Himne Homèric I. A Apol·ló Deli

.
.
.

I

.

A Apol·ló Deli


 

Sempre el recordo i mai l’oblido, Apol·ló, que fereix

de lluny, del qui els déus mateixos se temen veient-lo passar

pel gran palau de Zeus : tots s’alcen en llurs setials

quan ell hi arriba, estès son arc gloriós. Sols Leto

resta al costat de Zeus, dels llamps amador : és ella

qui afluixa la corda tivanta i tanca el buirac, traient-lo

amb ses mans del muscle robust, i el penja, en clau d’or,

de la pilastra pairal; prenent després per la mà

al fill, se l’emmena i el porta a son trono, deixant-l’hi assegut.

El Pare Zeus fa gran festa al fill estimat,

li allarga l’auria copa plena del néctar diví.

I els altres déus s’asseuen de nou; i Leto, l’augusta,

està joiosa d’havê infantat el fortíssim arquer.

Salut, Leto! i sortosa tu que infantares tals fills :

el rei Apol·ló primer, i després Artemis, que’s plau

també en ses sagetes. Aquesta en Ogígia l’hagueres, i aquell

en Delos rocosa llavors que al peu del Cintios, el puig

de l’alta muntanya, te vas ajupir davall la palmera

i avora de l’ïnop. Més ara, a tu, ja tant celebrat

en himnes, oh Febos! jo ¿com cantar-te podré,

a tu, que mous tot cant, ja sia terres endins,

llà on se fan els ramats, o bé en les illes arreu?

a tu, a qui canta tot cim de muntanya i tot lo que és alt,

i els rius corrent a la mar, i el promontori igualment

que sobre d’ella s’inclina, i l’aigua closa dels ports?

Doncs diré com, joia del món, t’infantà Leto

al peu del Cintios i en l’aspra Delos voltada de mar.

Les fosques ones, portades pels vents harmoniosos,

la baten entorn. D’allí t’alçares tu a dominar

damunt els mortals : els que són a Creta, i a Atenes ciutat,

i a l’illa d’Egina, i a Eubea també, famosa en ses naus;

a Peparetos marina, i a Egas Piressia, i a l’Atos tracià;

a Samotracia igualment, al Pelió punxagut,

a les muntanyes de l’Ida emboscat, a Focea i Esciros,

al l’alta Autòcane, i a Imbros poblat, i a Lemnos adusta;

a Lesbos sagrada, la terra de Màcar eoli, i encara

a Quios, la més feconda de totes les elles del mar;

i a Mimant rocosa, i Coricos, la que té els cims tant braus;

i a Claros esplèndida, a Esagia, muntanya eminent;

i a l’alta Micala, a Miletos, i a Coos, poblada ciutat;

i a Cnidos, tant alta també; a Càrpatos, batuda pels vents;

i a Naxos i Paros, i a l’aspra Ranea, i en tots aquells llocs

que Leto seguía volent infantar an al-lluny-feridor.

A cad’una d’aquestes terres anà i demanà acolliment;

prò, estemodides totes del cas, cap d’elles gosà,

tant fèrtils com éren; i Leto, l’augusta, a Delos llavors

vingué, i a aquesta illa parlà amb alades paraules aixís:

—Volguesses, Delos, ésser tu la patria del fill

que haig de tenî i s’ha de dir de nom Febos Apol·ló,

i fer-li un temple molt gran : aixis com ara ningú

per res se t’acosta, ni els homes te reten mai cap honor

perquè no ets rica i no tens ovelles ni bous, aleshores,

fins no havent-hi per tu veremes, ni plantes als camps,

tenint el temple dins teu d’Apol·ló, al-lluny-feridor,

la gent acudiríen portant ofrenes al déu,

i sentiríes sempre una immensa flaire de carn

pels sacrificis fets en honor del teu sobirà,

i els déus te lliuraríen de tot domini d’estrany;

car altrament no’t dóna res l’estèril terrer.—

Aixís li diu, i Delos, tota joiosa, respòn :

—Leto, la filla gloriosa de Ceos el gran : de bon grat

jo acolliré la niçaga d’al-lluny-feridor, perquè és cert,

que tinc molt mala fama entre els homes, i ab lo que tu’m dius

seria molt honrada; mes no’t vull ocultar

que’m temo del que diuen la gent : m’han dit que Apol·ló

serà molt soberc, perquè ha d’ésser senyor al damunt

dels déus i els mortals que viuen sobre la terra feconda.

Per’xò jo sento una gran temença en mon cor

que, quan en mi haurà vist la llum primera del sol,

menysprearà l’illa per l’aridesa tant gran

i amb un cop del seu peu me giri del mar en l’abís,

deixant-me sepultada per sempre dins l’aigua en furor;

i que ell se n’anirà a una altra terra suau,

bastint-s’hi un temple en la sagrada espessura d’un bosc.

I, en tant, les negres foques i els pops faràn dintre meu

llurs caus amagats, i restaré oblidada del món.

Mes, si ara, tu, dea, me fessis el gran jurament

de que son temple bell aquí el déu bastirà

tenint-hi son oracle damunt els homes, llavors…

Aixís digué; i Leto donà son gran jurament :

—Doncs sia aixís per la Terra, per l’ample cel allà dalt,

per l’aigua soterrania d’Estix, i aquest és el gran

jurament més sagrat que puga existir pel déus benhaurats,

que aquí restarà per sempre més el temple flairós

de Febos i el sant recinte pel qual honrada seràs

damunt totes les illes. —I aixís digué el jurament

amb tots els seus mots; i Delos va gaudir-se del nàixer

d’al-lluny-feridor. Nou dies i nou nits va patir

Leto, doncs, travessada pels horribles dolors

del part; i totes les dees més grans estaven-li entorn :

Diona, Rea, Temis, que els rastres de culpa segueix

i Amfititre sonora, i altres immortals, menys Hera,

blanca de braços, que estava al costat de Zeus nuvolós.

Mes res ne sabia Ilitia, que calma dolors com aquells,

restant descuidada al cim  l’Olimp en núvol daurat

per art de la blanca de braços Hera, gelosa llavors

del bell fill que Leto dels cabells formosos anava a tenir.

Doncs les altres dees digueren a Iris que anés

cercant a Ilitia, oferint-li tot d’or un bell collaret

de nou colzades de llarg, per fer-la venir d’amagat

d’Hera dels braços blancs, no fos que la’n desdigués.

Iris, dels peus llaugers com el vent, entès que ho tingué,

a punt llançava’s corrent, ràpida, espai a través,

fins l’alt Olimp, sojorn dels déus; i un cop allí fou,

cridà a la porta a Ilitia, i, fent-l’hi venir, li digué

en bresus alades paraules tot quan li fou comanat

per les dees d’olímpics palaus, posant-li en el cor.

Lleugeres com colomes de bosc ambdúes partint,

i a Delos arribada Ilitia, que calma els dolors,

fou presa Leto Leto tot seguit de l’afany d’infantar;

i, nuant els seus braços entorn del tronc del palmer

i doblant els genolls damunt l’herba del prat

(que la terra somreia al dessota), l’infant sortí a llum.

I totes les dees, llavores, xisclaren de joia a l’entorn.

I fores tu, poderóa, en l’aigua clara rentat

purament, castament, i, posant-te uns bolquers blancs i fins i tot nous,

te’ls cenyiren en auri cinyell. Apol·ló, el qui du el glavi d’or

no fou pas per sa mare alletat : Temis fou qui, amb ses mans immortals

en sos llavis posà la dolça ambrosia i el néctar diví.

I Leto restà molt joiosa d’haver-lo infantat, a l’arquer.

Mes, oh Febos! tot just nodrit dels divins aliments,

ja l’auri cinyell no pogué contenir el teu cos palpitant :

cap llaçada hi valgué, i els lligams esclataren; i al punt

Febos Apol·ló va dir a les deitats immortals:

—Doneu-me la cítara amiga i doneu-me l’arc ben corbat,

que vull portâ a tots els homes els vers missatges de Zeus.—

Aixís dient, Febos d’intonsos cabells, al-lluny-feridor,

se’n va per la terra, la d’amples camins, amb gran meravella

de les immortals; i l’illa de Delos tota ella s’omplí

d’una auria florida, com cim de muntanya que’s cobreix de flors,

joiosa de veure’s, damunt, de Zeus i Leto el rebrot,

i aixís escollida entre totes les illes i terres d’endins

per ésser-ne estada preferta i tant amada en son cor.

I tu, llavores, de l’arc argentat, al-lluny-feridor,

te n’anares ja per pujar a l’aspre Cintios, o ja,

fugint de les illes i els homes, sembrares tos temples arreu

i els boscos sagrats amb arbres nombrosos; complaent-te molt

en els cims de muntanya i altures, i també a les vores dels rius,

que corren al mar; mes, oh Febos! aon ton cor més se plau

és sempre a Delos : els jonis, allí, arrocegant

ses llargues túniques, van amb les dònes i els fills, en honor

de tu delitant-se en la sacra dança i la lluita i el cant.

Qualsevulla que’ls vegi llavores, diria que són immortals

i exempts de vellesa; alegrant-se de gracia semblanta

en homes i en dònes de bella cintura; de la gran multitud

de la gran meravella que fan les Delies, les verges que són

d’Apol·ló servidores, d’al-lluny-feridor, per sempre famoses.

Elles fan la lloança del déu, i de Leto i d’Artemis,

que tira sagetes; recorden els homes i dònes primers;

i quan entonen llur himne encisen a tots els humans.

Saben els cants i les dances sonores de totes les gents,

i semblen oïr-se en una veu sola : l’acorden talment!

Salut a vosaltres, oh Delies! Propici vos sia Apol·ló

i Artemis i Leto! Recordeu’s de mi, que sols vos demano

que un dia que vinga algú a aquesta terra (potsê un afligit

foraster) preguntant : — Qui és aquest home, l’aede tant dolç

que ve i us encisa amb son cant? — vosaltres digueu-li amb bon cor:

— Es un orb de la Quios rocosa, i de cants com els seus no n’hi haurà —

en tant jo estendré vostra gloria anant-la cantant per la terra

de ciutat ben poblada en ciutat, i tot-hom la creurà tal com és.

Mes tampoc cessaré en la lloança d’Apol·ló de l’arc argentat,

al-lluny-feridor, del que Leto de formosos cabells infantà.


Himnes Homèrics

Himne I

Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

INDEX HIMNES HOMÈRICS

.

 


Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall

i text grec amb la traducció literal

de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.


  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. 27/08/2014 a les 9:25 PM

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: