Ulisses, a l’ombra de les noies sense flor

 

ULISES

 

EN su regreso
primero cayó Ulises
en los deslices
                        de una doncella
llena de caracolas y complejos
 
amarla era adivinarla
el tiempo de retorno
fue una nube
                      presente pero blanda
 
después cayó
en una mujer honda
como un pozo con cieno
antiguo apenas removido
por periódicos ahogados
                                        que iban de paso
 
la mujer honda devoraba
a inciertos padres de familia
que jamás
                  jamás volvieron a casa
 
pero Ulises
sabedor de su rumbo
                                  literario
volvió a Ítaca y era Navidad
                                              tras los cristales
 
la anciana Penélope
gozaba mansamente con el eunuco
                                                         Ulises
perdió la cabeza y la rajó cien veces
allá donde la afrenta y el verbo
                                                se hicieran carne.

.

A la sombra de las muchachas sin flor
Manuel Vázquez Montalbán

Manuel Vázquez Montalbán
A la sombra de las muchachas sin flor
Editorial Laia
Barcelona, març de 1985
ISBN: 8472225798

 

 

Les vaques del sol i els insensats companys d’Ulisses, de la mà de Miquel Àngel Llauger i alguns altres.

 

“Vaig anar al bar i vaig preparar còctels dolços, els meus còctels complicats. Vaig mesclar licors, vaig fer tota mena de provatures; al final vaig aconseguir una combinació que em va agradar —bourbon, licor de melicotó, suc de llima dolça— i vaig amorrar-m’hi com els companys d’Ulisses a les mamelles de les vaques del sol”

Melcior Comes
Hotel Indira

.

.

.

.

Much care sustaind, to save from overthrowes
Himselfe and friends in their retreate for home.
But so their fates he could not overcome,
Though much he thirsted it. O men unwise,
They perisht by their owne impieties,
That in their hunger’s rapine would not shunne
The Oxen of the loftie-going Sunne,
Who therefore from their eyes the day bereft
Of safe returne. These acts, in some part left,
Tell us, as others, deified seed of Jove.

.

Homer’s Odysses (1614-1615)
George Chapman.

.

.

Enllà del mar ben treballat
pels bous del sol, endins del blat
[…]

Salvador Espriu
Cançó del pas de la tarda

 

 

Teníem prou galeta encara
si vam ser caparruts
menjar-nos els banyuts
del Sol en ‘quella platja
[…]
 
Iorgos Seferis
Els camarades de l’Hades
Traducció de Jaume Almirall

.

.

.

VAQUES

Cada vers és una baula
de la cadena que fa
que tothom vulgui escoltar
les falòrnies de la faula

Ara arriba quan l’estol
dels perduts viu l’aventura
de l’illa que és tot pastura
de les vaques del déu Sol

Un noi que li falta un bull
s’entabana i clou un ull:
s’afigura la mar blava

i un prat verd amb aquell feix
de vaques que són tot greix
i li cau un fil de bava
.

Miquel Àngel Llauger
Llum de cançó

.

.

..

.

Vitti tanti paisi, canuscìu tanti omini e patìu tanti peni dintra lu cori, e supra lu mari, lutannu pi la so vita e pi chidda di li so’ cumpagni. Ma lu stessu nun si salvau, è pi culpa di la pazzìa d’iddi nureru tutti, foru pazzi! Pirchì si manciaru li voi di lu Suli Ipiriuni, e lu Suli cancillau lu jornu di lu ritornu.
.
Omero
Odissea
tradotta in lingua siciliana
Luigi Antonio Nastasi

.

 

En agraïment a Miquel Àngel Llauger
per voler compartir, amb paraules molt
amables, el seu poema (Vaques)

El mapa de Grècia d’Enrique Badosa; i un mal consell a Ulisses

.

..

 

Mapa de Grècia
Enrique Badosa 
Traducció al català de Josep A. Vidal
Pagès editors, setembre de 2021

 

Badosa estructura Mapa de Grècia com un peristil, a la manera d’un temple grec, guiat per l’harmonia geomètrica del Partenó. Cinc sèries de vint-i-un poemes distribuïts seguint una regla de simetria que col·loca al bell mig de cada sèrie una columna. Damunt d’aquesta arquitectura vertical, s’eleven a manera de fris les imatges de Grècia, el paisatge, la gent, la història, els mites, les petites capelles bizantines, el folklore, els vins i les menges populars, la música, la cultura, la democràcia, la llibertat i la paraula… “Paraula imprescindible per al marbre / el nom de la bellesa, / i volum sens defecte de la llum. / La veritat aplomes, / aguantes arquitrau i pensament, / alces tota la força de la vida. / Si pogués arribar a ser qui soc.”

(Del pròleg de Josep A. Vidal)

.

Mal consell a Ulisses

…….A fi de què vols regresar a Ítaca?
Estàs cansat? Pot ser? Tan aviat?
Hi ha perills molt més grans a casa teva
que el lestrígon, que el Cíclop, o que Circe…,
i serà inútil, allà, la teva astúcia.
Vet aquí el que t’espera:
els noms quotidians tan repetits
i no els noms nous que reclama la mar,
la respectable roba sedentària,
i no el múscul tibant de l’aventura,
la sensatesa, l’ordre i el prestigi,
i el parer favorable dels notables,
escorades les naus damunt la sorra,
i com decau la Rosa dels vents fins a marcir-se…
Si fossis tan astut com asseguren,
passaries de llarg.
Per què regressar a Ítaca,
ara que calen tant
homes d’aventurar?

Enrique Badosa
Traducció al català de Josep A. Vidal

 

Mal consejo a Ulises

……..¿PARA qué quieres regresar a Ítaca?
¿Te sientes ya cansado? ¿Ya? ¿Tan pronto?
Hay mayores peligros en tu casa
que el lestrigón, que el Cíclope, que Circe…,
y allí toda su astucia será inútil.
Mira lo que te espera:
los repetidos nombres cotidianos,
y no los nuevos nombres de la mar,
la respetable ropa sedentaria,
y no el músculo tenso de aventura,
la sensatez, el orden, el prestigio
y la buena opinión de los notables,
las naves escoradas en la arena,
y cómo se marchita la Rosa de los Vientos…
Si fueras tan astuto como dicen,
pasarías de largo.
¿Por qué volver a Ítaca,
cuando hacen tanta falta
hombres de aventurar?

Enrique Badosa
Mapa de Grecia

.

.

Enrique Badosa, va morir a Barcelona, on havia nascut, el darrer dia de maig de 2021, a l’edat de 94 anys. Uns anys abans, el 2017, en un acte col·lectiu d’homenatge al poeta, a la Universitat de Barcelona, el també poeta i traductor Francesc Parcerisas, en el seu parlament titulat «Enric Badosa. Uns records», deia:

Per als lectors de la meva generació […] Badosa sempre havia estat present, sempre havia estat una figura de referència i, a cada època, em sembla que ha brillat amb una llum singular. A partir de Mapa de Grecia (1979) l’Enric Badosa també ens va ensenyar com calia lluitar amb l’edat més difícil de totes: amb l’edat adulta en què es fa manifesta una més gran responsabilitat, potser la més gran de totes, que és la responsabilitat envers nosaltres mateixos —la coherència—. Quan anys més tard ens hem tractat i ha nascut entre nosaltres una amistat i una gratitud notables m’he sentit sempre afortunat d’haver-lo pogut tenir, sense cap dels dos saber-ho, entre els models que em van formar.

I també, en l’evocació dels seus records, Parcerisas destacava:

Crec que a Papeles [de Son Armadans] és on per primer cop em vaig fixar en el nom d’Enrique Badosa, en un assaig que em va cridar l’atenció pel seu títol: “Primero hablemos de Júpìter. La poesía como medio de conocimiento” (publicat als números de juliol i agost de 1958), i que jo devia llegir uns anys després perquè tinc anotat que vaig comprar aquests números de la revista l’any 1961 —quan vaig entrar a la universitat— a la llibreria Gras, en un xamfrà del carrer Manso o del carrer Parlament, que aleshores ens assortia de molts llibres de sota mà. En aquest article, el Badosa assagista i el Badosa poeta, que jo encara desconeixia, ja es donaven la mà i ho feien, a més, a les mateixes pàgines en què es publicaven textos de Henry Michaux, Carlos Bousoño, JE Cirlot, Jorge Cela Trulock, Juan Goytisolo, Max Aub o del professor Martínez Cachero… Vull subratllar, doncs, que el nom d’Enrique Badosa, quan miro enrere, per a mi és un llum intens, atractiu, en aquell panorama desballestat, polsós, rònec i missaire de finals dels 50 i principis dels 60.

.

L’assaig de Badosa que rememorava Parcerisas (“Primero hablemos de Júpiter”), on, en la polèmica entre poesia com a coneixement i poesia com a comunicació, el primer es situa en la primera d’aquestes opcions, comença dient:

.

.

Primero hablemos de Júpiter
La poesía como medio de conocimiento

.

Primero hablemos de Júpiter,..», exclamaban los antiguos griegos y latinos cuando, ante una cuestión importante, sentían necesidad de ponerse de acuerdo sobre lo fundamental. Con esta frase hecha, en la que el máximo prestigio del padre de los dioses era invocado tanto como árbitro como en razón de preeminencias, nuestros mayores alcanzaban a expresar una importante obligatoriedad moral que, no obstante ser formulada por el habla del vulgo, es paradigmática en claras cuestiones del intelecto y en claras cuestiones del espíritu. Hoy, cuando tanto y tan poco acertadamente se habla de poesía, creo que conviene rememorar el «primero hablemos de Júpiter». Creo que conviene, ante todo, ponerse de acuerdo acerca de lo absoluto y de lo relativo de la poesía considerada en sí misma y considerada como factor agente en el campo de la más selecta actividad cultural del hombre. Y a mí me parece que una de las más importantes cuestiones a considerar, en este caso, es precisamente la de la utilidad más trascendente de la poesía. Utilidad por la cual la poesía puede ser explicada y aun definida, casi tanto por lo que atañe a su esencia como por lo que se refiere a su existencia.
No aspiro a ser del todo original si afirmo que el arte es un medio de conocimiento. Pero, dentro del vasto predio del arte, atribuyo a la poesía la más importante calidad de medio de conocimiento artístico.

Font: enriquebadosa.es (text complet en línia)

.

.

.

Enrique Badosa 
Mapa de Grècia
Traducció al català de Josep A. Vidal
Pagès editors, setembre de 2021
ISBN: 9788413032757

.

.

.

 

«Énée racontant à Didon les malheurs de la ville de Troie», de Guérin, via «A Postcard from John Ashbery» de Frank O’Hara

.

.

Pierre-Narcisse Guérin

Énée racontant à Didon les malheurs de la ville de Troie

Oli sobre tela, 1815

 

A POSTCARD FROM JOHN ASHBERY

.

What a message! what a picture!

all pink and gold and classical,

a romantic French sunset for a

change. And the text could not

but inspire—with its hint

of traduction, renaissance, and

Esperanto: verily, The Word! By

what wit do we compound in an

eye «Enée racontant à Didon les

malheurs de la Ville de Troie»

(suburban sexuality and the

milles fleurs that were Rome!)

with «Äneas erzählt Dido das

Missgeschick der Stadt Troya»

(truisms and immer das ewig

Weibliche!) and (garlic oscura,

balliamo! balliamo, my foreign

lover!) «Enea che racconta à

Didone le disgrazie della Città

de Troia» followed by yet an-

other, yet wait! in excess perhaps

but as gleaming as the fandango

that echoes through all of Ravel

“Eneas contando a Dido las desgracias

de la Ciudad de Troya”? (let me

dance! get your hands off me!)

for Guérin was thinking of Moors

and Caramba! flesh is exciting,

even in empirical pictures! No?

.

Frank O’Hara

 

Lectures addicionals:

Iriarte, Fabián O. “Emitido con estática : Los poemas interferidos de Frank O’Hara“

.

.

.

Frank O’Hara

The Collected Poems

Edited by Donald Allen

University of California Press. 1995

ISBN: 9780520201668

.

.

 

 

«Rododactilos». Aurores i solixents

.«»

Tota aurora m’ullprèn…

J. V. Foix

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella,

Josep Carner
Nabí (inici)

.

.

.

.

Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora

Homer. Odissea. Trad. (2ª) de Carles Riba (1953)

.

.

.

.

Presenta l’aurora sas faixas vermellas,
Y brincan joyosas las cabras y auvellas,
Y tot es alegre graciós y eixarit.

Josep Galiana
Rimas catalanas (1862)

.

.

.

L’aurora apunta, ‘l ventijol ja besa
la rosa tota encesa
de voloptuosos colors vivificants;

Francesch Ubach i Vinyeta
Celistias (1866)

.

.

.

Los ayres eran glops de perfum;
primaverenca rosa de llum,
rèyans la aurora.

Jacint Verdaguer.
Jesús infant. Nazareth (1890)

.

.

.

Tal l’aurora empapa
sa rojó’en la neu,
donantli una capa
de coloràm lleu.

Joaquim Ruyra
El país del Pler (1918)

.

.

.

És un dels meus primers records, suau com un núvol llevantí d’aquells que l’Aurora tiny amb els seus dits de rosa.

Llorenç Riber
La minyonia d’un infant orat (1935)

.

.

.

I la frescor divina del matí
com venguda del cel banya les coses,
i de l’aurora, en l’aigua del jardí,
es reflecteixen les primeres roses.

Miquel Forteza
L’íntim recer (1936)

.

.

.

Les mans de l’Aurora entreobrien les portes del dia i la resplendor del sol, llunyà encara, posà un tremolor de llum en la nit i començaren d’apagar-s’hi les estrelles.

Josep Pous i Pagès
Prometeu i l’àguila
De la pau i del combat (1948)

.

.

.

El sol, efectivament, surt —cosa que en determinats moments de la meva vida em semblà impossible—, es produeix la rosada matinal —l’aurora amb els seus dits de rosa— i l’aire és d’una frescor i limpidesa agradabilíssima.

Josep Pla
Les hores (1953)

.

.

.

¿Et veuré rosat d’aurora,
món darrer?
Vine amb mi, l’amic de sempre:
sense tu,
no podria volar gaire
ni segur.

Clementina Arderiu
És a dir (1959)

.

.

.

Mirada de ginesta de l’aurora, esveltesa d’esperes de
l’aurora, braços argollats d’or d’aquesta aurora
que sosté la gavina interior als aeris jardins.

Agustí Bartra
L’home auroral (1977)

.

.

.

Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mel dels pits, les cuixes color d’aurora, els peus de neu i nacre.

Mercè Rodoreda
Quanta, quanta guerra… (1980)

.

.

.

Quan els dits de l’aurora
llepen el rostre dur del cel
i entreobren la cleda del dia que ja en fuig,

Carles Miralles
La mà de l’arquer (1990)

.

.

.

Pels pètals
a penes
una gota lentíssima de rosada
lliscava
quan, suaus les mans,
collíem la rosa
al ritme
de l’aurora creixent
desclosa.

Emili Rosales
Els dies i tu (1991)

.

.

.

Fes caure suaument les mànigues amples
del teu quimono fosc, nit d’amor,
fins que el pit rosat de l’aurora
entinti de desig la fràgil porcellana
dels llençols rebregats on descansa el seu cos.

Francesc Parcerisas
Focs d’octubre (1992)

.

.

.

L’ocell perfila
el contorn incopsable de l’aurora
que madura, sucosa de promeses.

Joana Raspall
Llum i gira-sols (1994)

.

.

.

 *  *  *  *  *

.

.

.

Jonàs

[…]

Tu, ¿què mai adoraves en l’aurora,
que tot seguit no és?

Dona

Servia l’alba amb la libació
de les rosades,
i amb flors no encara a bastament badades
i sense taca ni pugó.
Car l’alba inspira en fonedís auguri
l’avís de cada recomençament,
la sorpresa de cada pensament
i l’encís de l’amor abans no duri.
Oh delicada, decebuda fe!
Oh inútil cura de sos dits de rosa!
De tota bella cosa,
tant com llarg el desig, és curt l’alè.
I sort si, com l’aurora, la bellesa
traspunta i fina sobre el món esquiu,
mai abastada ni escomesa.
És ben pitjor si viu.
Marcida al bat de l’aire,
ella, l’alada, d’immortal costum,
acabarà com la captaire
que s’humilia o maleeix la llum.
Arran del tracte, la viltat comença.
Tu sola ets pura, tu que passes lleu,
oh gràcia fugint sens defallença,
gemec dels homes i sospir d’un déu.

Jonàs

L’aurora tem de viure i es preserva
del goig, que la prendria adelerat;
¿qui es fiarà de la rosada en l’herba,
nada en secret i morta d’amagat?
I el celatge amb color d’enamorada,
i, a contrasol, el degotís lluent,
nasqueren una matinada
d’aquella immensa força pacient
que fa una serralada
on cal un roc per a la font planyent.
El llamp, el tro, la majestat revelen
de Iahvè corrugat. La seva amor
envia missatgers que el món encelen
en esperança i en enyor.
I havent temut dels àngels les espases,
m’esllangueixo la posta en contemplant,
car Iahvè dura pel camí de brases
roentes que es desfan.—

Josep Carner
Nabí (VI) (1941)

.

Umberto Saba, un Ulisses de Trieste

.
.

…
Trieste té una gràcia
esquerpa. Si voleu,
és com un xicotot aspre i voraç,
amb els ulls blaus i les mans massa grosses
per regalar una flor;
…
.
Umberto Saba
Trieste
trad.:  N. Comadira

.

.

ULISSE

.

Nella mia giovinezza ho navigato
lungo le coste dalmate. Isolotti
a fior d’onda emergevano, ove raro
un uccello sostava intento a prede,
coperti d’alghe, scivolosi, al sole
belli come smeraldi. Quando l’alta
marea e la notte li annullava, vele
sottovento sbandavano più al largo,
per fuggirne l’insidia. Oggi il mio regno
è quella terra di nessuno. Il porto
accende ad altri i suoi lumi; me al largo
sospinge ancora il non domato spirito,
e della vita il doloroso amore.

Umberto Saba
El Canzoniere (1900 – 1945)

.

.

.

 

.

ULISSES

De jove he navegat moltes vegades
seguint les costes dàlmates. Illots
a flor d’aigua emergien, on estrany
un ocell viatjava la presa
coberts d’algues, relliscosos, al sol
bells com maragdes. Quan la marea alta
i la nit els anul·lava, les veles
sotavent s’escampaven mar endins,
fugint dels seus paranys. Ara el meu regne
és allà, en terra de ningú. El port
encén pels altres els seus llums; a mi
m’empeny encara endins l’ànima esquerpa
i de la vida el dolorós amor.
.

Traducció de Narcís Comadira

.

.

Cap a Ítaca amb Sophia de Mello Breyner Andresen

.
.

Sophia de Mello Breyner Andresen (Porto, 6 de novembre de 1919 — Lisboa, 2 de juliol de 2004)

.

.

Penélope

Desfaço durante a noite o meu caminho.
Tudo quanto teci não é verdade,
Mas tempo, para ocupar o tempo morto,
E cada dia me afasto e cada noite me aproximo.

Sophia de Mello Breyner Andresen
Coral, 1950

.

O Rei da Ítaca

A civilização em que estamos é tão errada que
Nela o pensamento se desligou da mão

Ulisses rei da Ítaca carpinteirou seu barco
E gabava-se também de saber conduzir
Num campo a direito o sulco do arado

Sophia de Mello Breyner Andresen
O Nome das Coisas, 1977

.

Ítaca

Quan els llums de la nit es reflecteixen immòbils en les aigües verdes de Brindisi
Deixaràs el moll confús on s’agiten paraules passes rems i cabrestants
L’alegria estarà en tu encesa com un fruit
Aniràs a la proa entre els draps negres de la nit
Sense cap vent sense cap brisa només un murmurar de corn en el silenci
Però pel sobtat balanceig presentiràs els cables
Quan el vaixell rellisqui en la foscor tancada
Estaràs perduda en l’interior de la nit en la respiració del mar
Perquè aquesta és la vigília d’un segon naixement
.
El sol arran de mar et despertarà en l’intens blau
Pujaràs lentament com els ressuscitats
Hauràs recuperat el teu segell la teva saviesa inicial
Emergiràs confirmada i reunida
Espantada i jove com les estàtues arcaiques
Amb els gestos embolicats en els doblecs del teu mantell.

Sophia de Mello Breyner Andresen
(Trad. Ponç Pons)
Font: Mag Poesia

.

.

Vegeu: MERCÈ RODOREDA E SOPHIA DE MELLO BREYNER ANDRESEN: DUE ROTTE VERSO ITACA, Catarina Nunes de Almeida.  Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008 / a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti; presentazione Giuseppe Grilli ; (pàgines 113-117)

.

.

.

 

Resseguint el rastre blau de les formigues de Ponç Pons

.

.

 

Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer

.

*

.

Retingut a la paradisíaca illa d’Ogígia durant set anys per l’espectacular, sensual, encantadora nimfa Calipso que, enamoradíssima d’ell, li ofereix la immortalitat i la joventut eterna, Ulisses plora mirant el mar cada capvespre perquè vol regressar a Ítaca i estar amb Penèlope. Escrit fa segles, en aquest passatge de l’Odissea vaig descobrir de jove que existia un sentiment molt trist, desolador, anomenat enyorança i vaig intuir que la vida, mortal, humana, s’ha de viure sense por, amb sàvia alegria i cultural passió.

.

*

.

 

.

.

.

Ponç Pons

El rastre blau de les formigues

Poesia dels Quaderns Crema, 62
Quaderns Crema, Barcelona 2014
ISBN:8788477275572

.

.

.

 

 

 

Ulisses, sempre Ulisses, de Montserrat Carol

.

.

ULISSES, SEMPRE ULISSES

.

.

Més enllà del far de la fi del món,
on la mar es bat contra els esculls
de les illes màgiques
i les estrelles menen les naus dels herois
vers les platges d’Ítaca,
les ones perfilen el rostre turmentat d’Ulisses,
corferit pels clams encisadors de les sirenes.
Sirenes fetilleres d’ensagnades nines i cabells d’herba,
ornades de collars nuats
amb els ulls dels navegants que esfondraren
dins les gèlides aigües dels fossars marins,
enxarxant-los amb els seus cabells de posidònies,
amb els llargs enfilalls d’algues metzinoses,
que ara la mar escup vora la sorra
quan amaina la tempesta.

.

Montserrat Crusells (Esparreguera, 1929 – Barcelona, 2011) (Font: Biblioteca Josep Roca i Bros d’Abrera)

Montserrat Carol
(Montserrat Crusells)
En un indret del temps

.

.

.

.

.

.

.

Montserrat Carol

En un indret del temps

Viena-Poesia, 26
Edicions Viena. Barcelona, 2001
ISBN: 9788483301180

.

.

.

 

El Quim Porta de l’Helena d’Eurípides, l’eídolon i la nefelococcígia, segons Josep Pedrals

.

.

.

En Maties s’havia encès un cigarret i se’l fumava amb parsimònia.
El fum flotava seguint la direcció que li imposava l’airina que s’exhalava per la fenedura.
La Carmina, contemplant el fumerol, va divagar:
—Potser en Titus Lucreci Guia…
Semblava que deixava la base així, però va tornar a començar:
—Potser el Quim Porta…
I, després d’aturar-se un segon cop, va seguir amb una veu molt elegantment modulada:
—Potser tots dos personatges no són més que una fumera vaga, una imatge espiritual, un holograma. Allò que en grec en deien eídolon, una aparició fantasmal.
En Ventura va fer cara de pocs amics i es va posar sarcàstic:
—Sí, sí, sí! Segurament, el Quim Porta ens està esperant a l’altra banda cobert amb un llençol i arrossegant unes cadenes.
Ningú no va seguir el joc erístic perquè hauria conduït, com de costum, a una agrosa discussió bizantina.

—L’eídolon és l’engany que ha creat les més grans guerres —va afirmar la Carmina, que seguia mirant com els llavis d’en Maties deixaven anar mandrosameni el fum; drac en calma.— Recordeu Helena, el drama d’Eurípides?
—Hi ha un poema molt famós de Seferis que en parla. I una peça èpica de Hilda Doolittle. —Jo vaig aclarir les meves referències.
—És una obra de teatre que narra les aventures d’Helena a Egipte, argumentant que aquesta fou la destinació del seu viatge. És a dir: Helena, el desencadenant de la famosíssima guerra de Troia, no va anar-hi pas, a Troia!
»Allà, diu Eurípides, hi havia estat enviat un eídolon, un fantasma fet de núvols. Només la imatge de la dona més bella del món hi havia arribat, no pas ella.
—I això, d’ont ho treu, Eurípides? —preguntà l’Astructura.

Posant-se dreta, la culta Carmina va brillar: —Segurament, la història poua d’Estesícor, dels llibres Helena i Palinòdia, on, pel que sembla, se censurava la versió de la història troiana d’Homer i d’Hesíode.
—Per què dius «pel que sembla»? —burxà en Ventura.— És una forma de resguard perquè no te’ls has llegit?
—No —elucidà, la Carmina—, ho dic perquè són llibres que no ens han arribat, dels quals només tenim referències.

Semblava que aquell motiu complaïa granment en Ventura que, com si l’estar mosca li hagués volat, ara elucubrava:
—Només en tenim referències. —Mastegava aquests mots— Només… Tenim… Referències…
I, de cop, va accelerar:
—Són uns llibres que sabem que han existit. Sí. Tenim la certesa que, en algun lloc de la història, hi són. Coneixem de què van. Però no sabem ni com ni què deien exactament.
I va arribar aquí:
—Heus ací uns referents intel·lectuals que són pilars en la seva mancança: passos que ressonen però no sabem per on passen.
—Exacte! —se’n congratulà la didàctica Carmina, com si en Ventura fos un alumne aplicat.
I ell, escarrabillat, va resoldre-ho així:
—Com les estrofes inconcluses de Puixkin!
I somreia, feliç:
—Tenim el buit d’aquests llibres i és un buit ple de substància d’argument, d’opinió, de criteri, de creença… Un buit ple de convicció.

.

.

A mi, de tot plegat, m’havia fet gràcia això del «fantasma fet de núvols»:
—Com us l’imagineu, un eídolon, una nuvolada capaç de provocar una guerra per la seva gran bellesa? —vaig preguntar.
La Carmina va respondre amb categoria: —Dius que ¿Com ens imaginem la força persuasiva que va portar els aqueus, babaus, a la guerra?
»A mi em sembla que la seducció de l’espectre no és deguda al realisme de la sensualitat d’Helena. No és Helena.
»No convé que pensem en el verisme de la figuració sinó en la capacitat captivadora de la matèria.
»I en la voluntat de ser enlluernats dels homes!
»Pensem en la persistència mental de les formes efímeres, en la insistència del cap en una determinada aparença desitjada: en com pertorba la imaginació una bellesa vista d’esquitllentes.
»Quan el núvol ja s’ha començat a desfilar, nosaltres encara hi reconeixem el que fou un perfil concret, busquem en els bromalls l’encaix que els soldava. La realitat que hi ha hagut al núvol durant un instant, no la seva variabilitat, és el que el defineix per a nosaltres: la nefelococcígia.

—Què? —Hi ha paraules que no m’entren a la primera i me les han de repetir.
—Nefelococcígia. —La Carmina estava mestrívola i es va acostar a la pissarra per apuntar-ho a dalt de tot, com un títol— Ne-fe-lo-coc-cí-gi-a. És el nom de la ciutat celeste que volen fundar «els ocells» en la comèdia homònima d’Aristòfanes.
—Ah! —vaig validar sense acabar d’entendre-ho.
—Manuel  Balasch,  traductor  d’aquesta  obra  —la  Carmina duia el retolador a la ma i es passejava entre la pissarra i nosaltres, proposava de catalanitzar Nefelococcígia com Vilacucut dels Núvols.
—Però tu ho has utilitzat d’una altra manera! —protestí.
—Sí —argüí ella— perquè, actualment, la paraula «nefelococcígia» dóna nom a l’acció de cercar formes en els núvols.

.

Josep Pedrals
Els límits del Quim Porta (p.334-339)

.

.

.

.

Josep Pedrals
Els límits del Quim Porta
Els diaris de Bolló, 3

alabatre, 890
LaBreu Edicions. Barcelona, setembre 2018
ISBN: 9788494833243

.

.

.