es posà al seu capçal, la semblança prenent del Neleida
Nèstor, que, dels ancians, era el més respectat d’Agamèmnon.
Estrafent-lo, doncs, així li parlà el diví Somni:
.
…..“Dorms, fill d’Àtreus, aquell bel·licós que els cavalls ajovava?
No li escau dormir tota la nit, al baró que governa,
i que té el comandar de la host, i el neguit de tants deures.
Ou-me, doncs, amatent, car vinc amb missatge del Croni,
que per tu, fins de lluny, té gran cura i de tu s’apiada.
Ell t’exhorta d’armar els aqueus cabelluts a batalla,
tots al plegat; que ara és l’hora d’haver la ciutat d’amples vies
dels troians; puix que ja els immortals, que a l’Olimp fan estada,
són d’un sol parer; car tots ells reeixí que es donessin
Hera, amb els seus precs, i neguits als de Troia amenacen
per voler de Zeus. I tu para-hi bé esment, que oblidança
no et prengués, quan el son d’emmelats pensaments et deslligui”.
.
…..I, havent això dit, se’n partia. I allí va deixar-lo
amb intents al cor que no havien pas gens d’acomplir-se.
Car la ciutat creia prendre de Príam aquell mateix dia,
neci! car no sabia les fetes tramades del Croni,
que infligiria abundor de gemecs i sofrences encara
als troians i als dànaus en mig de les fortes batalles.
Va deixondir-se del son; i la veu del diví l’envoltava;
i va asseure’s dreçat; i es posà una túnica flonja,
pulcra, feta de nou; i el mantell va tirar-se dessobre;
i als seus esplèndids peus va lligar-se unes belles sandàlies;
i el seu glavi, d’argent tatxonat, va penjar-se del muscle;
i va prendre el ceptre pairal, incorrupte per sempre,
i anà, amb ell, a les naus dels aqueus de cuirasses de bronze.
.
…..Eos deessa, tot just, a l’Olimp alterós se’n pujava,
d’un nou dia l’anunci a dû al Croni i als déus que no moren,
quan ja ell als heralds de veu forta donava comanda,
que, tot d’una, els aqueus cabelluts a adunança cridessin.
I els anaven cridant; i amb gran cuita tots ells s’aplegaven.
.
…..Però abans el consell d’assenyats ancians reunia,
vora la nau de Nèstor, nadiu monarca de Pilos.
Quan els tingué reunits, proposava el seu hàbil designi:
.
…..“Escolteu, amics: diví Somni, dormint jo, em venia
en la nit suau. D’allò més a Nèstor il·lustre
retirava, com ell de figura, i d’alçària, i de planta.
I al capçal se’m posava; i ha dit aquestes paraules:
‘Dorms, fill d’Àtreus, aquell bel·licós que els cavalls ajovava?
No li escau dormir tota la nit, al baró que governa,
i que té el comandar de la host, i el neguit de tants deures.
Ou-me, doncs, amatent; car vinc amb missatge del Croni,
que per tu, fins de lluny, té gran cura i de tu s’apiada.
Ell t’exhorta d’armar els aqueus cabelluts a batalla,
tots al plegat; que ara és l’hora d’haver la ciutat d’amples vies
dels troians; puix que ja els immortals, que a l’Olimp fan estada,
són d’un sol parer; car tots ells reeixí que es donessin
Hera, amb els seus precs, i neguits als de Troia amenacen
per voler de Zeus. I tu para-hi bé esment’. Això deia
i llavors se n’anava volant, i el son dolç va afluixar-me.
Doncs, vejam com els fills dels aqueus armarem a batalla.
Parlaré jo, posant-los a prova, primer, com sol fer-se,
i els mouré a que fugim amb les naus de nombrosos escàlems;
i vosaltres, parlant qui d’ací, qui d’allà, detureu-los”.
.
…..Tal havent parlat, ell s’asseia. I en mig va aixecar-se
Nèstor fill de Nèleu, el rei de la Pilos sorrenca.
Aquest, doncs, amb bon seny, parlà en l’adunança i va dir-los:
.
…..“Oh amics, consellers i cabdills de les tropes argives:
Altre fos, qualsevol, dels aqueus qui ens contés aquest somni,
pla diríem que és fals, i molt bé ens guardaríem de creure’l.
Ara l’ha vist qui el primer dels aquivis d’ésser es vana.
Doncs, vejam com els fills dels aqueus armarem a batalla”.
.
…..Tal havent parlat, del consell començava d’anar-se’n.
I s’alçaven també, i al pastor de la host obeïen
tots, els reis portants-ceptre.  –I la gent ja acudia, arruada.
Tal com pobles d’abelles, quan surten espesses, espesses,
de la roca baumada, i van sempre sortint-ne de noves,
i aletejant s’arraïmen damunt la flor primaverenca,
i unes voleien, a esbarts, d’una banda, les altres d’una altra;
tal, eixint llurs nombrosos estols de les naus i les tendes,
la sinuosa riba seguien del mar, fent corrua,
cap a l’àgora, a colles; i en mig, encesa, la Crida
atiava avant, missatgera de Zeus. S’aplegaren.
L’àgora era agitada. I gemia, dessota, la terra
anant ells als setis. I alçaven brogit. I cridaven
nou heralds, frenant-los: vejam l’aldarull si, per últim,
plegarien, per escoltâ els reis, plançons de l’Olímpic.
I, amb treballs, la gentada es va asseure, cada un al seu seti;
i parà l’aldarull. Llavors el potent Agamèmnon
s’alçà, dret, amb el ceptre, que era obra d’Hefest, molt polida.
Hefest va donar-lo a Zeus, sobirà, fill de Cronos;
Zeus, llavors, el donava al diví missatger Argifontes;
del déu Hermes, Pèlops, guiador de corsers el rebia;
Pèlops el dava, aleshores, a Àtreus, pastor de gentades;
Àtreus va deixar-lo a Tiest, ric d’arments, en morir-se;
i, llavors, el passava Tiest a l’Atreida, per dur-lo
imperant damunt d’illes nombroses i sobre tot l’Argos.
Recolzant-s’hi, doncs, així als argivis parlava:
.
…..“Dànaus herois, amics, devots servents del déu Ares:
Zeus, el gran fill de Cronos, em juny a dissort ben feixuga,
el cruel! que primê em prometé, i amb el cap féu la senya,
que faria retorn havent Troia arrasat, ben murada,
i ara, en canvi, ha resolt un engany maligne, i m’imposa
que a l’Argòlida torni afrontat, moltes tropes perdudes.
Indubtablement, així plau a Zeus potentíssim,
que els castells ha ja derrocat de ciutats ben nombroses,
i en derrocarà d’altres; puix la seva és la màxima força.
Cert, vergonya serà, fins pels venidors quan ho sentin,
que, amb tants homes, i tals, així l’host aquea debades
sostenia una guerra, sens fruit, i això que la lluita
és amb un enemic menys nombrós; ni es veu la fi encara.
Car, certament si volíem ensems els aqueus i els de Troia
immolant d’aliança penyores, comptâ els uns i els altres,
ajuntats els troians, un a un, tants com són en llurs cases,
i nosaltres aqueus acoblats per denes, en canvi,
si llavors un troià de copê a cada dena poséssim,
moltes de les denes qui els fes de coper no tindrien.
Tant els fills dels aqueus jo asseguro que són més nombrosos
que els troians, els de la ciutat. Però els donen auxili,
pervinguts d’altres moltes ciutats, guerrers branda-llances,
que em repel·leixen fort, ni em deixen, per més que jo vulgui,
derrocar i arrasar la ciutat ben poblada de Troia.
Ja ben bé nou anys són transcorreguts del gran Croni,
i és podrit ja el fustam de les naus, i abalides les cordes;
i les nostres mullers, entretant, i els fills minorennes,
seuen a les llars, esperant que tornem, i l’empresa
que ens ha dut ací resta sempre igualment incomplida.
Via doncs! de fer ço que diré tots junts convencem-nos:
amb els navilis fugim a la terra dilecta dels pares,
car no prendrem pas mai als troians la ciutat d’amples vies”.
.
…..Tal va dir-los. I dintre llurs pits els cors d’ells commovia,
de tots aquells de la gent que no havien sentit la consigna.
I es mogué l’àgora, així com les vastes onades marines,
quan, al Pèlag d’lcar, l’Euros i el Notos alhora
les aixequen, llançant-s’hi dels núvols estant de Zeus pare.
I, com quan ve el mestral, i les messes remou ja ben altes,
envestint desfermat, i les tiges i espigues revincla,
talment l’àgora tota es mogué. I, amb joiosa cridòria,
vers les naus corrien; i de sota llurs peus polsaguera
aixecaven en l’aire; i els uns atiaven els altres
a posar mans en les naus, i a la mar relluent traginar-les.
I escuraven els valls; i llurs crits al cel arribaven
del desig de la llar; i els puntals dels navilis ja treien.
Prou, llavors, contra-fat, el retorn dels argius s’acomplia,
si no hagués Hera parlat amb Atenea, dient-li:
.
…..“Ai déus! filla indomtable de Zeus que duu l’ègida, guaita!
Així, doncs, a casa, a la terra dilecta dels pares
els argius fugiran, per damunt l’ampla esquena del pèlag,
al rei Príam deixant, i als troians, bell motiu de jactar-se,
Hèlena argiva, la dona per qui dels aqueus un bon nombre
morts caigueren a Troia, ben lluny de la terra dels pares?
Corre, doncs, a la host dels aqueus de cuirasses de bronze,
i, un per un, amb ta blana paraula, vés deturant-los.
ni permetis que al mar arrosseguin les naus gronxadisses”.
.
…..Deia. I no va desoir-la la dea ull-lluent Atenea;
i carenes avall caminà de l’Olimp, abrivada;
i arribà prestament dels aqueus a les naus corredores;
i trobà Ulisses allí, a Zeus, per seny, comparable,
dret i parat. Ell, cert, la fosca nau ben pontada
no tocava; car ànima i cor plens d’angoixa tenia.
I, posant-se prop seu, li digué l’ull-lluent Atenea:
.
…..“Nobilíssim fill de Laert, sagacíssim Ulisses:
així, doncs a casa, a la terra dilecta dels pares
fugireu, a les naus de nombrosos escàlems llençant-vos,
al rei Príam deixant, i als troians, bell motiu de jactar-se,
Hèlena argiva, la dona per qui dels aqueus un bon nombre
morts caigueren a Troia, ben lluny de la terra dels pares?
Corre, doncs, per la host dels aqueus, no vacil·lis de fer-ho,
i, un per un, amb ta blana paraula, vés deturant-los,
ni permetis que al mar arrosseguin les naus gronxadisses”.
.
…..Tal digué. I ell la veu va sentir d’una dea parlant-li;
i prengué correguda, i llençà el seu mantell; i el collia
son herald itaquès Euríbat, que anava seguint-lo.
I ell marxà, corrents, d’Agamèmnon Atreida a l’encontre;
i va rebre’n el ceptre pairal, incorrupte per sempre,
i anà, amb ell, per les naus dels aqueus de cuirasses de bronze.
.
…..I si algun en trobava dels reis, o dels homes il·lustres,
atansant-se’ls, amb blanes paraules anava aturant-los:
.
…..“Doncs, il·lustre, què fas? No t’escau, con un vil, d’espantar-te.
Via! detura’t, i fes que també l’altra gent es deturi,
car encara de cert no saps pas quin intent duu l’Atreida.
Ara prova els fills dels aqueus; després vindrà el càstig.
No hem escoltat pas tots al consell les paraules que ell deia.
Compte que no s’aïri, i els fills dels aqueus no maltracti,
car és temible la ira d’un rei, plançó de l’Olímpic,
i li ve la honor seva de Zeus, i l’estima Zeus pròvid”.
.
…..I, si per cas en veia un de la plebs, i cridant l’atrapava,
encalçant-lo amb el ceptre, i fort increpant-lo, li deia:
.
…..“Ferm, aquí, dissortat! i escolta el que et manen el altres
superiors a tu, que ets home covard i sens força,
mai comptat per res al consell, ni tampoc en la lluita.
No cal pas que tots facin de rei; els aqueus que ací es troben.
No convé que a manar siguin molts; un sol el cap sigui,
un el rei, a qui Zeus, fill de Cronos astut, concedia
ceptre, i lleis també, per tal que damunt d’ells domini”.
.
…..Talment ell, imperant, ordenava la host. I altra volta
s’arruaven vers l’àgora, eixint de les naus i les tendes
amb terrabastall, com del mar brogidor quan l’onada
envesteix, bramulant, l’alta costa, i retruny tot el pèlag.
.
…..I ja seien els altres, estant-se cada un al seu seti.
Un només, descompost, Tersites, encara cridava,
Ell de mots gruixuts se’n sabia de cor una rècua,
per contendre, insolent i gosat, amb els reis, sense solta,
solament li semblés que una cosa seria risible
pels argius. Era l’home més lleig dels vinguts sota Ílion:
camatort, ranc d’un peu, i de totes dues espatlles
geperut, amb la caixa del pit enfonsada; i el crani
punxagut de dalt i florit d’una clara pelussa.
Sobretot avorrit el tenien Aquiles i Ulisses,
car els solia blasmar. Però a l’ínclit Atreida aleshores
deia ultratges, amb crits estridents, veient que els aquivis
n’eren molt irats, i dintre llurs cors rabiaven.
.
…..Ell, doncs, fort cridant, ultratjava Agamèmnon, dient-li:
.
…..“Vaja, Atreida, de qui pots queixar-te, ni què et manca, encara?
Plenes tens de bronze les tendes, i un estol de dones
escollides hi has acoblat, que nosaltres aquivis
t’hem donat, d’escreix, quan alguna ciutat conquistàvem.
És que cobeges encara més or, que d’Ílion et porti
un troià, domador de corsers, son fill per reembre
que li haguem captivat, o jo, o un altre dels nostres?
O una dona jove, del seu amor per gojar-te,
retenint-la guardada per tu? No t’escau, a fe, gaire,
el cabdill essent, de du els fills dels aqueus a ruïna!
Vils que sou i cobards! no pas ja aqueus, sinó aquees!
Via! tornem d’una volta amb les naus als pairals, i deixem-lo
sol aquí a Troia, el botí digerint; que s’adoni
si també l’ajut nostre valia, o no, alguna cosa!
Ell, que ara fins Aquiles, baró que tant el supera,
ha inhonorat, de per si prenent-li i guardant-se el seu premi.
Gens de fel no té Aquiles al cos, i és ben poca pena,
altrament aquest fora, oh Atreida, el teu últim ultratge!”
.
…..Tal Tersites parlava, al pastor de la host, Agamèmnon,
afrontant; quan, llest, se li atansa l’ínclit Ulisses,
i, de reüll esguardant-lo, l’increpa amb severa paraula:
.
…..“Prou! Tersites, xerraire; per bé que sonor agoreta,
plega ja, i no vulguis, tu sol, amb els reis barallar-te.
Puix més vil que tu, cap altre home, jo ho asseguro,
no hi és pas entre tots els que a Troia, amb l’Atreida, vingueren.
No declamis, doncs, posant-te els reis a la boca,
ni els profereixis insults, pretenint que tornem a la pàtria.
No veiem pas clâ encara quin tomb han de prendre les coses:
si és que als fills dels aqueus fóra bé, o fóra mal, de tornâ’ns-en.
Ara tu al pastor de la host, Agamèmnon Atreida
vas llançant ultratges, perquè molts presents li atorguen
els exercits dànaus?  i parles només per blasmar-lo?
Doncs, una cosa et diré, i, cert, haurà d’acomplir-se:
si, com ara mateix, et tornés a atrapar fent el neci,
que d’Ulisses el cap no romangui damunt ses espatlles,
ni de Telèmac pare en avant ja ningú m’anomeni,
si no t’agafo jo, i dels teus vestits no et despullo,
del mantell i túnica, i del que cobreix tes nueses,
i ploricós no t’envio devers els ràpids navilis,
fora de l’adunança, batut, amb assots afrontosos.”
.
Tal digué. I l’esquena, amb el ceptre, i ambdues espatlles
li colpia; i ell s’ajupí; i li queien llàgrimes vives;
i un verdanc sanguinós se li alçava, dessobre l’esquena,
sota el ceptre d’or; i, llavors, ple d’esglai, es va asseure
dolorit, i, esguardant tot confós, el plor va eixugar-se.
I, baldament afligits, tots d’ell amb gust varen riure;
i al de llur costat es giraven molts d’ells, i li deien:
.
…..“Déus immortals! bé n’ha fetes de coses insignes Ulisses,
suggerint, el primê, encertats plans, o animant a la lluita;
res, però, de bon tros, com el que entre els argius ha fet ara,
estroncant la paraula d’aquest desfermat mala-llengua.
Cert, el seu cor rebec, en avant, no tindrà pas pruïja
d’injuriâ els nostres reis, llançant-los dicteris i ultratges”.
.
…..Tal la plebs deia. i Ulisses, conquesta-ciutats, altra volta
es posà dret, ceptre en mà. I, al costat, la ull-lluent Atenea
en semblança d’herald, a la gent ordenava silenci,
perquè els fills dels aqueus, començant dels primers fins als últims,
sa paraula poguessin sentî, i son consell sospesessin.
.
…..Aquest, doncs, amb seny, parlà en l’adunança, i els deia:
.
…..“Oh Atreida: ara si, sobirà, que els aquivis voldrien
fer-te menyspreable, entre tots els mortals de la terra,
ni la promesa no et serven, amb que, tanmateix, s’obligaren,
tot venint aquí, de l’Argólida, rica de poltres:
que farien retorn havent Troia arrasat, ben murada.
Car com tendres infants, talment ells, o enviudades esposes,
uns amb altres somiquen, que volen a casa tornar-se’n.
I certament que n’hi ha, cansats ja de patir, per tornar-se’n.
Car tan sols un mes que allunyat de l’esposa un romangui,
dins la nau de molts bancs, s’angoixa quan les tempestes
hivernenques li barren el pas, i el mar que es regira;
i és ja l’any novè: per nosaltres, aquest que ara volta,
que restem ací. Per això jo als aqueus no reprotxo,
si s’angoixen prop les naus corbes. Així, però, encara
fa vergonya romandre aquí tant, i mans buides tornar-se’n.
Cor fort, doncs, amics! i restem un xic més, fins a veure
si van ésser verídics, o no, els vaticinis de Calcas.
Car al cor ben gravat ho tenim, i en sou tots vosaltres
testimoni, aquells que les Keres de Mort no se’n duien.
Sembla encara ahir: quan a Aulis les naus dels aquivis
s’acoblaven, a Príam, de dols, i als troians portadores.
Al voltant érem tots de la font: damunt sacres ares
oferíem als déus immortals hecatombes complides,
sota el plàtan frondós, d’on brollava un fil d’aigua clara.
I fou vist gran senyal: un drac, sanguinós a l’esquena,
horrorífic; l’Olímpic mateix, cert, a llum va enviar-lo,
de dessota l’altar s’esmunyí, i s’enfilà dalt del plàtan.
Hi tenia un moixó el seus petits, indefensa fillada,
arraulits dalt la branca més alta, dessota les fulles:
vuit; i novena la mare que havia engendrat la fillada.
I els li devorà el drac, cridant ells amb xerics llastimosos.
I volava la mare a l’entorn, tot planyent la fillada.
I, planyent-se i voltant, ell d’una ala, enroscat, va copçar-la.
Però, un cop devorats els petits moixonets i la vella,
invisible el tornà el mateix déu que ens el féu aparèixer,
(car convertit fou en pedra pel fill de l’astuciós Cronos)
i nosaltres restàrem parats, admirant el prodigi.
Com el monstre espantable trencà, doncs, dels déus l’hecatombe,
Calcas parlà, llavors, tot seguit, explicant-nos l’auguri:
‘Oh cabelluts aqueus: doncs, per quina raó emmudiu, ara?
Signe ben gran és aquest, que ha volgut fer-nos veure Zeus pròvid,
que s’acomplirà tard, però mai se’n perdrà la memòria.
Com ha engolit el drac els petits moixonets i la vella:
vuit; i novena la mare que havia engendrat la fillada,
altres tants anys ens caldrà, al lloc on anem, tenir lluita,
i el desèn en mans nostres caurà la ciutat d’amples vies’.
Ell així va parlar; i ara és l’hora que tot s’acompleixi.
Via, doncs! resteu tots, aqueus de les belles gamberes,
aquí, fins haver conquerit la ciutat gran de Príam”.
.
…..Tal digué. I els argius fort cridaven (i entorn, pels navilis,
un ressò paorós aixecà dels aqueus la cridòria)
aplaudint i lloant d’Ulisses diví la paraula.
.
…..I va dir-los també el Gereni cavaller Nèstor:
.
…..“Déus immortals! com uns nens parleu ara ací en l’adunança,
arrauxats, i que tant se’ls en dóna dels fets de la guerra.
Doncs, en què pararan els pactes i els juraments nostres?
Fum es tornaran els acords dels prohoms, i els projectes,
i del vi, libat pur, amb estretes de mans, la fermança!
Car vanament amb paraules aquí contendim, i cap via
no sabem trobar, tant de temps que ha durat ja el col·lotge.
Via! de nou, com abans, Atreida, amb voler inflexible
els argius impera, en mig de les fortes batalles;
i aquests, deixa’ls que es perdin, els dos o tres, que, dels altres
dissidents, projecten (no sortiran pas amb la seva)
de tornar-se’n a Argos, abans que del Numen egíoc
sapiguem si haurà estat, o si no, la promesa, mentida.
Car jo sostinc que assentí, el molt poderós fill de Cronos,
just el dia mateix que a les naus corredores pujaven
els aqueus, per portar ací l’estrall i la mort als de Troia,
llampeguejant a dreta, senyals deixant veure propicis.
Per això, no s’acuiti ningú per tornar-se’n a casa,
fins haver jagut cada aqueu d’un de Troia amb l’esposa,
en venjament del rosec i el desfici d’Hèlena argiva!
I si tan desitjós és algú, de tornar-se’n a casa,
provi, si vol, de tocar la ben pontada nau fosca
perquè pugui atènyer la mort i el destí abans que els altres.
Ara, rei, delibera tu amb seny, i a d’altres escolta,
no serà, certament, rebutjable el consell que jo et doni:
per llinatges destria, i per tribus, la gent, Agamèmnon,
que el llinatge al llinatge, la tribu a la tribu socorri.
I si ho fas així, i els aqueus dòcilment t’obeeixen,
coneixeràs, llavors, qui dels caps és coquí, qui dels súbdits,
i els valents quins són; car tots lluitaran per llur compte.
I entendràs si dels déus és designi, que Troia no expugnis
o dels homes viltat, o imperícia de l’art de la guerra”.
.
…..I, parlant en resposta, li deia el potent Agamèmnon:
.
…..“Cert els fills dels aqueus guanyes, vell, a l’àgora sempre.
Car, oh, tant de bo, pare Zeus, i Atenea, i Apòl·lon,
que d’aitals consellers jo en tingués dels aqueus una dena!
Prou cauria, llavors, la ciutat del rei Príam, ben prompte,
sota les nostres mans, i assaltada seria, i desfeta.
Zeus, egíoc, però, fill de Cronos, dolors m’ha donades,
fent que m’empenyés en raons i baralles inútils;
car renyírem Aquiles i jo, per mor de la noia,
amb mots violents; i el primer vaig ser jo d’irritar-me.
Mai, però, que tornem a concòrdia, cert, aleshores
no hi haurà ajornament pels troians, de llur dany, gens ni mica.
Ara aneu a fê el vostre repàs, i entrarem en batalla.
Que tothom bé la llança s’agusi i l’escut bé s’arrangi;
que tothom als peu-àgils cavalls doni bona pitança;
que tothom bé el seu carro revisi, amatent a combatre,
per bregar tot el dia sencer en la lluita terrible.
Car ni un sol instant no hi haurà ja de treva, aleshores,
fins que vingui la nit i els guerrers enardits desparteixi.
Xopa tindrà entorn del pit, de suor, més d’un, la corretja
del pavés, i lasses les mans entorn de la llança;
xop, més d’un, el corser, rossegant el ben polit carro.
I el que jo veuré que vol, apartat de la lluita
restar vora les corbes naus, teniu la certesa
que dels cans i voltors no hi haurà pas ningú que el deslliuri”.
.
…..Tal digué. I els argius fort cridaven, talment com l’onada
quan, a la costa brava, l’empeny el migjorn, rebatent-la
contra una escollera, i mai no la deixen les ones,
atiades, pels vents que regolfen, a banda i a banda.
I, aixecant-se corrents, es van tots dispersar pels navilis;
i eren arreu, fumerols per les tendes; i l’àpat prengueren.
I a un o altre tothom feia oferta, dels déus, que són sempre,
suplicant que els lliurés de la mort i els estralls del combatre.
I ell immolava un brau, el cabdill de la host, Agamèmnon,
gras, de cinc anys fets, al molt poderós fill de Cronos.
I de tots els aqueus convidà els ancians més il·lustres:
Nèstor el primer, amb ldomeneu, rei de tropes,
i després ambdós els Aiants, i encara el Tideida,
i el sisè fou Ulisses, per seny comparable amb el Croni.
I acudí, de son grat, Menelau, del fort crit de lluita,
car li deia son cor el trasbals que el germà passaria.
I enrotllaren el brau, i el grapat d’ordi sacre prengueren.
I, en mig d’ells, orant, deia, l’imperiós Agamèmnon:
.
…..“Oh Zeus gran, gloriós, déu del núvols negrosos, eteri:
que no es colgui aquest sol, ni ens vingui damunt la tenebra,
sens d’haver, jo, tirat daltabaix els sostres de Príam,
ennegrits del fum; i calat foc ardent a les portes;
i esquinçat, sobre el seu pit mateix, la túnica d’Hèctor,
a parracs, amb el glavi; i que, entorn, molts dels seus companys d’armes
capbuçats en la pols, amb llurs dents mosseguin la terra”.
.
…..Tal digué. Però, és clar, no va pas escoltar-se’l el Croni;
ans l’oferta rebé, i afegia-li afany no envejable.
.
…..I ells, havent orat, i aspergit a la víctima l’ordi,
testa enlaire la degollaven, i aprés l’escorxaven;
i, tallades les cuixes, d’oment anaven cobrint-les,
fent dos sostres, i sobre posaven bocins de carn crua.
I, aleshores, amb brancs sense fulles, asclats, les cremaven,
i, enfilant les entranyes, tenien-les sobre la flama.
I, cremades les cuixes, havent ja tastat les entranyes,
feien tota bocins l’altra carn, i, enfilant-la en els astos,
la rostien amb compte, i, un cop rostida, la’n treien.
I, ja llesta la feina, posada la part a cada home,
feien l’àpat, i en res no mancava al desig la llur menja.
I, una volta espassat el daler de bevenda i vianda,
els parlà primer el Guereni cavaller Nèstor:
.
…..“Gloriosíssim Atreida, cabdill de la host, Agamèmnon:
.
…..No ens estem més aquí conversant, ni més temps encara
ajornem una gesta que un déu posa ja en les mans nostres;
ans, avant! els heralds dels aqueus de cuirasses de bronze
facin la host aplegar, per totes les naus convocant-la,
i nosaltres, junts, l’exèrcit nombrós dels aquivis
recorrem, per encendre-hi prompte l’ardor del déu Ares”.
.
…..Deia. I no va desoir-lo el cabdill de la host, Agamèmnon;
i donà, tot seguit, manament als heralds de veu forta
que els aqueus cabelluts a batalla, tot d’una, cridessin.
I ells, llavors, convocaren. I la gent acudia, amb gran cuita.
.
…..I ja els reis, alumnes de Zeus, al voltant de l’Atreida,
enardits ordenaven; i, entre ells, la ull-lluent Atenea
l’ègida duia molt rica, immortal i no envellidora,
de la qual voleiaven cent franges, d’or pur totes elles,
ben llaçades totes, de preu de cent bous cada una.
Amb ella, resplendent, discorria per l’host dels aquivis,
atiant-los avant, i a tots excitava la força
dintre llur cor per combatre amb braó, i per lluitar sense treva.
I els va ésser més dolç, de seguida, lluitar que tornar-se’n
amb les còncaves naus a la terra dilecta dels pares.
.
…..Com un foc devorant encén tota una immensa boscúria
dalt d’un cim de muntanya, i, lluny, les flames relluen,
igualment, amb el caminar llur, del bronze incomptable
la resplendô espurnejant, fins al cel, s’aixecava en l’aire.
.
…..I, talment com d’ocells voladors estols abundosos,
d’oques o de grues, o bé de coll-llargues cigonyes,
d’Àsios en la prada, al volt dels corrents del Caïstre,
van, d’ací d’allà, volant, de llurs ales joiosos,
i, grallant, es posen, i tota la prada en ressona;
igualment llurs nombrosos estols, de les naus i les tendes,
de l’Escamandre a la plana, s’anaven vessant, i la terra
feia un ressò paorós sota els peus dels cavalls i dels homes.
I de l’Escamandre en la plana florida es pararen
a milers, tants com fulles i flors en temps vernal brosten.
.
…..Igualment que els estols de les mosques, nombroses i espesses,
que, d’ací d’allà, d’un pastô en la barraca revolen,
quan, al temps vernal, de llet vessen plenes les gerres;
contra els troians, els aqueus cabelluts tants en nombre
a la plana es pararen, de mort i d’estrall delerosos.
.
…..I així com els cabrers les ramades de cabres disperses
trien fàcilment, barrejades durant la pastura,
semblantment els cabdills els posaven arreu per rengleres,
per a dur-los a lluita; i, entre ells el potent Agamèmnon,
al fulmini Zeus semblant pels ulls i la testa,
per la cintura a Ares, í al vell Posídon pel tòrax.
.
…..Com el bou, que, en l’arment, tots els altres de molt sobrepuja,
és el brau; car en mig sobresurt de les vaques plegades;
de semblant faísó va fer Zeus que aquell dia l’Atreida
fos, entremig de l’estol dels guerrers senyalat i egregi.
.
……Ara, digueu-me, Muses, que dalt de l’Olimp feu estada
(car dees sou vosaltres, veieu i sabeu tota cosa,
i la fama només en sentim, ni sabem res, nosaltres)
quins els cabdills de l’exèrcit dels dànaus van ésser i els prínceps.
.
…..Tot l’estol dels guerrers no diria pas jo, nomenant-los,
àdhuc suposat que deu boques tingues, i deu llengües,
i la veu inlassabie, i forts els pulmons com el bronze,
si les olímpiques Muses, de Zeus, cl numen egíoc,
filles, no anaven dient-me, pel nom, els que a Troia vingueren.
Sols els caps dels navilis diré, i dels navilis el nombre.
.
…..Eren, doncs, els caps dels beocis Peneleó i Leitos
amb Arcesilàos i Protoènor i Cloni:
dels beocis, que Híria poblaven, i Aulis, rupestre,
i Esquenos, i Escolos, i la muntanyosa Eteonos,
Tèspia, i Graia, també, i Miclesa amb grans places de balles,
i els que d’Harma vivien al volt, i d’Ilèsion i Eritra,
i també els d’Eleó, i els de Peteó, í els de Hile,
i els d’Ocalea, i els dc Medeó, ciutat ben bastida,
i els de Copes, i Eutresis, i Tisbe, la rica en colomes,
i els de Corones, amb els de l’herbosa Haliastos,
i els que Platea ocupaven, amb els que vivien a Glisa,
i ets que Hipatebas, ciutat ben bastida, poblaven,
i la sacra Onquestos, el bell sacre bosc de Posídon,          .
també els d’Arna, de bones veremes, amb els de Madea,
i els de Nisa, ta sacra, i Antèdon, darrera de totes.
D’ells vingueren cinquanta navilis, i en cada navili
s’embarcaren un centena i vint dels joves beocis.
.
…..I ets que poblaven Asplèdon, i Arcòmenos, la minienca,
obeïen a Ascàlaf i Jàlmenos, brots del déu Ares,
els que, d’Àctor Azida al casal, concebé un dia Astíoque,
verge pudorosa, essent dalt, a la sala on dormia,
d’Ares forçador, que furtívol amb ella va jeure.
I eren trenta llurs còncaves naus disposades en rengle.
.
…..I manaven els focis, després, Esquedi i Epístrof,
fills, un i altre, del magnànim Eubòlida Ífit:
eren els de Ciparissa, amb els de Pitó, la rupestre,
i els de Crisa, la sacra, i encara els de Pànope i Dàulia
i els que de Hiàmpolis, amb Amorrea, els voltants habitaven,
i els que del riu diví Cefisos poblaven la riba,
i els que, vora les fonts del Cefisos, Lilea ocupaven.
I formaven l’estol que els seguia cinquanta naus fosques.
.
…..I els cabdills anaven formant les rengleres dels focis
vora mateix dels beocis, a esquerra, armats per la lluita.
.
…..Manats d’Aias, el ràpid Cilida, venien els locris,
(d’Aias, el menor, no tan alt com el Telemoníac,
ans molt més petit. Però baix, i de lli la cuiraça,
tots els hel·lènics i aqueus superava en la lluita de llança).
Eren els que poblaven Cinos, i Opunt, i Cal·líar,
Bessa, també, i Escarfe, i Augies, encara, l’amable,
Tarfes i Tronïon, entorn dels corrents del Boagre.
I formaven l’estol que el seguia quaranta naus fosques
dels seus locris, que viuen dellà d’Eube, la sacra.
.
…..I els Abants, plens d’ardor i coratge, que Eubea poblaven,
i ensems Calcis, i Erètria, i la rica en raïms Histiea,
i Cerinte de Mar, fortalesa de Dïus abrupta,
amb els de Caristre, i amb els que ocupaven Estira,
tots anaven manats d’Elefènor, brot dei déu Ares,
fill de Calcodont, i cabdill dels Abants, coratjosos.
I el seguien els àgils Abants, cabelluts dc la nuca,
proveïts de llances de freixe, delint per brandarles
i esparracâ als enemics, sobre el pit llur mateix, la cuirassa.
I formaven l’estol que el seguia cinquanta naus fosques.
.
…..I, llavors, els que Atenes poblaven, ciutat ben bastida,
al país del magnànim Erècteus (que un temps Atenea,
filla de Zeus va criar, nat de la granífera Terra,
i va dar-li estatge en son temple d’Atenes magnífic, .
on procuren de fer-se-la, amb taures í anyells, favorable,
els donzells atenesos, cada any,  quan sa festa celebren)
comandava aquests, de Peteó el fill, Menèsteu.
Home semblant a ell no hi ha hagut habitant de la terra
per ordenar cavalls, i guerrers amb escut, en batalla;
Nèstor sol hi podia contendre, per ser més provecte,
I formaven l’estol que el seguia cinquanta naus fosques.
  .
…..I de Sàlamis Aias vingué, portant dotze navilis;
i les seves falanxs ajuntà amb les falanxs ateneses.
  .
…..I els que poblaven Argos, i Tíríns, de murs ben cenyida,
i els d’Hermíone i Àsine, al golf profund emplaçades,
i Eion, i Troizena, i la rica de ceps Epídauros,
i els que Eguina ocupaven i Mases, joves aquivis,
duien per cabdill Diomedes, del fort crit de lluita,
amb Estènelos, fill estimat de Capaneu, l’ínclit,
i, amb aquests, feia tres Euríbal, als déus comparable,
que tenia per pare Mequisteu, de Tàlaos monarca.
I era cap de tots ells Diomedes, del fort crit de lluita.
I formaven l’estol que el seguia vuitanta naus fosques.
.
…..I els que Micenes, ciutat bellament construïda, ocupaven,
i Corint, l’opulenta, i la ben bastida Cleonas,
i poblaven Orneias, i encara Aretira, l’amable,
i també Sició, on regnà de primê el rei Adrestos,
i els que a Hiperesia, i a Gonoessa, l’excelsa,
i a Pel·lene vivien, i d’Èguion entorn habitaven,
i per l’Eguialor tot, i al volt també d’Hèlice, l’ampla,
amb llurs cent navilis guiava, el potent Agamèmnon,
d’Atreus fill; i els més coratjosos, de molt, i nombrosos
dels estols el seguien; i duia lluent armadura,
arrogant, per tal com en mig dels herois excel·lia,
car ell era el primer, i de súbdits tenia més nombre.
.
…..I els de l’enclotada, i rublerta d’avencs, Lacedèmon,
i els que Faris i Esparta i Messa, la rica en colomes,
i Brisias poblaven, i Augias encara, l’amable,
i els que habitaven Amicles, i els d’Helos, ciutat de marina,
i els que Laas, í d’Òitil entorn la contrada, ocupaven
eren manats del germà Menelau, del potent crit de brega,
amb seixanta naus; i s’armaven a part per la lluita.
I ell anava entremig, tot encès i ple de coratge,
atiant a combat; i en son cor més que cap anhelava
fer venjament del rosec i el desfici d’Hèlena argiva.
.
…..I, llavors, els que Pilos poblaven, i Arene, l’amable,
Trios, gual de l’Alfeu, i Epi la ben construïda,
i els que Ciparissenta ocupaven, i Amfigenia,
també Ptèleon i Helos i Dòrion, (lloc on les Muses
Tàmiri havent trobat, el traci, del cant el privaren
quan venia d’Ocàlia, de casa l’ocalienc Èurit,
car estava jactant-se, de vèncer, fins si les Muses,
elles mateixes, cantaven, de Zeus egíoc les filles;
i elles, aïrades, el van tornar cec, i el privaren
del cant, do diví, fent que l’art oblidés de la lira)
obeint tots ells al Guereni cavaller Nèstor.
I eren noranta llurs còncaves naus, disposades en rengle.
.
…..I els de l’Arcàdia, sota el mont espadat de Cil·lene,
d’Èpitos vora la tomba, experts cos a cos a combatre,
i els que Fèneos poblaven, i Arcòmenos, rica d’ovelles,
Ripa, encara, i Estràcia i Enispe, dels vents combatuda,
i els que Tegea ocupaven, i Mantinea, la dolça,
i també els d’Estimfelos, amb els que Parrasia ocupaven,
obeïen al fill d’Anqueus, el potent Agapànor,
amb seixanta naus; i en cada nau hi venia
un bon nombre d’Arcades guerrers, avesats a combatre.
Car els havia donat el cabdill de la host, Agamèmnon,
ben pontades naus per travessâ el mar purpuri,
el fill d’Àtreus; car ells dels afers de la mar poc curaven.
.
…..I els que poblaven Bupràsion seguien, i Elis, la sacra:
tota la terra que Hirmine, amb Mírsinos, prop la frontera,
junt amb Roca d’Olènia i Alísion, entorn delimiten.
Llurs cabdills eren quatre, i cada cabdill una dena
conduïa de naus corredores, amb molts d’Epeus dintre.
I obeïen les ordres, els uns d’Amfímac i Talpi,
els Actòrldes, fills, l’un d’Actèate, d’Èuritos l’altre;
d’altres Dioris, el fort, en manava, fill d’Amarincos,
i el quart grup comandava Oilíxen, diví d’aparença,
que d’Agàstenes rei era fill, de nissaga d’Augias.
.
…..I els de Dulíquion, amb els de les sacres Equines,
illes situades dellà de la mar, enfront d’Elis,
aquests eren manats per Megués, semblant al déu Ares,
el Fileida (de Fileu nascut, cavallê amat del Croni)
que, altre temps, irritat amb son pare, emigrava a Dulíquion
I formaven l’estol que el seguia quaranta naus fosques.
.
I els Cefal·lencs coratjosos anaven manats per Ulisses.
Ítaca aquests habitaven, i el Nèrit, de frondes mogudes,
i també Crocilea, amb Èlguilips, l’aspra, ocupaven,
i poblaven Zacinte i les terres que Samos envolten,
i, àdhuc, al continent la marina d’enfront posseïen.
Tots ells súbdits d’Ulisses, per seny comparable amb el Croni.
I una dotzena de naus el seguia, de proes vermelles.
.
……I a Toant obeïen, d’Andrémon fill, els Etolis
els que Plèuron poblaven, i Òlenos, i àdhuc Pilene,
Calcis, encara, de Mar, i també Galidono, rocosa.
Car els fills d’Oineu, heroi de gran cor, ja no hi eren,
ni ell mateix tampoc, i era mort el ros Meleagre;
i tenia Toant tot l’imperi damunt dels Etolis.
I formaven l’estol que el seguia quaranta naus fosques.
.
…..I els Cretesos l’il·lustre llancê Idomeneu comandava:
els que Cnòsson poblaven i Gòrtin, la ben murallada,
Lictos, i Miletos, i la gredosa Licastos,
també Festos, i Rítion encara, ciutats ben poblades,
i altres llocs de la illa de Creta, que té cent vilatges.
Tots aquests l’il·lustre llancê Idomeneu comandava,
ell amb Merionès, comparable a l’homeiê Eníal.
I formaven l’estol que el seguia vuitanta naus fosques.
.
…..I venia Tlepòlem, ei gros i forçut Heraclida,
i menava de Rodas nou naus de Rodencs bel·licosos,
que la illa poblaven, tota ella, formant tres comarques:
Lindos i Jalissos i la gradosa Camiros.
Era cabdill de tots ells Tlepòlem llança famosa,
el que d’Hèracles, el forçut, concebé Astioquea;
d’Èfira ell la portà, de vores del riu dit Sel·leïs,
arrasades nombroses ciutats d’herois ben il·lustres.
I Tlepòlem, un cop ja crescut en la casa de bones juntures,
va occir tot seguit l’amat oncle matern de son pare,
dit Liquimni, que es feia ja vell, plançó del déu Ares.
I de sobte va naus construir, i aplegant nombre d’homes,
va fugir mar enllà, puix que l’amenassaven els altres
fills, juntats amb els fills dels fills de la força Heraclea;
i va anâ a parâ a Rodes, havent sofert molt, vagarívol;
i, agrupats en tres tribus visqueren allí, i els amava
Zeus, que regna i governa damunt dels déus i dels homes;
i abocà sobre d’ells estupendes riqueses el Croni.
.
…..I manava Níreu, de Sime, tres naus igualades,
Níreu, el fill que d’Aglaia (la bella) engendrava el rei Càrops,
Níreu, l’home més formós que vingué sota Ílion,
entre els altres dànaus, llevat dei Peleida sens tara.
Era feble, però, i guerrers el seguien escassos.
.
…..I els que les illes poblaven de Cràpatros, Casos, Nisiros,
i la ciutat euripílea de Cos, i les illes Calidnes,
per cabdills tenien Filippos i Àntifos, prole
l’un igual que l’altre, de Tèssalos, rei Heraclida.
I eren trenta llurs còncaves naus, disposades en rengle.
.
…..I, llavors, tots aquells, que vivien a l’Argos pelàsgic,
els qui Alos i Àlope, i Traquis encara poblaven,
i els que la Ftia ocupaven i l’Hel·las, de dones formoses,
i portaven el nom de Mirmídons, d’Hel·lens i d’Aquivis,
amb cinquanta naus, eren tots manats per Aquiles.
Però aquests no pensaven pas ara en l’horríssona lluita,
puix cabdill els mancava que al camp ordenés llurs falanges;
car a les naus s’estava l’ínclit peu-àgil Aquiles,
irritat, per la noia Briseida, cabell graciosa,
que ell s’havia endut, de Lirnessos, aprés greus fatigues,
quan a terra Lirnessos tirà, i les muralles de Tebas,
i aterrà Minos, i Epístrof també, llancers famosíssims,
fills tant l’un com l’altre d’Evenos, el rei Selepiada.
Jeia, per ella trist; però poc trigaria a dreçar-se.
.
…..I els que poblaven Fílaque i Pírasos, rica en florestes,
lloc a Demèter sagrat, amb Itona, fecunda en ovelles,
i els d’Antron, vora mar, i de Ptèleos, que jeu en llit d’herba,
a Protesileu obeïen, semblant al déu Ares,
quan vivia; però ja el colgava la terra negrenca;
i la seva muller era a Fílaque, en plor consumida,
i la casa a mig fer; car un home dardani va occir-lo,
en saltar, molt abans que cap més dels aqueus, del navili.
Així i tot, no els mancava cabdill, si bé l’altre enyoraven;
car anaven manats de Podarques, brot del déu Ares,
que era d’Íficlos fill, el Filàquida, ric de ramades,
i germà carnal de Protesilau, el magnànim, 
menor que ell en edat; car major i més fort era, alhora,
l’heroi Protesilau, amat d’Ares; per on als seus homes
no mancava cabdill, però l’altre més brau enyoraven.
I formaven l’estol que el seguia quaranta naus fosques.
.
……I els que Feres poblaven, tocant la llacuna Boibea,
i ultra Boibe i les Glàfires, Jolcos, la ben construïda,
els manava, amb llurs onze navilis, Eumelos, dilecte
fill d’Admetos, que havia engendrat, d’Admetos, Alcestis
diva entre dones, primera en beutat de les filles de Pèlias.
.
…..I venien també els que poblaven Metona i Taumàquia,
i els que Melibea ocupaven, i l’aspra Olitzona;
i eren conduïts pel molt hàbil arquer Filoctetes,
amb set naus, i en cada una d’aquestes cinquanta remaires
s’embarcaren, braus tots en la lluita de l’arc, i ben destres.
Però ell, sofrint ara dolors vehements, jeia en l’illa
molt sagrada de Lemos. Els fills dels aqueus l’hi deixaren
turmentat d’una mala ferida de l’hidra maligna.
Allí jeia, abatut; i aviat el record els vindria,
als argius combatents vora naus, del rei llur Filoctetes.
Així i tot, no els mancava cabdill, si bé l’altre enyoraven;
car anaven manats per Medont, fiti d’Oileu, il·legítim,
el que d’Oileu, destructor de ciutats, concebé un dia Rene.
.
…..I els que a Tricce, i a Itome, de roquetars plena, vivien,
i els que habitaven Oicàlia, ciutat de l’oicalienc Èurit,
tots aqueixos anaven manats pels dos fills d’Esculapi,
metges, l’un i l’altre, excel·lents, Macaó i Podaliri.
I eren trenta llurs còncaves naus disposades en rengle.
.
…..I, llavors, els que Ormeni ocupaven i Font-Hiperea
i els que poblaven Asteri, i els cims blanquinosos de Títan,
eren conduïts per Eurípil, fill ínclit d’Evàimon.
I formaven l’estol que el seguia cinquanta naus fosques.
.
…..I els que poblaven Argissa, i encara Guirtona ocupaven,
i Orti, tamhé, t Elona, i la blanca ciutat d’Oloòsson,
duien per cabdill Polipoite, inlassable en la lluita,
fill de Piritos rei, que de Zeus immortal era prole.
Va engendrar-lo, Piritos, d’Hippodamea, la il·lustre,
aquell dia que féu la revenja dels monstres pilosos,
i, de Pèlion llançats, els va empènyer vers ets Eticesos.
No manava pas sol; ans amb ell Leonteu, rebrot d’Ares,
que era nét de Cèneu, i fill de l’intrèpid Coronos.
I formaven l’estol que els seguia quaranta naus fosques.
.
…..Vint i dos navilis menava el rei Gòneus, de Cifos,
i el seguien amb els Eniencs, els bel·lígers Perebis,
que s’havien fixat a Dodona, d’hiverns rigorosos,
i conreaven els camps tota vora el rient Titarèsion,
que al Peneus aboca el corrent joganer de ses aigües,
sens que amb el Peneus, d’argentats remolins, es barregi,
ans li puja al cim, i avall sobrenada, com l’oli,
car és aigua-escorrim de l’Estix, que fa el jurament sacre.
.
…..l el rei Protos, el fiil de Tentrèdon, manava ets Magnetes:
els que els volts del Peneus, i et Mont Pèlion, de frondes mogudes,
ocupaven; tots ells obeïen al corredor Protos.
I formaven l’estol que el seguia quaranta naus fosques.
.
…..Eren, doncs, aquests els cabdills que guiaven els dànaus.
Quin, d’entre ells, fos el més excel·lent ara digues-me Musa;
d’ells i dels corsers que formaven la host dels Atreides.
.
…..Dels corsers eren, doncs, els millors els del Feretiada.
Els guiava Eumelos; peu-àgils, a ocells comparables;
tots d’un pel i una edat, i a nivell igualats de l’esquena.
Va criar-los Apòl·lon, de l’arc argentí, a la Perea.
Un i altre femelles; i duien l’esglai del déu Ares.
.
…..Dels guerrers, el millor era Aias, el Telemoníac,
mentre la ira durava d’Aquiles; de molta més força,
com també els corsers que el Peleida sens tara portaven.
Prop de tes corbes naus, però, ara, del mar creuadores,
jeia la ira covant contra el cap de la host, Agamèmnon,
d’Àtreus fill; i, entretant, de la mar a la platja els seus homes
es prenien esplai, llançant el disc i l’ascona,
i engegant l’arc; i els cavalls, cada un vora el seu carro,
herba de lotus anant rosegant i carritx de maresma,
eren fermats; i els carros dels caps, ben tapats, romanien
dins les tendes; i el rei no veient, amat d’Ares,
les tropes d’un a l’altre cantó discorrien pel camp, sens combatre.
.
…..Però els altres, avant! com si un foc cobrís tota la plana.
I la terra gement sota d’ells, com davant Zeus fulmini
irritat, quan entorn de Tifeu fueteja les roques
d’Àrima, lloc on diu la remor que Tifeu té la jaça.
Igualment dessota llurs peus fort gemia la terra,
amb el caminar llur. I passaven rabents la planura.
.
…..I als troians vingué Iris, veloç peus de vent, missatgera
de l’egíoc Zeus, a trametre l’anunci penible.
I ells adunança tenien, davant de les portes de Príam,
reunits tots plegats, els velis igualment com els joves.
.
…..I, posant-se prop d’ells, parlà la peu-ràpida Iris.
Amb la veu estrafeia, però, el fill de Príam, Polites,
guaita dels troians, que, ràpid de peus, fiat seia
al bell cim de tot del túmul del vell Esietas,
talaiant el moment que els aqueus de les naus es moguessin.
.
…..Estrafent-lo, doncs, digué la peu-ràpida Iris:
.
……“Oh vellard! et són sempre plaents les paraules sens treva,
com abans en la pau; i la guerra s’aixeca, implacable.
Cert, jo, ben sovint m’he trobat en batalles d’exèrcits;
però tantes gentades, i tals, no les he pas mai vistes;
car fulles, ben bé, arrossegades semblaven, o arenes,
venint ara pel pla a la ciutat, a donar-nos batalla.
Hèctor: sobretot t’encomano que al menys això facis:
hi ha molts aliats dins la gran fortalesa de Príam,
qui d’un parlar, qui d’un altre, essent homes de raça diversa.
Cada un, doncs, dels caps aquells mani que ja li són súbdits,
i, ordenant els conciutadans seus, els regeixi en la lluita”.
.
…..Tal digué. I Hèctor gens no ignorà que parlava una dea.
I, seguit, dissolgué l’assemblea; i a armar-se corrien;
i s’obriren totes les portes; i eixien gentades,
cavallers i peons; i forta fragor s’aixecava.
.
…..De la ciutat al clavant hi ha un pujol que fa rampa molt dreta,
plana endins, a un costat, i per tot el voltant s’hi pot córrer,
justament el que Puig-Espinós anomenen els homes,
i els immortals Sepulcre de la saltadora Mirina.
Allà van col·locar-se els troians i aliats per rengleres.
.
…..I era cabdill dels Troians el gran Hèctor, de l’elm que fulgura,
fill de Príam; i amb ell els més braus, de bon tros, i nombrosos
homes eren, armats, delerosos de batre’s a llança.
.
…..I el valent fill d’Anquisses manava els Dàrdans, Eneas,
el que d’Anquisses havia engendrat la diva Afrodita,
que a les clotes de l’Ida, amb mortal, essent dea, va jeure.
No manava pas sol; ans amb ell també els dos fills d’Antènor,
Acamant i Arquèloc, en tot l’art de guerra ben destres.
.
…..I els que Zelea habitaven, als ínfims rampeus del Mont Ida,
rics, que de l’Esepos bevien les aigües blavoses,
i també troians, els manava el bell fill de Licàon,
Pàndar, al qual féu ofrena d’un arc el mateix déu Apòl·lon.
.
…..I dels qui Adrèstia i les terres d’Apaisos poblaven,
i també Pitiea, i el mont espadat de Terea
cap, amb Amfios, que anava amb cuirassa de lli, n’era Adrestos,
fills un i altre de Mèrops Percosi, que a tots superava
en coneixença de l’art d’augurar, ni als seus fills consentia
que a la guerra homicida partissin; però ells no volgueren
fer-li cas, empenyent-los les Keres de Mort tenebrosa.
.
…..I els que a Percote vivien i a banda i banda del Pràctios,
i ocupaven Sestos, i Abidos, i Arisbe, la sacra,
els manava el fill d’Hírtacos Asi, cabdill de gentades,
Asi d’Hírtacos fill, que uns corsers varen dur des d’Arisbe,
grossos i brillosos, de vores del riu dit Sel·leïs.
.
I els estols dels pelàsgics, famosos llancers duia Hippòtous:
eren els que poblaven Darissa, de terres glevades;
els manava, amb Pileu, Hippòtous, plançó del déu Ares,
fills, igualment ambdós, del Teutàmida Letos pelàsgic.
.
…..I Acamant i Pírous, l’heroi, conduïen els tracis
tota la gent que enclou l’Hel·lespont, de corrent rapidíssim.
.
…..I dels Cícones, destres llancers, el cabdill era Eufemos,
engendrat de Tetzenos, el Cèada, brot de l’Olímpic.
.
…..I Pirecmes els Pèones, d’arcs recorbats, conduïa,
d’Àmidon, lluny país, vora l’ample corrent del riu Axi,
del riu Axi, que és l’aigua més clara que rega la terra.
.
…..I els Paflàgons guiava Pilèmene, cor indomtable,
des dels Ènets. D’allí han pervingut els hemíons agrestos.
Eren els que Citoros, i els volts ocupaven de Sèsam,
i habitaven, vora el riu Parteni, magnífiques cases,
Cromna, i Eguialon, i els alts turons d’Eritinos.
.
…..I manaven els Alitzonis Epístrof i Òdios:
gent vinguda de lluny, d’Alibant, d’on l’argent treu origen.
.
…..I dels Misis cabdill era Cromis, amb Ènnomos, àugur:
poc, però, es va lliberar de la negra Kera amb auguris,
ans fou domtat per les mans de l’Eàcida peu-lleugeríssim,
allà al riu, on encara ell tants d’altres occí dels de Troia.
.
…..I el deissímil Ascani, amb Forcis, els Frigis guiava,
de la llunya Ascània; i delien brega en la batalla.
.
…..I dels Mèones eren cabdills Mesties i Àntifos, prole
de Talàimones; mare els era la Nimfa Gigea;
i també guiaven els Mèones nats al Mont Tmolos.
.
…..I el rei Nastes els Caris manava, gent aspra de parla,
que poblaven Milet, i el Mont Ftíron, de fulles sens nombre,
i els corrents del Meandre, i de Mícal les altes carenes.
Eren, doncs, cabdills de tots ells Amfímac í Nastes,
Nastes i Amfímac, fills, tots dos, gentilíssims de Nomi,
que vingué enjoiat d’or a la guerra, igual que una noia,
pobre estult! ni això va evitar-li per res la mort trista,
ans fou domtat per les mans de l’Eàcida peu-lleugeríssim,
allà al riu, i el seu or prengué Aquiles, de cor combatívol.
.
…..I guiava Sarpèdon els Licis, amb Claucos, sens tara,
de la llunya Lícia, del Xantos, de gorgues nombroses.
.

.

.

.
.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: