ASFÒDELS.03 – Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle; … VICTOR HUGO (Booz endormi)

I Boaz menjà i begué i tenia el cor alegre,
i va venir-se’n a jeure a un cap de la rima.
I ella venia d’esmunyedissa i el destapava
dels peus i s’hi colgava.

Llibre de Rut
Versió de Carles Riba (1918)

Mira’t Rut desvetllada: sabré donar paraules
a aquella dona pobra, d’una nació oprimida,
que va fer de l’exili una terra natal?

Ruth desvetllada
(Homenatge a Maria Mercè Marçal)
Carles Torner

Je lui récitai des vers ou des phrases de prose
sur le clair de lune, lui montrant comment d’argenté
 qu’il était autrefois, il était devenu bleu avec
Chateaubriand, avec le Victor Hugo d’« Eviradnus »
et de « La Fête chez Thérèse », pour redevenir jaune
et métallique avec Baudelaire et Leconte de Lisle.
Puis, lui rappelant l’image qui figure le croissant
de la lune à la fin de « Booz endormi », je lui parlai
 de toute la pièce.

À la recherche du temps perdu
(La prisonnière)
Marcel Proust

.

BOOZ ADORMIT

[…]

Dementre somiava, vingué i restà arraulida,
pit nu, prop de Booz. la moabita Rut,
esperant no se sap quin raig inconegut,
quan arribés la llum de l’alba deixondida.

Booz no la sabia allí, ran del seu llit,
tampoc sabia Rut què cosa Déu volia.
De les tofes d’asfòdel un fresc perfum sorgia;
flotaven damunt Gàlgala els bleixos de la nit.

Una ombra nupcial vestí la nit de gala;
hi voleiaven àngels obscurament potser,
car dins d’aquella nit, a moments, hom veié
alguna cosa blava que s’assemblava a una ala.

La respiració de Booz adormit,
es barrejava al so de l’aigua entre la molsa.
Era en el temps de l’any que la natura és dolça
perquè dalt les carenes els lliris han florit.

Rut pensa i dorm Booz; l’herba és negra com l’eura;
l’esquella dels ramats palpita vagament;
una immensa bondat vessa del firmament;
és l’hora assossegada en què el lleó s’abeura.

Ur i Jerimadet eren sense traüt;
esmaltaven el cel profund astres sens nombre;
clar i fi el creixent enmig d’aquestes flors de l’ombra
brillava a l’occident, i es preguntava Rut,

immòbil, entre vels mig obrint. ses parpelles,
quin déu, quin segador de l’eternal estiu,
tot anant-se’n, llençà, oblidadís i altiu,
aquesta falç d’argent al camp de les estrelles.

[TEXT COMPLET A: El Sentit de la Paraula]

Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins La Légende des siècles(1859).

«Booz adormit. El millor poema de Víctor Hugo traduït per primera vegada al català (X. O. Trad. [= Xavier Benguerel i Joan Oliver])», Germanor(Santiago de Xile), núm. 451 (nov. 1940), p. 31

Marc Chagall
Ruth au pied de Booz (1960)

.

BOOZ ENDORMI

[…]

Pendant qu’il sommeillait, Ruth, une moabite,
S’était couchée aux pieds de Booz, le sein nu,
Espérant on ne sait quel rayon inconnu,
Quand viendrait du réveil la lumière subite.

Booz ne savait point qu’une femme était là.
Et Ruth ne savait point ce que Dieu voulait d’elle.
Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle ;
Les souffles de la nuit flottaient sur Galgala. 

L’ombre était nuptiale, auguste et solennelle ;
Les anges y volaient sans doute obscurément.
Car on voyait passer dans la nuit, par moment,
Quelque chose de bleu qui paraissait une aile.

La respiration de Booz qui dormait,
Se mêlait au bruit sourd des ruisseaux sur la mousse.
On était dans le mois où la nature est douce,
Les collines ayant des lys sur leur sommet.

Ruth songeait et Booz dormait ; l’herbe était noire ;
Les grelots des troupeaux palpitaient vaguement ;
Une immense bonté tombait du firmament ;
C’était l’heure tranquille où les lions vont boire.

Tout reposait dans Ur et dans Jérimadeth ;
Les astres émaillaient le ciel profond et sombre ;
Le croissant fin et clair parmi ces fleurs de l’ombre
Brillait à l’occident, et Ruth se demandait,

Immobile, ouvrant l’œil à moitié sous ses voiles,
Quel dieu, quel moissonneur de l’éternel été,
Avait, en s’en allant, négligemment jeté
Cette faucille d’or dans le champ des étoiles.

[TEXT COMPLET A: El Sentit de la Paraula]

Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins La Légende des siècles(1859).

[…]

«Victor Hugo, el poeta religiós més gran del segle XIX i l’orfebre més precís en les seves fórmules teològiques en poesia». Aquest judici l’ha expressat el teòleg dominicà Jean-Pierre Jossua, un estudiós profund del sentit teològic que sol trobar-se en les grans obres literàries. Doncs bé, aquest V. Hugo és el de Booz endormi. Penso que el secret més significatiu i per tant interpretatiu del poema és clos en el v. 67: «Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle». D’unes tofes o mates d’asfòdels, de gamó, porrassa o cebollí amb paraules més populars, i albó com un sinònim entre les deu o dotze variants mediterrànies d’aquesta liliàcia. Flor que enamora: «Qui sap si l’aubó, aquell lliri blanc tan bonic com abundós i de tan bon auguri que diuen per allí que fa dir als pagesos ‘any d’aubons any de gabaions’, li posà a la ploma lo càntic», és a dir, a Ramon Llull un versicle del Libre de Amich e Amat, com ho veu Jacint Verdaguer. Diguem-ne alguna cosa puix aquesta planta amaga sorpreses botàniques que no ens faran cap nosa de saber-les. Al v. 67 hi ha el nom «asphodèle», ,asfòdel’. És el cultisme de ,gamó’ i de ,porrassa’ (,porrassí’) i ,albó’, (,aubó’), etc. Aquest etcètera té importància perquè som davant d’una madeixa de mots entrecreuats que exposo molt breument. En el món botànic trobem entre les liliàcies l’Asphodelus fistulosus i l’Asphodelus albus i també l’Allium pyrenaicum que no s’assembla pas als asfòdels; i encara un altre creuament de gènere, ara una planta umbel·lífera amb el nom ,api reial’, segurament Apium graveolens, ,api bord’. El cas és que tenim dues plantes per una banda i una per l’altra i nominades en català popular sense gaire exactitud i segons llocs diferents del territori com a ,gamó’ i ,porrassa’, peró també ,albó’ (són els tres mots més generals). Tanmateix i d’acord fins i tot amb els testimo- nis escrits antics, ,gamó’ és la paraula dominant referida a la mata, al conjunt de la planta, mentre que ,albó’ sol ésser restringida a la tija —així ja ho feia Plini— o porra (tot i que també ha passat a la planta en general). Una darrera observació: l’Asphodelus albus és conegut també com l’,albó de muntanya’. I una menudalla: sembla ser que en francès ,asphodèle’ és més aviat nom comú i aquí, en canvi, un cultisme.

[…]

Cercar la imatge de l’home real és trobar-la i assumir-la en el dolor del Mal absolut que escriví Kant. En la del Mal banalitzat que ens ha descobert Hannah Arendt. També en la tenaç, immoridora esperança en un demà d’alba transparent, amb les excepcions incloses. És la imatge de l’amor, si ja no la romàntica, sí l’agosarada que modifica la tradició. Fitem-la en el poema de Victor Hugo. Descobrim-la en la gosadia que gastà com a poeta en capgirar, ja ho hem remarcat, el sentit tradicional, el tòpic literari dels asfòdels. Era un vegetal simbòlic del món dels morts i ell el planta olorós en la nit de l’amor. Booz no sabia res d’una dona als seus peus, ella desconeixia els designis divins, però a l’aire fresc de la nit de Galgala surava la flaire dels asfòdels. I el vers immediat confirma el capgirament de la significació donada a aquesta herbàcia de flors blanques o rosades: «l’ombre était nuptiale, auguste et solennelle». Però ens diu més amb el seu poema. Considerem que es troba en el segon bloc de vuit de la Légende des siècles, el qual ve a ser una primera visió històrica que va d’Eva a Jesús. El nostre n’és el sisè. Tanmateix prescindeixo de llegir-lo entre els altres per fixar-me més en uns mots centrals del prefaci a tot el llibre. Hi escriu Hugo el seu propòsit: «faire apparaître dans une sorte de miroir sombre et claire […] cette grande figure une et multiple, lugubre et rayonnante, fatale et sacré, l’Homme». Booz endormi reflecteix, de l’Home, la figura «rayonnante et sacré».

[…]

Joan Requesens i Piquer
BOOZ, NOEMÍ, RUT
Poemes i comentaris

Manresa, 2021 
Edició de Maria Toldrà [Publicat a mariatoldra.com]

.

Victor Hugo lisant devant un mur de pierre, 1853
Fotografia d’Auguste Vacquerie (1819-1895)
Musée d’Orsay, París.

ALTRES TRADUCCIONS AL CATALÀ

[…]
Booz no havia vist la dona qui era allà,
Ruth no sabia allò que d’ella Déu volia;
un frescorós perfum dels asfodels sortia;
els hàlits de la nit besaven Galgalà.
[…]

Miquel Ferrà (1910)
Text complet a: patrimoniliterari.cat

[…]
Ruth no sabé per què l’hauria duita allà
Déu, ni Booz sabé que al peu tengués cap dona:
les motes d’asfodel feien olor més bona
que llangorosament flotava a Galgalà.
[…]

Llorenç Riber
A sol ixent (1912)

[…]
Booz poc que sentia una dona a tocar,
i Rut poc que sabia què volia Déu d’ella.
Portant perfum d’asfòdels, per prats de llicorella,
l’alè nocturn del vent flotava a Galgalà.
[…]

Carles Torner
Text complet a: La núvia d’Europa

[…]
Booz res no sabia d’una dona allà amb gala,
i Rut res no sabia què Déu volia d’ella;
un fresc perfum d’asfòdels eixia en carrandella,
els hàlits de la nit suraven per Galgala.
[…]

Joan Requesens i Piquer
Text complet a: mariatoldra.com (pàg. 18)