ASFÒDELS.06 – albons, gamons, porrasses i caramuixes – Blai Bonet: «…amb flors d’albó com d’engruixada seda… »

Los aubons , parents del lliri y de bon auguri pe’ls pagesos,
fan blanquejar aquí sa darrera flor com en les encontrades de Mallorca.
Verdaguer, Jacint: Excursions y viatjes, 1887

.
LO PUS BELL CATALANESC DEL MÓN

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres crstal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l’oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l’albó com d’engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s’enfilen amb xiulo a les voreres
d’arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres…
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

Blai Bonet

.

.

[Blai Bonet] [v]eu clar que el problema del noucentisme és el rebuig i la negació dels trets i les rels dialectals. «Quan es tracta d’una obra de creació, expressions com. “llenguatge col·loquial”, “dialecte”, “modalitat”, perden cabal, la preceptiva i la significació, perquè es veu com ja és arribada l’hora del món vist, sentit i viscut com un llogaret global». Xavier Lloberas diu que Blai Bonet aprèn a barrejar «la compulsió materna i la pulsió barroca». El llegeix a l’espill del poliglotisme de l’origen de César Vallejo i el barroc sudamericà del xx i dels murs i les portes despintades i viscudes d’Antoni Tàpies i Emilio Vedova, venecià i berlinès. «Enraonar hores en la llengua fabra i moll de la terra potser seria carregós. Vostè, però, s’expressa en els dialectes del desert i els dialectes, com que són nats de l’argila, de l’aigua i de les llivanyes de l’herba, els dialectes són com una greixonera de faves a la catalana, on se sent el saborino de la cansalada, de l’herbassana, dels ceballons, del moraduix, del patató, tots els paladars manco el gust de la fava». Quan escriu aquests mots el poeta viu a l’ombra de les blavors que van des del Puig de Ransa i sa Penya Bosca fins a sa Barca Trencada de Santanyí. Escriu Somiar déus per a Toni Catany i uns sonets, inacabats, tristíssims, i uns esbossos d’albons, Albons de Virgili, albons de Biel March.

els albons, fidels a la seva flor que no pot passar de la flor,
com alguns homes que se’n van sense haver estat estimats,
començaven de tornar caramutxes

L’albó és la flor de la porrassa. Així anomenen a Santanyí l’asfòdel, el tubercle de l’inframon. La caramutxa. Així hi anomenen la porrassa morta i dreta davant la mar. L’albó és la flor de Virgili, i, dreta i alta, floreix, escriu i viu per als altres. Totes les altres flors de la garriga del Tomarinar, la sordonaia, el fenàs, la ravenissa, el coscoll, la corretjola, el capblau, la cugula, l’aritja, la romeguera, la verdolaga, totes, menys l’albó, viuen «sense encàrrec i amb gràcia», diu el poeta vell.

                                                  La rel
de l’albó, que encara no es veu,
encara que hi sigui, fonda i celeste,
en la lengua dels pobles de la mar de Virgili
es diu «collons de porrassa»,
quan el març i els al·lots treuen la cresta
és blanca, color de teula amb verdor
que ve d’enfora, groga
amb blancors que venen del semen
sacralitzador de les rels.

.

Albert Roig
Posseït

.

Blai Bonet
El Jove
Empúries ed.
Barcelona, 1987
ISBN: 9788475961163

.

.

.

.

.

Albert Roig
Posseït
l’altra editorial
Barcelona, 2022
ISBN: 9788412508680

.