Arxius

Arxiu d'Autor

Francesc Parcerisas i Llorenç Riber. L’Eneida a l’aeroport. «Timeo danaos …»

.

.

.
Al fi, per a que entràs [el cavall], los murs romperen,
y assí, de nostres lleys, què és lo que feren?
Los de Troya matexa ho esforçaven,
y assí los de la Audiència ho procuraven.
Allà los del cavall van cremar Troya,
y assí los de a cavall la millor joya.
Allà no·ls van dexar bufets ni taules,
Assí mos han cremat fins als retaules.
.
[Anònim]
Comparació de Cathalunya ab Troya (1641)

.

.

.

.

.

.

Tinc una estona ben llarga a l’aeroport mentre espero l’ar­ribada del vol de la Mireia. Per sort m’he endut una bona lectura per poder distreure el temps mort. Busco un seient i avanço en el primer volum de la traducció de mossèn Llo­renç Riber de l’Eneida. Fa anys que la vaig comprar, quan col·leccionava els volums de la Biblioteca Catalana, però mai no l’he oberta. I l’altre dia, que van sortir a la conversa amb el Carles Miralles les traduccions de mossèn Riber, vaig pen­sar que ara, a l’estiu, sense presses, era el moment ideal per fer una lectura d’aquesta mena. No he avançat gaire, perquè de vegades els noms em confonen i se m’obliden (no recordo que els teucres són els troians i els aqueus els grecs), o hi ha alguna digressió que em fa perdre el fil. Però la llengua de mossèn Riber, el 1917, és farcida de girs i solucions cultes i d’aquell divertit repte —compartit per altres autors de l’èpo­ca, com Carner— d’«anostrar» mots forasters o d’inventar verbs o adjectius que va bé de posar perquè són una peça exigida per la traducció: oblidosa, contrariosos, cli (per in­clinat), feixugós, rioler... Llorenç Riber, que va acabar dis­tanciat del catalanisme cultural i polític, és un personatge que segurament descriu molt bé l’engrescament i defecció d’una part del catalanisme del primer terç del segle xx. Ell, un mallorquí d’origen humil, arribà a tenir un paper impor­tant dins la intel·lectualitat catalana fins a la dictadura de Primo de Rivera, però sembla que les seves col·laboracions a Madrid i les traduccions al castellà van acabar de distan­ciar-lo, abans i després de la guerra, d’aquell mediterraneisme conservador mallorquí, que és el context que dóna sentit a la seva obra. De fet, la traducció de l’Eneida és dedicada a Henrici Prat de la Riba Manibus Sacrum, és a dir, a la màxi­ma personalitat política darrere l’impuls del nou-cents i, al colofó dels dos volums de la traducció, es parla de «l’Eneida de Virgili, ara primerament traduïda en rims catalanescs per Llorenç Riber Campins, prevere, català de Mallorca, nadiu de Campanet…». El pancatalanisme hi sembla de pedra pi­cada. I, per si l’adscripció total al nou-cents pogués deixar algun dubte, en aquesta edició cada part va encapçalada amb una senzilla vinyeta de Joan d’Ivori que recorda una mica les neoclàssiques de John Flaxman per a les obres d’Homer. Al davant de tot, a manera de proemi, hi ha un poema de mossèn Riber dedicat a Virgili i, a la vinyeta cor­responent a aquest pròleg, apareix la imatge d’un poeta togat tocant la lira vora una font amb un bon broll d’aigua i una taula amb craters i bols de fruites a vessar (hi ha un raïm que penja de la vora, sucós), i al fons de tot, menuda, una masia catalana, amb el fumerol que surt de la xemeneia i dos pallers a un costat de l’edifici. Tot un programa estètic d’implanta­ció del classicisme al paisatge rural català!

 

 

Com que el vol duu força retard, de tant en tant m’aixe­co per estirar les cames i canvio de lloc. Aprofito per ob­servar els tipus humans, les ètnies, les llengües, les maneres de vestir, la gesticulació dels qui pul·lulen per aquests ports moderns que són els aeroports. Un badoc a Troia, Tir o Cartago devia fer el mateix que jo faig ara. Tota aquesta gerna­ció moderna —viatgers, turistes, passavolants— no és pas tan diferent de les que descriu Virgili. Potser els seus déus, que feien i desfeien els destins dels homes, eren més con­crets que els nostres (el Progrés, la Tecnologia, els Diners, el Plaer…), però davant de tant anar i venir, dels xiscles dels retrobaments, dels comiats plorosos, també acabo veient els troians departint-se de llurs terres, o plorant els fami­liars o els amics morts. I em retorna, com un eco al fons de la memòria, aquella màxima de la filosofia existencialista, el «ser per a la mort». Començo a fer associacions mentals amb la condició de «transeünt» —«transient»— aplicada a la gernació que emergeix, cofoia o consternada, cada cop que s’obren les portes, o que és engolida pel barquer de torn quan criden el seu vol. Es curiós que les passarel·les per embarcar i desembarcar dels avions es diguin fingers, com si una mà superior expulsés o acollís els viatgers que marxen d’aquesta terra enlairant-se cap al cel o desembar­quen després de travessar l’èter per a un descans merescut.

Sortosament abandono aquesta especulació quan la lectu­ra m’engresca i arribo a la discussió que mantenen els troians sobre si els cal acceptar o destruir l’obsequi del gran cavall de fusta que els han deixat arterosament els grecs. Hi desco­breixo l’opinió desconfiada —i encertada— de Laocoont:

aquest giny, des d’on espien
nostres maisons per a llançar-se assobre
de la ciutat, o altre parany oculta.
No us en fieu d’aquest cavall, o teucres!
Qualsevol cosa aquesta mole sia,
jo tem els grecs, i més quan fan ofrenes!

És una frase que sembla treta en viu de la política ac­tual: com Laocoont, els catalans desconfiem de l’Estat cen­tral perquè sabem que mai no atorga res, que només ens fa ofertes enverinades que, com el cavall de Troia, busquen el nostre anorreament total. Bé, torno a la lectura: ara m’espe­ra la destrucció de Troia i, a continuació, quan arribi la Mi­reia, agafar el tren i fer via, suposo, cap al Cartago de Dido.

.

Francesc Parcerisas
Un estiu

.

.

 

.

.

O dins d’aquesta fusta, reclosos, s’oculten els aqueus, o és una màquina que bastiren contra els nostres murs per espiar-nos les cases i caure’ns a plom damunt la ciutat, o escondeix algun ardit. No us fieu d’aquest cavall, teucres. Sigui com sigui, temo els dànaus, fins quan aporten ofrenes!

.

Eneida, II, 44-49
Traducció de Miquel Dolç

.

.

.

.

O bé dintre d’aquestes fustes hi van amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per a assaltar les nostres muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga algun altre engany; troians no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes.

.

Eneida, II, 44-49
Traducció de Joan Bellès

.

.

.

.

.

.

Francesc Parcerisas
Un estiu

Quaderns Crema
Barcelona, maig de 2018
ISBN: 9788477275954

.

.

.

Virgili
Eneida
Traducció de Mossèn Llorenç Riber, Pvre.

Editorial Catalana
Barcelona, 1917

.

.

.

P. Virgili Maró
Eneida. Vol. I

Fundació Bernat Metge
Barcelona, 1972

.

.

.

Virgili
Eneida
Traducció de Joan Bellès

Ed. Empúries
Barcelona, 1998
ISBN: 9788475966199

.

.

.

 

Una Ifigenia de Manuel Forcano

.

.

Ifigènia

.

Vas pel carrer, els peus
sense camí. Per quina Troia
t’has deixat degollar com Ifigènia a Àulida?
Se t’allunya al final de cada dia
l’olor dels pins, la llum, la veu del mar.
I sents obrir-se pas en tu,
talment passa una ambulància els semàfors en vermell,
la ràbia de saber tan ample el mar
i tan minsa la força dels braços i els genolls
dels antics guerrers
als rems.
.

Manuel Forcano
Corint

.

.

.

Manuel Forcano
Corint

Óssa Menor, 210
Edicions Proa. Barcelona, 2000
ISBN: 9788484371021
.

.

.

.

.

 

 

 

El viatge de Ningú. L’Odissea d’Elies Monxolí

.

.

.

.

.

.

.

.

.


.

.

.

.

.

Open Spotify: Odissea, el viatge de Ningú, by Elies Monxolí

.

.

.

Elies Monxolí

Odissea, el viatge de Ningú
Collages: Pere Salinas
(Llibre + CD)

Edicions 96. La Pobla Llarga, setembre 2017

ISBN: 9788417213008

.

.

.

 

 

 

Pierre Ménard, autor de l’Odissea

.

.

PHILIPPE CLAUDEL

.

SOBRE ALGUNS ENAMORATS DELS LLIBRES ALS QUI FASCINAVA LA LITERATURA, QUE ASPIRAVEN A CONVERTIR-SE EN ESCRIPTORS PERÒ NO HO ACONSEGUIREN PER DIVERSES RAONS RELACIONADES AMB LES CIRCUMSTÀNCIES, AMB EL SEGLE EN QUÈ NASQUEREN, AMB EL SEU CARÀCTER, FEBLESA, ORGULL, COVARDIA, MOL·LÍCIE, BRAVESA, O FINS I TOT AMB L’ATZAR, QUE FA DE LA VIDA UNA JOGUINA & DE NOSALTRES, EN MANS SEVES, TAN SOLS UNES DIMINUTES CRIATURES, VULNERABLES I TACITURNES

.

.

.

.

..

.

aquell Pierre Ménard, veí d’Annemasse, que volgué que el diari de Ginebra Le Temps, publiqués, en la mort de Jorge Luis Borges, una rectificació on es precisés que, contràriament al que havia escrit el gran autor argentí, no era pas el Quijote que ell havia copiat paraula per paraula per a reinventar-lo, sinó l’Odissea. El diari no es va prendre seriosament la carta d’aquell home de 82 anys que en la dècada dels anys trenta havia disputat en dues ocasions partits de tenis amb Borges a casa d’una amics comuns, els Beaumont de Lalfosse, partits que ell havia guanyat contundentment en ambdós casos (6-1/6-2, 6-0/6-1), fet que potser havia humiliat l’argentí fins al punt de fer-li imaginar una lleugera deformació literària com a venjança.

.

.

.

Philippe Claudel

De quelques amoureux des livres …

Éditions Finitude, 2015

ISBN: 9782253069485

.

.

.

 

 

Un Elpènor de 1968 d’un jove poeta: Carles Miralles

.

ELPÈNOR

Nom d’un dels companys d’Odisseu, que el matí de la
partida de la casa de Circe caigué daltabaix del terrat i morí
(Hom. Od. 10, 552-560; 11, 51-83; 12, 10-15).

Es tracta d’un compost del verb ἔλπομαι, “esperar”,
i de ἀνήρ, “home”, i significa doncs “l’home que espera”.
També es podria interpretar com “el qui espera l’home”.

Carla Zufferli
Trad. Jaume Almirall
Diccionari Etimològic de la Mitologia Grega
.

.

.

.

.

.

.

.

De petit, Elpènor havia vist
les roques, cargols
de mar, conquilles, i havia
dibuixat vora el mar, jugant
amb la pinassa, noms
d’infant, bells somnis.

Adolescent, Elpènor escoltava
les rialles, els llavis,
l’amor. Esperava el
seu dia, la feina apresa,
la dona i els fills. Cal
insistir-hi: esperava.

Un dia, els crits
a trenc d’alba, el reclutament,
les naus, contra els troians,
a l’altra banda
del mateix mar.

Un dia, mentre aprenia
el tuf infatigable de la sang
que la seva llança desvetllava,
recordà, aquell
dia, els pins i les conquilles,
la forma
d’uns peus damunt l’arena.

Vint-i-tres anys perduts
com un jardí inútil; contra ells,
l’alterós edifici d’una noble
follia. Embriac
de noms i de discursos,
una nit de retorn
trobà la porta.
…………………………La nit
l’envoltà: successiva
esperança d’estrelles
dibuixà noms llargament oblidats.

Que Elpènor no havia
trobat gràcia als
ulls dels déus
semblà aleshores.

.
Carles Miralles (1968)

.
.

.

.

25 poetes del premi Amadeu Oller 1964-1989
Antologia

Edicions de la Magrana
Barcelona, 1989
ISBN: 9788474104646

.

.

.

.

L’Helena de Zanné navega cap al Faust de Lleonart

.

.

.

.

HELENA

.
Sobre la nau reyal, superba ab la bellesa
de sas carns envoltadas per la clámide blavissa,
á redós del velám de porpra que’l vent rissa
Helena ovira al lluny el foch de Troya presa.
.
La nau solca la mar: la reyna anyoradissa
no tem de Menelau l’enuig ni la feresa:
sols tem que del amor la dolsa ubriaguesa
may més cerqui sos llabis de rosa esfulladissa.
.
Més Eros invisible li diu á cau d’orella:
—No es mort el goig per tu: d’un altre amor encara
més noble y més intens ohirás la melodía
.
fent bategá ab nous ritmes ton cor d’estatua bella.—
Y Helena sent minvar el dol que l’aclapara
somniant l’amor de Faust, la nova poesía.
.

G. Zanné (1902)

Sonets

.

.

.

.

.

.

HELENA (a Faust)
Tinc desig de parlar-te, però aquí
més alt, al meu costat. Seu en el lloc
que crida un amo nou en sa buidor
i ensems mon lloc aferma.
.
FAUST .……………………………..Oh, eminent,
primer que tot deixa’m flectar el genoll,
besar la mà que al teu costat m’enlaira.
Com a regent del teu reialme immens
referma’m, i tindràs, tot en un ésser,
assegurat l’adorador, el servent
i el qui preservi els teus destins.

[…]

HELENA.….Em sento ensems tan prop i tan absent!
Dins meu m’agrada dir: “Só aquí! Visc el present!”
.
FAUST.….Curt és l’alè, i el mot, ennuegat.
El temps, el lloc, no hi són. És somniat!
.
HELENA.….Massa he viscut, i em sento així mateix
fosa amb tu, inconegut fidel, com qui reneix.

[…]

.

Goethe
Faust (II)
Traducció de Josep Lleonart (1938)

.

.

 

..

.

.

«Entre’l Nort y’l Mitjdía, artísticament y parlant en absolut, no hi ha barreras de cap mena. Existiràn diferencias, y moltas, entre’ls autors respectius, no hi ha dupte, però aquestas diferencias existeixen també entre’ls autors d’un mateix poble, y consisteixen en el temperament propi. Hi ha més distància del rus Tolstoï al rus Tourgueneff, que d’aquest al francès Daudet.(…)
¿Qui negarà la compenetració del alemany Goethe en la seva Ifigenia y en algunas escenas de la segona part del Faust, ab el món grech? ¿Qui negarà a Wagner la visió sublím d’Eskilos y del Dant?
¿Qui negarà en la poesía del italià Leopardi la esencia mateixa que informa la filosofía de Schopenhauer?
¿Qui negarà a Beethoven l’augusta majestat d’Homer?»

Jeroni Zanné
Meridionals i septentrionals
Riu amunt. 1904

.

.

.

Jeroni Zanné
Sonets
 Joventut. Periòdich catalanista
Nº. 138 – 2 d’octubre de 1902. pàg. 641

.

.

Goethe
Faust

Traducció de Josep Lleonart

Ed. Proa. Badalona, 1938

.

.

.

Lluís Alpera, un Ulisses a la Mar dels Sargassos

.

.

.

.

[…]

Tanmateix, no sóc cap heroi ni Ulisses per trobar l’illa del retorn i de la venjança i poder així clavar les fletxes enmig dels cors i els ulls dels malignes. Amb tot, no sé ni puc oblidar les males passades de l’enemic. Car ell tampoc ens ha perdonat tants anys de genocidi en una identitat trastocada, de poble diferent i amb una específica marca llatina i ben romànica. I encara no deixen d’escridassar l’imperi celestial, amb massa segles de domini i de vergonya.

[…]

Lluís Alpera
La Mar dels Sargassos (poema inacabat)

.

.

.

.

.

2. […] és palesa en la poesia d’Alpera la contínua metamorfosi de la pàtria ideal, en contrast amb la que li toca viure. Ja en “Els humiliats”, dins d’El magre menjar, i concretament en el poema “No cal anar”, l’impossible cant a la pàtria —”Ja no podré repetir ‘Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria'”—, es pot metamorfosar, només amb una subtil referència final i com de passada al psalm Super flumina Babylonis, en un motiu d’escarni: “ens llancen d’un colp de peu / als estanys, per a esbargir els milionaris/ amb una ampla i molt devota riallada”. El cant, transformat en humiliació a causa de la burla dels poderosos. El motiu del cant convertit en plany davant la pàtria re­apareixerà —i també en connexió amb el psalm citat— com el plor del poeta “sota el salze foraster”, en el poema segon de “Pòrtic”, dins Els dons del pleniluni.

I més metamorfosis encara: “I, a la calaixera, Ítaca, plena d’arna” (“1969”, dins Dades disperses, 1980). La “pobra i estimada Ítaca”, com Guernica, “plorant encara la vella derrota”, “ideal massacrat” (“La barcassa de Caront, II”, dins Tempesta d’argent). O en Els dons del pleniluni mateix, on Ítaca és, com el País Valencià, “donzella vir­tuosa” i “terra inacabada”, “l’impossible cap a on fugim” i “parany” ideat per apàtrides. I és “Penèlope teixint i desteixint”. I és també Occitània, “la de les torres transparents”, i, fins i tot, Europa, la dels “trobadors, profetes del naufragi”. Ítaca és, igualment, l’Orient de Carmesina i del cavaller Tirant, i el que cerquen Jasó i els Argonautes, i “l’altra Atlàntida”, a l’aguait inútil de la qual són recorregudes “totes les petites ítaques” (L’emperadriu de l’Orient).

Per tal de concloure aquest recorregut pel tema de la multiforme Ítaca, només hi afegiré algunes altres referències que m’ha semblat trobar —a més de fer-ho en L’emperadriu… (1992)—, en poemaris posteriors: Amb cendres i diamants (1995), Amor de mar endins (1996) i Els bells papirs… (1997). Ja en el llibre del 92, Ítaca s’existencialitza més, si cap: arriba, fins i tot, a deslocalitzar-se i a descorporeïtzar-se: es converteix en un no-lloc, en qualsevol racó anònim on continue “florint l’ànima descordada de l’amic” (“A Jaume Vidal Alcover”), en l’horitzó que “emergirà sempre (…) com una àmfora incòlume”, com un “deliri que fon la neu”, o —ja a l’inici del poemari Amb cen­dres i diamants —com “el cant” que romandrà “dins de (qualsevol) búcar il·luminat”. D’aquesta manera, iniciada ja l’essencialització d’Ítaca, és a partir dels poemaris del 92 i del 94 que s’intensifica la imbricació d’aquest vector sociopolític amb el que, en els poemaris següents, anirà sent cada vegada més preponderant.

3. El vector existencial-identitari. […]

[…]

Ja en el Pòrtic d’Els bells papirs…, el desastre pren la forma d’un sim­ple no-coneixement: de la des-identitat del subjecte, d’un Ulisses que no serà reconegut ni per la dona ni pel fill. Després, en la resta del poemari, la desfeta va prenent, en permanent metamorfosi, al­tres faiçons: és la ferida fatal al taló d’Aquil·les (Primera part, I), el “vaixell desarborat” (II), “l’accelerada declinació de la llum” (IV i V), la premonició del “cant darrer” (VII) i de la “balada definitiva”

IV. Confluències

Diu Jordi Llavina, en el pròleg d’El nou rapte d’Europa, que en aquest poemari hi ha una tornada als referents clàssics i mitològics. Sí, hi tor­na Alpera, si és que se n’havia anat. Hi torna mirant-los com més làbils i canviants, i com més ampliables, si cap, que fins ara. Més en meta­morfosi imparable cap a la destrucció: “desercions, servituds, vileses, claudicacions… —hi insisteix el prologuista mateix—…enmig d’una història sagnant o avortada”. De tal forma que l’Europa que va di­buixant Alpera en aquest poemari, més quasi que assemblar-se a la donzella raptada per Zeus —que també, i, damunt, rebordonida ara en raptora de pobles—, s’assembla més, en el fons, a una Troia devastada.

El poemari comença, en l'”Introit”, contemplant de lluny la cruïlla cronològica de la infantesa del poeta amb la II Guerra Mundial i amb la nostra postguerra: enmig del “nou rapte d’Europa”. I s’inicia paradoxalment com un idíl·lic passeig per les platges de la Malva-rosa i el Cabanyal, per les platges de l’Ítaca recordada, d’on emergei­xen tres figures de ressonàncies mitològiques: el pare, “patró sense vaixell”, com un Ulisses varat; la mare, com una Penèlope que, “mig lligada al fil d’un gran catxerulo, aixeca” —teixint, sense desteixir encara— “una aurèola de fabulació”; i el fill, amb “perfil de nou Ulisses” —o de Telèmac?— “que aviat/ escamparia el vol talment una au migratòria”. La vida, malgrat tot, hi sembla idíl•lica: com un “berenar de Pasqua” o com “una enorme poma ensucrada”.

Ho sembla. Però, ja en el poema 1 mateix, s’imposa la derrota: “vida i fum sota el llamp venjatiu/…Oh, poble meu/ …Pàtria meua ig­norada a Europa/ …El seny i l’estirp, ben minvants/ s’enfilen in­exorablement envers el no-res./ Cap dels meus arribarà a alguna illa?”. S’imposa l’exili, la recerca incerta d’una vida nova i d’una nova llar: es consumarà així, al llarg de tot el poemari, la metamor­fosi d’Ulisses-Telèmac en Enees —més que suggerida ja en Els bells papirs d’Alexandria—, i alhora els ulls que busquen “alguna” altra “illa” per a l’estirp vençuda es giraran a Occident. Es transformen les figures, però la situació continua abocada al desastre.

[…]

Antoni Ferrer
Lluís Alpera : Arxipèlag i Atlàntida
[Pròleg a “Ulisses i la Mar dels Sargassos”]

.

.

.

.

Introit
.

A la memòria del meu pare, que em va mostrar el país.
.

Endolcida l’ànima per una forta sentor de mar
conversàvem peripatètics vora la platja
al llarg de la fina arena del Cabanyal i de la Malva-rosa.
El pare, patró sense vaixell, fitava l’horitzó
àvid i trèmul d’aventures i d’aigües profundes.
Et dibuixava amb ulls de falcó mapes imaginaris
i estenia mil mocadors de colors davant teu.
Ufanosos trepitjàvem els crestallets de sol
i els espills de sorra que s’enganxaven
damunt les teues sabates de xarol.
Sense adonar-se’n, el pare t’anava cisellant
aquell perfil de nou Ulisses que aviat
escamparia el vol talment una au migratòria.
A les vesprades, amb el vent juganer del garbí,
saltàvem a la corda i berenàvem amb llepolia
la darrera mona de Pasqua.
La mare, mig lligada al fil d’un gran catxerulo,
aixecava una aurèola de fabulació
entre la colla de manyacs i adolescents platgers.
La vida, o tempora, esdevenia una enorme poma
ensucrada, enmig de l’inacabable rapte d’Europa.
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.

Vida i fum sota el llamp venjatiu.
Insolidària magrana que esclates en un instant.
A l’entorn de la gorja, lascius perfums de tu,
oh poble meu, s’escampen amb una fe vacil·lant.
Pàtria meua ignorada a Europa,
amaga’t dels torbs que engresquen l’olivera.
Palmes i llorers ploren l’aridesa de les roques
mentre el nostre destí resta dins algun racó de la galàxia.
El seny i l’estirp, ben minvants,
s’enfilen inexorablement envers el no-res.
Cap dels meus arribarà a alguna illa?
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.
.
.

.

Lluís Alpera
Ulisses i la Mar dels Sargassos

Poesia, Sèrie Maior, 1
onadaedicions.com
Benicarló, octubre del 2017
ISBN: 9788417050153

.

.