Arxius

Posts Tagged ‘Ulisses’

El mapa de Grècia d’Enrique Badosa; i un mal consell a Ulisses

.

Badosa - Mapa de Grecia..

 

Mapa de Grècia
Enrique Badosa 
Traducció al català de Josep A. Vidal
Pagès editors, setembre de 2021

 

Badosa estructura Mapa de Grècia com un peristil, a la manera d’un temple grec, guiat per l’harmonia geomètrica del Partenó. Cinc sèries de vint-i-un poemes distribuïts seguint una regla de simetria que col·loca al bell mig de cada sèrie una columna. Damunt d’aquesta arquitectura vertical, s’eleven a manera de fris les imatges de Grècia, el paisatge, la gent, la història, els mites, les petites capelles bizantines, el folklore, els vins i les menges populars, la música, la cultura, la democràcia, la llibertat i la paraula… “Paraula imprescindible per al marbre / el nom de la bellesa, / i volum sens defecte de la llum. / La veritat aplomes, / aguantes arquitrau i pensament, / alces tota la força de la vida. / Si pogués arribar a ser qui soc.”

(Del pròleg de Josep A. Vidal)

.

Mal consell a Ulisses

…….A fi de què vols regresar a Ítaca?
Estàs cansat? Pot ser? Tan aviat?
Hi ha perills molt més grans a casa teva
que el lestrígon, que el Cíclop, o que Circe…,
i serà inútil, allà, la teva astúcia.
Vet aquí el que t’espera:
els noms quotidians tan repetits
i no els noms nous que reclama la mar,
la respectable roba sedentària,
i no el múscul tibant de l’aventura,
la sensatesa, l’ordre i el prestigi,
i el parer favorable dels notables,
escorades les naus damunt la sorra,
i com decau la Rosa dels vents fins a marcir-se…
Si fossis tan astut com asseguren,
passaries de llarg.
Per què regressar a Ítaca,
ara que calen tant
homes d’aventurar?

Enrique Badosa
Traducció al català de Josep A. Vidal

 

Mal consejo a Ulises

……..¿PARA qué quieres regresar a Ítaca?
¿Te sientes ya cansado? ¿Ya? ¿Tan pronto?
Hay mayores peligros en tu casa
que el lestrigón, que el Cíclope, que Circe…,
y allí toda su astucia será inútil.
Mira lo que te espera:
los repetidos nombres cotidianos,
y no los nuevos nombres de la mar,
la respetable ropa sedentaria,
y no el músculo tenso de aventura,
la sensatez, el orden, el prestigio
y la buena opinión de los notables,
las naves escoradas en la arena,
y cómo se marchita la Rosa de los Vientos…
Si fueras tan astuto como dicen,
pasarías de largo.
¿Por qué volver a Ítaca,
cuando hacen tanta falta
hombres de aventurar?

Enrique Badosa
Mapa de Grecia

.

.

Enrique Badosa, va morir a Barcelona, on havia nascut, el darrer dia de maig de 2021, a l’edat de 94 anys. Uns anys abans, el 2017, en un acte col·lectiu d’homenatge al poeta, a la Universitat de Barcelona, el també poeta i traductor Francesc Parcerisas, en el seu parlament titulat «Enric Badosa. Uns records», deia:

Per als lectors de la meva generació […] Badosa sempre havia estat present, sempre havia estat una figura de referència i, a cada època, em sembla que ha brillat amb una llum singular. A partir de Mapa de Grecia (1979) l’Enric Badosa també ens va ensenyar com calia lluitar amb l’edat més difícil de totes: amb l’edat adulta en què es fa manifesta una més gran responsabilitat, potser la més gran de totes, que és la responsabilitat envers nosaltres mateixos —la coherència—. Quan anys més tard ens hem tractat i ha nascut entre nosaltres una amistat i una gratitud notables m’he sentit sempre afortunat d’haver-lo pogut tenir, sense cap dels dos saber-ho, entre els models que em van formar.

I també, en l’evocació dels seus records, Parcerisas destacava:

Crec que a Papeles [de Son Armadans] és on per primer cop em vaig fixar en el nom d’Enrique Badosa, en un assaig que em va cridar l’atenció pel seu títol: “Primero hablemos de Júpìter. La poesía como medio de conocimiento” (publicat als números de juliol i agost de 1958), i que jo devia llegir uns anys després perquè tinc anotat que vaig comprar aquests números de la revista l’any 1961 —quan vaig entrar a la universitat— a la llibreria Gras, en un xamfrà del carrer Manso o del carrer Parlament, que aleshores ens assortia de molts llibres de sota mà. En aquest article, el Badosa assagista i el Badosa poeta, que jo encara desconeixia, ja es donaven la mà i ho feien, a més, a les mateixes pàgines en què es publicaven textos de Henry Michaux, Carlos Bousoño, JE Cirlot, Jorge Cela Trulock, Juan Goytisolo, Max Aub o del professor Martínez Cachero… Vull subratllar, doncs, que el nom d’Enrique Badosa, quan miro enrere, per a mi és un llum intens, atractiu, en aquell panorama desballestat, polsós, rònec i missaire de finals dels 50 i principis dels 60.

.

L’assaig de Badosa que rememorava Parcerisas (“Primero hablemos de Júpiter”), on, en la polèmica entre poesia com a coneixement i poesia com a comunicació, el primer es situa en la primera d’aquestes opcions, comença dient:

.

.

Primero hablemos de Júpiter
La poesía como medio de conocimiento

.

Primero hablemos de Júpiter,..», exclamaban los antiguos griegos y latinos cuando, ante una cuestión importante, sentían necesidad de ponerse de acuerdo sobre lo fundamental. Con esta frase hecha, en la que el máximo prestigio del padre de los dioses era invocado tanto como árbitro como en razón de preeminencias, nuestros mayores alcanzaban a expresar una importante obligatoriedad moral que, no obstante ser formulada por el habla del vulgo, es paradigmática en claras cuestiones del intelecto y en claras cuestiones del espíritu. Hoy, cuando tanto y tan poco acertadamente se habla de poesía, creo que conviene rememorar el «primero hablemos de Júpiter». Creo que conviene, ante todo, ponerse de acuerdo acerca de lo absoluto y de lo relativo de la poesía considerada en sí misma y considerada como factor agente en el campo de la más selecta actividad cultural del hombre. Y a mí me parece que una de las más importantes cuestiones a considerar, en este caso, es precisamente la de la utilidad más trascendente de la poesía. Utilidad por la cual la poesía puede ser explicada y aun definida, casi tanto por lo que atañe a su esencia como por lo que se refiere a su existencia.
No aspiro a ser del todo original si afirmo que el arte es un medio de conocimiento. Pero, dentro del vasto predio del arte, atribuyo a la poesía la más importante calidad de medio de conocimiento artístico.

Font: enriquebadosa.es (text complet en línia)

.

.

.

Badosa - Mapa de Grecia

Enrique Badosa 
Mapa de Grècia
Traducció al català de Josep A. Vidal
Pagès editors, setembre de 2021
ISBN: 9788413032757

.

.

.

 

Navegar és necessari, viure no és necessari: L’Ulisses (suposadament) nietzscheà de D’Annunzio, amb un contrapunt de Gozzano (i una anotació de Pijoan sobre l’heroi en Maragall)

 

Estant per salpar, es desferma un gran vent i els pilots vacil·len;
però ell [Pompeu] s’embarca el primer i, donant ordre que llevin l’àncora,
exclama: «Navegar és necessari, viure no és necessari!»

Plutarc
Vides Paral·leles, III, V : Pompeu (51.2)
Traducció de Carles Riba

 

.

EXPLICIT LAUS VITÆ

Madre, Madre, fa che più forte
e lieto io sia, quando la voce
del dèspota ch’io ben conosco,
che udii tante volte, la maschia
voce nel mio cor solitario
griderà: “Su, svegliati! È l’ora.
Sorgi. Assai dormisti. L’amico
divenuto sei della terra?
Odi il vento. Su! Sciogli! Allarga!
Riprendi il timone e la scotta;
ché necessario è navigare,
vivere non è necessario.

Gabriele D’Annunzio
Laudi

.

.


.

Gabriele d’Annunzio (1863 – 1938)

Incontrammo colui
che i Latini chiamano Ulisse,
nelle acque di Leucade, sotto
le rogge e bianche rupi
che incombono al gorgo vorace,
presso l’isola macra
come corpo di rudi
ossa incrollabili estrutto
e sol d’argentea cintura
precinto. Lui vedemmo
su la nave incavata. E reggeva
ei nel pugno la scotta
spiando i volubili venti,silenzioso; e il pìleo
tèstile dei marinai
coprìvagli il capo canuto,
la tunica breve il ginocchio
ferreo, la palpebra alquanto
l’occhio aguzzo; e vigile in ogni
muscolo era l’infaticata
possa del magnanimo cuore.

E non i tripodi massicci,
non i lebeti rotondi
sotto i banchi del legno
luceano, i bei doni
d’Alcinoo re dei Feaci,
né la veste né il manto
distesi ove colcarsi
e dormir potesse l’Eroe;
ma solo ei tolto s’avea l’arco
dell’allegra vendetta, l’arco
di vaste corna e di nervo
duro che teso stridette
come la rondine nunzia
del dì, quando ei scelse il quadrello
a fieder la strozza del proco.
Sol con quell’arco e con la nera
sua nave, lungi dalla casa
d’alto colmigno sonora
d’industri telai, proseguiva
il suo necessario travaglio
contra l’implacabile Mare.

“O Laertiade gridammo,
e il cuor ci balzava nel petto
come ai Coribanti dell’Ida
per una virtù furibonda
e il fegato acerrimo ardeva
“o Re degli Uomini, eversore
di mura, piloto di tutte
le sirti, ove navighi? A quali
meravigliosi perigli
conduci il legno tuo nero?
Liberi uomini siamo
e come tu la tua scotta
noi la vita nostra nel pugno
tegnamo, pronti a lasciarla
in bando o a tenderla ancóra.
Ma, se un re volessimo avere,
te solo vorremmo
per re, te che sai mille vie.
Prendici nella tua nave
tuoi fedeli insino alla morte!„
Non pur degnò volgere il capo.

Come a schiamazzo di vani
fanciulli, non volse egli il capo
canuto; e l’aletta vermiglia
del pìleo gli palpitava
al vento su l’arida gota
che il tempo e il dolore
solcato aveano di solchi
venerandi. “Odimi„ io gridai
sul clamor dei cari compagni
“odimi, o Re di tempeste!
Tra costoro io sono il più forte.
Mettimi alla prova. E, se tendo
l’arco tuo grande,
qual tuo pari prendimi teco.
Ma, s’io nol tendo, ignudo
tu configgimi alla tua prua.„
Si volse egli men disdegnoso
a quel giovine orgoglio
chiarosonante nel vento;
e il fólgore degli occhi suoi
mi ferì per mezzo alla fronte.

Poi tese la scotta allo sforzo
del vento; e la vela regale
lontanar pel Ionio raggiante
guardammo in silenzio adunati.
Ma il cuor mio dai cari compagni
partito era per sempre;
ed eglino ergevano il capo
quasi dubitando che un giogo
fosse per scender su loro
intollerabile. E io tacqui
in disparte, e fui solo;
per sempre fui solo sul Mare.
E in me solo credetti.
Uomo, io non credetti ad altra
virtù se non a quella
inesorabile d’un cuore
possente. E a me solo fedele
io fui, al mio solo disegno.
O pensieri, scintille
dell’Atto, faville del ferro
percosso, beltà dell’incude!

G. D’Annunzio
Maia, canto IV

.

.
.

.

L’Iddio che a tutto provvede
poteva farmi poeta
di fede; l’anima queta
avrebbe cantata la fede.

Mi è strano l’odore d’incenso:
ma pur ti perdono l’aiuto
che non mi desti, se penso
che avresti anche potuto,

invece di farmi gozzano
un po’ scimunito, ma greggio,
farmi gabrieldannunziano:
sarebbe stato ben peggio!

Buon Dio, e puro conserva
questo mio stile che pare
lo stile d’uno scolare
corretto un po’ da una serva.

[…]

Guido Gozzano
L’altro

.

.

.

Guido Gozzano (1883 – 1916)

Ulisse naufraga…a bordo d’un yacht


Il Re di Tempeste era un tale

che diede col vivere scempio
un bel deplorevole esempio
d’infedeltà maritale,
che visse a bordo d’un yacht
toccando tra liete brigate
le spiagge più frequentate
dalle famose cocottes.
Già vecchio, rivolte le vele
al tetto un giorno lasciato,
fu accolto e fu perdonato
dalla consorte fedele…
Poteva trascorrere i suoi
ultimi giorni sereni,
contento degli ultimi beni
come si vive tra noi…
Ma né dolcezza di figlio,
né lagrime, né la pietà
del padre, né il debito amore
per la sua dolce metà
gli spensero dentro l’ardore
della speranza chimerica
e volse coi tardi compagni
cercando fortuna in America…
-Non si può vivere senza
danari, molti danari…
Considerate, miei cari
compagni, la vostra semenza!-
Vïaggia vïaggia vïaggia
vïaggia nel folle volo:
vedevano già scintillare
le stelle dell’altro polo…
Vïaggia vïaggia vïaggia
vïaggia per l’alto mare:
si videro innanzi levare
un’alta montagna selvaggia…
Non era quel porto illusorio
la California o il Perù,
ma il monte del Pirgatorio
che trasse la nave all’in giù.
E il mare sovra la prora
si fu richiuso in eterno.
E Ulisse piombò nell’Inferno
dove ci resta tuttora…

.

Guido Gozzano

.

.

.

Josep Pijoan (1879 – 1963)

He dit amb tota intenció que l’Oda a Barcelona i el Cant espiritual van ésser les últimes poesies verament maragallianes, perquè encara va publicar altres coses, però semblen més aviat una recaiguda que un progrés. Em refereixo especialment a la Nausica i els Himnes homèrics. En la Nausica la gran figura d’Ulisses queda disminuïda, sembla un bon burgès, que té ànsia de tornar a casa a envellir-se a la vora del foc amb la dona i les criatures. No hi ha tragèdia, doncs, en l’enamorament de la Nausica. I això és més lamentable perquè l’Ulisses modern ja no és el de l’Odissea, sinó que ha passat pel cant 26 de l’Infern de Dant; és l’heroi del Tennyson i del D’Annunzio, que no poden aturar ni la dolcesa dels fills ni la pietat del pare, ni el degut amor a la muller. Vol tornar-se expert del món, mai no en té prou:

e degli vizi umani e del valore

I li diria a l’Ulisses d’en Maragall:

Joan Maragall (1860 – 1911)

considerate la vostra semenza
fatti non foste a viver come brutti
ma per seguire virtude e conoscenza.

Aques Ulisses romàntic és l’únic que avui podia enamorar Nausica encara que fos vell i amb el cos cobert de nafres. Navigare è necessario — vivere non è necessario, diu D’Annunzio; l’Ulisses d’en Maragall està tip de córrer món. Sorprèn un tal error d’en Maragall… Herois, homes i déus segueixen la mateixa marxa ascendent, viuen en la consciència de la humanitat i canvien com ella; els poetes han de donar-los canviats segons corren les centúries. Tot l’antic era nou mentre vivia... tot el viu ha d’ésser nou dia per dia.

[…]

Josep Pijoan
El meu Joan Maragall

.

 

Umberto Saba, un Ulisses de Trieste

.
.


Trieste té una gràcia
esquerpa. Si voleu,
és com un xicotot aspre i voraç,
amb els ulls blaus i les mans massa grosses
per regalar una flor;

.
Umberto Saba
Trieste
trad.:  N. Comadira

.

.

ULISSE

.

Nella mia giovinezza ho navigato
lungo le coste dalmate. Isolotti
a fior d’onda emergevano, ove raro
un uccello sostava intento a prede,
coperti d’alghe, scivolosi, al sole
belli come smeraldi. Quando l’alta
marea e la notte li annullava, vele
sottovento sbandavano più al largo,
per fuggirne l’insidia. Oggi il mio regno
è quella terra di nessuno. Il porto
accende ad altri i suoi lumi; me al largo
sospinge ancora il non domato spirito,
e della vita il doloroso amore.

Umberto Saba
El Canzoniere (1900 – 1945)

.

.

.

 

.

ULISSES

De jove he navegat moltes vegades
seguint les costes dàlmates. Illots
a flor d’aigua emergien, on estrany
un ocell viatjava la presa
coberts d’algues, relliscosos, al sol
bells com maragdes. Quan la marea alta
i la nit els anul·lava, les veles
sotavent s’escampaven mar endins,
fugint dels seus paranys. Ara el meu regne
és allà, en terra de ningú. El port
encén pels altres els seus llums; a mi
m’empeny encara endins l’ànima esquerpa
i de la vida el dolorós amor.
.

Traducció de Narcís Comadira

.

.

Cap a Ítaca amb Sophia de Mello Breyner Andresen

.
.

Sophia de Mello Breyner Andresen (Porto, 6 de novembre de 1919 — Lisboa, 2 de juliol de 2004)

.

.

Penélope

Desfaço durante a noite o meu caminho.
Tudo quanto teci não é verdade,
Mas tempo, para ocupar o tempo morto,
E cada dia me afasto e cada noite me aproximo.

Sophia de Mello Breyner Andresen
Coral, 1950

.

O Rei da Ítaca

A civilização em que estamos é tão errada que
Nela o pensamento se desligou da mão

Ulisses rei da Ítaca carpinteirou seu barco
E gabava-se também de saber conduzir
Num campo a direito o sulco do arado

Sophia de Mello Breyner Andresen
O Nome das Coisas, 1977

.

Ítaca

Quan els llums de la nit es reflecteixen immòbils en les aigües verdes de Brindisi
Deixaràs el moll confús on s’agiten paraules passes rems i cabrestants
L’alegria estarà en tu encesa com un fruit
Aniràs a la proa entre els draps negres de la nit
Sense cap vent sense cap brisa només un murmurar de corn en el silenci
Però pel sobtat balanceig presentiràs els cables
Quan el vaixell rellisqui en la foscor tancada
Estaràs perduda en l’interior de la nit en la respiració del mar
Perquè aquesta és la vigília d’un segon naixement
.
El sol arran de mar et despertarà en l’intens blau
Pujaràs lentament com els ressuscitats
Hauràs recuperat el teu segell la teva saviesa inicial
Emergiràs confirmada i reunida
Espantada i jove com les estàtues arcaiques
Amb els gestos embolicats en els doblecs del teu mantell.

Sophia de Mello Breyner Andresen
(Trad. Ponç Pons)
Font: Mag Poesia

.

.

Vegeu: MERCÈ RODOREDA E SOPHIA DE MELLO BREYNER ANDRESEN: DUE ROTTE VERSO ITACA, Catarina Nunes de Almeida.  Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008 / a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti; presentazione Giuseppe Grilli ; (pàgines 113-117)

.

.

.

 

Les serventes penjades / The hanged maids. Mercè Rodoreda / Margaret Atwood

.

.

.

A l’Odissea, després de la matança dels pretendents a mans d’Ulisses…

.

… arribaren totes les dones en grup lamentant-se amargament i vessant llàgrimes abundoses. Primerament tragueren els cossos sense vida i els posaren sota el porxo del pati ben construït amuntegant-los els uns damunt dels altres. Odisseu donava ordres i les apressava ell mateix. Elles els anaven traient a la força. Tot seguit netejaren els bells setials i les taules amb aigua i esponges plenes de forats. Mentrestant Telèmac, el bover i el porquerol rascaven amb paletes el terra de la sala sòlidament construïda. Les serventes s’ho enduien tot i ho deixaven lluny de la porta. Així que hagueren endreçat tot el casal, feren sortir les serventes del palau ben construït i entre la rotonda i el mur ferm del pati, les acorralaren en un racó, del qual no era possible escapar-se. Aleshores l’assenyat Telèmac començà a parlar-los: «Certament jo no podria llevar la vida amb una mort ràpida a aquelles que han abocat tantes infàmies damunt el meu cap i el de la mare mentre passaven la nit amb els pretendents». 

Així parlà, i havent lligat a una gran columna una corda de nau de proa blavosa, la fixà a la rotonda tibant-la ben alta perquè cap d’elles arribés a terra amb els peus. Com quan el tords d’ales esteses o els coloms es precipiten a una xarxa que ha estat parada entre uns matolls quan tornen al niu i en realitat els acull un jaç lamentable, així elles en filera tenien els caps, cadascuna amb un nus al voltant del coll, perquè morissin de la manera més miserable. Agitaren els peus una mica, però no gaire estona.

.

L’Odissea, XXII
Versió de Joan Alberich

.

.

.

XXXI

.

Les serventes penjades

.

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d’octubre de 1908 – Girona, 13 d’abril de 1983)

Amb dits de mel la Benvolent amoixa

la corda rude que ens estreny el coll

i el vent ens va eixugant el ventre moll

de la suor que ens hi ha deixat l’angoixa.

.

Escombra vil, esponja assedegada,

espill rodó de l’aigua del gibrell!

Llana tot just mal abrigant l’anyell!

Marges nevats de l’última bugada!

.

Dretes ja som si torcejàvem vives

—quin plom sobtós en carns imperatives,

oh cos cedit en llits mal defensats!

.

Negres de sang en gleves adormida

de puntetes entrem a l’altra vida

amb els caps una mica decantats.

.

Mercè Rodoreda
Món d’Ulisses

.

.

.

Wailing bitterly, with the tears streaming down their cheeks, the women all came in together. First they removed the bodies of the dead, with they laid under the portico of the walled courtyard, propping them one against the other. Odysseus himself took charge and urged them on: unwillingly they carried the bodies aout.

Next they washed down the tables and the beautiful chairs with sponges and water, after with Telemachus and the two herdsmen scraped the floor of the great hall with spades, while the maids removed the scrapings and got rid of them outside. Finally, when the whole hall had been set in order, they took the women out of the building, and herded them between the round-house and the great courtyard wall in a narrow space from whitch there was no escape. Then the thoughtful Telemachus spoke.

“I swear I will not give a decent death to women who have heaped insults on my head and on my mother’s, and slept with the Suitors.”

With that he took a cable which had seen service on a blue-bowed ship, made one end fast to a high column in the portico, and threw the other over the round house, high up, so that their feet would not touch the ground. As when long-winged thrushes or doves get entangled in a snare, which has been set in a thicket —they are on their way to roost, but find a grim reception— so the women’s heads were held fast in a row, with nooses round their necks, to bring them to the most pitiable end. For a little while their feet twitched but not for very long.

.

Odyssey, XXII.
Translated by E. V. Rieu

.

.

.

xxvii

.

The Chorus Line: We’re Walking Behind You, A Love Song

.

Yoo hoo! Mr Nobody! Mr Nameless! Mr Master of Illusion! Mr Sleight of Hand, grandson of thieves and liars!

We’re here too, the ones without names. The other ones without names. The ones with the shame stuck onto us by others. The ones pointed at, the ones fingered.

Margaret Eleanor Atwood (Ottawa, 18 de novembre de 1939)

The chore girls, the bright-cheeked girls, the juicy gigglers, the cheeky young wigglers, the young bloodscrubbers.

Twelve of us. Twelve moon-shaped bums, twelve yummy mouths, twenty-four feather-pillow tits, and best of all, twenty-four twitching feet.

Remember us? Of course you do! We brought the water for you to wash your hands, we bathed your feet, we rinsed your laundry, we oiled your shoulders, we laughed at your jokes, we ground your corn, we turned down your cosy bed.

You roped us in, you strung us up, you left us dangling like clothes on a line. What hijinks! What kicks! How virtuous you felt, how righteous, how purified, now that you’d got rid of the plump young dirty dirt-girls inside your head!

You should have buried us properly. You should have poured wine over us. You should have prayed for our forgiveness.

Now you can’t get rid of us, wherever you go: in your life or your afterlife or any of your other lives.

We can see through all your disguises: the paths of day, the paths of darkness, whichever paths you take we’re right behind you, following you like a trail of smoke, like a long tail, a tail made of girls, heavy as memory, light as air: twelve accusations, toes skimming the ground, hands tied behind our backs, tongues sticking out, eyes bulging, songs choked in our throats.

Why did you murder us? What had we done to you that required our deaths? You never answered that.

It was an act of grudging, it was an act of spite, it was an honour killing.

Yoo hoo, Mr Thoughtfulness, Mr Goodness, Mr Godlike, Mr Judge! Look over your shoulder! Here we are, walking behind you, close, close by, close as a kiss, close as your own skin.

We’re the serving girls, we’re here to serve you.

We’re here to serve you right. We’ll never leave you, we’ll stick to you like your shadow, soft and relentless as glue. Pretty maids, all in a row.

.

Margaret Atwood
The Penelopiad

.

.

.

.

Homer

L’Odissea

Traducció de Joan Alberich i Mariné

L’Esparver Clàssic, 32
Edicions La Magrana. Barcelona, 1998
ISBN: 9788482641157

.

.

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002
ISBN: 9788488811936

.

.

Homer

The Odyssey

Translated by E.V. Rieu

Revised translation by D. C. H. Rieu

Penguin Books. London, 2003
ISBN: 9780140449112

.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

Canongate. Edinburgh, 2006
ISBN: 9781841957043

.

.

.

.

 

Resseguint el rastre blau de les formigues de Ponç Pons

.

.

 

Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer

.

*

.

Retingut a la paradisíaca illa d’Ogígia durant set anys per l’espectacular, sensual, encantadora nimfa Calipso que, enamoradíssima d’ell, li ofereix la immortalitat i la joventut eterna, Ulisses plora mirant el mar cada capvespre perquè vol regressar a Ítaca i estar amb Penèlope. Escrit fa segles, en aquest passatge de l’Odissea vaig descobrir de jove que existia un sentiment molt trist, desolador, anomenat enyorança i vaig intuir que la vida, mortal, humana, s’ha de viure sense por, amb sàvia alegria i cultural passió.

.

*

.

 

.

.

.

Ponç Pons

El rastre blau de les formigues

Poesia dels Quaderns Crema, 62
Quaderns Crema, Barcelona 2014
ISBN:8788477275572

.

.

.

 

 

 

Ulisses, sempre Ulisses, de Montserrat Carol

.

.

ULISSES, SEMPRE ULISSES

.

.

Més enllà del far de la fi del món,
on la mar es bat contra els esculls
de les illes màgiques
i les estrelles menen les naus dels herois
vers les platges d’Ítaca,
les ones perfilen el rostre turmentat d’Ulisses,
corferit pels clams encisadors de les sirenes.
Sirenes fetilleres d’ensagnades nines i cabells d’herba,
ornades de collars nuats
amb els ulls dels navegants que esfondraren
dins les gèlides aigües dels fossars marins,
enxarxant-los amb els seus cabells de posidònies,
amb els llargs enfilalls d’algues metzinoses,
que ara la mar escup vora la sorra
quan amaina la tempesta.

.

Montserrat Crusells (Esparreguera, 1929 – Barcelona, 2011) (Font: Biblioteca Josep Roca i Bros d’Abrera)

Montserrat Carol
(Montserrat Crusells)
En un indret del temps

.

.

.

.

.

.

.

Montserrat Carol

En un indret del temps

Viena-Poesia, 26
Edicions Viena. Barcelona, 2001
ISBN: 9788483301180

.

.

.

 

El viatge de Ningú. L’Odissea d’Elies Monxolí

.

.

.

.

.

.

.

.

.


.

.

.

.

.

Open Spotify: Odissea, el viatge de Ningú, by Elies Monxolí

.

.

.

Elies Monxolí

Odissea, el viatge de Ningú
Collages: Pere Salinas
(Llibre + CD)

Edicions 96. La Pobla Llarga, setembre 2017

ISBN: 9788417213008

.

.

.

 

 

 

«I sense càntic i síl·labes sonores, què serien els herois?». La poesia de Manuel de Cabanyes

 

.

Manuel de Cabanyes i Ballester (Vilanova i la Geltrú, 27 /01/1808 – 16/08/1833)

.

.

Oriol Pi de Cabanyes ens ofereix, en una recent edició, una antologia dels poemes essencials de Manuel de Cabanyes, traduïts al català.

.

Una traducció diu Pi de Cabanyes en el prefaci de la seva publicació és, sempre, una interpretació. Aquesta, la meva d’ara, va començar el dia que algú em va fer veure que calia facilitar una major comprensió dels poemes originals de Manuel de Cabanyes. Són versos, segons com, difícils d’entendre al lector no habituat a l’estil i al llenguatge de dos segles enrere. No només per l’hermetisme amb què el mateix poeta procurava despistar la censura civil i eclesiàstica del seu temps, sinó també per l’artificiositat de l’estil, la sintaxi i l’abundància de referents cultes propis d’una època en què els models literaris eren els clàssics grecs i llatins.

.

.

Carles Riba, en les seves reflexions sobre l’Humanisme a Catalunya es referia a Cabanyes en aquests termes:

.

“El mateix any (1883) que es publicava l’Oda d’Aribau, morí, molt jove encara, Manuel de Cabanyes. Simbòlica coincidència! Era l’únic poeta de valor que Catalunya havia donat a la llengua castellana des de Boscà (1495 – 1542). Deixà uns pocs poemes de sintaxi incorrecta, però d’una rara tensió espiritual, nodrits d’Horaci, d’Alfieri, de Foscolo. Als seus ulls l’antiguitat apareixia com havent realitzat un ideal suprem de bellesa, de dignitat, de veritat i de glòria, de llibertat absoluta, en suma, del qual la poesia ha d’ésser l’expressió. Una expressió casta, nua de tot artifici, començant pel de la rima, sense sonoritats redundants, amb més sentit que mots:

Fiera como los montes de su patria,
Galas desecha que maldad cobijan,
Las cumbres vaga en desnudez honesta…

La immatura poesia de Cabanyes no continuà a Castella, on fou generalment desdenyada, sinó a Catalunya, i en la llengua catalana de la qual ell mateix, «cantor sense llengua», de fet s’havia traduït. Pel seu respecte de la paraula, pel seu sagrat horror de tota vanalitat fomalística, Cabanyes havia afirmat un sentiment de la forma més aviat espiritual i ètic, tradicionalment, essencialment català. El fi que donava a la poesia, es lligava amb el concepte antic del poeta-vates, mena de sacerdot vident, que oficia i parla en representació de tots.”

.

.

En el seu poema “A un amigo en sus días”,  dedicat a Joan Corminas (a qui es refereix pel seu nom literari, “Batil“), mestre de Cabanyes a la Universitat de Cervera, hi trobem un gran nombre de referències a l’antiguitat grega, i en especial homèriques. El transcribim parcialment, a tall de mostra,  en la versió de Pi de Cabanyes.

.

.

.

A un amic en el dia del seu sant

.
.

Farem regals […]
però no tinc aquest poder […]
Delecta’t en els versos; bé podem donar poemes
(Horaci, Cants, VIII)

.
.

[…]
.
Humil cultivador del cor de les muses,
tan sols puc dedicar-te
aquests versos fàcils que ara m’inspira
la meva tosca lira.
.
Donació pobra, però honesta
i franca, filla d’un cor que, oh Amistat, animes,
i que tu estimes més que rics
obsequis, tendre Batil.
.
Tu que potser ara fruint del deliciós encant
del Pindus en el seu cim florit, [6]
prou saps l’immens poderiu del cant
allí on s’eixampla.
.
I sense càntic i síl·labes sonores,
què serien els herois? La seva brillant glòria
enfonsaria el Leteu [7], envejós,
amb la memòria del seu nom.
.
I és que en aquells temps primitius
d’altres més prudents que el sobirà d’Ítaca [8]
i d’altres mes valents que Aquil·les [9]
va veure Grècia [10].
.
Però, ai tristos!, els encercla dens núvol d’oblit.
I és que la sort els va negar, aïrada,
la sagrada veu que fa cèlebres
desertes tombes:
.
vaguen entorn, plàcides, les ombres;
i a l’agradable so del càntic diví
el pelegrí diu: sota aquesta terra,
famosos, dormen.
.
Va passar que Alexandre [11] va sentir aquella veu
on Aquil·les gaudeix de repòs immortal, [12]
i li diu: oh venturós de tu!, que vas tenir un amic
mentre vivies… [13]
.
I, ara, que ets ja en el llit mortuori,
l’homèrica lira [14], que el món admira
sublim, afalaga la teva eterna pau
quan explica les teves proeses.
.
Diu, i sospira. I, humiliat, silencia
la seva supèrbia antiga. Però s’esdevé que, a deshora,
inspiradora de furor guerrer,
sona la trompa.
.
Febrosa l’ànima, amb records nobles,
el Magne es llança. I és la seva audaç cimera [15]
la que primera, Granic [16],
tremola sobre les teves aigües.
.

Manuel de Cabanyes
Preludis de la meva lira
Traducció al català d’Oriol Pi de Cabanyes

.

.

.

.

NOTES (Oriol Pi de Cabanyes):

[…]

[6] cim, a la serralada central del Peloponès, que va ser molt cantat pels poetes de l’antiga literatura grega. Cabanyes suposa l’amic gaudint de la lectura del millor (“cim florit”) d’aquella literatura.

[7] en la mitologia grega, el riu de l’Oblit, que submergeix els noms dels morts en la desmemòria.

[8] Ulisses, l’heroi de l'”Odissea”.

[9] en l’original: “el Pelida” (Aquil·les era fill de Peleu), l’heroi de la guerra de Troia glorificat per Homer a La Ilíada.

[10] “Hélade”, a l’original. Molt més que simplement un topònim, l’endònim Hèl·lade significa “el conjunt dels grecs” i en Cabanyes, com en Byron, potser al·ludeix a un ideal de comunitat de passat gloriós mereixedor de ressorgiment. La revolta dels grecs moderns contra la dominació de l’imperi otomà havia començat el 1820. Després d’una breu etapa d’autonomia sota sobirania turca, els grecs van obtenir la independència el 1830.

[11] Alexandre el Magne, rei de Macedònia, que va imposar la seva hegemonia sobre una constel·lació de ciutats-estat.

[12] A la tomba d’Aquil·les, Alexandre referma la seva decisió de conquerir, guerrejant, una fama heroica.

[13] es refereix a Patrocle, l’amistat del qual amb Aquil·les, glossada per Homer a la Ilíada, ha passat a ser emblemàtica.

[14] Homer a la Ilíada.

[15] ornament del cim del casc del querrer, sovint guarnit amb un plomall.

[16] el riu Granic, a l’Àsia menor, dóna nom a la primera batalla d’Alexandre el Gran contra els perses (334 aC), amb la qual va començar les seves mítiques conquestes.

.

.

.

.

.

Joaquim Espalter i Rull

Retrat de Manuel de Cabanyes

Masia d’en Cabanyes

.

.

.

Manuel de Cabanyes

Poemes essencials
selecció, traducció i comentaris:
Oriol Pi de Cabanyes

Ed. El Cep i la Nansa / Consell Comarcal del Garraf
Vilanova i la Geltrú, abril de 2017
ISBN: 9788417000141

.

.

.

 

Els bells papirs d’Alexandria de Lluís Alpera

.

.

.

PÒRTIC

Esquarterat el vidre a l’ull de ciclop,
et reflecteixes a través d’un minúscul fragment,
emmanillat a l’aventura d’arribar als teus.
Sense alè, i cada cop més escèptic,
t’encares, ara sí, al darrer viatge.
Albires a l’illa les oliveres xacroses
enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada.
El gos orb amollarà algun lladruc esqueixat.
Tensa l’arc i proclama ja el llegat just
davant els habitants que no recordaran l’Ulisses.
Cap dona ni fill reconeixeran la teua mirada.
Davant el solemne, sempre romandràs tot sol.
.

Lluís Alpera
Els bells papirs d’Alexandria

.

.

.

[…]

En certa manera “Pòrtic”, el poema preliminar que precedeix les dues parts de què consta “Els bells papirs d’Alexandria”, ja delimita els àmbits argumentals del conjunt de l’obra. Novament, Lluís Alpera torna a ser l’Ulisses de les aventures estètiques i existencials que ell ha anat protagonitzant des de les primeres publicacions i que molts de nosaltres hem compartit amb esperit de lectors fidels. Torna a ser el mateix que ha enyorat tan­tes Ítaques com projectes personals li han avivat el desig o l’exuberància dels somnis. Però L’Ítaca sensual que l’havia alletat “amb pits d’orquídies”, l’ítaca casolana dels vinyars i les orenetes, l’ítaca interior dels neguits o de les possibilitats, la dels fracassos, la de les coses ínti­mes, la de les promeses d’amor, la pàtria enyorada i impossible, ha esdevingut, finalment, una illa amb “oli­veres xacroses/ enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada” que el desvincula de qualsevol percep­ció que no sigui la de la pròpia soledat de navegant. Tots els poemes de la primera part del llibre vénen a ser res­postes a aquesta soledat, que el poeta haurà d’assumir definitivament perquè ja no li queden més viatges. D’una banda, perquè, de qualque manera, Ítaca no ha existit més enllà dels confins de la seva fantasia; de l’al­tra, perquè “la fera que esglaia/ els habitants dels rius i la mirada generosa” amenaça els seus dies mortals.

Entorn d’aquesta dialèctica, els signes d’extinció són incomptables. “Esquarterat el vidre a l’ull del cíclop”, sense cap Penèlope ni cap Telèmac amb qui compartir d’altre episodi ni d’altra aspiració, “enmig d’un espectre de boires i teranyines”, mentre “El zèfir broda per les arbredes el cant darrer” i qualsevol llum, la mateixa pas­sió, tot declina amb la cruel intervenció de la mort (“Accelerada declinació de la llum/ configurant el punt tèrbol del teu traspàs”), Lluís Alpera ha de recórrer a dos dels seus talismans més poderosos: “Viuràs tan sols del record i el desig”. De fet, no ha deixat de recordar ni de desitjar des dels versos inicials d’aquesta primera part d'”Els bells papirs d’Alexandria” (“Embolcallant som­nis amb fulles de plàtan,/ dibuixe els ametlers en flor a l’estany dels pares”) malgrat tot el que diluvia sobre els seus escenaris d’infantesa i sobre els de la ment, quan es disposa a transitar pels territoris de la pròpia “albereda biogràfica”.

Ara, que els vents de la realitat no siguin propicis no significa que Alpera desisteixi de celebrar o d’interrogar la vida ni que permeti que el derroti la nostàlgia ni que renunciï a seguir reivindicant noves passions o el seu dret a deixar escrita l’experiència acumulada durant el trajecte que l’ha duit a navegar sense treva cap a les grans ciutats de la utopia i cap a les illes interiors de l’ésser. Quan afirma “Cap bena ni ungüent poses a les ferides/ i sovint te’n refàs amb l’alegria de la mar/ i amb alguna que altra llepada d’anhel” fa, almanco, tres coses: afronta cara a cara l’amenaça de la mort, manté aquella constant de la seva lírica que celebra especial­ment el gaudi dels sentits, i prepara la segona part de l’obra, en què la mar, l’amor i la mort seran tres presèn­cies essencials, tres eixos metafòrics riquíssims entorn als quals s’ordenarà l’estructura del discurs. Abans, i amb els mateix capital poètic -la mar, l’amor, la mort—, Lluís Alpera retrà un bell homenatge a Ingmar Bergman, que també ho vol ser al mestratge i a la veu incessant de Salvador Espriu.

[…]

.

Antoni Vidal Ferrando
Introducció a “Els bells papirs d’Alexandria”

.

.

.

.

Lluís Alpera

Els bells papirs d’Alexandria

Balenguera. Col·lecció de poesia, 109
Editorial Moll. Palma (Mallorca), 2003
ISBN: 9788427351097

.

.

.