Lluís Segalà i Estalella. Cant I de la Ilíada

.

.

.

HOMER

.

ILIADA   I

.

.

Pesta    Ira

.

.

A la bona memòria del meu incomparable
mestre, doctor Josep Balari i Jovany

.

I. Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida, que causà dolors sens nombre als aqueus i llançà dins l’Hades moltes ànimes valentes d’herois, als qui féu presa dels gossos i menjar de les aus — així es complia el voler de Zeus —, des que, per primera vegada, es departiren disputant, l’Atrida, rei d’homes, i el diví Aquileu.

8. ¿Quina de les deïtats va ésser, doncs, la que els en­carà en una disputa per tal que es barallessin? El fill de Leto i de Zeus. Irat amb el rei, suscità en l’exèrcit una malaltia dolenta, i els pobles finaven per haver agreujat l’Atrida a Crises, el sacerdot. Aquest anà als lleugers navilis dels aqueus a re­dimir sa filla, portant-los un immens rescat; i, tenint a les mans les ínfules d’Apol·ló, que penjaven de dalt d’un ceptre d’or, a tots els aqueus, i especialment als dos Atrides, cabdills de pobles, així els pregava : « — Atrides i altres aqueus de for­moses gamberes! A vosaltres, els déus que frueixen d’olímpics palaus, us permetin anorrear la ciutat de Príam i tornar venturosament a casa vostra; i ara lliberteu-me la filla estimada i accepteu-me el rescat, venerant el fill de Zeus, Apol·ló, que fereix de lluny.»

22. Llavors els altres aqueus cridaren tots que es respectés el sacerdot i s’acceptés l’esplèndid rescat; ço que no plagué al coratge de l’Atrida Agamemnó, que li donà aspre comiat, endreçant-li- fortes paraules : « — Oh vell! No et trobi jo a la vora de les corbes naus, adés tardis en anar-te’n, adés tornis més endavant : no sigui que no et valguin ni el ceptre ni les ínfules del déu. A ella no la llibertaré : abans es farà vella a casa nostra, a Argos, lluny de sa pàtria, curant del teler i fent el meu llit. Però vés-te’n, no m’enutgis, per tal que més saul i segur puguis tomar-te’n.»

33. Talment parlà. S’espaordí el vell, i obeí l’ordre. Taciturn, se n’anà per la platja de la mar remorosa, i, tot allu­nyant-se, pregava molt al sobirà Apol·ló, al qual infantà Leto, la de formosa cabellera : « — Escolta’m, tu, el de l’arc d’argent, que empares Crisa i Cil·la divina, i senyoreges Tèned amb fort imperi! Oh, Sminteu! Si mai t’he bastit un graciós temple, si mai t’he cremades suculentes cuixes de braus o de cabres, compleix-me aquest vot : Expiïn els dànaus les meves llàgrimes amb les teves sagetes!».

43. Talment digué en sa pregària; i l’escoltà Febos Apol·ló, el qual, enfellonint-se en son cor, davallà de les carenes de FOlimp amb l’arc i el clos buirac a l’espatlla. Sonaren les sagetes sobre l’espatlla de l’enutjat, quan aquest començà de moure’s. Caminava, assemblant-se a la nit. Després s’assegué lluny de les naus, tirà una sageta, i l’arc d’argent féu un paorós brunzit. Començà per atènyer els muls i els cans lleugers, però no trigà a ferir-los a ells mateixos, endreçant-los punyent sageta, i des de llavors cremaven sempre nombroses pires de cadàvers.

53. Nou dies plogueren sobre l’exèrcit les divinals sagetes; al desè, Aquileu cridà el poble a l’àgora. Li ho havia suggerit Hera, la deessa dels braços blanquíssims, car estava anguniosa pels dànaus, en veure com morien. I ja reunits, com tots foren ajustats, Aquileu, el de peus lleugers, s’alçà enmig d’ells i els digué : « — Atrida! Crec que haurem d’anar un altre cop va­gabunds i tomar enrera, vers la nostra pàtria, si aconseguim lliurar-nos de la mort; puix que, si no, la guerra i la pesta jun­tes atuiran els aqueus. Eh, doncs: consultem un endevina­dor,  sacerdot o intèrpret de somnis — car també el somni prové de Zeus — el qual ens digui per què s’ha enutjat tant Febos Apol·ló, si es queixa d’alguna prometença o d’alguna hecatombe, i si oferint-li la flaire del greix cremat d’anyells i cabres es­collides voldrà foragitar-nos la pesta.»

68. Dit això, s’assegué. Enmig d’ells s’alçà Calcant Testòrida, el millor dels augurs, que coneixia el present, el futur i el passat, i amenà els navilis dels aqueus fins a Ilió, valent-se de Fart profètica que Febos Apol·ló li havia atorgat. I arengant- los amb benvolença, els digué: « — Oh Aquileu!  Tu em manes, oh amic de Zeus!, què parli de la ira d’Apol·ló, el sobirà que fereix de lluny. Doncs, ho faré; però promet-me i jura’m que m’acorreràs volenterosament amb tes paraules i mans. Car jo pens haver d’irèixer un home que té un gran domini sobre tots els argius, i l’obeeixen els aqueus. Sempre és el més poderós el rei quan s’enfelloneix amb un inferior; i encara que aquell dia dragui el fel, serva després la rancúnia en son pit, fins que la porta a compliment. Tu, però, diga’m si em salvaràs.»

84. Responent-li, parlà així Aquileu, el de peus lleugers:  « — Cobra bon esforç i digues-nos l’oracle que saps. No, per Apol·ló, amic de Zeus, a qui pregues tu, oh Calcant, quan pale­ses els oracles als dànaus!, ni un solament, d’entre tots els dànaus, et posarà a sobre ses mans feixugues, prop dels navilis, mentre jo sigui viu i la vista no em manqui aquí en la terra; ni que parlessis d’Agamemnó, que ara es glorieja d’ésser de bon tros el més valent dels aqueus.»

92. Aleshores cobrà esforç, i digué l’endevinador irre­protxable : « — Aquell no es queixa ni de cap prometença ni de cap hecatombe, sinó a causa del sacerdot al qual agreujà Agamemnó no llibertant-li la filla, no acceptant-li el rescat; per això ens ha causat dolors el qui fereix de lluny, i encara ens en causarà d’altres. Ni expel·lirà d’entre els dànaus la ignominiosa calami­tat, si abans no es retorna a son pare la donzella de viu esguard i no es tramet una sagrada hecatombe a Crisa. Llavors, ablanint-lo, podrem assolir que ens sigui propici.»

101. Dit això, s’assegué. D’entre ells s’alçà l’heroi Atrida, el poderosíssim Agamemnó, tot angoixat : ses fosques entramenes eren curulles d’ira, i els seus ulls s’assemblaven al foc resplen­dent.  Adreçà tot seguit una feresta mirada a Calcant, i li digué : « — Endevinador de coses dolentes. Ni una sola vegada no m’has dit quelcom de plaent. Sempre li és grat a ton esperit de vaticinar coses dolentes, i mai no digueres ni portares a terme res de bo. I ara, descabdellant el voler dels déus, parles als dà­naus i els dius que és per això que el qui fereix de lluny els causa dolors : per tal com no he volgut admetre l’esplèndid rescat de la donzella Criseida — car estic fermament resolt a tenir-la a casa. I en veritat que la preferesc a Clitemnestra, que essent fadrina esdevingué ma muller, car no li és inferior ni per l’as­pecte, ni pel natural, ni per l’enginy, ni per les seves labors. Això no obstant, vull tornar-la, si és aquest el millor partit; m’estim més que el poble es salvi, que no que es perdi. Però, aparelleu-me aviat un altre guardó, per tal que no sigui l’únic dels argius a qui manqui; ço que no fóra pas escaient. Ja veieu tots que el meu guardó se’n va a una altra banda.»

121. I el diví Aquileu, el de peus lleugers, li respongué tot d’una : « — Atrida gloriosíssim, cobejós del guany més que cap altre! Com te poden donar un guardó els coratjosos aqueus? No sabem que enlloc hi hagi coses comunals en abundància, puix que el que ens emportàrem de les ciutats devastades ha estat repartit; i no és avinent que els pobles ho retornin per ajuntar-ho de nou. Però tu ara cedeix-la al déu, i els aqueus t’ho recom­pensarem amb tres o quatre cops altretant, si mai per mai ens atorga Zeus saquejar la ben murada ciutat de Troia.»

130. Responent-li, li digué el poderós Agamenmó: «—Encara que siguis valent, oh Aquileu semblant a una deïtat, no encobrexis el teu pensar; car ni em passaràs per alt ni aconseguiràs persuadir-me. Potser, per tal que tu tinguis el teu guardó, vols que jo resti sense, i em manes que torni la donzella? Doncs si els coratjosos aqueus em donen un altre guardó, ajustant-lo a mon desig, per tal que sigui equivalent… i, si no mel donen, aniré a llevar-te el teu, o el d’Aiant, o agafaré i m’emportaré el d’Odisseu; i s’enfellonirà aquell a qui jó m’acosti. Però, ja en parlarem de nou; ara, eh!, tirem a la mar divina un negre vaixell, aple­guem els remers que siguin necessaris, embarquem víctimes per a una hecatombe, fem pujar dalt la nau la mateixa Criseida, la de les galtes boniques, i sigui capità qualsevol dels consellers, com Aiant, Idomeneu, el diví Odisseu o tu, Pelida, el més espaventable de tots els homes, per tal que, oferint sacrificis, ens ablanis el qui fereix de lluny.»

148. Mirant-lo de reüll, li digué Aquileu, el de peus lleu­gers : « — Ah, desvergonyit i cobejós! Com ni un tan sols dels aqueus obeeix volenterós les teves paraules, adés per a emprendre el camí, adés per a lluitar coratjosament amb els homes? Jo no he vingut pas a combatre aquí a causa dels bel·licosos troians, car de res no se m’han fet culpables — mai no s’emportaren les meves vaques ni els cavalls, ni malmeteren l’esplet en la fèrtil Ptia, nodrissa de barons; puix que ens separen moltes coses : muntanyes obagues i la mar ressonant —, sinó que t’havem seguit, oh gran poca-vergonya, per venjar-vos dels troians a Menelau i a tu, cara de gos. D’això no n’has esguard ni te’n cures, i fins m’ame­naces amb prendre’m el guardó que per tants de fatics em do­naren els aqueus. Mai  no tinc el mateix guardó que tu, quan els aqueus devasten una ben poblada ciutat dels troians; sinó que, acomplint les meves mans la part més forta de la impetuosa lluita, quan ve el repartiment el teu guardó és molt més gran, i jo me’n torno a les naus content amb un de petit, després que m’he cansat de combatre. Ara me’n vaig a Ptia, car és molt millor anar-se’n a casa en les corbes naus; i no pens restar aquí, sense honra, per tal de donar-te guany i riquesa.»

172. I el rei d’homes, Agamemnó, li respongué a l’instant: « — Fuig, doncs, si ton coratge t’hi agullona; ni jo et prec que romanguis per mi : al costat meu n’hi ha d’altres que et faran honor, i especialment el pròvid Zeus. Ets, per a mi, el més odiós dels reis que Zéus ha nodrit, car sempre et plau la disputa, i els combats, i les lluites. Si ets molt forçut, és que un déu te n’ha fet mercè. Vés-te’n a ta casa amb les naus i els companys, i regna sobre els mirmidons. De tu jo no me’n cur, ni faig cas que estiguis enutjat; t’amenaçaré, però, de la següent ma­nera : Ja que Febos Apol·ló em pren Criseida, la hi enviaré amb el meu navili i els meus companys; i anant a la teva tenda, m’emportaré Briseida, la de les galtes boniques, el teu guardó, perquè sàpigues bé quant més poderós sóc jo, i temi un altre dir-se igual a mi i posar-se’m davant.»

188. Talment parlà. Una angoixa li vingué al Peleió, i son cor, dintre del pit pelós, vagarejà entre dos propòsits : o trauria la punyent espasa que li penjava arran la cuixa, faria alçar els presents i occiria l’Atrida; 0 apaivagaria l’enuig i reprimiria el furor. Mentre aquestes coses rumiava en son enteniment i en son coratge, i anava traient de la beina la grossa espasa, vingué Atenea del cel : l’enviava Hera, la deessa dels braços blanquíssims, que ambdós estimava igualment i d’ells tenia cura. Es posà darrera el Peleió i l’agafà pels rossos cabells, apareixent-se-li a ell tot sol, car ningú dels altres no la veia.  Aquileu, sobtat, es girà, i tot seguit reconegué Pal·las Atenea, els ulls de la qual flame­javen aterradors. I parlant-li, li digué aquestes alades paraules: « — Per què has tornat a venir, oh filla, de Zeus, que porta l’ègida? Serà per presenciar la feta d’Agamemnó Atrida? Doncs jo et parlaré, i el que et digui es durà a compliment. Per sa insolència potser que aviat perdi la vida.»

206. Llavors la deessa Atenea, la d’ulls d’òliba, li parlà dient : « — He vingut del cel per esvair la teva ira, si és que obeeixes; i em tramet Hera, la deessa dels braços blanquíssims, que ambdós estima igualment i de vosaltres pren cura. Eh, doncs, deixa de.contendre i no desembeinis l’espasa; insulta’l, però, amb paraules com se vulga que sigui. Com ara et parlaré, així es durà a compliment : Un jorn et seran fets esplèndids presents, en triplicada mesura, per aquest greuge. Tu, reporta’t i obeeix-nos.»

215. En respondre-li, parlà així Aquileu, el de peus lleugers: « — Cal servar el vostre manament, oh deessa, fins amb el coratge molt enfellonit, car fer-ho així és millor. A qui els obeeix, els déus l’escolten molt.»

219. Digué, i deixant caure sa mà feixuga sobre el pom d’argent, empenyé cap a la beina la grossa espasa, i no desobeí el manament d’Atenea. Aquesta se’n tornà a l’Olimp, al palau de Zeus, que porta l’ègida, vers les altres deïtats.

223. Llavors el Pelida escometé novament l’Atrida, amb injurioses paraules, sense que encara li passés l’enuig : « — Tu que tan fàcilment t’embriagues, que tens cara de gos i cor de cérvol!  Mai no tingueres coratge en ton esperit per a armar-te i anar a la lluita junt amb el poble, ni per a metre’t en aguait amb els cabdills aqueus : això et sembla la mort. I en veritat que és més profitós romandre dins l’ample  campament dels aqueus i lle­var-li el que se li hagi donat a qui gosi contradir-te. Ets un rei que es menja el que és del poble, perquè regnes sobre gent de no res; altrament, oh Atrida, fóra aquest ton darrer ultratge. Vaig, però, a dir-te quelcom, i a fer, endemés, un gran jurament. Sí, per aquest ceptre, que ja no traurà més fulles ni branques, per haver jaquit la soca a muntanya; ni rebrotarà, puix que el bronze l’ha despullat de fulles i escorça, i ara l’empunyen els aqueus que reten justícia i fan servar les lleis que de Zeus pro­venen — gran ha d’ésser per a tu aquest jurament — : vindrà un jorn en què enyoraran Aquileu tots els aqueus plegats, i aleshores, per congoixat que estiguis, no els podràs socórrer, quan Hèctor, l’occidor d’homes, els giti per terra en gran nombre, moribunds. I tu, enfellonit, trossejaràs interiorment ton cor per no haver honrat gens al millor dels aqueus.»

245. Parlà així el Pelida; i rebotent per terra el ceptre tra­vessat de claus d’or, s’assegué. A l’altra banda l’Atrida s’anava enfellonint. Enmig d’ells s’alçà Nèstor, el de suau llenguatge, eloqüent agoreta dels pilis — la veu li rajava de la llengua més dolça que la mel —, que ja havia vist finar dues gèneres d’homes moridors, que abans nasqueren i amb ell es criaren en la sagrada Pilos, i regnava sobre la tercera. Aquest els arengà amb benvolença, dient : « — Oh déus! Una gran dissort li ve a la terra aquea. En veritat que estarien contents Príam i els fills de Príam i se’ls alegraria l’ànima als altres troians, si sabessin totes aquestes coses de vosaltres, els d’aquesta baralla, que a tots els dànaus supereu, així en el consell com en el combat. Però obeïu-me, que ambdós sou més joves que jo. Ja en altre temps visquí amb homes més valents que vosaltres, i mai no em menys­prearen. Jo no he vist encara, ni tornaré a veure, barons com Piritou, Driant, pastor de pobles, Ceneu, Exadi, Polifem, igual a un déu, i Teseu Egida, semblant als immortals. Criaren-se aquests els més forts entre els barons terrenals, molt forts eren i amb altres molt forts lluitaren, amb els feréstecs centaures, i els exterminaren d’esglaiadora faisó.  Jo estava amb ells, havent vingut de Pilos, de lluny, d’una apartada terra — car ells mateixos em cridaren—, i lluitava també, segons les meves forces: amb ells cap dels mortals que ara poblen la terra no hi lluitaria. Això no obstant, escolta­ven mos consells i obeïen mes paraules. Doncs, obeïu-me també vosaltres, car obeir és el millor. Ni tu, per valent que siguis, li prenguis la donzella, ans deixa-li, ja que els aqueus li assignaren aquest guardó; ni tu, Pelida, vulgues contendre cara a cara amb el rei, puix que mai no ha gaudit d’una honor semblant un rei que porti ceptre i a qui Zeus hagi donat glòria. I tu, Atrida, posa fi al teu enuig: jo et prec que foragitis la ira contra Aquileu, que per a tots els aqueus és un gran baluard en la malastruga guerra.»

285. En respondre-li, digué el poderós Agamemnó : « — Sí, ancià, tot quant has dit és avinent; però aquest home vol estar per sobre de tots els altres, dominar-nos a tots, regnar sobre tots i a tothom donar ordres, que algú, crec jo, no obeirà pas. Si els déus etemals l’han fet bel·licós, serà per això que li perme­ten proferir injúries?»

292. Interrompent-lo, li contestà aleshores el diví Aquileu: « — Hom podria apel·lar-me covard i vil, si cedís en tot allò que em diguessis. Aqueixes coses mana-les als altres; a mi no em donis ordres, car ja no pens obeir-te més. I et diré una altra cosa per­què l’estogis en ta memòria : Amb aquestes mans no he de lluitar per la donzella ni amb tu ni amb cap altre, perquè me la preneu els qui me l’havíeu donada. Però, d’allò altre que tinc a la vora del lleuger negre vaixell, no podries treure’n ni endur-te’n res, si jo no volia. I si no…, prova-ho, per tal que els presents se n’assabentin : aviat ta sang negrosa brollarà al voltant de la meva llança.»

304. Després de disputar de semblant manera, retraient oposades raons, s’alçaren i dissolgueren l’àgora que prop dels vaixells aqueus havien tingut. El Pelida se n’anà cap a les tendes i els ben igualats vaixells, junt amb Patrocle i els seus companys; i l’Atrida avarà a la mar una velera nau, trià vint remers, embarcà les víctimes de l’hecatombe per al déu, i féu seure al navili Criseida, la de les galtes boniques. De capità hi anava l’enginyós Odisseu.

312. Aquests, quan hagueren pujat al vaixell, començaren de navegar pels líquids camins. Llavors l’Atrida manà que els pobles es mundifiquessin. I es mundificaren, llençaren al mar les immundícies i oferiren a Apol·ló hecatombes perfectes de braus i de cabres, vora la platja de la mar estèril : la flaire del greix arribava fins al cel, giravoltant a l’entorn del fum.

318. Això feien al campament. Agamemnó no posà fi a la disputa amb què a les primeries amenaçà Aquileu, sinó que digué a Taltibi i Euríbates, que li eren heralds i curosos servents: « — Aneu a la tenda d’Aquileu Pelida, i agafant per la mà Bri- seida, la de les galtes boniques, porteu-la ací, i si no us la dóna, iré a prendre-li jo mateix, amb més gent; i això encara li serà més greu.»

326. Dit això, els acomiadà, endreçant-los fortes paraules. Se n’anaren, a malgrat llur, per la platja de la mar estèril, i, arribats que foren a les tendes i naus dels mirmidons, trobaren Aquileu assegut prop de sa tenda i de sa negra nau; aquest no s’alegrà pas de veure’ls. Torbaren-se ambdós heralds, i, tot fent una reverència al rei, s’aturaren sense dir-li ni preguntar-li res. Però ell ho comprengué tot en son esperit, i els digué: « — Salut, heralds, missatgers de Zeus i dels homes! Atan­seu-vos; vosaltres de res no em sou culpables, sinó Agamemnó, que us tramet per la donzella Briseida. Eh, doncs, Patrocle, de la nissaga de Zeus! Treu la donzella i dóna’ls-la perquè se l’en­duguin. I vosaltres dos sigueu-ne testimonis davant les benau­rades deïtats, dels homes i del rei cruel, si algun jorn se’m ne­cessités per allunyar dels altres qualsevulla ignominiosa cala­mitat; que aquell està furiós en sa ànima malvada i no sap atendre ensems al futur i al passat, perquè els aqueus se li salvin com­batent prop de les naus.»

345. Talment parlà. Mentrestant Patrocle havia obeït al dilecte company : tragué de la tenda Briseida, la de les galtes boniques, i la donà perquè se l’enduguessin. I els dos heralds se’n tornaren vers els navilis dels aqueus, junt amb la dona, que els seguia a desgrat. Llavors Aquileu començà de plorar, anà a seure’s a la platja de la mar blanquinosa, lluny dels seus com­panys, mirant a l’oceà immens; i, alçant els braços, pregà molt a sa mare estimada : « — Oh mare! Puix que tu m’infantares i ma vida ha d’ésser curta, Zeus olímpic altitonant havia de fer-me honor; i suara no m’ha honrat gens, car l’Atrida, el del vast poder, Agamemnó, m’ha menyspreat i em té el guardó, que m’ha pres ell mateix.»

357. Talment digué, escapant-se-li les llàgrimes. Sentí’l sa mare veneranda, que seia en el fons de la mar, a la vora del pare ancià, i emergí cuitadament de la mar blanquinosa, com una boirina, s’assegué davant d’ell, que plorava, l’amanyagà amb ses mans i proferí aquestes paraules : « — Fill! Per què plores? Quina pena ha colpit la teva ànima? Parla, no m’ama­guis el teu pensament, per tal que tots dos el sapiguem.»

364. Llançant un pregon sospir, li contestà Aquileu, el de peus lleugers : « — Ho saps. Per què t’ho he de dir, si de tot ets sabedora? Anàrem a Tebes, la sagrada ciutat d’Eetió, la destruírem, portàrem aquí tot el que en traguérem i els aqueus s’ho repartiren amb equitat; escollint Criseida, la de les galtes boniques, per a l’Atrida. Aprés Crises, sacerdot d’Apol·ló, que fereix de lluny, anà als lleugers navilis dels aqueus a redimir sa filla, portant-los un immens rescat; i, tenint a les mans les ínfules d’Apol·ló, que penjaven de dalt d’un ceptre d’or, a tots pregava, i especialment als dos Atrides, cabdills de poblés. Llavors els altres aqueus cridaren tots que fos respectat el sacerdot i acceptat l’esplèndid rescat; cosa que no plagué pas al coratge de l’Atrida Agamemnó, el qual li donà aspre comiat endreçant-li fortes paraules. El vell se’n va tornar enfello­nit; i Apol·ló, que l’estimava molt, oí sa pregària i engegà un mal tret als argius : els homes finaven, els uns darrera els altres, i les sagetes de la deïtat plovien per totes parts dins l’ample exèrcit dels aqueus. Un endevinador ben assabentat ens pa­lesà els oracles del qui fereix de lluny. Tot seguit, jo el primer, vaig aconsellar que hom apaivagués el déu; però l’enuig s’emparà de l’Atrida, i aixecant-se amb llestesa em féu una amenaça que ja s’ha complert. A aquella, els aqueus de viu esguard la trame­ten a Crisa en una nau lleugera, que duu ofrenes per a la deïtat; i a l’altra, a la filla de Briseu, que els aqueus em donaren, fa poc que uns heralds se l’han emportada de la meva tenda. Però tu, si pots, empara el teu bon fill : vés a l’Olimp i prega a Zeus, si és que mai complagueres son cor amb tes paraules o amb tes obres. En el palau del teu pare t’he sentit gloriejar-te moltes vegades que tu sola, entre els immortals, li havies allunyat una ignominiosa calamitat al Cronió, el dels foscos núvols, quan el volien lligar altres olímpics, Hera, Posidó i Pal·las Atenea. Llavors tu hi acudires, oh deessa, i el salvares dels lligams, cridant a l’Olimp amb molt gran cuita el centmans a qui els déus anome­nen Briareu, i tots els homes, Egeó — car guanya en força son mateix pare —; aquest, doncs, s’assegué al costat del Cronió, enorgullit de sa glòria; els déus benaurats el temeren i ja no lligaren Zeus. Fent-li memòria d’aquestes coses, asseu-te a prop seu i abraça-li els genolls, per si volgués socórrer els troians i acorralar els aqueus moribunds cap als navilis, vora la mar; per tal que tots frueixin del rei, i conegui l’Atrida, el pòderosíssim Agamemnó, el seu mancament, ja que no ha honrat gens el millor dels aqueus.»

413. Tetis, caient-li les llàgrimes, li respongué llavors: « — Ai de mi, fill meu! Per què t’he nodrit, si et vaig infantar malaventurosament? Havies de romandre en els vaixells, sense llàgrimes ni penes, car ton destí és curt, no de llarga durada, i ara ets ensems de curta vida i més dissortat que els altres : per això et vaig parir amb sinistre fat en el palau. A fi de parlar d’aquestes coses a Zeus, que es complau en el llamp, iré jo mateixa al nevat Olimp per si es deixa convèncer. Però tu, romanent a la vora dels lleugers navilis, conserva la ira contra els aqueus i guarda’t bé de combatre. Ahir se n’anà Zeus vers l’Oceà, a un àpat dels irreprotxables etíops, i totes les deïtats el seguiren; passats dotze dies, tornarà a l’Olimp, i aleshores pujaré a son palau de paviment de bronze, li abraçaré els genolls i crec que podré persuadir-lo.»

428. Havent enraonat així, partí’s d’ell deixant-lo enutjat per la dona de bella cintura, que per força, i a son despit, li havien presa. Mentrestant, Odisseu arribava a Crisa, amb la sagrada hecatombe. Quan hagueren entrat en el port profundíssim, plegaren les veles i les posaren dins el negre vaixell; empenyeren l’arbre cap a son receptacle, abaixant-lo prestament amb les cordes; i a força de rems menaren la nau vers el moll. Allí gitaren àncores i lligaren les amarres; aprés saltaren al ribatge, desembarcaren l’hecatombe per a Apol·ló, que fereix de lluny, i Criseida eixí de la nau, que travessa la mar. Aleshores la conduí a l’altar el molt enginyós Odisseu, i la posà a les mans de son pare, a qui digué : « — Oh Crises! Em tramet el rei d’homes, Agamemnó, que et porti la donzella i ofereixi a Febos una sagrada hecatombe pels dànaus, per tal d’apaivagar el déu que suara els ha enviat ben dolorosos infortunis.»

446. Dit això, féu-li a mans la filla benvolguda, que ell rebé amb alegria. Tot seguit disposaren ordenadament, prop del ben construït altar, la sagrada hecatombe per al déu; aprés, havent-se rentat les mans, prengueren grans d’ordi salats. I Crises, enmig de tots, alçà els braços i, amb veu forta, pregà dient : « — Escolta’m tu, el de l’arc d’argent, que empares Crisa i Cil·la, i senyoreges Tèned amb fort imperi! Abans m’escolta­res, quan jo et pregava, i em feres honor afligint greument el poble dels aqueus. Doncs, també ara compleix-me aquest vot: Allunya ja dels dànaus l’ignominiós flagell!»

457. Talment digué en sa pregària, i l’escoltà Febos Apol·ló. Tantost hagueren pregat, començaren per espargir els grans d’ordi, i, tirant enrera el cap de les víctimes, les degollaren i escorxaren; després tallaren les cuixes, les engreixaren per un i altre costat, i les cobriren de trossets de carn. El vell les cremà damunt de tions, ruixant-les de vi negre; i, a prop seu, uns macips tenien a les mans forquetes de cinc pues. Quan les cuixes varen ésser cremades i ells hagueren tastat les entramenes, esquarteraren el que restava i, enfilant-ho en l’ast, ho rostiren curosament i ho tragueren del foc. I acabada la feina d’apariar el convit, començà aquest, i tothom en participà igualment. Quan hagueren satisfet el desig de beure i de menjar, uns minyons curullaren de vi les crateres i en donaren a tots, després d’oferir les primícies amb les copes. I els aqueus apai­vagaren el déu tot aquell dia, cantant-li un bell peà, en el qual es lloava a qui fereix de lluny; i a aquest, en sentir-ho, se li ale­grava el cor.

475. Quan el sol es va pondre i vingué la foscor, dormi­ren prop de les amarres de la nau. I així que aparegué l’Aurora, la dels dits rosats, filla del matí, salparen vers l’ample campa­ment dels aqueus; i Apol·ló, que fereix de lluny, els envià un pròsper vent. Dreçaren l’arbre, desplegaren les blanques veles, que el vent inflà, i, al voltant de la carena, l’ona purpúria movia un fort soroll mentre la nau caminava, lliscant per les ones i fent el seu camí. Arribats que foren a l’ample campament dels. aqueus, dugueren el negre vaixell a la part alta de les arenes de la platja, i el sostingueren amb llargs puntals. Aprés es dis­persaren per tendes i naus.

488. En això, Aquileu, el de peus lleugers, fill de Peleu i descendent de Zeus, romania irat en les naus de ràpid cami­nar, i no freqüentava mai l’àgora, on els barons esdevenen il·lustres, ni tampoc la lluita; sinó que, sense moure’s d’allí, con­sumia el seu cor i enyorava els combats i la cridòria.

493. Quan, després d’això, s’esdevingué la dotzena aurora, els déus, que sempre existeixen, tomaren tots plegats a l’Olimp amb Zeus a llur front. Tetis no oblidà el prec del seu fill, car emergí de les onades de la mar i, matinejant, pujà al gran cel i a l’Olimp. Trobà el llarg-vident Cronida, que seia, lluny dels altres, en la més alterosa punta de l’Olimp de molts cimals, i, asseient-se al seu davant, li abraçà els genolls amb la mà esquerra, li tocà la barba amb la dreta i digué, adreçant la súplica al sobirà Zeus Cronió : « — Pare Zeus! Si algun jorn t’he servit entre els immortals, ja amb paraules, ja amb obres, compleix-me aquest vot : honra el meu fill, que és el de més curta vida entre tots els altres, i el rei d’homes, Agamemnó, suara l’agreujava, puix li ha pres i li reté el guardó, que li ha llevat ell mateix. Emperò, vulgues honrar-lo tu, oh provident Zeus olímpic! Atorga la victòria als troians, fins que els aqueus honrin el meu fill i li augmentin les honors.»

511. Talment parlà. Zeus, que acumula els núvols, no li respongué res, ans restà molt de temps en silenci. I Tetis, que romania acostada al déu, com quan li havia abraçat els genolls, tornà a requerir-lo i, de nou, per segona vegada, li pre­guntà: « — Atorga-m’ho palesament, consentint, o nega-m’ho (ja que en tu no pot haver-hi temor) perquè sàpiga bé que sóc la més menyspreada de totes les deïtats.»

517. Molt afligit, li respongué Zeus, que acumula els núvols: « — Malastrucs han d’ésser semblants fets, perquè m’incitaràs a enemistar-me amb Hera, quan em provoqui amb injurioses parau­les. Ja, sense motiu, sol reptar-me davant dels déus immortals, dient que en les batalles afavoresc els teucres. Però, torna-te’n ja; no sigui que Hera et vegi; jo curaré d’aqueix afer, i el menaré a acabament. I si vols, eh!, assentiré amb el cap, a fi de convèn­cer-te, car aqueixa es la fermança més grossa per als immortals; com que no pot tornar enrera, ni ésser enganyós, ni deixar de fer-se, el que amb el cap hagi jo assentit.»

528. Digué, i el Cronió assentí amb les negres celles : els divinals cabells del sobirà es dreçaren en el cap immortal, i féu trontollar tot l’Olimp.

531. Quan així hagueren deliberat, es departiren. Ella saltà des de l’esplendent Olimp a la mar profunda, i Zeus tornà al seu palau. Els déus s’aixecaren de llurs setials, tots ensems, en trobar-se davant del seu pare : ni un solament gosà esperar que arribés, sinó que tots plegats li eixiren a l’encontre. Llavors Zeus, s’assegué en el soli; i Hera, que no ignorava, per haver-ho vist, que amb ell havia escatit projectes Tetis, la dels peus d’argent, filla.de l’ancià de la mar, tot seguit parlà a Zeus Cronió amb fibladores paraules : « — Quina de les deïtats, oh fals, ha estat novament amb tu, escatint projectes? Sempre et plau, quan de mi estàs lluny, meditar i resoldre afers clandestins; i mai no t’atrevires a palesar-me, per benvolença, quelcom d’allò que penses.»

544. I el pare d’homes i déus li respongué llavors : « — Hera! No esperis pas saber tots els meus propòsits, car et serà difícil, per més que siguis la meva muller. El que convingui que sà­pigues, cap dels déus ni dels homes no ho sabrà abans; el que jo vulgui pensar sense que els déus n’hagin esment, no ho preguntis ni ho escodrinyis.»

551. I la d’ulls de bou, la venerable Hera, li respongué tot d’una : « — Terribilíssim Cronida! Quines paraules has dit? Fins ara no ha estat pas gaire ço que t’he preguntat o escodrinyat, sinó que molt tranquil escateixes tot el que et plau; però ara tinc en mon coratge una gran temor que t’hagi girat els pro­pòsits, Tetis, la dels peus d’argent, filla de l’ancià de la mar. De bon matí s’assegué a vora teu i t’abraçà els genolls, i crec en veritat que hauràs assentit que honraràs Aquileu i faràs occir molts d’aqueus prop de les naus.»

560. Llavors Zeus, que acumula els núvols, li adreçà sem­blants paraules : «— Malaurada! A tota hora sospites, i jo de tu mai me n’amago. Res, però, n’has de treure; si no és allunyar-te del meu cor, ço que encara et serà més greu. Si és cert el que penses, és que així em deu ésser plaent. Però calla, seu i obeeix mes paraules : no sigui que no et valguin tots els déus que hi ha a l’Olimp, si, acostant-me, cauen sobre teu aques­tes invictes mans.»

568. Talment parlà. S’espaordí la d’ulls de bou, la ve­nerable Hera, i s’assegué en silenci, doblegant el seu cor; i en l’estatge de Zeus s’indignaren els déus celestials. Aleshores Hefest, l’il·lustre artífex, començà d’arengar-los, conhortant sa mare estimada, Hera, la dels braços blanquíssims : «— Fu­nestos i incomportables seran aquests fets, si pels mortals dis­puteu així, movent avalot entre els déus; ni trobarem plaer en el gai banquet, perquè el pitjor és el que triomfa. Jo recoman a la meva mare, encara que ja ella és assenyada, que conhorti el pare estimat, Zeus, perquè el pare no torni a reptar-la, torbant així el nostre àpat. Puix, si l’Olímpic fulminador vol gitar-nos dels nostres setials…, son poder és molt més gran. Però tu afa­laga’l amb tendres paraules, i aviat l’Olímpic ens serà propici.»

584. Així, doncs, parlà; i prenent un anap de doble copa, el posà a les mans de sa mare, a la qual digué : « — Sofreix-ho, mare meva, i, encara que afligida, suporta-ho tot. No vegi amb aquests ulls com et maltracten, essent-me com m’ets tan esti­mada; car no podria ésser-te de cap ajut, per greu que em sabés, que no és cosa fàcil contrabatre l’Olímpic. Ja una altra vegada que et volia socórrer, m’ agafà pel peu i em tirà daltabaix foragitant-me dels divinals paratges. Tot un dia vaig giravoltar, i, en pondre’s el sol, caiguí a Lemnos : un poc de vida em restava, i els sintis em recolliren tantost haguí caigut.»

595. Talment parlà. Somrigué la deessa, Hera, la dels braços blanquíssims; i somrient prengué amb la seva mà l’anap de son fill. Aquest començà de servir, per la dreta, el dolç nèctar a les deïtats, traient-lo d’una cratera. I una riallada inacabable esclafí entre els déus benaurats, quan veieren Hefest trastejant pel palau.

601. Així, des d’aleshores, banquetejaren fins que es va pondre el sol, i ningú no es veié privat de sa part; ni hi mancà la lira tan bella que sonava Apol·ló, ni les Muses que cantaven alternant amb sa pulcra veu.

605. Però, quan es va pondre l’esplèndida llum del sol, ca­dascú se n’anà a dormir a son casal, on per a cadascú Hefest, el perínclit coix d’ambdós peus, havia bastit un palau amb sàvia intel·ligència. També Zeus olímpic, llampferidor, s’adreçà a son llit, on acostumava jeure quan la dolça son li venia. Allí s’adormí, en haver-se colgat; i prop seu, Hera, la del soli d’or.

.

Fi

.

Versió de Lluís Segalà i Estalella. (1930)

.

.

.

.

.

.

Versions publicades anteriorment per Lluís Segalà:

.

1911. Almanach dels Noucentistes Versos 206 a 247 del Cant I:

.

…….Llavors la deessa, Athene, la dels ulls brillants, feu principi a tal parlar : «So vinguda del cel per apaibagar ta ira, si’m vols creure, y m’envia Hera, la deessa dels braços blanquíssims, qui tots dos estima igualment y de vosaltres prèn cura. Cessa, donchs, de contendre y no desenveinis l’espasa; però insúltal, si aixís te plau, com se vulga que sía. Això que’t diré, vindrà a compliment: Un jorn se’t faràn esplèndides mercès en triple nombre per rahó d’aquesta injuria. Tu domínat y obeèixnos.»

…….Akhil-leus, el dels peus lleugers, li va respondre : «Cal servar la vostra ordre, oh deessa, encare que tinch molt irat el cor; puix lo millor es ferho aixís. A qui els obeeix, els déus l’escolten.»

         Digué ; y, deixant caure sa ma feixuga sobre’l pom d’argent, ficà a la veina la grossa espasa y no desobehí el manament d’Athenea. Aquesta anàssen devers hont eran les altres deitats, al Olympos, al palau de Zeus qui porta l’ègida.

         Y’l Peleides escometé novament l’Atreides ab paraules ofensives, sense  que encare li passés l’enuig: «¡ Ubriach, que tens cara de goç y cor de cerv ! Ja mai hagueres coratje per armarte y anar a la lluita ab el poble, ni per mètret en aguait ab els capdills aquius; això’t sembla la mort. Y en veritat que es més profitós restar dins l’ample campament dels aquius y llevarli lo que se li haja donat a qui gosi contradirte. Ets un rey que’s menja lo del comú, perque manes hòmens que rès valen; si aixís no fós, oh Atreides, aquest seria ton darrer ultratje. Però’t vull dir una cosa y ferte un solemnial jurament. Sí, per aquest ceptre que ja no treurà fulles ni branques, car ha deixada la soca a la montanya, ni rebrotarà, puix el bronç l’ha despullat del fullam y de l’escorça y ara’l duhen en llurs mans els aquius que administren justícia y en nom de Zeus fan servar les lleis, ¡ fort ha d’esser per tú el jurament !: Un dia anyoraràn Akhil-leus tots els aquius plegats y aleshores, anc que afligit te sentis, no’ls podràs socórrer quan Hèctor, el matador d’hòmens, faci caure moribonds moltíssims de guerrers. Y tú, enfellonit, trocejaràs ton cor perquè no honorares el més valent dels aquius.»

…….Aixís enrahonà el Peleides, y, rebatent per terra’l ceptre guarnit d’auries tatxes va sèures. A l’altra banda l’Atreides s’anava enfurismant.

.

.

1927. Obras Completas de Homero. Versos 223 a 245:

.

.

I el Pelida escometé novament l’Atrida amb ofensives paraules, sense que encara li passés l’enuig: «Tu, que aviat t’ubriagues, que tens ulls de goç i cor de cerv! Ja mai hagueres coratge en ton esperit per armar-te i anar a la lluita amb el poble, ni per metre’t en aguait amb els cabdills aquius: açò et sembla la mort. I en veritat que és més profitós restar dins l’ample campament dels aquius i llevar-li ço que se li hagi donat a qui gosi contradir-te. Ets un rei qui és menja ço que és del poble, perqué regnes sobre homes vils; altrament, o Atrida, aquest fora ton darrer ultratge. Vaig, però, a dir-te una cosa i a fer-te endemés un gran jurament: Si, per aquest ceptre, que ja no treurà més fulles ni branques per haver jaquit la sòca a muntanya; ni rebrotarà, puix el bronze l’ha despullat de fulles i escorça, i ara el duen en ses mans els aquius que administren justícia i fan servar les lleis de que Zeus provenen —¡gran ha d’ésser per tu aquest jurament!:— Un dia enyorarán Aquil-leu tots els aquius plegats, i llavors, per congoixat que estiguis, no’ls podràs socórrer quan Hèctor, el matador d’homes, faci caure moribunds moltíssims de guerrers. I tu, enfellonit, trocejaràs interiorment ton cor, per no haver honrat gens al més coratjós dels aquius.»

.

.

.

.

 

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: