ASFÒDELS.O7 — Jaume Galmés: glicines vs. asfòdels (vigència de Marià Manent)

.

.

ABRIL

 

l‘alè de les glicines.
MARIÀ MANENT

.

.

Allau, cascada, devessall
de llum
i de perfum, nau fluvial
d’efluvis irreals,
espectre
del blanc al lila.

Si l’asfòdel creix ran dels rius
infernals, ¿vos retrobarem, glicines,
arraïmades als balcons del cel,
penjant damunt plàcides platges?

.

Jaume Galmés 

«Vigència de Marià Manent». Reduccions: revista de poesia, 2014, Núm. 104, p. 105-133, https://raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/279275

 

Ca l’Herbolari (Viladrau)

.

8 d’abril. Avui ha fet el dia més paradisíac de tot l’abril. Cel netíssim, sol alegre, les llunyanies esvaïdes en la calitja i els camps com de vellut. La glicina fa una olor intensa, que em recorda els jardins de Sant Gervasi, al temps de la jovenesa feliç. El lilà és ben verd i creixen les fulles del castanyer d’Índies. Quina pau! Quina companyia amable de grills! Una mica d’oreig, mentre reposava recolzat en un marge flonjo, ha alçat terbolins de pètals blancs de flor de prunera, que voleiaven com irisades bombolles, s’atansaven en conjunció sideral, vives estrelles de plata. Endut per aquelles subtileses primaverals, he escrit un poemet a la manera xinesa:

Abril

Hem dit adeu al març,
però encara blanqueja la neu fina de l’arç.
Quina flaire és amb mi, quin cant? No ho endevines?
La veu prima dels grills, l’alè de les glicines.

 

Marià Manent

.

 

Marià Manent

«…com a document literari el dietari de Manent presenta un doble interès. Per una banda, el text posseeix un valor intrínsec de la qualitat de la prosa en si, i això té un punt d’insòlit si tenim en compte que les anotacions no es van retocar gens en traslladar-les del document original als volums publicats. De fet, en molts moments el dietari assoleix nivells de sensibilitat i universalitat en l’ús de la llengua literària que el situen com una de les fites més extraordinàries de la prosa poètica en català. Al pròleg d’A flor d’oblit, Joan Teixidor va destacar aquesta qualitat poemàtica de la prosa del dietari: «Algunes d’aquestes notes ja són poemes a mig fer, per no dir fets». Pere Gimferrer també assenyala el gran valor poètic del dietari: «Aquest repertori […] constitueix un dels conjunts de dietari de més qualitat que pot exhibir la literatura catalana: tot hi és mig dit, perfiladíssim i alhora gairebé només insinuat, amb una suprema precisió en el traç descriptiu i al·lusiu. Diríem que també en aquest cas és el poeta qui afaiçona la cristal·litzada vibració d’una prosa irisada i llampeguejant: pòrfir i claror d’aigües».
 
Sam Abrams
Introducció a Dietaris. Obra Completa de Marià Manent, Volum primer.

ASFÒDELS.05 — Les ombres entre els asfòdels — Jorge Luis Borges (amb un inici en André Gide)

.

[…]

PERSÉPHONE:

Je vois sur des prés semés d’asphodèles
Des ombres errer lentement.
Elles vont. Elles vont, plaintives et fidèles.
Je vois errer
Tout un peuple sans espérance
Triste, inquiet, décoloré

[…]

Perséphone
Melodrama en tres actes.
Llibret d’André Gide
Música d’Ígor Stravinski

 

[…]

PERSÉFONA:

Sobre los prados sembrados de
asfodelos veo errar las sombras
lentamente. Van, pasan. Pasan
quejosas y fieles. Veo errar
todo un pueblo sin esperanza,
triste, inquieto, descolorido.

[…]

Traducció de Jorge Luis Borges
Publicada a: «Sur. Revista mensual» (Dir. Victoria Ocampo)
Buenos Aires,  abril de 1936

Enllaç: aquí

.

.

DEL CIELO Y DEL INFIERNO

 

El Infierno de Dios no necesita
el esplendor del fuego. Cuando el Juicio
Universal retumbe en las trompetas
y la tierra publique sus entrañas
y resurjan del polvo las naciones
para acatar la Boca inapelable,
los ojos no verán los nueve círculos
de la montaña inversa; ni la pálida
pradera de perennes asfodelos
donde la sombra del arquero sigue
la sombra de la corza, eternamente;
ni la loba de fuego que en el ínfimo
piso de los infiernos musulmanes
es anterior a Adán y a los castigos;
ni violentos metales, ni siquiera
la visible tiniebla de Juan Milton.
No oprimirá un odiado laberinto
de triple hierro y fuego doloroso
las atónitas almas de los réprobos.

Tampoco el fondo de los años guarda
un remoto jardín. Dios no requiere
para alegrar los méritos del justo,
orbes de luz, concéntricas teorías
de tronos, potestades, querubines,
ni el espejo ilusorio de la música
ni las profundidades de la rosa
ni el esplendor aciago de uno solo
de Sus tigres, ni la delicadeza
de un ocaso amarillo en el desierto
ni el antiguo, natal sabor del agua.
En Su misericordia no hay jardines
ni luz de una esperanza o de un recuerdo.

En el cristal de un sueño he vislumbrado
el Cielo y el Infierno prometidos:
cuando el Juicio retumbe en las trompetas
últimas y el planeta milenario
sea obliterado y bruscamente cesen
¡oh Tiempo! tus efímeras pirámides,
los colores y líneas del pasado
definirán en la tiniebla un rostro
durmiente, inmóvil, fiel, inalterable
(tal vez el de la amada, quizá el tuyo)
y la contemplación de ese inmediato
rostro incesante, intacto, incorruptible,
será para los réprobos, Infierno;
para los elegidos, Paraíso.

Jorge Luis Borges

A: El Otro, el Mismo (1964)

.

.

A UN POETA MENOR DE LA ANTOLOGÍA

 

¿Dónde está la memoria de los días
que fueron tuyos en la tierra, y tejieron
dicha y dolor y fueron para ti el universo?

El río innumerable de los años
los ha perdido; eres una palabra en un índice.

Dieron a otros gloria interminable los dioses,
inscripciones y exergos y monumentos y puntuales historiadores;
de ti sólo sabemos, oscuro amigo,
que oíste al ruiseñor, una tarde.

Entre los asfodelos de la sombra, tu vana sombra
pensará que los dioses han sido avaros.

Pero los días son una red de triviales miserias,
¿y habrá suerte mejor que ser la ceniza
de que está hecho el olvido?

Sobre otros arrojaron los dioses
la inexorable luz de la gloria, que mira las entrañas y enumera las grietas,
de la gloria, que acaba por ajar la rosa que venera;
contigo fueron más piadosos, hermano.

En el éxtasis de un atardecer que no será una noche,
oyes la voz del ruiseñor de Teócrito.

Jorge Luis Borges

A: El Otro, el Mismo (1964)

.

Salvat-Papasseit al metro de París, amb Penèlope, Antínous i la dona de les taronges

Mât de la Société du chemin de fer électrique souterrain Nord-Sud de Paris. En arrière-plan, au numéro 16 de la place de la Madeleine, salle d’exposition et magasin de vente de céramique sanitaire des établissements Porcher fondés en 1886 à Revin, dans les Ardennes (France).  1918. Font: Bibliothèque Nationale de France. Wikimedia Commons

.

.

“[L’]aproximació a la vivència del transport públic esdevé el centre de dos poemes […] escrits a París, vinculats al metro. El fet que Barcelona no tingués metro fins l’any 1924 explica que quan Salvat va visitar París el 1921 reaccionés amb tant afany i escrivís dos poemes sobre aquell nou mitjà de transport. Curiosament, recorre el Nord-Sud, que va ser essencial en les activitats d’avantguarda, ja que unia Montmartre i Montparnasse. El nom de la línia va ser manllevat per Reverdy per a una revista d’avantguarda. Aquests poemes de Salvat són «Passional al metro (reflex nº 1)» i «La femme aux oranges (reflex nº 2)» inclosos a L’irradiador del port i les gavines (1921). En el primer utilitza exactament els mateixos termes que a «54045» per descriure el vagó com un monstre mitològic amb una poderosa sexualitat personificada en Príap, el déu de la fertilitat: el vers «La dinamo turgent mou els príaps de foc» de «54045» es converteix aquí en «Antínous donzell príap perdut». Per metonímia i aposició anomena un jove amant al metro fent al·lusió al priapisme i l’excitació sexual provocats per una viatgera, que és anomenada Penèlope. En el poema descriu una seducció entre Antínous i Penèlope que culmina quan Penèlope no fa cas del seu vestit i Antínous es menja una rosa just en el moment en què el metro és sota el riu Sena: «justament en passant sota la serp del Sena en direcció Saint-Lazare». Completant les connotacions sexuals del nom del personatge (de l’Odissea) i el priapisme, el riu és percebut com una serp. En el segon poema, l’amant del poeta puja al metro, canta el que el poeta anomena la «cançó del metro» i fa un striptease sota terra segons els noms de diverses estacions de metro, i indica així un moviment o un viatge en la línia Nord-Sud:

I així la meva amada
ve assetjada a desdir:
Per això és que baixa a Rennes
es deixa la cotilla a Saint Michel,
i s’ajeu al meu bany de purpurina.
Banyera del nord-sud!

Quan acaba la cançó, ensenya els pits als altres passatgers. És remarcable que Salvat inclogui al mig de la frase el nom d’una estació, Château d’Eau, que forma part de la línia Nord-Sud, i alhora introdueixi la idea d’exhibicionisme:

Finava la cançó quan la femme aux oranges, direcció
Chateau d’Eau, s’ha descobert la brusa i ha ensenyat els
mugrons
que eren com una llàntia de cremell.

Ambdós poemes representen una escena íntima entre els amants en un espai molt públic. Són peces que s’inscriuen en una sèrie i suggereixen una altra situació del dia a dia que es nota en els viatges del metro: el fort contrast entre públic i privat, la seducció visual, la creació de traces dels nostres moviments sota terra no reconeixibles des de l’exterior. El moviment del metro, associat al riu de la serp, té fortes connotacions sexuals.

.

Enric Bou
Llindars al metro de Barcelona.
Dins: Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana en la literatura.

Joaquim Sunyer. La dona de les taronges. 1909-1910

.

Enceta el volum Ferran Carbó amb l’anàlisi dels poemes «Reflex N.1» i «Reflex N.2» del poemari L’irradiador del Port i les gavines. El recurs a la hipertextualitat en Salvat Papasseit respon a una actitud provocadora. A «Reflex N.1», Salvat fa servir com a hipotext el passatge odisseic en què Penèlope es seduïda per Antínous. Papasseit capgira el mite i l’actualitza tot incorporant elements del món de la màquina, com ara la localització en el metro de París —estètica futurista— o el motiu de la seducció i la consecució del desig. «Reflex N.2» fa servir com a hipotext La dona de les taronges del pintor Joaquim Sunyer, un quadre on una dona ensenya, impúdica, els seus pits a l’observador. De la mateixa manera, la protagonista del poema pren la iniciativa i es descorda la brusa per seduir l’altre, que no és més que el mateix metro de París, el qual Papasseit personifica amb una clara voluntat d’enaltir-lo. Erotisme i futurisme (metro) es fonen en Papasseit per a transformar l’espai i les conductes del seu hipotext i acoblar-les a la nova moral avantguardista que es decanta pel reconeixement del plaer i dels avanços tecnològics.

.

Laura Bolo Martínez
Ressenya de: Gregori, Carme & XavierRosselló (eds.), L’empremta del mite en la literatura del primer terç del segle xx, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018, ISBN: 978-84-9191-027-5
Caplletra 68 (Primavera, 2020), p. 249-253

.

Enric Bou
Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana en la literatura.
Edicions de la Universitat de Barcelona

Barcelona, 2023
ISBN: 9788491688365

.

.

.

.

.

Ferran Carbó
Dos reflexos de Joan Salvat-Papasseit en el metro de París.
A: L’empremta del mite en la literatura catalana del primer terç del segle XX
Biblioteca Milà i Fontanals, 66.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Barcelona, 2018
ISBN: 9788491910275

Ulisses, a l’ombra de les noies sense flor

 

ULISES

 

EN su regreso
primero cayó Ulises
en los deslices
                        de una doncella
llena de caracolas y complejos
 
amarla era adivinarla
el tiempo de retorno
fue una nube
                      presente pero blanda
 
después cayó
en una mujer honda
como un pozo con cieno
antiguo apenas removido
por periódicos ahogados
                                        que iban de paso
 
la mujer honda devoraba
a inciertos padres de familia
que jamás
                  jamás volvieron a casa
 
pero Ulises
sabedor de su rumbo
                                  literario
volvió a Ítaca y era Navidad
                                              tras los cristales
 
la anciana Penélope
gozaba mansamente con el eunuco
                                                         Ulises
perdió la cabeza y la rajó cien veces
allá donde la afrenta y el verbo
                                                se hicieran carne.

.

A la sombra de las muchachas sin flor
Manuel Vázquez Montalbán

Manuel Vázquez Montalbán
A la sombra de las muchachas sin flor
Editorial Laia
Barcelona, març de 1985
ISBN: 8472225798

 

 

Les vaques del sol i els insensats companys d’Ulisses, de la mà de Miquel Àngel Llauger i alguns altres.

 

“Vaig anar al bar i vaig preparar còctels dolços, els meus còctels complicats. Vaig mesclar licors, vaig fer tota mena de provatures; al final vaig aconseguir una combinació que em va agradar —bourbon, licor de melicotó, suc de llima dolça— i vaig amorrar-m’hi com els companys d’Ulisses a les mamelles de les vaques del sol”

Melcior Comes
Hotel Indira

.

.

.

.

Much care sustaind, to save from overthrowes
Himselfe and friends in their retreate for home.
But so their fates he could not overcome,
Though much he thirsted it. O men unwise,
They perisht by their owne impieties,
That in their hunger’s rapine would not shunne
The Oxen of the loftie-going Sunne,
Who therefore from their eyes the day bereft
Of safe returne. These acts, in some part left,
Tell us, as others, deified seed of Jove.

.

Homer’s Odysses (1614-1615)
George Chapman.

.

.

Enllà del mar ben treballat
pels bous del sol, endins del blat
[…]

Salvador Espriu
Cançó del pas de la tarda

 

 

Teníem prou galeta encara
si vam ser caparruts
menjar-nos els banyuts
del Sol en ‘quella platja
[…]
 
Iorgos Seferis
Els camarades de l’Hades
Traducció de Jaume Almirall

.

.

.

VAQUES

Cada vers és una baula
de la cadena que fa
que tothom vulgui escoltar
les falòrnies de la faula

Ara arriba quan l’estol
dels perduts viu l’aventura
de l’illa que és tot pastura
de les vaques del déu Sol

Un noi que li falta un bull
s’entabana i clou un ull:
s’afigura la mar blava

i un prat verd amb aquell feix
de vaques que són tot greix
i li cau un fil de bava
.

Miquel Àngel Llauger
Llum de cançó

.

.

..

.

Vitti tanti paisi, canuscìu tanti omini e patìu tanti peni dintra lu cori, e supra lu mari, lutannu pi la so vita e pi chidda di li so’ cumpagni. Ma lu stessu nun si salvau, è pi culpa di la pazzìa d’iddi nureru tutti, foru pazzi! Pirchì si manciaru li voi di lu Suli Ipiriuni, e lu Suli cancillau lu jornu di lu ritornu.
.
Omero
Odissea
tradotta in lingua siciliana
Luigi Antonio Nastasi

.

 

En agraïment a Miquel Àngel Llauger
per voler compartir, amb paraules molt
amables, el seu poema (Vaques)

El mapa de Grècia d’Enrique Badosa; i un mal consell a Ulisses

.

..

 

Mapa de Grècia
Enrique Badosa 
Traducció al català de Josep A. Vidal
Pagès editors, setembre de 2021

 

Badosa estructura Mapa de Grècia com un peristil, a la manera d’un temple grec, guiat per l’harmonia geomètrica del Partenó. Cinc sèries de vint-i-un poemes distribuïts seguint una regla de simetria que col·loca al bell mig de cada sèrie una columna. Damunt d’aquesta arquitectura vertical, s’eleven a manera de fris les imatges de Grècia, el paisatge, la gent, la història, els mites, les petites capelles bizantines, el folklore, els vins i les menges populars, la música, la cultura, la democràcia, la llibertat i la paraula… “Paraula imprescindible per al marbre / el nom de la bellesa, / i volum sens defecte de la llum. / La veritat aplomes, / aguantes arquitrau i pensament, / alces tota la força de la vida. / Si pogués arribar a ser qui soc.”

(Del pròleg de Josep A. Vidal)

.

Mal consell a Ulisses

…….A fi de què vols regresar a Ítaca?
Estàs cansat? Pot ser? Tan aviat?
Hi ha perills molt més grans a casa teva
que el lestrígon, que el Cíclop, o que Circe…,
i serà inútil, allà, la teva astúcia.
Vet aquí el que t’espera:
els noms quotidians tan repetits
i no els noms nous que reclama la mar,
la respectable roba sedentària,
i no el múscul tibant de l’aventura,
la sensatesa, l’ordre i el prestigi,
i el parer favorable dels notables,
escorades les naus damunt la sorra,
i com decau la Rosa dels vents fins a marcir-se…
Si fossis tan astut com asseguren,
passaries de llarg.
Per què regressar a Ítaca,
ara que calen tant
homes d’aventurar?

Enrique Badosa
Traducció al català de Josep A. Vidal

 

Mal consejo a Ulises

……..¿PARA qué quieres regresar a Ítaca?
¿Te sientes ya cansado? ¿Ya? ¿Tan pronto?
Hay mayores peligros en tu casa
que el lestrigón, que el Cíclope, que Circe…,
y allí toda su astucia será inútil.
Mira lo que te espera:
los repetidos nombres cotidianos,
y no los nuevos nombres de la mar,
la respetable ropa sedentaria,
y no el músculo tenso de aventura,
la sensatez, el orden, el prestigio
y la buena opinión de los notables,
las naves escoradas en la arena,
y cómo se marchita la Rosa de los Vientos…
Si fueras tan astuto como dicen,
pasarías de largo.
¿Por qué volver a Ítaca,
cuando hacen tanta falta
hombres de aventurar?

Enrique Badosa
Mapa de Grecia

.

.

Enrique Badosa, va morir a Barcelona, on havia nascut, el darrer dia de maig de 2021, a l’edat de 94 anys. Uns anys abans, el 2017, en un acte col·lectiu d’homenatge al poeta, a la Universitat de Barcelona, el també poeta i traductor Francesc Parcerisas, en el seu parlament titulat «Enric Badosa. Uns records», deia:

Per als lectors de la meva generació […] Badosa sempre havia estat present, sempre havia estat una figura de referència i, a cada època, em sembla que ha brillat amb una llum singular. A partir de Mapa de Grecia (1979) l’Enric Badosa també ens va ensenyar com calia lluitar amb l’edat més difícil de totes: amb l’edat adulta en què es fa manifesta una més gran responsabilitat, potser la més gran de totes, que és la responsabilitat envers nosaltres mateixos —la coherència—. Quan anys més tard ens hem tractat i ha nascut entre nosaltres una amistat i una gratitud notables m’he sentit sempre afortunat d’haver-lo pogut tenir, sense cap dels dos saber-ho, entre els models que em van formar.

I també, en l’evocació dels seus records, Parcerisas destacava:

Crec que a Papeles [de Son Armadans] és on per primer cop em vaig fixar en el nom d’Enrique Badosa, en un assaig que em va cridar l’atenció pel seu títol: “Primero hablemos de Júpìter. La poesía como medio de conocimiento” (publicat als números de juliol i agost de 1958), i que jo devia llegir uns anys després perquè tinc anotat que vaig comprar aquests números de la revista l’any 1961 —quan vaig entrar a la universitat— a la llibreria Gras, en un xamfrà del carrer Manso o del carrer Parlament, que aleshores ens assortia de molts llibres de sota mà. En aquest article, el Badosa assagista i el Badosa poeta, que jo encara desconeixia, ja es donaven la mà i ho feien, a més, a les mateixes pàgines en què es publicaven textos de Henry Michaux, Carlos Bousoño, JE Cirlot, Jorge Cela Trulock, Juan Goytisolo, Max Aub o del professor Martínez Cachero… Vull subratllar, doncs, que el nom d’Enrique Badosa, quan miro enrere, per a mi és un llum intens, atractiu, en aquell panorama desballestat, polsós, rònec i missaire de finals dels 50 i principis dels 60.

.

L’assaig de Badosa que rememorava Parcerisas (“Primero hablemos de Júpiter”), on, en la polèmica entre poesia com a coneixement i poesia com a comunicació, el primer es situa en la primera d’aquestes opcions, comença dient:

.

.

Primero hablemos de Júpiter
La poesía como medio de conocimiento

.

Primero hablemos de Júpiter,..», exclamaban los antiguos griegos y latinos cuando, ante una cuestión importante, sentían necesidad de ponerse de acuerdo sobre lo fundamental. Con esta frase hecha, en la que el máximo prestigio del padre de los dioses era invocado tanto como árbitro como en razón de preeminencias, nuestros mayores alcanzaban a expresar una importante obligatoriedad moral que, no obstante ser formulada por el habla del vulgo, es paradigmática en claras cuestiones del intelecto y en claras cuestiones del espíritu. Hoy, cuando tanto y tan poco acertadamente se habla de poesía, creo que conviene rememorar el «primero hablemos de Júpiter». Creo que conviene, ante todo, ponerse de acuerdo acerca de lo absoluto y de lo relativo de la poesía considerada en sí misma y considerada como factor agente en el campo de la más selecta actividad cultural del hombre. Y a mí me parece que una de las más importantes cuestiones a considerar, en este caso, es precisamente la de la utilidad más trascendente de la poesía. Utilidad por la cual la poesía puede ser explicada y aun definida, casi tanto por lo que atañe a su esencia como por lo que se refiere a su existencia.
No aspiro a ser del todo original si afirmo que el arte es un medio de conocimiento. Pero, dentro del vasto predio del arte, atribuyo a la poesía la más importante calidad de medio de conocimiento artístico.

Font: enriquebadosa.es (text complet en línia)

.

.

.

Enrique Badosa 
Mapa de Grècia
Traducció al català de Josep A. Vidal
Pagès editors, setembre de 2021
ISBN: 9788413032757

.

.

.

 

«Énée racontant à Didon les malheurs de la ville de Troie», de Guérin, via «A Postcard from John Ashbery» de Frank O’Hara

.

.

Pierre-Narcisse Guérin

Énée racontant à Didon les malheurs de la ville de Troie

Oli sobre tela, 1815

 

A POSTCARD FROM JOHN ASHBERY

.

What a message! what a picture!

all pink and gold and classical,

a romantic French sunset for a

change. And the text could not

but inspire—with its hint

of traduction, renaissance, and

Esperanto: verily, The Word! By

what wit do we compound in an

eye «Enée racontant à Didon les

malheurs de la Ville de Troie»

(suburban sexuality and the

milles fleurs that were Rome!)

with «Äneas erzählt Dido das

Missgeschick der Stadt Troya»

(truisms and immer das ewig

Weibliche!) and (garlic oscura,

balliamo! balliamo, my foreign

lover!) «Enea che racconta à

Didone le disgrazie della Città

de Troia» followed by yet an-

other, yet wait! in excess perhaps

but as gleaming as the fandango

that echoes through all of Ravel

“Eneas contando a Dido las desgracias

de la Ciudad de Troya”? (let me

dance! get your hands off me!)

for Guérin was thinking of Moors

and Caramba! flesh is exciting,

even in empirical pictures! No?

.

Frank O’Hara

 

Lectures addicionals:

Iriarte, Fabián O. “Emitido con estática : Los poemas interferidos de Frank O’Hara“

.

.

.

Frank O’Hara

The Collected Poems

Edited by Donald Allen

University of California Press. 1995

ISBN: 9780520201668

.

.

 

 

«Rododactilos». Aurores i solixents

.«»

Tota aurora m’ullprèn…

J. V. Foix

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
d’alta cella vermella,

Josep Carner
Nabí (inici)

.

.

.

.

Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora

Homer. Odissea. Trad. (2ª) de Carles Riba (1953)

.

.

.

.

Presenta l’aurora sas faixas vermellas,
Y brincan joyosas las cabras y auvellas,
Y tot es alegre graciós y eixarit.

Josep Galiana
Rimas catalanas (1862)

.

.

.

L’aurora apunta, ‘l ventijol ja besa
la rosa tota encesa
de voloptuosos colors vivificants;

Francesch Ubach i Vinyeta
Celistias (1866)

.

.

.

Los ayres eran glops de perfum;
primaverenca rosa de llum,
rèyans la aurora.

Jacint Verdaguer.
Jesús infant. Nazareth (1890)

.

.

.

Tal l’aurora empapa
sa rojó’en la neu,
donantli una capa
de coloràm lleu.

Joaquim Ruyra
El país del Pler (1918)

.

.

.

És un dels meus primers records, suau com un núvol llevantí d’aquells que l’Aurora tiny amb els seus dits de rosa.

Llorenç Riber
La minyonia d’un infant orat (1935)

.

.

.

I la frescor divina del matí
com venguda del cel banya les coses,
i de l’aurora, en l’aigua del jardí,
es reflecteixen les primeres roses.

Miquel Forteza
L’íntim recer (1936)

.

.

.

Les mans de l’Aurora entreobrien les portes del dia i la resplendor del sol, llunyà encara, posà un tremolor de llum en la nit i començaren d’apagar-s’hi les estrelles.

Josep Pous i Pagès
Prometeu i l’àguila
De la pau i del combat (1948)

.

.

.

El sol, efectivament, surt —cosa que en determinats moments de la meva vida em semblà impossible—, es produeix la rosada matinal —l’aurora amb els seus dits de rosa— i l’aire és d’una frescor i limpidesa agradabilíssima.

Josep Pla
Les hores (1953)

.

.

.

¿Et veuré rosat d’aurora,
món darrer?
Vine amb mi, l’amic de sempre:
sense tu,
no podria volar gaire
ni segur.

Clementina Arderiu
És a dir (1959)

.

.

.

Mirada de ginesta de l’aurora, esveltesa d’esperes de
l’aurora, braços argollats d’or d’aquesta aurora
que sosté la gavina interior als aeris jardins.

Agustí Bartra
L’home auroral (1977)

.

.

.

Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mel dels pits, les cuixes color d’aurora, els peus de neu i nacre.

Mercè Rodoreda
Quanta, quanta guerra… (1980)

.

.

.

Quan els dits de l’aurora
llepen el rostre dur del cel
i entreobren la cleda del dia que ja en fuig,

Carles Miralles
La mà de l’arquer (1990)

.

.

.

Pels pètals
a penes
una gota lentíssima de rosada
lliscava
quan, suaus les mans,
collíem la rosa
al ritme
de l’aurora creixent
desclosa.

Emili Rosales
Els dies i tu (1991)

.

.

.

Fes caure suaument les mànigues amples
del teu quimono fosc, nit d’amor,
fins que el pit rosat de l’aurora
entinti de desig la fràgil porcellana
dels llençols rebregats on descansa el seu cos.

Francesc Parcerisas
Focs d’octubre (1992)

.

.

.

L’ocell perfila
el contorn incopsable de l’aurora
que madura, sucosa de promeses.

Joana Raspall
Llum i gira-sols (1994)

.

.

.

 *  *  *  *  *

.

.

.

Jonàs

[…]

Tu, ¿què mai adoraves en l’aurora,
que tot seguit no és?

Dona

Servia l’alba amb la libació
de les rosades,
i amb flors no encara a bastament badades
i sense taca ni pugó.
Car l’alba inspira en fonedís auguri
l’avís de cada recomençament,
la sorpresa de cada pensament
i l’encís de l’amor abans no duri.
Oh delicada, decebuda fe!
Oh inútil cura de sos dits de rosa!
De tota bella cosa,
tant com llarg el desig, és curt l’alè.
I sort si, com l’aurora, la bellesa
traspunta i fina sobre el món esquiu,
mai abastada ni escomesa.
És ben pitjor si viu.
Marcida al bat de l’aire,
ella, l’alada, d’immortal costum,
acabarà com la captaire
que s’humilia o maleeix la llum.
Arran del tracte, la viltat comença.
Tu sola ets pura, tu que passes lleu,
oh gràcia fugint sens defallença,
gemec dels homes i sospir d’un déu.

Jonàs

L’aurora tem de viure i es preserva
del goig, que la prendria adelerat;
¿qui es fiarà de la rosada en l’herba,
nada en secret i morta d’amagat?
I el celatge amb color d’enamorada,
i, a contrasol, el degotís lluent,
nasqueren una matinada
d’aquella immensa força pacient
que fa una serralada
on cal un roc per a la font planyent.
El llamp, el tro, la majestat revelen
de Iahvè corrugat. La seva amor
envia missatgers que el món encelen
en esperança i en enyor.
I havent temut dels àngels les espases,
m’esllangueixo la posta en contemplant,
car Iahvè dura pel camí de brases
roentes que es desfan.—

Josep Carner
Nabí (VI) (1941)

.

Umberto Saba, un Ulisses de Trieste

.
.

…
Trieste té una gràcia
esquerpa. Si voleu,
és com un xicotot aspre i voraç,
amb els ulls blaus i les mans massa grosses
per regalar una flor;
…
.
Umberto Saba
Trieste
trad.:  N. Comadira

.

.

ULISSE

.

Nella mia giovinezza ho navigato
lungo le coste dalmate. Isolotti
a fior d’onda emergevano, ove raro
un uccello sostava intento a prede,
coperti d’alghe, scivolosi, al sole
belli come smeraldi. Quando l’alta
marea e la notte li annullava, vele
sottovento sbandavano più al largo,
per fuggirne l’insidia. Oggi il mio regno
è quella terra di nessuno. Il porto
accende ad altri i suoi lumi; me al largo
sospinge ancora il non domato spirito,
e della vita il doloroso amore.

Umberto Saba
El Canzoniere (1900 – 1945)

.

.

.

 

.

ULISSES

De jove he navegat moltes vegades
seguint les costes dàlmates. Illots
a flor d’aigua emergien, on estrany
un ocell viatjava la presa
coberts d’algues, relliscosos, al sol
bells com maragdes. Quan la marea alta
i la nit els anul·lava, les veles
sotavent s’escampaven mar endins,
fugint dels seus paranys. Ara el meu regne
és allà, en terra de ningú. El port
encén pels altres els seus llums; a mi
m’empeny encara endins l’ànima esquerpa
i de la vida el dolorós amor.
.

Traducció de Narcís Comadira

.

.

Cap a Ítaca amb Sophia de Mello Breyner Andresen

.
.

Sophia de Mello Breyner Andresen (Porto, 6 de novembre de 1919 — Lisboa, 2 de juliol de 2004)

.

.

Penélope

Desfaço durante a noite o meu caminho.
Tudo quanto teci não é verdade,
Mas tempo, para ocupar o tempo morto,
E cada dia me afasto e cada noite me aproximo.

Sophia de Mello Breyner Andresen
Coral, 1950

.

O Rei da Ítaca

A civilização em que estamos é tão errada que
Nela o pensamento se desligou da mão

Ulisses rei da Ítaca carpinteirou seu barco
E gabava-se também de saber conduzir
Num campo a direito o sulco do arado

Sophia de Mello Breyner Andresen
O Nome das Coisas, 1977

.

Ítaca

Quan els llums de la nit es reflecteixen immòbils en les aigües verdes de Brindisi
Deixaràs el moll confús on s’agiten paraules passes rems i cabrestants
L’alegria estarà en tu encesa com un fruit
Aniràs a la proa entre els draps negres de la nit
Sense cap vent sense cap brisa només un murmurar de corn en el silenci
Però pel sobtat balanceig presentiràs els cables
Quan el vaixell rellisqui en la foscor tancada
Estaràs perduda en l’interior de la nit en la respiració del mar
Perquè aquesta és la vigília d’un segon naixement
.
El sol arran de mar et despertarà en l’intens blau
Pujaràs lentament com els ressuscitats
Hauràs recuperat el teu segell la teva saviesa inicial
Emergiràs confirmada i reunida
Espantada i jove com les estàtues arcaiques
Amb els gestos embolicats en els doblecs del teu mantell.

Sophia de Mello Breyner Andresen
(Trad. Ponç Pons)
Font: Mag Poesia

.

.

Vegeu: MERCÈ RODOREDA E SOPHIA DE MELLO BREYNER ANDRESEN: DUE ROTTE VERSO ITACA, Catarina Nunes de Almeida.  Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008 / a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti; presentazione Giuseppe Grilli ; (pàgines 113-117)

.

.

.