Telèmac fa callar Penèlope. Mary Beard parla de «La veu pública de les dones»

.

.

.

.

.

La veu pública de les dones

Mary Beard

.

Vull començar per un moment molt proper a l’ini­ci de la tradició de la literatura occidental. Pel pri­mer exemple que conservem d’un home que diu a una dona que «calli» perquè la seva veu no s’ha de sentir en públic. Estic pensant en un moment im­mortalitzat al principi de l’Odissea. Ara tendim a pensar en l’Odissea com la història d’Ulisses i les aventures i tràngols que va passar per tornar a casa després de la guerra de Troia; mentrestant, durant de­cennis Penèlope l’esperava fidelment i foragitava els pretendents que insistien per aconseguir la seva mà a qualsevol preu.

Però l’Odissea és també la història de Telèmac, el fill d’Ulisses i Penèlope; la història de com es fa gran, de com en el transcurs del poema madura i deixa de ser un noiet per esdevenir un home. El procés comença en el primer llibre, quan Penèlo­pe baixa de les seves estances privades a la gran sala, i allà hi troba un bard que actua davant d’una munió de pretendents. El bard canta els entre­bancs que els herois grecs troben per tornar a casa. A ella no li fa gens de gràcia i, davant de tothom, demana al bard que triï un altre cant, més alegre. En aquest moment intervé el jove Telèmac. «Mare -li diu-, torna, com sigui, a la cambra i ocupa’t allí de la teva feina, el teler i el fus, […] i fes que les esclaves s’ocupin de la seva, i això de parlar serà cosa dels homes, de tots, i més de mi; car és meu el poder de la casa». I ella se’n va, se’n torna al pis de dalt.

Hi ha alguna cosa vagament ridícula en aquest jovenet que acaba de sortir de l’ou quan fa callar una dona intel•ligent i de mitjana edat com Penèlo-pe. Però és una bona demostració que, just allà on comença a haver-hi proves escrites de la cultura occidental, les veus de les dones no se senten a l’es­fera pública. Encara més, tal com ho expressa Homer, per a un home una part integral de fer-se adult és aprendre a controlar les expressions en públic de les femelles de l’espècie i a silenciar-les. Les pa­raules exactes que fa servir Telèmac també són im­portants. Quan diu que «això de parlar» és «cosa dels homes», la paraula que utilitza és mythos, però no en el sentit de «mite» que ha arribat fins a nosaltres. En grec homèric, es refereix a parlar en públic i amb autoritat (no la mena de conversa ociosa, de xerrameca o de safareig que podia fer qualsevol -incloent-hi les dones, o sobretot les dones).

El que m’interessa a mi és la relació entre aquest clàssic moment homèric de fer callar una dona i algunes de les maneres com les veus de les dones no se senten públicament en la nostra cultura con­temporània, i en la nostra pròpia política, des dels escons del Parlament fins a les naus industrials. Es una mena de sordesa ben coneguda i parodiada amb gràcia en un acudit publicat fa temps a la re­vista Punch: «És un suggeriment excel·lent, senyo­reta Triggs. Potser algun dels homes presents el voldria fer».

També vull analitzar com això podria estar relacio­nat amb els insults i les amenaces que encara avui reben moltes dones que parlen en públic, i una de les preguntes que em volten pel cap és la connexió entre el fet de donar suport públicament a la idea de posar una figura femenina en un bitllet de banc, les amenaces de violació i decapitació a Twitter i la manera com Telèmac menysprea Penèlope.

El meu objectiu -i soc conscient de la ironia del fet que se m’hagi donat l’espai per tractar aquest tema- és observar, des d’una perspectiva temporal àmplia, molt àmplia, la relació cultural­ment incòmoda entre la veu de les dones i l’esfera pública dels discursos, debats i comentaris: la polí­tica en el sentit més extens, des de comitès d’em­presa fins als escons del Parlament. Espero que aquesta visió a llarg termini ens ajudi a anar més enllà del simple diagnòstic de «misogínia» al qual tendim a recórrer sense esforçar-nos gaire. No es pot negar que «misogínia» és una manera de des­criure el que passa. (Si vas, com jo, a un programa de debat a la televisió i després reps una carretada de tuits comparant els teus genitals amb diverses ver­dures podrides i desagradables, costa trobar una paraula més adient.) Però si volem entendre el fet que les dones, fins i tot quan no se les silencia, en­cara han de pagar un preu molt alt per fer-se sentir, i també volem fer-hi alguna cosa, hem d’admetre que tot plegat és una mica més complicat del que sembla i que té un rerefons que es remunta a fa molt de temps.

L’exabrupte de Telèmac només va ser el primer exemple d’una llarga sèrie d’intents reeixits que abasten tota l’antiguitat grega i romana, no sols d’excloure les dones del discurs públic sinó tam­bé d’exhibir aquesta exclusió. Al començament del se­gle IV aC Aristòfanes va dedicar tota una comèdia a la «divertidíssima» fantasia de les dones fent-se càr­rec del govern de l’Estat. Part de la broma era que les dones no podien parlar correctament en públic; o, més ben dit, no podien adaptar el seu discurs pri­vat (que en aquest cas estava en gran manera centrat en el sexe) al llenguatge elevat de la política mascu­lina. En el món romà, les Metamorfosis d’Ovidi, l’extraordinària èpica mitològica sobre persones que canvien de forma (i probablement l’obra literà­ria amb més influència en l’art occidental després de la Bíblia), insisteixen repetidament en la idea del silenciament de les dones durant el procés de trans­formació. La pobra lo és transformada en vaca per Júpiter i per tant no pot parlar, només mugir.

D’altra banda, Eco, una nimfa xerraire, és cas­tigada de manera que la seva veu mai no és seva, sinó que esdevé un mer instrument per repetir les paraules dels altres. Al quadre Echo and Narcissus de Waterhouse, ella contempla Narcís, al qual de­sitja, però no hi pot iniciar una conversa, perquè ell s’ha enamorat del seu propi reflex a l’aigua.

[…]

Traducció d’Anna Llisterri
Conferència pronunciada al British Museum el 3 de març de 2014

.

.

.

.

The Public Voice of Women

Mary Beard

.

I want to start very near the beginning of the tradition of Western literature, and its first recorded example of a man telling a woman to ‘shut up’; telling her that her voice was not to be heard in public. I’m thinking of a moment immortalised at the start of the Odyssey. We tend now to think of the Odyssey as the story of Odysseus and the adventures and scrapes he had returning home after the Trojan War – while for decades Penelope loyally waited for him, fending off the suitors who were pressing for her hand. But the Odyssey is just as much the story of Telemachus, the son of Odysseus and Penelope; the story of his growing up; how over the course of the poem he matures from boy to man. The process starts in the first book with Penelope coming down from her private quarters into the great hall, to find a bard performing to throngs of her suitors; he’s singing about the difficulties the Greek heroes are having in reaching home. She isn’t amused, and in front of everyone she asks him to choose another, happier number. At which point young Telemachus intervenes: ‘Mother,’ he says, ‘go back up into your quarters, and take up your own work, the loom and the distaff … speech will be the business of men, all men, and of me most of all; for mine is the power in this household.’ And off she goes, back upstairs.

There is something faintly ridiculous about this wet-behind-the-ears lad shutting up the savvy, middle-aged Penelope. But it’s a nice demonstration that right where written evidence for Western culture starts, women’s voices are not being heard in the public sphere; more than that, as Homer has it, an integral part of growing up, as a man, is learning to take control of public utterance and to silence the female of the species. The actual words Telemachus uses are significant too. When he says ‘speech’ is ‘men’s business’, the word is muthos – not in the sense that it has come down to us of ‘myth’. In Homeric Greek it signals authoritative public speech (not the kind of chatting, prattling or gossip that anyone – women included, or especially women – could do).

What interests me is the relationship between that classic Homeric moment of silencing a woman and some of the ways women’s voices are not publicly heard in our own contemporary culture, and in our own politics from the front bench to the shop floor. It’s a well-known deafness that’s nicely parodied in the old Punch cartoon: ‘That’s an excellent suggestion, Miss Triggs. Perhaps one of the men here would like to make it.’  I want to look too at how it might relate to the abuse that many women who do speak out are subjected to even now, and one of the questions at the back of my mind is the connection between publicly speaking out in support of a female logo on a banknote, Twitter threats of rape and decapitation, and Telemachus’ put-down of Penelope.

My aim here – and I acknowledge the irony of my being given the space to address the subject – is to take a long view, a very long view, on the culturally awkward relationship between the voice of women and the public sphere of speech-making, debate and comment: politics in its widest sense, from office committees to the floor of the House. I’m hoping that the long view will help us get beyond the simple diagnosis of ‘misogyny’ that we tend a bit lazily to fall back on. To be sure, ‘misogyny’ is one way of describing of what’s going on. (If you go on a television discussion programme and then receive a load of tweets comparing your genitalia to a variety of unpleasantly rotting vegetables, it’s hard to find a more apt word.) But if we want to understand – and do something about – the fact that women, even when they are not silenced, still have to pay a very high price for being heard, we have to recognise that it is a bit more complicated and that there’s a long back-story.

Telemachus’ outburst was just the first example in a long line of largely successful attempts stretching throughout Greek and Roman antiquity, not only to exclude women from public speech but also to parade that exclusion. In the early fourth century BC Aristophanes devoted a whole comedy to the ‘hilarious’ fantasy that women might take over running the state. Part of the joke was that women couldn’t speak properly in public – or rather, they couldn’t adapt their private speech (which in this case was largely fixated on sex) to the lofty idiom of male politics. In the Roman world, Ovid’s Metamorphoses – that extraordinary mythological epic about people changing shape (and probably the most influential work of literature on Western art after the Bible) – repeatedly returns to the idea of the silencing of women in the process of their transformation. Poor Io is turned into a cow by Jupiter, so she cannot talk but only moo; while the chatty nymph Echo is punished so that her voice is never hers, merely an instrument for repeating the words of others. (In Waterhouse’s famous painting she gazes at her desired Narcissus but cannot initiate a conversation with him, while he has fallen in love with his own image in the pool.) One earnest Roman anthologist of the first century AD was able to rake up just three examples of ‘women whose natural condition did not manage to keep them silent in the forum’. His descriptions are revealing. The first, a woman called Maesia, successfully defended herself in the courts and ‘because she really had a man’s nature behind the appearance of a woman was called the “androgyne”’. The second, Afrania, used to initiate legal cases herself and was ‘impudent’ enough to plead in person, so that everyone became tired out with her ‘barking’ or ‘yapping’ (she still isn’t allowed human ‘speech’). We are told that she died in 48 BC, because ‘with unnatural freaks like this it’s more important to record when they died than when they were born.’

[…]

.

Font (text complet): London Review of Books. Vol. 36 No. 6 · 20 March 2014. pages 11-14 (inclou gravació de la conferència)

.

.

The Guardian:  «Mary Beard: vocal women treated as ‘freakish androgynes’»

.

The New York Times:  “I’ve just stood up to the bastards”: Mary Beard on modern trolls and misogyny’s ancient origins

.

.

.

Mary Beard

La veu i el poder de les dones
Dues conferències

Arcàdia. Barcelona, agost del 2017

ISBN: 9788494616396

.

.

.

 

 

 

 

El jardí d’Alcínous

.

.

[…]

Del monte en la ladera
por mi mano plantado tengo un huerto,
que con la primavera
de bella flor cubierto,
ya muestra en esperanza el fruto cierto.

Y como codiciosa
de ver y acrecentar su hermosura,
desde la cumbre airosa
una fontana pura
hasta llegar corriendo se apresura.

Y luego sosegada
el paso entre los árboles torciendo,
el suelo de pasada
de verdura vistiendo,
y con diversas flores va esparciendo.

El aire el huerto orea,
y ofrece mil olores al sentido,
los árboles menea
con un manso ruïdo,
que del oro y del cetro pone olvido.

Ténganse su tesoro
los que de un flaco leño se confían:
no es mío ver al lloro
de los que desconfían
cuando el cierzo y el ábrego porfían.

[…]

Fray Luis de León
Vida retirada

.

.

.

.

Close to the gates a spacious garden lies,
From storms defended and inclement skies.
Four acres was the allotted space of ground,
Fenced with a green enclosure all around.
Tall thriving trees confess’d the fruitful mould:
The reddening apple ripens here to gold.
Here the blue fig with luscious juice o’erflows,
With deeper red the full pomegranate glows;
The branch here bends beneath the weighty pear,
And verdant olives flourish round the year,
The balmy spirit of the western gale
Eternal breathes on fruits, unthought to fail:
Each dropping pear a following pear supplies,
On apples apples, figs on figs arise:
The same mild season gives the blooms to blow,
The buds to harden, and the fruits to grow.

Here order’d vines in equal ranks appear,
With all the united labours of the year;
Some to unload the fertile branches run,
Some dry the blackening clusters in the sun,
Others to tread the liquid harvest join:
The groaning presses foam with floods of wine
Here are the vines in early flower descried,
Here grapes discolour’d on the sunnyside,
And there in autumn’s richest purple dyed,

Beds of all various herbs, for ever green,
In beauteous order terminate the scene.

Two plenteous fountains the whole prospect crown’d
This through the gardens leads its streams around
Visits each plant, and waters all the ground;
While that in pipes beneath the palace flows,
And thence its current on the town bestows:
To various use their various streams they bring,
The people one, and one supplies the king.

.

Ilíada VII, 112-132
Trad. Alexander Pope

.

.

.

.

JARDÍ, pres del fr. jardin id., diminutiu romànic del fr. ant. jart ‘hort’, provinent del fràncic *gard ‘clos’, ‘tanca d’hortes’, cf. a.al. gart ‘cercle’, rotllo’, ags. geard  ‘un tancat, un clos’, ang. yard ‘pati’, esc. ant. garadr ‘un clos’, gòt. gards ‘casa’ moblatge, eixovar’. 1ª doc.: fi s. XIII, Llull, Muntaner, etc.
.
Jardin és un mot francès que es propagà àmpliament a les altres llengües veïnes: fins i tot l’angl. garden com ho mostra el tractament fonètic de la inicial (cf. yard), és manllevat del norm. gardin, forma dialectal del fr. jardin, i no pas mot patrimonial heretat de l’anglo-saxó; en romànic va passar a l’it. giardino, oc. merid. jardin («Près d’un jardí» inicial d’una lírica de Cerverí de Girona), port. jardim, cast. jardín (de data ben tardana en aquesta llengua, on no es troba documentat fins a la fi del s. XV).
.
En llatí el mot hortus, del qual és germà indoeuropeu el germànic gard, abraçava les dues nocions de ‘jardí’ i ‘hort’, i en la nostra antiga toponímia hi ha bastants compostos de hortus (Horsavinyà, Hormoier, Hostafà, Hortells etc.), però cap de jardí.
.
Joan Coromines
Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana

.

.

.

.

I, part de fora la clasta, hi ha un hort, tocant a la porta,
gran, ben bé un d’un jornal, voltat d’una tanca seguida.
Creixen allí, de primer, tot d’arbres alts i ufanosos,
pereres i magraners i pomeres d’uns fruits que relluen,
figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana.
Mai d’aquests arbres no es veu que el fruit s’afolli ni manqui,
ni d’hivern ni d’estiu, en tot l’any; ans el zèfir, que hi bufa
sempre, quan l’un apunta, en madura ja un altre, i la pera
sobre la pera envelleix, i la poma sobre la poma,
sobre el raïm el raïm i la figa sobre la figa.
Hi ha després una vinya de molt de fruit, arrelada,
l’una part de la qual, la solana, en un lloc descobert,
cou al sol, i els raïms, dels uns en fan verema
mentre, els altres, ja els fonyen; però més enllà hi ha els agrassos,
uns que treuen la flori uns altres que a pens negregen.
Venen per fi, vorejant la darrera tira, verdures
de tota mena, en rengles perfets, que tot l’any tenen llustre.
Dintre hi ha dues fonts que ragen, l’una escampant-se
pertot arreu del verger; i l’altra, girant, va per sota
del llindar de la clasta davant la casa alterosa;
i és d’allí que anava a treure aigua la gent de la vila.
Tals eren els dons jocunds dels déus a la casa d’Alcínous.

.
Ilíada VII, 112-132
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

 

..

.

Sabemos que los griegos de los primeros tiempos desconocían los jardines de recreo y cultivaron exclusivamente huertos en las proximidades de las viviendas. Esto no quita para que en su mitología se haga referencia a más de un jardín, entre los que merece una mención especial el de las Hespérides, famoso por sus manzanas de oro custodiadas por un dragón de cien cabezas, al que dará muerte el infatigable Heracles (Hércules para los romanos) en una de sus más celebres gestas. En la Odisea aparecen asimismo descritos otros tres jardines de muy distinto tipo: el de la ninfa Calipso, el del Alcínoo, rey de los feacios y, por último, el de Laertes, padre de Ulises, en Ítaca.

[…]

Al cabo de un tiempo de peregrinar por el mar, Ulises da con sus huesos en la isla de Esqueria, donde conocerá el cautivador jardín de Alcínoo, rey de los feacios y nieto de Poseidón:

En el exterior del patio, junto a las puertas, hay un gran jardín de cuatro yugadas y alrededor del mismo se extiende un seto […] Allí han crecido grandes y florecientes árboles: perales, granados, manzanos de espléndidas pomas, dulces higueras y verdes olivos. Los frutos de estos árboles no se pierden ni faltan, ni en invierno ni en verano; son perennes; y el Céfiro, soplando constantemente, a un tiempo mismo produce unos y madura otros. La pera envejece sobre la pera y la manzana sobre la manzana, la uva sobre la uva y el higo sobre el higo. Allí han plantado una viña muy fructífera y parte de sus uvas se secan al sol en un lugar abrigado y llano, a otras las vendimian, a otras las pisan […] En el fondo del huerto […] crecían […] legumbres de todas clases, siempre lozanas. Hay en él dos fuentes: una corre por todo el huerto; la otra va hacia la excelsa morada y salde debajo del umbral, adonde acuden a por agua los ciudadanos.

Como vemos, su estructura y aspecto corresponden al de una plantación rústica idealizada. Tanto es así que los frutos se producen de forma ininterrumpida, estación tras estación. De hecho, su proverbial fertilidad se convertirá en un tópico y una referencia común entre los autores latinos. El reino de los feacios puede considerarse, según Jesús Lens y Javier Campos, “la primera utopía de nuestra tradición literaria y cultural”, en la que se mirarán las futuras sociedades ideales. […]

[…]

Santiago Beruete
Jardinosofía. Una historia filosófica de los jardines.

.

.

.

.

.

A costat de la cort es un vergier de quatre bòns arpents
a son entorn una cleda s’estend de totei lei costats.
Aquí se son plantats d’arbràs de drud fulhatge e de vertut,
periers e miugraniers e mai pomiers que fan la frucha bèla,
figuiera’ a figas doça’, e leis olius dei pus bèleis olivas.
D’ivèrn coma d’estiu, tot l’an la frucha manca pas, jamai
perís. L’aura tèbia que bofa sens cessar i fai venir
borrons e flors deis uns e per leis autre’una frucha aboriva.
Vielhís la pera sus la pera, e la poma subre la poma,
subre la gaspa lo rasim, e la figa sus lei borrauds.
Una vinha generosa ailà en doas se dividís; la part
qu’es solelhada en un terren dubèrt se causa dins li rais,
se i vendémian lei rasims, e d’unei ja son a la trolha;
mentre leis aspres perdon flor, d’autres començan a vairar.
Lo pus polit a pres plaça dessús la rega pus estrèma
ont tota mena buta e trelusís dins totei lei sasons.
Son dos sorgents, un es per asaigar d’abonde l’òrt entier,
l’autre passa sot lo sulhet e dintra per l’ostal. I vènon
lei gènts de tota la ciutat per i posar l’aiga dau bròc.
Eran lei bèus presents fachs per lei dieus au rei Alcinoòs.

.
Ilíada VII, 112-132
Traducció de Robèrt Lafont

.

.

.

.

 

Jardí tancat

.

Hora de pau; autumne daurat. La tarda deixa
un rastre malencònic damunt el mar llatí.
D’ensomnis despullada, ma vida és la mateixa…
torni davant la reixa, no sé per quin camí.

Tot és igual; les heures sobre el pedrís que invita,
i l’èxtasi dels arbres i el pensament del mar,
el gest de les estàtues dins l’aigua qui medita
i el blau i la infinita bonança del cel clar.

El sol, dels marbres nítids fa espurnejar els caires,
tot repeteix l’antiga paraula de l’encís.
Més l’anima, dissolta dins enyoroses flaires,
no cerca ja en els aires la clau del paradís!

Sap que als meravellosos jardins de la quimera
no podrà mai atènyer la inassolible flor;
que tot és deler inútil i és vana tota espera…
Davant de la barrera plora en silenci el cor.

Sobre l’herbei fresquívol un bes de llum se posa
i al fons de l’avinguda clapeja l’Eros nu.
En l’aire de setembre s’encén l’última rosa,
la porta resta closa, i en el jardí ningú!

.

Maria del Mar Bonet

.

.

.

.

.

.

.

Homer

Odissea. Vol. II

Fundació Bernat Metge. Marcelona, MMXI

ISBN: 9788498591934

.

.

.

Santiago Beruete

Jardinosofía
Una historia filosófica de los jardines

Turner Publicaciones. Madrid, 2016

ISBN: 9788416354085

.

.

.

Lo viatge grand de l’Ulisses d’Itaca

revirada e glòsa de Robèrt Lafont

Ed. Jorn. Montpeirós, 2004

ISBN: 9782905213280

.

.

.

.

Els Herois de Troia, a l’Elegia d’Atenes de Joan Rovira, en homenatge a Bartra

 

 

.

.

Herois de Troia

Lletra de batalla als guerrers del futur

.

(Termòpiles, 2016)

.

Què sabran els altres de la nostra derrota,
de la negra batalla que lluitem a l’alba,
de l’hora en què acaba la tarda
i tornem a casa amb banderes esquinçades,
els peus nafrats, l’ànima bruta i vençuda.
.
Què sabran de la lluita de l’endemà,
de l’endemà de l’endemà,
a la qual anirem quan encara no han guarit
les ferides del darrer combat
i tanmateix marxem amb el cap ben alt
al camp de batalla, portant les armes gastades
que abans eren poderoses i altives,
i així és com avancem, malgrat els negres presagis.
.
No tenen final els dies, les llargues hores
d’una lluita sense esperança,
i mai no arriba l’hora última, fatal,
ni cau la bandera que portàvem
ni ens allibera la derrota definitiva.
.
Demà encara tornarem,
combatents més cansats que avui,
i mirarem amb nostàlgia, des de la plana,
els murs de la ciutat condemnada.
.
Un dia d’estiu obrirem les portes
als aqueus, ens deixarem enganyar
……..a l’alba
pel seu funest cavall de fusta
……..i al vespre
ens deixarem morir
mentre la ciutat la devoren les flames.
.
Entendran la nostra agonia
els homes i dones del futur,
en ciutats noves,
i aquest dolor nostre
serà el seu,
combatents d’anònimes batalles,
herois més tristos que nosaltres.
.
No els cantaran els poetes.
No els esperarà Troia al capvespre,
tan dolça i tan amarga.
Sense consol sortiran al matí de casa,
sense glòria cauran
i envejaran la nostra desgràcia.
.
.
Joan Rovira
Elegia d’Atenes

.

.

.

.

.

.

 

Epitafi del poeta adolescent
(fragment)
.
Un migdia d’agost, a Grècia, al port de Vassiliki, aquell jove va quedar-se mirant, llunyana, la silueta blavosa de l’illa d’Ítaca. «Un dia tornaré», es va prometre, amb llàgrimes als ulls, quan va saber que acabava de salpar el darrer vaixell d’aquella setmana. Però han passat més de trenta anys i no sap encara si veurà Ítaca algun dia.
.
Aleshores feia només tres estius que havia mort el seu mestre, el vell poeta que la primera tarda va rebre’l amb un somriure i una primera lliçó: «Ah, tu ets poeta? Doncs jo encara no en soc!».
.
[…]

Atenes – Terrassa, estiu del 2016

(Joan Rovira i Miret. Manresa, 1962)

.

 

 

.

Joan Rovira

Elegia d’Atenes

Pròleg de Vicenç Villatoro
XIII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra, 2016
Pagès editors. Lleida, 2017
ISBN: 9788499758640

.

.

.

.

 

«I sense càntic i síl·labes sonores, què serien els herois?». La poesia de Manuel de Cabanyes

 

.

Manuel de Cabanyes i Ballester (Vilanova i la Geltrú, 27 /01/1808 – 16/08/1833)

.

.

Oriol Pi de Cabanyes ens ofereix, en una recent edició, una antologia dels poemes essencials de Manuel de Cabanyes, traduïts al català.

.

Una traducció —diu Pi de Cabanyes en el prefaci de la seva publicació— és, sempre, una interpretació. Aquesta, la meva d’ara, va començar el dia que algú em va fer veure que calia facilitar una major comprensió dels poemes originals de Manuel de Cabanyes. Són versos, segons com, difícils d’entendre al lector no habituat a l’estil i al llenguatge de dos segles enrere. No només per l’hermetisme amb què el mateix poeta procurava despistar la censura civil i eclesiàstica del seu temps, sinó també per l’artificiositat de l’estil, la sintaxi i l’abundància de referents cultes propis d’una època en què els models literaris eren els clàssics grecs i llatins.

.

.

Carles Riba, en les seves reflexions sobre l’Humanisme a Catalunya es referia a Cabanyes en aquests termes:

.

“El mateix any (1883) que es publicava l’Oda d’Aribau, morí, molt jove encara, Manuel de Cabanyes. Simbòlica coincidència! Era l’únic poeta de valor que Catalunya havia donat a la llengua castellana des de Boscà (1495 – 1542). Deixà uns pocs poemes de sintaxi incorrecta, però d’una rara tensió espiritual, nodrits d’Horaci, d’Alfieri, de Foscolo. Als seus ulls l’antiguitat apareixia com havent realitzat un ideal suprem de bellesa, de dignitat, de veritat i de glòria, de llibertat absoluta, en suma, del qual la poesia ha d’ésser l’expressió. Una expressió casta, nua de tot artifici, començant pel de la rima, sense sonoritats redundants, amb més sentit que mots:

Fiera como los montes de su patria,
Galas desecha que maldad cobijan,
Las cumbres vaga en desnudez honesta…

La immatura poesia de Cabanyes no continuà a Castella, on fou generalment desdenyada, sinó a Catalunya, i en la llengua catalana de la qual ell mateix, «cantor sense llengua», de fet s’havia traduït. Pel seu respecte de la paraula, pel seu sagrat horror de tota vanalitat fomalística, Cabanyes havia afirmat un sentiment de la forma més aviat espiritual i ètic, tradicionalment, essencialment català. El fi que donava a la poesia, es lligava amb el concepte antic del poeta-vates, mena de sacerdot vident, que oficia i parla en representació de tots.”

.

.

En el seu poema “A un amigo en sus días”,  dedicat a Joan Corminas (a qui es refereix pel seu nom literari, “Batil“), mestre de Cabanyes a la Universitat de Cervera, hi trobem un gran nombre de referències a l’antiguitat grega, i en especial homèriques. El transcribim parcialment, a tall de mostra,  en la versió de Pi de Cabanyes.

.

.

.

A un amic en el dia del seu sant

.
.

Farem regals […]
però no tinc aquest poder […]
Delecta’t en els versos; bé podem donar poemes
(Horaci, Cants, VIII)

.
.

[…]
.
Humil cultivador del cor de les muses,
tan sols puc dedicar-te
aquests versos fàcils que ara m’inspira
la meva tosca lira.
.
Donació pobra, però honesta
i franca, filla d’un cor que, oh Amistat, animes,
i que tu estimes més que rics
obsequis, tendre Batil.
.
Tu que potser ara fruint del deliciós encant
del Pindus en el seu cim florit, [6]
prou saps l’immens poderiu del cant
allí on s’eixampla.
.
I sense càntic i síl·labes sonores,
què serien els herois? La seva brillant glòria
enfonsaria el Leteu [7], envejós,
amb la memòria del seu nom.
.
I és que en aquells temps primitius
d’altres més prudents que el sobirà d’Ítaca [8]
i d’altres mes valents que Aquil·les [9]
va veure Grècia [10].
.
Però, ai tristos!, els encercla dens núvol d’oblit.
I és que la sort els va negar, aïrada,
la sagrada veu que fa cèlebres
desertes tombes:
.
vaguen entorn, plàcides, les ombres;
i a l’agradable so del càntic diví
el pelegrí diu: sota aquesta terra,
famosos, dormen.
.
Va passar que Alexandre [11] va sentir aquella veu
on Aquil·les gaudeix de repòs immortal, [12]
i li diu: oh venturós de tu!, que vas tenir un amic
mentre vivies… [13]
.
I, ara, que ets ja en el llit mortuori,
l’homèrica lira [14], que el món admira
sublim, afalaga la teva eterna pau
quan explica les teves proeses.
.
Diu, i sospira. I, humiliat, silencia
la seva supèrbia antiga. Però s’esdevé que, a deshora,
inspiradora de furor guerrer,
sona la trompa.
.
Febrosa l’ànima, amb records nobles,
el Magne es llança. I és la seva audaç cimera [15]
la que primera, Granic [16],
tremola sobre les teves aigües.
.

Manuel de Cabanyes
Preludis de la meva lira
Traducció al català d’Oriol Pi de Cabanyes

.

.

.

.

NOTES (Oriol Pi de Cabanyes):

[…]

[6] cim, a la serralada central del Peloponès, que va ser molt cantat pels poetes de l’antiga literatura grega. Cabanyes suposa l’amic gaudint de la lectura del millor (“cim florit”) d’aquella literatura.

[7] en la mitologia grega, el riu de l’Oblit, que submergeix els noms dels morts en la desmemòria.

[8] Ulisses, l’heroi de l'”Odissea”.

[9] en l’original: “el Pelida” (Aquil·les era fill de Peleu), l’heroi de la guerra de Troia glorificat per Homer a La Ilíada.

[10] “Hélade”, a l’original. Molt més que simplement un topònim, l’endònim Hèl·lade significa “el conjunt dels grecs” i en Cabanyes, com en Byron, potser al·ludeix a un ideal de comunitat de passat gloriós mereixedor de ressorgiment. La revolta dels grecs moderns contra la dominació de l’imperi otomà havia començat el 1820. Després d’una breu etapa d’autonomia sota sobirania turca, els grecs van obtenir la independència el 1830.

[11] Alexandre el Magne, rei de Macedònia, que va imposar la seva hegemonia sobre una constel·lació de ciutats-estat.

[12] A la tomba d’Aquil·les, Alexandre referma la seva decisió de conquerir, guerrejant, una fama heroica.

[13] es refereix a Patrocle, l’amistat del qual amb Aquil·les, glossada per Homer a la Ilíada, ha passat a ser emblemàtica.

[14] Homer a la Ilíada.

[15] ornament del cim del casc del querrer, sovint guarnit amb un plomall.

[16] el riu Granic, a l’Àsia menor, dóna nom a la primera batalla d’Alexandre el Gran contra els perses (334 aC), amb la qual va començar les seves mítiques conquestes.

.

.

.

.

.

Joaquim Espalter i Rull

Retrat de Manuel de Cabanyes

Masia d’en Cabanyes

.

.

.

Manuel de Cabanyes

Poemes essencials
selecció, traducció i comentaris:
Oriol Pi de Cabanyes

Ed. El Cep i la Nansa / Consell Comarcal del Garraf
Vilanova i la Geltrú, abril de 2017
ISBN: 9788417000141

.

.

.

 

De sirenes, nimfes i paitides. Artur Ramon, Guerau de Liost i Agustí Bartra

.

.

.

[…]

Es incalculable el daño que Disney ha hecho en el imagina­rio colectivo a la formación de los niños. Históricamente, acu­dían a los libros ilustrados o a las enciclopedias en busca de imágenes para conocer a seres remotos. En mi infancia nos nutríamos de la placenta de la televisión, y hoy lo hacen en la red. Primero, la fábrica de Disney convirtió a los animales en humanos, dotándolos de voz y sentimiento. Después, reduje­ron a las sirenas a una figura afectada, poco natural, denigrada a la condición del diminutivo. Si el pobre Andersen resucitara y viera en qué ha acabado su cuento, se volvería corriendo a la tumba.

Las sirenas no vienen de Disney, sino de Grecia. Nacieron como náyades o ninfas marinas, mitad mujeres, mitad aves, como las arpías, y así se representan en los vasos y los frescos. Son genios marinos que, según la leyenda más antigua, habitaban en una isla del Mediterráneo y con su música atraían a los na­vegantes que pasaban por sus parajes. Los barcos se acercaban peligrosamente a la costa rocosa de la isla, zozobraban y las si­renas devoraban a los imprudentes bajo el mar. Se cuenta que los argonautas pasaron cerca, pero Orfeo cantó tan bien mien­tras la nave Argo estuvo al alcance de su música, que los héroes no sintieron la tentación de atracar; excepto Butes, que se arrojó al mar, pero fue salvado por Afrodita. Prudente y curio­so, al pasar por allí Ulises mandó a sus marinos que se tapasen los oídos con cera, y él se hizo amarrar al mástil con la orden que nadie lo desatase por insistentes que fuesen sus ruegos. Así seguía los consejos de Circe, que le había advertido del peligro que corría. Al oír el canto de las sirenas, Ulises sintió la tentación de ir hacia ellas, pero sus compañeros se lo impidieron. Las sirenas, despechadas, se precipitaron al mar y perecieron ahogadas.

Fue en la Edad Media cuando fueron asociadas a la lujuria y se las representó como seres mitológicos extraordinarios, con cuerpo de mujer y cola de pez. Sus víctimas eran los pescado­res, que sabían que al oír su canto naufragaban e iban directos a la muerte. Falsas sirenas son. El verso de Moratín es una re­dundancia o un oxímoron que juega con la música, porque toda sirena es, por naturaleza, falsa. Si fuese de verdad, sería una mujer o un pez.

Las ninfas son hijas de las sirenas, deidades menores feme­ninas que se asocian a lugares concretos: un manantial, un arroyo, una arboleda. Son los espíritus de los campos, de la naturaleza, que desempeñan un importante papel en las le­yendas e intervienen, como las hadas, en narraciones folclóricas asociadas a héroes, mitos y dioses masculinos. Recorrien­do las fuentes cercanas a Viladrau, localidad situada en el Montseny, descubrí una variante local de la ninfa, una nieta de las sirenas. Se trata de la paitida, nombre de origen incierto que es topónimo de una fuente y del vecindario local. Fue in­ventado por el poeta novecentista Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost como seudónimo literario, cuya obra se centra en ese paraje. Son criaturas que surgen de las fuentes y que cantó el poeta en algunos de sus mejores versos. Este verano, leyen­do con unos amigos sus poemas in situ en una excursión lúdi­ca y literaria, descubrí que más allá de lo descriptivo, de la imaginación entre mitológica y cristiana, espiritual y mística de sus palabras cristalizadas y perfectas, se vislumbraba un mundo de un erotismo maravilloso y refinado, culto. En su li­bro La muntanya d’ametistes (1908), poetización espléndida del Montseny, Guerau de Liost encuentra en las fuentes la erotización de la montaña, que deviene su Beatriz o su Laura, musas de Dante y Petrarca, respectivamente. De la misma manera que Flaubert, cuando acabó de escribir su titánica obra, dijo «Madame Bovary c’est moi», Guerau de Liost habría podido decir «El Montseny c’est moi».

.

Artur Ramon
Falsas sirenas son

.

.

.

.

Al cor de la boscúria, el fontinyol suau
de penjarelles d’herba con filagarsa cau,
com fil de clavicordi que polsen amb llurs dits
les tímides Paitides de dies i de nits.
Al cor de la boscúria hi brolla el fontinyol.
Quan la tempesta exhala son perllongat udol
i les afraus ressonen amb grans estremiments
com una església buida, oberta a tots els vents
ell sona amb un dolcíssim remor de flabiol
que esboira la tempesta i renovella el sol.
.

Guerau de Liost
La muntanya d’ametistes (1908)

.

.

.

.

[…]

Feixugament Ahab i Soleia pujaven
com ascendeix el fum per agonies d’aire.
A la falda materna que obria la Muntanya
saltaven xaragalls i s’adormien roques.
Els núvols desfilaven, carregats de falçs negres,
recolzant-se en gaiatos de llampecs instantanis.
Al gorg blau la paitida cantava l’a de l’aigua.
Fada de l’aigua, fada de tors i cabellera,
guspireig de les sines, síl·laba de nuesa
total i resplendida de llum rítmica i sòlida
en la joia de l’aigua que en aigua es transformava
per la mort de l’escuma que cantava les aigües.
.

LA CANÇÓ DE LA PAITIDA
.
Baixo de l’aigua que canta
aferrada a cordes blanques,
salto els blaus graons de l’aigua
com els salta el peix de plata.
Filla i mare de les aigües,
sempre baixo, baixo, baixo.
Oh, canta el meu ventre i canta
el tremolor dels meus braços!
Qui puja, afamat d’alçària?
Sols desperto en la baixada.
Vull ésser embranzida clara
que morirà en aigua plana!

.
En arribar a l’indret de l’enrunada borda,
Soleia mira Ahab i diu a la paitida:
.

CANÇÓ DE SOLEIA
.
Per què cantes tan alegre,
oh fada dels escorrims
i de vertical caiguda
on ja t’oblides dels cims?
Del teu cos has fet rialla,
del teu tumult bell estrall.
Malmesa per moltes roques
t’eixamples com un ventall.
No vull la vida irisada
ni l’alegria del salt.
Quan els mots moren al ventre
els ulls cerquen pau cimal.
Jo meno Ahab a l’altura.
Massa ha viscut en l’abís.
Cal que arribi al Cim de l’Home
dolorosament submís.

.

[…]

.

Agustí Bartra
El Cim de l’Home
Rapsòdia d’Ahab

.

.

.

.

Artur Ramon

Falsas sirenas son

Ed. Elba. Barcelona, 2016

ISBN: 9788494552441

.

.

.

Guerau de Liost
(Jaume Bofill i Mates)

Obra poètica completa

Editorial Selecta. Barcelona, 1948

.

.

.

.

Agustí Bartra

Soleia
Les tres rapsòdies

Les Eines, 30
Ed. Laia. Barcelona, 1977
ISBN: 847222628X

.

.

.

 

El miracle precari dels cossos. “Acerca de las heridas de los héroes”, de Miguel Ángel Velasco

.

.

.

ACERCA DE LAS HERIDAS DE LOS HÉROES

.
.

A Agustín García Calvo

.

En la Ilíada nos prende
esa intención precisa en la manera
de describir el daño. Cuántas veces
se demora el hexámetro en el sitio
de la quebrantadura,
en el fiel inventario del estrago:
el lugar que desgarra la espada, cómo hiende
la carne y desmorona ese cartílago;
donde triza el pedrusco
el hueso, el recrujir de sus astillas;
la trayectoria exacta del venablo
que atraviesa las chapas del escudo,
la coraza de bronce.
Y el estruendo que hace al derrumbarse
la torre del guerrero.
Y no hay buenos ni malos, todos son
feroces alimañas que se ceban
en la carne ensartada,
que la agonía infaman del contrario
con palabras de burla,
y que después arrojan los despojos
al festín de los perros.

.
Y en esa pulcritud, en el registro
de la calamidad, va una plegaria
por la carne solar, por el milagro
precario de este cuerpo.
La cálida estructura bien trabada
que en la danza aligera su destino,
que se hace esclarecida geometría,
claro esquema en el nado, esa otra danza.
El delicado cuerpo
que reverbera en luz cuando lo anima
el ritmo del amor o del poema.
Porque no hay canto alguno
sin el humor del cuerpo, aunque destile
ese licor amargo de la pérdida.
De Sófocles nos dicen que era diestro
en el baile, y que Byron
gustaba de medirse
a menudo en el pulso de las olas.
Y de Tolstoi que sólo sonreía
después de nadar hondo en un brío de sábanas,
porque tras la liturgia de los cuerpos,
en contra del proverbio, no hay tristeza.
.
Velemos por su gracia,
porque el cuerpo es un templo mientras arde
el resplandor de su desnuda gloria.

.

.

Miguel Ángel Velasco

La miel salvaje

.

.

.

.

.

.

.

.

L’art d’explicar històries, segons Homer. Raül Garrigasait

.

.

Raül Garrigasait, en el seu espai literari La casa en obres ens diu:

.

.

De vegades em diverteixo imaginant-me que Homer existeix, ha après de lletra (ha resultat que no era cec) i és professor d’una escola d’escriptura. I que a partir de l’experiència de compondre la Ilíada redacta les normes bàsiques de l’art d’explicar històries:

1. Respecta en la mateixa mesura els dos bàndols de la guerra.
2. Fes que el protagonista sigui excessiu. Fes que el seu enemic sigui noble i admirable.
3. Fes girar tota la narració, per extensa que sigui, al voltant d’un sol tema. Anuncia’l al començament de tot.
4. …

.

.

Llegiu-ne el text complet a: L’art d’explicar histories. Val molt la pena.

.

.