1874. Joan Montserrat: Traducció del cant XVIII de la Ilíada (versos 356 a 617).

L’ILIADA D’HOMER

DIRECTAMENT TRASLLADADA DE LA LLENGUA GREGA


————————————–

CANT XVIII

(Fragment, dés del vers 356, al 617, últim del cant)

Y deya Zeu a Era, germana y muller sua:

«A la fi triomfas, augusta Era de plens i gemats ulls, fent sortir de son repòs al furient Achilleu. Oh! si, sens dubte, los Acháichs de espessa cabellera sont eixits de tu meteixa!»

Y li respon de prompte la venerable Era de bella é imponent ullada:

Joan Montserrat i Archs (Barcelona, 1 de novembre de 1844 - 26 d'octubre de 1895

 

«Implacable fill de Kronos, á que van aytals paraules? Es dir que un home, ab tot y essent mortal y no possehint nostra ciencia, podrá obrar contra un altre home; y jo, qui per ma naixença y per mon títol d’esposa del árbitre de tots los immortals doblement m’avant d’esser la mes noble de les deèses, jo, estant irritada, no podré maquinar malvestats contra ‘ls de Troya!»

En tant semblants dictats se deyan l’un á l’altre Thetis, de peus d’argent, arriva al palau d’Hephest, edifici incorruptible, esplendent, admirable entre los dels immortals, obrat d’erám per mans del meteix déu contret. Alli ‘l trova afanyantse activament, tot amarat de suor, vora les manxes, car fabricava vint trípodes á l’hora, per á esser col-locats al voltant del mur de son palau solidament fonamentat. Sota cada peu hi ha adaptades unes rulletes d’or, a fi de que per si meteixs, admirable prodigi! pugan anarsen’ a l’assamblea divina y tornarse’n novament cap al palau. Ja estavan quasi bé acabats del tot, á la veritat, mas faltavahi encastar les anses, de feyna entretinguda, que anava ell enllestint, y forjantne les agafes. Y entretant que ho traballava intel-ligentment y hàbil, llavors, la deèssa Thetis de peus d’argent, se li acòsta. Charis la hermosa, de satinada caláutica, que’l diví coix havia presa per muller, es la primera en adonarsen’; y prenentla per la má diuli son pensament en aquests térmens:

«Thetis de flotant peplum, augusta y cara, com ets vinguda en nostra estada, tu qui abans d’ara may venias? Vésme seguint, emperò, mes endevant, per tal que t’oferesca los presents d’hospitalitat.»

Tot dihent açò, la nobilíssima deèsa, va guiantla cap endins. Seguidament la fa sèure demunt d’un sòli clavatejat d’argent, polida obra artística, ab un escambell per sota á ‘ls peus; y dirigintse á Hephest, il-lustre en l’art, diu:

«Oh Hephest, acòstat, Thetis reclama ton socors.»

Y l’il-lustríssim coix fa de contesta:

«Verament, augusta y respectable es la deèsa que hem rebuda. Ella es la qui ´m salvá, llavors que ´l mal m’atormentava, després de una cayguda de tan alt com desitjava la indigna mare meva, quan volgué que de ma deformitat no ‘n fos hagut esment. A les hores hauria la dolor malmès mon cor, si Eurynemo y Thetis no m’aguessen rebut en lo sèn llur, Eurynome, filla del Oceá d’etern reflux. Prop d’elles, durant nou anys, hi fabriqui nombroses joyes, cibelles, bracelets entorxats, botons i collarets, al fons d’una pregona balma que ‘l curs immens del Oceá murmurant rodejava d’escuma, ignorat de tots, de déus y de mortals, exceptuades Thetis y Eurynome qui eran les meves salvadores. Ara Thetis, la de boniques trenes, nos visita: cal donchs satisferli lo preu de ma salut. Tu vésli presentant les ofrenes de l’hospitalitat, en tant que jo endreçaré les manxes y tots mos instruments.»

Diu l’irresistible monstre, y s’alça del piló de l’enclusa coixejant y movent llest per sota séu les seves cames acanyades. Posa les manxes lluny del foch; désa en un cofre d’argent les eynes ab que traballava; y ab una esponja va torcantse de per tot á reu, lo front, les dues mans, lo coll vigorós, y lo pit pelut; se vesteix ab una túnica, pren un sceptre resistent, y surt al defora ranquejant. A ses órdres s’acuytan activament unes criades d’or, semblant minyones viventes y possehint la intel-ligencia de l’esperit, com y també la vèu y la força; los déus immortals les adextraren y s’estan atentes sempre als costats del sobirá. Aquest s’en va á sèures’ en un sòli esplèndit á prop de Thetis, li prèn la seva má, diuli son pensament en aquests térmens:

«Thetis, de flotant peplum, augusta y cara, com ets vinguda en nostra estada tu qui abans d’ara may venias? Párla, digasme ta voluntat; lo méu cor m’ordona de cumplirla, si es en cosa que jo puga y res no s’hi oposa.»

«Hephest, — li respon Thetis, negats los ulls de llágrimes, — hi ha per venura cap deèsa, de totes les del Olymp, qu’haja soportat en lo séu cor tantes y tan cruels punyides, com les que á mi sola m’ha fet sofrir Zeu, fill de Kronos? De les deèses de la mar, som l’única á qui ell haja sotmès a un mortal, á Peleu, fill d’Each, y sens jo consentirhi en cap de les maneres, he aguantat ma unió ab est home qui llassat per la vellesa, jáu tristament en son palau. Mas acò no era prou encara. Després que ‘m concedí donar á llum y criar un fill, lo mes distingit dels héroes, qui havia anat creixent com un brotet, cuydantlo jo com una planta de lo mes fértil de una plana, he degut enviarlo á Ilion dintre d’encorvades naus per á combátre los Troyans. Ja no ‘l podré rèbre més de retorn á sa pátria en la mansió de Peleu! Y en tant que ‘m viu, y guayta la resplandor del sol, s’está abatut per la tristesa; y jo veyentho no ‘l puch en res socórrer! Lo rey Agamemnon li ha robat altra vegada la donzella que ‘ls fills d’Achaïa li havian triat per recompensa, y açò li dona ‘l desconsol que li consum los esperits. Y entretant, los Troyans han fet recular els Acháichs fins á llurs vaixells sens deixárlosne sortir. Los ancians dels de l’Argólide l’han anat á suplicar, prometentli infinits presents riquíssims; sempre ‘ls ha dit ell, que ‘s denegava á allunyarlos de la ruina. Mas resvestint de ses armes á Patrocle, envíal’ al combat, dantli ensemps un crescut nombre de guerrers. Tot un dia feya que lluytavan enfront de les portes Scèes, y es segur que en aquella meteixa jornada haurian destruhit la vila, si Apol-lon no hagués sacrificat al valerós fill de Menetios, qui escampava la terror en los rengles devanters, y no hagués otorgat a Héctor la victoria. Per açò vinch ara jo, y m’abráç als teus genolls, per si voldrás dar á mon fill,, qui tant curta té la vida, un escut, un elm de rica i delicada cimera, uns hermosos camalls ben ajustats sobre ‘ls tornells y una cuyrassa, puix ho perdé lo séu fidel company al ser retut per los de Troya, y ell, s’está jagut en terra ab lo cor ple d’amargura.»

L’il-lustríssim cama-ranch li torna de resposta:

«Sosségat’; allunya del esperit les ánsies que açò te donga! Aixís pogués jo eximirlo de la pahorosa mort, quan li será l’hora funesta arrivada, com tenir ell armes tan belles que al instant meteix de vèureles, quede pasmát un home qualsevulla!»

Dit açò la deixa, y ‘s dirigeix envers les manxes; gírales de cara al foch y ordóna que traballen. Totes bufan en vint gresòls, deixant anar un alè diferent i abrusador, per ajudarlo, ara impetuós, ara suáu segons que Hephest ho vulla, segons l’obra ho requiresca. Fica en lo foch l’erám impenetrable, y l’estany, y l’or preciós y l’argent; de seguit posa una enorme enclusa en lo piló, agafa un pesant mall ab l’una má y ab l’altra les tenalles.

Y comença, y fá un escut extens y sòlit, artísticament traballat de tots costats; al entorn hi adapta un cercol esplendent, triple, centellejant, y una corretja d’argent. Y per demunt del escut, que te cinch dobles, hi prodiga los ornaments més variats que pot sa indústria.

Allá hi forja la Terra, allá lo Cel, allá lo Mar, y lo Sol infatigable, y la Lluna en lo séu plè; allá los signes tots que ‘l cel du per corona, les Pleïades y les Hyades, y ‘l forçut Orion, y l’Óssa, dita per sobrenom lo Carro, qui giravoltant pel meteix punt guayta a Orion y ella, l’única, está privada de banyarse en l’Oceá.

Y demunt hi representa dues hermoses ciutats d’homens de vèu articulada:

En l’una s’hi celebran bódes y grans festes; les nuvies son conduydes fora llur cambra nupcial, per la ciutat, ab antorxes abrandades; s’alçan per tot á rèu los cants del Hymeneu; rodan los jóvens dançants, y en mîg d’ells ressonan les flautes y les lyres, y les dones totes, dels vestibuls estant, s’ho contemplan admirades. En l’agorá hi ha la gent qui va empenyentse; una baralla s’hi es alçada: dos homens se disputan per la remença d’un qui fóu assassinat; l’un assegura haverho pagat tot y ho declara als ciutadans; l’altre nega que haja may acceptat res. Abdós desitjan posarhi fi devant d’un jutge, y la gent hi pren part defençant y aplaudint ab gran cridoria al un ó al altre. Los heralts calman al poble, y los ancians asseguts demunt polides pedres dintre del clos sagrat, tenint á la má los sceptres dels heralts de vèu retrunyidora, s’aixecan amparants’ hi, y pronuncian per torn llur veredicte. En mîg hi ha dos talents d’or, destinats per aquell qui provará sa causa ab més dretura.

Entorn de l’altra ciutat hi han asseguts dos exercits de tropes, ab armes que llampurnan. Dos projectes tenen que bè ‘ls plauhen; ó ‘l de destruirla, ó ‘l de partir en dues meytats tot lo que ‘s guarda dins de la cobejada ciutat. Los assetjats, empero, may cedeixen; y s’arman en secret per á una emboscada. Les mullers aymades y ‘ls tendres infantons y aquells á qui la vellesa enerva defençan la muralla dés de dalt y los demés van cap á fora. A devant d’ells caminan Ares y Pallas Athenea, d’or abdós y coverts ab vesta d’or, hermosos e imponents ab armes, com á divinitats y visibles de totes parts; los homens sont mes petits. En arrivant alla hont los sembla bé per a disposar lo parany, vora d’un riu hont hi ha un abeurador per á totes les ramades, s’hi assèuhen, coverts d’erám brillant. Y desseguida més enllà posan dos guaytes espiant per á quan veurán les ovelles y los bous de banyes caragolades. Aviat hi sont, y dos pastors distrets ab lo flaviol los van derrera sens parar compte en l’emboscada. Adonársen’ ells y córrerhi inmolant al acte les vacades y los bells ramats de blanques ovelles, tot es hu; fins los pastors no se n’escapan. Mas encara ‘ls altres, qui tenian sentada en l’asamblea, no ouhen l’inmens brugit de allá d’hont sont los bous, s’alçan corrents y cavalcant ágils cossérs, al instant hi arrivan. Vora del riu s’aturan, y comènças’ lo combat tirantse mutuament d’una part y altra xaluines guarnides ab erám. En la barreja hi corren la Discordia y lo Tumult; y la Parca funesta tenintne á un de viu acabat de ferir, y un altre no ferit, n’arrossèga per ‘ls pèus un de ja mort á travers de la batalla, y embolca ses espatlles ab un mantell tot tacát de sang dels homens. Y ‘s tópan com á mortals vivents y lluytan, y se n’emportan los cadavres que ‘ls uns han fet als altres.

Y també hi márca una artiga, tóva, grassa, extensa, regirada per tres voltes, y en ella nombrosos llauradors anant y venint fent retornar llur parèlla. Y en tant que ‘ls uns, fet ja lo tomb, en arrivant al cim de la llaurada trovan tot seguit un home qui’ls ve á servir un got de vi dolç com la mel, los altres se n’entornan cap als solchs, desitjosos d’arrivar al cap de la llevadora artiga. Y per derrera s’ennegreix, aparentant tot y essent d’or, com si fos una llaurada; açò sobretot, era una veritable maravella.

Y demunt hi representa un camp tancat, en plena y abundosa cullita, y ‘ls jornalers seganthi ab les agudes dalles en les mans, fent caure en terra les atapides espigues que altres segadors van estrenyent dintre dels vencills. Tres garbejadors s’hi estan a prop, y per derrera uns noyets traginant garbes, y duhentles á braç, los ne vant dant sénse repòs; lo rey entre ells, silenciosament, ab lo séu sceptre, s’está sobre ‘ls rostolls gojos de cor. Y ‘ls heralts, apartats sota una alzina, amaneixen lo festí aguiant un gran bou qu’ han inmolat, y les dones sobrespargéixenhi molta farina blanca per dinar los jornalers.

Y a més hi fa una hermosa vinya, d’or, carregada en gran manera de fructíferes tóries ab rahims negres y tenintse d’un cap al altre ab estalons d’argent. Entorn hi posa un vall-obert fosch, y tot al vol una vardissa d’estany; un viarany no mes s’hi troba per hont los traginers hi passan al temps de veremar la vinya. Donzelles y minyons, de tendra pensa, duhen la dolça fruyta dintre trenades corbelles y entre ells un nin tocant suaument la lyra armoniosa canta ab delicada vèu una hermosa complanta de Linos que, ells, saltant y picant de peus cadenciosament, segueixen ab cantúries y algatzara.

Y hi figura una ramada de vedelles ab banyes adreçades, totes fetes d’or y d’estany, llançantse ab un mugit de la cort á la pastura, vora d’un riu retrunyent, prop de un canyar ramorejant. Quatre vaquers, fets d’or, van avançant ab les vedelles, y nou cans les van seguint lleugers de peus. Dos terribles lleons, al cap de la vacada prenen un taure remugant; arrossegát, bramola fortament, y ‘ls cans y los vaylets li van derrera; mas los lleons estripan lo gran bráu, engolintsen’ les entranyes y la negra sang, y es en vá que ‘ls pastors, atiantlos los ágils cans, los perseguescan, car aquests no gosan abordarlos, ans bé mantenints’ hi frech á frech, los lladran y ‘ls evitan.

Y l’inclit contret de abdues cames, hi sobreposa un prat extens en una vall deliciosa; y ovelles blanques, ab estables, y barraques ben cobertes y corrals.

Y, l’il-lustre coix de abdues cames, hi figura al demunt, molt primorós, un chor, per l’estil d’aquell que, en altre temps, en la vasta Konsa, Dédalos instituhí per Ariadna de les boniques trenes. Alli donzells ab molt preuhades vèrgens, dançan encaixades les mans dels uns ab les dels altres. Elles vestint fines teles de llinet, ells coberts de ben teixides túniques relluhentes dolçament com l’oli; elles duhent gentils corones, ells en bandes d’argent los coltells d’or. Tan aviat rapidament y ab segura petja vòltan, com quan un gerrer, assegut, prova si corre be la roda convenient á son ofici, tan aviat galopan á rengleres los uns derrera ‘ls altres. Una gran munió enrotlla gojosa al graciós chor; per entremig canta un poeta diví pulsant la lyra, y en començant lo cant, dos volatins tombarellejan per dins la rodona.

Y hi sobreposa la inmensa força del riu Oceá, just al cèrcol extrém del escut solidament el-laborat.

Y aprés que te finit lo magnífich y resistent escut, li forja una cuyrassa brillantíssima més que ‘l guspireig del foch; y li fabrica un elm fort, hermós, exprés per als seus pólses minuciosament executat, ab una cresta d’or al cim; y li fa uns camalls d’estany flexible.

Y tan bon punt lo célebre contret de abdues cames, té totes les armes enllestides, les pren y les presenta á la mare d’Achilleu; y ella al instant á guisa d’esparver, precipitas’ del Olymp nevós enduhentsen’ del palau d’Hephest les resplendentes armes.

FI DEL CANT XVIII

_______________________________________


Joan Montserrat i Archs

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: