Himne Homèric VII. Diònisos i els Pirates

.
.
.

.

VII

.

Diònisos i els Pirates

.

Vull enrecordar-me de Diònisos, fill de la gloriosa

Semela, quan ell va aparèixer vora de la mar esteril

sobre un promontori que avança en la mar. Era tot semblant

a un jovenet en la flor dels anys, i li onejaven

damunt de la testa els vells cabells bruns, i damunt les fortes

espatlles portava un mantell de púrpura. Dins la mar, llavores

de color de vi, s’acostaven ràpids pirates tirrenis

dins la nau formada de polits taulons. Ai! els conduía

una sort fatal! Quan d’ell s’adonaren feren-se senyal,

i, saltant en terra, l’agafaren de pressa. Després se l’emmenen

adins de la nau, plens de joia els cors, perquè va semblar-los

que era el fill del rei. Volgueren lligar-lo amb forta llaçada,

prò els vímets lliscaven, i se li desfeien de les mans  i els peus,

i saltaven lluny. Llavores va asseure’s: reien sos ulls negres;

i el pilot, al veure-ho, amb veu imperiosa digué a sos companys:

—Malhaurats, alerta! Mireu que dèu ésser un déu poderós,

aquest que preníeu i voleu lligar: la nau, que és tant forta,

no’l pot sostenir. ¿Qui sab si sería Zeus o Apol·ló,

el de l’arc d’argent? o potser Poseidó? Cert que no s’assembla

als homes mortals, sinó als déus que tenen olímpics palaus.

I, doncs, de seguida, au! tornem-lo en terra; i compte a posar-li

més les mans al damunt! no fos cas que, irant-se, ens aixequi els vents

i ens mogui una horrenda gropada a l’entorn!  —Aixís va parlar.

Però responía-li el patró sorrut: —Tu vés de cuidar-te

del vent i les veles i totes les coses de ta obligació:

d’aquest que se’n cuidin aquells que’ls pertoca. Jo espero arribar

a Egipte o a Cipros, o bé als Hiperboris, o més lluny encara,

i que ell ens declari on té les riqueses, o si no qui sien

sos parents i amics, ja que un déu posava’l a les nostres mans. —

Aixís parlà; i alçaren el pal, i obriren la vela,

i el vent la va inflar, i tot fou posat a son punt.

Mes altres prodigis vegeren seguir-se en la ràpida nau:

vegé’s la coberta mullada d’un vi negre i dolç que hi corria,

d’una olor divina que’ls deixà admirats. Després, tot seguit,

s’alçava una parra frondosa a l’entorn de la vela, fins dalt,

amb gran penjarell de raïms; i entortolligant-se en el pal,

una heura negrosa creixia, cobrint-se de fruites i flors;

i tots els escàlems dels rems tenien corones posades.

Llavors al pilot ordenaren la nau menar en terra.

En tant el déu se’ls tornava un lleó terrible udolant,

i, donant senyals, els feu compareixe al bell mig de la nau

un ós que’s llançà rabiós, amb el pel del coll eriçat.

Ells, estemordits, fugiren a popa i s’arredossaren

entorn del pilot, de seny tant prudemt. Prò el lleó, d’un bot,

agafà el patró; i els altres, al veure-ho, saltaren enfora

dins del mar diví, fugint la sort negra, i tornaren delfins.

I el déu, compadit del pilot, el feu benhaurat, i digué:

No temis tu, guía diví, que’t feres grat a mon cor.

Diònisos soc, el déu sorollós que fou infantat

per la mare Semela de Cadmos, amb Zeus unida d’amor. —

Salut! fill de Semela, dels ulls tant bonica. ¿Qui t’oblidaría

volent fê un dolç cant? 

 

. 

.

Himnes Homèrics

Himne VII

Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

ÍNDEX HIMNES HOMÈRICS

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.