Arxius
Víctor Sunyol ens ofereix una Nausica esplèndida!
.
—Hoste, adéu, i, quan siguis de nou a la pàtria, recorda’t
de mi, que a mi la primera tu deus el rescat de la vida.
.
.
.
.
.
Amb Nausica reflecteix la immersió de l’autor en la figura de Nausica a l’Odissea. Són reflexions i observacions fragmentàries sobre la trobada entre la noia i Ulisses. I la gran quantitat de literatura que aquest episodi ha generat. L’eco d’aquest moment clàssic homèric —que encara ressona— s’intercala amb breus textos sobre els moments i vivències de Sunyol. L’obra combina dos tipus de text, que acaben fonent-se tal i com es fonen en l’autor les experiències quotidianes i les especulacions de tota mena sobre Nausica. Fent d’aquesta fusió un mirall, un gest i un paisatge revelador.
L’autor abasta el tema central, motriu, generador de la simbologia dels mites clàssics que arriben fins ara i de l’ull que crea al llindar de tota una tradició. Pel text hi desfilen, entre altres, Homer, J. Maragall, C. Riba, S. Espriu, S. Juan Arbó, M. Rodoreda, M. A. Anglada, A. Ràfols-Casamada, J. Palau i Fabre, J. W. Goethe, N. Kazantzakis, R. Fauchois, A. Tarkovski, X. Bello, G. Bufalino, T. Angelopoulos, P. Vidal-Naquet, M. F. Brasete, M. López Vilar, O. Domènech, el Pallars, la Coma de Burg, Vic, la força i el significat de la mirada, l’amor i el desig, la fidelitat, els mites, els temps, l’exili, el no retorn, allò tràgic, la Mediterrània, la malaltia i la mort, el concepte d’heroi, el silenci, el plor, el record, l’espera, les utopies, la pèrdua, l’acció, la no acció, el relat, l’escriptura, la lectura, la crítica… En definitiva, la vida en la literatura i la literatura en la vida. I una constant remor del torrent del fons de la vall.
[de la contraportada]
.
.
..
.
.
Víctor Sunyol
Amb Nausica
Cicuta, 19
LaBreu Edicions, març del 2019
ISBN: 9788494970214
.
.
.
Les serventes penjades / The hanged maids. Mercè Rodoreda / Margaret Atwood
.
.
.
A l’Odissea, després de la matança dels pretendents a mans d’Ulisses…
.
… arribaren totes les dones en grup lamentant-se amargament i vessant llàgrimes abundoses. Primerament tragueren els cossos sense vida i els posaren sota el porxo del pati ben construït amuntegant-los els uns damunt dels altres. Odisseu donava ordres i les apressava ell mateix. Elles els anaven traient a la força. Tot seguit netejaren els bells setials i les taules amb aigua i esponges plenes de forats. Mentrestant Telèmac, el bover i el porquerol rascaven amb paletes el terra de la sala sòlidament construïda. Les serventes s’ho enduien tot i ho deixaven lluny de la porta. Així que hagueren endreçat tot el casal, feren sortir les serventes del palau ben construït i entre la rotonda i el mur ferm del pati, les acorralaren en un racó, del qual no era possible escapar-se. Aleshores l’assenyat Telèmac començà a parlar-los: «Certament jo no podria llevar la vida amb una mort ràpida a aquelles que han abocat tantes infàmies damunt el meu cap i el de la mare mentre passaven la nit amb els pretendents».
Així parlà, i havent lligat a una gran columna una corda de nau de proa blavosa, la fixà a la rotonda tibant-la ben alta perquè cap d’elles arribés a terra amb els peus. Com quan el tords d’ales esteses o els coloms es precipiten a una xarxa que ha estat parada entre uns matolls quan tornen al niu i en realitat els acull un jaç lamentable, així elles en filera tenien els caps, cadascuna amb un nus al voltant del coll, perquè morissin de la manera més miserable. Agitaren els peus una mica, però no gaire estona.
.
L’Odissea, XXII
Versió de Joan Alberich.
.
.
XXXI
.
Les serventes penjades
.
Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d’octubre de 1908 – Girona, 13 d’abril de 1983)
Amb dits de mel la Benvolent amoixa
la corda rude que ens estreny el coll
i el vent ens va eixugant el ventre moll
de la suor que ens hi ha deixat l’angoixa.
.
Escombra vil, esponja assedegada,
espill rodó de l’aigua del gibrell!
Llana tot just mal abrigant l’anyell!
Marges nevats de l’última bugada!
.
Dretes ja som si torcejàvem vives
—quin plom sobtós en carns imperatives,
oh cos cedit en llits mal defensats!
.
Negres de sang en gleves adormida
de puntetes entrem a l’altra vida
amb els caps una mica decantats.
.
Mercè Rodoreda
Món d’Ulisses.
.
.
Wailing bitterly, with the tears streaming down their cheeks, the women all came in together. First they removed the bodies of the dead, with they laid under the portico of the walled courtyard, propping them one against the other. Odysseus himself took charge and urged them on: unwillingly they carried the bodies aout.
Next they washed down the tables and the beautiful chairs with sponges and water, after with Telemachus and the two herdsmen scraped the floor of the great hall with spades, while the maids removed the scrapings and got rid of them outside. Finally, when the whole hall had been set in order, they took the women out of the building, and herded them between the round-house and the great courtyard wall in a narrow space from whitch there was no escape. Then the thoughtful Telemachus spoke.
“I swear I will not give a decent death to women who have heaped insults on my head and on my mother’s, and slept with the Suitors.”
With that he took a cable which had seen service on a blue-bowed ship, made one end fast to a high column in the portico, and threw the other over the round house, high up, so that their feet would not touch the ground. As when long-winged thrushes or doves get entangled in a snare, which has been set in a thicket —they are on their way to roost, but find a grim reception— so the women’s heads were held fast in a row, with nooses round their necks, to bring them to the most pitiable end. For a little while their feet twitched but not for very long.
.
Odyssey, XXII.
Translated by E. V. Rieu.
.
.
xxvii
.
The Chorus Line: We’re Walking Behind You, A Love Song
.
Yoo hoo! Mr Nobody! Mr Nameless! Mr Master of Illusion! Mr Sleight of Hand, grandson of thieves and liars!
We’re here too, the ones without names. The other ones without names. The ones with the shame stuck onto us by others. The ones pointed at, the ones fingered.
Margaret Eleanor Atwood (Ottawa, 18 de novembre de 1939)
The chore girls, the bright-cheeked girls, the juicy gigglers, the cheeky young wigglers, the young bloodscrubbers.
Twelve of us. Twelve moon-shaped bums, twelve yummy mouths, twenty-four feather-pillow tits, and best of all, twenty-four twitching feet.
Remember us? Of course you do! We brought the water for you to wash your hands, we bathed your feet, we rinsed your laundry, we oiled your shoulders, we laughed at your jokes, we ground your corn, we turned down your cosy bed.
You roped us in, you strung us up, you left us dangling like clothes on a line. What hijinks! What kicks! How virtuous you felt, how righteous, how purified, now that you’d got rid of the plump young dirty dirt-girls inside your head!
You should have buried us properly. You should have poured wine over us. You should have prayed for our forgiveness.
Now you can’t get rid of us, wherever you go: in your life or your afterlife or any of your other lives.
We can see through all your disguises: the paths of day, the paths of darkness, whichever paths you take we’re right behind you, following you like a trail of smoke, like a long tail, a tail made of girls, heavy as memory, light as air: twelve accusations, toes skimming the ground, hands tied behind our backs, tongues sticking out, eyes bulging, songs choked in our throats.
Why did you murder us? What had we done to you that required our deaths? You never answered that.
It was an act of grudging, it was an act of spite, it was an honour killing.
Yoo hoo, Mr Thoughtfulness, Mr Goodness, Mr Godlike, Mr Judge! Look over your shoulder! Here we are, walking behind you, close, close by, close as a kiss, close as your own skin.
We’re the serving girls, we’re here to serve you.
We’re here to serve you right. We’ll never leave you, we’ll stick to you like your shadow, soft and relentless as glue. Pretty maids, all in a row.
.
Margaret Atwood
The Penelopiad.
.
.
.
Homer
L’Odissea
Traducció de Joan Alberich i Mariné
L’Esparver Clàssic, 32
Edicions La Magrana. Barcelona, 1998
ISBN: 9788482641157
.
.
Mercè Rodoreda
Agonia de llum
La poesia secreta de Mercè Rodoreda
A cura d’Abraham Mohino i Balet
Angle Editorial. Barcelona, 2002
ISBN: 9788488811936
.
.
Homer
The Odyssey
Translated by E.V. Rieu
Revised translation by D. C. H. Rieu
Penguin Books. London, 2003
ISBN: 9780140449112
.
.
Margaret Atwood
The Penelopiad
Canongate. Edinburgh, 2006
ISBN: 9781841957043
.
.
.
.
Marcel Proust i Reynaldo Hahn llegeixen la Ilíada
.
.
À MARIE NORDLINGER
.
[juillet ou août 1905]
.
Chère amie
J’ai reçu votre précieux envoi et je vous remercie de tout cœur. C’est merveilleux ! […]
[…]
Ce soir visite inopinée, et malgré ma fatigue, comme je n’étais, par extraordinaire maintenant, pas trop oppressée, reçue. Celle de Reynaldo retour d’un tas de plages assez étonnantes où il a mené une vie de vaudevilliste plus que de musicien si j’en crois ces récits où croyant aller chez M. X par la grande porte, il se trouve entrer chez Mme. Z par l’escalier de service, ce qui ne fit rien comme il connait aussi Mme. Z etc. etc. etc. I revient très épris de l’Iliade que par une coïncidence qui n’a rien de curieux je lisais au même moment. Je dis rien de curieux, car c’était la lecture des Contes de Lemaître et le désir d’y répondre qui m’avait fait reprendre ce vieux livre prodigieux et Reynaldo c’était la vue de plages qu’il « sentait » homériques qui l’avait incité à cette lecture. Il m’a avoué sa tristesse de savoir que cette Iliade était une œuvre anonyme et collective et non l’œuvre du « vieil Homère ». Je l’ai consolé en lui apprenant que cette opinion de l’œuvre collective n’avait plus aucun crédit auprès des savants et qu’elle n’en avait jamais eu d’ailleurs auprès des gens de bon sens. Il doutait encore mais je lui ai mis entre les mains une Revue de Paris où un excellent article de M. Bréal lui démontrera formellement qu’Homère a existé comme Massenet et que l’Iliade a l’été composée comme Sesame and Lilies et même écrite et non récitée. Tout cela m’a paru le remettre. Mais comment pour prendre cette Revue libératrice à deux pas de mai j’ai pris un refroidissement qui pendant des semaines va m’anéantir c’est ce que j’ai trop mal aux yeux pour vous écrire et ce qui intéresse d’ailleurs à un moindre degré l’histoire littéraire et même l’histoire tout court que la paternité de l’Iliade, l’opinion de Bréal et l’opinion de Reynaldo. Ce qui a frappée particulièrement Reynaldo dans l’Iliade c’est la politesse des héros. Comme ils passent leur temps à se dire « chien » et à se casser la tête je ne suis pas de son avis. Mais il est vrai que même en s’injuriant ils disent : « Sache ô magnanime Hector je vais te tuer comme un chien que tu es. » « Âme vile, pareille aux chiennes de l’Enfer, irréprochable Hélène. »
Chère amie j’ai voulu vous souffler jusqu’à Gladville un peu de « l’atmosphère Courcelles et Alfred de Vigny ». Mais vraiment je suis trop épuisé pour ce genre d’entreprises et manque moi-même trop de « souffle » ce soir. Merci encore et tout à vous.
Marcel Proust
.
.
.
M. Nordlinger
M. Proust
Reynaldo Hahn
.
.
[…]
L’idée qui attriste Reynaldo Hahn est issue de Wolf, selon lequel l’œuvre d’Homère, si longue et pourtant non écrite, résulterait d’une addition de poèmes courts, comparables aux chansons populaires des troubadours ; Herder n’avait-il pas réuni et édité des contes folkloriques allemands, sous le double concept de Wolkslieder et d’Urliteratur ? Bréal dès lors réfute l’idée d’une création orale et collective (“souvenir importun des temps modernes” – comprenons de Herder), et explique les disparités et contradictions de l’Iliade par divers poèmes ayant précédé et préparé l’épopée homérique. Il postule en revanche l’existence d'”un manuscrit seul de son espèce, d’un archétype possédé par une communauté, servant à la célébration d’une solennité, et conservé et augmenté pour le service de solennités semblables”. Ce débat laissera des traces dans la Recherche, puisqu’à l’époque des Jeunes filles en fleurs, le narrateur recourt à une “belle expression populaire dont, comme pour les plus célèbres épopées, on ne connaît pas l’auteur, mais qui comme elles et contrairement à la théorie de Wolf en a certainement un”.
Proust tranche donc pour la thèse unitaire et individuelle de l’œuvre homérique. Il y est incité par la doctrine du sociologue Gabriel Tarde, qui a exercé une si grande influence sur la mise en scène de ses personnages, et dont il transpose souvent les théories dans le domaine de la création littéraire. Or la thèse centrale de Tarde, qui l’oppose totalement à Durkheirn, est celle-ci : “Pour qu’une combinaison d’idées éclaire les esprits d’une nation, il faut qu’elle luise d’abord dans un cerveau isolé”. Ainsi la question d’une création individuelle ou collective, soulevée avec acuité par la controverse homérique, est-elle interprétée ici à la lumière d’un débat sociologique tout contemporain : si en effet on applique à cette controverse la théorie de Tarde, on dira que les épopées homériques sont d’abord nécessairement nées dans un cerveau isolé, puis ont été répétées et amplifiées par un groupe d’aèdes ; un linguiste et mythologue comme Bréal n’affirme pas autre chose ; un adepte de la nature purement individuelle de l’acte créateur comme Proust fait à son tour sienne cette conviction.
[…]
Luc Fraise
L’Homère de Marcel Proust
A: Homère en France après la Querelle (1715 – 1900)
.
.
.
THERSITE
.
C’ÉTAIT l’homme le plus laid qui fût venu devant Ilion. Il était louche, boiteux, bossu, avec une tête pointue où poussaient quelques cheveux épars. D’une voix aigre, il outrageait Agamemnon :
« — Atrïde, tes tentes sont pleines d’airain et des belles femmes que nous te donnons d’abord, quand nous prenons une ville. Que te faut-il encore ?
« Et, se tournant vers les soldats : « Lâches ! Achéennes et non Achéens ! Retournons dans nos demeures avec les nefs. Laissons-le, seul devant Troie, amasser des dépouilles. Il verra alors si nous lui sommes nécessaires ou non. N’a-t-il pas outragé Achille, meilleur guerrier que lui, et enlevé sa récompense ? Certes, Achille a l’âme douce ; autrement, Atride, c’eût été ta dernière insolence !
« Mais le divin Ulysse regarda Thersite et lui dit :
« — Silence, infatigable bavard ! Si je te surprends encore clabaudant comme tu fais, que ma tête tombe de mes épaules si je ne te saisis dans ma forte main, et si t’ayant mis tout nu, je ne te reconduis jusqu’aux nefs, en te rouant de coups !
« Il dit, et le frappa de son bâton royal sur le dos et sur les épaules. Et Thersite se courba, pleurant de rage. Une tumeur saignante lui gonfla le dos sous le coup du sceptre d’or ; et il s’assit, tremblant et gémissant, hideux à voir.
« Et les Achéens rirent aux éclats ; et, se regardant les uns les autres, ils se disaient :
« — Certes, Ulysse a déjà fait mille choses excellentes, par ses sages conseils et par sa science guerrière ; mais ce qui’l a fait de mieux a été de réduire au silence ce harangueur injurieux. » (Iliade, Il)
[…]
Jules Lemaître
En Marge de L’Iliade
En Marge des Vieux Livres (Contes).
.
.
Marcel Proust
.
.
.
Homère en France après
la Querelle (1715 – 1900)
Actes du colloque de
Grenoble (23-25 octobre 1995)
Université Sthendal-Grenoble 3
Honoré Champion Éditeur. París, 1999
ISBN: 9782745300683
.
.
Jules Lemaitre
En Marge des Vieux Livres (Contes)
Première série
Société Française d’Imprimerie et de Librairie
Paris, [1905]
.
.
.
Resseguint el rastre blau de les formigues de Ponç Pons
.
.
Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer
.
*
.
Retingut a la paradisíaca illa d’Ogígia durant set anys per l’espectacular, sensual, encantadora nimfa Calipso que, enamoradíssima d’ell, li ofereix la immortalitat i la joventut eterna, Ulisses plora mirant el mar cada capvespre perquè vol regressar a Ítaca i estar amb Penèlope. Escrit fa segles, en aquest passatge de l’Odissea vaig descobrir de jove que existia un sentiment molt trist, desolador, anomenat enyorança i vaig intuir que la vida, mortal, humana, s’ha de viure sense por, amb sàvia alegria i cultural passió.
.
*
.
.
.
.
Ponç Pons
El rastre blau de les formigues
Poesia dels Quaderns Crema, 62
Quaderns Crema, Barcelona 2014
ISBN:8788477275572
.
.
.
Ulisses, sempre Ulisses, de Montserrat Carol
.
.
ULISSES, SEMPRE ULISSES
.
.
Més enllà del far de la fi del món,
on la mar es bat contra els esculls
de les illes màgiques
i les estrelles menen les naus dels herois
vers les platges d’Ítaca,
les ones perfilen el rostre turmentat d’Ulisses,
corferit pels clams encisadors de les sirenes.
Sirenes fetilleres d’ensagnades nines i cabells d’herba,
ornades de collars nuats
amb els ulls dels navegants que esfondraren
dins les gèlides aigües dels fossars marins,
enxarxant-los amb els seus cabells de posidònies,
amb els llargs enfilalls d’algues metzinoses,
que ara la mar escup vora la sorra
quan amaina la tempesta..
Montserrat Crusells (Esparreguera, 1929 – Barcelona, 2011) (Font: Biblioteca Josep Roca i Bros d’Abrera)
Montserrat Carol
(Montserrat Crusells)
En un indret del temps.
.
.
.
.
.
.
Montserrat Carol
En un indret del temps
Viena-Poesia, 26
Edicions Viena. Barcelona, 2001
ISBN: 9788483301180
.
.
.
El Quim Porta de l’Helena d’Eurípides, l’eídolon i la nefelococcígia, segons Josep Pedrals
.
.
.
En Maties s’havia encès un cigarret i se’l fumava amb parsimònia.
El fum flotava seguint la direcció que li imposava l’airina que s’exhalava per la fenedura.
La Carmina, contemplant el fumerol, va divagar:
—Potser en Titus Lucreci Guia…
Semblava que deixava la base així, però va tornar a començar:
—Potser el Quim Porta…
I, després d’aturar-se un segon cop, va seguir amb una veu molt elegantment modulada:
—Potser tots dos personatges no són més que una fumera vaga, una imatge espiritual, un holograma. Allò que en grec en deien eídolon, una aparició fantasmal.
En Ventura va fer cara de pocs amics i es va posar sarcàstic:
—Sí, sí, sí! Segurament, el Quim Porta ens està esperant a l’altra banda cobert amb un llençol i arrossegant unes cadenes.
Ningú no va seguir el joc erístic perquè hauria conduït, com de costum, a una agrosa discussió bizantina.—L’eídolon és l’engany que ha creat les més grans guerres —va afirmar la Carmina, que seguia mirant com els llavis d’en Maties deixaven anar mandrosameni el fum; drac en calma.— Recordeu Helena, el drama d’Eurípides?
—Hi ha un poema molt famós de Seferis que en parla. I una peça èpica de Hilda Doolittle. —Jo vaig aclarir les meves referències.
—És una obra de teatre que narra les aventures d’Helena a Egipte, argumentant que aquesta fou la destinació del seu viatge. És a dir: Helena, el desencadenant de la famosíssima guerra de Troia, no va anar-hi pas, a Troia!
»Allà, diu Eurípides, hi havia estat enviat un eídolon, un fantasma fet de núvols. Només la imatge de la dona més bella del món hi havia arribat, no pas ella.
—I això, d’ont ho treu, Eurípides? —preguntà l’Astructura.Posant-se dreta, la culta Carmina va brillar: —Segurament, la història poua d’Estesícor, dels llibres Helena i Palinòdia, on, pel que sembla, se censurava la versió de la història troiana d’Homer i d’Hesíode.
—Per què dius «pel que sembla»? —burxà en Ventura.— És una forma de resguard perquè no te’ls has llegit?
—No —elucidà, la Carmina—, ho dic perquè són llibres que no ens han arribat, dels quals només tenim referències.Semblava que aquell motiu complaïa granment en Ventura que, com si l’estar mosca li hagués volat, ara elucubrava:
—Només en tenim referències. —Mastegava aquests mots— Només… Tenim… Referències…
I, de cop, va accelerar:
—Són uns llibres que sabem que han existit. Sí. Tenim la certesa que, en algun lloc de la història, hi són. Coneixem de què van. Però no sabem ni com ni què deien exactament.
I va arribar aquí:
—Heus ací uns referents intel·lectuals que són pilars en la seva mancança: passos que ressonen però no sabem per on passen.
—Exacte! —se’n congratulà la didàctica Carmina, com si en Ventura fos un alumne aplicat.
I ell, escarrabillat, va resoldre-ho així:
—Com les estrofes inconcluses de Puixkin!
I somreia, feliç:
—Tenim el buit d’aquests llibres i és un buit ple de substància d’argument, d’opinió, de criteri, de creença… Un buit ple de convicció..
.
A mi, de tot plegat, m’havia fet gràcia això del «fantasma fet de núvols»:
—Com us l’imagineu, un eídolon, una nuvolada capaç de provocar una guerra per la seva gran bellesa? —vaig preguntar.
La Carmina va respondre amb categoria: —Dius que ¿Com ens imaginem la força persuasiva que va portar els aqueus, babaus, a la guerra?
»A mi em sembla que la seducció de l’espectre no és deguda al realisme de la sensualitat d’Helena. No és Helena.
»No convé que pensem en el verisme de la figuració sinó en la capacitat captivadora de la matèria.
»I en la voluntat de ser enlluernats dels homes!
»Pensem en la persistència mental de les formes efímeres, en la insistència del cap en una determinada aparença desitjada: en com pertorba la imaginació una bellesa vista d’esquitllentes.
»Quan el núvol ja s’ha començat a desfilar, nosaltres encara hi reconeixem el que fou un perfil concret, busquem en els bromalls l’encaix que els soldava. La realitat que hi ha hagut al núvol durant un instant, no la seva variabilitat, és el que el defineix per a nosaltres: la nefelococcígia.—Què? —Hi ha paraules que no m’entren a la primera i me les han de repetir.
—Nefelococcígia. —La Carmina estava mestrívola i es va acostar a la pissarra per apuntar-ho a dalt de tot, com un títol— Ne-fe-lo-coc-cí-gi-a. És el nom de la ciutat celeste que volen fundar «els ocells» en la comèdia homònima d’Aristòfanes.
—Ah! —vaig validar sense acabar d’entendre-ho.
—Manuel Balasch, traductor d’aquesta obra —la Carmina duia el retolador a la ma i es passejava entre la pissarra i nosaltres, proposava de catalanitzar Nefelococcígia com Vilacucut dels Núvols.
—Però tu ho has utilitzat d’una altra manera! —protestí.
—Sí —argüí ella— perquè, actualment, la paraula «nefelococcígia» dóna nom a l’acció de cercar formes en els núvols..
Josep Pedrals
Els límits del Quim Porta (p.334-339).
.
.
.
Josep Pedrals
Els límits del Quim Porta
Els diaris de Bolló, 3
alabatre, 890
LaBreu Edicions. Barcelona, setembre 2018
ISBN: 9788494833243
.
.
.
El pastitx del neo-homèric en «la Recerca» de Proust
.
.
.
Albert Bloch, segons David Richardson. Font: Resemblance: Portraits of Characters from Marcel Proust’s In Search of Lost Time
Bloch fill havia malparlat de mi a Saint-Loup i de Saint-Loup a mi. Concretament havia dit a Robert que jo era (encara) terriblement esnob. «Sí, sí, està encantat de conèixer el senyor Legrandin», va dir. Aquesta manera de subratllar una paraula era en Bloch el senyal a la vegada d’ironia i de literatura. Saint-Loup, que no havia sentit mai el nom de Legrandin, es va sorprendre: «Qui és aquest?». «Oh!, és gent com cal», va respondre Bloch rient i posant fredolicament les mans a les butxaques de la seva jaqueta, convençut que en aquell moment estava contemplant el pintoresc aspecte d’un extraordinari noble provincial al costat del qual els de Barbey d’Aurevilly no hi tenien res a fer. Es consolava per no saber descriure el senyor Legrandin donant-li diverses eles i assaborint aquest nom com un vi de gran reserva. Però aquests plaers subjectius romanien desconeguts per als altres. Si va malparlar de mi a Saint-Loup, va fer tres quarts del mateix amb Saint-Loup malparlant-me d’ell. Vam conèixer els detalls l’aquestes maldiences a partir de l’endemà, i no perquè ens les repetíssim l’un a l’altre, cosa que ens hauria fet sentir molt culpables, sinó que semblava tan natural i inevitable que Bloch, inquiet, i donant per segur que no faria més que dir una cosa que tard o d’hora acabaríem sabent, va preferir prendre la iniciativa i, portant Saint-Loup de banda, li va confessar que havia malparlat d’ell, a propòsit, perquè l’hi expliquessin, li va jurar «pel crònida Zeus, guardià dels juraments», que l’estimava, que donaria la seva vida per ell, i s’eixugà una llàgrima. El mateix dia, s’ho va fer venir bé per veure’m sol, em va fer la seva confessió, va declarar que havia actuat en el meu interès perquè creia que un cert tipus de relacions mundanes em resultaven nefastes i que jo «valia molt més que això». Després, agafant-me la mà amb un entendriment de borratxo, per bé que la seva embriaguesa fos purament nerviosa: «Creu-me», va dir, «i que la negra Ker em fulmini a l’instant i em faci traspassar les portes de l’Hades, odiós als homes, si ahir, pensant en tu, a Combray, en la meva tendresa infinita per tu, en algunes tardes a classe que tu ja ni recordes, no vaig plorar tota la nit. Sí, tota la nit, t’ho juro, i, ai!, ho sé, perquè conec les ànimes, no em creuràs». No me’l creia, efectivament, i davant d’aquelles paraules que s’acabava d’inventar —ho notava— i a mesura que parlava, el seu jurament «per Ker» no afegia cap gran pes, ja que el culte hel·lènic per Bloch era purament literari. Per altra banda, tan bon punt es començava a entendrir i volia que els altres també s’entendrissin per un fet fals, deia: «T’ho juro», més encara per la voluptat histèrica de mentir que en l’interès de creure que deia la veritat. […]
.
[…]
Totes aquestes diatribes confidencials de Bloch a Saint-Loup contra mi i a mi contra Saint-Loup van acabar amb una invitació a sopar. No estic del tot convençut que primer no intentés convidar Saint-Loup tot sol. La versemblança fa aquesta temptativa probable, però l’èxit no la va coronar, perquè va ser a mi i a Saint-Loup a qui Bloch va dir un dia: «Estimat mestre, i vostè, cavaller estimat d’Ares, de Saint-Loup-en-Bray, domador de cavalls, ja que us he trobat a la riba d’Amfitrita, ressonant d’escuma, prop de les tendes dels Menier, de naus veloces, volen tots dos venir a sopar, un dia entre setmana, a casa del meu il·lustre pare de cor irreprotxable?». Ens va adreçar aquesta invitació perquè desitjava relacionar-se més estretament amb Saint-Loup que l’ajudaria —així ho esperava— a penetrar en els ambients aristocràtics. Formulat per mi i per a mi, aquest desig hauria semblat a Bloch el senyal del més obscè dels esnobismes, ben conforme amb l’opinió que tenia de tota una faceta del meu caràcter que no li semblava, si més no fins aleshores, la principal; però el mateix desig experimentat per ell li semblava la prova d’una bella curiositat de la seva intel·ligència desitjosa de certs exilis socials en els quals potser podria trobar alguna utilitat literària. […]
[…]
[…] El senyor Bloch no era l’únic que tenia èxit a casa seva. El meu company encara en tenia més entre les seves germanes que no deixava de burxar en un to rondinaire, ficant el cap al plat; les feia petar de riure. D’altra banda, elles havien adoptat la llengua del seu germà, que parlaven normalment, com si fos l’única obligatòria i l’única que poguessin utilitzar les persones intel·ligents. A la nostra arribada, la més gran va dir a una de les petites: «Vés a avisar el nostre prudent pare i la nostra venerable mare». «Gosses», els va dir Bloch, «us presento el cavaller Saint-Loup, de javelines lleugeres, que ha vingut a passar alguns dies a Doncières, la de cases de pedra polida, fecunda en cavalls». Com que era tan vulgar com culte, sovint rematava el discurs amb alguna broma menys homèrica: «Vejam, tanqueu una mica més els vostres peples de bells fermalls, què són aquestes cursileries? Al cap i a la fi no és cap el meu pare!». I les senyoretes Bloch esclafien en una tempesta de riures. […]
[…]
[…] El senyor Bloch patia molt per les mentides del seu oncle i per tots els disgustos que li ocasionaven. «No en faci cas, és extremament bromista», va dir a mitja veu a Saint-Loup, que així encara estava més encuriosit perquè s’interessava en la psicologia dels mentiders. «Més mentider encara que l’itaquès Odisseu, que Atenea anomenava tanmateix el més mentider dels homes», va reblar el nostre company Bloch. «Ai! qui m’hauria dit», va exclamar el senyor Nissim Bernard, «que un dia soparia amb el fill del meu amic! Però si a París, a casa meva, tinc una fotografia del seu pare i una pila de cartes seves. Sempre em deia “estimat oncle”, no he sabut mai per què. Era un home encantador, enlluernador. Me’n recordo d’un sopar a casa meva a Niça, on hi havia Sardou, Labiche, Auger…». «Molière, Racine, Corneille», va continuar irònicament el senyor Bloch pare, del qual el fill va enllestir l’enumeració afegint «Plaute, Menandre, Kalidassa». El senyor Nissim Bernard, ofès, aturà bruscament el seu relat tot privant-se ascèticament d’un gran plaer i va quedar-se mut fins al final del sopar.
«Saint-Loup, el del casc de bronze», va dir Bloch, «prengui una mica més d’ànec de cuixes copioses de greix sobre les quals l’il·lustre sacrificador d’aus ha estès nombroses libacions de vi negre». […]
[…]
[…] «Agafaré un fulard», ens va dir Bloch, «perquè Zèfir i Bòreas es disputen qui s’endú el mar farcit de peixos, i per poc que ens allarguem després de l’espectacle, no tornarem fins a les primeres lluïssors d’Eos, de dits daurats. […]
.
Marcel Proust
A la recerca del temps perdut 2
A l’ombra de les noies en flor
Noms de país: el país
Traducció de Valèria Gaillard Francesch.
.
Bloch’s speech is a chance for Proust to pastiche Homer, or rather pastiche the pastiche of Homer; that is, pastiche those who, like Bloch, imitate Homer in their speech or writing, those such as the Leconte de Lisle of Poèmes antiques. The narrator himself, after all, calls Bloch’s speech not “Homeric” but “neo-Homeric” (“néo-homerique”). (RTP, II, 540) If this seems very “meta”, removed from the original by several degrees of imitation, it is. We are in the presence of a pastiche of a pastiche. (One could even imagine that rather than to Homer’s actual text, “Homeric” refers to certain early imitations of Homer’s style, and if “neo Homeric” refers to reimagining of those imitations, then Proust’s pastiche of those reimaginings of the earlier imitations of Homer would be a pastiche of a pastiche of a pastiche). […] now as one moves toward the imitation of imitations and to a rarefied level of literature where the original seems to recede, perhaps even disappear –is Homer the “original” or is it Leconte de Lisle? Or perhaps someone whom Proust heard speaking in this way while imitating Leconte de Lisle or Homer?—one also moves toward the postmodern, toward the notion of simulacrum as defined by Jean Baudrillard: the imitation of which there is no original. Indeed, with postmodernity, the original either no longer exists or is entirely drowned out by a deluge of copies: only the simulacrum remains, which, in this case, is the “neo-Homeric” that has relegated the original Homer to a far-off, even unreachable, land.
Bloch’s speech recalls another copy of a copy, though one not precisely in the realm of pastiche as it is not a style being imitated. Early on in the Recherche, the narrator recount’s Marcel’s grandmother’s penchant for giving gifts that are already artistic mediations several degrees removed from the original, such that instead of a photograph of the Chartres Cathedral or of Mount Vesuvius, she prefers giving a painting depicting that cathedral or volcano, or even better, giving an engraving of a painting of that object, especially if the original is no longer available (due to damage, for example). (RTP, I, 39-40) The result is that having only a reproduction of a drawing of Venice (by Titian), Marcel has difficulty in forming a clear idea of what the real Venice would look like. While Marcel’s grandmother is hardly an apostle of postmodernism –it is not so much a matter of copying the works as adding to them additional organic or geological “layers” of art—there’s in the text nonetheless a sensitivity to how increased aesthetizations and mediations lead to a dynamic of the receding original, whether that original is Venice, or Homer, which has been replaced by Bloch’s néo-Homérique.
James F. Austin
Proust, Pastiche, and the Postmodern or Why Style Matters
.
.
Marcel Proust
A la recerca del temps perdut 2
A l’ombra de les noies en flor
Traducció de Valèria Gaillard Francesch
Edicions 62 (labutxaca), Barcelona, 2013
ISBN: 9788499306810
.
.
.
James F. Austin
Proust, Pastiche, and the Postmodern, or Why Style Matters
University Press Copublishing Division / Bucknell University Press, 2013
ISBN: 9781611484106
.
.
.
