Archive

Posts Tagged ‘Poesia’

Els bells papirs d’Alexandria de Lluís Alpera

.

.

.

PÒRTIC

Esquarterat el vidre a l’ull de ciclop,
et reflecteixes a través d’un minúscul fragment,
emmanillat a l’aventura d’arribar als teus.
Sense alè, i cada cop més escèptic,
t’encares, ara sí, al darrer viatge.
Albires a l’illa les oliveres xacroses
enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada.
El gos orb amollarà algun lladruc esqueixat.
Tensa l’arc i proclama ja el llegat just
davant els habitants que no recordaran l’Ulisses.
Cap dona ni fill reconeixeran la teua mirada.
Davant el solemne, sempre romandràs tot sol.
.

Lluís Alpera
Els bells papirs d’Alexandria

.

.

.

[…]

En certa manera “Pòrtic”, el poema preliminar que precedeix les dues parts de què consta “Els bells papirs d’Alexandria”, ja delimita els àmbits argumentals del conjunt de l’obra. Novament, Lluís Alpera torna a ser l’Ulisses de les aventures estètiques i existencials que ell ha anat protagonitzant des de les primeres publicacions i que molts de nosaltres hem compartit amb esperit de lectors fidels. Torna a ser el mateix que ha enyorat tan­tes Ítaques com projectes personals li han avivat el desig o l’exuberància dels somnis. Però L’Ítaca sensual que l’havia alletat “amb pits d’orquídies”, l’ítaca casolana dels vinyars i les orenetes, l’ítaca interior dels neguits o de les possibilitats, la dels fracassos, la de les coses ínti­mes, la de les promeses d’amor, la pàtria enyorada i impossible, ha esdevingut, finalment, una illa amb “oli­veres xacroses/ enmig d’una terra rebregada pel sol i la pols acumulada” que el desvincula de qualsevol percep­ció que no sigui la de la pròpia soledat de navegant. Tots els poemes de la primera part del llibre vénen a ser res­postes a aquesta soledat, que el poeta haurà d’assumir definitivament perquè ja no li queden més viatges. D’una banda, perquè, de qualque manera, Ítaca no ha existit més enllà dels confins de la seva fantasia; de l’al­tra, perquè “la fera que esglaia/ els habitants dels rius i la mirada generosa” amenaça els seus dies mortals.

Entorn d’aquesta dialèctica, els signes d’extinció són incomptables. “Esquarterat el vidre a l’ull del cíclop”, sense cap Penèlope ni cap Telèmac amb qui compartir d’altre episodi ni d’altra aspiració, “enmig d’un espectre de boires i teranyines”, mentre “El zèfir broda per les arbredes el cant darrer” i qualsevol llum, la mateixa pas­sió, tot declina amb la cruel intervenció de la mort (“Accelerada declinació de la llum/ configurant el punt tèrbol del teu traspàs”), Lluís Alpera ha de recórrer a dos dels seus talismans més poderosos: “Viuràs tan sols del record i el desig”. De fet, no ha deixat de recordar ni de desitjar des dels versos inicials d’aquesta primera part d'”Els bells papirs d’Alexandria” (“Embolcallant som­nis amb fulles de plàtan,/ dibuixe els ametlers en flor a l’estany dels pares”) malgrat tot el que diluvia sobre els seus escenaris d’infantesa i sobre els de la ment, quan es disposa a transitar pels territoris de la pròpia “albereda biogràfica”.

Ara, que els vents de la realitat no siguin propicis no significa que Alpera desisteixi de celebrar o d’interrogar la vida ni que permeti que el derroti la nostàlgia ni que renunciï a seguir reivindicant noves passions o el seu dret a deixar escrita l’experiència acumulada durant el trajecte que l’ha duit a navegar sense treva cap a les grans ciutats de la utopia i cap a les illes interiors de l’ésser. Quan afirma “Cap bena ni ungüent poses a les ferides/ i sovint te’n refàs amb l’alegria de la mar/ i amb alguna que altra llepada d’anhel” fa, almanco, tres coses: afronta cara a cara l’amenaça de la mort, manté aquella constant de la seva lírica que celebra especial­ment el gaudi dels sentits, i prepara la segona part de l’obra, en què la mar, l’amor i la mort seran tres presèn­cies essencials, tres eixos metafòrics riquíssims entorn als quals s’ordenarà l’estructura del discurs. Abans, i amb els mateix capital poètic -la mar, l’amor, la mort—, Lluís Alpera retrà un bell homenatge a Ingmar Bergman, que també ho vol ser al mestratge i a la veu incessant de Salvador Espriu.

[…]

.

Antoni Vidal Ferrando
Introducció a “Els bells papirs d’Alexandria”

.

.

.

.

Lluís Alpera

Els bells papirs d’Alexandria

Balenguera. Col·lecció de poesia, 109
Editorial Moll. Palma (Mallorca), 2003
ISBN: 9788427351097

.

.

.

 

Ulisses i els seus companys, amb pell de salobre. Iban L. Llop

.

.

.

.

.

COMPANYS D’ULISSES

.

.

.

En l’horitzó poc clar de la nit
reposen els ventruts vaixells.
Mariners de pit tatuat recorden
entre olor d’oli i ferro
ports antics, ciutats
d’ambre i llum

.

.

.

.

.

ODISSEA, LLIBRE XXIII

.

.

.

Solament recordaràs la pols
i les pedres dels camins,
els tarongers en flor,
la mar lluenta d’estiu.
Retrobaràs les paraules
que ja no et serveixen,
les paraules que només tu recordes.
Retrobaràs, potser, l’estiu lluent,
la pols i les pedres, els camins,
els tarongers i la mar a l’alba,
però alguna cosa, imprecisa,
t’haurà fugit per sempre.

.
iban-l-llop-pell-de-salobre
.

.

.

.

Iban L. Llop
Llibre de Fèlix o els exiliats
Pell de salobre

.

.

..

.

 

iban-l-llop-pell-de-salobreIban L. Llop

Pell de salobre

Poesia, 191
Edicions 62. Barcelona, 1999
ISBN: 9788429746006

.

.

.

 

 

 

Pasolini, en la mort d’Hèctor

.

.

.

EL CRIT D’HÈCTOR A HELENO
(A Cremona el ’33)
.

El grec paisatge amb el Xanto
i l’Ida, en un blau febril brilla.
.
El crit d’Hèctor a Heleno, i la ferocitat
de Minerva, la deessa favorita,
em turmenten: no vull que la llança
d’Hèctor caigui en va a la sorra!
.
Tot sol, a la plana polsosa,
ell es mou amb l’ardor perfecta
de l’armadura… I a mi encara
em cohibeix l’Heroi, l’Espòs, a punt
de morir, tan sol.
……………………………..En la seva mort
ara sé que al pit m’esclatava
amor.

.

Pier Paolo Pasolini
Carrer dels amors
Traducció de Lucia Pietrelli

Pasolini

Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 1922 – Òstia, Roma, 1975)

.

.

.

.

 

.

.

.

.

.

L’URLO D’ETTORE A ELENO
(A Cremona nel ’33)
.

L’ellenico paesaggio con lo Xanto
e l’Ida, in un febbrile azzurro splende.
.
L’urlo d’Ettore a Eleno, e la ferocia
di Minerva, la dea prediletta,
mi angosciano: non voglio che la lancia
d’Ettore cada a vuoto sulla rena!
.
Solo, nella pianura polverosa,
egli si muove col perfetto ardore
dell’armatura… E a me fa ancora
soggezione l’Eroe, lo Sposo, in punto
di morte, così solo.
…………………………….Alla sua morte
ora so che nel petto mi esplodeva
amore.

.

Pier Paolo Pasolini
(Via degli Amori, 1946)

.

lucia_pietrelli

Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984)

.

.

.

.

.

pasolini-quaderns-de-versaliaPier Paolo Pasolini

Quaderns de Versàlia, VI

Sabadell, 2016

ISBN : 9788461752133

.

.

.

.

.

 

 

 

El triomf d’Aquil·les, de Louise Glück, de la mà de Salvador (Voro) Ortells

.

.

.

Voro Ortells tria Louise Glück

.

.

No recorde en quin conte d’El Aleph de Borges vaig llegir que qualsevol destí consta, en realitat, d’un sol moment: el moment en què un sap per a sempre qui és. En aquest poema, Louise Glück (Nova York, 1943) ens mostra «el moment» que forjarà el destí mític d’Aquil·les. Sense grandiloqüències retòriques, amb un estil epigramàtic, de tan sec i punyent. Dubte que de cap altra manera podria haver esbossat el retrat íntim de l’heroi que s’esquinça l’ànima per la pèrdua del seu amic ama(n)t. Homer invocava a la musa per cantar la ira funesta d’Aquil·les Pelida. Louise Glück, en canvi, no invoca res. Simplement ens deixa veure per una escletxa l’home que batega sota l’heroi a punt de consagrar-se a l’eternitat. No li calen epítets homèrics, sols les paraules justes, sempre tan difícils de trobar.

Voro Ortells

.

.

THE TRIUMPH OF ACHILLES
.
In the story of Patroclus
no one survives, not even Achilles
who was nearly a god.
Patroclus resembled him; they wore
the same armor.
.
Always in these friendships
one serves the other, one is less than the other:
the hierarchy
is always apparent, though the legends
cannot be trusted—
their source is the survivor,
the one who has been abandoned.
.
What were the Greek ships on fire
compared to his loss?
.
In his tent, Achilles
grieved with his sole being
and the gods saw
.
he was a man already dead, a victim
of the part that loved,
the part that was mortal.
.

louise_gluck

Louise Glück New York City, 1943

Louise Glück

.

.

.

.

.

EL TRIOMF D’AQUIL·LES
.
En la història de Patrocle
ningú no sobreviu, ni tan sols Aquil·les
que era quasi un déu.
Patrocle se li assemblava; portaven
la mateixa armadura.
.
Sempre en aquestes amistats
un serveix l’altre, un és menys que l’altre:
la jerarquia
sempre és evident, encara que en les llegendes
no es pot confiar—
provenen del supervivent,
de qui ha estat abandonat.
.
Què fou l’incendi de les naus gregues
en comparació d’aquesta pèrdua?
.
A la seua tenda, Aquil·les
es planyia amb tota la seua ànima
i els déus veien
que ja era un home mort, una víctima
de la part que estimava,
la part que era mortal.
.

voro-ortells

Salvador (Voro) Ortells (Sueca, 1977)

(Traducció de Salvador [Voro] Ortells)

.

Revista Caràcters

Publicacions de la Universitat de València

 

.

.

.

.

.

.

Un (altre) Ulisses de Miquel de Palol

.

.

.

ULISSES

.

He perdut els meus amics i el meu país
en aquest lloc tan lluny de casa;
m’he posat malalt per sempre més d’oblit i de deixadesa:
el meu passat s’ha dissolt
en l’esplanada nua, on gent estranya, solitària
com jo, parlen de mi sense gaire interès,
però es demanen d’on vinc, o què he fet;
en el seu mateix somriure, alimanya retreta,
desgraciadament, em trobo respost.

Palol

Miquel de Palol (Barcelona, 1953)

Miquel de Palol
Encara mor aquella primavera

.

.

.

.

.

Altres “Ulisses” de Miquel de Palol

.

.
miquel-de-palol-primaveraMiquel de Palol

Encara mor aquella primavera

Llibres del Mall, 54
Edicions del Mall. Barcelona, 1981
ISBN: 8474560853

.

.

..

.

 

.

Bartra: Poesia i mite

.

.

.

.

POESIA I MITE

(Fragments)

.

bartra-poesiaUn dels miracles de la poesia és que no es deixa definir, la qual cosa significa que no sabem què és la poesia, bé que ningú no ignora que és, que exis­teix, ens transforma, ens aixeca i ens enlluerna, ens arrenca de la realitat del món per embolcallar-nos de somni, fa que donem l’esquena a la història i, ensems, ens temporalitza, ens aspida de solitud sofrent i repòs, o ens lliga al furor i a la fraternitat de l’èpica que ens agermana als altres homes; ens vulnera i esparpalla, ens unifica en la nostàlgia i la melodia, ens llança a l’angoixa de l’aventura còsmi­ca i ens aïlla en l’alegria de l’amor que posseeix; ens fa creure que el llenguatge no és un instrument sinó l’ésser radical que ens metamorfosa en la glòria i la misèria del temps, el temps que estima poques co­ses, a l’inrevés de l’esperit, que anhela tot allò que neix, que s’embriaga de naixença…

Potser mai ningú com Arnim, fa dos-cents anys, no ha arribat a tocar amb tanta lucidesa el punt cen­tral de la poesia: «La realitat espiritual —digué— és l’única que podem comprendre enterament, i, quan s’encarna, s’enfosqueix ensems. Si l’escola de la terra fos inútil a l’esperit, ¿per què hauria d’encar-nar-s’hi? Però si alguna vegada l’espiritual pogués fer-se completament terrestre, ¿qui abandonaria la terra sense desesperació? Diem això, amb tota gra­vetat, al nostre temps, que creu possible de santi­ficar la seva pròpia realitat temporal, conferir-li una missió eterna, fer guerres santes, una pau universal, la fi del món.»

Mallarmé digué una vegada, en una conversa, que la poesia s’havia extraviat d’ençà de la «gran aber­ració d’Homer». Quan li preguntaren què hi havia abans d’Homer, contestà: «Orfeu.» És a dir, lligava la poesia al mite, però fugint de l’èpica, trobava el radicalisme del cant en la poesia feta pensament, ciència de la vida i misteri. El cantor o poeta per excel·lència seria, doncs, Orfeu, el nom del qual ve­nia de la paraula fenícia composta de aur (llum) i rofae (curació, guariment). Orfeu era, palesament, aquell que curava per la llum.

Sí, la poesia no es deixa definir, repeteixo. O mi­llor, encara: mostra una decidida aversió a deixar-se autopsiar, perquè no és un cadàver, ans al contrari: és la cosa més viva del món, la realitat que vol inse­rir-se contínuament a la comunitat eterna de l’home i als simulacres de la naturalesa. Quan en el nostre segle, tan marcat per la mania de les redefinicions, l’esperit d’anàlisi s’exerceix sobre —m’arriscaria a dir contra— la poesia, els bisturís implacables no­més poden tallar i aïllar, però el resultat de la seva tasca és decebedor: la passió científica no arriba mai al cor del fet poètic que s’obre sempre com un esde­veniment d’un univers on es lliguen l’inefable de la terra i de l’esperit, el cant meravellós i salvatge de la humanitat. Aquests enderiats de lògiques intel·lectuals mai no podran explicar per què el didal d’una nena arribà un dia a ser el Bon Déu, segons un bell conte de Rilke.

… «De terra es fan les gerres —diu Lao Tsé—. Però és allò que no existeix dins la gerra el que li dóna la qualitat de gerra.» Semblantment, podríem dir del poema, de la poesia. El poema és la cosa de bellesa i de comunicació; la poesia és l’inefable que no es deixa atènyer. Paradoxalment hom podria dir que l’interior buit de la gerra és un buit ple, un buit que s’ha tancat per tal de poder obrir-se a la forma de l’atuell, a totes les infinites formes possi­bles. Dins aquest buit, l’ànima, l’ésser de l’home diu: «Jo sóc», jo sóc un que és més gran que ell mateix, servidor, pare i fill de les virtualitats humanes que volen desocultar-se i esdevenir centre i totalitat. I vol vessar la seva còsmica eternitat, per a la qual cosa cal, de totes passades, decantar la gerra per­què el borboll surti cantant i avanci cap a la dura­ció, i allargui el seu braç d’aigua per estrènyer amb amor la terra, sense por de les trampes del cel…

Si la poesia detesta la definició, en canvi esti­ma el símbol, el qual tendeix cap al mite, que és sempre la proclamació d’un valor revolucionari que fuig de les mandíbules de ferro de la lògica. Quan un nou cant neix, a la poesia li és indiferent ser compresa. La poesia vol alguna cosa més que ser compresa, en la seva desconfiança envers la histò­ria, perquè ella mateixa és història, però una his­tòria bastida sobre els símbols de l’ésser profund i essencial i les dades que prefiguren el futur. Ve a tomb que conti la meva primera experiència en ter­res d’Amèrica, a la República Dominicana, on, fa quaranta anys, vàrem desembarcar la meva muller Anna i jo, en començar un exili. Una nit vàrem en­trar en una cabana de camperols pobres, atrets per una música i una veu que cantava. A dins, assegut a terra, em vaig adonar que no entenia ni un mot de la cançó que escoltava. I vaig preguntar a l’home que seia al meu costat: «¿Qué dice?» I l’home, sen­se girar-se a mirar-me, contestà: «No dice nada: canta…» Quina meravella! Només, només cantava!

Quan les idolatries temporals d’ús i abús s’esfon­dren perquè trinxen l’home social, el poeta del nos­tre temps alça els seus mites radiants i convulsos o revitalitza els vells somnis encarcarats per les me­càniques del costum i eixampla la gran estrofa de l’esdevinença humana en funció de l’Ésser i de l’Es­perit, i acata l’aurora indivisa.

Ni en els moments de més alienat historicisme, o de malatís encavorcament, no ha perdut la poesia la seva consciència mítica, les representacions de la qual eren, a Grècia, una praxis de la noblesa ètica o bé tenien un valor objectiu de força que tendia a fer del símbol una perfecció. Parafrasejant Nietzsche, podríem dir: «Tenim el mite per tal de no morir a causa de la veritat.» Mite i poesia es trenen. Si bui­déssim Homer dels seus mites, quedaria com una casa buida, com un esquelet d’or.

Els mites hel·lènics bé podrien ser entesos com una vasta biografia simbòlica de múltiples conno­tacions que van de la innocència a la brutalitat, del material a l’espiritual, del somni a la necessitat, de la devoció a la rialla, del grandiós al grotesc: una explicació del món que es resolia en poemes, està­tues, imatges… En tot mite batega una dinàmica auroral, una creació viva i incitadora. Els sistemes envelleixen, però els déus són immutables àdhuc en llurs metamorfosis, en llurs canvis per a esdevenir la mateixa cosa; quan llur vigència s’ha evaporat, resten com a exponents essencials de l’imaginari fun­dat en la història i la religió.

Hi ha tot un corrent —potser el més cabalós— de la poesia moderna que tendeix a prescindir de les operacions de la consciència, la qual es complau a mutilar-se així de les comunicacions i comunions dels sentiments i del diàleg entenedor de l’esperit i de l’ànima dels homes: en té prou amb soscavar les cavernes oníriques i aixecar les banderes de la febre per damunt de l’últim gemec de l’amor. Hom ha dit que la darrera parella humana que sobrevisqués a la destrucció del món es faria potser l’amor, però que el darrer artista no crearia; nogensmenys, Faulkner va afirmar que les grans obres renaixeran, quan la por hagi cessat. Sóc dels qui creuen que el mite de l’inconscient, en darrer terme, desemboca a l’espe­rança i a la llibertat, i que també hi ha una bellesa i una tendresa de la follia que ens ve de Gerard de Nerval i dels seus mites, de les seves quimeres de l’ombra.

La poesia espera. El mite dura. Ambdós engen­dren el futur que contribuiran a fer, malgrat llurs contradiccions. Victor Hugo no es cansava de repe­tir que Stendhal «no havia tingut mai la menor idea de quina cosa podia ser escriure», i li va interessar poc Baudelaire. Ells amb ells no es necessitaven, però varen crear una posteritat que no pogué pres­cindir ni de l’un ni de l’altre. Victor Hugo no va poder crear, malgrat el seu titanisme, el mite de l’univers. En canvi, Baudelaire va crear el mite de la ciutat de París, i Stendhal fou el gran èpic de la no­vel·la psicològica, i engendrà Tolstoi.

… Deixem el mite i tornem a la poesia, que tot just ha començat i és plena de virtuts inconegudes, com va dir Maragall. La poesia és una deu que sem­pre està naixent. La poesia és una naixença que mai no s’atura, que no aprendrà a morir, perquè poden morir les paraules —i moren—, però no la veu que es vol fer eternitat amb el destí de l’home sobre la terra, i àdhuc m’atreviria a dir, acceptant la possi­bilitat de la destrucció, de la mort de la terra, que la veu meravellosa tornaria a alçar-se, amb lentitud còsmica, de l’herba sobrevivent i, unida a la llum, ajudaria a la represa dels cicles dels retorns de la vida, sota el piuleig de l’alosa de les resurreccions…

Agusti_Bartra.

Agustí Bartra

(Del discurs de cloenda llegit per
l’autor el dia 19 d’abril de 1980,
a la Universitat de Yale, en el
«Segon Col·loqui d’Estudis Catalans
a Nord-Amèrica», organitzat per la NACS.)

.

.

.

.

.

bartra-poesiaAgustí Bartra

Sobre poesia

Pròleg de Miquel Desclot

Col. Les eines , 64
Editorial Laia. Barcelona, 1980
ISBN: 8472229335

.

.

.

La llengua dels ciclops i una cançó de bressol per a Odisseu. Maxim Amelin i Irina Iermakova

.

Al bon amic Jaume,
sempre amatent,
que me’n donà notícia

.

.

.

Esperit i fang - Maxim Amelin - Irina Iermakova.

.

.

.

.

.

Циклопов язык из одних согласных:
шипящих, сопящих, небных, губных,
гортанных, — меж древлезвонкопрекрасных
ему не затеряться. На них
.
восславить лепо сребро потока,
волос любимой нощнукэ ткань,
пропеть про грустно и одиноко,
земли и неба звенея брань

.

.

La llengua dels ciclops només té consonants:
sibilants, remugants, palatals, labials
guturals, —no es pot pas perdre entre llengües
arcaicosonorobelles. A aquestes
.
els escau lloar l’argent dels torrents,
la seda fosca dels cabells de l’estimada,
cantar sobre que trist i sol que estic,
o fer tronar el combat dels cels i de la terra,
.
i exaltar les copes del banquet. La dels ciclops,
en canvi, única com un sol ull en el front nu,
serveix per vomitar malediccions pels segles
i bramular el destí fatal de l’univers.
.
Cap altra no n’hi ha entre els parlars d’aquí baix,
sense vocals: en ella, els homes callen.
Tanca la boca també tu, vers meu xerraire,
la llengua dels ciclops, severa és i sacra!
.

Amelin

Maxim Amelin – Foto: B.P.

Макси́м Аме́лин (Maxim Amelin)

.

.

.

.

.

.

.

 

..

КОЛЫБЕЛЬНАЯ ДЛЯ ОДИССЕЯ

Он говорит: моя девочка, бедная Пенелопа,
ты же совсем состарилась, пока я валял дурака,
льдом укрыта Америка, битым стеклом Европа,
здесь, только здесь, у ног твоих плещут живые века.
.
Милый, пока ты шлялся, все заросло клевером,
розовым клейким клевером, едким сердечным листом,
вольное время выткано, вышито мелким клевером,
я заварю тебе клеверный горький бессмертный настой.

.

.

.

CANÇÓ DE BRESSOL PER A ODISSEU

.
.
Diu ell: nena meva, pobra Penèlope,
com has envellit, mentre jo feia el ximple,
Amèrica està coberta de glaç, Europa, de vidre trencat,
i aquí, només aquí, als teus peus bat l’onada dels segles.
.
Rei meu, mentre feies de les teves, ha anat creixent el trèvol,
trèvol rosat i enganxós, de fulles amargues amb forma de cor,
el temps de llibertat, l’he teixit, brodat de petits trèvols,
et prepararé un beuratge amarg, de trèvol immortal.
.
Beu, el vent llença els vaixells extraviats a la costa,
beu, de pretendents, ja no en queden, i el mar està en calma,
beu, els fills han crescut, i Amèrica és cosa seva,
beu, el cel s’ha descolorit, beu, Odisseu, beu!
.
Giren les onades somnolents, dibuixen un ventall de pètals,
al calze de trèvols s’ajunten i es fonen els límits de la pàtria —
tot ho embolcalla l’aroma del trèvol, dolç, com el mite de la fidelitat.
Beu, no et sàpiga greu, beu, joia meva, joia passada.

.

Iermakova

Irina Iermakova – Foto: B.P.

Ирина Ермакова (Irina Iermakova)

.

..

.

.

.

·

.

.

.

Esperit i fang - Maxim Amelin - Irina IermakovaMaxim Amelin · Irina Iermakova

Esperit i fang

Seminari de Traducció Poètica de farrera XXIII. Poetes russos
Edició a cura de Núria Busquet i Ricard San Vicente

Institució de les Lletres Catalanes / Denes editorial
ISBN: 9788416473038

.

.

.

.